dilluns, 14 d’octubre del 2013

L'església catòlica: una ideologia satànica

Ningú en la història ha tret tant de profit dels seus màrtirs com l'església catòlica. D'ençà l'Edicte Milà de l'any 313 que l'església oficial es va agafar al poder com una paparra i no han parat de beatificar i viure del conte a cor que vols a costa de la suó del front dels altres. Ara n'han beatificat 500 de cop, ja tenen suposem per 2000 anys més de victimisme i d'aprofitar-se de la gent.

Que no se'm mal interpreti, els morts, morts són, i les víctimes tenen dret a reconeixement. Un cop dit això. El problema és que a l'estat espanyol només es reconeixen encara les víctimes d'un sol bàndol, mentre les restes dels altres estan enterrades sense ni identificar als marxes de les carreteres, en paradors desconeguts. A més, important, cal no caure en el parany de comparar i dir que són iguals una persecució d'un bàndol com el d'un altra. Mentida: ni en quantitat, ni sobretot en planificació s'està parlant del mateix. Mentre que les víctimes religioses ho foren d'avalots incontrolats, la Generalitat intentava amb el seus pobres recursos salvar molta gent de la revolució anarquista, i ho va fer. Per contra, els militars van planificar l'extermini premeditat de tothom qui tingués una ideologia concreta i represalià les seves famílies. Tan les va represaliar que encara avui moltes no saben ni on son els seus familiars enterrats. I això es feu des de l'aparell d'estat. I en quantitats ni diguem, els religiosos estaríem parlant d'uns quants centenars, 500 n'han beatificat, mentre que represaliats per republicans van ser centenars de milers. No es pot comparar.

Això, a més, sense obviar la prèvia: la república era el govern legítim, i els militars s'hi van revoltar en un cop d'esta feixista. L'església va donar suport al cop d'estat. Havia format part dels pilars de la restauració, junt amb els empresaris i els militars. Van estar sempre en contra dels drets socials minsos guanyats durant la república i quan els militars s'hi va revoltar contra la població l'església beneïa canons i qualificava la guerra de “croada”. Aquests són els “màrtirs” que van beatificar ahir: els qui anaven a Montjuïc a beneïr els militars i a administrar l'extrema unció, com a única “salvació”, als treballadors afusellats que lluitaven per un sou digne, una educació pública pels fills o per les jornades de 8 hores. Els mateixos que durant la república, des del primer dia, increpaven, mentien i tergiversaven des dels seus púlpits contra la igualtat de la dona, contra l'ensenyament laic o contra els drets dels treballadors.

L'església catòlica en llarg de la història han exercit de talibans destruint patrimoni qualificant-lo d'heretge i coses del diable a tort i a dret, el poc que s'ha salvat ha estat perquè l'han reconvertit tant per als seus interessos que poc recorda el que havia estat. Exemples, com el coliseu de Roma n'hi ha a muntanyes. Acompanyant aquesta destrucció física l'església ha aculturitzat tot el continent europeu i bona part del món. Avui només queden restes del que va ser la cultura tradicional, qualificada de pagana i amagada sota les festes catòliques imposades a sobre.

Aquesta imposició es feu acompanyada d'un nou ordre social en que l'església era dalt de tot de la piràmide social, el feudalisme. Els abats, els bisbes... eren autèntics senyors feudals tan o més sanguinaris que els seus homòlegs militars. Exercien les seves jurisdiccions amb ma de ferro i no dubtaven en escarnir els pagesos als quals van tenir sotmesos durant tota l'edat mitjana. Per eliminar la competència ideològica i de pas alleugerir el pes demogràfic intern es van empescar les croades, autèntiques matances d'innocents.

Amb el descobriment d'Amèrica s'obria per l'església un nou filó per aconseguir riquesses: el genocidi indígena, de cultures en molts aspectes molt més avançades que les nostres a la seva època, amb la crema de tot el patrimoni cultural, és sens dubte una de les gestes més salvatges de la història de la humanitat. Al continent mentrestant no es van quedar quiets per defensar els seus privilegis, sempre de la ma dels reis per suposat, van empescar-se la inquisició. Milions de persones van morir sota les seves tortures, o “interrogatoris” que en deia l'església. D'entre els milions de víctimes, com sempre, moltes dones acusades de bruixeria. Per no parlar del progroms i la persecució mil·lenària contra els jueus, acusats injustament de matar un dels seus, per molt que després el pintessin ros i d'ulls blaus. Aquesta mort va justificar, a parer de l'església, que s'arribes quasi a exterminar el poble jueu.

L'església sempre s'ha enfrontat als avenços. Quan la impremta es va empescar els llistats de llibres prohibits, es va dedicar a cremar, com els nazis, llibres que no eren del seu grat i a perseguir els qui els escrivien, talment com avui fan els talibans. Van ser els inventors de la censura: bravo per l'església. L'església sempre va defensar que la terra era plana, que era el centre de tot, que l'evolució era una cosa malèfica i els jeroglífics egipcis senyals diabòlics.

I per suposat, quan eren exterminats els enemics de l'església a fer festa grossa! Res de respecte a les vívtimes ni de fe. La seva explicació era com la dels nazis: no eren persones, eren rates. Com amb els hugonots, i això que aquests eren cristians, però no catòlics clar. En van matar més de 25.000 a França durant els fets de la nit de Sant Bartomeu, i què va fer l'església? Un tedeum per Roma per celebrar-ho, i segurament després una orgia en privat. Igual amb la matança durant la guerra dels 30 anys de Magdeburg, tan era si es tractava de nens, dones i gent gran, si no “combregaven” amb el poder de l'església se'ls degollava i prou. Aquesta era la idea de religió dels catòlics.

I en època contemporània tampoc han avançat gaire. Han donat suport a totes les dictadures: Xile, Argentina, i com no la franquista, que per això son els guardians del mausoleu del dictador construït amb ma d'obra esclava, de presoners republicans. Durant la dictadura van poder practicar els que més els agrada: la pedofília. Encara no costa de trobar testimonis, nens a qui els Jesuïtes ficaven la ma a la butxaca per buscar el que fos. Per no parlar dels càstigs corporals, com l'entranyables regles a la punta dels dits. Tot molt ben vist per les autoritats eclesiàstiques, sempre que a la paret hi pengessin el crist amb els dos lladres al costat.

L'afició pederasta de molts membres de l'església segueix encara avui. Als anys 70 del segle passat també es van apuntar al segrest de nadons (cosa que ja havien fet durant la dictadura) durant la transició: adopcions il·legals a manta a canvi de diners que sembla és l'únic que interessa a l'església. I això en connivència amb l'estat espanyol, perquè de diners en reben i molts gracies als concordats, l'últim del 1979. L'església aquest any vinent rebrà 13 milions d'euros cada mes (cada mes!), en total 162 milions d'euros anuals. Perquè faci les seves “cosetes”, ja se sap... el que facin. Tenint en compte que les retallades que obliguen a fer al govern de Catalunya, que representen retallades en despesa social com sanitat i educació, són de 7 milions d'euros anuals. Dóna que pensar no?


I avui encara, com diu la cançó, què fa l'església? Davant la gana, l'atur, els desnonaments, l'església ho te clar: no a l'avortament! I sobretot, no als catalans, que ens volen treure la mamella de l'estat! Sort que encara ens queden les Femen!

dijous, 3 d’octubre del 2013

Democràcia i coneixement: el paper de les humanitats

Un autèntica democràcia ho és no només perquè ho digui un paperot, per molt que aquest paperot es digui Pepa,  Estatuto Real o Constitución, sinó perquè els ciutadans que s’han dotat d’aquest sistema  (i no hagi vingut imposat per les circumstàncies  o des del poder  o les dues coses alhora) són plenament responsables i conscients de quin és el seu paper en una societat. I per mostra la Gran Bretanya. La GB no té constitució. En molts aspectes funcionen amb la tradició! I què vol dir això? Doncs que si una cosa funciona, no cal estar marejant la perdiu cada vegada que es canvia un govern. Però sobretot vol dir que tenen clar que quan hi ha discrepàncies entre el que diu la llei (o el que s’havia fet fins ara  o el que li sembli a qui li sembli per molt magistrat o lord que sigui) i una majoria de la població, no hi ha discussió possible: la gent té raó, i les lleis es canvien i prou. Cal que la gent sàpiga les coses. I oi que és un país plenament democràtic, on fins i tot es pot votar?

Per tenir una autèntica democràcia, per tant, calen dues coses: un marc de llibertat i ciutadans amb ple coneixement de causa. Sense una d’aquestes coses no és una autèntica democràcia, i no diguem sense cap de les dues. Una “llibertat” atorgada, delegada, dirigida i vigilada, no és una democràcia, sinó una dictadura camuflada, normalment un període històric de temps que segueixen a les dictadures reconegudes on els suposats drets, suposadament “adquirits”, són salvaguardats pels mateixos poders fàctics. Una democràcia on les opinions es creen (no s’expressen), on s’intenta controlar el pensament de les masses (atorgant-se la raó del silenci inoperant), i a on alhora s’intenta controlar l’educació (Llei Wert, TIL...), limitar la cultura  (pujades d’IVA, control de subvencions...) i dificultar l’accés a l’ensenyament (encarint-lo, destruint beques, carregant-se la investigació, eliminant ajuts a menjadors...) no és una democràcia de veritat.

Però més enllà del funcionament d’un estat inoperant, que cada vegada que té un conflicte només sap treure l’espantall de la por i agitar els fantasmes de sempre (Gibraltar, els catalans i els bascos) com a caps de turc, el que és realment preocupant és que aquest discurs cola sobre una gran part de la ciutadania de l’estat. Per sort, els catalans hem sortit d’aquesta presó mental en la qual ens tenien tancats. I ara podem veure què hi ha món més enllà de la caspa casernària, colpista o que pretén fins i tot abolir institucions com la Generalitat. Que perquè se sàpiga, la Generalitat (una institució amb 700 anys d’història)  no emana de la constitució “agpanyola”, doncs va ser restituïda (atenció: re-restituïda) al 1977, quan la constitució de la qual, diuen, emana el poder del president de Catalunya, és de finals del 1979.  

Amb aquest panorama, la mal anomenada democràcia es converteix només en una arma més per llençar contra l’adversari polític, amb retòrica buida i plena de circumloquis on s’intenta que cada vegada que es comet una errada no surti publicada, s’eviten les rodes de premsa o s’evita donar explicacions a qualsevol nivell.  Una democràcia que no garanteix les llibertats de la il·lustració més bàsiques com: la llibertat d’expressió amb tancament de repetidors de TV, segrest de revistes, persecució de banderes ( als EEUU cremar banderes no és cap delicte, entra dins la llibertat d’expressió- i no diguem penjar o despenjar-les), persecució de crema de fotos del rei  (ara mateix estic cremant una d’Alfons XIII d’una revista- que vinguin a detenir-me a casa); no garanteix tampoc la independència judicial, on persones militants destacades de partits en formen part, on els càrrecs de la judicatura són nomenats pels mateixos polítics; i no diguem de la separació dels poders executiu i legislatiu, que a l’estat espanyol ningú sap on para, al senat segur que no i la cambra aquella dels trets al sostre i les goteres on es fa fora els parlamentaris per no dir el que toca o no parlar la llengua de l’imperi, ni diguem.

Però no tot és “culpa del sistema”. Tampoc és una autèntica democràcia aquella on la gent deixar fer “als polítics”, perquè “igualment faran el que voldran”. És un tema de responsabilitat individual. Un ciutadà que no té un aparell crític per desenvolupar la seva pròpia opinió no serà mai un ciutadà democràtic. Per molt que l’estat digui el que vulgui. Com tampoc passa al revés, per molta dictadura que hi hagi, tu pots optar per la llibertat i lluitar. Kant fa temps que ho va inventar això: una persona que en depèn d’una altra pel que sigui, no serà mai un home lliure. Si hom ha de seguir les instruccions piramidals dels partits, amb multes incloses en la divergència de vot, si hom no pot accedir a l’ensenyament educatiu que li ha de facilitar aquest aparell crític, necessari per  poder tenir opinió, si hom desisteix de tenir una opinió formada, independentment del que diguin els mitjans de comunicació, no serà mai un home lliure.  

Lamentablement, com diu Jaume Barberà,  l’estat espanyol  està des de fa segles controlat per la mateixa oligarquia centralista. Aquesta elit, culturalment castellana i ideològicament ultraconservadora, fan tot el possible per mantenir a la seva població en la ignorància. Que la gent pensi per si mateixa els provoca autèntic terror. D’aquí que cercles culturals, com els que vertebren altres llengües (llegeixi’s català), els provoqui una animadversió irracional, com s’està veient. És per aquest motiu que Carme Forcadell (presidenta de l’ANC) deia que, a la fi, la independència de Catalunya podria servir de catalitzador perquè els pobles de la península, com l’andalús o l’extremeny, també aconseguissin alliberar-se dels terratinents i els senyoritos, com la duquessa d’Alba, la pagesa que rep més subvencions europees a l’estat espanyol com denuncia David Fernandez ( CUP).  La responsabilitat, doncs, que ens farà lliures i ens farà tenir una autèntica democràcia, comença per entendre que nosaltres formem part d’un col·lectiu social, i que és responsabilitat nostra millorar el col·lectiu (o societat o nació) millorant-nos a nosaltres mateixos.

No són “els altres” els qui ens han de fer les coses, ni tal sols “els polítics”. No és sempre “la gent” els qui diuen o fan...hem d’entendre que pels altres nosaltres també som “la gent”. Només una escletxa té aquesta estratègia: Internet encara no ho poden controlar...encara. Per això hi ha avui dia una batalla per la llibertat de drets d’expressió a internet, mal camuflada en una suposada batalla pels drets de propietat. Pel que fa a la nostra nació, estem vivint un període d’organització nacional que ens portarà de cap a la llibertat, sense dubte, però queda molta gent per convèncer. Per això més que mai caldria que els intel·lectuals del país tornin a la societat que els acull la quota de coneixement que tant treu de polleguera a l’estat: les humanitats. 

A l’estat, i a la  “carcúndia” que el controla, no li molesta que s’aprenguin matemàtiques (sempre que no ho combinem amb teoria política), ni anglès (sempre que no passem d’un nivell estil Ana Botella), els molesta que la gent aprengui història (que sapiguem d’on vénen i perquè fan el que fan), els molesta que aprenguem geografia (i que veiem que el món no s’acaba a la península), els molesta que aprenguem filosofia (i ens adonem que vivim en un femer d’atur, desnutrició infantil, analfabetisme informàtic, especulació urbanística i corrupció política galopant).


Avui, llegint una entrevista a un antic company de facultat, CristianCortes, he recordat tot això, he recordat perquè me manifestava contra Bolonya, i sobretot recordo perquè tinc l’estelada penjada al balcó. Però sobretot em preocupa que hi hagi gent que no vegi, o pitjor que no vulgui veure, el que està passant encara al nostre voltant: perquè l’autèntica democràcia, com l’autèntic amor als altres, comença per un mateix.