dimecres, 29 d’octubre del 2008

Gràcies a tohtom

He acabat la carrera! M'ha costat, perquè treballar i estudiar no és gens fàcil. Precisament per això, he d'agrair a molta gent que m'hagin donat suport i facilitat la tasca. Com va dir el director de la Salle, "una persona que acaba uns estudis és un èxit social, un èxit de molta gent, no només de qui aprova exàmens."

Se'm fa difícil aquí anomenar tothom, però intentaré fer un resum, si algú creu que m'he oblidat d'ell que faci una reclamació per tripliclat ;D. L'ordre no implica una jerarquia: d'entrada al Carles i la Carme (us podeu penjar unes quantes de medalles), sense les vostres desconnexions m'hagués esclatat el cap en més d'una i de dues ocasions; al professorat, alguns més que d'altres, cert, però en general tots heu posat al meu abast la vostra màxima predisposició i flexibilitat vers un alumne més, al cap i la fi; als companys estudiants de diferents promocions, tot un exemple de gent compromesa; als amics que m'heu facilitat apunts, consells i m'heu donat ànims; a tots voslatres moltes gràcies.

No m'he oblidat dels qui m'ho han posat difícil: als qui m'han explotat laboralment, i ara exploten immigrants, ni he oblidat les dificultats de tot tipus burocràtiques tant estructurals com quotidianes: la manca d'ajuts de beques, els horaris d'infern, els transports cars, les dificultats per estudiar en català (no hi ha bibliografia, ) unes instal·lacions universitàries de pena, uns preus de taxes i matrícula només per rics, i un llarg etc. A tot ells : que us bombin. He acabat, elis-elis. I seguiré estudiant, malgrat que el sistema sembla entestat en crear rucs que no es queixin i no piulin per molt que els putegin.

Tampoc m'oblido de gent, la qual, amb petits detalls no per això menys importants, m'han fet (i fan a molta gent), que la vida prou dura d'un treballador que estudia sigui més portable. Com a mostra,gràcies als: qui m'ha deixat tornar llibres més tard del que tocava, o m'han perdonat sancions; als conductors de bus de Barcelona, per la seva paciència; al personal dels menjadors universitaris (sou els millors) que per cert volen tancar; als perruquers i botiguers, que amb la seva conversa em tornaven a posar els peus a terra; i finalment, a l'inventor d'internet, persona a la qual estic molt agraït, malgrat no el conec personalment.

Capítol a part mereix la meva dona, la que més m'ha aguantat, i m'aguanta (que ja és paciència), cosa difícil sobretot quan tenia exàmens, i que m'ha impulsat a fer tot el que faig. Sense ella no hagués fet res de res. T'estimo.

Com que és un guany social, també és just que retorni a la societat el profit d'allò que he aprés. És difícil,perquè la TV fa estralls, però s'intentarà. D'entrada aquí queda el testimoni d'agraïment a tothom, repeteixo: moltes gràcies a tothom.

divendres, 17 d’octubre del 2008

Resposta a Mayayo

Andreu Mayayo és un dels millors professors que he tingut, i un especialista en el tema de la 2a Restauració Borbònica, el tema que els qui van tolerar l’estat actual de coses anomenen “transició”. Però en la descàrrega d’odi que ha perpetrat a l’article d’el Periódico anomenat “Èpica independentista” ha quedat ben retratat un dels seus defectes com a historiador: la dependència messiànica política que com a historiador té vers el PSUC, o Iniciativa, com es fan dir des que es va refundar el partit amb la incorporació precisament d’independentistes (alguns d’històrics com l’Armet).

Comença el seu article criticant una escena teatralitzada, cosa la qual des de la història és sempre profitós. Això és pot dir del cinema també o de molts llibres que passen per ser d’història, fets per periodistes, per exemple. La necessària adaptació d’uns fets a un espai i un temps limitats impliquen sempre adaptacions, que des de la història són interpretats com a errors. Això passa quan en realitat el que s’ha de llegir és el missatge de fons, i no només quedar-se a l’anècdota de si les fotos que sempre es publiquen de les manifestacions dels 70 estan més o menys manipulades perquè no es vegin les estelades. O millor dit, passa quan no es vol llegir aquest missatge de fons.

És interessant la poca cobertura mediàtica que va tenir aquest acte del Palau, malgrat el ple que Mayayo reconeix. I curiós que un militant amb carnet d’Iniciativa escrigui a un diari del PSC, per donar canya a l’independentisme, com a únic ressò de l’esdeveniment de l’aniversari de la mort de’un personatge de l’alçada de Xirinacs. Això només ja fa que pensar. Res d’estrany, però, si es té en compte que Xirinacs ja en vida, i pel que es veu segueix sent així, era un personatge que inquietava la memòria de molta gent que avui intenten passar per demòcrates i d’esquerres de tota la vida, com en Josep Benet que dóna Mayayo. Cal recordar que Xirinacs va ser perseguit judicialment fins al finals dels seus dies, no com d’altres, per defensar unes idees i no canviar-les per interessos particulars.

Ara que es torna a parlar de l’amnistia del 77, no està de més recordar que els principals beneficiats d’aquella llei no van ser els qui estaven a la presó, sinó els responsables del regim que es van assegurar que ningú els demanés responsabilitats. I això va poder passar gràcies a que els autoproclamats líders polítics, com en Benet, arran de les manipulades eleccions de juny del 77 (Mayayo: llegeix els teus llibres) van enterrar l’Assemblea de Catalunya per començar la seva cursa particular per la poltrona. Per aquesta fi van crear l’Associació de Parlamentaris amb els caps de llista dels partits que s’havien pogut presentar a les eleccions. A la pràctica, tal com denunciava Xirinacs, això va representar suïcidar l’única força per negociar que es tenia des de Catalunya: la mobilització social.

I es que aquests personatges havien fet resistència (que no es ben bé com lluitar) al règim, però a l’hora de la veritat sabien que devien molts favors i molts no estaven disposats a perseguir els amics que formaven part de l’aparell de la dictadura o els seus mateixos familiars. Malgrat tot, amb l’operació Terradellas els va sortir el tret per la culata, perquè l’estat es van encarregar, un cop assegurada la seva impunitat, de dividir la societat catalana iniciant-se la política d’oblit que Xirinacs va combatre fins a l’últim moment. Una política d’oblit que llavors, i encara ara a molts, interessava tant als qui van transigir, com als que es van aprofitar de la restauració borbònica. I parlant de manipulacions històriques i ja que els has tret al teu article, benvolgut professor: per quan un article que critiqui els suposats “25 anys de Mossos d’Esquadra”? No porta aquest cos gairebé 300 anys de repressió? O es que això no toca, perquè són coses del Saura?

Records i sempre teu,

Cèsar