dimarts, 23 de desembre de 2014

Per una candidatura unitària

Ens estem allargant massa en la decisió de realitzar el referèndum amb l'únic instrument legal que ens han deixat, les eleccions, tot perquè s'està deixant en mans d'uns polítics la decisió de l'organització de la convocatòria. Uns polítics que estan demostrant ser uns curts de mires (tan ERC com CDC), només interessants en les quotes de poder que adquiriran després, immersos encara, lamentablement, en la dinàmica autonomista. Mentre l'estat no afluixa: ens escanya econòmicament, ens fa boicot internacionalment i segueix fent campanya d'intoxicació i mentides; els nostres representants són incapaços de posar-se d'acord per tirar endavant el que hauria  el pas definitiu cap a la independència.

És un error, no fer una llista conjunta. Entrar en la lluita partidista, dóna ales als timorats que no són ni carn ni peix i pretenen encara viure de la sopa boba, com les restes del que un dia va ser el PSC, que s'hi senten còmodes quan no es parla de res més que "d'eleccions", és a dir, de repartir-se el poder de les engrunes miserables que cauen de Madrid. Si s'entra en lluites de partit, el tema principal que és esclarir d'una vegada per totes les majories socials en favor o en contra de la independència, quedarà dissolt en un mar de dubtes sobre les simpaties o antipaties cap a un o altre partit i cap una o altra persona, quan no es tracta d'això, sinó de fer el referèndum que no s'ha pogut fer amb totes les garanties, utilitzant el que la gent convertirà en unes plebiscitàries. En unes eleccions de partits, hi entraren les inèrcies de la gent que "sempre vota el mateix", i hi entraran massa consideracions que no tenen a  veure amb l'objectiu.    

A hores d'ara, el més urgent és fer una sola candidatura, que representi tots els sentiments nacionals del país, i on no hi hagi espai per a l'autonomisme. Que quedi clar, qui són els qui volen continuar amb l'estatus actual d'índex d'aturats, pobresa, invisibilitat cultural i política i dependència, i els qui el volem superar la presó del 75 per crear un estat propi i poder aplicar les nostres solucions als nostres problemes. Les eleccions de partits, ja les farem quan puguem decidir nosaltres al nostre propi estat qui ha de tenir les majories per fer quines polítiques. Pretendre passar pel davant de l'alliberament nacional els programes de partit, no és res més que fer el joc a l'autonomisme, perquè no hi ha actualment cap política de la que necessita la nostra societat que puguem fer sent part de l'estat espanyol. Dit d'una altra manera, l'alliberament nacional avui és la millor política social, és la mateixa cosa, i qui vol separar-les (com fa Iniciativa), només fa que enganyar.

Necessitem més que mai una llista conjunta, i no pas uns simples punts comuns a un programa i cadascú barallant-se pel seu costat. Hem de dir clarament, que ja n'hi ha prou de gestionar la misèria, que l'autonomisme a Catalunya, només ens ha portat a ser espoliats durant 30 anys, i que per això tenim més pobres a Catalunya que habitants té la Rioja. Que ja n'hi ha prou de barracons per escoles, de pagar fortunes en llibres de text cada any, de tenir la ràtio per habitant més petita de funcionaris, de la manca de places en escoles bressol, del tancament de llits a d'hospitals, de la manca de personal docent... tot per manca de pressupost. I no perquè no ho generem, sinó perquè estem pagant la barra lliure d'administracions deficitàries d'altres territoris que es permeten el luxe de donar xecs al seus aturats, de tenir una taxa de funcionaris del 50% de la seva població, de subvencionar el seu material escolar i de fer infraestructures a tort i a dret, sense cap criteri de rendibilitat. Tot això, mentre Madrid oculta i manipula les balances fiscals. Tot i això mentre dia sí dia també ens insulten, ens diuen nazis, i a sobre hem de sentir-nos a dir intolerants i insolidaris, per part dels qui porten vivint del lladronici des de la dictadura, i en molts casos les seves famílies ja hi vivien bé durant la mateixa dictadura.

Conseqüència també de la tardança en fer la llista única, i seguir el nostre camí, és que comencen a desembarcar al nostre país els "progres" que pretenen vendre'ns la moto de "que bé ens estaríem en una espanya diferents". I una merda! I 150 anys de política des de Catalunya avalen aquesta afirmació! Ara... ara que volem marxar, diuen que reformaran no-se-què de la seva constitució. Doncs molt bé, me n'alegro per ells, que reformin el que els doni la real gana (mai millor dit això de real), però pel que fa a Catalunya ja han fet tard. Volem ser veïns, ja no volem que ens redecorin la presó mentre ens continuen robant i insultant, la casta o els milions de persones que van signar "contra los catalanes, bueno, contra el estatuto que eg lo migmo". Si els Pablomos o d'altres volen fer carrera política a Espanya, que la facin, però que deixin de fer servir Catalunya com a rampa de llançament per les seves aspiracions, i que comencin a pujar per mèrits propis, si és que en tenen.

Sense una llista única, es difícil situar a Pablomos al lloc que li pertoca: al costat de Ciumarranos i de la Rosa Diez, i en posicionament pel que fa a Catalunya, al costat del PP i dels fatxes de sempre. Uns populistes més que pretenen viure d'enganyar la societat, a hores d'ara, l'única diferència entre ells és la capacitat d'uns i altres de distribuir sobres. I a Catalunya ja en tenim prou de gent que es reparteixen sobres, els volem fer servir per votar, per molt que als espanyolistes els sembli que si en fem servir tants per votar ells es poden quedar sense per repartir les seves caixes "B" "C" i fins la "Z" i tot.

Cal una llista única ja, és més, caldria que fos sense polítics autonomistes, formada per tècnics que durant un període de transició es dediquessin a muntar totes els estructures d'estat que necessitem per poder resoldre els problemes urgents que tenim: atur, precarietat, pobresa energètica, deute i finançament... que possin en marxa la nostra fiscalitat i tallin l'aixeta que va a Madrid. I amb aquests milers de milions que cada dia marxen i no retornen mai des de fa dècades, començar a muntar un estat del benestar a la catalana: republicana, és a dir, de la gent. 



  

dimarts, 16 de desembre de 2014

Estratègia i tàctica en la recerca de feina

Hi ha conceptes que formen part del bagatge individual, l'experiència, apresos en contextes completament diferents d'on s'acaben aplicant. Competències, s'anomenen. Aquest és el cas de l'Estratèagia i la Tàctica, assimilats durant temps al món dels escacs, on són conceptes més que normals, però que s'utilitzen al món de la inserció / orientació laboral. Molta gent confon els termes, i ignora als diferents procesos del món laboral, o l'un o l'altre terme. Intentaré fer un resum útil dels conceptes, per exemple per a aquells que estan en recerca activa de feina:

Un dia un gran mestre d'escacs va perdre una partida contra un contrincant clarament inferior. Un espectador va voler saber el motiu:
- Què ha passat mestre? Tàctica errònia? 
- No que va. Estratègia profunda...és el meu futur sogre!

D'entrada, simplificant, podríem dir que l'estratègia és allò planificat a llarg termini i la tàctica a curt termini. Aplicat al món laboral, l'estratègia seria l'equivalent a la planificació i la tàctica a l'organització. Sense una estratègia, la tàctica esdevé un sense sentit, i sense tàctica, l'estratègia esdevé només un desig. Per tant, són dos conceptes que es complementen, tot i que no són el mateix.

Quan fem una recerca de feina, el primer, doncs, que hauríem de fer, és tenir una estratègia, o el que seria el mateix, planificar-nos la recerca. Hi ha dos tipus d'estratègia: una macro (a llarg termini) i una de camí (a mig termini). La macro inclou tots els aspectes de la nostra vida, totes les "peces" que intervenen al nostre tauler (no només la feina ni només nosaltres) i és on s'ha d'incloure els nostres objectius en aquesta vida. La de camí, per anar bé, hauria de ser conseqüent amb la macro, és l'estratègia que anirem seguint per assolir els objectius que ens hem fixat a la macro. Per exemple, estratègies macro serien ser independent, formar una família, assolir un determinat nivell d'estudis, canviar de sector laboral o donar la volta al món; la de camí seria, treballar, sortir, formar-se, fer autoconeixement o preparar-se. La macro són més els desitjos dels  quals en resulten objectius, i la de camí és l'estratègia que seguirem per assolir aquests objectius.

Si estem en recerca activa de feina, hauria de ser perquè volem assolir deteminats objectius macro, i el nostre camí passa per obtenir els recursos necessaris mitjançant la venda del nostre esforç físic i intel·lectual, és a dir, de l'obtenció d'un treball. A la pràctica, es tractaria de posar blanc sobre negre aquesta planificació estratègica de la batalla d'escacs de la nostra vida. Podem fer un document on posem a curt temini (de forma immediata )què volem o sabem fer, a mitjà termini (d'aquí 5 anys posem pel cas) quina serà l'estratègia o què volem aconseguir, i a llarg termini (10 o 15 anys) on volem ser.

El mitjà i llarg termini serien l'estratègia. Això s'ha de fer abans de començar la partida, abans de conèixer el nostre oponent, i evidentment, abans de començar a moure, perquè sinó el que estarem fent és el que en escacs es diu "moure fusta", anirem donant voltes sense sentit i el resultat, evidentment, serà decebedor. O en el millor dels casos, simplement ens cansarem de "buscar"i no arribar mai enlloc...perquè tampoc hem fet una planificació del que cerquem. 

Per moure'ns ja, amb el que tenim, a curt termini, entra la tàctica. La tàctica ha d'estar en relació directa amb els objectius que ens hem marcat. És a dir, un cop començada la partida ens hem de saber moure per acoseguir allò que volem. Una bona tàctica depen sempre del coneixement de l'entorn en què ens movem, dels contactes que tenim, dels canals de recerca de feina que coneixem i de les eines que fem servir. Quins canans i quines eines farem servir per a la recerca de feina determinarà l'èxit de la nostra estratègia. Conèixer els idiomes oficials, els transports i els horaris, les normatives legals del nostre sector, i evidentment l'estat del mercat laboral, ens facilitarà molt la tàctica a seguir per aconseguir una feina. Normalment, de tot això, majorment només es coneix "fer un currículum". I amb això no n'hi ha prou.

Com va dir el Gran Mestre d'escacs Max Euwe: "l'estratègia requereix pensar, la tàctica requereix observar". La majoria de persones que "cerquen feina" no tenen una estratègia i malgasten esforç. Sortir a lliurar currículums porta a porta és esgotador, té un abast geogràfic molt limitat i , sobretot, no aporta res a l'empresa que el rep. A ningú li agrada ser un plat qualsevol que només es mereixi una fotocòpia calcada a la del veí, que està en un sector que no té res a veure amb el meu. Normalment, amb aquest tècnica, qui cerca feina l'únic que aconsegueix és frustrar-se.

Per fer una recerca activa de feina, primer hem de posar les peces a lloc i tenir una estratègia. Hem de tenir paciència, constància i ser organitzats, no s'hi val sortir al carrer a fer la perdigonada. Hem de tenir en compte tots els canals de recerca de feina, totes les eines disponibles, i per molt que tinguem una idea, no s'hi val fixar-se només en una part del tauler de joc, cal tenir-lo tot ell present, tots els sectors que hi intervenen: el mercat laboral. Dit d'una altra manera més planera, si surts a buscar feina de paleta, ja saps que no en trobaràs o molt poca. I si vols ser dissenyador d'interiors, i no tens estudis, també veste'n oblidant. Cal ser realista, hem d'haver fet un exercici previ d'autoconeixement. Si no sabem ni col·locar les peces a lloc, no podem aspirar a sortir a jugar com si res. Cal observar.

Malauradament, molta gent s'embolica en mobiments tàctics sense seguir cap estratègia, tot esperant que soni la flauta ni que sigui per casualitat. I actualment passa que no sona ni a la de tres. Per exemple, volen tenir un currículum sí o sí, i deprés passa que no saben què posar, perquè no ha nrumiat abans, no han fet planificació, no tenen cap estratègia. Dèiem que molta gent confon els termes. Per exemple, aplicant terminologia de la planificació a l'organització quan la tàctica requereix lògica aplastant, el que pot ser, pot ser, i el que no pot ser no, pot ser, i a més és impossible. Molta gent cerca feina "del que sigui" i "del que surti", quan no ho sap fer tot ni li surt mai res, però entrats en la dinàmica de la tàctica, perdem la perspectiva i acabem posar-nos nerviosos.



Doncs, en resum, per aquest problema no hi ha solució. Si n'ho ha fet la feina prèvia quan es podia, s'haurà de fer quan toqui. Les urgències es poden, a la fi, alleugerir amb una feina (en el millor dels casos) que serà de supervivència, però al cap d'un temps es tornarà a estar de la mateixa forma i si no hem fet tot el que he descrit a dalt, es tornarà a estar igual de perdut un altre cop en els camins de les tàctiques. Un altre tema, són la gent que cerca, però en realitat no volen trobar  i que fan servir tàctiques dilatòries, una mena de placebo per autoenganyar-se dient-se que ells" cerquen, però no troben". Conseqüència, tot plegat, de no haver fer una feina prèvia real de tàctica basada en una estratègia.









dijous, 4 de desembre de 2014

Des de la trinxera

Quan dic que els d'alguns barris vivim a la trinxera, potser hi ha algú que pensa que exagero. De fet, aquesta expressió no és meva, ens la va dir en Xirinacs al 2000. Com a mostra del que que passa per aquí cada dia quan pares l'orella, us reprodueixo una conversa d'aquest mateix matí a la cua de la caixa del #BonArea BonÀrea  :

Blanc i negre, productes del porc.
Una senyora gran, explica a crits, mentre la caixera li passa els productes per la registradora, com la van intentar atracar a ple dia ahir al carrer del costat. Una noia,explica, identificada per ella com a sud-americana, se li va intentar acostar i fer-se la simpàtica, fer-se passar per la seva amiga per robar-li les "joies". 

Com que es va adonar quan l'estiraven dels anells dels dits, ens reprodueix fil per randa tots els improperis que li va dirigir a la "lladre frustrada" (que es veu que va fugir corrents), i encara explicant-lo l'endemà dels fets la dona sembla que ho visqui per la forma que reprodueix tots els insuls cridant que, diu, va dirigir a la pispa pocatraça. 

Aquí comença el més bo. Reprodueixo en idioma original. Intervé la caixera del Bon Àrea:

- "Sudacas"! Se tendrian que ir a su país!

Immediatament s'afegeix la claca, un home que era el següent de la cua:

- Asquerosos "sudacas", se tendrian que quedar todos en su país!
- Sí, es que de un millon a l'iguá hay una bueno- insisteix la caixera.

A tot això, la senyora, víctima d'aquest intent d'atracament, que ja ha pagat, insisteix, vist el seu èxit, en tornar a reproduir l'escena una mica al costat de la caixa per deixar passar. L'acompanya una altra senyora gran que l'escolta i assenteix amb complicitat tots els improperis (de pu... i filla de pu...cap a munt). Aquesta vegada, ja es pot veure que li posa més pa que formatge a "l'aventura" (que no dic que no sigui veritat).

Mentre el senyor de la claca acaba de pagar, però encara té temps de deixar anar alguna cosa més contra els "de fuera" que no acabo de pescar. Me toca a mi pagar, marxa el senyor de la claca, la caixera calla, jo no dic res, la senyora segueix encara donant explicacions però ja en veu baixa. Agafo les meves coses i marxo. Sembla que la conversa no té continuïtat, tot i que les del carrera meu a la cua assentien amb fruïció amb el cap mentre la caixera, el de la claca, i la senyora indignada clamaven perquè tornés la Santa Inquisició.

És una petita mostra, del que es pot escoltar per aquí caaada dia si parés l'orella. Conec de vista la caixera, no sembla que sigui mala persona, la resta no els conec de res. Segurament si els preguntes, seran els típics que te diran que no són racistes. Segur?

dimecres, 3 de desembre de 2014

"Els altres catalans", carta a Miguel Poveda

Et saludo, cantant barceloní de flamenc Miguel Poveda, premi Nacional de Cultura de Catalunya al 2011, que has posat veu "als catalans". Has expressat, des de Madrid, el teu "odi a Artur Mas", i has afegit que "deixa malament als catalans com jo[com tu]", a banda de malparlar dels independentistes (que això sempre queda bé allà), entre aplaudiments entusiastes dels madrilenys que assistien al teu concert. No sabem si afeccionats o no de l'Atlètic. En tot cas, deixa'm-me dir-te que jo, fill de "murcianu" i "caminallum", dec ser "dels altres catalans".  

Efectivament, jo mai vaig qüestionar-me la "meva" catalanitat quan vaig començar a prendre consciència que català i espanyol no eren la mateixa cosa. I com que mai me vaig amagar, ràpidament, els espanyols d'una banda i de l'altra de l'Ebre me van deixar meridianament clar que ser català i "ahpanyó" era incompatible, per molt que jo sentia dia sí dia també a catalans que volien "convergir" per ser espanyols o directament practicaven aquell autoodi tan nostrat que a mi sempre me va frapar per mesell, ridícul i inútil. De família castellanoparlant, no per res, sinó perquè la dictadura va impedir la transmissió de la llengua, jo vaig ser abans independentista que catalanoparlant. Pel que una cosa no té a veure amb l'altra, tot i que per lògica, al final els camins es trobin.

Doncs sí, jo dec ser, per tant, segons tu, o com segons Boadella o Arcadi Espada, una altra cosa que no és català, per tant, dec ser "un altre català". Perquè parlo català, m'estimo el meu país, respecto els càrrecs electes d'una institució amb més de 500 anys, malgrat no combregui amb els seus posicionaments polítics, conec la meva història i la història del món; i tinc una mentalitat europea que no s'hi avé gens amb els toreros, el flamenc, les sevillanes, la dependència dels ajuts estatals, ni amb la corrupció ni el bipartidisme, ni els sobres, ni el "que inventin ells"ni amb una psudollibertatparlamentària vigilada heretada directament d'una dictadura militar, la qual va imposar la restauració d'una corona amb la qual tampoc hi combrego, mai millor dit, perquè tampoc estic d'acord amb el concordat (rodolí). Tot i que respecto que hi hagi gent a qui li agradi tot o part d'això (i fins i tot ho voti), aquesta no és la meva nació.

Com entenc i respecto que hi hagi artistes catalans que facin Rock (cultura anglosaxona), que facin música celta, que toquin valsos o que facin flamenc, entenc també que no per això deixen de ser catalans. Per això, me sobta més la teva dicotomia en separar "els catalans com tu", mai he sentit en Gerard Quintana (cantant de Rock) parlar dels catalans com ell, ni al músic de jazz Tete Montoliu parlar dels negres com ell. Per tant, tinc clar que jo, segons tu, "soc un altre català": republicà, demòcrata (que no constitucionalista), igualitari i humanista. I sí, per si no t'havies adonat, idependentista. Tinc clar que estar a favor de Catalunya, del meu país, no vol dir insultar els altres països veïns, i molt menys el teu propi país. 

Cert és que va després (aquí) vas demanar perdó, com el rei espanyol després de caçar elefants, però el que vas dir ja ha quedat. I entrem com sempre en el que es diu, però sobretot en el que no es diu. On ets, respectat artista Poveda, quan dia sí, dia també, polítics espanyols de totes bandes comparen els catalans amb els nazis? On ets per denunciar l'espoli fiscal que patim tots els catalans (els teus i "els altres" com jo)? On ets per denunciar que els nostres nens hagin d'anar al cole en barracons? On ets per denunciar els índex de pobresa que hi ha a Catalunya? Potser als teus catalans no els preocupa això? O potser als teus catalans només els preocupa mantenir la seva quota de públic "ahpanyó", com al senyor Freixenet? M'agradaria que modestament, me responguessis, perquè a l'igual és que ningú t'ha posat mai un micròfon al davant per expressar-te en aquests termes.

En tot cas, la caverna mediàtica i l'origen de la claca que has rebut per aquestes declaracions, t'hauria de fer obrir els ulls, a l'igual que als teus catalans, de l'estat on ens obliguen a viure. Jo, permet que de moment, i fins que no aclareixis quins són els teus catalans, me consideri "un altre català". 

dimarts, 28 d’octubre de 2014

La història a Internet

Recentment m'han publicat un article al web El Principat sobre el que es podria considerar part de la base ideològica que ha impulsat el projecte d'Històries d'Europa. Una reflexió sobre l'estat de la història al nostre país, en relació a la llengua i a la visió d'anàlisi que es fa de la història de Catalunya. Seria un tret al peu, que s'ha d'entendre en la lògica limitació d'espai. Faltaria comentar el fenomen d'Internet i el seu impacte, per poder disparar sobre l'altre peu. 

Cada vegada som més, encara que costa, els qui escrivim amb certa regularitat a Internet sobre temes d'història, sent la història un dels temes amb "èxit". Amb tot, costa: la manca de recursos, les limitacions pròpies dels qui fem aquesta tasca voluntariosament i, especialment, l'entorn social, no ajuden a fer enlairar la difusió. Certament, hi ha qualitat i diversitat, especialment pel que fa a temes de Catalunya (no els internacionals), però costa trobar seguidors i consolidar-se. Hi ha limitacions difícils de superar, que no controlem els qui intentem escriure.

La primera limitació és l'accés a Internet. L'estat espanyol té les quotes d'accés més cares d'Europa, les més lentes, i socialment està a la ratlla d'una fractura digital: la diferencia entre els qui es poden connectar i estar al dia de notícies i esdeveniments, així com fer  servir recursos i realitzar gestions són encara pocs, en comparació als qui encara es mantenen completament ignorants i al marge d'aquestes ja no noves tecnologies. Per edats, són els més joves els qui es connecten, sobretot des de dispositius mòbils, però precisament no és aquest el col·lectiu més procliu a l'estudi de la història al nostre país. 

La segona limitació és la diglòssia. D'entre els que es connecten, a dures penes arriben a un 20% els qui tenen configurada l'opció de llengua al seu navegador. I a l'hora de trobar informació als cercadors fan servir el castellà o l'anglès, rares vegades als usuaris se'ls acut primer cercar què hi ha en català i després en d'altres llengües si es que no obtenen resultats. Això deixa els llocs en català en un lloc subordinat a l'hora de les indexacions. I com un peix que es mossega la cua, si no t'indexen no existeixes i no et busquen.

La tercera limitació són els índex de lectura d'aquest país. Suposant que tinguin Internet i que facin servir el català, encara d'entre aquests hauríem de trobar el percentatge d'usuaris que fan servir Internet per alguna cosa més que mirar el mail i connectar-se al mur de Facebook. Si el percentatge de lectors físics (els de llibre de paper de tota la vida) ja són baixos, podem intuir que els lectors internautes són encara més limitats. I encara amb peculiaritats, pocs són els qui s'entretenen llegint davant la pantalla, sinó que acostumen a ser grans consumidors d'imatges i titulars fàcils. El d'Internet, és un lector molt en diagonal, poc profund, que tendeix a cercar allò que vol ràpidament o anar a un altre enllaç.

I la quarta limitació, podria englobar totes les altres: la conciliació laboral. Les hores que passem a la feina, malgrat ser l'estat menys productiu d'Europa, limiten la nostra vida privada. Moltes famílies ni es veuen entre setmana, els nens estan sent educats en molts casos pels avis, i això deixa un espai pel lleure sota mínims. I la història, llegir història, seria un lleure. Evidentment, això afecta a tot, no només a la lectura, inclosos els qui escrivim. Malgrat tot, ho he posat en quart lloc, perquè si tens ganes de fer tombar la truita de les tres primeres limitacions el temps te l'inventes. 

Les solucions a això, que n'hi ha, són de molt picar pedra. Pel que fa a la història, no cal dir que l'ensenyament a les escoles és bàsic. Actualment la història d'Europa als instituts és inexistent. Tot és limita a l'adoctrinament sectarista de l'espanya casposa que fins i tot amaga i tergiversa la història pròpia de Catalunya. Pel que fa a la llengua, el canvi d'actitud ha de ser d'autoestima dels catalanoparlants, però sobretot d'un canvi d'actituds envers les TIC on ja no som consumidors passius, com qui mira la tele, sinó que hem de transformar-nos en actors actius: aportadors d'informació. Finalment, per a a conciliació, tot i no ser la solució definitiva (que passaria per una racionalització dels horaris a tots els nivells) les TIC ens aporten avantatges que caldria aprofitar, i per això calen gent amb ganes d'aprendre.   

La història a Internet aporta molts recursos que caldria aprofitar. Estem en un moment, on amb totes els limitacions, pràcticament la història local són les mestresses de la xarxa (amb les dues excepcions de l'inici) pel que fa a història en català. Malgrat tot i "a pesar de", hi ha indicis que ens podem ensortir: viquipèdia en català i en concret la secció d'història és de les millors del món. Hem de tenir confiança en les nostres possibilitats.  







dijous, 2 d’octubre de 2014

Emprenedoria? Gestió del temps? A quin país?

Escric això arran d'intentar donar de baixa una línia ADSL amb Vodafone, qui  hagi passat per aquest tràngol ho entendrà. Vodafone sua olímpicament de fer cas de res, et passen de departament en departament com a una pilota, i això si es que aconsegueixes que t'agafin el telèfon, i per suposat, ja el català ni de conya. Només m'ha faltat parlar amb Evo Morales. Porto una setmana intentant donar de baixar una linia ADSL, i ni faxes ni res, no fan ni cas.

I es veu que no tenim res més a fer que estar per les tonteries de les grans companyies, per la qual cosa no és d'estranyar que actuin amb una prepotència que fa fàstic. Pel que em ve al cap tanta teoria sobre "l'aprofitament del temps", "l'organització", "ser productiu", "sigues emprenedor"...i jo em pregunto: a quin país? Perquè no serà en aquest! Com a actitud, sobretot per pujar la moral a qui necessita una empenta, està bé, teòricament, però després comencem a topar amb la realitat: a la cua en educació, en productivitat, en conciliació laboral, per sota d'Afganistan en facilitats per obrir una empresa; per contra: campions en fracàs escolar, en atur, en baix nivell de lectura i en risc de fractura a causa de l'analfabetisme digital de bona part de la població. 

Bona part de la culpa, no dic que no, la té la pobre mentalitat (malauradament contagiada d'espanya) de moltes persones, les quals encara esperen "que el govern" de torn "els doni una solució"...una paga, un treball...el que sigui, però que els hi donin. És encara aquella aspiració de fa 30 anys, de "jo vull ser funcionari", que s'utilitzava com a sinònim de "cobrar per no fer res". I esperen i esperen, i no sé que esperen, però "esperen que surti alguna cosa". Així, com si algun dia una feina "del que sigui" els hagi de picar a la porta de casa seva i dir-los "home, Pepe, ets tu? vine a treballar maco!" 

Aquesta mentalitat, fruit de segles de classes socials que viuen de rendes, de viure d'una capital de l'imperi on arribava l'or a cabassos sense haver de moure un dit (ja treballarien els indígeness o els negres) i de classes treballadores oprimides, on l'única sortida que se'ls ha donat sempre ha estat emigrar, està contraposada a la històrica catalana de ser proactius, i de tenir iniciatives i empenta per fer coses. Però Catalunya està lligada al munt de lleis espanyoles que ens ofeguen econòmicament,  ens escanyen socialment i neguen fins i tot la nostra identitat, llengua i cultura.

Tots és burrocràcia a un estat on com vulguis demanar permisos per obrir un local, t'hi pots morir en el maremàgnum de normatives locals, autonòmiques, estatals i marcianes, que són per no dormir. Les empreses amb més denúncies a consum per tot tipus de coses, són les proveïdores de telefonia i Internet, com podem anar bé? Ja no demano que quan compris un pis, tingui 100 MG via cable, per defecte, estil Japó; ni tal sols me queixo de tenir les tarifes més cares d'Europa en Internet, total per posar-li el motoret a la bicicleta, que és el que és un ADSL. No. Me queixo de que fins i tot aquesta merda de serveis són lents, carregants, embolicats, amb paranys...tant que sovint els propis treballadors d'aquestes empreses es contradiuen entre ells.

La ineficàcia d'un estat es mesura per la seva corrupció, com més ineficient és, més corrrupció hi ha. I com més corrupció, més paranys legals i més traves només per a aquells pobres pringats obligats a complir amb tot per por de perdre el poc que tenen. A l'estat espanyol et claven 900€ de multa per cremar un foto, però no passa res si una senyora atropella un guàrdia urbà i es dona a la fuga. Un estat on els ministres actuen com a pinxos del barris baixos: amenaçant, coaccionat i amb menysteniment de tot i de tothom. No volen escoltar, no volen saber, simplement els s'hi sua tot. Davant d'això, no és d'extranyar que les empreses multinacionals a l'estat espanyol actuin igual, quasi monopolisticament, pactant preus. 

Després me preguntaran per a què la independència? S'ha de ser ruc per no voler-la, independència per canviar coses, evidentment, va unit! Els qui ja els hi està bé com estem, amb un 50% d'atur juvenil, votaran que "NO", però jo votaré SI i SI. Independència per canviar mooooltes coses en aquest país.   











dimarts, 9 de setembre de 2014

Pedro Sanchez del PSOE un altre imbècil

No hi ha res a fer amb l'estat espanyol, ni ens entenen ni ens han entès mai ni ens volen entendre. I l'enèsim exemple és el "nou" (entre cometes "nou "perquè fa i diu el mateix discurs de sempre dels qui van pactar amb la dictadura al 78) dirigent del PSOE. Ja ho va dir aquell: "no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres"...si és que a aquests del PSOE se'ls pot anomenar ja d'esquerres, perquè mirant el seu programa són lliberals de centredreta i gràcies.

Li ha faltat terra per a manca de dos dies per a la Diada parlar de "la festa" de tots catalans. Quin festa? Però està imbècil aquest tio o què li passa? Festes són les del Tura a Olot, les de la Patum de Berga i la Mercè a Barcelona... però la Diada? La Diada és una data reivindicativa, a veure si ens anem aclarint. No pas cap "festa"! El fet que durant la transacció (com diu l'historiador Bernat Muniesa) s'empassessin acríticament l'herència franquista i acceptessin la monarquia com a sistema d'estat sense piular, per tal d'agafar-se a una poltrona que molts encara no han deixat anar, no converteix la Diada en una "festa", per molt que diguessin que seria festiu laboral, en comptes de Sant Jordi. Per una imposició de l'estat, que no deixava més dies de festa a les seves "autonomies". Això sí, el 12 d'octubre, el dia de la Raza reconvertit, com un embut obligat!


Fa poc més de 100 anys que es commemora l'11 de Setembre, i ja des dels seus inicis va ser una diada reivindicativa de la voluntat dels catalans d'esdevenir lliures. La primera manifestació va ser reclamar la llibertat dels mobilitzats per protegir el monument a Casanova que uns depravats (potser alguns Guardies Civils com els que actualment roben banderes??) atacaren tot destrossant les ofrenes dipositades. De llavors ençà, l'11 de Setembre no va ser cap festa, i així ho va entendre el règim franquista prohibint qualsevol mostra de catalanitat, en general, però especialment aquell dia. Tot i que als anys 70 militants catalans instal·laven altaveus a la Plaça Catalunya per fer sonar Els Segadors l'11 de setembre.

En resum, que els idiotes del PSOE, i els seus llepaculs de la sucursal d'aquí, no entenen (ni volen entendre) absolutament res. Almenys podrien tenir la boca tancada quan parlen "dels catalans", perquè a mi ni  m'han representat ni me representaran mai. Què ha de reflexionar Mas, segons Sanchez? No entenen que la voluntat d'esdevenir lliures és del poble de Catalunya, i no d'un partit o d'un polític o altre. No tenen cultura política ni democràtia a l'estat espanyol, i això es nota molt quan fan aquesta mena de vòmits de declaracions només per alimentar la caverna mediàtica troglodita mesètica.

Ja he gastat prou el teclat amb aquests ignorants. La millor resposta, passat-demà a la V de VICTÒRIA! 


dilluns, 25 d’agost de 2014

Tornada de vacances

Aquest estiu hem visitat, com no, una altra zona d'Alemanya: els Boscos bavaresos, a l'est de l'Estat lliure de Baviera. De fet, no són més que una altra denominació del que a la part de la República Txeca anomenen Parc de Sumava , en definitiva: la regió dels boscos de Bohèmia que tradicionalment ha servit de frontera entre els dos territoris.

La zona és molt agrícola, de població dispersa amb poques poblacions importants. Per qualsevol cosa un s'ha de traslladar a Straubing, i des d'on érem teníem dues hores fins a la capital cultural de la zona, que és Regensburg. Straubing és coneguda com la segona festa de la cervesa més important d'Alemanya, després de la de Munic, a banda de tenir un centre de la ciutat força maco. 

Mur romà a Regensburg amb mapa situació
La zona, molt frondosa en boscos, en alguns aspectes recorda la Selva Negra, però amb menys turisme, moooolt menys. Històricament només dos castells controlaven la zona entre les poblacions de Cham i Deggendorf , amb un gran protagonisme pel riu Regen (d'aquí el nom de Regensburg) que entra pel nord per juntar-se amb el Danuvi, la frontera de l'imperi romà que ha deixat una forta empremta a Castra Regina, posteriorment anomenada Ratisbona, i actualment Regensburg.  

Burg Runding, ni que siguin ruïnes, sempre tot ben indicat 
Un dels castells que controlaven la zona actualment està en ruïnes, és de visita lliure, si és que no es vol una ruta guiada. Burg Runding va ser una estructura enorme, i avui en dia es fan encara campanyes d'excavació en una zona de 15.000 metres quadrats. Documentat per primera vegada al 1118, segurament és molt més antic i és possible que formés part d'alguna avançada de defensa del limes romà.

Durant aquests dies he pres nota de força coses que anirem explicant a Històries d'Europa, sobretot història popular. Us animo a seguir-nos allà i fer així més planera la tornada a la feina!  

dilluns, 16 de juny de 2014

Ruta pel Born

El Born actualment és un barri de moda, però no sempre ha estat així. Era un barri popular, amb l'origen en el món mariner i durant l'època moderna d'una gran activitat mercantil. Era un barri tan popular que s'ha generalitzat el nom per referir-als que en realitat són els barris de la Ribera i Santa Maria. Algunes rutes históriques arriben a incloure sota el nom "Born" llocs de Santa Caterina i fins i tot més amunt, de Sant Pere.

La ruta comença a la Plaça del Blat, actualment de l'Àngel. Aquest indret a tocar de les muralles romanes, a la porta de la ciutat que menava cap a Girona seguint la via Augusta, era el centre neuràlgic de la ciutat cap a l'any mil quan es comencen a tenir notícies d'un nou barri fora muralles anomenat Vilanova de Mar origen del Born. A la Plaça s'hi feia mercat i era un lloc d'escapament d'una vila romana que ja quedava petita i veia nèixer duferents nuclis fora muralla, sobretot al voltant d'antics camins i ermites.


Mostra Barri de la Ribera en un mapa més gran
La ferida de la Via Laietana oberta a conençaments del s. XX a transformà molt un espai popular que llavors no es valorava i es creia que s'havia d'amagar sota grans edificis pantalla. Aquesta via, no panificada al pla Cerdà, havia de servir per fer arribar ràpidament tropes des del port al centre de la ciutat. 

Concretament la Plaça, es va remodelar al 1865 quan es perderen alguns edificis característics de l'indret. El que més la presó, que ocupava l'espai on avui hi ha l'Hotel Suizo. El carrer natural de sortida de la ciutat, el Llibreteria (el carrer de Jaume I és d'obertura recent), en realitat es deia Baixada de la Presó, als anys 60 del segle passat a instàncies dels comerciants de la zona es va adoptar el nom d'un carrer adjacent perquè el seu el consideraven poc atractiu pel turisme.

El nom actual de la Plaça li déu el nom a l'àngel que encara hi ha a la fornícula nord. Primer de tot, important endevinar que aquella estàtua del 1618 és un àngel, perquè no té ales (eren de plom i van desaparèixer) i té una creu al cap, a més a més, porta faldilles. L'actual estàtua és una rèplica, l'original està al Museu d'Històriade la Ciutat que està ubicat precisament a una casa, la Padellàs, salvada de l'enderroc de la Laietana, traslladada pedra a pedra. Originalment, aquest àngel senyalava cap a una estàtua anterior de Santa Eulàlia, (co)patrona de Barcelona, que estava col·locada com a benvinguda. La figura de Sant Eulàlia es "va perdre" en la urbanització de l'espai cap al 1865. L'àngel recorda encara la llegenda del trasllat de les restes de Santa Eulàlia des de Santa Maria de les Arenes (Sant Maria del Mar) cap a on reposen actualment, a la catedral de Barcelona.   

La ruta segueix pel carrer Argenteria, que conserva el traçat del camí que menava cap al primer barri de Vilanova de Mar. Com el seu nom indica, i com passa a tots els carrers del barri, el seu nom identifica l'ofici o gremi dels qui s'hi establien des de l'edat mitjana. En aquest cas, els treballadors joiers d'argent. Sempre va ser un carrer, des de la seva edificació, molt freqüentat, fins que en obrir-se el carrer Ferran, els argenters van ser obligats a traslladar-se. Avui és interessant observar els balcons, amb les seves rajoles tradicionals (els que encara les conserven) i les entrades sota els edificis als carrers estrets del barri, l'autèntic tresor del Born. Una mostra d'arquitectura medieval, encara es pot veure a mig carrer, baixant a la dreta, on hi ha el restaurant Sagardi, cantonada amb el carrer Basea

Arribem a l'estrella de la ruta: Santa Maria del Mar. Una joia del gòtic català, obra de Berenguer de Montagut, un personatge misteriós del qual se'n sap ben poc per a ser l'autor de 3 dels edificis religiosos més improtants del país: la Seu de manresa, la de Palma i la mateixa Santa Maria del Mar. Molta gent coneix ara aquesta església gràcies a la novel·la. Els protanogistes d'aquesta església, edificada en temps rècord, van ser els bastaixos. Els bastaixos eren els descarregadors del moll, i de forma voluntària, sense cobrar res, en el seu temps de lleure, van transportar a esquenes les pedres que es van fer servir per al a construcció...des de Montjuïc. (imatges)

Ja a dins, a més de les coses de la novel·la, hi ha més descobertes. Per exemple el vaixell als peus de la verge i sobretot els vitralls. A la banda del Fossar de les Moreres, el vitrall del costat de l'orgue, es pot veure un vitrall on surt Felip V. Una paradoxa, o més aviat un gran cinisme, per part de la dictadura franquista. Però seguint amb els vitralls, els seguidors del Barça es poden entretenir a trobar l'escut del club, que també va participar en la reconstrucció dels vitralss un cop passada la Guerra Civil Espanyola. La guerra, precisament, va fer patir l'església el tercer gran terrabastall: el primer havia estat el terratrèmol de 1458 que va causar la caiguda de la primera rosseta al carrer amb el resultat d'una trentena de morts, el segon va ser a causa de les desamortitzacions que posaven el colofó a un edifici tocat per les bombes del 1714 i el tercer l'incendi que patí pels incontrolats de la FAI el 1936 en represàlia per l'aixecament feixista. Les empremtes de l'incendi del 36 encara són visibles en les claus de volta laterals, les centrals han estat recuperades i és impressionant veure al comte, amb tota l'equipació de l'USAP ;D, sota el regnat del qual s'iniciaren les obres de l'església: Alfons el Benigne.

Ja parlant del 1936, podem fer un salt en temps i apropar-nos als carrers de Canvis Nous i Vells, si ho fem pel carrer de les Caputxes tindrem una imatge bucòlica que ens pot situar a l'ambient medieval de Barcelona. La conflictivitat obrera venia de llarg, Barcelona era coneguda com la ciutat de les Bombes. Un dels episodis més sagnats van tenir lloc a poc de sortir la processó des de Sant Maria del Mar pel Corpus de 1896 quan esclatà una bomba al pas de la comitiva. L'autoria de l'atemptat mai va ser aclarida, però serví d'excusa per desfermar una repressió sense miraments contra el teixit social barceloní. Finalment, com a conseqüència dels afusellaments indiscriminats, van assassinar el president conservador espanyol Canovas del Castillo. Canovas, cal recordar, estava a favor de l'esclavisme, es recolçava en el caciquisme  i la tupinada, era un dels ideòlegs del sistema de ficció psudodemocràtic conegut com l'Alternancia

Tornant a l'edat mitjana, el carrer de Canvis era on s'exercia l'ofici de canvista, antecedent directe dels bancs. De fet, taula i banc, són sinònims, banc és la versió veneciana. Es deu a que posaven aquest moble al carrer per treballar. Si baixen des de Canvis Nous en direcció mar, anem al Carrer les Panses, sota uns porxos molt autèntics, i aixequem la mirada trobarem una altra dels divermtimentos del Born: Les carasses. Si tornen enrere i girem per la part de muntanya de Sant Maria del Mar cap al Carrer Mirallers, al cap del carrer trobarem la Carassa més coneguda. Abans d'arribar, però, tenim un parell més d'anècdotes:  la casa on va néixer el segon president de la 1a República Espanyola, i al número 7 la casa encantada on Jacint Verdaguer (sí, el nostre poeta nacional) feia exorcismes, tal qual.

Tornem sobre les nostres passes cap a Sant Maria i girem per l'altra banda de l'església, on al costat dret del a porta d'entrada hi ha la placa inaugural de les obres del 1329. Per cert, si teniu set no aneu a la font gòtica del 1402 que hi ha just al davant de l'entrada principal: no funciona. Allà trobarem el famós Fossar de les Moreres, amb la famosa frase de Serafí Pitarra i el peveter inaugurat el 2002 que roman sempre encès. Sempre. Encara que de vegades costa de veure pel sol. 

A l'entrada que dona al Born de Sant maria del Mar tenim a sobre la porta una figura de Sant Eulàlia que aportà una altra llegenda del Flassader. I a tocar l'entrada a un dels carrers més concorreguts de la ciutat, el Carrer Montcada, per la concentració de palaus gòtics i perquè hi ha el Museu Picasso. Aquí, però, podríem començar la part de la ruta del 1714 pel Born, perquè un dels llinatges més destacats tenia el seu palau aquí, els Dalmases. Tan important era que la Generalitat es traslladà al seu Palau per evitar els bombardejos, des dels seus soterranis es va dirigir la defensa de la ciutat. Una altra de les coses desapercebudes pel turistes són les xafarderes, unes finestres molt típiques en un context medieval on nop se sabia encara fer el vidre transparent pla i les façanes dels estrets carreres eren a tocar.

Tornem al passeig del Born per fixar-nos en una altra curiositat.  La casa mig partida, seria possible que l'enderroc conseqüència de la construcció de la Ciutadella després del 1714 acabés aquí? I al davant d¡aquesta tenim la Meca, la de Barcelona, el casal reconstruït per l'arquitecte filofranquista Adolf Florensa que junt amb el següent punt, la Seca de Barcelona, crearen la coneguda frases "De la Seca a la Meca". La Seca era la fàbrica de moneda instal·lada a Barcelona. Avui en dia s'hi ha traslladat l'Espai Brossa que ha donat una nova vida a l'indret després d'anys d'estar abandonada.

Des d'aquí podeu visitar el mercat de Fontseré, en del Born, una de les poques estructures de ferro del nostre país, que allotja les restes del barri del Born de veritat. El barri va quedar molt malmès durant el setge de 1714 i posteriorment els seus habitants van ser obligats a acabar d'enderrocar casa seva i a a fer de "voluntaris"en la construcció de la Ciutadella que es va fer amb les pedres del barri de Barcelona més actiu i dinàmic. En total un 15% de Barcelona va desaparèixer .

Després de l'enderroc de l'odiada Ciutadella el 1868 l'espai es va reconvertir, majorment en el que avui coneixem com a parc. Una altra obra de Fontseré, és la cascada del parc. Però del barri que originalment arribaven les muralles fin l'actual passeig de Sant Joan, no es va poder recuperar absolutament res. Mica en mica es va anar podent construir en l'antiga explanada de terreny obern obligatori per a deixa visió de tir als canons de la Ciutadella, i en són un record la forma del carrer Comerç que marca aquest cercle.Finalment el 1888, aprofitant l'Exposició Universal es van aixecar la majora d'edificis que avui són coneguts, com el Castell dels Tres Dragons de Domènech i Muntaner, destinat inicialment a restaurant.

De baixada del carrer comerç podem passar per la darrera línia de defensa que havia quan l'11 de setembre els barcelonins es van rendir, al Convent de Sant Agustí, o el que en va quedar. Actualment es poden veure parts del que va ser el claustre i aprofitant les seves parets hi ha un bar, que viu de la fama del lloc, més que no pas pel servei que ofereixen. Un típic lloc per entabanar "guiris". Una mica per sobre, al carrer Tiradors, hi ha un alberg nou que ha deixat a la vista restes de l'antic mercat que es fea a la plaça de Sant Agustí, tines i conduccions que es poden veure des del carrer a través d'una finestra. Si seguim una mica més amunt per la mateixa façana de Sant Agustí anem cap a Portal Nou  . On a l'edifici nou que allotja una escola bressol, podem veure a la façana l'única resta conservada de l'antic edifici, la placa del gremi medieval que hi tenia la seu.

Podem tornar cap a la Plaça de l'Àngel pel carrer del Corders, que com molts carrers d'aquesta zona tneen nom de gremis, que van ser significatius. D'alguns ja només es conserven les plaques, passant per l'esgésia d'en Marcús, al cap del carrer Montcada, i tornar a sortir a la Plaça de l'Àngel pel carrer bo, el de la Bòria, carrer què una història molt original continuació de la que hem començat, la de la presó.

"Roda el món i torna al born" i aquesta ruta s'ha acabat.




dissabte, 15 de febrer de 2014

Tremola si una empresa diu: "tots hem de fer un esforç"

Quan una empresa a Catalunya, el seu cap, o el seu representant, diu a la seva plantilla que "tothom ha de fer un esforç" és per posar-se a tremolar. Perquè vol dir que l'esforç l'haurà de fer el treballador i prou. Al nostre país, la cultura empresarial llueix per la seva absència, i això es nota en el tracte cap al capital humà. Tenint en compte que cap empresa és una ONG, el seu objectiu és guanyar diners, és evident que perquè l'empresa vagi bé, els seus treballadors han d'estar bé, però poques vegades això es posa en pràctica.

Malauradament, aquí només una empresa recorda que "tothom ha de fer un esforç" quan les coses val mal donades, quan les coses van bé (o anaven) ningú se'n recorda de dir que "perquè l'empresa surti endavant, tothom ha de posar de la seva part". Quan les coses van bé, els treballadors tenen el seu sou i a córrer, mentre que els beneficis només van a parar a engruixir les butxaques dels propietaris, els quals, mentre te van dient que "tothom ha de fer un esforç", gaudeixen de minyones, 4 nens, una casa a la part alta de Barcelona, segona residència i es permeten el luxe d'anar-se de vacances. 

Fins aquí parlaríem d'hipocresia, el cinisme comença quan, amb l'excusa de "tots hem de fer un esforç" comencen a retallar drets i sous dels treballadors, i a sobre amb promeses de "quan les coses tornin a anar bé", "farem" i "tornarem a". Promeses difícils de creure tenint en compte els antecedents, basades en uns futuribles i normalment sense que hi hagi res per escrit de pel mig "per fer les coses amb confiança". Amb aquestes pastanagues, la realitat és que als traballadors, que no gaudien de cap avantatge quan les coses anaven bé, ara veuen els seus sous retallats i les seves condicions laborals empitjorades, i tot a canvi de vagues promeses acompanyades, per més inri, d'un mal dissimulat "si algú vol marxar...".

El summum arriba quan aterren  "els professionals",  els "especialistes", estil Pulp Fiction: consultors, inversors i d'altra fauna fracassada que a manca d'iniciativa per crear i gestionar els propis projectes es dediquen a dir als altres el que han de fer. Aquests voltors, tenen formes molt curioses d'aixecar empreses, d'entrada informant amb treballadors que si fos per ells l'empresa s'hauria de tancar (això per aixecar els ànims) per acte seguit passar a la teoria de la cullereta a la butxaca, això si, després de profuns estudis de viavilitat.

Us indico les accions d'un cas real presses per reflotar una empresa per part d'un d'aquests genis de l'economia productiva:

1. Fan fora les dones (això es veu que ho aprenen a Esade)
2. Col·loquen un familiar seu, normalment un inútil, endollat a l'empresa que es vol reflotar (això es veu que ho aprenen de la política d'estat)
3. El personal de teletreball se'l fa tornar a l'oficina (no hi ha res com les antigues fàbriques del s XIX)
4. Reorienten el negoci (vol dir que qui era més econòmic d'acomiadar o acavaba contracte, fora)
5. Inverteixen en redecorar l'oficina, portes quadres i canviar taules de lloc
6. Després de fer fora gent, contracten més personal per controlar els horaris del personal que queda
7. Es canvien els horaris del personal, per poder-los vigilar, malgrat no vagin bé als afectats
8 .Es canvien les condicions també de sou (rebaixes de sou) del personal, perque s'ha de pagar les portes noves.
9. Es reordenen els comandaments, i l'estructura. Sota la premisa "entendre la filosofia de l'empresa"se posa en pràctica la teoria de la piràgua de forma que quan entra una feina s'ha d'acabar contractant externs (que surten més cars que el personal propi)
10. Com que estranyament i de forma aparentment sorprenent, sobretot després d'haver pres totes les mesures anteriors, l'empresa no acaba d'arrencar, segurament (diuen els "experts") s'arriba a la conclusió de què els gestors no han aplicat bé les instruccions dels "professionals".

Curiosament, aquesta nocultura empresarial està estretament lligada a una de política. Amb l'excusa de la crisi, ens diuen els polític que "tots hem de fer un esforç", i ho diuen mentre s'apugen el seu sou ells mateixos, prenen gintònics subvencionats i passen els seus menús via pressupost (també a un familiar endollat) de forma que surt més barat dinar al congrès que als menjadors escolars, els pares dels quals han de "fer l'esforç per reflotar les arques de l'estat".

Tots hem de fer un esforç, però sembla que com sempre alguns més que d'altres, i sobretot, només quan les coses van malament. Quan les coses van bé, només van bé per uns quants, i quan van malament, només van malament per a la resta que no són aquesta minoria.









dijous, 16 de gener de 2014

Àngel Ros: el PSC no enten res!

Estic escoltant l'entrevista al díscol a RAC1 i flipant, perquè constato que no s'enteren de res, de res, de res. I el que és pitjor, estar clar que no volen enterar-se. Ros ha arribat a dir que "la independència és una altre tipus de relació amb Espanya", i és que no hi ha manera de que s'enterin de què no volem saber ja res de l'estat espanyol, ja hem patit massa anys d'intentar fer les coses com cal i ja han demostrat abastament que no volen.

Ros ha fet frases d'aquestes que toquen la fibra de l'historiador, perquè els polítics, pel general, no en tenen ni idea del que parlen. Per exemple quan assegura que "s'està traint la tradició del catalanisme". Quina tradició? La de viure de la sopaboba de CIU? La del PSC del 1977 quan reclamava el dret d'autodeterminació? La d'intentar viure dels vots de la nostàlgia dels immigrants de l'àrea metropolitana? És frapant, que un representant d'un partit que es fa fotos amb Ciumarrans i els fatxes del PP es posi a la boca a Valentí Almirall. Quan li han preguntat per la foto el dia de la Constitució espanyola, ha tret pilotes fora escandalosament.

Però per moltes voltes que li donin no podem amagar que tenen una anàlisi, fins i tot Ros, idèntic al del PP i acòlits. D'entrada la insistència en voler confondre "identitat" amb "independència", amb frases com "debat identitari" o "partits identitaris". La defensa de la identitat, no té res a veure amb la independència, hom pot sentir-se de la identitat que sigui (colombià, anglès o etíop- fins i tot espanyol) i voler la independència de Catalunya. Només faltaria! És més, molts d'aquests que s'omplen la boca amb la identitat catalana, no volen la independència o la interpreten només com una part de l'estat espanyol, és a dir, tenen una visió reduïda de la identitat.

La interpretació dels esdeveniments, tampoc s'ajusten a la realitat, a l'igual que el PP, segueix posant l'accent en "el punt d'inflexió en les eleccions avançades de Mas", quan tothom (o bona part de la societat) els està dient del dret i del revés que és la societat, amb els dos 11S, qui està marcant la pauta. Insisteixen en coler reduir la cosa a "una cosa de Mas". I no, podria haver qualsevol altre representant, i seria igual.

I l'altra paranoia que tenen, també com el PP i acòlits fatxes, és voler separar els conceptes "independència" de "problemes socials". Barberà li ha contestat molt bé, quan li ha recordat que l'ANC està dient cada dia mil vegades que la independència és obtenir les eines per poder posar remei a tots els nostres problemes, no és la solució en sí, els independentistes no som idiotes. Precisament el problema és que l'estat espanyol no vol afrontar els problemes socials, si els catalans volem fer-ho hem de tenir un estat propi, perquè l'estat espanyol és patètic en tots els àmbits, i democràticament dubtós fins i tot.

El PSC, amb el temps, està destinat a desaparèixer. És un partit que ha viscut massa anys de la sopaboba, enganyant els seus votants catalans fent-los creure que "un govern amic a Madrid" seria bo pels catalans (cosa que ha intentat tornar a colar Ros a l'entrevista), quan avui en dia ja tothom ha vist quin és el pa que s'hi dóna: Tribunal Constitucional retalla, Delegada del Govern Persegueix, Negació al dret al vot (tan de PP com de PSOE) i un llarg etcètera que ja cansa haver d'estar compilant. El que cal és deixar de marejar la perdiu i proclamar la indeèndència. 

I després, tenir memòria, perquè passarà que a l'igual que quan es va acabar el franquisme ara resulta que tothom era antifranquista, un cop tinguem el nostre estat, molts d'aquests botiflers intentaran colar que també eren independentistes dels de tota la vida. Caldrà una regeneració política total, per fer fora aquesta gent, (Àngel Ros inclòs) que han tingut una clara connivència amb les polítiques que ens han portat a aquesta crisi.




divendres, 3 de gener de 2014

Feina i formació


Quan les ETT "donaven feina", ja havia qui veia que fomentaven l'atur i el treball de mala qualitat
Quan les ETT "donaven feina", ja havia qui veia
que fomentaven l'atur i el treball de mala qualitat
Un cop més ens hem de sentir a dir que hi ha hagut una rebaixa (superdescens diuen els mitjans de comunicació) de 13.000 aturats en les llistes del SOC, quan hi ha més 600.000 aturats a Catalunya. 100.000 menys aturats a l’estat, de 5 milions. Permeteu-me arrodonir,  perquè  com seria fàcil de veure, amb aquestes magnituds de tragèdia no ve de 50.000 aturats amunt o avall. Estem parlant d’oscil·lacions en percentatges (que a TV3 per cert no han comentat) no difícils calcular del 2%. Perquè ens entenguem, tècnicament per sota d’un 4% el moviment és nul. Però sembla que aquí s’havia de compensar les notícies d’ahir en que ens tornaven a recordar la realitat palpable, que tot puja: gas, llum, peatges, transports, tot.  

El principal problema de tota aquesta política d’aparador es que se segueix sense voler reconèixer la realitat. A veure, la pregunta del milió: quin sector seria capaç d’absorbir aquest volum d’aturats? Fàcil: cap. D’entrada,  l’estat espanyol té atur estructural. Ni quan es deia que l’estat espanyol anava bé, hi anava, doncs havia un 8/9% d’atur. Amb aquests percentatges d’atur, per entendre’ns, Alemanya va començar a prendre mesures econòmiques, mentre aquí sortia l’eslògan “españa va bien”. Per això ara estem com estem, perquè quan aquí tothom (gairebé tothom) s’endeutava com bojos en hipoteques salvatges i cotxes, a d’altres llocs es feien polítiques socials i de foment de la formació, amb reformes en l’ensenyament professional, per exemple.  

Quan l'okupació era denunciar l'especulació immobiliària i et deien "que es facin una hipoteca com tothom"
Quan l'okupació era denunciar l'especulació immobiliària
i et deien "que es facin una hipoteca com tothom"
Durant tots els anys de la bombolla immobiliària que deien que no havia, es veia que havia fracàs escolar i no es feia res, es veia que no se fomentava el treball de qualitat i no es feia res, es veia que es rebia immigració en condicions deplorables i no es feia res; segurament perquè a alguns polítics ja els va bé que la gent no pensi,  que a les ETT els va bé que els treballadors no puguin defensar els seus drets i que a molts empresaris els sous baixos dels immigrants els anaven molt bé per augmentar els seus beneficis, tot sovint a costa d’accidents laborals mortals. Actualment, amb més de 4 milions d’aturats a l’estat (reconeguts, que segurament en són més), les polítiques d’inserció s’han reduït a menys de la meitat i si el fracàs escolar s’ha de resoldre a força d’anar rebaixant continguts, malament anem.  Per acabar de completar el panorama, en contra de reforçar el servei de col·locació públic, es privatitzen els aturats, convertint la seva possible inserció en un negoci per a les ET... perdó, “col·laboradors del SOC”.  

L’única forma de sortir d’aquí és amb temps i formació. Temps, perquè tot el que no s’hagi fet fins ara, no es farà sol de la nit al dia de forma miraculosa. Qui hagi deixat de treballar en edat adolescent per anar a l’obra, no es traurà una formació decent com a mínim en anys, i si vol i si pot. Si vol, perquè hi ha molta gent mal acostumada a sous inflats de la construcció, sense una formació que el justifiqui; i si pot perquè la formació és cara (i encara l’estan encarint més) i la manutenció recau sobre unes famílies que sovint també estan a l’atur. La formació és indispensable per a trobar un bon lloc de feina, l’ideal seria que els llocs de treballs fossin de bona qualitat i per això calen professionals qualificats. A hores d’ara, ja sembla que més o menys tothom ha descobert que entre els titulats superiors l’atur disminueix percentualment, una altra cosa és si la feina és del nivell de la formació del treballador, que normalment no.

Quan la cultura encara s'havia de fer alternativament, però sense un 21% d'IVA
Quan la cultura encara s'havia de fer
alternativament, però sense un 21% d'IVA
Aquí també es cometen encara errors com subordinar la formació a les necessitats del mercat laboral,  perquè no van al mateix ritme. No es pot dir “ara necessito enginyers” i que caiguin com per art de màgia d’un arbre. S’hauria d’haver dit a la gent que estudiés enginyeries quan s’aconsellava que fessin “coses amb futur”, com formació professional en administratius. Es necessiten anys per formar un bon metge o un bon programador, no es poden seguir les pautes del mercat laboral, perquè sempre arribaràs tard. I això s’ha fet i encara es fa, no falten els  “t’aconsellem en el que demana el mercat laboral”, fa 5 anys demanaven arquitectes a dojo. I vinga, tothom a estudiar arquitectura com bojos! Resultat? Va arribar la crisi i ara tenim una d’arquitectes que no sabem on ficar-los... bé sí, al Brasil els qui poden i tenen sort.

És a dir, que ens hem gastat una pasta immensa en formar uns professionals que han de tocar el dos per poder treballar i que ara dels seus coneixements se n’aprofitaran d’altres societats. S’ha de fomentar la formació en base al que agrada fer a l’alumne, a les seves capacitats i sobretot fomentar la seva iniciativa, no dirigir ni orientar cap a un mercat laboral que no sabem mai com serà quan aquella persona acabi la seva formació. Per molt que els empresaris sempre plorin “perquè no tenen personal qualificat”, perquè si el paguessin bé i al preu i les condicions que toca ja veuries si el tindrien. Avui en dia l’àrab és necessari, qui ho va preveure això? Si avui es decideix, que certes coses no cal estudiar-les “perquè no són rentables” o “el mercat no les demana” ens estem limitant en les opcions de futur desenvolupament.  

Sovint les necessitats del mercat laboral, diuen en to negatiu, van per una banda, i la formació, per una altra. És com ha de ser. No han de ser dues línies que vagin superposades, sinó paral·leles, això sí, en una mateixa direcció, però independents. El problema avui no és que no siguin independents (ho són, però cada vegada menys) sinó que no van en la mateixa direcció. Mentre el mercat laboral demana iniciativa, capacitat d’aprenentatge, LLL i cada vegada és més temporal i global; l’ensenyament segueix la rigidesa centralista del control de continguts, la preeminència de la memorística per contra de la crítica, i les pautes culturals que es transmeten segueixen sent les de la “cerca’t una feina per a tota la vida (com el pare com el iaio)” i la proximitat. Proximitat, a més, en bona part obligada per uns transports públics cars i deficients i una manca total de foment en l’aprenentatge d’idiomes útils per trobar feina com l’anglès o l’alemany.  

Per canviar tot això, ja no valen les mateixes polítiques que fins avui, les que ens han portat al desastre. Primer de tot, cal que Catalunya pugui decidir el seu futur. I després aplicar polítiques racionals. Per començar amb la formació, perquè d’una bona formació en depèn la qualitat democràtica d’una societat, no les necessitats d’un mercat de treball. I d’una bona política, fruit d’aquesta major formació se’n desprèn la meritocràcia, per contra de la partitocràcia que hi ha ara que faci el que faci no té conseqüències a les urnes. Aquests canvis haurien d’afectar a les mentalitats, centrant la cerca i la formació de la persona en l’autoocupació: no en que “els hi donin” una feina, sinó en “crear-se la feina”. No hi ha res més patètic que veure un d’aquests que surten dient pels mitjans que parlen 4 idiomes, tenen 2 màsters, 4 carreres i “no troben feina”. Però qui els hauria de donar feina a aquesta gent? Superman? Si no són aquesta gent superformada els qui saben què falta, què es pot fer i què no, malament anem, imaginem la resta. Han estat molts anys de subordinació a la mentalitat espanyola de que ens ho donin tot fet, “fes-te funcionari, cobres i no treballes”, aquella mentalitat de la subvenció (a les empreses i als bancs, en compte de a les persones) i d’esperar que et toqui la loteria mentre mires el futbol i llegeixes les aventures de la cort a Botswana. Catalunya té (o tenia) una altra cultura de l’esforç, i esperem recuperar-la per ensortint-nos tots plegats.