dimecres, 4 de març de 2020

Resposta a l’article d’opinió d’Andreu Marfull

A l’article que signava el Sr Andreu Marfull —un arquitecte amb un doctorat en geografia— el passat dia 2 de març al diari Avui, parlant del llibre Pseudohistòria contra Catalunya.
De l’espanyolisme a la Nova Història (Eumo, 2020), es realitzaven diverses afirmacions que, com la resta de tesis que es fan des de l’Institut Nova Història (INH), amb el que Marfull col·labora, són mentida. D’entrada, cal destacar el llibre d’estil d’aquests autoproclamats “investigadors” en les seves comunicacions, que sense els més mínims coneixements històrics es dediquen a pontificar sobre una matèria de la qual desconeixen les tècniques, fonts i mètodes més bàsics.

Segons aquest llibre d’estil el Sr Marfull tria només allò que l’interessa. En aquest cas, obvia del tot que el llibre «Pseudohistòria contra Catalunya» està dirigit a denunciar la pseudohistòria, no només la de l’INH, sinó també la del nacionalisme espanyol. Aquesta omissió li permet practicar el victimisme del qual fan sempre gala des de l’INH, identificant aquest col·lectiu com a diana de conspiracions internacionals. De fet, el Sr Marfull actua com molts periodistes espanyolistes, el quals, en ressenyar o comentar el llibre han obviat la mateixa part de l’obra. Precisament, la que denuncia i refuta diverses tesis pseudohistòriques espanyolistes que corquen la història catalana. No és casualitat. Entre la Nova Història, que repudia l’autèntic passat de Catalunya però catalanitza —o valencianitza— les gestes imperialistes d’altres països, i la pseudohistòria espanyolista anticatalana, que proclama que Catalunya no ha estat mai subjecte polític i que els catalans són un col·lectiu sense història, existeix una retroalimentació i un mateix modus operandi.

Per tant, denunciar i desmuntar ambdues pseudohistòries no és pas un acte equidistant sinó una necessitat social. L’article de Marfull comença no amb història, sinó exposant el típic comentari polític, en aquest cas recorrent a l’1O, amb una forta càrrega emocional per a tots els  independentistes. L’objectiu i forma de fer és, doncs, de manual: primer prepara el lector  emocionalment, perquè després es cregui qualsevol cosa que el narrador deixi anar. La intenció principal és intentar fer creure la gent que «si actualment es pot manipular, què no haurien fet en èpoques passades?», però aquesta és una trampa que conté una contradicció en si mateixa. El món sencer va poder veure el que va passar l’1O i les versions informatives que no encaixen amb el relat espanyolista no s’han fet desaparèixer, no? S’ha produït una perversió del sistema jurídic, i si es vol una manca total de separació de poders, però no una manipulació global d’allò que va succeir.

A més a més, també recorre al «què no hauran fet...», tot deixant la interpretació en mans dels sentiments i la imaginació de cadascú perquè, científicament, històricament, els de la Nova Història no tenen proves de la seva famosa teoria de la conspiració totalitària que hauria esborrat tota memòria de l’imperi universal català, com ha certificat el filòleg i historiador Guillem Fornés a Pseudohistòria contra Catalunya. Aquests pseudohistoriadors esperen que si s’accepta la primera premissa, la de l’1O, la segona també s’accepti per empatia. La lògica més elemental ens diu que fora impossible que durant cinc segles Europa s’hagin eliminat o manipulat milions de documents per ocultar hegemonia catalana. Al llibre, de fet, l’historiador Xevi Camprubí dedica un capítol sencer a explicar els límits de la censura a l’època moderna.

A continuació arremet Andreu Marfull amb el mantra de «la història oficial», o en aquest cas, i en un exercici de cinisme colossal: la «pseudohistòria oficial» referint-se a la «història dels acadèmics». En l’article insisteix en la suposada intenció d’aquesta conspiració que «menysté l’INH», «que sí que ho investiga», d’ocultació per part «dels acadèmics» i es posen, novament, com a víctimes. En aquest punt, cal recordar que gairebé cap dels autors del llibre són acadèmics, en el sentit de vaques sagrades de l’àmbit de la recerca universitària. De fet, un ni tan sols està relacionat amb el món universitari. El llibre ha sorgit de la voluntat d’uns historiadors que, sense rebre cap tipus de subvenció, han dedicat moltes hores d’arxiu i biblioteca de la seva vida privada. En tot cas, quedi clar que no existeix cap «història acadèmica», sinó que existeix la història feta amb ètica i rigor, i després existeixen els venedors de pocions miraculoses, que de la nit al dia venen suposades descobertes com a xurros, tractant de babaus generacions d’historiadors catalans (i no catalans) que han dedicat vides
senceres a la investigació en arxius, que és on s’han de fer. En definitiva, aquí l’única víctima és el nostre coneixement del passat històric, mentre que la pseudohistòria només és fanatisme o menyspreu pel mètode científic. L’INH no «puja cap llistó», com assevera Marfull, ans ens retorna als temps previs a la Il·lustració i la manca de raó, quan tampoc hi havia mètode científic.

dimecres, 19 de febrer de 2020

L'INH i l'independentisme

Els de l'INH estan nerviosos


La pseudohistòria espanyolista no para de generar
brossa. Imatge de l'ABC. Però això no és excusa
perquè a Catalunya se'n generi una altra
 de pseudohistòria. El que cal és denunciar que ni Sèneca,
ni Trajà van ser mai "espanyols" i que l'Estat espanyol
té un greu problema social de manca de democràcia
quan un dels més rellevants personatges és Franco.
Arran de la publicació del llibre Pseudohistòria contra Catalunya, els seguidors de l'INH (perquè aquests tenen seguidors, no pas lectors) han hiperventilat. Estan als fils principalment de  Facebook, se suposa que per un tema generacional, realment histèrics, insultant, traient tota la bilis que porten dins i amb la boca plena d'escuma de ràbia. No s'han ensortit als fòrums de Racocatalà ni a Twitter, on hi ha gent més jove.

El llibre destapa la pseudohistòria, és a dir, la forma acientífica de fer tant d'aquesta fundació com del nacionalisme espanyol més tronat en paraules de Vicent Baydal. I és que la pseudohistòria, és pseudo (falsa) provingui d'on provingui. Després de massa anys tolerant (un error segons jo) aquestes actituds des del món acadèmic, amb comptades denúncies, ara serà difícil explicar a alguna gent enganyada, que fins i tot amb bona fe es van creure les teories estrambòtiques d'aquests autoqualificats "investigadors", que en realitat només són una font de negoci del qual viuen, almenys, els seu gurú principal, en Jordi Bilbeny.

Aquests il·luminats, en el sentit que es creuen descobridors de grans veritats suposadament ocultes, però que descobreixen tot navegant per internet, pontifiquen sobre tot i sobre tothom, menystenint la feina rigorosa de milers d'historiadors, actuals i passats. El marc de l'INH ha permès que aficionats, persones sense cap tipus de formació ni amb els més mínims coneixements genèrics històrics, generin teories estrambòtiques únicament basant-se en especulacions i de vegades ni tan sols això, directament inventant-se el que els dona la gana.

"No tinc ni idea d'història però, disposat
a creure'm el que sigui pel país". Una actitud
massa genèrica, acrítica i que no té
res a veure amb la història.

Com actuen? El mètode de Cap escocès veritable


El primer que fan els pseudohistòrics és barrejar una bona dosi de populisme, barrejant temes de política, especialment soflames patriòtiques de caire independentista, amb les seves teories pseudohistòriques. D'aquesta manera fan servir el parany del Cap escocès veritable. És un recurs argumental molt usat en política. Per exemple:

- Els de l'INH han fet servir l'argument que si ets un bon independentista has de creure't la seves teories, a saber: que Cervantes, Erasme de Rotterdam o Da Vinci, entre molts d'altres, eren catalans o valencians. Perquè "Espanya ens ha robat la història".

- Si la teva rèplica és: jo soc historiador (o simplement tinc dos dits de front) i no em crec aquests teories conspiranoiques....

- La resposta per part de l'abduït per les teories de l'INH serà d'una forma semblant a que: ets un botifler, un mal independentista, un traïdor, que formes part de la conspiració, o directament un colono. Si això també li refutes, llavors t'insultarà, et dirà: babau, imbècil, supremacista que has anat a una acadèmia i et creus ves-a-saber-què, etc. Evidentment, les xarxes socials ho suporten tot.

D'aquesta manera, també troben mitjans disposats a fer-los d'altaveu, mitjans que, esperem, aviat els caigui la cara de vergonya. Com L'Unilaretal on podem trobar un gran exemple d'aquest model d'enganyifa de Cap escocès veritable, on els 3 primers paràgrafs estan destinats exclusivament a "preparar" una audiència de tietes i jubilats tot predisposant-la a que es creguin tot el que vindrà després, que en aquest cas és pseudohistòria, però que si fos una bateria i un joc de coberts també el comprarien.

Captura d'hiperventilat/da descrivint
la història, segons ella: "fantasia".
El mal de la novel·la històrica.

Quina relació hi ha entre l'INH i l'independentisme?


El problema aquí, amb el que juguen, el parany de l'escocès veritable, és acceptar que hi hagi cap tipus de relació entre ser independentista i les teories de l'INH. I en aquest punt és on els de l'INH han trobat la inestimable ajuda del nacionalisme espanyol. I és que una altra eina de les teories pseudohistòriques és prendre la part, l'excepció i fins i tot l'anècdota, pel tot. Per tant, pels nacionalistes espanyols tota la història que s'ensenya a Catalunya seria la de les teories de l'INH, "la història dels independentistes". Aquestes generalitzacions es contradiuen entre elles sovint, perquè quan se'ls parla del suport a l'independentisme a Catalunya, llavors resulta que no, que no és tant com diuen, i que hi ha molt d'espanyol silenciós. Però la realitat és que és ple d'articles confonent la part pel tot.I això als de l'INH els va fantàstic per al seu joc.

Per tant, el debat no és si els de l'INH són o no independentistes, que és al que ells voldrien baixar, sinó que el que s'està debatent és la credibilitat de la història. Els autors que han contribuït al llibre, jo inclòs, el que defensem és que la història és una disciplina científica. Aquests aficionats a la història confonen l'historiador en la seva feina aplicant mètode científic, és a dir, "l'objectivitat" on es treballa la història amb fets contrastables documentats, amb la "imparcialitat", el que seria el posicionament de l'historiador. Això els provoca una falta alarmant de rigor i ètica, que és el que s'està denunciant, el mètode.

Dit més clar: és pot ser independentista i no comulgar amb les teories de l'INH. Igual que es pot ser independentista i metge, arquitecte o paleta, i no per això intentar curar amb les mans, fer plànols com si fossin còmics o fabricar ciment amb plastilina Jovi. 


dimecres, 22 de gener de 2020

Pseudohistòria de manual

Aquest llibre apareixerà al febrer per
demuntar la mentida de la pseudohistòria
Aquesta entrevista del Diari de Girona, és realment un manual de pseudohistòria. Només cal repassar-la per adonar-se de què s'ho inventa tot. Repassem l'entrevista que podeu veure aquí: https://www.diaridegirona.cat/ultima-dia/2016/02/27/cid-no-persona-sino-llinatge/769881.html

La primera cosa que té la pseudohistòria és la tria de temes, com que en realitat del que es tracta és de tenir ressò mediàtic i fer remoure el merder polític, els personatges suposadament descoberts sempre han de ser prou coneguts i signficatiu perquè facin l'efecte. En aquest cas, el Cid. Resulta que segons aquest senyor que se fa passar per historiador, "investigador "de l'ínclit INH, també era català, i no només això, sinó tot el seu llinatge.

La primera pregunta l'entrevistador va directe:

"Va tenir una revelació mentre dormia o va trobar algun document inèdit que demostrava la catalanitat del Cid?"

Però aquesta gent de l'INH semblen com testimonis de Jehovà, se saben el discurs que han de deixar anar a la perfecció. Atenció a la resposta:

"És una tasca de temps, abans de publicar el llibre vaig estar deu anys investigant. Com vaig fer amb Cervantes."

És a dir, no respon! Fixeu-vos que la primera pregunta, precisament, fa referència a d'on ha sortit la necessitat d'estudiar aquest personatge, i en tot cas, quina seria la importància. Com que la resposta el deixa en evidència, tira pilotes fora i remarca el suposat molt d'esforç que li ha representat. Clar, no sabem quantes hores al dia dedicava durant aquests 10 anys, en tot cas, una carrera, més el màster, més el doctorat, són quasi 10 anys, i hi ha gent que ha dedicat tota la seva vida a estudiar biografies com la del Cid. 10 anys no és res, i més si no és capaç, com aquí, d'aportar cap nova documentació ni prova. Però seguim, li pregunta amb un evident to conyeta, al qual ja hi estan acostumats:

"Ah, Cervantes també era català?"

La resposta és de polític:

"En realitat es deia Servent i va escriure El Quixot en català. Han volgut esborrar Catalunya de la història."

Fixeu-vos que ja no parlem del Cid, sinó de Cervantes. I ja treu al vent una hipòtesi encara més bèstia, també sense demostrar. A saber, que tota la història de Catalunya hauria estat esborrada intencionadament per Castella durant segles. I això sense deixar rastres...o sí, els que ells haurien descobert, perquè dècades d'historiadors i investigadors professionals, que es veu que són imbècils, no s'havien adonat, i ells en 4 dies com qui diu, sí.

Evidentment, no aporta cap prova de cap de les 3 afirmacions que fa. Però fixeu-vos que ja té la base per negar qualsevol argumentació en contra: "...com que ens ho amaguen".

"Tornem al Cid, que em fascina"

La resposta està en la línia, d'anar treient temes i barrejar-los, perquè qualsevol es perdi.

"Com li deia, el llibre és fruit de molts estudis, i no és casual que el subtítol sigui «Com i quan els catalans van fer Espanya». La reconquesta no va començar a Astúries sinó a Nimes, i el que coneixem com a «gots» en realitat són occitans, o sigui catalans."

La primera frase és per guanyar-se la confiança i acceptació, perquè l'entrevistador assenteixi. Qualsevol venedor sap que cal fer dir "sí"a un comprador almenys 3 vegades abans de colar-li un producte. Aquesta és la part d'"aquí he vingut jo a parlar del meu llibre", que de seguida surt. Recordem que aquests invents, al final, són un escura-butxaques. De pas, es treu dues afirmacions gratuïtes més, a les quals tampoc aporta cap prova, de fet, ni tan sols venien a raó de res, simplement les deixa anar. A més, són mentides palpables, com la de que els gots (un poble germànic, i del qual se'n conserven les restes d'alemany més antic que existeixen escrites) en realitat serien els occitants. Cal recordar que els gots arribarien a la Península al s IV, després de travessar mitja Europa, i els occitans no apareixerien fins la resta de poblacions romàniques fins passats 2 segles, sent població romana autòctona!

"O sigui que la famosa llista dels reis gots era una llista de reis catalans?"

La meitat eren de Tolosa, després n´hi ha 4 o 5 que eren comtes de Barcelona, i només la resta eren de Toledo, on per cert no es parlava castellà.

A veure, "senyor investigador que ha estat 10 anys mirant-se aquests temes"...eren 4 o eren 5? I si us plau, que algú li expliqui la diferència entre rei i reialme.

Aquí fins i tot l'entrevistador s'adona que si accepta qualsevol tema de negació, de prova indemostrable, qualsevol cosa pot colar:

"Podria reclamar la catalanitat de Don Pelayo: voldria dir que Espanya no existeix, tot és Catalunya."

 "Don Pelayo? Fins i tot a Castella dubten que existís. Molts fets que se li atribueixen en realitat van tenir lloc a Llívia. Després es va barrejar tot i en van fer un mite espanyol."

 Més veritats a mitges, és cert que la seva existència real està en dubte perquè no està prou documentada...però precisament per això les afirmacions sobre Llívia són realment d'embolica que fa fort, i novament sense proves. Això sí, no perd l'ocasió de deixar anar el comentari polític sobre Espanya de cara a la galeria de seguidors hiperventilats .

"Ara digui´m que el Cid no era de Vivar sinó de Biure d´Empordà."

Aquí ja es tira per la finestra i comença a vomitar. Un llinatge català de l'Urgell amb un nom procedent de l'àrab? Quan tots eren noms germànics (Guifes, Ramons...)? En fi, evidentment, sense proves, novament, però ara ja tan li és, ja ha deixat anar el més important: la teoria conspiratòria, el victimisme (que la culpa de tot és de Castellà i Espanya) i sobretot publicitat del seu llibre.

"He, he. El Cid no va ser una persona sinó un llinatge català, va començar amb els comtes d´Urgell i va continuar amb els de Cabrera, a Girona. El Cid anava passant de pares a fills."

  "Com «El hombre enmascarado»"

Un altre cosa que els delata als pseudohistòrics és que són experts en absolutament tot: historiadors, investigadors, lingüistes, i de totes les èpoques: després de fer un repàs alt medieval, ara resulta que també és lingüista. I tot això en 10 anys.

"El Cantar de Mio Cid no té cap mètrica ni rima, sembla que s´hagi escrit perquè sí. En canvi, n´he traduït fragments al català i surten versos exactament de 10 síl·labes amb l´accent a la sisena. És la mètrica que s´utilitzava en tots els cantars que es feien a Narbona. Va ser escrit en 
català."

I arriben els moments de les conclusions, ara ja exposat, només es tracta de rematar. Que et treuen un personatge que ni saps qui és? Tan és, pilotes fora, "és espanyolista". I? I els arguments històrics on són? Per molt espanyolista que fos, això ni li treu ni li dona raons. Arguments? Cap ni un, era espanyol i llestos. De veritat, que no sé per quins set sous anem a les facultats a estudiar, "I Hobsbawm?" "Res home, un anticatalà de nassos", i llestos tu.

"I els estudis de Menéndez Pidal?"
"Era un espanyolista furibund."

Aquesta era la que resumeix milor els posicionaments pseudohistòrics. Evidentment, falta la proclama final victimista, i treure a airejar el gran èxit del gran messies, només faltaria.

"Espanya necessitava herois i es va fer seus els catalans?"

"Senzillament ho volen unificar tot sota Castella i eliminar allò que pugui donar ales a Catalunya. També van convertir Colom, català, en Colón. O es van inventar un Ponce de León, que eren dos germans també dels Cabrera de Girona."

I la traca final: resulta que tot ens ho explica Espanya. Els historiador som tant imbècils, però tant, que només fem que empassar-nos el que ens diu Espanya...a tot això, no sabem qui és exactament "Espanya", però aquí anem.

"Tot és una estafa?"

"El que ens explica Espanya no té ni cap ni peus. Hi ha hagut un catalanisme triomfant, i se´ls ho ha de dir. Ara Catalunya torna, i ens han de fer un lloc a taula."

El que ell ha explicat aquí sí que en té molt de cap i peus, ja es veu. Buf, quin munt de proves, és que m'aclapara.

He trobat aquest personatge a través d'un vídeo de conferències on se'l va convidar a l'ANC- Vallès Occidental per parlar sobre les seves teories, com si fos història de Catalunya. Com a nació, estem fent el ridícul més monumental donant peixet a aficionats irresponsables que es pensen ves a saber què perquè han llegit 4 llibres. És urgent bandejar-los d'una vegada, l'independentisme no es mereix ni necessita pseudoargumentacions semblants.

dimecres, 15 de maig de 2019

Suport al Juli (II), municipals 2019 a Sabadell

Ja a les passades eleccions vaig donar el meu suport al Juli, i això no ha canviat. En una legislatura en la qual s'ha fet molta feina, també s'ha vist, per part de qui ho ha volgut veure, el gran nombre d'entrebancs que s'han trobat per a poder realitzar la seva tasca de govern. Van arribar, cal recordar-ho, després de 12 anys de bustime. Recordem, que el cap del PSC a Sabadell està condemnat en ferm per tràfic d'influències i pel cas Mercuri, i per això se li han imposat penes de presó i inhabilitacions, malgrat que corri encara pel carrer. Recordeu el "teatro del bueno" del seu germà deixant anar les llagrimetes de cocodril? Recordeu que acumulava càrrecs com si fossin cromos? La seva xarxa d'amiguismes i endolls familiars era molt llarga, i no va marxar amb ell. Insisteixo, malgrat tot, han fet una bona feina, el problema, pobrets, és que s'expliquen (quan ho fan) com el cul.

Aquest és l'alcalde que cal, amb la ciutadania.
Evidentment, les circumstàncies de la política nacional no han ajudat a tranquil·litzar la necessària pau municipal. Més aviat al contrari, l'ha crispat, especialment han ajudat a això partits polítics, el nom del qual no vull recordar, però que estan especialitzats en "montapollos", puntades de peu a la gent, penjar banderetes, insultar tot el dia els altres, i fer-se les víctimes per tot en un comportament passiu-agressiu digne d'estudi.

Recordo el primer cop que vaig retrobar al Juli recent nomenat, va ser a l'Àgora. El seguici que portava d'ajudants encara portava el xip de l'anterior alcalde, i me van apartar del seu camí al crit de "surt que ve l'alcalde", talment com si arribessin ses majestats. Aquestes formes d'entendre el poder, el poder municipal del bustisme, han canviat, per sort. Ja no hi ha guardaespatlles, ni unitats d'intervenció rapida a lo Harrelson de la policia municipal, l'equip municipal es dedica a perseguir les elèctriques que treuen el llum a les rendes més desfavorides, i no a nens que pengen adhesius "d'estil bustos".

En aquestes eleccions haig de dir que tinc coneguts, saludats i fins algun amic, en fins a 4 candidatures. Però noi, Baró, per molt simpàtica que me caigui la vostra candidatura, i reconec que ha millorar molt, segueixo sent votant d'esquerres. Ara, reconec l'esforç que esteu fent per preocupar-vos dels barris, i que per primer cop s'hi hagin deixat caure a escoltar, almenys escoltar, els nostres deliris de made in the ghetto.

Pel que fa la resta de candidatures, excepte la Crida, les considero experiments en vies d'extinció destinats a conservar la cadira d'alguna gent que potser ja seria hora que pleguessin i deixessin pas a sang renovada, escindits d'escindits, que "poden"però no volen i que insisteixen en comú cada vegada anar més separats. Més combinacions que incloguin el mot "Sabadell" me semblen ja quasi impossibles.

Les raons aquesta vegada per les quals votaré ERC (per mi encara són ERC i no "Esquerra"), són variades, però quasi totes locals, a nivell nacional estic força emprenyat. D'entrada, perquè en Juli és la persona que m'esperava i ja coneixia, i el poder no l'ha canviat: transparent com l'aigua (com quan l'aigua era transparent). Te'l pots trobar a les festes passejant, amb els nens als correfocs, fent la compra al super i a les xarxes explicant com va a declarar pel judici als presos polítics. Fa la feina, i potser per això no està tant per fer-se autobombo.

Ell, i tota la candidatura, vistes la diversitat d'opcions polítiques, com ja van demostrar, són els únics que poden ser el pal de paller d'entesa de diversitat de pactes. Van aconseguir que 4 partits, que entre ells no es podien ni veure, finalment arribessin a un acord de govern. I aquesta és una gran competència que tornarà a fer falta. D'altres, només sabem que si aconseguissin sumar entre ells pactarien el seu particular 155 municipal, i que els vots que obtinguin seran intercanviables. Per no comptar que hi ha una d'aquestes candidatures, la més votada (per poc) a les estatals, que l'encapçala membres de l'anterior equip municipal que va quedar esquitxat per tot arreu de corrupció i que encara pensen que la ciutat és seva, el seu corral particular, el subconscient els traeix en l'ús del llenguatge ("recuperem Sabadell").

I en tercer lloc, però no per això menys important, perquè ERC són els únics autènticament republicans en tots els sentits. La Crida és un invent que està molt bé, però no són la CUP en solitari. Amb tot, encara que no m'hi senti identificat per raons de classe, (perquè jo soc de barri  obrer i no del centre) considero que també han fet una bona feina al govern.

No diré que estigui content del tot per la tasca de govern. Evidentment, que als més hiperventilats ens hagués agradat entrar a l'AMI (almenys es va votar), que s'hagués fet més neteja de càrrecs inútils nomenats en èpoques anteriors, retirar d'un cop drapots del sostre que només molesten i que hi hagués hagut més sensibilitat cap a la cultura i l'associacionisme local. Però, donades les circumstàncies, i malgrat tot, en general s'ha fet molt bona feina i es mereixen seguir i acabar el que entre tots hem començat. Aquestes municipals, cal República. Sort Juli i companyia.


dilluns, 8 d’octubre de 2018

L'ou que cova la serp


Ara alguns s'exclamen perquè el partit  VOX finalment verbalitza el que molts desitgen en secret de fa temps: acabar amb les autonomies, prou llei de memòria històrica, España i més España al ritme cañí de Manolo Escobar i tot ben amanit amb un "a por ellos" , que ja se sap que anar contra els catalans és de franc. Passa que les autonomies mai se les van creure, per això ni tan sols surten a la Constitució, i que com a molt estirar, es van convertir en una lleugera descentralització administrativa, sempre controlada per les delegacions del govern de torn. Passa que la llei de memòria històrica, a més de quedar-se curta en molts aspectes, mai va arribar a implementar-se de debò per manca de partides pressupostàries. I passa que quan els catalans han volgut votar, farts d'aquestes, i tantes altres mancances democràtiques, es van gastar 86 milions d'euros per atonyinar-nos al crit d'"a por ellos".

Vist això, a ningú hauria d'estranyar que ara VOX posi blanc sobre negre el que s'ha estat covant des que el dictador va morir al llit. Cal recordar que una fundació, legal (cal remarcar això de "legal", perquè als espanyols els agrada molt), a nom del dictador, fa apologia constantment del llegat de la dictadura. Aquesta fundació ha estat mereixedora, per part dels governs de tots colors, d'ajudes i subvencions. Així, que ara VOX proclami que defensarà el llegat de Franco, tampoc hauria de sorprendre ningú, perquè això ja fa 40 anys que es ve fent. De fet, quin major homenatge al dictador, que mantenir la monarquia que hi va restaurar l'any 1969.

També l'emprenen contra les feministes, fent ostentació del seu masclisme prepotent made in toros. En un estat on les dones no podien ni obrir un compte corrent sense el permís del marit fins fa 4 dies, i on l'ensenyament, i sobretot l'educació familiar, encara perpetua molts rols del nacionalcatolicisme, tampoc és cap sorpresa que VOX cridi contra l'avortament o les lleis d'igualtat.

Al final, VOX no és res més que el PP sense el maquillatge que servia per dissimular els falangistes de tota la vida, transformant-los en "constitucionalistes" com per art de màgia.  Allò que algú va anomenar transició. Fixeu-vos, que ni els mateixos espanyols s'autoanomenen "demòcrates", sinó "constitucionalistes". Van fer una llei d'autoamnistia, on assassins, torturadors, i responsables de la dictadura s'asseguraven més que una plaent jubilació, un futur al poder per a les seves noves generacions.

I aquí les tenim. Potser algú es va pensar que "el roce" amb una constitució, ni que fos vigilada per l'exèrcit, acabaria provocant l'amor a la democràcia, però ha resultat que a la majoria l'únic que els ha provocat aquestes minses garanties constitucionals ha estat urticària: ni la igualtat de drets de gènere, ni el dret a l'habitatge, ni el dret a l'ensenyament gratuït (encara hi ha escoles que segreguen, i ja no parlem dels concerts econòmics), ni la separació d'Església i estat (amb la renovació del concordat) ni tan sols el dret a la sanitat pública, que uns van restringir a determinats col·lectius i els altres van fomentar el control de la privada.   

És que no hauria de sorprendre a ningú les crides a tornar a l'antic règim de VOX, quan ni tal sols l'esquerra espanyola s'escandalitzava quan es segrestaven revistes, es tancaven repetidors de televisió, o es posaven a la presó titellaires i humoristes. No ha estat fins que els ha tocat el torn als raperos (i aquests encara arran del conflicte català) i quan ho han denunciat internacionalment, que s'han adonat de què alguna cosa passava. La seva reacció: acusar el catalanisme de "despertar el feixisme". L'estat monàrquic espanyol, ha estat (i és) tolerant amb la simbologia nazi als estadis de futbol, ara, tu no vagis amb una bufanda groga. Les agressions a periodistes, algunes per parts d'agents de la policia (presumptament), ni tan sols són investigades, ara, tu no facis una piulada dient que un jutge és corrupte o cagant-te en aquell senyor que viu sobre un núvol (i no és Son Goku). 


Això, per no parlar de l'adoctrinament que segons aquesta gent és fa a les escoles catalanes, fins i tot les investiguen i encausen a professors, es veu que les matemàtiques, la història i la llengua són molt perilloses. Ara, que als col·legis espanyols es reprodueixin jures de bandera, hi vagi l'exèrcit a ensenyar les armes als nens i se'ls posi de legionaris, això ni es comenta. 


La monarquia espanyola, va mirar cap a una altra banda amb el terrorisme de dretes (Batalla de València), del terrorisme d'estat (GAL), va robar nens a les seves mares i els va vendre a famílies "afins" (s'ha declarat culpable a Vela, però se l'ha absol perquè els fets "han prescrit"), ha malbaratat diners d'Europa en trens d'alta velocitat o només hi passen cabres fins convertir-lo en un dels estats amb més quilòmetres de via d'alta velocitat del món, ha realitzat infraestructures faraòniques com aeroports sense avions o el forat de l'Expo de Sevilla, un reguitzell de corrupcions tal que ja es pot dir, parafrasejant a l'estat prussià:"que l'estat borbònic no és un estat que té clavegueres, sinó unes clavegueres que tenen un estat". És a dir, que espanya s'ha passat 40 de "transició" bressolant el monstre del feixisme, covant l'ou de la serp, i ara se sorprenen de que VOX digui en veu alta el que ells porten fent durant dècades?

dimecres, 27 de juny de 2018

Recuperem la proactivitat





La principal característica de l'ANC des del seu inici, que la diferenciava com a entitat, va ser la seva proactivitat. Aquesta actitud era defensada fèrriament per la Carme Forcadell. La proactivitat trencava el cercle viciós de la dinàmica acció-resposta tant típica del resistencialisme. El resistencialisme és una forma esgotadora i ineficaç per a construir un projecte, que ens manté en una inèrcia dins la lògica de l'Estat espanyol, i que a sobre no és atractiva més que pels qui són amants de les causes perdudes. Del que es tractava era de crear una gran base social de l'independentisme amb un projecte engrescador i en positiu. L'Independentisme era punt únic i principal objectiu de l'entitat.

Malauradament, la repressió (no per esperada, menys aclaparadora), ens està fent perdre aquest camí. Estem tornant a entrar en el joc que vol l'estat. Institucionalment s'ha acceptat acríticament una simple recuperació retallada de la situació que ens va portar el 2010 a un cul-de-sac. Socialment, s'està centrant tots els esforços en la reivindicació sobre la situació dels presos polítics. S'està abandonant la idea d'independència, en part perquè es vol defensar una idea de República suposadament proclamada,  en part  per un tactisme mal interpretat continuació del famós "tenim les estructures d'estat preparades",  i en part perquè encara esperem mig en xoc que algú, no se sap ben bé qui, recrimini a la monarquia borbònica la seva actuació del tot antidemocràtica. 

Aquest últim aspecte, l'antidemocràtic, s'ha posat en mans de la justícia, per la qual cosa, seguim dins la inèrcia de l'Estat repressiu. Ni que  ens donessin la raó, d'aquí 5 o 10 anys, voldrà dir que:1) encara som part de l'estat espanyol i 2) reconeixem els seus tribunals. I es que només qui vol quedar-se a un lloc es queixa, només qui vol romandre o li agrada aquell lloc, demana rectificacions o remodelacions. I internacionalment, passejar el victimisme pot és atractiu per obtenir titulars, però no és gens resultista. "Si no hi estàs bé, per què no marxes?"

I l'independentisme ja no hauria d'estar en aquesta lògica. Ja no interessa el que facin, diguin, o proposin des de la monarquia espanyola. Ja no cal queixar-se al rei regalant-li llibres, ni crear conflictes amb els llaços grocs, ni intervenir en cap sentit en la política espanyola, és que ni tan sols per enfotre's. No són part del món ni dels objectius catalans. És responsabilitat seva, com la de França és dels Francesos o la d'Anglaterra dels anglesos. I no hauria d'escandalitzar als catalans les polítiques espanyoles més que la dels governs de dretes austríac o polonès, i no hauria de sorprendre que tingui una classe política del tot corrupta o una justícia de pandereta, doncs per evitar això volem el nostre propi estat republicà.

Des de l'independentisme, el que s'ha de crear és un estat propi amb la nostra pròpia dinàmica. I això sí que és responsabilitat pròpia i de ningú més. És simplement un qüestió de què es vulgui fer. I ningú ho pot impedir, si hi ha un poble decidit a arribar fins al final. I per això, cal ser proactius, no reactius. Si de rebut, de resultes del sotrac que els representarà a la monarquia borbònica perdre Catalunya, resulta que hi ha un canvi a millor en la mentalitat social espanyola, millor. Però han de ser ells qui facin aquest canvi. De moment, tots els senyals indiquen que com més s'allarga aquesta relació forçada entre Catalunya i Espanya, més a pitjor va.

Els mateixos presos han insistit en que no deixem que l'estat els faci servir d'ostatges. El que vol dir, que no entrem en una dinàmica reactiva d'acció de l'estat, protesta, repressió, reacció, acció de l'estat...perquè passaran 300 anys més i seguirem allà mateix. Cal recuperar el discurs i l'acció proactiva, centrada en la independència, i no quasi de forma exclusiva en el tema dels presos. 


dimecres, 31 de gener de 2018

Termes oposats, aclarint termes

Els espanyols tenen el mal costum d'oposar coses diferents per sortir-hi guanyant en les comparacions. Recordem que per a ells "el toreo és arte", i a la cultura se li posa el 21% d'IVA. Així, en termes històrics oposen "nacionals" a "rojos" durant la guerra civil, com si els "rojos" fossin extraterrestres, quan en realitat s'hauria de dir "feixistes" i "rojos" si parlem d'ideologies, o més correcte "sollevats" i "fidels a la república", o "republicans".   En casos d'actualitat fan el mateix. El llenguatge és molt pervers. Perquè evitant fer servir els termes correctes, acaben donant la volta a tot. Al final sembla que els republicans van fer el cop d'estat  i que Franco va ser un gran salvador que va fer pantanos i paradores, i ja posat fins i tot va crear el NO-DO que feia ombra a la mateixa BBC. El fet que fos un dels genocides més grans de la història, i que les seves víctimes encara estiguin enterrades a les cunetes, és un detall sense importància que desestabilitza la plàcida son del feixisme. Coses del diable, vaja.

Que imputin terrorisme yihadista, però independentista no! 
El pitjor és assumir com a veritats allò que intenten inculcar-nos. Per exemple: "contitucionalistes" versus "independentistes" és un parany més. La constitució és una llei, i la independència és un objectiu social i polític. Contraposar aquests dos conceptes vol dir que s'imposa la legalitat d'un moment i indret determinat, a les reclamacions d'una part de la societat d'un altre lloc i moment determinat. Seria normal oposar "unionistes" versus "independentistes", tots dos objectius polítics, especialment dels primers. I en el cas específic espanyolista, seria normal oposar "monàrquics" amb "republicans". Si acceptem el joc de les majories, doncs, en ser la majoria de catalans republicans i independentistes, i la majoria dels unionistes proespanyols, seria lògic anomenar les coses pel seu nom: catalans contra espanyols. Tal com oposa el jutge del cas dels yihadistes de Terrassa. Per què no? Ells (els espanyols) ho tenen clar. Quina por hi ha? Els catalans almenys no hem de tenir vergonya de res.

Oposem "democràcia", perquè és un dret natural superior, a "constitucionalisme", què només és una legalitat sorgida de la foscor de la claveguera de la dictadura. Oposem el republicanisme, perquè és un terme de drets socials, al monàrquisme, perquè no creiem en els drets sanguinis. Oposem els temes culturals de llengua i història als  conceptes d'etinicisme racista que tan agrada als espanyols: "quins cognoms tens? "on van néixer els teus pares?" "què posa al teu DNI?". Encara que els espanyol vulguin dona la volta a tot, acusant el legítim dret independentista de racisme, ells mateixos es delaten cada cop que obren la boca per insultar.

"Els catalans" és una altra perversió. Tothom en parla. Quan ho fan els de C's d, a qui es refereixen? Doncs "els bons" són els catalans autonòmics, anestesiats, que es deixen robar per l'estat i no es queixen de la monarquia, que només parlen castellà i es queixen cada vegada que veuen alguna cosa en català, que creuen que la nació la va inventar Herder quan va imprimir un DNI, i que Catalunya és una autonomia "com les altres autonomies" de la grande i libre espaaaaaanya , i que totes va col·laborar per igual per conquerir la península als musulmans.

Els mals catalans són aquells a qui els agrada votar, que volen autogovernar-se del tot en un estat lliure (no només gestionar una província), que volen llistes obertes, un president de la república a qui votar, un sistema judicial realment independent, triat per escalafó i eleccions i no per pactes polítics, ser solidaris i viure a una Europa on el Parlament no hagi de demanar permís per a tot al Consell Europeu. En resum, els catalans que no som "els bons", som els independentistes, els qui quan serem independents passarem a ser els bons i a qui tothom voldrà assemblar-se.

dimarts, 2 d’agost de 2016

Museu de Montcada i Reixac

Cada vegada que es fa un repàs de la xarxa cultural d'aquest país és per cagar-s'hi. Tenim un jaciment arqueològic únic al món (Empúries) i li diem "ruïnes", tenim un espai arqueològic urbà únic a qualsevol ciutat europea, i els veïns es queixen que no saben on aparcar el cotxe. Si ni nosaltres valorem el que tenim, ni ho senyalitzem com es mereixeria, ja no et dic a l'hora de facilitar informació.

Tan costa afegir "...i agost"? Hi ha qui té web pensant que ningú la mira mai
Vaig agafar una bona emprenyada quan a Badalona simplement van tancar l'espai de l'audiovisual, sense avisar. Me vaig quedar com un babau preguntant al conserge de l'edifici principal, qui per tota resposta es va encongir d'esquenes tot afegint un "com que no funciona el projector, no l'obrim". Tot això després d'haver hagut de tornar una segona vegada.

Ha estat a punt de passar una cosa semblant a Montcada i Reixac. Me presento allà i està tancat. "A l'agost sempre tanquem, és tradició".  I apa, allà et quedes de pasta fullada. Sort que aquesta vegada, el bon home que fa de conserge ens he deixat veure la sala que anomenen museu. En mitja hora, sent generós, l'has vist. Val la pena per les restes del jaciment iber de les Maleses. Que també és recomanable visitar. robes a faltar informació medieval, especialment dels Montcada, una de les nissagues catalanes més importants del país. És més famós el seu carrer a Barcelona que la població que porta el seu nom.

Ens afartem a dir que "hem de descentralitzar l'oferta turística", que "s'ha d'oferir coses noves, " que no podem saturar els monuments de sempre"' però a l'hora de la veritat ni els autòctons ho tenim fàcil per anar a certs indrets. I això que s'anuncien a tot arreu. Imagineu un turista que ni tan sols entengui l'idioma.

Vista de Montcada des del "Parque"(es podria catalanitzar)de Salvador Allende
Montcada i Reixac té tots els números per oferir una alternativa turística d'oferta cultural. A prop de Barcelona, però amb un aire encara de poble, es troba a un indret geogràfic privilegiat per iniciar excursions. De els fonts històriques i els marges nets del Ripoll i la riera de Sant Cugat, ja només en queda el record. Però tampoc l'indret és ja aquell abocador fastigós dels 60 i 70. No ajuden les infraestructures que mantenen molts barris a l'ombra, tan de bo se'n surtin i se soterrin, almenys les del tren. 

De moment, ajudaria que informessin correctament dels horaris. I està bé també tenir una web, però l'última entrada és del març! Està bé anar a la festa del modernisme de Terrassa per fer-se publicitat. Publicitat de la casa de les Aigües. Molt divertit. Però després ha d'haver una resposta al darrere. Insisteixo: gràcies al conserge que ens ha obert.





dilluns, 9 de novembre de 2015

Contracrònica de la diada del 7 de novembre a Perpinyà

Els dragons i el rugby que no falti!
Al final del dia, mentre esperava un tren amb més d'una hora de retard (el que me confirmava que me trobava clarament al meu país), vaig poder tenir una conversa amb un desconegut, en català...bé, mig en català. En Pere, o Pierre o Pedro, tal com ell mateix es va definir, és el resum de la història del català al Rosselló: persona de 60 anys, nascut a Perpinyà mateix, els avis dels qual parlaven un perfecte català, els pares del qual parlaven 3 idiomes, però que només li van transmetre el francès. En Pere, una persona simpàtica que dubto que arribi a llegir això, me va recordar als pobres aborigens nord-americans, que malvivien semi alcoholitzats avergonyits per totes bandes del que són.

I això ja era al final d'un dia llarg, que havia començat a la mateixa estació de tren, intentant superar el xoc emocional de saber-te al teu país, però on tot, absolutament tot, està retolat en francès. El català, es va acabar després dels avisos per megafonia que anunciaven l'arribada a Figueres. Un cop passat el túnel sota les Alberes, francès i castellà, res  ni de català ni d'anglès.

La Bressola, tot un referent de la catalanitat
a la Catalunya-nord
Disposat a prendre paciència, tot esperant que me passessin a recollir en cotxe per portar-nos a la Bressola, vaig posar-me a la Plaça Salvador Dalí, o del Món. Després ens adonaríem que la plaça es diu igual per les dues bandes de l'estació, i mentre jo esperava  a un costat, els companys m'esperaven a l'altre, però tan és. A aquesta senyalització per despistar l'enemic, també hi estem acostumats al sud.

Durant l'estona que vaig esperar, vaig compartir penes de logística amb parlamentàries de la CUP (utilitzaré el genèric femení per deferència, tot i que també havien homes), igual d'abandonats que jo. A ells, per això, els van trobar abans que a mi. Durant l'hora que m'hi vaig estar, vaig intentar esbrinar si tan difícil seria anomenar a l'hotel de davant directament "Barcelona" i no "Barcelone". Les úniques persones que se'm van acostar va ser per demanar-me diners. 3 en total. Dels 3, 2 en francès i un directament en anglès. Quan els vaig respondre en català, una va fer mitja volta, l'altra me va demanar "pessetas", i el d'anglès, quan li vaig dir que sí que en parlava, me va canviar a castellà.

"Dejeuner catalane", no és res més que que escalivada amb ou
Ja recollit en cotxe, en forma de llauna de sardines, amb 5 passatgers entaforats, enfilarem cap a la Bressola on ens esperaven. Trobar la Bressola a Perpinyà (i n'hi ha dues) és.. en fi, és com cercar algú que sàpiga el nom de la capital d'Uzbekistan. Primer, que es trobava ben bé a l'altra banda de la ciutat, el que ens va servir per travessar el famós barri gitano de Perpinyà, i després que el carrer que et faciliten com a adreça, només és "una aproximació". Si a això li afegim que a ningú li funcionava el GPS del mòbil, que el meu mapa era esquemàtic, només per anar a peu, i a sobre que en realitat l'escola no hi és al Carrer Natura, sinó "al costat", n'hi ha per llogar-hi cadires. Així que després d'una petita excursió a peu, vam arribar sans i estalvis. 

Pel camí a peu vam tornar a preguntar per l'escola. I malgrat que després vam saber que estàvem a només 2 minuts, ni havien sentit a parlar, i eren veïns de la zona! A una companya finalment sí que li van indicar:"ah!, oui oui, l'école catalane! oui oui". Menys mal! Al final tard, però bé, encara vam arribar a les presentacions i sobretot a provar els millors croissants de mantega que feia anys que no menjava. 

Les pancartes de la mani 
La primera impressió de l'escola, concretament de l'edifici, no va ser gaire positiva: barracons! Molt decents, i molt ben cuidats, molt nets i amb tots els serveis, sí, però barracons. Un altre indici de què realment, formem part del mateix paisatge. Barracons que contrastaven amb els edificis d'altres escoles properes o fins i tot d'un gimnàs. Però cal ser positiu, la tasca ingent que fan és enorme i impagable, i el millor de tot (o no, depèn de com es miri): hi ha cua de famílies per accedir a una plaça a la Bressola. La qualitat pedagògica ratlla l'excel·lència.

Un cop acabada la feina, ens dirigirem al restaurant, guiats tota l'estona per un dels grans activistes històrics de la Catalunya-nord que ens va fer d'amfitrions. Al restaurant, ens vam tornar a encabir com vam poder i a llegir la carta. La carta, com arreu, només en francès. Ni carta per turistes ni res, i mira que n'hi ha de catalans, però no se'ls ha acudit posar la carta en català, ni que sigui pel turisme. 

En fi, que tot a la carta era en francès, això sí acompanyat amb la cueta "catalane": "dejeuner catalane", "creme catalane", i fins i tot el cafè catalane, però els cambrers ni fava de català. Així que demanem en català, per fer pedigrí d'activisme, però assenyalant amb el dit a la carta que és molt més internacional. En el meu cas, demanant un "poule"sempre surts del pas. Cal dir que al restaurant van ser molt atents, pacients i comprensius amb tots nosaltres. I que vam menjar prou bé.

Una cosa va dir ben alt i clar en Pere
: SEMPRE ENDAVANT! El crit de guerra de l'USAP
Després del restaurant tocava fer cau cap a la manifestació, un petit trajecte guiat pel centre ens duria cap a la Plaça Catalunya d'on tornaríem per una via més comercial i ample cap al Castellet. Pel camí del centre, plaques publicitàries de "Perpignan la catalane" amb les 4 barres per tot arreu, però on vam aparcar fora del centre les banderoles eren de banderes franceses. Que no ens aixequin la camisa. La catalanitat és present de forma semblant a la dels barrets mexicans a Lloret de mar, amb botigues de souvenirs on tenen tant estelades, com toreros, com imants o samarretes de gust dubtós.


Un cop a la mani, una companya comenta: "això sembla Urquinaona fa 11 anys". Traduït: 4 gats. Després de fer unes fotos, cal dir que la cosa es va anat animant. Això si, tot de gent del sud, els catalans del nord es podien comptar amb comptagotes. No vam faltar els frikis amb ànims d'incordiar, els turistes despistats que demanaven què passava i la gent que s'ho mirava tot des del balcó o la terrassa del bar, com si allò no anés amb ells.

Un cop acabada la mani, jo vaig plegar veles i cap a l'estació. Pel camí, només un carrer més enllà, res feia pensar que havia hagut ni una manifestació ni que era un dia tan assenyalat. Un paisatge de kebabs, franquícies de moda i una banda sonora completament francòfona em va acompanyar fins l'estació. I allà ja us he explicat com va anar, me va recordar també a Barcelona, especialment per la gent dormint al terra de l'estació.


















dimecres, 30 de setembre de 2015

Artur Mas president?

Jo era partidari d'una llista conjunta, com s'ha fet, amb personalitats notòries, com s'ha fet, de cara a accentuar el caràcter plebiscitari de les eleccions, com ha passat. Però no era partidari de què hi haguessin polítics professionals, i molt menys polítics que tinguessin una marcada relació amb les polítiques autonomistes. Com que aquest país l'hem de construir entre tots, els partidaris que no hi haguessin polítics vam haver d'empassar, com també van haver d'empassar amb candidats individuals els partits tradicionals. Una entesa que reafirmava el caràcter  i la imatge de país que es vol oferir internacionalment.

Un cop passades les eleccions, podem constatar diverses coses. Primera, l'independentisme ha guanyat en vots i en escons, que al final és el que compta en unes eleccions. Així ho reconeix tot el món, menys l'estat espanyol que segueix tancat en banda afirmant que la terra és plana. Segon, que l'independentisme és majoritàriament de Junts pel Sí, però que el protagonisme de determinades personalitats, que es relacionen amb les retallades i les polítiques antigues, han frenat el creixement de la coalició en vots que han anat a parar a les CUP i els indecisos de CSQEP.

Junts Pel Sí, tenia uns acords, però no els poden aplicar sols, perquè necessiten les CUP, únic altre partit que s'ha mostrat obertament independentista, a falta de saber què farà CSQEP durant el procés de construcció de la República Catalana que s'ha endegat. Una evidència, és que ni les CUP, principal aliat potencial, ni molt menys els indecisos de CSQEP, estan per la feina d'enlairar Mas als altars de la presidència. Per tant, una lectura intel·ligent seria la de deixar anar llast. 

Tot plegat, hem de tenir en compte que no és el més important precisament saber qui serà l'últim president autonòmic, el de la transició, sinó si hem de tenir ja un primer president de la nova República Catalana, separat del president del govern. En tot cas, mentre l'estat espanyol segueix donant mostres de la seva manca total de democràcia, estan alhora creant una imatge heroica  de Mas, en línia de la confusió diagnòstica que mantenen de confondre el procés com una cosa d'una sola persona. Però això no ens hauria de fer perdre de vista quin és el nostre objectiu, i que més enllà de la solidaritat lògica que hauria de despertar la imputació d'un president autonòmic català, pel sol fet de posar unes unes, hauríem de posar l'accent en crear les nostres pròpies estructures legals que invalidessin les decisions de tribunals estrangers, l'única funció dels quals és servir de segona càmera legislativa.

Per tant,  pel que fa les CUP, no s'entendria que finalment acceptessin a Mas, només per la pressió de l'estat en la seva figura. Jo ja ni volia que hi fos a la llista de Junts pel Sí. Crec legítima i coherent la postura de la CUP, la comparteixo, i sóc més partidari de cercar un candidat de consens com ho ha estat per a la coalició en Romeva. Aquesta persona, que ens hauria de dur a la llibertat, per variar, podria ser una dona: na Carme Forcadell. Això no vol dir que oblidem en Mas, ni que no valorem la voluntat que ha mostrat sempre de complir els mandats sorgits de les urnes, amb costos importants per a la seva persona. Només vol dir que cal mostrar als indecisos que anem a construir una República Catalana des de zero, i que ens hi posem des de ja mateix, sense interferències.

Ja no vull veure reaccions, per part dels líders catalans, a les mancances democràtiques de l'estat espanyol, que cada cop dóna més senyals de ser una  dictadura, on els tempos dels poders judicials funcionen en bases a encàrrecs i criteris polítics. Vull veure com el mandat que ha donat les urnes (72 diputats independentistes = majoria absoluta) comencen a prendre decisions sobiranes, decisions en sentit positiu endavant i no reactives, com seria simplement nomenar Mas per les pressions espanyoles o d'inèrcies encara autonomistes. 

Per tot això, crec que ERC no s'hauria de rentar les mans en aquesta decisió, que les CUP no és de rebut que se les pressioni per aquest motiu, i que CIU hauria de ser generosa en el procés de construcció de la República Catalana. Si és que se'l creuen, aquest seria el moment de demostrar-ho.












dilluns, 21 de setembre de 2015

Marxant a ritme de "chu chu ua"

La cançoneta "infantil" que ha envaït  les nostres festes d'aniversari, el "chu chu ua", propagada per un munt d'intèrprets, pertany originalment al paiasso televisiu argentí anomenat Piñon Fijo. La seva gran popularitat es deu, segurament, a l'abundant coreografia, la qual convida ràpidament  a l'aborregament col·lectiu, en una prèvia del que després els nens hauran de fer si segueixen pel camí de l'oci consumista, en una discoteca per exemple.

"Senyor! Sí senyor!"
Però realment si mires la lletra i la coreografia és sorprenent com pares que no donen als seus fills pistoles de plàstic, "perquè són joguines violentes", escolten sense el més mínim escrúpol com els seus fills reben ordres militars, saluden com militars, i fins i tot fan les seves primeres passes per aprendre a desfilar. 

Deixant de banda la profunditat poètica del repetitiu "chuchuua, chuchuua ua uaua", i de la seva idoneïtat per a l'aprenentatge de la parla en els infants, és pot dir que la sincopada tonada té la missió d'atrapar el qui escolta: és fàcil de pillar, repetitiu i de seguida convida a moure els peus en un clar dreta-esquera, dreta-esquerra...

Quan ja tenen tothom enganxat, t'exclamen com a "compañia", en el que és un clar endreçament militar, mentre tothom saluda com si acabés d'arribar el capità de la companyia. Llavors comencen les instruccions, i és que només falta el fusell:,"enlaire", "al davant", "puny tancat"... i "el cap enrere!"... fiiiiiiiirmes!!

Potser caldria recordar que la principal forma d'ensinistrar soldats no és ensenyar-los a fer servir armes, això només són 10 minuts per una persona mitjanament intel·ligent. El que més costa és que oblidin la seva individualitat (d'aquí les activitats repetides idèntiques en grup, com una desfilada o un chu chu ua), com a pas previ per deshumanitzar-los (cal seguir instruccions i no pensar per compte propi), perquè així puguin deshumanitzar també l'enemic, única forma de justificar la mort per a un ésser humà.

Molts d'aquests nens, evidentment, no arribaran a soldats, (esperem!), però si que si escoltem massa aquestes cançons (no només aquesta evidentment), després no ens preguntem com és que els nostres joves són tan passius i indiferents davant la injustícia, gens creatius, amb dificultats lectores i per expressar-se en públic i gens disposats a l'empreneduria. 

Hi ha un camí musical en el desenvolupament d'una ment d'un ésser humà. Passar des del "chu chu uà chu chu ua uuuaaaa" al "chumba cumba chumba chumba", és evidentment més fàcil que fer-ho cap a la música clàssica, per  posar un exemple. I de mentre, les neurones van tallant connexions que no faran servir mai, per la manca de simfonia. Tot té un inici.











dilluns, 20 de juliol de 2015

Les eleccions es “guanyen”? I “tot tant se me'n dóna”

Deia Lamarck, un dels precursors de l'evolucionisme, “que són les funcions les que amb el pas del temps acaben conformant els òrgans i les qualitats, i no al revés”. Quan sentim que “les candidatures més votades han de governar”, que “qui ha guanyat unes eleccions ha de governar”, o l'altra forma de dir el mateix, “que governarem per a tothom” o pitjor, és dóna per fet que “s'ha guanyat” -ves a saber què- i s'interpreta que “ens han robat el que el ciutadà havia triat”, sembla que s'estigui parlant d'un partit de costellada de solters contra casats i no d'unes eleccions. Perquè, en realitat: les eleccions es guanyen? I més inquietant encara, quin seria el premi?

L'objectiu d'unes eleccions és dotar-se d'un govern que sigui el màxim representatiu possible. Amb el resultat d'unes eleccions, ningú estarà mai al 100% d'acord en tot, i segur que hi haurà gent que no estarà gairebé d'acord en res, però la gràcia és tenir un sistema que et permeti acostar-te el màxim a aquells conceptes més generals en que hi ha un comú acord en una societat determinada. De forma, que el govern, pugui realitzar allò que a una majoria (d'entre moltes opcions) els sembla millor en cada moment.

Sent conscients que si el baró de Montesquieu aixequés el cap i veiés el que passa a l'estat espanyol, li donaria un cobriment i se'n tornaria de cop a l'altre barri, el cert és que a l'estat espanyol hi ha un sistema electoral que regula els canvis de govern, i per tant, que hauria d'actuar de control de l'activitat política. El problema, apuntat des de la sociologia, és que a una democràcia tan feble com la de l'estat espanyol, en la qual ni tan sols els que la van muntar hi creuen, més enllà de ser una forma de continuar ostentant el poder, no hi ha una causa-efecte directe entre acció política i resultat electoral. Dit d'una altra manera, com deia l'acudit del trasplantament del meló, a l'estat espanyol al responsable polític de provocar el segon desastre ecològic més gran de la història d'Europa, i el tercer més car del món, van i el fan president amb majoria absoluta. Parlo en tercera persona, perquè, per sort, a Catalunya encara tenim una mica de seny.

Evidentment, el sistema electoral que hi ha a l'estat és molt limitat: és proporcional, amb llistes tancades, sense segona volta, corregit amb la regla d'Hondt, amb tall mínim i on la base de tot descansa en la distribució que es facin de les circumscripcions electorals. Perquè l'objectiu no és triar persones (ni càrrecs), sinó que és obtenir una determinada composició política de les cambres, especialment les parlamentàries. Per definició, els resultats d'aquest sistema per força han de tendir a la negociació entre diferents grups polítics, que a la fi són qui trien els càrrecs electes, no els ciutadans, perquè no hi ha elecció directa. Això passa a nivell municipal i en certa manera autonòmic, però a nivell de l'estat la llei d'Hondt i les normes electorals afavoreixen el bipartidisme, per exemple el finançament basat en els vots obtinguts o les quotes de pantalla en funció de la representació que es tenia (però que ja no es té, perquè quan hi ha eleccions es dissolen les cambres).

Sabent això, l'alternativa, que és passar de tot, no sembla gaire millor. Ja deia Plató que:”un dels inconvenients de refusar participar en la política, és ser governats per ineptes”. I això ens ha estat passant per haver implanta una política d'oblit durant la transició en que els responsables de la dictadura es van autoexculpar de tota responsabilitat per continuar dirigint el nou règim monàrquic.


Per tant, aquí, amb aquest sistema electoral, no hi ha guanyadors ni perdedors en unes eleccions, a l'igual que quan s'aprova un examen, tampoc hi ha guanyadors ni perdedors entre el qui treuen un 5 o un 7. Cada un treu la proporció de representants segons vots obtinguts, i prou, i després la suma de pactes fan que hi hagi un govern amb prou representació, si aconsegueix sumar una majoria. El problema és quan les dinàmiques fan que les institucions es perverteixin, contra la qual cosa no val el típic tansemenfotisme, com deia Einstein: “si tot te dóna igual, és que t'has equivocat al calcular.”

divendres, 5 de juny de 2015

Que no em toquin els timbres!

Estàs tan tranquil a casa, o fent coses que necessiten atenció i MEEEEEEEEEEEEEEEEEC! Normalment sents el teu timbre i dos o tres més. Mires per la finestra disimuladament per comprovar que no és cap conegut, i respons no fos cas que fossin lladres i es pensessin que el pis és buit:
-Qui hi ha?"
Resposta lacònica d,això"no m'ho pregunten mai":
-Puede abrir?
-No!- i sense explicacions, insisteixes en saber qui és:
-Correu comercial. -reconeixen finalment amb la boca petita.
-No volem propaganda, per això hi ha l'etiqueta posada.

Normalment a aquesta alçada si ja han comprovat que cap veí els obre, ja no t'escolten perquè han marxat. I allà et quedes tu, pensant "que coi estava fent?". En un matí et poden arribar a tocar els timbres tres o quatres persones, que no saben, o no volen saber, o tan els és, que hi ha gent que treballa o estudia a casa.

Caram! Que l'era del tam-tam i les cabines de telèfon ja ha passat a la història! Quan vulgui comprar-me un llibre, congelats o pizzes, canviar de companyia del llum, del gas, de telèfon o contractar una assegurança, ja consultaré internet, trucaré o aniré a una botiga. En tot cas, seré jo qui demanarà el servei, no cal que me preguntin mil vegades el mateix. "Que no penso ensenyar cap factura meva que contingui dades privades!" A veure si ho entenen!

Després vénen els de si "quieres vivir eternamente?"... "Nooooo? Poh podemos dehaste una revigta paque la lea?" Com si no sabéssim ja de quina revista es tracta, dos elements, amb vestits de boda barata, formes de fira d'embalat, amb una carpeta a la ma, et pretenen convèncer de la veritat divina tocant als timbres. Si no són aquests, altres causes serien: la roba pels rehabilitats, estris que no necessitis, una ajuuuuuuda paaaio o directament dame argo. I vinga concert de timbre!

També vénen, clar, els qui han de venir: els carters, el dels rebuts del banc, el dels comptadors de l'aigua, el llum (encara), la revisió dels ascensors, la de les plaques solars o els extintors... I tots aquests, especialment els carters, a sobre si no els obres ràpidament o no troben ningú s'empipen! 

Cert és que no tothom toca els timbres. N'hi ha que ja ni baixen de la fragoneta, només cal posar uns altaveus, volum a tota hòstia, i apa fot-li que és de Reus: "EL TAPICEROOOOOOO, SEÑOORAAAAA, EL TAPICEEROOOO A SUMPUERTAAAAAA, SOFAS, SILLAS, AL MOMEEENTOOOOOOOO". A destacar que sempre demanin " per la señora", què farem. Si no són aquests, també passen els dels melons (sí, sí, encara passen), les patates o els matalassos. Comentari a banda requereix l' esmolador, personatge quasi ja folklòric amb la seva moteta i la seva armònica de música característica. A l'estiu, s'hi afegeixen a aquesta festa els de l'organillo, amb el seu característic monoacompanyament electrònic, toquin la parrala, un bolero o una de l'Elvis. 

A la festa de tocar timbres no falta mai el camió del butà, el despertador del barri que a les vuit del matí, per vendre una o dues misserables bombones, va tocan la botzina a tota nata carrer per carrer a marxa lenta. 

I quan a la fí sembla que ja no pot molestar-te ningú més...RIIIIIIIIIIIING:
- La compañia lider en el sector del aire acondicionado le ofrece...le yaamo de telefonica para una encueeeesta pive... Quiere renovar su seguro....?