dimecres, 15 de maig de 2019

Suport al Juli (II), municipals 2019 a Sabadell

Ja a les passades eleccions vaig donar el meu suport al Juli, i això no ha canviat. En una legislatura en la qual s'ha fet molta feina, també s'ha vist, per part de qui ho ha volgut veure, el gran nombre d'entrebancs que s'han trobat per a poder realitzar la seva tasca de govern. Van arribar, cal recordar-ho, després de 12 anys de bustime. Recordem, que el cap del PSC a Sabadell està condemnat en ferm per tràfic d'influències i pel cas Mercuri, i per això se li han imposat penes de presó i inhabilitacions, malgrat que corri encara pel carrer. Recordeu el "teatro del bueno" del seu germà deixant anar les llagrimetes de cocodril? Recordeu que acumulava càrrecs com si fossin cromos? La seva xarxa d'amiguismes i endolls familiars era molt llarga, i no va marxar amb ell. Insisteixo, malgrat tot, han fet una bona feina, el problema, pobrets, és que s'expliquen (quan ho fan) com el cul.

Aquest és l'alcalde que cal, amb la ciutadania.
Evidentment, les circumstàncies de la política nacional no han ajudat a tranquil·litzar la necessària pau municipal. Més aviat al contrari, l'ha crispat, especialment han ajudat a això partits polítics, el nom del qual no vull recordar, però que estan especialitzats en "montapollos", puntades de peu a la gent, penjar banderetes, insultar tot el dia els altres, i fer-se les víctimes per tot en un comportament passiu-agressiu digne d'estudi.

Recordo el primer cop que vaig retrobar al Juli recent nomenat, va ser a l'Àgora. El seguici que portava d'ajudants encara portava el xip de l'anterior alcalde, i me van apartar del seu camí al crit de "surt que ve l'alcalde", talment com si arribessin ses majestats. Aquestes formes d'entendre el poder, el poder municipal del bustisme, han canviat, per sort. Ja no hi ha guardaespatlles, ni unitats d'intervenció rapida a lo Harrelson de la policia municipal, l'equip municipal es dedica a perseguir les elèctriques que treuen el llum a les rendes més desfavorides, i no a nens que pengen adhesius "d'estil bustos".

En aquestes eleccions haig de dir que tinc coneguts, saludats i fins algun amic, en fins a 4 candidatures. Però noi, Baró, per molt simpàtica que me caigui la vostra candidatura, i reconec que ha millorar molt, segueixo sent votant d'esquerres. Ara, reconec l'esforç que esteu fent per preocupar-vos dels barris, i que per primer cop s'hi hagin deixat caure a escoltar, almenys escoltar, els nostres deliris de made in the ghetto.

Pel que fa la resta de candidatures, excepte la Crida, les considero experiments en vies d'extinció destinats a conservar la cadira d'alguna gent que potser ja seria hora que pleguessin i deixessin pas a sang renovada, escindits d'escindits, que "poden"però no volen i que insisteixen en comú cada vegada anar més separats. Més combinacions que incloguin el mot "Sabadell" me semblen ja quasi impossibles.

Les raons aquesta vegada per les quals votaré ERC (per mi encara són ERC i no "Esquerra"), són variades, però quasi totes locals, a nivell nacional estic força emprenyat. D'entrada, perquè en Juli és la persona que m'esperava i ja coneixia, i el poder no l'ha canviat: transparent com l'aigua (com quan l'aigua era transparent). Te'l pots trobar a les festes passejant, amb els nens als correfocs, fent la compra al super i a les xarxes explicant com va a declarar pel judici als presos polítics. Fa la feina, i potser per això no està tant per fer-se autobombo.

Ell, i tota la candidatura, vistes la diversitat d'opcions polítiques, com ja van demostrar, són els únics que poden ser el pal de paller d'entesa de diversitat de pactes. Van aconseguir que 4 partits, que entre ells no es podien ni veure, finalment arribessin a un acord de govern. I aquesta és una gran competència que tornarà a fer falta. D'altres, només sabem que si aconseguissin sumar entre ells pactarien el seu particular 155 municipal, i que els vots que obtinguin seran intercanviables. Per no comptar que hi ha una d'aquestes candidatures, la més votada (per poc) a les estatals, que l'encapçala membres de l'anterior equip municipal que va quedar esquitxat per tot arreu de corrupció i que encara pensen que la ciutat és seva, el seu corral particular, el subconscient els traeix en l'ús del llenguatge ("recuperem Sabadell").

I en tercer lloc, però no per això menys important, perquè ERC són els únics autènticament republicans en tots els sentits. La Crida és un invent que està molt bé, però no són la CUP en solitari. Amb tot, encara que no m'hi senti identificat per raons de classe, (perquè jo soc de barri  obrer i no del centre) considero que també han fet una bona feina al govern.

No diré que estigui content del tot per la tasca de govern. Evidentment, que als més hiperventilats ens hagués agradat entrar a l'AMI (almenys es va votar), que s'hagués fet més neteja de càrrecs inútils nomenats en èpoques anteriors, retirar d'un cop drapots del sostre que només molesten i que hi hagués hagut més sensibilitat cap a la cultura i l'associacionisme local. Però, donades les circumstàncies, i malgrat tot, en general s'ha fet molt bona feina i es mereixen seguir i acabar el que entre tots hem començat. Aquestes municipals, cal República. Sort Juli i companyia.


dilluns, 8 d’octubre de 2018

L'ou que cova la serp


Ara alguns s'exclamen perquè el partit  VOX finalment verbalitza el que molts desitgen en secret de fa temps: acabar amb les autonomies, prou llei de memòria històrica, España i més España al ritme cañí de Manolo Escobar i tot ben amanit amb un "a por ellos" , que ja se sap que anar contra els catalans és de franc. Passa que les autonomies mai se les van creure, per això ni tan sols surten a la Constitució, i que com a molt estirar, es van convertir en una lleugera descentralització administrativa, sempre controlada per les delegacions del govern de torn. Passa que la llei de memòria històrica, a més de quedar-se curta en molts aspectes, mai va arribar a implementar-se de debò per manca de partides pressupostàries. I passa que quan els catalans han volgut votar, farts d'aquestes, i tantes altres mancances democràtiques, es van gastar 86 milions d'euros per atonyinar-nos al crit d'"a por ellos".

Vist això, a ningú hauria d'estranyar que ara VOX posi blanc sobre negre el que s'ha estat covant des que el dictador va morir al llit. Cal recordar que una fundació, legal (cal remarcar això de "legal", perquè als espanyols els agrada molt), a nom del dictador, fa apologia constantment del llegat de la dictadura. Aquesta fundació ha estat mereixedora, per part dels governs de tots colors, d'ajudes i subvencions. Així, que ara VOX proclami que defensarà el llegat de Franco, tampoc hauria de sorprendre ningú, perquè això ja fa 40 anys que es ve fent. De fet, quin major homenatge al dictador, que mantenir la monarquia que hi va restaurar l'any 1969.

També l'emprenen contra les feministes, fent ostentació del seu masclisme prepotent made in toros. En un estat on les dones no podien ni obrir un compte corrent sense el permís del marit fins fa 4 dies, i on l'ensenyament, i sobretot l'educació familiar, encara perpetua molts rols del nacionalcatolicisme, tampoc és cap sorpresa que VOX cridi contra l'avortament o les lleis d'igualtat.

Al final, VOX no és res més que el PP sense el maquillatge que servia per dissimular els falangistes de tota la vida, transformant-los en "constitucionalistes" com per art de màgia.  Allò que algú va anomenar transició. Fixeu-vos, que ni els mateixos espanyols s'autoanomenen "demòcrates", sinó "constitucionalistes". Van fer una llei d'autoamnistia, on assassins, torturadors, i responsables de la dictadura s'asseguraven més que una plaent jubilació, un futur al poder per a les seves noves generacions.

I aquí les tenim. Potser algú es va pensar que "el roce" amb una constitució, ni que fos vigilada per l'exèrcit, acabaria provocant l'amor a la democràcia, però ha resultat que a la majoria l'únic que els ha provocat aquestes minses garanties constitucionals ha estat urticària: ni la igualtat de drets de gènere, ni el dret a l'habitatge, ni el dret a l'ensenyament gratuït (encara hi ha escoles que segreguen, i ja no parlem dels concerts econòmics), ni la separació d'Església i estat (amb la renovació del concordat) ni tan sols el dret a la sanitat pública, que uns van restringir a determinats col·lectius i els altres van fomentar el control de la privada.   

És que no hauria de sorprendre a ningú les crides a tornar a l'antic règim de VOX, quan ni tal sols l'esquerra espanyola s'escandalitzava quan es segrestaven revistes, es tancaven repetidors de televisió, o es posaven a la presó titellaires i humoristes. No ha estat fins que els ha tocat el torn als raperos (i aquests encara arran del conflicte català) i quan ho han denunciat internacionalment, que s'han adonat de què alguna cosa passava. La seva reacció: acusar el catalanisme de "despertar el feixisme". L'estat monàrquic espanyol, ha estat (i és) tolerant amb la simbologia nazi als estadis de futbol, ara, tu no vagis amb una bufanda groga. Les agressions a periodistes, algunes per parts d'agents de la policia (presumptament), ni tan sols són investigades, ara, tu no facis una piulada dient que un jutge és corrupte o cagant-te en aquell senyor que viu sobre un núvol (i no és Son Goku). 


Això, per no parlar de l'adoctrinament que segons aquesta gent és fa a les escoles catalanes, fins i tot les investiguen i encausen a professors, es veu que les matemàtiques, la història i la llengua són molt perilloses. Ara, que als col·legis espanyols es reprodueixin jures de bandera, hi vagi l'exèrcit a ensenyar les armes als nens i se'ls posi de legionaris, això ni es comenta. 


La monarquia espanyola, va mirar cap a una altra banda amb el terrorisme de dretes (Batalla de València), del terrorisme d'estat (GAL), va robar nens a les seves mares i els va vendre a famílies "afins" (s'ha declarat culpable a Vela, però se l'ha absol perquè els fets "han prescrit"), ha malbaratat diners d'Europa en trens d'alta velocitat o només hi passen cabres fins convertir-lo en un dels estats amb més quilòmetres de via d'alta velocitat del món, ha realitzat infraestructures faraòniques com aeroports sense avions o el forat de l'Expo de Sevilla, un reguitzell de corrupcions tal que ja es pot dir, parafrasejant a l'estat prussià:"que l'estat borbònic no és un estat que té clavegueres, sinó unes clavegueres que tenen un estat". És a dir, que espanya s'ha passat 40 de "transició" bressolant el monstre del feixisme, covant l'ou de la serp, i ara se sorprenen de que VOX digui en veu alta el que ells porten fent durant dècades?

dimecres, 27 de juny de 2018

Recuperem la proactivitat





La principal característica de l'ANC des del seu inici, que la diferenciava com a entitat, va ser la seva proactivitat. Aquesta actitud era defensada fèrriament per la Carme Forcadell. La proactivitat trencava el cercle viciós de la dinàmica acció-resposta tant típica del resistencialisme. El resistencialisme és una forma esgotadora i ineficaç per a construir un projecte, que ens manté en una inèrcia dins la lògica de l'Estat espanyol, i que a sobre no és atractiva més que pels qui són amants de les causes perdudes. Del que es tractava era de crear una gran base social de l'independentisme amb un projecte engrescador i en positiu. L'Independentisme era punt únic i principal objectiu de l'entitat.

Malauradament, la repressió (no per esperada, menys aclaparadora), ens està fent perdre aquest camí. Estem tornant a entrar en el joc que vol l'estat. Institucionalment s'ha acceptat acríticament una simple recuperació retallada de la situació que ens va portar el 2010 a un cul-de-sac. Socialment, s'està centrant tots els esforços en la reivindicació sobre la situació dels presos polítics. S'està abandonant la idea d'independència, en part perquè es vol defensar una idea de República suposadament proclamada,  en part  per un tactisme mal interpretat continuació del famós "tenim les estructures d'estat preparades",  i en part perquè encara esperem mig en xoc que algú, no se sap ben bé qui, recrimini a la monarquia borbònica la seva actuació del tot antidemocràtica. 

Aquest últim aspecte, l'antidemocràtic, s'ha posat en mans de la justícia, per la qual cosa, seguim dins la inèrcia de l'Estat repressiu. Ni que  ens donessin la raó, d'aquí 5 o 10 anys, voldrà dir que:1) encara som part de l'estat espanyol i 2) reconeixem els seus tribunals. I es que només qui vol quedar-se a un lloc es queixa, només qui vol romandre o li agrada aquell lloc, demana rectificacions o remodelacions. I internacionalment, passejar el victimisme pot és atractiu per obtenir titulars, però no és gens resultista. "Si no hi estàs bé, per què no marxes?"

I l'independentisme ja no hauria d'estar en aquesta lògica. Ja no interessa el que facin, diguin, o proposin des de la monarquia espanyola. Ja no cal queixar-se al rei regalant-li llibres, ni crear conflictes amb els llaços grocs, ni intervenir en cap sentit en la política espanyola, és que ni tan sols per enfotre's. No són part del món ni dels objectius catalans. És responsabilitat seva, com la de França és dels Francesos o la d'Anglaterra dels anglesos. I no hauria d'escandalitzar als catalans les polítiques espanyoles més que la dels governs de dretes austríac o polonès, i no hauria de sorprendre que tingui una classe política del tot corrupta o una justícia de pandereta, doncs per evitar això volem el nostre propi estat republicà.

Des de l'independentisme, el que s'ha de crear és un estat propi amb la nostra pròpia dinàmica. I això sí que és responsabilitat pròpia i de ningú més. És simplement un qüestió de què es vulgui fer. I ningú ho pot impedir, si hi ha un poble decidit a arribar fins al final. I per això, cal ser proactius, no reactius. Si de rebut, de resultes del sotrac que els representarà a la monarquia borbònica perdre Catalunya, resulta que hi ha un canvi a millor en la mentalitat social espanyola, millor. Però han de ser ells qui facin aquest canvi. De moment, tots els senyals indiquen que com més s'allarga aquesta relació forçada entre Catalunya i Espanya, més a pitjor va.

Els mateixos presos han insistit en que no deixem que l'estat els faci servir d'ostatges. El que vol dir, que no entrem en una dinàmica reactiva d'acció de l'estat, protesta, repressió, reacció, acció de l'estat...perquè passaran 300 anys més i seguirem allà mateix. Cal recuperar el discurs i l'acció proactiva, centrada en la independència, i no quasi de forma exclusiva en el tema dels presos. 


dimecres, 31 de gener de 2018

Termes oposats, aclarint termes

Els espanyols tenen el mal costum d'oposar coses diferents per sortir-hi guanyant en les comparacions. Recordem que per a ells "el toreo és arte", i a la cultura se li posa el 21% d'IVA. Així, en termes històrics oposen "nacionals" a "rojos" durant la guerra civil, com si els "rojos" fossin extraterrestres, quan en realitat s'hauria de dir "feixistes" i "rojos" si parlem d'ideologies, o més correcte "sollevats" i "fidels a la república", o "republicans".   En casos d'actualitat fan el mateix. El llenguatge és molt pervers. Perquè evitant fer servir els termes correctes, acaben donant la volta a tot. Al final sembla que els republicans van fer el cop d'estat  i que Franco va ser un gran salvador que va fer pantanos i paradores, i ja posat fins i tot va crear el NO-DO que feia ombra a la mateixa BBC. El fet que fos un dels genocides més grans de la història, i que les seves víctimes encara estiguin enterrades a les cunetes, és un detall sense importància que desestabilitza la plàcida son del feixisme. Coses del diable, vaja.

Que imputin terrorisme yihadista, però independentista no! 
El pitjor és assumir com a veritats allò que intenten inculcar-nos. Per exemple: "contitucionalistes" versus "independentistes" és un parany més. La constitució és una llei, i la independència és un objectiu social i polític. Contraposar aquests dos conceptes vol dir que s'imposa la legalitat d'un moment i indret determinat, a les reclamacions d'una part de la societat d'un altre lloc i moment determinat. Seria normal oposar "unionistes" versus "independentistes", tots dos objectius polítics, especialment dels primers. I en el cas específic espanyolista, seria normal oposar "monàrquics" amb "republicans". Si acceptem el joc de les majories, doncs, en ser la majoria de catalans republicans i independentistes, i la majoria dels unionistes proespanyols, seria lògic anomenar les coses pel seu nom: catalans contra espanyols. Tal com oposa el jutge del cas dels yihadistes de Terrassa. Per què no? Ells (els espanyols) ho tenen clar. Quina por hi ha? Els catalans almenys no hem de tenir vergonya de res.

Oposem "democràcia", perquè és un dret natural superior, a "constitucionalisme", què només és una legalitat sorgida de la foscor de la claveguera de la dictadura. Oposem el republicanisme, perquè és un terme de drets socials, al monàrquisme, perquè no creiem en els drets sanguinis. Oposem els temes culturals de llengua i història als  conceptes d'etinicisme racista que tan agrada als espanyols: "quins cognoms tens? "on van néixer els teus pares?" "què posa al teu DNI?". Encara que els espanyol vulguin dona la volta a tot, acusant el legítim dret independentista de racisme, ells mateixos es delaten cada cop que obren la boca per insultar.

"Els catalans" és una altra perversió. Tothom en parla. Quan ho fan els de C's d, a qui es refereixen? Doncs "els bons" són els catalans autonòmics, anestesiats, que es deixen robar per l'estat i no es queixen de la monarquia, que només parlen castellà i es queixen cada vegada que veuen alguna cosa en català, que creuen que la nació la va inventar Herder quan va imprimir un DNI, i que Catalunya és una autonomia "com les altres autonomies" de la grande i libre espaaaaaanya , i que totes va col·laborar per igual per conquerir la península als musulmans.

Els mals catalans són aquells a qui els agrada votar, que volen autogovernar-se del tot en un estat lliure (no només gestionar una província), que volen llistes obertes, un president de la república a qui votar, un sistema judicial realment independent, triat per escalafó i eleccions i no per pactes polítics, ser solidaris i viure a una Europa on el Parlament no hagi de demanar permís per a tot al Consell Europeu. En resum, els catalans que no som "els bons", som els independentistes, els qui quan serem independents passarem a ser els bons i a qui tothom voldrà assemblar-se.

dimarts, 2 d’agost de 2016

Museu de Montcada i Reixac

Cada vegada que es fa un repàs de la xarxa cultural d'aquest país és per cagar-s'hi. Tenim un jaciment arqueològic únic al món (Empúries) i li diem "ruïnes", tenim un espai arqueològic urbà únic a qualsevol ciutat europea, i els veïns es queixen que no saben on aparcar el cotxe. Si ni nosaltres valorem el que tenim, ni ho senyalitzem com es mereixeria, ja no et dic a l'hora de facilitar informació.

Tan costa afegir "...i agost"? Hi ha qui té web pensant que ningú la mira mai
Vaig agafar una bona emprenyada quan a Badalona simplement van tancar l'espai de l'audiovisual, sense avisar. Me vaig quedar com un babau preguntant al conserge de l'edifici principal, qui per tota resposta es va encongir d'esquenes tot afegint un "com que no funciona el projector, no l'obrim". Tot això després d'haver hagut de tornar una segona vegada.

Ha estat a punt de passar una cosa semblant a Montcada i Reixac. Me presento allà i està tancat. "A l'agost sempre tanquem, és tradició".  I apa, allà et quedes de pasta fullada. Sort que aquesta vegada, el bon home que fa de conserge ens he deixat veure la sala que anomenen museu. En mitja hora, sent generós, l'has vist. Val la pena per les restes del jaciment iber de les Maleses. Que també és recomanable visitar. robes a faltar informació medieval, especialment dels Montcada, una de les nissagues catalanes més importants del país. És més famós el seu carrer a Barcelona que la població que porta el seu nom.

Ens afartem a dir que "hem de descentralitzar l'oferta turística", que "s'ha d'oferir coses noves, " que no podem saturar els monuments de sempre"' però a l'hora de la veritat ni els autòctons ho tenim fàcil per anar a certs indrets. I això que s'anuncien a tot arreu. Imagineu un turista que ni tan sols entengui l'idioma.

Vista de Montcada des del "Parque"(es podria catalanitzar)de Salvador Allende
Montcada i Reixac té tots els números per oferir una alternativa turística d'oferta cultural. A prop de Barcelona, però amb un aire encara de poble, es troba a un indret geogràfic privilegiat per iniciar excursions. De els fonts històriques i els marges nets del Ripoll i la riera de Sant Cugat, ja només en queda el record. Però tampoc l'indret és ja aquell abocador fastigós dels 60 i 70. No ajuden les infraestructures que mantenen molts barris a l'ombra, tan de bo se'n surtin i se soterrin, almenys les del tren. 

De moment, ajudaria que informessin correctament dels horaris. I està bé també tenir una web, però l'última entrada és del març! Està bé anar a la festa del modernisme de Terrassa per fer-se publicitat. Publicitat de la casa de les Aigües. Molt divertit. Però després ha d'haver una resposta al darrere. Insisteixo: gràcies al conserge que ens ha obert.





dilluns, 9 de novembre de 2015

Contracrònica de la diada del 7 de novembre a Perpinyà

Els dragons i el rugby que no falti!
Al final del dia, mentre esperava un tren amb més d'una hora de retard (el que me confirmava que me trobava clarament al meu país), vaig poder tenir una conversa amb un desconegut, en català...bé, mig en català. En Pere, o Pierre o Pedro, tal com ell mateix es va definir, és el resum de la història del català al Rosselló: persona de 60 anys, nascut a Perpinyà mateix, els avis dels qual parlaven un perfecte català, els pares del qual parlaven 3 idiomes, però que només li van transmetre el francès. En Pere, una persona simpàtica que dubto que arribi a llegir això, me va recordar als pobres aborigens nord-americans, que malvivien semi alcoholitzats avergonyits per totes bandes del que són.

I això ja era al final d'un dia llarg, que havia començat a la mateixa estació de tren, intentant superar el xoc emocional de saber-te al teu país, però on tot, absolutament tot, està retolat en francès. El català, es va acabar després dels avisos per megafonia que anunciaven l'arribada a Figueres. Un cop passat el túnel sota les Alberes, francès i castellà, res  ni de català ni d'anglès.

La Bressola, tot un referent de la catalanitat
a la Catalunya-nord
Disposat a prendre paciència, tot esperant que me passessin a recollir en cotxe per portar-nos a la Bressola, vaig posar-me a la Plaça Salvador Dalí, o del Món. Després ens adonaríem que la plaça es diu igual per les dues bandes de l'estació, i mentre jo esperava  a un costat, els companys m'esperaven a l'altre, però tan és. A aquesta senyalització per despistar l'enemic, també hi estem acostumats al sud.

Durant l'estona que vaig esperar, vaig compartir penes de logística amb parlamentàries de la CUP (utilitzaré el genèric femení per deferència, tot i que també havien homes), igual d'abandonats que jo. A ells, per això, els van trobar abans que a mi. Durant l'hora que m'hi vaig estar, vaig intentar esbrinar si tan difícil seria anomenar a l'hotel de davant directament "Barcelona" i no "Barcelone". Les úniques persones que se'm van acostar va ser per demanar-me diners. 3 en total. Dels 3, 2 en francès i un directament en anglès. Quan els vaig respondre en català, una va fer mitja volta, l'altra me va demanar "pessetas", i el d'anglès, quan li vaig dir que sí que en parlava, me va canviar a castellà.

"Dejeuner catalane", no és res més que que escalivada amb ou
Ja recollit en cotxe, en forma de llauna de sardines, amb 5 passatgers entaforats, enfilarem cap a la Bressola on ens esperaven. Trobar la Bressola a Perpinyà (i n'hi ha dues) és.. en fi, és com cercar algú que sàpiga el nom de la capital d'Uzbekistan. Primer, que es trobava ben bé a l'altra banda de la ciutat, el que ens va servir per travessar el famós barri gitano de Perpinyà, i després que el carrer que et faciliten com a adreça, només és "una aproximació". Si a això li afegim que a ningú li funcionava el GPS del mòbil, que el meu mapa era esquemàtic, només per anar a peu, i a sobre que en realitat l'escola no hi és al Carrer Natura, sinó "al costat", n'hi ha per llogar-hi cadires. Així que després d'una petita excursió a peu, vam arribar sans i estalvis. 

Pel camí a peu vam tornar a preguntar per l'escola. I malgrat que després vam saber que estàvem a només 2 minuts, ni havien sentit a parlar, i eren veïns de la zona! A una companya finalment sí que li van indicar:"ah!, oui oui, l'école catalane! oui oui". Menys mal! Al final tard, però bé, encara vam arribar a les presentacions i sobretot a provar els millors croissants de mantega que feia anys que no menjava. 

Les pancartes de la mani 
La primera impressió de l'escola, concretament de l'edifici, no va ser gaire positiva: barracons! Molt decents, i molt ben cuidats, molt nets i amb tots els serveis, sí, però barracons. Un altre indici de què realment, formem part del mateix paisatge. Barracons que contrastaven amb els edificis d'altres escoles properes o fins i tot d'un gimnàs. Però cal ser positiu, la tasca ingent que fan és enorme i impagable, i el millor de tot (o no, depèn de com es miri): hi ha cua de famílies per accedir a una plaça a la Bressola. La qualitat pedagògica ratlla l'excel·lència.

Un cop acabada la feina, ens dirigirem al restaurant, guiats tota l'estona per un dels grans activistes històrics de la Catalunya-nord que ens va fer d'amfitrions. Al restaurant, ens vam tornar a encabir com vam poder i a llegir la carta. La carta, com arreu, només en francès. Ni carta per turistes ni res, i mira que n'hi ha de catalans, però no se'ls ha acudit posar la carta en català, ni que sigui pel turisme. 

En fi, que tot a la carta era en francès, això sí acompanyat amb la cueta "catalane": "dejeuner catalane", "creme catalane", i fins i tot el cafè catalane, però els cambrers ni fava de català. Així que demanem en català, per fer pedigrí d'activisme, però assenyalant amb el dit a la carta que és molt més internacional. En el meu cas, demanant un "poule"sempre surts del pas. Cal dir que al restaurant van ser molt atents, pacients i comprensius amb tots nosaltres. I que vam menjar prou bé.

Una cosa va dir ben alt i clar en Pere
: SEMPRE ENDAVANT! El crit de guerra de l'USAP
Després del restaurant tocava fer cau cap a la manifestació, un petit trajecte guiat pel centre ens duria cap a la Plaça Catalunya d'on tornaríem per una via més comercial i ample cap al Castellet. Pel camí del centre, plaques publicitàries de "Perpignan la catalane" amb les 4 barres per tot arreu, però on vam aparcar fora del centre les banderoles eren de banderes franceses. Que no ens aixequin la camisa. La catalanitat és present de forma semblant a la dels barrets mexicans a Lloret de mar, amb botigues de souvenirs on tenen tant estelades, com toreros, com imants o samarretes de gust dubtós.


Un cop a la mani, una companya comenta: "això sembla Urquinaona fa 11 anys". Traduït: 4 gats. Després de fer unes fotos, cal dir que la cosa es va anat animant. Això si, tot de gent del sud, els catalans del nord es podien comptar amb comptagotes. No vam faltar els frikis amb ànims d'incordiar, els turistes despistats que demanaven què passava i la gent que s'ho mirava tot des del balcó o la terrassa del bar, com si allò no anés amb ells.

Un cop acabada la mani, jo vaig plegar veles i cap a l'estació. Pel camí, només un carrer més enllà, res feia pensar que havia hagut ni una manifestació ni que era un dia tan assenyalat. Un paisatge de kebabs, franquícies de moda i una banda sonora completament francòfona em va acompanyar fins l'estació. I allà ja us he explicat com va anar, me va recordar també a Barcelona, especialment per la gent dormint al terra de l'estació.


















dimecres, 30 de setembre de 2015

Artur Mas president?

Jo era partidari d'una llista conjunta, com s'ha fet, amb personalitats notòries, com s'ha fet, de cara a accentuar el caràcter plebiscitari de les eleccions, com ha passat. Però no era partidari de què hi haguessin polítics professionals, i molt menys polítics que tinguessin una marcada relació amb les polítiques autonomistes. Com que aquest país l'hem de construir entre tots, els partidaris que no hi haguessin polítics vam haver d'empassar, com també van haver d'empassar amb candidats individuals els partits tradicionals. Una entesa que reafirmava el caràcter  i la imatge de país que es vol oferir internacionalment.

Un cop passades les eleccions, podem constatar diverses coses. Primera, l'independentisme ha guanyat en vots i en escons, que al final és el que compta en unes eleccions. Així ho reconeix tot el món, menys l'estat espanyol que segueix tancat en banda afirmant que la terra és plana. Segon, que l'independentisme és majoritàriament de Junts pel Sí, però que el protagonisme de determinades personalitats, que es relacionen amb les retallades i les polítiques antigues, han frenat el creixement de la coalició en vots que han anat a parar a les CUP i els indecisos de CSQEP.

Junts Pel Sí, tenia uns acords, però no els poden aplicar sols, perquè necessiten les CUP, únic altre partit que s'ha mostrat obertament independentista, a falta de saber què farà CSQEP durant el procés de construcció de la República Catalana que s'ha endegat. Una evidència, és que ni les CUP, principal aliat potencial, ni molt menys els indecisos de CSQEP, estan per la feina d'enlairar Mas als altars de la presidència. Per tant, una lectura intel·ligent seria la de deixar anar llast. 

Tot plegat, hem de tenir en compte que no és el més important precisament saber qui serà l'últim president autonòmic, el de la transició, sinó si hem de tenir ja un primer president de la nova República Catalana, separat del president del govern. En tot cas, mentre l'estat espanyol segueix donant mostres de la seva manca total de democràcia, estan alhora creant una imatge heroica  de Mas, en línia de la confusió diagnòstica que mantenen de confondre el procés com una cosa d'una sola persona. Però això no ens hauria de fer perdre de vista quin és el nostre objectiu, i que més enllà de la solidaritat lògica que hauria de despertar la imputació d'un president autonòmic català, pel sol fet de posar unes unes, hauríem de posar l'accent en crear les nostres pròpies estructures legals que invalidessin les decisions de tribunals estrangers, l'única funció dels quals és servir de segona càmera legislativa.

Per tant,  pel que fa les CUP, no s'entendria que finalment acceptessin a Mas, només per la pressió de l'estat en la seva figura. Jo ja ni volia que hi fos a la llista de Junts pel Sí. Crec legítima i coherent la postura de la CUP, la comparteixo, i sóc més partidari de cercar un candidat de consens com ho ha estat per a la coalició en Romeva. Aquesta persona, que ens hauria de dur a la llibertat, per variar, podria ser una dona: na Carme Forcadell. Això no vol dir que oblidem en Mas, ni que no valorem la voluntat que ha mostrat sempre de complir els mandats sorgits de les urnes, amb costos importants per a la seva persona. Només vol dir que cal mostrar als indecisos que anem a construir una República Catalana des de zero, i que ens hi posem des de ja mateix, sense interferències.

Ja no vull veure reaccions, per part dels líders catalans, a les mancances democràtiques de l'estat espanyol, que cada cop dóna més senyals de ser una  dictadura, on els tempos dels poders judicials funcionen en bases a encàrrecs i criteris polítics. Vull veure com el mandat que ha donat les urnes (72 diputats independentistes = majoria absoluta) comencen a prendre decisions sobiranes, decisions en sentit positiu endavant i no reactives, com seria simplement nomenar Mas per les pressions espanyoles o d'inèrcies encara autonomistes. 

Per tot això, crec que ERC no s'hauria de rentar les mans en aquesta decisió, que les CUP no és de rebut que se les pressioni per aquest motiu, i que CIU hauria de ser generosa en el procés de construcció de la República Catalana. Si és que se'l creuen, aquest seria el moment de demostrar-ho.












dilluns, 21 de setembre de 2015

Marxant a ritme de "chu chu ua"

La cançoneta "infantil" que ha envaït  les nostres festes d'aniversari, el "chu chu ua", propagada per un munt d'intèrprets, pertany originalment al paiasso televisiu argentí anomenat Piñon Fijo. La seva gran popularitat es deu, segurament, a l'abundant coreografia, la qual convida ràpidament  a l'aborregament col·lectiu, en una prèvia del que després els nens hauran de fer si segueixen pel camí de l'oci consumista, en una discoteca per exemple.

"Senyor! Sí senyor!"
Però realment si mires la lletra i la coreografia és sorprenent com pares que no donen als seus fills pistoles de plàstic, "perquè són joguines violentes", escolten sense el més mínim escrúpol com els seus fills reben ordres militars, saluden com militars, i fins i tot fan les seves primeres passes per aprendre a desfilar. 

Deixant de banda la profunditat poètica del repetitiu "chuchuua, chuchuua ua uaua", i de la seva idoneïtat per a l'aprenentatge de la parla en els infants, és pot dir que la sincopada tonada té la missió d'atrapar el qui escolta: és fàcil de pillar, repetitiu i de seguida convida a moure els peus en un clar dreta-esquera, dreta-esquerra...

Quan ja tenen tothom enganxat, t'exclamen com a "compañia", en el que és un clar endreçament militar, mentre tothom saluda com si acabés d'arribar el capità de la companyia. Llavors comencen les instruccions, i és que només falta el fusell:,"enlaire", "al davant", "puny tancat"... i "el cap enrere!"... fiiiiiiiirmes!!

Potser caldria recordar que la principal forma d'ensinistrar soldats no és ensenyar-los a fer servir armes, això només són 10 minuts per una persona mitjanament intel·ligent. El que més costa és que oblidin la seva individualitat (d'aquí les activitats repetides idèntiques en grup, com una desfilada o un chu chu ua), com a pas previ per deshumanitzar-los (cal seguir instruccions i no pensar per compte propi), perquè així puguin deshumanitzar també l'enemic, única forma de justificar la mort per a un ésser humà.

Molts d'aquests nens, evidentment, no arribaran a soldats, (esperem!), però si que si escoltem massa aquestes cançons (no només aquesta evidentment), després no ens preguntem com és que els nostres joves són tan passius i indiferents davant la injustícia, gens creatius, amb dificultats lectores i per expressar-se en públic i gens disposats a l'empreneduria. 

Hi ha un camí musical en el desenvolupament d'una ment d'un ésser humà. Passar des del "chu chu uà chu chu ua uuuaaaa" al "chumba cumba chumba chumba", és evidentment més fàcil que fer-ho cap a la música clàssica, per  posar un exemple. I de mentre, les neurones van tallant connexions que no faran servir mai, per la manca de simfonia. Tot té un inici.











dilluns, 20 de juliol de 2015

Les eleccions es “guanyen”? I “tot tant se me'n dóna”

Deia Lamarck, un dels precursors de l'evolucionisme, “que són les funcions les que amb el pas del temps acaben conformant els òrgans i les qualitats, i no al revés”. Quan sentim que “les candidatures més votades han de governar”, que “qui ha guanyat unes eleccions ha de governar”, o l'altra forma de dir el mateix, “que governarem per a tothom” o pitjor, és dóna per fet que “s'ha guanyat” -ves a saber què- i s'interpreta que “ens han robat el que el ciutadà havia triat”, sembla que s'estigui parlant d'un partit de costellada de solters contra casats i no d'unes eleccions. Perquè, en realitat: les eleccions es guanyen? I més inquietant encara, quin seria el premi?

L'objectiu d'unes eleccions és dotar-se d'un govern que sigui el màxim representatiu possible. Amb el resultat d'unes eleccions, ningú estarà mai al 100% d'acord en tot, i segur que hi haurà gent que no estarà gairebé d'acord en res, però la gràcia és tenir un sistema que et permeti acostar-te el màxim a aquells conceptes més generals en que hi ha un comú acord en una societat determinada. De forma, que el govern, pugui realitzar allò que a una majoria (d'entre moltes opcions) els sembla millor en cada moment.

Sent conscients que si el baró de Montesquieu aixequés el cap i veiés el que passa a l'estat espanyol, li donaria un cobriment i se'n tornaria de cop a l'altre barri, el cert és que a l'estat espanyol hi ha un sistema electoral que regula els canvis de govern, i per tant, que hauria d'actuar de control de l'activitat política. El problema, apuntat des de la sociologia, és que a una democràcia tan feble com la de l'estat espanyol, en la qual ni tan sols els que la van muntar hi creuen, més enllà de ser una forma de continuar ostentant el poder, no hi ha una causa-efecte directe entre acció política i resultat electoral. Dit d'una altra manera, com deia l'acudit del trasplantament del meló, a l'estat espanyol al responsable polític de provocar el segon desastre ecològic més gran de la història d'Europa, i el tercer més car del món, van i el fan president amb majoria absoluta. Parlo en tercera persona, perquè, per sort, a Catalunya encara tenim una mica de seny.

Evidentment, el sistema electoral que hi ha a l'estat és molt limitat: és proporcional, amb llistes tancades, sense segona volta, corregit amb la regla d'Hondt, amb tall mínim i on la base de tot descansa en la distribució que es facin de les circumscripcions electorals. Perquè l'objectiu no és triar persones (ni càrrecs), sinó que és obtenir una determinada composició política de les cambres, especialment les parlamentàries. Per definició, els resultats d'aquest sistema per força han de tendir a la negociació entre diferents grups polítics, que a la fi són qui trien els càrrecs electes, no els ciutadans, perquè no hi ha elecció directa. Això passa a nivell municipal i en certa manera autonòmic, però a nivell de l'estat la llei d'Hondt i les normes electorals afavoreixen el bipartidisme, per exemple el finançament basat en els vots obtinguts o les quotes de pantalla en funció de la representació que es tenia (però que ja no es té, perquè quan hi ha eleccions es dissolen les cambres).

Sabent això, l'alternativa, que és passar de tot, no sembla gaire millor. Ja deia Plató que:”un dels inconvenients de refusar participar en la política, és ser governats per ineptes”. I això ens ha estat passant per haver implanta una política d'oblit durant la transició en que els responsables de la dictadura es van autoexculpar de tota responsabilitat per continuar dirigint el nou règim monàrquic.


Per tant, aquí, amb aquest sistema electoral, no hi ha guanyadors ni perdedors en unes eleccions, a l'igual que quan s'aprova un examen, tampoc hi ha guanyadors ni perdedors entre el qui treuen un 5 o un 7. Cada un treu la proporció de representants segons vots obtinguts, i prou, i després la suma de pactes fan que hi hagi un govern amb prou representació, si aconsegueix sumar una majoria. El problema és quan les dinàmiques fan que les institucions es perverteixin, contra la qual cosa no val el típic tansemenfotisme, com deia Einstein: “si tot te dóna igual, és que t'has equivocat al calcular.”

divendres, 5 de juny de 2015

Que no em toquin els timbres!

Estàs tan tranquil a casa, o fent coses que necessiten atenció i MEEEEEEEEEEEEEEEEEC! Normalment sents el teu timbre i dos o tres més. Mires per la finestra disimuladament per comprovar que no és cap conegut, i respons no fos cas que fossin lladres i es pensessin que el pis és buit:
-Qui hi ha?"
Resposta lacònica d,això"no m'ho pregunten mai":
-Puede abrir?
-No!- i sense explicacions, insisteixes en saber qui és:
-Correu comercial. -reconeixen finalment amb la boca petita.
-No volem propaganda, per això hi ha l'etiqueta posada.

Normalment a aquesta alçada si ja han comprovat que cap veí els obre, ja no t'escolten perquè han marxat. I allà et quedes tu, pensant "que coi estava fent?". En un matí et poden arribar a tocar els timbres tres o quatres persones, que no saben, o no volen saber, o tan els és, que hi ha gent que treballa o estudia a casa.

Caram! Que l'era del tam-tam i les cabines de telèfon ja ha passat a la història! Quan vulgui comprar-me un llibre, congelats o pizzes, canviar de companyia del llum, del gas, de telèfon o contractar una assegurança, ja consultaré internet, trucaré o aniré a una botiga. En tot cas, seré jo qui demanarà el servei, no cal que me preguntin mil vegades el mateix. "Que no penso ensenyar cap factura meva que contingui dades privades!" A veure si ho entenen!

Després vénen els de si "quieres vivir eternamente?"... "Nooooo? Poh podemos dehaste una revigta paque la lea?" Com si no sabéssim ja de quina revista es tracta, dos elements, amb vestits de boda barata, formes de fira d'embalat, amb una carpeta a la ma, et pretenen convèncer de la veritat divina tocant als timbres. Si no són aquests, altres causes serien: la roba pels rehabilitats, estris que no necessitis, una ajuuuuuuda paaaio o directament dame argo. I vinga concert de timbre!

També vénen, clar, els qui han de venir: els carters, el dels rebuts del banc, el dels comptadors de l'aigua, el llum (encara), la revisió dels ascensors, la de les plaques solars o els extintors... I tots aquests, especialment els carters, a sobre si no els obres ràpidament o no troben ningú s'empipen! 

Cert és que no tothom toca els timbres. N'hi ha que ja ni baixen de la fragoneta, només cal posar uns altaveus, volum a tota hòstia, i apa fot-li que és de Reus: "EL TAPICEROOOOOOO, SEÑOORAAAAA, EL TAPICEEROOOO A SUMPUERTAAAAAA, SOFAS, SILLAS, AL MOMEEENTOOOOOOOO". A destacar que sempre demanin " per la señora", què farem. Si no són aquests, també passen els dels melons (sí, sí, encara passen), les patates o els matalassos. Comentari a banda requereix l' esmolador, personatge quasi ja folklòric amb la seva moteta i la seva armònica de música característica. A l'estiu, s'hi afegeixen a aquesta festa els de l'organillo, amb el seu característic monoacompanyament electrònic, toquin la parrala, un bolero o una de l'Elvis. 

A la festa de tocar timbres no falta mai el camió del butà, el despertador del barri que a les vuit del matí, per vendre una o dues misserables bombones, va tocan la botzina a tota nata carrer per carrer a marxa lenta. 

I quan a la fí sembla que ja no pot molestar-te ningú més...RIIIIIIIIIIIING:
- La compañia lider en el sector del aire acondicionado le ofrece...le yaamo de telefonica para una encueeeesta pive... Quiere renovar su seguro....?











diumenge, 1 de març de 2015

Propostes per fomentar l'ocupació de CIU a Sabadell

Si hi ha alguna cosa que espanta més que la situació d'avui en dia pel que fa al treball, ja prou greu, és sentir els candidats dir les animalades que diuen amb les que se suposa volen posar-hi fi al problema. Intentaré raonar, i no insultar ningú, cosa que em costa, quan veig que els fatxes, cacics i corruptes llepaculs de sempre estan a l'aguait només per afegir-se a la meva crítica i intentar llançar merda sobre l'altra, l'única forma que tenen de guanyar "suport electoral" aquests desgraciats del PSC, PP, Ciumarrans i d'altra xusma corrupta, gràcies a constants reformes en l'ensenyament i a un fracàs escolar galopant.

CIU de Sabadell, contra els quals no hi tinc res, han fet una presentació de 8 punts per baixar l'atur a la nostra ciutat. I fins n'hi ha que les troben bé. Doncs a mi me posen els pèls de punta! I m'agradaria comentar-ho, perquè, realment, és flipant, i no sé en quin món viuen ni en quina època. El pitjor és que no difereixen gaire d'altres propostes generalitzables. Anem per parts, com va dir Jack l'esbudellador. Punt per punt. S'accepten comentaris, com sempre.


"1. L’Ajuntament hauria d’aplicar tots els beneficis fiscals... "

Independentment que aquestes polítiques acaben als tribunals de la lliure competència, amb els diners públics no s'hi juga. Si realment el fisc és tothom: si els beneficis de l'empresa són privats, les despeses i les pèrdues també ho han de ser. Quan resulta que tots els governs d'Europa s'estan posant les piles, perquè les grans multinacionals no facin servir enginyeria econòmica i paguin els Impostos que els poca (tinguin les seus fiscals on les tinguin) per la seva activitat, aquí es proposa un retorn a la competència de la deslocalització: "veniu aquí que tindreu barra lliure per fer el que volgueu". Pa per avui i fam per demà, perquè quan s'acabin els ajuts aquestes empreses marxaran, i això ja ha passat. No n'aprenen.

"2. L’Ajuntament ha de facilitar l’establiment de negocis"

Més del mateix, però aquesta vegada s'ha d'especificar què és la "finistreta única", perquè amb aquestes afirmacions denoten que és que no en tenen ni repajotera idea. Escolti, vostè podrà posar a Sabadell una finestrata única que faci els tràmits de la Seguretat Social? Oi que no? Doncs per què enganyar la gent? Digui que farà el possible per facilitar els tràmits municipals...i fins aquí, perquè la resta fins que no siguem un estat independent, els ajuntaments no podran oferir una finestreta única de veritat que ofereixi tots els tràmits de totes les administracions. Per això, actualment, l'estat espanyol està al lloc 148 de 189 per crear una empresa i en caiguda lliure. Està per sota d'Albània, Zambia o Gaza. 

"3. Els emprenedors i petits empresaris haurien de tenir una plataforma o pàgina web on puguin..."

Ja hi som! El típic pagerol que acaba de descobrir les TIC (a les quals encara anomena "noves tecnologies") i té la genial idea. Ja imagino els de CIU Sabadell en un Brainstorming, tots a veure què proposem, llavors un diu: "fem una pàgina web!" i tots :"oeeeeee oeo oeo oeeeeeeee". Quina pena.

"4. Els vivers d’empreses municipals hauria d’avançar cap a la cogestió"

Hi ha coses que porten als gens. D'això se'n diu: privatització. Per molt que li diguin "business angels",   segueix sent una privatització. Ni de conya es pot limitar la innovació, l'empenta a les noves idees, a l'interès d'empreses que estan al mercat. Però a qui se li acudiria ficar al  tauró a la piscina de les sardines? Doncs es veu que a CIU Sabadell.

"5. Cal un pla d’ajuda pels autònoms per incentivar que puguin contractar els seus primers assalariats."

Aquesta és de cinisme total. Quan resulta que tenim les quotes d'autònoms més cares d'Europa, proposar "ajudes"o "incentius" és d'un cinisme, d'una hipocresia insuportable.  A Portugal o França durant el primer any, les quotes són (atenció atenció) de 0€! Això sí que seria una "ajuda" i no el lladronici de l'estat espanyol. I no diguem de fer trams segons facturació, no, aquí a pinyó, a pagar tan si et va bé com malament. I pagar a quí? A qui té les competències: l'estat central. Per tant, vendre'ns la moto de que quan està plovent a tot arreu, a casa nostra no plourà, o ens prenen per subnormals o tenen un paraigües molt gran. 

"6. Cal crear un partenariat entre administració i agents socials i econòmics per promoure els polígons industrials de la ciutat."

Aquesta si no la veig no me la crec. Això és com quan Franco inaugurava hospitals com el del Tòrax de Terrassa...quan ja feia anys que la malaltia ja estava quasi eradicada. I a sobre amb l'experiència del nou "polígon d'activitat econòmica de Riu-sec". Un dels fiascos del Bustos, que s'ha acabat  reconvertit en l'enèsima àrea comercial de grans superfícies del Vallès. Quan el que ara es porta són els Clústers (ja podeu buscar la paraula), encara n'hi ha qui està entestat a fer polígons. Per mi que no veuen les notícies de naus buides per tot el país que hi ha .

"7. Caldrà adaptar la formació a les necessitats del món laboral." 

Aquí ja és per plorar. Qualsevol educador sap que el time de formació d'una persona, i el ritme de canvi del mercat laboral, no són iguals. Per dir-ho d'una altra manera: si l'any que ve necessitem, posem pel cas, enginyers, aquests professionals els hauríem d'haver començat a formar fa 5 anys, quan el que es demanaven eren arquitectes i aparelladors a sac.  Precisament per seguir "el que demana el mercat" avui tenim els problemes que tenim. Treball a l'obra amb sous de rics sense saber fer l'"0" amb un canuto? Vinga tots cap allà! Abandonem els estudis! És el que demana el mercat oi? Resultat? Cal que l'expliqui? 

"8. Les polítiques actives d’ocupació s’han de fer de forma concertada entre tots els agents implicats de forma sistemàtica.  "

Bla, bla i bla, i ni ells saben què vol dir aquesta frase. Les polítiques actives d'ocupació, l'objectiu, ha de ser la formació contínua (perquè l'atur hauria de ser mínim), però per això calen empresaris com cal i polítiques que incentivin la conciliació tan familiar com formativa. I d'això, ningú en parla. La resta és el típic paternalisme burgès d'al matí t'acomiado i a la tarda envio la meva filla que és tècnica a fer cursets pels pobrets aturadets.

En resum, un aplec de propostes patètiques, i que realment me fa autèntic por que algú es pensi que poden ser la solució per a res.Per cert, sí, l'encapçalament de l'article va amb segones.


dissabte, 7 de febrer de 2015

Suport al Juli i a ERC Sabadell

De vegades la meva actitud amb ERC-Sabadell ha estat aquella de "tan et vull que et trec un ull", però crec que arriba el moment de deixar clares les coses: cal donar i dono suport al Juli, persona que he tingut el plaer de conèixer personalment. Per tant, dono suport a ERC-Sabadell, malgrat algunes coses que no m'agraden a nivell nacional del que està fent ERC, i malgrat el meu cor segueix dividit entre les CUP, on militen molts coneguts meus a nivell nacional i amb l'Entesa a nivell local, que considero han fet una feina d'oposició exemplar i fins heroica en alguns moments. Però penso que amb les circumstàncies actuals, ERC és la millor opció per a nostra ciutat i que en Juli és el millor alcalde que podem tenir. 

A Sabadell hi ha molta feina a fer. Tradicionalment, els barris hem estat oblidats, només considerats fonts de votants aborregats que es podien comprar amb un banc públic i una pista per jugar a la petanca. Mentre, les condicions socials de les persones que hi vivim es degraden, l'ajuntament fa ferum de podrit i els serveis social s'encareixen, alhora que la protecció a les persones i el nostre estat del benestar es degrada a marxes forçades. Crec que moltes coses només es poden resoldre a nivell nacional, però també estic convençut que aquest camí cap a la República Catalana la podem començar a nivell local i que el Juli serà la cara visible d'aquest esforç que hem de fer tots a Sabadell.

Crec que ha arribat el temps de mullar-se, ergo, quedi clar: ni populismes de lladres que "podemos" declarar 400.000€ (que jo no he vist mai junts) ni sobres de comptes B, ni emportar-se els diners destinats a formació d'aturats que tan necessaris són.... la meva opció serà en Juli:

Per què penso que en Juli Fernandez és la persona ideal per a alcalde de Sabadell?

1r. En Juli és un professional amb ofici i benefici, un treballador. No una persona que no ha fomut mai un pal a l'aigua en el món laboral. Quan parla del món laboral, sap el que diu. Això garanteix que el que fa, ho fa per convenciments, no per un sou. Quan en Juli hagi fet el que considera que s'ha de fer, se'n tornarà a la seva feina i llestos. No pidolarà càrrecs ni anirà com una paparra d'un càrrec a un altre en una espiral d'equilibris caciquils dins un partit polític, com fan d'altres que cada volta viuen més aïllats de la realitat social que els envolta.  

2n. En Juli és un persona responsable i insistent, ho ha demostrat públicament, i ho demostra com a pare de família. No és una persona baliga-balaga que s'enrotlli amb "la secre" de torn o la primera regidora que passi. Això garanteix que se'n parlarà del nostre alcalde pel que fa, no en converses de safareig.

3r. Sumant, és una persona de conviccions, un professional i una persona responsable, de la qual és impensable un acte de lladronici ni favoritisme, perquè no entra en els seus paràmetres mentals. Ell no deu cap favor, ni ha fet "carrera" dins un partit, sinó que ha fet mèrits com a persona i com a professional. Responent a la seva campanya: nosaltres ja el coneixem... no caldrà, com han fet d'altres, que es pagui una campanya electoral amb els diners dels contribuents perquè la gent el conegui, total, per acabar sent el delfí de torn.

4t. Al capdavall, en Juli és el cap visible d'un partit històrics, ERC, destinat des del 1931 a ser protagonista en l'assoliment de la llibertat del nostre país, i Sabadell, com a ciutat que sempre ha estat capdavantera a la nostra terra en tantes coses, no pot quedar enrere en aquests moments decisius.

5è. Suma de tot això, crec que el Juli representa la nova forma d'entendre la política, que s'hauria entendre com: un servei a la societat limitat en el temps i amb uns objectius determinats, després d'exercir els quals un se'n torna a casa. La política no és una professió ni un lloc per eternitzar-se, sinó un deure públic, un compromís que s'adquireix amb la resta de conciutadans. I puc assegurar que en Juli, un demòcrata convençut i un republicà com cal, ho té molt interioritzat això.

i 6è. També perquè el conec, puc dir ni ell, ni el seu equip, faran mai la gara-gara als feixistes del PP, els quals han estat la crossa sovint indispensable per als últims governs, votant sistemàticament junts amb els de la corda de bustos per pràcticament tot. D'aquesta manera, es trencarà amb la política que ens ha portat a ser un dels ajuntaments més endeutats de Catalunya, a tenir uns serveis deficitaris i cars, elitistes, com les escoles bressol, o directament  innecessaris, com les pistes  d'atletisme cobertes.

Per tot això, espero que ERC a Sabadell aconsegueixi no només uns "bons resultats", sinó que pugui governar àmpliament.  Que pugui fer neteja d'anys de favoritismes, de regalets, d'amics endollats en càrrecs de confiança, i que de veritat es posi a treballar pels pilars d'una societat: la formació i l'estat del benestar.







dimarts, 23 de desembre de 2014

Per una candidatura unitària

Ens estem allargant massa en la decisió de realitzar el referèndum amb l'únic instrument legal que ens han deixat, les eleccions, tot perquè s'està deixant en mans d'uns polítics la decisió de l'organització de la convocatòria. Uns polítics que estan demostrant ser uns curts de mires (tan ERC com CDC), només interessants en les quotes de poder que adquiriran després, immersos encara, lamentablement, en la dinàmica autonomista. Mentre l'estat no afluixa: ens escanya econòmicament, ens fa boicot internacionalment i segueix fent campanya d'intoxicació i mentides; els nostres representants són incapaços de posar-se d'acord per tirar endavant el que hauria  el pas definitiu cap a la independència.

És un error, no fer una llista conjunta. Entrar en la lluita partidista, dóna ales als timorats que no són ni carn ni peix i pretenen encara viure de la sopa boba, com les restes del que un dia va ser el PSC, que s'hi senten còmodes quan no es parla de res més que "d'eleccions", és a dir, de repartir-se el poder de les engrunes miserables que cauen de Madrid. Si s'entra en lluites de partit, el tema principal que és esclarir d'una vegada per totes les majories socials en favor o en contra de la independència, quedarà dissolt en un mar de dubtes sobre les simpaties o antipaties cap a un o altre partit i cap una o altra persona, quan no es tracta d'això, sinó de fer el referèndum que no s'ha pogut fer amb totes les garanties, utilitzant el que la gent convertirà en unes plebiscitàries. En unes eleccions de partits, hi entraren les inèrcies de la gent que "sempre vota el mateix", i hi entraran massa consideracions que no tenen a  veure amb l'objectiu.    

A hores d'ara, el més urgent és fer una sola candidatura, que representi tots els sentiments nacionals del país, i on no hi hagi espai per a l'autonomisme. Que quedi clar, qui són els qui volen continuar amb l'estatus actual d'índex d'aturats, pobresa, invisibilitat cultural i política i dependència, i els qui el volem superar la presó del 75 per crear un estat propi i poder aplicar les nostres solucions als nostres problemes. Les eleccions de partits, ja les farem quan puguem decidir nosaltres al nostre propi estat qui ha de tenir les majories per fer quines polítiques. Pretendre passar pel davant de l'alliberament nacional els programes de partit, no és res més que fer el joc a l'autonomisme, perquè no hi ha actualment cap política de la que necessita la nostra societat que puguem fer sent part de l'estat espanyol. Dit d'una altra manera, l'alliberament nacional avui és la millor política social, és la mateixa cosa, i qui vol separar-les (com fa Iniciativa), només fa que enganyar.

Necessitem més que mai una llista conjunta, i no pas uns simples punts comuns a un programa i cadascú barallant-se pel seu costat. Hem de dir clarament, que ja n'hi ha prou de gestionar la misèria, que l'autonomisme a Catalunya, només ens ha portat a ser espoliats durant 30 anys, i que per això tenim més pobres a Catalunya que habitants té la Rioja. Que ja n'hi ha prou de barracons per escoles, de pagar fortunes en llibres de text cada any, de tenir la ràtio per habitant més petita de funcionaris, de la manca de places en escoles bressol, del tancament de llits a d'hospitals, de la manca de personal docent... tot per manca de pressupost. I no perquè no ho generem, sinó perquè estem pagant la barra lliure d'administracions deficitàries d'altres territoris que es permeten el luxe de donar xecs al seus aturats, de tenir una taxa de funcionaris del 50% de la seva població, de subvencionar el seu material escolar i de fer infraestructures a tort i a dret, sense cap criteri de rendibilitat. Tot això, mentre Madrid oculta i manipula les balances fiscals. Tot i això mentre dia sí dia també ens insulten, ens diuen nazis, i a sobre hem de sentir-nos a dir intolerants i insolidaris, per part dels qui porten vivint del lladronici des de la dictadura, i en molts casos les seves famílies ja hi vivien bé durant la mateixa dictadura.

Conseqüència també de la tardança en fer la llista única, i seguir el nostre camí, és que comencen a desembarcar al nostre país els "progres" que pretenen vendre'ns la moto de "que bé ens estaríem en una espanya diferents". I una merda! I 150 anys de política des de Catalunya avalen aquesta afirmació! Ara... ara que volem marxar, diuen que reformaran no-se-què de la seva constitució. Doncs molt bé, me n'alegro per ells, que reformin el que els doni la real gana (mai millor dit això de real), però pel que fa a Catalunya ja han fet tard. Volem ser veïns, ja no volem que ens redecorin la presó mentre ens continuen robant i insultant, la casta o els milions de persones que van signar "contra los catalanes, bueno, contra el estatuto que eg lo migmo". Si els Pablomos o d'altres volen fer carrera política a Espanya, que la facin, però que deixin de fer servir Catalunya com a rampa de llançament per les seves aspiracions, i que comencin a pujar per mèrits propis, si és que en tenen.

Sense una llista única, es difícil situar a Pablomos al lloc que li pertoca: al costat de Ciumarranos i de la Rosa Diez, i en posicionament pel que fa a Catalunya, al costat del PP i dels fatxes de sempre. Uns populistes més que pretenen viure d'enganyar la societat, a hores d'ara, l'única diferència entre ells és la capacitat d'uns i altres de distribuir sobres. I a Catalunya ja en tenim prou de gent que es reparteixen sobres, els volem fer servir per votar, per molt que als espanyolistes els sembli que si en fem servir tants per votar ells es poden quedar sense per repartir les seves caixes "B" "C" i fins la "Z" i tot.

Cal una llista única ja, és més, caldria que fos sense polítics autonomistes, formada per tècnics que durant un període de transició es dediquessin a muntar totes els estructures d'estat que necessitem per poder resoldre els problemes urgents que tenim: atur, precarietat, pobresa energètica, deute i finançament... que possin en marxa la nostra fiscalitat i tallin l'aixeta que va a Madrid. I amb aquests milers de milions que cada dia marxen i no retornen mai des de fa dècades, començar a muntar un estat del benestar a la catalana: republicana, és a dir, de la gent.