dilluns, 26 d’octubre de 2020

Resposta a l'article, "l'origen de Catalunya"

 Aquest article sobre l'origen de Catalunya, té moltes deficiències: D'entrada, suposo que el que costa no serà pas "cercar", sinó "trobar" respostes. I si hom les ha de trobar en aquest article, anem pel camí del pedregar. Sense ser-ne un expert, puc trobar certament errors impropis d'un medievalista. 

Els absolutismes acostumen a ser dolents, no "sempre s'ha dit" que Catalunya fos mil·lenària, va ser un eslògan del pujolisme que es va consolidar arran de la celebració del Mil·lenari el 1988 i impulsat per l'historiador Jaume Sobrequés, amb l'antecedent en Pierre Bonnassie i el seu llibre Catalunya mil anys enrere (1979), que no és el mateix. Es posava l'accent en el fet de la suposada no renovació del vassallatge del comte Borrel II al nou rei Capet el 988 com un fet transcendental. L'article, per tant, proposa situar-se al segle X, quan Josep Maria Salrach destaca que de facto els comtats, liderat pel de Barcelona, actuaven independents almenys des de que Guifré el Pilós va iniciar el llinatge i els seus fills continuaren governant. I això va ser el 897, encara a finals del segle IX.

Segueix l'article amb un perillós tic d'estretor de mentalitat petita: "era solament". 


Què vol dir "solament"? No n'hi havia prou? Era poc important? Era menys que la descentralització descafeïnada actual depenent d'l'Estat espanyol? En tot cas era un lligam de fidelitat, el "vassallatge" va ser una forma feudal que es va iniciar al segle XI i XII, per tant posterior als fets tant de Borell, com ja no diguem de Guifré.


I seguim amb els tòpics. Fa temps que la historiografia seriosa catalana ha desmuntat el mite començat a propagar durant el segle XVI de la Marca Hispànica. Només va ser una definició literària, que tan sols apareix puntualment a les Cròniques del francs entre els anys 820 i 850, quan ja estaven feia temps conformats els comptats (Girona obre les seves portes als carolingis el 785). Mai va haver cap nomenament, ni institució, ni organisme, que plasmés aquesta fantasmal Marca Hispànica, com si n'hi va ahver per les altres que esmenta. Pierre Vilar ho va deixar clar: "mai no va existir!"


Una altra. Els francs eren la tribu germànica que es va establir gradualment a l'occident dels rius Mosel i Rin, dividits en diferents branques. Amb el temps passaren a substituir les autoritats romanes, i a governar en diferents dinasties. Per tant, al segle IX i X no té cap sentit parlar de "reis dels francs", sinó en tot cas "reis merovingis" i "reis carolingis".


No sembla que Borrell II implorés absolutament res. Va demanar ajuda al món cristià, al rei, però també al Papa. El 988 simplement no va contestar a l'intent propagandístic més que altra cosa d'Hug Capet d'aconseguir la fidelitat del comte, però es que ni tan sols va insistir-hi. El fet va ser tan poc transcendental, perquè feia ja quasi 100 anys que funcionaven independents, que els comtes de Besalú-Conflent o el de Rosselló- Empúries no van haver ni de passar aquest tràmit per ser també independents.   

Tot plegat, la independència dels comptats, el territori dels quals a inicis del segle XII va ser ja conegut com a Catalunya, va ser un llarg procés gradual on quotidianament els comtes van anar prenent el poder.

Resposta a:

https://twitter.com/arrakis_lander/status/1320729476150530050 


 

dilluns, 12 d’octubre de 2020

Les magufades negacionistes


Des que la revolució il·lustrada de la raó i la lògica al segle XVIII van bandejar les idees divines o de prova indemostrable, que la filosofia intenta posar ordre al terme "ciència". Karl Popper, el gran especialista, apostava pel mètode hipotètic-deductiu, basat en la proposta d'hipòtesis seguides de la constatació o recerca de proves i la corroboració (o no) dels enunciats proposats en funció a l'experiència prèvia. Perquè l'observació necessita d'un marc previ de referència que l'orienta. 

D'aquesta manera, "la veritat" esdevé allò que hom pot provar fefaentment, amb l'única limitació de les possibilitats i coneixements tècnics de la seva època. És a dir, no perquè Einstein desenvolupés la teoria de la relativitat, vol dir que Newton fos menys científic. O ara disposem d'ADN i és impossible "colar" familiars falsos. 

En resum , que "la veritat" és el coneixement científic acumulat en cada moment històric. Paradoxalment, la seguretat que ofereix la nostra societat basada completament en la creença en la raó científica, està generant grupuscles de terraplanistes, antivacunes o negacionistes de la pandèmia, que neguen la raó i l'evidència científica. Els historiadors patim la plaga dels pseudohistòrics, que també fan servir les mateixes estratègies que els esmentats negacionistes per a estendre les seves conspiranoies. Són els anomenats "magufos", terme que barreja els mots "mag"i "ufòleg"per definir els seguidors d'aquestes teories estrambòtiques, com els qui van fer les pintades d'aquests dies a Sabadell.

El filòsof argentí Mario Bunge va crear un decàleg per detectar aquestes  actituds anticientífiques que comparteixen aquests venedors del segle XXI de pocions màgiques per fer créixer els cabells. D'entrada, invoquen conceptes immaterials o inaccessibles, de forma que la constatació esdevé impossible. En aquest cas la conspiració. Els negacionistes de la pandèmia, per exemple, han adoptat el discurs antivacunes del "que t'implanten un xip". Algú alguna vegada ha detectat que li han posat un xip? Ha xiulat en un arc o li han dit "portes res de metall" sense saber-ho? Realment algú pot creure que hi ha una conspiració mundial per implantar xips a tothom? Doncs es veu que sí. Evidentment, no se sap quin seria l'objectiu de magna obra, ni molt menys s'explica el motiu pel qual s'hauria de fer tenint televisió. Almenys, tot el personal mèdic hauria d'estar implicat, més els fabricants, més els distribuïdors..i ningú s'hauria adonat de res. 

No té lògica, però no importa, perquè un altre element del decàleg és que són teories dogmàtiques. Se sostenen simplement per la creença cega i acrítica dels seus seguidors en els seus postulats. Per això ni evolucionen ni són compatibles amb cap ciència. En aquest sentit, els magufos s'assemblen molt a una religió o una secta. Aquest fet facilita un altre element del decàleg, els seus postulats són fàcils. Qualsevol pot convertir-se de la nit al dia en un "expert" en una matèria sense esforç ni estudiar, sigui història (qüestionant esdeveniments o fets contrastats), sigui medicina (neguen l'efectivitat de les vacunes o negant la pandèmia) o qualsevol altre ciència.

No deixa de ser inquietant que en la suposada societat del coneixement, on la quantitat d'informació existent a l'abast  de tothom és inabastable, es multipliquin seguidors de teories anticientífiques que esborren d'un cop de ploma el coneixement humà acumulat almenys des dels últims 2 segles i mig. Les pors a un futur incert, la necessitat d'atenció individual en un món hiperconnectivitzat a les xarxes socials, o altres fenòmens podrien explicar l'auge d'aquests moviments negacionistes, però no vull que els psicòlegs o els sociòlegs m'acusin de dir magufades. Com a historiador, només constatar que les teories de "grans conspiracions mundials", totes mentides, van ser virus socials perillosos que van generar els pitjors dels totalitarismes de l'època contemporània, des dels famosos protocols dels savis de sió, al judeomasònico.    

dimarts, 28 de juliol de 2020

La història l'escriuen els vencedors?

"Si han ocultat això, que no hauran ocultat en llarg de la història". Un oxímoron en tota regla, en tant que estàs veient una imatge que ha donat la volta al món. L'ocultació en història és quasi impossible.
"Si han ocultat això, que no hauran ocultat en llarg de la història"
per exemple en els fets de l'1 d'octubre.
Un oxímoron en tota regla, en tant que estàs veient una imatge
(entre moltíssimes altres) que ha donat la volta al món.
L'ocultació en història és quasi impossible
. Els pseudohistorics
intenten vendre aquests fets com a victmisme, quan va
ser un èxit d'organització i de resistència.
Testimonis no són història


Aquesta frase atribuïda a George Orwell ha fet fortuna, malauradament, perquè no és pas certa. És més, implica un profund desconeixement de què és i com es fa la història. D'entrada, Orwell no era historiador. Sí, va fer novel·les i va deixar testimonis sobre els esdeveniments que li van tocar viure. Per tant, per als historiadors, és això, un testimoni, no pas cap historiador. Un més. Cal saber diferenciar un testimoni d'un historiador. Perquè hi ha qui, sobretot quan arriba a determinades edats, es creu qualificat per parlar d'història amb l'argument de "jo hi era" o jo ho vaig viure. Per entendre la diferència, un testimoni és per a la història com si hom intentés il·luminar una ciutat com Barcelona a les fosques amb una alot de clauer. 

Amb el seu llum difícilment aconseguirà aquella persona ni tan sols il·luminar a dures penes l'habitació on es troba. Potser si concentra tot el llum sobre un punt molt concret aconseguirà veure amb prou claredat què és el que hi ha al fons d'algun calaix perdut, amb la importància que això pugui tenir, i prou. Transposar aquesta petita visió, a la història per pretendre aportar llum a tota la ciutat és ,si més no, un exercici ridícul. I ja no diguem a tot un país. I això, recordem, sense comptar que qualsevol historiador sap que no hi ha res més traidor que la memòria, fins i tot la pròpia. Un cop passat, tothom s'hi apunta a pujar carro (fins i tot inconscientment). A París no hauria cabut la de gent que després va dir que havia estat al maig del 68, i si tothom hagués estat tan antifranquista com ara afirmen, les manifestacions proamnistia haurien estat com les dels darrers 11 de Setembre, i ni de lluny.  

Qui són "els vencedors" i qui les víctimes?


Una de les raons que deixen aquesta frase (i semblants) fora de joc és la indefinició. En realitat, són frases que juguen amb els prejudicis populars, no tenen cap base real. Tenint clar, per tant, què són simples testimonis, cal afegir qui serien aquests suposats vencedors que haurien escrit la història. Ramses II? Els Borbons francesos? Napoleó? Stalin? Hitler? Churchill? Fidel Castro? L'imperi austrohongarès? Els guanyadors del Nobel? George Bush? Qui? Un contuberni de poderosos en una habitació en penombra a mitjanit? I és que la vida és inapelable, i de vencedors els cementiris en són plens. Sí, alguns personatges històrics famosos van deixar la seva visió, el seu relat dels fets, el seu testimoni en forma de memòries per aportar la seva visió al món. Però això, senyors, i senyores, no és història, és un simple testimoni més i prou.

Per a alguns queda molt bé deixar anar la frase del dimoni, que està vivint una segona època daurada gràcies a xarxes socials com Twitter. Allà, els grans experts en medicina, geopolítica internacional, economia mundial, i per suposat doctorats en historia i entrenadors de futbol, tot alhora, tot ho arreglen amb aquesta frase que ja comença a ser un símptoma que insinua un tuf conspiranoic important. Des del victimisme com el d'alguns catalans que han abraçat teories pseudohistòriques, qualsevol a qui s'acusi de ser al davant d'una conspiració pot ser el vencedor. Encara que sigui eteri. "Espanya", "la censura"...són els molins imaginaris contra els que envestir quan no es tenen evidències de la realitat. 

El victimisme és un triangle que necessita d'un agresor, i d'un salvador. En aquesta cas, Catalunya seria la víctima, l'agressor seria Espanya i el salvador seria l'independentisme. Cal que sàpiguen els qui aposten per aquestes formes de relació i interpretació que rarament se'n surt d'elles. És a dir, en el suposat cas que s'aconseguís la independència (improbable des d'aquests posicionaments perquè en necessiten el paper d'agresor constantment), automàticament caldria cercar un altre agresor per poder continuar fent-se la víctima, en una roda sense fi que només porta a l'autodestrucció. En els casos més greus, la suposada víctima acaba sent l'agressor sense ni adornar-se, de forma que es creen totalitarismes els quals es creuen legitimats per a una legítima defensa. "Defensa de qui?" Pensen els qui ho miren de fora. De l'agressor inexistent. Dit més fàcil, aquests nuclis pseudohistòrics com l'INH basats en el victimisme constiranoic i místic, podries acabar esdevenint l'origen de totalistaristes com la societat Thule ho va ser per al nazisme, en ambdós casos moviments acientífics que consoliden els seus seguidors en la creença d'uns dogmes i la identificació d'un "enemic culpable".  

La història dels perdedors


L'altra part implícita de la frase són els suposats perdedors (si hi ha uns vencedors, hi ha uns perdedors). Segons la frase, aquests perdedors no tindrien història, perquè se l'haurien ocultada o tergiversada. Això era així només perquè parlàvem de testimonis, no d'història. En realitat, la Història no és només la dels "grans homes"sinó la del conjunt de la humanitat. En aquest sentit, fa temps que la Història ha superat els prejudicis de fer llistats de reis i personatges suposadament importants als quals exaltar per ser d'una nacionalitat determinada. Al capdavall, ni Hitler era alemany, ni Mozart austríac, ni importa on va néixer Sòcrates, si es que va existir realment i no va ser un invent de Plató. A la història el que l'interessa són les seves idees, la transcendència dels seus actes i de les seves obres.

És més, com fora possible que hi hagués, com n'hi ha, història de la prostitució, de la pobresa, de la bogeria, de les dones o de l'esclavisme, o en general dels marginats, si només hi hagués història dels vencedors, dels qui van manar? I és que la història la fan els historiadors, no pas els vencedors de res. En funció de les restes que han quedat del passat? Sí, però aquestes restes no sempre han estat la dels vencedors, ni molt menys. És més, de vegades sí que ho han estat, però l'avantatge del pas del temps provoca que siguin llegides d'una altra manera. Les fotos de Francesc Boix dels camps de concentració que es van fer servir com a prova als judicis de Nuremberg eren dels vencedors, o almenys dels vencedors del moment. Originalment volien ser testimonis de la "feina ben feta", però van acabar sent testimonis d'un dels horrors més grans de la humanitat. Igualment passa amb les sentències de judicis, atestats policials, informes dels bisbats sobre les seves parròquies, registres de mercats d'esclaus o altres documents que per als historiadors són una font inesgotable d'informació contextual, no pas literal.  

La història no la fan els vencedors, sinó els fets


"La història l'escriuen els vencedors, la censura, perquè els espanyols bla, bla bla", és tot l'argumentari conspiranoic que tenen els magufos. Prova cap ni una, ja parteixen d'aquestes hipòtesis (que donen per certes) i llavors envien els seus acòlits a cercar "les proves" que les demostrarien. Pel camí no importa que trobin 50.000 que diguin que no, passen, perquè "estan manipulades" (molt oportú, i sense cap prova de laboratori tu, a cop d'ull). Amb que trobin una, només una, encara que ni tan sols ho digui directament, sinó que sigui una interpretació (o fins i tot una manipulació interessada), ja els va bé. I quina casualitat que aquesta, concretament aquesta, no ha estat "manipulada". Això va fantàstic, perquè com que ni de conya hi diu el que voldrien, normalment aquestes "proves"s'ha d'interpretar , cosa la qual, evidentment, només es pot fer seguint les tesis del gran messies, altrament conegut com a il·luminat de torn, que sense tenir ni la més mínima idea d'història, resulta que ha descobert el gran misteri d'un document que estava penjat a internet.

Aquesta frase de "l'escriuren els vençuts" té, finalment, la part de concepció esbiaixada del que és la Història mateixa com a disciplina, i la creença popular de què poden haver diverses històries segons qui l'expliqui. Si l'expliquen els vencedors serà una, si l'expliquen els il·luminats éssers de llum i grans investigadors, serà una altra. Això no és així, els fets que es van esdevenir van ser uns i prou, que van ser els que han portat a la situació actual, que és una, no existeixen mons paral·lels amb realitats alternatives. Podem debatre en història sobre la transcendència de determinats fets o sobre les diverses causes i efectes en l'evolució. Aquest és el debat històric. Però de cap manera podem alterar els fets històrics que són els mateixos per a qualsevol interpretació de l'evolució. Fer el presentisme amb l'actualitat "on també hi ha diferents visions"és un parany il·lògic, perquè no hi ha perspectiva històrica, dit d'altra manera, els historiadors juguem sempre amb l'avantatja de saber què va passar després, una cosa que no es pot fer amb el present, perquè no es pot endevinar el futur. Tot i que es poden fer projeccions...però aquesta seria una altra història.     



dimecres, 24 de juny de 2020

Colom, i el debat sobre el seu monument

Aquest article el vaig publicar com a opinió al desaparegut digital Lliure i Millor el 2016, i segueix sent d'actualitat. 

Una forma de modificar la cosmologia de la població és amb l’espai públic. Noms de carrers, monuments, espais protegits o senyalitzats i edificis oficials, fins i tot l’urbanisme, conjuntament amb dates significatives, i els límits geogràfics de l’entorn mediàtic, modelen la mentalitat del conjunt de la població. Només cal fixar-se com cada nou règim que entra, automàticament modifica tots aquests elements.

Aquestes tècniques són d’ús massiu des del s.XIX, en creixement paral·lel a la revolució industrial i l’aparició de masses proletàries urbanes, i les demandes i implantacions d’educació universal. Anteriorment, el control social passava simplement per l’ignorància del conjunt de la població. Per tant, el debat sobre la idoneïtat o no de determinats elements a la via pública, és en termes històrics molt recent.

El cas del monument de Colom, és significatiu. No és nou, però el moment polític fa que tot prengui una dimensió descomunal. Fa temps que hi ha diferents iniciatives per retirar de l’espai públic personatges considerats infames per a la història del nostre país, com el del marqués de Comillas, Antonio Lopez, un conegut negrer (finalment retirada). D’altres creen més divisió, com el de Cambó, i alguns són molt rebuscats, com el dels porxos i xalet d'en Xifré, l’home més ric del XIX català.

Tant per la banda dels qui volen retirar el monument a Colom, com entre els qui en defensen la seva catalanitat i idoneïtat, es fan servir arguments “històrics”. Més o menys “històrics”, amb moltes cometes. Els primers argumenten que va ser un dèspota, un negrer, i recorden constantment el genocidi indígena. Els segons intenten, per la porta del darrere, intentar demostrar que Castella sempre va fer mans i mànigues per “tergiversar la història de Catalunya”.  La primera postura és pràcticament del tot insostenible, per pura lògica: ni va tenir temps, ni oportunitat,  difícil d’argumentar, més quan les seves iniciatives precisament van ser contràries a l’abús colonial. I evidentment, de la crueltat dels mal anomenats “conquistadores”, no se li pot fer a ell responsable. La segona postura és encara més difícil de sustentar, històricament té una manca absoluta de proves documentals, és directament pseudohistòria.

El problema és la manca d’ètica de tots aquests que fan anar “la raó històrica” com si fos un element manejable i moldejable a gust, segons el propi interès. I un cop feta aquesta justificació, utilitzar-la “d’argument” per aconseguir algun redit polític o protagonisme mediàtic. La ciència històrica ha de servir per interpretar el present. El coneixement científic del passat és l’eina que fem servir per a fer aquesta interpretació. És una eina. No una arma. Els historiadors, no cerquen només allò que els interessa del passat (posem pel cas que Colom fos finalment català, s’hauria d’acceptar i prou, ens agradés o no), sinó que construïm, des de l’avantatge del pas del temps, un relat coherent de fets on hi intervenen diversos factors. I ho fem amb un mètode científic d’hipòtesi.

Pretendre justificar accions del present, a raó d’una interpretació més o menys esbiaixada del passat, no fa cap bé a la credibilitat dels historiadors. L’historiador, a la fi, és un protagonista més del seu temps. Un contemporani. I l’anàlisi que farà del seu present, sempre serà tenint en compte aquesta clau. I això val tant pels qui volen carregar-se un monument, argumentant les conseqüències d’allò que va passar fa 500 anys; com pels qui els volen reposar, argumentant que 40 anys és molt de temps, com si no hi haguessin encara morts a les cunetes, hereus amb els seus béns confiscats, milers de represaliats sense restablir el seu honor i memòria, i com si els responsables de la dictadura haguessin estat jutjats. En què quedem, 40 és molt de temps, i sempre tenim Franco a la boca, i millor que mirem a una altra banda amb la monarquia, o 500 són pocs? 

Aquest és un cas de manual de public history on les autoritats primer haurien d'haver consultat els realment experts, els historiadors, cosa que no fan. L’historiador, no només tindrà en compte el personatge representat (Colom en aquest cas), sinó el context en que va ser erigit el monument (no és el mateix durant una dictadura que durant una exposició universal), el lloc i la significació (no és el mateix el Born, que el final de la Rambla), la utilitat i el simbolisme actual d’un element tan característic de la ciutat, i sobretot l’arrelament d’un element tan conegut en les històries de vida de tants i tants milers de ciutadans que hi tenen un referent “de sempre”.

 


dilluns, 11 de maig de 2020

Chichimecas, chachapoyas i pseudohistòria

Sí, el primer cop que vaig sentir el nom d'aquests pobles precolombins jo també vaig riure, com segurament ha fet el lector d'aquest article. Els chichimecas (o txitximeques si voleu) eren la denominació despectiva que els asteques donaven als pobles que consideraven primitius del nord de l'actual Mèxic. Efectivament, la paraula castellana chichi per definir els genitals femenins vol dir vulva, però per molt que ho pugui semblar el seu origen no és el chichimeca, sinó el quítxua, llengua parlada als Andes pel inques. 

Poblat chachapoya de Kuelap, no és un poblat celta. Tot i que
els pseudohistòrics ho podrien dir aplicant el seu mètode,
el de Jaimito:"con los dedos de las manos, los de los pies,
la polla i mis cojones suman 23" 
Això incloïa l'actual Perú, on es va desenvolupar també la cultura chachapoya. I no, la regla de tres no funciona. "Poya" no és una paraula chichimeca. Tampoc del quítxua. Encara que el nom chachapoyas deriva del quítxua (no se sap com es denominaven a ells mateixos), el mot castellà polla té un origen molt més prosaic. Literalment, és perquè és el que es troba a sobre dels ous, i d'origen ben llatí, com el pollastre. Altres llengües com l'anglès segueixen la mateixa lògica i l'anomenen cock. En català existeix la paraula polla, però amb el significat directe de gallina jove, com a sinònim de penis erecte és un castellanisme.

Tampoc la temptació de chacha s'aguanta, perquè prové del terme castellà muchacho amb l'arrel mocho (Coromines), en el sentit de dur el cabell curt o rapat, especialment en els nens. Sí que de l'Amèrica central colonial ens retornaria l'abreviació chacha per referir-se a la nostra "dona de fer feines", però sense cap relació ni amb el nàuhatl (d'on sí que provenen altres mots com xocolata, tomata o hule) ni molt menys amb els pobres chachapoyas.    

Per què dic això? Internet ha facilitat l'aparició d'una nova espècie "d'investigadors" (holmes ratolinus), sense els més mínims coneixements històrics, a la recerca del que anomenen proves que justifiquin els seus apriorismes tot anunciant "grans descobertes" a ritme de samba. Algú els hauria de dir, abans de res, que sí ho han pogut trobar a la xarxa ha estat  perquè, el que fos, ja era físicament en possessió d'algú que ja l'ha llegit, escanejat i pujat a un servidor. Però ves, aquí rau una de les primeres premisses dels pseudohistòrics: ells són uns grans il·luminats que són capaços de veure la veritat allà on la resta del món, o forma part de grans conspiracions totpoderoses o som rucs. No hem sabut, en llarg de generacions d'experts, veure res, allà on ells a simple vista han fet la gran descoberta.

Una de les proves de les teories pseudohistòriques per a justificar la paranoica i innecessària, així com intranscendent a nivell històric, catalanitat de personatges universals, o altres teories, és la suposada similitud de paraules.  Censors inquisitorials castellans que haurien hagut de viatjar enrere en el temps per falsificar documents, després deixarien malament la feina perquè ells la trobessin. Amb tot, l'argument indestructible que fan servir els pseudohistòrics és el següent "a que se semblen?". Irrefutable. Dècades de treball científic a les escombraries, davant del fet que Sancho Panza seria Panxo Panxa, Lope Tocho seria Pep Totxo, o que els Camps Catalàunics eren Catalunya, perquè les paraules medievals castellanes fenestra o voltar se semblen al català actual.    

D'aquesta manera els pseudohistòrics argumenten la suposada catalanitat de personatges històrics com Cervantes, Da Vinci, Erasme de Rotterdam, Jheronimus van Aken, l'origen del mot Catalunya, o l'existència del suposat  imperi universal català.  Evidentment, quan sento aquestes teories de "paraules semblants" no puc evitar que em vinguin al cap els chichimecas i els chachapoyas

Fa molt de temps que Franz Boas va determinar el particularisme històric: "un mateix element etnològic pot donar-se independentment en diferents cultures amb significats completament diferents". Ell va estudiar per exemple les màscares. Però el mateix es podria aplicar a qualsevol altre element cultural, la semblança del qual no determina que obligatòriament hagin de tenir relació. La visió lineal etnocèntrica, de què tot ha de passar per un únic element central i primordial (el xovinisme calcat dels castellans del que parla Stefano Cingolani), que estava lligat als famosos tres estadis (salvatgisme, barbàrie i civilització), fa temps que és una concepció de l'evolució humana superada.

La història és una disciplina científica que es basa en el rigor en el tractament de les fonts, un mètode de treball basat en la hipòtesi, i sobretot l'ètica de qui la practica. Intentar jugar a la semblança de mots, per colar-lo com a prova històrica, no deixa de ser un chachapoya sense sentit.  

dimecres, 4 de març de 2020

Resposta a l’article d’opinió d’Andreu Marfull

A l’article que signava el Sr Andreu Marfull —un arquitecte amb un doctorat en geografia— el passat dia 2 de març al diari Avui, parlant del llibre Pseudohistòria contra Catalunya.
De l’espanyolisme a la Nova Història (Eumo, 2020), es realitzaven diverses afirmacions que, com la resta de tesis que es fan des de l’Institut Nova Història (INH), amb el que Marfull col·labora, són mentida. D’entrada, cal destacar el llibre d’estil d’aquests autoproclamats “investigadors” en les seves comunicacions, que sense els més mínims coneixements històrics es dediquen a pontificar sobre una matèria de la qual desconeixen les tècniques, fonts i mètodes més bàsics.

Segons aquest llibre d’estil el Sr Marfull tria només allò que l’interessa. En aquest cas, obvia del tot que el llibre «Pseudohistòria contra Catalunya» està dirigit a denunciar la pseudohistòria, no només la de l’INH, sinó també la del nacionalisme espanyol. Aquesta omissió li permet practicar el victimisme del qual fan sempre gala des de l’INH, identificant aquest col·lectiu com a diana de conspiracions internacionals. De fet, el Sr Marfull actua com molts periodistes espanyolistes, el quals, en ressenyar o comentar el llibre han obviat la mateixa part de l’obra. Precisament, la que denuncia i refuta diverses tesis pseudohistòriques espanyolistes que corquen la història catalana. No és casualitat. Entre la Nova Història, que repudia l’autèntic passat de Catalunya però catalanitza —o valencianitza— les gestes imperialistes d’altres països, i la pseudohistòria espanyolista anticatalana, que proclama que Catalunya no ha estat mai subjecte polític i que els catalans són un col·lectiu sense història, existeix una retroalimentació i un mateix modus operandi.

Per tant, denunciar i desmuntar ambdues pseudohistòries no és pas un acte equidistant sinó una necessitat social. L’article de Marfull comença no amb història, sinó exposant el típic comentari polític, en aquest cas recorrent a l’1O, amb una forta càrrega emocional per a tots els  independentistes. L’objectiu i forma de fer és, doncs, de manual: primer prepara el lector  emocionalment, perquè després es cregui qualsevol cosa que el narrador deixi anar. La intenció principal és intentar fer creure la gent que «si actualment es pot manipular, què no haurien fet en èpoques passades?», però aquesta és una trampa que conté una contradicció en si mateixa. El món sencer va poder veure el que va passar l’1O i les versions informatives que no encaixen amb el relat espanyolista no s’han fet desaparèixer, no? S’ha produït una perversió del sistema jurídic, i si es vol una manca total de separació de poders, però no una manipulació global d’allò que va succeir.

A més a més, també recorre al «què no hauran fet...», tot deixant la interpretació en mans dels sentiments i la imaginació de cadascú perquè, científicament, històricament, els de la Nova Història no tenen proves de la seva famosa teoria de la conspiració totalitària que hauria esborrat tota memòria de l’imperi universal català, com ha certificat el filòleg i historiador Guillem Fornés a Pseudohistòria contra Catalunya. Aquests pseudohistoriadors esperen que si s’accepta la primera premissa, la de l’1O, la segona també s’accepti per empatia. La lògica més elemental ens diu que fora impossible que durant cinc segles Europa s’hagin eliminat o manipulat milions de documents per ocultar hegemonia catalana. Al llibre, de fet, l’historiador Xevi Camprubí dedica un capítol sencer a explicar els límits de la censura a l’època moderna.

A continuació arremet Andreu Marfull amb el mantra de «la història oficial», o en aquest cas, i en un exercici de cinisme colossal: la «pseudohistòria oficial» referint-se a la «història dels acadèmics». En l’article insisteix en la suposada intenció d’aquesta conspiració que «menysté l’INH», «que sí que ho investiga», d’ocultació per part «dels acadèmics» i es posen, novament, com a víctimes. En aquest punt, cal recordar que gairebé cap dels autors del llibre són acadèmics, en el sentit de vaques sagrades de l’àmbit de la recerca universitària. De fet, un ni tan sols està relacionat amb el món universitari. El llibre ha sorgit de la voluntat d’uns historiadors que, sense rebre cap tipus de subvenció, han dedicat moltes hores d’arxiu i biblioteca de la seva vida privada. En tot cas, quedi clar que no existeix cap «història acadèmica», sinó que existeix la història feta amb ètica i rigor, i després existeixen els venedors de pocions miraculoses, que de la nit al dia venen suposades descobertes com a xurros, tractant de babaus generacions d’historiadors catalans (i no catalans) que han dedicat vides
senceres a la investigació en arxius, que és on s’han de fer. En definitiva, aquí l’única víctima és el nostre coneixement del passat històric, mentre que la pseudohistòria només és fanatisme o menyspreu pel mètode científic. L’INH no «puja cap llistó», com assevera Marfull, ans ens retorna als temps previs a la Il·lustració i la manca de raó, quan tampoc hi havia mètode científic.

dimecres, 19 de febrer de 2020

L'INH i l'independentisme

Els de l'INH estan nerviosos


La pseudohistòria espanyolista no para de generar
brossa. Imatge de l'ABC. Però això no és excusa
perquè a Catalunya se'n generi una altra
 de pseudohistòria. El que cal és denunciar que ni Sèneca,
ni Trajà van ser mai "espanyols" i que l'Estat espanyol
té un greu problema social de manca de democràcia
quan un dels més rellevants personatges és Franco.
Arran de la publicació del llibre Pseudohistòria contra Catalunya, els seguidors de l'INH (perquè aquests tenen seguidors, no pas lectors) han hiperventilat. Estan als fils principalment de  Facebook, se suposa que per un tema generacional, realment histèrics, insultant, traient tota la bilis que porten dins i amb la boca plena d'escuma de ràbia. No s'han ensortit als fòrums de Racocatalà ni a Twitter, on hi ha gent més jove.

El llibre destapa la pseudohistòria, és a dir, la forma acientífica de fer tant d'aquesta fundació com del nacionalisme espanyol més tronat en paraules de Vicent Baydal. I és que la pseudohistòria, és pseudo (falsa) provingui d'on provingui. Després de massa anys tolerant (un error segons jo) aquestes actituds des del món acadèmic, amb comptades denúncies, ara serà difícil explicar a alguna gent enganyada, que fins i tot amb bona fe es van creure les teories estrambòtiques d'aquests autoqualificats "investigadors", que en realitat només són una font de negoci del qual viuen, almenys, els seu gurú principal, en Jordi Bilbeny.

Aquests il·luminats, en el sentit que es creuen descobridors de grans veritats suposadament ocultes, però que descobreixen tot navegant per internet, pontifiquen sobre tot i sobre tothom, menystenint la feina rigorosa de milers d'historiadors, actuals i passats. El marc de l'INH ha permès que aficionats, persones sense cap tipus de formació ni amb els més mínims coneixements genèrics històrics, generin teories estrambòtiques únicament basant-se en especulacions i de vegades ni tan sols això, directament inventant-se el que els dona la gana.

"No tinc ni idea d'història però, disposat
a creure'm el que sigui pel país". Una actitud
massa genèrica, acrítica i que no té
res a veure amb la història.

Com actuen? El mètode de Cap escocès veritable


El primer que fan els pseudohistòrics és barrejar una bona dosi de populisme, barrejant temes de política, especialment soflames patriòtiques de caire independentista, amb les seves teories pseudohistòriques. D'aquesta manera fan servir el parany del Cap escocès veritable. És un recurs argumental molt usat en política. Per exemple:

- Els de l'INH han fet servir l'argument que si ets un bon independentista has de creure't la seves teories, a saber: que Cervantes, Erasme de Rotterdam o Da Vinci, entre molts d'altres, eren catalans o valencians. Perquè "Espanya ens ha robat la història".

- Si la teva rèplica és: jo soc historiador (o simplement tinc dos dits de front) i no em crec aquests teories conspiranoiques....

- La resposta per part de l'abduït per les teories de l'INH serà d'una forma semblant a que: ets un botifler, un mal independentista, un traïdor, que formes part de la conspiració, o directament un colono. Si això també li refutes, llavors t'insultarà, et dirà: babau, imbècil, supremacista que has anat a una acadèmia i et creus ves-a-saber-què, etc. Evidentment, les xarxes socials ho suporten tot.

D'aquesta manera, també troben mitjans disposats a fer-los d'altaveu, mitjans que, esperem, aviat els caigui la cara de vergonya. Com L'Unilaretal on podem trobar un gran exemple d'aquest model d'enganyifa de Cap escocès veritable, on els 3 primers paràgrafs estan destinats exclusivament a "preparar" una audiència de tietes i jubilats tot predisposant-la a que es creguin tot el que vindrà després, que en aquest cas és pseudohistòria, però que si fos una bateria i un joc de coberts també el comprarien.

Captura d'hiperventilat/da descrivint
la història, segons ella: "fantasia".
El mal de la novel·la històrica.

Quina relació hi ha entre l'INH i l'independentisme?


El problema aquí, amb el que juguen, el parany de l'escocès veritable, és acceptar que hi hagi cap tipus de relació entre ser independentista i les teories de l'INH. I en aquest punt és on els de l'INH han trobat la inestimable ajuda del nacionalisme espanyol. I és que una altra eina de les teories pseudohistòriques és prendre la part, l'excepció i fins i tot l'anècdota, pel tot. Per tant, pels nacionalistes espanyols tota la història que s'ensenya a Catalunya seria la de les teories de l'INH, "la història dels independentistes". Aquestes generalitzacions es contradiuen entre elles sovint, perquè quan se'ls parla del suport a l'independentisme a Catalunya, llavors resulta que no, que no és tant com diuen, i que hi ha molt d'espanyol silenciós. Però la realitat és que és ple d'articles confonent la part pel tot.I això als de l'INH els va fantàstic per al seu joc.

Per tant, el debat no és si els de l'INH són o no independentistes, que és al que ells voldrien baixar, sinó que el que s'està debatent és la credibilitat de la història. Els autors que han contribuït al llibre, jo inclòs, el que defensem és que la història és una disciplina científica. Aquests aficionats a la història confonen l'historiador en la seva feina aplicant mètode científic, és a dir, "l'objectivitat" on es treballa la història amb fets contrastables documentats, amb la "imparcialitat", el que seria el posicionament de l'historiador. Això els provoca una falta alarmant de rigor i ètica, que és el que s'està denunciant, el mètode.

Dit més clar: és pot ser independentista i no comulgar amb les teories de l'INH. Igual que es pot ser independentista i metge, arquitecte o paleta, i no per això intentar curar amb les mans, fer plànols com si fossin còmics o fabricar ciment amb plastilina Jovi. 


dimecres, 22 de gener de 2020

Pseudohistòria de manual

Aquest llibre apareixerà al febrer per
demuntar la mentida de la pseudohistòria
Aquesta entrevista del Diari de Girona, és realment un manual de pseudohistòria. Només cal repassar-la per adonar-se de què s'ho inventa tot. Repassem l'entrevista que podeu veure aquí: https://www.diaridegirona.cat/ultima-dia/2016/02/27/cid-no-persona-sino-llinatge/769881.html

La primera cosa que té la pseudohistòria és la tria de temes, com que en realitat del que es tracta és de tenir ressò mediàtic i fer remoure el merder polític, els personatges suposadament descoberts sempre han de ser prou coneguts i signficatiu perquè facin l'efecte. En aquest cas, el Cid. Resulta que segons aquest senyor que se fa passar per historiador, "investigador "de l'ínclit INH, també era català, i no només això, sinó tot el seu llinatge.

La primera pregunta l'entrevistador va directe:

"Va tenir una revelació mentre dormia o va trobar algun document inèdit que demostrava la catalanitat del Cid?"

Però aquesta gent de l'INH semblen com testimonis de Jehovà, se saben el discurs que han de deixar anar a la perfecció. Atenció a la resposta:

"És una tasca de temps, abans de publicar el llibre vaig estar deu anys investigant. Com vaig fer amb Cervantes."

És a dir, no respon! Fixeu-vos que la primera pregunta, precisament, fa referència a d'on ha sortit la necessitat d'estudiar aquest personatge, i en tot cas, quina seria la importància. Com que la resposta el deixa en evidència, tira pilotes fora i remarca el suposat molt d'esforç que li ha representat. Clar, no sabem quantes hores al dia dedicava durant aquests 10 anys, en tot cas, una carrera, més el màster, més el doctorat, són quasi 10 anys, i hi ha gent que ha dedicat tota la seva vida a estudiar biografies com la del Cid. 10 anys no és res, i més si no és capaç, com aquí, d'aportar cap nova documentació ni prova. Però seguim, li pregunta amb un evident to conyeta, al qual ja hi estan acostumats:

"Ah, Cervantes també era català?"

La resposta és de polític:

"En realitat es deia Servent i va escriure El Quixot en català. Han volgut esborrar Catalunya de la història."

Fixeu-vos que ja no parlem del Cid, sinó de Cervantes. I ja treu al vent una hipòtesi encara més bèstia, també sense demostrar. A saber, que tota la història de Catalunya hauria estat esborrada intencionadament per Castella durant segles. I això sense deixar rastres...o sí, els que ells haurien descobert, perquè dècades d'historiadors i investigadors professionals, que es veu que són imbècils, no s'havien adonat, i ells en 4 dies com qui diu, sí.

Evidentment, no aporta cap prova de cap de les 3 afirmacions que fa. Però fixeu-vos que ja té la base per negar qualsevol argumentació en contra: "...com que ens ho amaguen".

"Tornem al Cid, que em fascina"

La resposta està en la línia, d'anar treient temes i barrejar-los, perquè qualsevol es perdi.

"Com li deia, el llibre és fruit de molts estudis, i no és casual que el subtítol sigui «Com i quan els catalans van fer Espanya». La reconquesta no va començar a Astúries sinó a Nimes, i el que coneixem com a «gots» en realitat són occitans, o sigui catalans."

La primera frase és per guanyar-se la confiança i acceptació, perquè l'entrevistador assenteixi. Qualsevol venedor sap que cal fer dir "sí"a un comprador almenys 3 vegades abans de colar-li un producte. Aquesta és la part d'"aquí he vingut jo a parlar del meu llibre", que de seguida surt. Recordem que aquests invents, al final, són un escura-butxaques. De pas, es treu dues afirmacions gratuïtes més, a les quals tampoc aporta cap prova, de fet, ni tan sols venien a raó de res, simplement les deixa anar. A més, són mentides palpables, com la de que els gots (un poble germànic, i del qual se'n conserven les restes d'alemany més antic que existeixen escrites) en realitat serien els occitants. Cal recordar que els gots arribarien a la Península al s IV, després de travessar mitja Europa, i els occitans no apareixerien fins la resta de poblacions romàniques fins passats 2 segles, sent població romana autòctona!

"O sigui que la famosa llista dels reis gots era una llista de reis catalans?"

La meitat eren de Tolosa, després n´hi ha 4 o 5 que eren comtes de Barcelona, i només la resta eren de Toledo, on per cert no es parlava castellà.

A veure, "senyor investigador que ha estat 10 anys mirant-se aquests temes"...eren 4 o eren 5? I si us plau, que algú li expliqui la diferència entre rei i reialme.

Aquí fins i tot l'entrevistador s'adona que si accepta qualsevol tema de negació, de prova indemostrable, qualsevol cosa pot colar:

"Podria reclamar la catalanitat de Don Pelayo: voldria dir que Espanya no existeix, tot és Catalunya."

 "Don Pelayo? Fins i tot a Castella dubten que existís. Molts fets que se li atribueixen en realitat van tenir lloc a Llívia. Després es va barrejar tot i en van fer un mite espanyol."

 Més veritats a mitges, és cert que la seva existència real està en dubte perquè no està prou documentada...però precisament per això les afirmacions sobre Llívia són realment d'embolica que fa fort, i novament sense proves. Això sí, no perd l'ocasió de deixar anar el comentari polític sobre Espanya de cara a la galeria de seguidors hiperventilats .

"Ara digui´m que el Cid no era de Vivar sinó de Biure d´Empordà."

Aquí ja es tira per la finestra i comença a vomitar. Un llinatge català de l'Urgell amb un nom procedent de l'àrab? Quan tots eren noms germànics (Guifes, Ramons...)? En fi, evidentment, sense proves, novament, però ara ja tan li és, ja ha deixat anar el més important: la teoria conspiratòria, el victimisme (que la culpa de tot és de Castellà i Espanya) i sobretot publicitat del seu llibre.

"He, he. El Cid no va ser una persona sinó un llinatge català, va començar amb els comtes d´Urgell i va continuar amb els de Cabrera, a Girona. El Cid anava passant de pares a fills."

  "Com «El hombre enmascarado»"

Un altre cosa que els delata als pseudohistòrics és que són experts en absolutament tot: historiadors, investigadors, lingüistes, i de totes les èpoques: després de fer un repàs alt medieval, ara resulta que també és lingüista. I tot això en 10 anys.

"El Cantar de Mio Cid no té cap mètrica ni rima, sembla que s´hagi escrit perquè sí. En canvi, n´he traduït fragments al català i surten versos exactament de 10 síl·labes amb l´accent a la sisena. És la mètrica que s´utilitzava en tots els cantars que es feien a Narbona. Va ser escrit en 
català."

I arriben els moments de les conclusions, ara ja exposat, només es tracta de rematar. Que et treuen un personatge que ni saps qui és? Tan és, pilotes fora, "és espanyolista". I? I els arguments històrics on són? Per molt espanyolista que fos, això ni li treu ni li dona raons. Arguments? Cap ni un, era espanyol i llestos. De veritat, que no sé per quins set sous anem a les facultats a estudiar, "I Hobsbawm?" "Res home, un anticatalà de nassos", i llestos tu.

"I els estudis de Menéndez Pidal?"
"Era un espanyolista furibund."

Aquesta era la que resumeix milor els posicionaments pseudohistòrics. Evidentment, falta la proclama final victimista, i treure a airejar el gran èxit del gran messies, només faltaria.

"Espanya necessitava herois i es va fer seus els catalans?"

"Senzillament ho volen unificar tot sota Castella i eliminar allò que pugui donar ales a Catalunya. També van convertir Colom, català, en Colón. O es van inventar un Ponce de León, que eren dos germans també dels Cabrera de Girona."

I la traca final: resulta que tot ens ho explica Espanya. Els historiador som tant imbècils, però tant, que només fem que empassar-nos el que ens diu Espanya...a tot això, no sabem qui és exactament "Espanya", però aquí anem.

"Tot és una estafa?"

"El que ens explica Espanya no té ni cap ni peus. Hi ha hagut un catalanisme triomfant, i se´ls ho ha de dir. Ara Catalunya torna, i ens han de fer un lloc a taula."

El que ell ha explicat aquí sí que en té molt de cap i peus, ja es veu. Buf, quin munt de proves, és que m'aclapara.

He trobat aquest personatge a través d'un vídeo de conferències on se'l va convidar a l'ANC- Vallès Occidental per parlar sobre les seves teories, com si fos història de Catalunya. Com a nació, estem fent el ridícul més monumental donant peixet a aficionats irresponsables que es pensen ves a saber què perquè han llegit 4 llibres. És urgent bandejar-los d'una vegada, l'independentisme no es mereix ni necessita pseudoargumentacions semblants.

dimecres, 15 de maig de 2019

Suport al Juli (II), municipals 2019 a Sabadell

Ja a les passades eleccions vaig donar el meu suport al Juli, i això no ha canviat. En una legislatura en la qual s'ha fet molta feina, també s'ha vist, per part de qui ho ha volgut veure, el gran nombre d'entrebancs que s'han trobat per a poder realitzar la seva tasca de govern. Van arribar, cal recordar-ho, després de 12 anys de bustime. Recordem, que el cap del PSC a Sabadell està condemnat en ferm per tràfic d'influències i pel cas Mercuri, i per això se li han imposat penes de presó i inhabilitacions, malgrat que corri encara pel carrer. Recordeu el "teatro del bueno" del seu germà deixant anar les llagrimetes de cocodril? Recordeu que acumulava càrrecs com si fossin cromos? La seva xarxa d'amiguismes i endolls familiars era molt llarga, i no va marxar amb ell. Insisteixo, malgrat tot, han fet una bona feina, el problema, pobrets, és que s'expliquen (quan ho fan) com el cul.

Aquest és l'alcalde que cal, amb la ciutadania.
Evidentment, les circumstàncies de la política nacional no han ajudat a tranquil·litzar la necessària pau municipal. Més aviat al contrari, l'ha crispat, especialment han ajudat a això partits polítics, el nom del qual no vull recordar, però que estan especialitzats en "montapollos", puntades de peu a la gent, penjar banderetes, insultar tot el dia els altres, i fer-se les víctimes per tot en un comportament passiu-agressiu digne d'estudi.

Recordo el primer cop que vaig retrobar al Juli recent nomenat, va ser a l'Àgora. El seguici que portava d'ajudants encara portava el xip de l'anterior alcalde, i me van apartar del seu camí al crit de "surt que ve l'alcalde", talment com si arribessin ses majestats. Aquestes formes d'entendre el poder, el poder municipal del bustisme, han canviat, per sort. Ja no hi ha guardaespatlles, ni unitats d'intervenció rapida a lo Harrelson de la policia municipal, l'equip municipal es dedica a perseguir les elèctriques que treuen el llum a les rendes més desfavorides, i no a nens que pengen adhesius "d'estil bustos".

En aquestes eleccions haig de dir que tinc coneguts, saludats i fins algun amic, en fins a 4 candidatures. Però noi, Baró, per molt simpàtica que me caigui la vostra candidatura, i reconec que ha millorar molt, segueixo sent votant d'esquerres. Ara, reconec l'esforç que esteu fent per preocupar-vos dels barris, i que per primer cop s'hi hagin deixat caure a escoltar, almenys escoltar, els nostres deliris de made in the ghetto.

Pel que fa la resta de candidatures, excepte la Crida, les considero experiments en vies d'extinció destinats a conservar la cadira d'alguna gent que potser ja seria hora que pleguessin i deixessin pas a sang renovada, escindits d'escindits, que "poden"però no volen i que insisteixen en comú cada vegada anar més separats. Més combinacions que incloguin el mot "Sabadell" me semblen ja quasi impossibles.

Les raons aquesta vegada per les quals votaré ERC (per mi encara són ERC i no "Esquerra"), són variades, però quasi totes locals, a nivell nacional estic força emprenyat. D'entrada, perquè en Juli és la persona que m'esperava i ja coneixia, i el poder no l'ha canviat: transparent com l'aigua (com quan l'aigua era transparent). Te'l pots trobar a les festes passejant, amb els nens als correfocs, fent la compra al super i a les xarxes explicant com va a declarar pel judici als presos polítics. Fa la feina, i potser per això no està tant per fer-se autobombo.

Ell, i tota la candidatura, vistes la diversitat d'opcions polítiques, com ja van demostrar, són els únics que poden ser el pal de paller d'entesa de diversitat de pactes. Van aconseguir que 4 partits, que entre ells no es podien ni veure, finalment arribessin a un acord de govern. I aquesta és una gran competència que tornarà a fer falta. D'altres, només sabem que si aconseguissin sumar entre ells pactarien el seu particular 155 municipal, i que els vots que obtinguin seran intercanviables. Per no comptar que hi ha una d'aquestes candidatures, la més votada (per poc) a les estatals, que l'encapçala membres de l'anterior equip municipal que va quedar esquitxat per tot arreu de corrupció i que encara pensen que la ciutat és seva, el seu corral particular, el subconscient els traeix en l'ús del llenguatge ("recuperem Sabadell").

I en tercer lloc, però no per això menys important, perquè ERC són els únics autènticament republicans en tots els sentits. La Crida és un invent que està molt bé, però no són la CUP en solitari. Amb tot, encara que no m'hi senti identificat per raons de classe, (perquè jo soc de barri  obrer i no del centre) considero que també han fet una bona feina al govern.

No diré que estigui content del tot per la tasca de govern. Evidentment, que als més hiperventilats ens hagués agradat entrar a l'AMI (almenys es va votar), que s'hagués fet més neteja de càrrecs inútils nomenats en èpoques anteriors, retirar d'un cop drapots del sostre que només molesten i que hi hagués hagut més sensibilitat cap a la cultura i l'associacionisme local. Però, donades les circumstàncies, i malgrat tot, en general s'ha fet molt bona feina i es mereixen seguir i acabar el que entre tots hem començat. Aquestes municipals, cal República. Sort Juli i companyia.


dilluns, 8 d’octubre de 2018

L'ou que cova la serp


Ara alguns s'exclamen perquè el partit  VOX finalment verbalitza el que molts desitgen en secret de fa temps: acabar amb les autonomies, prou llei de memòria històrica, España i més España al ritme cañí de Manolo Escobar i tot ben amanit amb un "a por ellos" , que ja se sap que anar contra els catalans és de franc. Passa que les autonomies mai se les van creure, per això ni tan sols surten a la Constitució, i que com a molt estirar, es van convertir en una lleugera descentralització administrativa, sempre controlada per les delegacions del govern de torn. Passa que la llei de memòria històrica, a més de quedar-se curta en molts aspectes, mai va arribar a implementar-se de debò per manca de partides pressupostàries. I passa que quan els catalans han volgut votar, farts d'aquestes, i tantes altres mancances democràtiques, es van gastar 86 milions d'euros per atonyinar-nos al crit d'"a por ellos".

Vist això, a ningú hauria d'estranyar que ara VOX posi blanc sobre negre el que s'ha estat covant des que el dictador va morir al llit. Cal recordar que una fundació, legal (cal remarcar això de "legal", perquè als espanyols els agrada molt), a nom del dictador, fa apologia constantment del llegat de la dictadura. Aquesta fundació ha estat mereixedora, per part dels governs de tots colors, d'ajudes i subvencions. Així, que ara VOX proclami que defensarà el llegat de Franco, tampoc hauria de sorprendre ningú, perquè això ja fa 40 anys que es ve fent. De fet, quin major homenatge al dictador, que mantenir la monarquia que hi va restaurar l'any 1969.

També l'emprenen contra les feministes, fent ostentació del seu masclisme prepotent made in toros. En un estat on les dones no podien ni obrir un compte corrent sense el permís del marit fins fa 4 dies, i on l'ensenyament, i sobretot l'educació familiar, encara perpetua molts rols del nacionalcatolicisme, tampoc és cap sorpresa que VOX cridi contra l'avortament o les lleis d'igualtat.

Al final, VOX no és res més que el PP sense el maquillatge que servia per dissimular els falangistes de tota la vida, transformant-los en "constitucionalistes" com per art de màgia.  Allò que algú va anomenar transició. Fixeu-vos, que ni els mateixos espanyols s'autoanomenen "demòcrates", sinó "constitucionalistes". Van fer una llei d'autoamnistia, on assassins, torturadors, i responsables de la dictadura s'asseguraven més que una plaent jubilació, un futur al poder per a les seves noves generacions.

I aquí les tenim. Potser algú es va pensar que "el roce" amb una constitució, ni que fos vigilada per l'exèrcit, acabaria provocant l'amor a la democràcia, però ha resultat que a la majoria l'únic que els ha provocat aquestes minses garanties constitucionals ha estat urticària: ni la igualtat de drets de gènere, ni el dret a l'habitatge, ni el dret a l'ensenyament gratuït (encara hi ha escoles que segreguen, i ja no parlem dels concerts econòmics), ni la separació d'Església i estat (amb la renovació del concordat) ni tan sols el dret a la sanitat pública, que uns van restringir a determinats col·lectius i els altres van fomentar el control de la privada.   

És que no hauria de sorprendre a ningú les crides a tornar a l'antic règim de VOX, quan ni tal sols l'esquerra espanyola s'escandalitzava quan es segrestaven revistes, es tancaven repetidors de televisió, o es posaven a la presó titellaires i humoristes. No ha estat fins que els ha tocat el torn als raperos (i aquests encara arran del conflicte català) i quan ho han denunciat internacionalment, que s'han adonat de què alguna cosa passava. La seva reacció: acusar el catalanisme de "despertar el feixisme". L'estat monàrquic espanyol, ha estat (i és) tolerant amb la simbologia nazi als estadis de futbol, ara, tu no vagis amb una bufanda groga. Les agressions a periodistes, algunes per parts d'agents de la policia (presumptament), ni tan sols són investigades, ara, tu no facis una piulada dient que un jutge és corrupte o cagant-te en aquell senyor que viu sobre un núvol (i no és Son Goku). 


Això, per no parlar de l'adoctrinament que segons aquesta gent és fa a les escoles catalanes, fins i tot les investiguen i encausen a professors, es veu que les matemàtiques, la història i la llengua són molt perilloses. Ara, que als col·legis espanyols es reprodueixin jures de bandera, hi vagi l'exèrcit a ensenyar les armes als nens i se'ls posi de legionaris, això ni es comenta. 


La monarquia espanyola, va mirar cap a una altra banda amb el terrorisme de dretes (Batalla de València), del terrorisme d'estat (GAL), va robar nens a les seves mares i els va vendre a famílies "afins" (s'ha declarat culpable a Vela, però se l'ha absol perquè els fets "han prescrit"), ha malbaratat diners d'Europa en trens d'alta velocitat o només hi passen cabres fins convertir-lo en un dels estats amb més quilòmetres de via d'alta velocitat del món, ha realitzat infraestructures faraòniques com aeroports sense avions o el forat de l'Expo de Sevilla, un reguitzell de corrupcions tal que ja es pot dir, parafrasejant a l'estat prussià:"que l'estat borbònic no és un estat que té clavegueres, sinó unes clavegueres que tenen un estat". És a dir, que espanya s'ha passat 40 de "transició" bressolant el monstre del feixisme, covant l'ou de la serp, i ara se sorprenen de que VOX digui en veu alta el que ells porten fent durant dècades?

dimecres, 27 de juny de 2018

Recuperem la proactivitat





La principal característica de l'ANC des del seu inici, que la diferenciava com a entitat, va ser la seva proactivitat. Aquesta actitud era defensada fèrriament per la Carme Forcadell. La proactivitat trencava el cercle viciós de la dinàmica acció-resposta tant típica del resistencialisme. El resistencialisme és una forma esgotadora i ineficaç per a construir un projecte, que ens manté en una inèrcia dins la lògica de l'Estat espanyol, i que a sobre no és atractiva més que pels qui són amants de les causes perdudes. Del que es tractava era de crear una gran base social de l'independentisme amb un projecte engrescador i en positiu. L'Independentisme era punt únic i principal objectiu de l'entitat.

Malauradament, la repressió (no per esperada, menys aclaparadora), ens està fent perdre aquest camí. Estem tornant a entrar en el joc que vol l'estat. Institucionalment s'ha acceptat acríticament una simple recuperació retallada de la situació que ens va portar el 2010 a un cul-de-sac. Socialment, s'està centrant tots els esforços en la reivindicació sobre la situació dels presos polítics. S'està abandonant la idea d'independència, en part perquè es vol defensar una idea de República suposadament proclamada,  en part  per un tactisme mal interpretat continuació del famós "tenim les estructures d'estat preparades",  i en part perquè encara esperem mig en xoc que algú, no se sap ben bé qui, recrimini a la monarquia borbònica la seva actuació del tot antidemocràtica. 

Aquest últim aspecte, l'antidemocràtic, s'ha posat en mans de la justícia, per la qual cosa, seguim dins la inèrcia de l'Estat repressiu. Ni que  ens donessin la raó, d'aquí 5 o 10 anys, voldrà dir que:1) encara som part de l'estat espanyol i 2) reconeixem els seus tribunals. I es que només qui vol quedar-se a un lloc es queixa, només qui vol romandre o li agrada aquell lloc, demana rectificacions o remodelacions. I internacionalment, passejar el victimisme pot és atractiu per obtenir titulars, però no és gens resultista. "Si no hi estàs bé, per què no marxes?"

I l'independentisme ja no hauria d'estar en aquesta lògica. Ja no interessa el que facin, diguin, o proposin des de la monarquia espanyola. Ja no cal queixar-se al rei regalant-li llibres, ni crear conflictes amb els llaços grocs, ni intervenir en cap sentit en la política espanyola, és que ni tan sols per enfotre's. No són part del món ni dels objectius catalans. És responsabilitat seva, com la de França és dels Francesos o la d'Anglaterra dels anglesos. I no hauria d'escandalitzar als catalans les polítiques espanyoles més que la dels governs de dretes austríac o polonès, i no hauria de sorprendre que tingui una classe política del tot corrupta o una justícia de pandereta, doncs per evitar això volem el nostre propi estat republicà.

Des de l'independentisme, el que s'ha de crear és un estat propi amb la nostra pròpia dinàmica. I això sí que és responsabilitat pròpia i de ningú més. És simplement un qüestió de què es vulgui fer. I ningú ho pot impedir, si hi ha un poble decidit a arribar fins al final. I per això, cal ser proactius, no reactius. Si de rebut, de resultes del sotrac que els representarà a la monarquia borbònica perdre Catalunya, resulta que hi ha un canvi a millor en la mentalitat social espanyola, millor. Però han de ser ells qui facin aquest canvi. De moment, tots els senyals indiquen que com més s'allarga aquesta relació forçada entre Catalunya i Espanya, més a pitjor va.

Els mateixos presos han insistit en que no deixem que l'estat els faci servir d'ostatges. El que vol dir, que no entrem en una dinàmica reactiva d'acció de l'estat, protesta, repressió, reacció, acció de l'estat...perquè passaran 300 anys més i seguirem allà mateix. Cal recuperar el discurs i l'acció proactiva, centrada en la independència, i no quasi de forma exclusiva en el tema dels presos. 


dimecres, 31 de gener de 2018

Termes oposats, aclarint termes

Els espanyols tenen el mal costum d'oposar coses diferents per sortir-hi guanyant en les comparacions. Recordem que per a ells "el toreo és arte", i a la cultura se li posa el 21% d'IVA. Així, en termes històrics oposen "nacionals" a "rojos" durant la guerra civil, com si els "rojos" fossin extraterrestres, quan en realitat s'hauria de dir "feixistes" i "rojos" si parlem d'ideologies, o més correcte "sollevats" i "fidels a la república", o "republicans".   En casos d'actualitat fan el mateix. El llenguatge és molt pervers. Perquè evitant fer servir els termes correctes, acaben donant la volta a tot. Al final sembla que els republicans van fer el cop d'estat  i que Franco va ser un gran salvador que va fer pantanos i paradores, i ja posat fins i tot va crear el NO-DO que feia ombra a la mateixa BBC. El fet que fos un dels genocides més grans de la història, i que les seves víctimes encara estiguin enterrades a les cunetes, és un detall sense importància que desestabilitza la plàcida son del feixisme. Coses del diable, vaja.

Que imputin terrorisme yihadista, però independentista no! 
El pitjor és assumir com a veritats allò que intenten inculcar-nos. Per exemple: "contitucionalistes" versus "independentistes" és un parany més. La constitució és una llei, i la independència és un objectiu social i polític. Contraposar aquests dos conceptes vol dir que s'imposa la legalitat d'un moment i indret determinat, a les reclamacions d'una part de la societat d'un altre lloc i moment determinat. Seria normal oposar "unionistes" versus "independentistes", tots dos objectius polítics, especialment dels primers. I en el cas específic espanyolista, seria normal oposar "monàrquics" amb "republicans". Si acceptem el joc de les majories, doncs, en ser la majoria de catalans republicans i independentistes, i la majoria dels unionistes proespanyols, seria lògic anomenar les coses pel seu nom: catalans contra espanyols. Tal com oposa el jutge del cas dels yihadistes de Terrassa. Per què no? Ells (els espanyols) ho tenen clar. Quina por hi ha? Els catalans almenys no hem de tenir vergonya de res.

Oposem "democràcia", perquè és un dret natural superior, a "constitucionalisme", què només és una legalitat sorgida de la foscor de la claveguera de la dictadura. Oposem el republicanisme, perquè és un terme de drets socials, al monàrquisme, perquè no creiem en els drets sanguinis. Oposem els temes culturals de llengua i història als  conceptes d'etinicisme racista que tan agrada als espanyols: "quins cognoms tens? "on van néixer els teus pares?" "què posa al teu DNI?". Encara que els espanyol vulguin dona la volta a tot, acusant el legítim dret independentista de racisme, ells mateixos es delaten cada cop que obren la boca per insultar.

"Els catalans" és una altra perversió. Tothom en parla. Quan ho fan els de C's d, a qui es refereixen? Doncs "els bons" són els catalans autonòmics, anestesiats, que es deixen robar per l'estat i no es queixen de la monarquia, que només parlen castellà i es queixen cada vegada que veuen alguna cosa en català, que creuen que la nació la va inventar Herder quan va imprimir un DNI, i que Catalunya és una autonomia "com les altres autonomies" de la grande i libre espaaaaaanya , i que totes va col·laborar per igual per conquerir la península als musulmans.

Els mals catalans són aquells a qui els agrada votar, que volen autogovernar-se del tot en un estat lliure (no només gestionar una província), que volen llistes obertes, un president de la república a qui votar, un sistema judicial realment independent, triat per escalafó i eleccions i no per pactes polítics, ser solidaris i viure a una Europa on el Parlament no hagi de demanar permís per a tot al Consell Europeu. En resum, els catalans que no som "els bons", som els independentistes, els qui quan serem independents passarem a ser els bons i a qui tothom voldrà assemblar-se.

dimarts, 2 d’agost de 2016

Museu de Montcada i Reixac

Cada vegada que es fa un repàs de la xarxa cultural d'aquest país és per cagar-s'hi. Tenim un jaciment arqueològic únic al món (Empúries) i li diem "ruïnes", tenim un espai arqueològic urbà únic a qualsevol ciutat europea, i els veïns es queixen que no saben on aparcar el cotxe. Si ni nosaltres valorem el que tenim, ni ho senyalitzem com es mereixeria, ja no et dic a l'hora de facilitar informació.

Tan costa afegir "...i agost"? Hi ha qui té web pensant que ningú la mira mai
Vaig agafar una bona emprenyada quan a Badalona simplement van tancar l'espai de l'audiovisual, sense avisar. Me vaig quedar com un babau preguntant al conserge de l'edifici principal, qui per tota resposta es va encongir d'esquenes tot afegint un "com que no funciona el projector, no l'obrim". Tot això després d'haver hagut de tornar una segona vegada.

Ha estat a punt de passar una cosa semblant a Montcada i Reixac. Me presento allà i està tancat. "A l'agost sempre tanquem, és tradició".  I apa, allà et quedes de pasta fullada. Sort que aquesta vegada, el bon home que fa de conserge ens he deixat veure la sala que anomenen museu. En mitja hora, sent generós, l'has vist. Val la pena per les restes del jaciment iber de les Maleses. Que també és recomanable visitar. robes a faltar informació medieval, especialment dels Montcada, una de les nissagues catalanes més importants del país. És més famós el seu carrer a Barcelona que la població que porta el seu nom.

Ens afartem a dir que "hem de descentralitzar l'oferta turística", que "s'ha d'oferir coses noves, " que no podem saturar els monuments de sempre"' però a l'hora de la veritat ni els autòctons ho tenim fàcil per anar a certs indrets. I això que s'anuncien a tot arreu. Imagineu un turista que ni tan sols entengui l'idioma.

Vista de Montcada des del "Parque"(es podria catalanitzar)de Salvador Allende
Montcada i Reixac té tots els números per oferir una alternativa turística d'oferta cultural. A prop de Barcelona, però amb un aire encara de poble, es troba a un indret geogràfic privilegiat per iniciar excursions. De els fonts històriques i els marges nets del Ripoll i la riera de Sant Cugat, ja només en queda el record. Però tampoc l'indret és ja aquell abocador fastigós dels 60 i 70. No ajuden les infraestructures que mantenen molts barris a l'ombra, tan de bo se'n surtin i se soterrin, almenys les del tren. 

De moment, ajudaria que informessin correctament dels horaris. I està bé també tenir una web, però l'última entrada és del març! Està bé anar a la festa del modernisme de Terrassa per fer-se publicitat. Publicitat de la casa de les Aigües. Molt divertit. Però després ha d'haver una resposta al darrere. Insisteixo: gràcies al conserge que ens ha obert.