dimarts, 29 de gener del 2013

Publicar post a xarxes socials


Un dels temes fàcils de realitzar i que no es té gaire en compte és com fer per publicar automàticament els posts del teu blog a les teves xarxes socials. Una manera còmoda de mantenir viva la nostra xarxa i fer més dinàmic el nostre blog. Aquí us passo uns quants recursos.

D'entrada, el que heu de saber és que funciona amb adreces feeds, és a dir, el que és el mateix, amb  RSS o Atom. Si voleu informació sobre què és RSS podeu consultar aquesta web. El primer dilema, doncs, que tindreu, és saber quina adreça RSS té el vostre blog. Doncs molt fàcil. Si és una adreça blogger totes són iguals:  elteublog.blogspot.com/feeds/posts/default. Si és un altre servidor, podeu anar a l'opció del navegador "veure codi fons" o "visualitza l'origen" al Chrome, obrir la cerca de text amb ctrl+F i cercar atom o rss o feed, trobareu un enllaç semblant a l'anterior iniciat amb l'etiqueta "href=", i el que segueixi a l'igual és la vostra adreça rss. Els altres rss més utilitzats, els de wordpress, són així: elmeubloc.wordpress.com/comments/feed.

Un cop sabeu la vostra adreça RSS, trieu una pàgina que gestioni la publicació, com per exemple http://twitterfeed.com o a mi m'agrada més http://dlvr.it. En aquestes pàgines heu de crear un feed on sempre han d'haver dos conceptes: d'una banda l'adreça d'on traurà la informació,  el vostre rss; i de l'altra on la voleu publicar, les xarxes. Les versions gratuïtes  com les de dlvr tenen limitacions pel que fa al número de xarxes on pots enviar un post, però fent servir els lligams entre xarxes la cosa pot donar per força. Per exemple, si publiquem en facebook i aquest el tenim lligat a twitter no cal que al post li diguem de publicar al twitter, perquè es farà automàticament quan el feed es publiqui al teu mur.

Avantatges de fer això, a banda de la dinamització i la difusió, és que aquestes pàgines porten una comptabilitat dels clics que es fan a cada entrada, pel que ens permet tenir una idea més de les visites que tenim. Per a Facebook tenim una aplicació semblant que serveix per publicar només a les teves fanpage i mur, però la gràcia és que pots publicar posts de qualsevol blog, no només el teu (que tingui rss es clar). És RSS Graffitti.



divendres, 25 de gener del 2013

Confondre gimnàsia amb magnèsia


Arran dels debats sobre la declaració de sobirania del poble català que finalment s'ha aprovat al nostre parlament es multipliquen les referències, amb més o menys encert, depenent del partit que les citi, a Voltaire, Russeau o d'altres representatius personatges de la il·lustració, un període cabdal en la història europea que, per cert, s'escrivia en francès. A més a més, els representants del bloc al qual ja podem anomenar unionista (PP, Ciutadans i fins a nova notícia també el PSC), insisteixen a confondre gimnàsia i magnèsia com a recurs argumental. Arguments que només es basen en prejudicis, en retorçar la realitat i la història fins a fer-la irreconeixible. Algunes de les paraules amb les quals s'omplen la boca, sense ni saber què volen dir, són: legalitat, democràcia, constitució o llibertat individual. Anem a veure.

Enmig la il·lustració, va haver la revolució francesa, hereva d'aquestes idees que van fer triomfar les idees de democràcia i posaren fi a l'antic règim configurant el món tal com avui el coneixem. Si els revolucionaris haguessin “respectat les lleis”, encara seríem súbdits d'un monarca totalitari ungit per Déu. D'aquí que, en la seva primera intervenció al parlament, el representant de la CUP recordes el franquisme per dir que “tot règim té la seva legalitat”, el que vindria a parlar-nos de la primera confusió: allò legal no sempre és just, i a l'en revés, allò just no sempre és legal, sinó només cal mirar els desnonaments. Els hipotecats som els remences (uns altres que es van saltar la llei, per acabar amb els mals usos feudals) del segle XXI.

Precisament els franquistes, els més grans se'n recordaran, anomenaven a la dictadura “democracia organica”. És a dir, que la tradició castellana de retorçar el significat de democràcia ve de lluny. No tant, però, com l'origen de la idea filosòfica ideada a l'Atenes clàssica, per cert, escrita en grec. Per tant, una altra confusió buscada és la de democràcia, que és un concepte filosòfic, amb constitució que és la màxima llei de la qual es pot dotar un estat i que en teoria hauria de recollir els drets democràtics. Dit d'una altra manera, les lleis, és a dir, les constitucions, es poden canviar, la democràcia és un ideal filosòfic que a més s'entén avui com un sistema de govern.

La confusió que tenen els espanyols és utilitzar la seva constitució (al món n'hi ha moltes constitucions i no totes democràtiques) confonent-la amb democràcia. Anem a veure, doncs, que és democràcia. Es basa en 3 conceptes: separació de poders, igualtat de tots els homes i dones davant la llei i eleccions representatives. No cal dir quantes compleix l'estat espanyol: cap. Actualment, de fet, la pràctica totalitat del món s'autodefineix “democràtic”, menys el Vaticà i països de l'Aràbia, tothom. Des dels EUA amb la seva pena de mort i el dret a portar armes, fins la Rússia assassina periodistes i opositors o que engarjola grups musicals, tots diuen ser democràtics i tenen les seves constitucions, els EUA la més antiga i Rússia de les més noves.

Confondre termes a l'estat espanyol per intentar confondre la gent té tradició, per exemple en l'ús indiscriminat del terme nació per definir coses estatals com: la policia, la loteria o el govern central. O dir que “Catalunya mai ha tingut tanta autonomia com avui”... clar, perquè no existien les autonomies abans del 1932 ni tal sols províncies abans 1833 i Catalunya abans de ser ocupada militarment el 1714 era un estat lliure. Si com està passant ara, els catalans defensem els nostres drets i els recriminem l'aquí exposat et trauran l'argument de la llibertat individual. Un d'aquest casos curiosos que sembla només s'aplica als altres, als catalans en aquest cas: Catalunya no pot decidir, perquè han de decidir les persones, però si s'ha de fer un referendum ha de votar tot l'estat, perquè és Espanya. Curiosa vara de mesurar. Es veu que a l'estat espanyol no hi ha persones, que només n'hi ha a Catalunya on els espanyols han de tenir dret a dir “no”, mentre que els catalans obligats a viure dins l'estat espanyol no tenim dret ni a que la nostra llengua sigui oficial.

Per cert, hem parlat del francès, del grec, de l'anglès en la primera constitució, del rus llengua en la qual s'han escrit obres universals... algú sap quina aportació ha fet la llengua castellana al món?Confondre gimnàsia amb magnèsia


dimarts, 15 de gener del 2013

Innovació per sortir de la crisi (II)

Innovació

Contràriament al que molta gent pensa, innovació no són un garbuix de sigles amb el símbol "+" per allà al mig. De fet, ni tal sols ha de tenir res a veure amb les noves tecnologies. Sempre s'ha innovat, i com deia Hendrix "qui digui que tot està inventat, l'únic que vol dir és que ell és incapaç de crear res nou".  Les innovacions no cal que siguin de l'última aplicació per l'últim aparell electrònic. D'exemples de petites coses que han fet fortuna n'està ple: el pal del Chupa Chups, els escuradents, el forat dels donuts...abans d'ells ja existien pals, caramels i donuts, però ells van innovar i van crear coses noves. També n'hi ha qui innova sense voler, a partir de fracassos com: els clínex (originàriament tovalloles desmaquilladores) o els postits (originàriament la seva cola havia de ser resistent).

Si volem sortir de la crisi hem d'innovar, oferint el mateix que ofereix tothom no ens podem en sortir. I això val no només per empresaris atrevits i inventors bojos, no, val pels treballadors també, tan si estan en recerca de feina com si estan ocupats. Val per qualsevol persona tingui el nivell d'estudis que tingui, que ja sabem que l'escola oficial no ajuda gaire que diguem, a l'empreneduria. Perquè aquesta és la clau, hem de canviar la mentalitat i ser emprenedors, deixar d'esperar que ens ho donin tot fet: una feina al costat de casa, sense qualificar (que no tinc temps ni ganes d'estudiar), amb un sou elevat i un horari que a mi me vagi bé...i que me la portin la feina a la platja també i si pot ser que no me cansi gaire. Ah!, i que sigui fixe i per sempre. Senyors i senyores, això ha passat als llibres d'història! La clau és emprendre i per emprendre ens hem de reinventar, per tant, innovar també en la inserció laboral.

Com podem innovar? Molt fàcil: detectant necessitats, trencant esquemes, evolucionant amb les noves realitats socials. Queixar-se està molt bé, però posem solucions! Us poso dos exemples d'actualitat: les sales de cinema i les llibreries, ambdós sectors culturals només fan que plorar, però la realitat és que avui una llibreria és igual  que fa 200 anys: una col·lecció de paper exposada amb més o menys encert en uns prestatges més o menys macos i prou. I què dir del cinema? Quins avantatges han portat les multisales? Cap.

Anem, doncs, pel cinema. Alguns ocupen espais monstruosos, amb 10 o més sales enmig d'espais buits enormes només ocupats per cartells promocionals, tot desaprofitat, amb mostradors de begudes inhabilitats i passadissos freds. Al final, el resultat és el mateix que ara fa 60 anys: pagues (i molt) compres crispetes i tornes a pagar (i massa), veus una peli que has hagut de triar prèviament abans d'entrar i amb sort t'apaguen els llums i no tens ningú que et molesti. Saps que falten 5 minuts per acabar la peli quan veus passar  pel costat  un o dos operaris amb una escombra que es dirigeixen a obrir la porta per fer fora la gent. Amb sort, si no et fan fora directament o a cops d'escombra podràs veure els crèdits, aguantant estoicament la cara de gossos emprenyats dels empleats, un cop fet això cap a l'escala d'emergència i al carrer. Apa! I a esperar que entri (o no) més gent.

Es podrien fer tantes coses per augmentar les entrades a les sales! Per exemple, cobrar entrada i que la gent tries un cop a dins quina pel·lícula veure, i no fer fora la gent, qui es vulgui quedar a veure una altra pel·lícula que es quedi.  Es podrien fer abonaments familiars, perquè avui una família de 4 membres no pot anar al cinema, directament no s'ho poden permetre. Es podrien fer abonaments  mensuals o anuals, amb l'avantatja de saber que com a mínim aquell any tindràs assegurada una certa quantitat d'espectadors. I no diguéssim organitzar tot tipus d'actes relacionat amb el món de la fantasia: concursos de crítiques, de disfresses  per exemple la gent que vingui disfressada un dia entre setmana d'una determinada pel·lícula entrada gratis. Cert és que avui hi ha, que jo sàpiga, una innovació, al·leluia, cinema amb nadons als Maldà i a Sabadell un dia al mes, però encara estan lluny de generalitzar una ludoteka com a l'Ikea. I els treballadors i l'ambient enrarit? Realment és necessari que les venedores es tanquin rere vidres de seguretat, que hi guarden allà, diamants? I els qui retallen els tiquets  han de portar sonotone com uns vulgars segurates de discoteca? Per què els dependents de les crispetes van com si treballessin al Mc Donals, amb aquelles gorres estúpides i uniformes, no podrien ambientar-se en les pelis? Clar que tot això representa preocupar-se i feina, quan segurament és més còmode esperar tranquil·lament a casa que la gent vingui sola com per art de màgia. Malauradament avui la major part de multicinemes prefereixen tenir sales buides que fer coses d'aquest tipus. Això sí, després a plorar que la gent es descarrega les pelis d'Internet i a perseguir (o no) el top manta.

Aquest seria un exemple de coses que es poden fer en un lloc com el cinema, el mateix podríem dir de les  llibreries. Algú a anat a les llibreries alemanyes? A Stuttgart o München hi ha llibreries que són tan grans com un Corte Ingles. Sí, la gent llegeix més que aquí, cosa que per cert no és difícil, però també s'ho curren més per fer atractiu el llibre. Hi ha espais de lectura, sí, sí, heu llegit bé, de lectura, un s'agafa el llibre i se'l llegeix tranquil·lament a un sofà, sí sí, a un sofà no una cadira cutre, i si l'agrada se l'emporta i sinó s'agafa un altre. Ningú et fa fora i les llibreries són plenes, pots anar a fer un cafè a dins mateix hi ha servei de bar  i fer petar la xerrada. Resultat: després d'estona mirant a l'entrada hom comprova que molt poca gent surt amb les mans buides. Aquí no. Aquí som més xulos que ningú, pretenem que la gent compri i prou, que agafi i passi per caixa i Adéu. Aquí, qualsevol es mira un diari sense comprar-lo! Te'ls posen de l'en revés i tot perquè no els puguis llegir. Abans es podreixen els llibres en magatzems, i et diuen que estan descatalogats que regalar-los i fomentar la lectura. Això sí, després a plorar, perquè les grans superfícies ens fan competència, jo no he vist que l'Alcampo vengui gaires llibres, però bé. Falta d'imaginació i prou.

D'exemples n'hi ha a cabassos. Cal tenir mentalitat oberta per veure'ls, i no sembla que els llicenciats d'ESADE estiguin per la feina. Aquest canvi de mentalitat serviria per activar l'economia i evidentment aportarien llocs de feina. Per fer la majoria de coses en que cal innovació no calen grans inversions ni enormes infraestructures, cal una gran dosi d'imaginació, una gran capacitat de treball, cooperació, confiança en un mateix i en la resta de gent que ens acompanyin i sobretot ganes de fer coses. En molts casos només cal sentit comú. Innovar és possible, reinventar-nos també. Tot plegat és indispensable si ens en volem sortir d'aquesta crisi en la que ens han ficat els bancs. El tema és que si volem, podem sortir-nos-en!
  

dilluns, 14 de gener del 2013

Innovació per sortir de la crisi (I)


Malgrat a

Cada dia sentim notícies que ens fan tremolar del que ens espera a la majoria de ciutadans, i poques solucions. Hem de ser conscients, per això, d'on som encara, esperem que per poc temps. Amb l'estat espanyol no n'hi ha gaire solució, perquè les oligarquies que manen a l'estat, des dels “señoritos” terratinents, fins a l'alta classe nobiliària d'antic règim conformada per: reis, prínceps, ducs, grans d'espanyes, a l'igual que tot d'altres personatges demodes, en molts casos nissagues de rància i casposa tradició com traficants d'esclaus, censors i descendents de polítics franquistes a dojo, no estan disposats a deixar-se anar de la mamella de la vaca catalana i europea, com abans no van voler deixar d'espoliar tot un continent cometent un dels majors genocidis de la història de la humanitat.

Amb els catalans ho fan per la via de la imposició, i a Europa pel xantatge: “si nosaltres caiem, vosaltres ho fareu amb nosaltres”. I mentre tot això passa l'estat espanyol es dedica a perseguir l'ús del català i a fer boicot a les institucions europees per l'ús franc de l'anglès. I és que l'estat espanyol no té tradició democràtica, i el que és pitjor, no en volen ni en sentir a parlar d'una democràcia que els faria perdre els seus privilegis i ja no diguem de democràcia participativa, perquè com deia algun professor meu: “encara no han apres a dir fragoneta que vols que aprenguin a dir manomolumen”.

Per sort nosaltres som a Catalunya, no a la Castella subvencionada per la conquesta de terres musulmanes, l'or d'Amèrica, l'espoli de mitja Europa practicada pels seus “tercios” i la misèria intel·lectual que els ha destacat des de la llegenda negra fins al que “inventen ellos ”o passant pel “que muera la inteligencia”. A Catalunya, tenim una llarga cultura comercial, i en època moderna i contemporània, malgrat l'estat espanyol (i remarco malgrat a) l'empenta catalana va dur una industrialització que tot i que modesta en comparació amb Anglaterra o Alemanya va representar un autèntic miracle econòmic a un sud europeu ja llavors considerat irrellevant en els grans tractats de les potències de l'època.

Catalunya, contràriament a tot aquest bagatge castellà de viure de rendes afegint que les pomes són verdes qual algú els hi retreu, té una cultura comercial i innovadora només frenada per la incompetència de l'estat espanyol i dels seus funcionaris. D'exemples n'hi ha a cabassos, des del submarí de Monturiol, al tren de Mataró, tan era, els funcionaris espanyols aplicaven allò grec clàssic de: “la mateixa feina la poden fer 1000 esclaus? Doncs perquè la vull aquesta innovació?”Així els castellans, monopolitzant la marca espanyols, han arribar a assolir, no sense gran esforç i tenacitat, una alta capacitat de generar fracàs escolar i analfabetisme funcional acompanyat de l'altra cavall de l'apocalipsi capitalista que és l'atur.

Tot això, però, no és prou argument, es veu, perquè els castellans, ara sota la marca espanyols, etiquetin els altres acusant-los de tots els mals que ells tenen. L'estat espanyol és, avui per avui, el món a l' en revés: els franquistes ens anomenen nazis, els qui només parlen una llengua maleducats, qui té exercit diu que els perseguim, qui tanca repetidors diu que a Catalunya hi ha censura i qui gasta més en defensa que en tota la política social junta d'un any diu que la culpa de la crisi és de les ambaixades catalanes, clar, perquè tal com s'ha vist a les darreres eleccions catalanes les ambaixades espanyoles són útils de collons.

Malgrat tot això (remarco un cop més malgrat a) els catalans ens hem podem en sortir, és més, ens en sortirem. I ho podem fer de dues formes: acabant amb el malgrat a i no deixant-nos endur per l'espanyolisme dropo, subvencionat, rendista i patètic d'arrel castellana que l'únic que fins el moment ens està aportant és una crisi galopant, quan la resta d'Europa ja se n'ha sortit. I la segona: innovant.