Resposta a Mayayo

Andreu Mayayo és un dels millors professors que he tingut, i un especialista en el tema de la 2a Restauració Borbònica, el tema que els qui van tolerar l’estat actual de coses anomenen “transició”. Però en la descàrrega d’odi que ha perpetrat a l’article d’el Periódico anomenat “Èpica independentista” ha quedat ben retratat un dels seus defectes com a historiador: la dependència messiànica política que com a historiador té vers el PSUC, o Iniciativa, com es fan dir des que es va refundar el partit amb la incorporació precisament d’independentistes (alguns d’històrics com l’Armet).

Comença el seu article criticant una escena teatralitzada, cosa la qual des de la història és sempre profitós. Això és pot dir del cinema també o de molts llibres que passen per ser d’història, fets per periodistes, per exemple. La necessària adaptació d’uns fets a un espai i un temps limitats impliquen sempre adaptacions, que des de la història són interpretats com a errors. Això passa quan en realitat el que s’ha de llegir és el missatge de fons, i no només quedar-se a l’anècdota de si les fotos que sempre es publiquen de les manifestacions dels 70 estan més o menys manipulades perquè no es vegin les estelades. O millor dit, passa quan no es vol llegir aquest missatge de fons.

És interessant la poca cobertura mediàtica que va tenir aquest acte del Palau, malgrat el ple que Mayayo reconeix. I curiós que un militant amb carnet d’Iniciativa escrigui a un diari del PSC, per donar canya a l’independentisme, com a únic ressò de l’esdeveniment de l’aniversari de la mort de’un personatge de l’alçada de Xirinacs. Això només ja fa que pensar. Res d’estrany, però, si es té en compte que Xirinacs ja en vida, i pel que es veu segueix sent així, era un personatge que inquietava la memòria de molta gent que avui intenten passar per demòcrates i d’esquerres de tota la vida, com en Josep Benet que dóna Mayayo. Cal recordar que Xirinacs va ser perseguit judicialment fins al finals dels seus dies, no com d’altres, per defensar unes idees i no canviar-les per interessos particulars.

Ara que es torna a parlar de l’amnistia del 77, no està de més recordar que els principals beneficiats d’aquella llei no van ser els qui estaven a la presó, sinó els responsables del regim que es van assegurar que ningú els demanés responsabilitats. I això va poder passar gràcies a que els autoproclamats líders polítics, com en Benet, arran de les manipulades eleccions de juny del 77 (Mayayo: llegeix els teus llibres) van enterrar l’Assemblea de Catalunya per començar la seva cursa particular per la poltrona. Per aquesta fi van crear l’Associació de Parlamentaris amb els caps de llista dels partits que s’havien pogut presentar a les eleccions. A la pràctica, tal com denunciava Xirinacs, això va representar suïcidar l’única força per negociar que es tenia des de Catalunya: la mobilització social.

I es que aquests personatges havien fet resistència (que no es ben bé com lluitar) al règim, però a l’hora de la veritat sabien que devien molts favors i molts no estaven disposats a perseguir els amics que formaven part de l’aparell de la dictadura o els seus mateixos familiars. Malgrat tot, amb l’operació Terradellas els va sortir el tret per la culata, perquè l’estat es van encarregar, un cop assegurada la seva impunitat, de dividir la societat catalana iniciant-se la política d’oblit que Xirinacs va combatre fins a l’últim moment. Una política d’oblit que llavors, i encara ara a molts, interessava tant als qui van transigir, com als que es van aprofitar de la restauració borbònica. I parlant de manipulacions històriques i ja que els has tret al teu article, benvolgut professor: per quan un article que critiqui els suposats “25 anys de Mossos d’Esquadra”? No porta aquest cos gairebé 300 anys de repressió? O es que això no toca, perquè són coses del Saura?

Records i sempre teu,

Cèsar