dimarts, 23 de desembre de 2014

Per una candidatura unitària

Ens estem allargant massa en la decisió de realitzar el referèndum amb l'únic instrument legal que ens han deixat, les eleccions, tot perquè s'està deixant en mans d'uns polítics la decisió de l'organització de la convocatòria. Uns polítics que estan demostrant ser uns curts de mires (tan ERC com CDC), només interessants en les quotes de poder que adquiriran després, immersos encara, lamentablement, en la dinàmica autonomista. Mentre l'estat no afluixa: ens escanya econòmicament, ens fa boicot internacionalment i segueix fent campanya d'intoxicació i mentides; els nostres representants són incapaços de posar-se d'acord per tirar endavant el que hauria  el pas definitiu cap a la independència.

És un error, no fer una llista conjunta. Entrar en la lluita partidista, dóna ales als timorats que no són ni carn ni peix i pretenen encara viure de la sopa boba, com les restes del que un dia va ser el PSC, que s'hi senten còmodes quan no es parla de res més que "d'eleccions", és a dir, de repartir-se el poder de les engrunes miserables que cauen de Madrid. Si s'entra en lluites de partit, el tema principal que és esclarir d'una vegada per totes les majories socials en favor o en contra de la independència, quedarà dissolt en un mar de dubtes sobre les simpaties o antipaties cap a un o altre partit i cap una o altra persona, quan no es tracta d'això, sinó de fer el referèndum que no s'ha pogut fer amb totes les garanties, utilitzant el que la gent convertirà en unes plebiscitàries. En unes eleccions de partits, hi entraren les inèrcies de la gent que "sempre vota el mateix", i hi entraran massa consideracions que no tenen a  veure amb l'objectiu.    

A hores d'ara, el més urgent és fer una sola candidatura, que representi tots els sentiments nacionals del país, i on no hi hagi espai per a l'autonomisme. Que quedi clar, qui són els qui volen continuar amb l'estatus actual d'índex d'aturats, pobresa, invisibilitat cultural i política i dependència, i els qui el volem superar la presó del 75 per crear un estat propi i poder aplicar les nostres solucions als nostres problemes. Les eleccions de partits, ja les farem quan puguem decidir nosaltres al nostre propi estat qui ha de tenir les majories per fer quines polítiques. Pretendre passar pel davant de l'alliberament nacional els programes de partit, no és res més que fer el joc a l'autonomisme, perquè no hi ha actualment cap política de la que necessita la nostra societat que puguem fer sent part de l'estat espanyol. Dit d'una altra manera, l'alliberament nacional avui és la millor política social, és la mateixa cosa, i qui vol separar-les (com fa Iniciativa), només fa que enganyar.

Necessitem més que mai una llista conjunta, i no pas uns simples punts comuns a un programa i cadascú barallant-se pel seu costat. Hem de dir clarament, que ja n'hi ha prou de gestionar la misèria, que l'autonomisme a Catalunya, només ens ha portat a ser espoliats durant 30 anys, i que per això tenim més pobres a Catalunya que habitants té la Rioja. Que ja n'hi ha prou de barracons per escoles, de pagar fortunes en llibres de text cada any, de tenir la ràtio per habitant més petita de funcionaris, de la manca de places en escoles bressol, del tancament de llits a d'hospitals, de la manca de personal docent... tot per manca de pressupost. I no perquè no ho generem, sinó perquè estem pagant la barra lliure d'administracions deficitàries d'altres territoris que es permeten el luxe de donar xecs al seus aturats, de tenir una taxa de funcionaris del 50% de la seva població, de subvencionar el seu material escolar i de fer infraestructures a tort i a dret, sense cap criteri de rendibilitat. Tot això, mentre Madrid oculta i manipula les balances fiscals. Tot i això mentre dia sí dia també ens insulten, ens diuen nazis, i a sobre hem de sentir-nos a dir intolerants i insolidaris, per part dels qui porten vivint del lladronici des de la dictadura, i en molts casos les seves famílies ja hi vivien bé durant la mateixa dictadura.

Conseqüència també de la tardança en fer la llista única, i seguir el nostre camí, és que comencen a desembarcar al nostre país els "progres" que pretenen vendre'ns la moto de "que bé ens estaríem en una espanya diferents". I una merda! I 150 anys de política des de Catalunya avalen aquesta afirmació! Ara... ara que volem marxar, diuen que reformaran no-se-què de la seva constitució. Doncs molt bé, me n'alegro per ells, que reformin el que els doni la real gana (mai millor dit això de real), però pel que fa a Catalunya ja han fet tard. Volem ser veïns, ja no volem que ens redecorin la presó mentre ens continuen robant i insultant, la casta o els milions de persones que van signar "contra los catalanes, bueno, contra el estatuto que eg lo migmo". Si els Pablomos o d'altres volen fer carrera política a Espanya, que la facin, però que deixin de fer servir Catalunya com a rampa de llançament per les seves aspiracions, i que comencin a pujar per mèrits propis, si és que en tenen.

Sense una llista única, es difícil situar a Pablomos al lloc que li pertoca: al costat de Ciumarranos i de la Rosa Diez, i en posicionament pel que fa a Catalunya, al costat del PP i dels fatxes de sempre. Uns populistes més que pretenen viure d'enganyar la societat, a hores d'ara, l'única diferència entre ells és la capacitat d'uns i altres de distribuir sobres. I a Catalunya ja en tenim prou de gent que es reparteixen sobres, els volem fer servir per votar, per molt que als espanyolistes els sembli que si en fem servir tants per votar ells es poden quedar sense per repartir les seves caixes "B" "C" i fins la "Z" i tot.

Cal una llista única ja, és més, caldria que fos sense polítics autonomistes, formada per tècnics que durant un període de transició es dediquessin a muntar totes els estructures d'estat que necessitem per poder resoldre els problemes urgents que tenim: atur, precarietat, pobresa energètica, deute i finançament... que possin en marxa la nostra fiscalitat i tallin l'aixeta que va a Madrid. I amb aquests milers de milions que cada dia marxen i no retornen mai des de fa dècades, començar a muntar un estat del benestar a la catalana: republicana, és a dir, de la gent.