dilluns, 8 d’octubre del 2018

L'ou que cova la serp


Ara alguns s'exclamen perquè el partit  VOX finalment verbalitza el que molts desitgen en secret de fa temps: acabar amb les autonomies, prou llei de memòria històrica, España i més España al ritme cañí de Manolo Escobar i tot ben amanit amb un "a por ellos" , que ja se sap que anar contra els catalans és de franc. Passa que les autonomies mai se les van creure, per això ni tan sols surten a la Constitució, i que com a molt estirar, es van convertir en una lleugera descentralització administrativa, sempre controlada per les delegacions del govern de torn. Passa que la llei de memòria històrica, a més de quedar-se curta en molts aspectes, mai va arribar a implementar-se de debò per manca de partides pressupostàries. I passa que quan els catalans han volgut votar, farts d'aquestes, i tantes altres mancances democràtiques, es van gastar 86 milions d'euros per atonyinar-nos al crit d'"a por ellos".

Vist això, a ningú hauria d'estranyar que ara VOX posi blanc sobre negre el que s'ha estat covant des que el dictador va morir al llit. Cal recordar que una fundació, legal (cal remarcar això de "legal", perquè als espanyols els agrada molt), a nom del dictador, fa apologia constantment del llegat de la dictadura. Aquesta fundació ha estat mereixedora, per part dels governs de tots colors, d'ajudes i subvencions. Així, que ara VOX proclami que defensarà el llegat de Franco, tampoc hauria de sorprendre ningú, perquè això ja fa 40 anys que es ve fent. De fet, quin major homenatge al dictador, que mantenir la monarquia que hi va restaurar l'any 1969.

També l'emprenen contra les feministes, fent ostentació del seu masclisme prepotent made in toros. En un estat on les dones no podien ni obrir un compte corrent sense el permís del marit fins fa 4 dies, i on l'ensenyament, i sobretot l'educació familiar, encara perpetua molts rols del nacionalcatolicisme, tampoc és cap sorpresa que VOX cridi contra l'avortament o les lleis d'igualtat.

Al final, VOX no és res més que el PP sense el maquillatge que servia per dissimular els falangistes de tota la vida, transformant-los en "constitucionalistes" com per art de màgia.  Allò que algú va anomenar transició. Fixeu-vos, que ni els mateixos espanyols s'autoanomenen "demòcrates", sinó "constitucionalistes". Van fer una llei d'autoamnistia, on assassins, torturadors, i responsables de la dictadura s'asseguraven més que una plaent jubilació, un futur al poder per a les seves noves generacions.

I aquí les tenim. Potser algú es va pensar que "el roce" amb una constitució, ni que fos vigilada per l'exèrcit, acabaria provocant l'amor a la democràcia, però ha resultat que a la majoria l'únic que els ha provocat aquestes minses garanties constitucionals ha estat urticària: ni la igualtat de drets de gènere, ni el dret a l'habitatge, ni el dret a l'ensenyament gratuït (encara hi ha escoles que segreguen, i ja no parlem dels concerts econòmics), ni la separació d'Església i estat (amb la renovació del concordat) ni tan sols el dret a la sanitat pública, que uns van restringir a determinats col·lectius i els altres van fomentar el control de la privada.   

És que no hauria de sorprendre a ningú les crides a tornar a l'antic règim de VOX, quan ni tal sols l'esquerra espanyola s'escandalitzava quan es segrestaven revistes, es tancaven repetidors de televisió, o es posaven a la presó titellaires i humoristes. No ha estat fins que els ha tocat el torn als raperos (i aquests encara arran del conflicte català) i quan ho han denunciat internacionalment, que s'han adonat de què alguna cosa passava. La seva reacció: acusar el catalanisme de "despertar el feixisme". L'estat monàrquic espanyol, ha estat (i és) tolerant amb la simbologia nazi als estadis de futbol, ara, tu no vagis amb una bufanda groga. Les agressions a periodistes, algunes per parts d'agents de la policia (presumptament), ni tan sols són investigades, ara, tu no facis una piulada dient que un jutge és corrupte o cagant-te en aquell senyor que viu sobre un núvol (i no és Son Goku). 


Això, per no parlar de l'adoctrinament que segons aquesta gent és fa a les escoles catalanes, fins i tot les investiguen i encausen a professors, es veu que les matemàtiques, la història i la llengua són molt perilloses. Ara, que als col·legis espanyols es reprodueixin jures de bandera, hi vagi l'exèrcit a ensenyar les armes als nens i se'ls posi de legionaris, això ni es comenta. 


La monarquia espanyola, va mirar cap a una altra banda amb el terrorisme de dretes (Batalla de València), del terrorisme d'estat (GAL), va robar nens a les seves mares i els va vendre a famílies "afins" (s'ha declarat culpable a Vela, però se l'ha absol perquè els fets "han prescrit"), ha malbaratat diners d'Europa en trens d'alta velocitat o només hi passen cabres fins convertir-lo en un dels estats amb més quilòmetres de via d'alta velocitat del món, ha realitzat infraestructures faraòniques com aeroports sense avions o el forat de l'Expo de Sevilla, un reguitzell de corrupcions tal que ja es pot dir, parafrasejant a l'estat prussià:"que l'estat borbònic no és un estat que té clavegueres, sinó unes clavegueres que tenen un estat". És a dir, que espanya s'ha passat 40 de "transició" bressolant el monstre del feixisme, covant l'ou de la serp, i ara se sorprenen de que VOX digui en veu alta el que ells porten fent durant dècades?

dimecres, 27 de juny del 2018

Recuperem la proactivitat





La principal característica de l'ANC des del seu inici, que la diferenciava com a entitat, va ser la seva proactivitat. Aquesta actitud era defensada fèrriament per la Carme Forcadell. La proactivitat trencava el cercle viciós de la dinàmica acció-resposta tant típica del resistencialisme. El resistencialisme és una forma esgotadora i ineficaç per a construir un projecte, que ens manté en una inèrcia dins la lògica de l'Estat espanyol, i que a sobre no és atractiva més que pels qui són amants de les causes perdudes. Del que es tractava era de crear una gran base social de l'independentisme amb un projecte engrescador i en positiu. L'Independentisme era punt únic i principal objectiu de l'entitat.

Malauradament, la repressió (no per esperada, menys aclaparadora), ens està fent perdre aquest camí. Estem tornant a entrar en el joc que vol l'estat. Institucionalment s'ha acceptat acríticament una simple recuperació retallada de la situació que ens va portar el 2010 a un cul-de-sac. Socialment, s'està centrant tots els esforços en la reivindicació sobre la situació dels presos polítics. S'està abandonant la idea d'independència, en part perquè es vol defensar una idea de República suposadament proclamada,  en part  per un tactisme mal interpretat continuació del famós "tenim les estructures d'estat preparades",  i en part perquè encara esperem mig en xoc que algú, no se sap ben bé qui, recrimini a la monarquia borbònica la seva actuació del tot antidemocràtica. 

Aquest últim aspecte, l'antidemocràtic, s'ha posat en mans de la justícia, per la qual cosa, seguim dins la inèrcia de l'Estat repressiu. Ni que  ens donessin la raó, d'aquí 5 o 10 anys, voldrà dir que:1) encara som part de l'estat espanyol i 2) reconeixem els seus tribunals. I es que només qui vol quedar-se a un lloc es queixa, només qui vol romandre o li agrada aquell lloc, demana rectificacions o remodelacions. I internacionalment, passejar el victimisme pot és atractiu per obtenir titulars, però no és gens resultista. "Si no hi estàs bé, per què no marxes?"

I l'independentisme ja no hauria d'estar en aquesta lògica. Ja no interessa el que facin, diguin, o proposin des de la monarquia espanyola. Ja no cal queixar-se al rei regalant-li llibres, ni crear conflictes amb els llaços grocs, ni intervenir en cap sentit en la política espanyola, és que ni tan sols per enfotre's. No són part del món ni dels objectius catalans. És responsabilitat seva, com la de França és dels Francesos o la d'Anglaterra dels anglesos. I no hauria d'escandalitzar als catalans les polítiques espanyoles més que la dels governs de dretes austríac o polonès, i no hauria de sorprendre que tingui una classe política del tot corrupta o una justícia de pandereta, doncs per evitar això volem el nostre propi estat republicà.

Des de l'independentisme, el que s'ha de crear és un estat propi amb la nostra pròpia dinàmica. I això sí que és responsabilitat pròpia i de ningú més. És simplement un qüestió de què es vulgui fer. I ningú ho pot impedir, si hi ha un poble decidit a arribar fins al final. I per això, cal ser proactius, no reactius. Si de rebut, de resultes del sotrac que els representarà a la monarquia borbònica perdre Catalunya, resulta que hi ha un canvi a millor en la mentalitat social espanyola, millor. Però han de ser ells qui facin aquest canvi. De moment, tots els senyals indiquen que com més s'allarga aquesta relació forçada entre Catalunya i Espanya, més a pitjor va.

Els mateixos presos han insistit en que no deixem que l'estat els faci servir d'ostatges. El que vol dir, que no entrem en una dinàmica reactiva d'acció de l'estat, protesta, repressió, reacció, acció de l'estat...perquè passaran 300 anys més i seguirem allà mateix. Cal recuperar el discurs i l'acció proactiva, centrada en la independència, i no quasi de forma exclusiva en el tema dels presos. 


dimecres, 31 de gener del 2018

Termes oposats, aclarint termes

Els espanyols tenen el mal costum d'oposar coses diferents per sortir-hi guanyant en les comparacions. Recordem que per a ells "el toreo és arte", i a la cultura se li posa el 21% d'IVA. Així, en termes històrics oposen "nacionals" a "rojos" durant la guerra civil, com si els "rojos" fossin extraterrestres, quan en realitat s'hauria de dir "feixistes" i "rojos" si parlem d'ideologies, o més correcte "sollevats" i "fidels a la república", o "republicans".   En casos d'actualitat fan el mateix. El llenguatge és molt pervers. Perquè evitant fer servir els termes correctes, acaben donant la volta a tot. Al final sembla que els republicans van fer el cop d'estat  i que Franco va ser un gran salvador que va fer pantanos i paradores, i ja posat fins i tot va crear el NO-DO que feia ombra a la mateixa BBC. El fet que fos un dels genocides més grans de la història, i que les seves víctimes encara estiguin enterrades a les cunetes, és un detall sense importància que desestabilitza la plàcida son del feixisme. Coses del diable, vaja.

Que imputin terrorisme yihadista, però independentista no! 
El pitjor és assumir com a veritats allò que intenten inculcar-nos. Per exemple: "contitucionalistes" versus "independentistes" és un parany més. La constitució és una llei, i la independència és un objectiu social i polític. Contraposar aquests dos conceptes vol dir que s'imposa la legalitat d'un moment i indret determinat, a les reclamacions d'una part de la societat d'un altre lloc i moment determinat. Seria normal oposar "unionistes" versus "independentistes", tots dos objectius polítics, especialment dels primers. I en el cas específic espanyolista, seria normal oposar "monàrquics" amb "republicans". Si acceptem el joc de les majories, doncs, en ser la majoria de catalans republicans i independentistes, i la majoria dels unionistes proespanyols, seria lògic anomenar les coses pel seu nom: catalans contra espanyols. Tal com oposa el jutge del cas dels yihadistes de Terrassa. Per què no? Ells (els espanyols) ho tenen clar. Quina por hi ha? Els catalans almenys no hem de tenir vergonya de res.

Oposem "democràcia", perquè és un dret natural superior, a "constitucionalisme", què només és una legalitat sorgida de la foscor de la claveguera de la dictadura. Oposem el republicanisme, perquè és un terme de drets socials, al monàrquisme, perquè no creiem en els drets sanguinis. Oposem els temes culturals de llengua i història als  conceptes d'etinicisme racista que tan agrada als espanyols: "quins cognoms tens? "on van néixer els teus pares?" "què posa al teu DNI?". Encara que els espanyol vulguin dona la volta a tot, acusant el legítim dret independentista de racisme, ells mateixos es delaten cada cop que obren la boca per insultar.

"Els catalans" és una altra perversió. Tothom en parla. Quan ho fan els de C's d, a qui es refereixen? Doncs "els bons" són els catalans autonòmics, anestesiats, que es deixen robar per l'estat i no es queixen de la monarquia, que només parlen castellà i es queixen cada vegada que veuen alguna cosa en català, que creuen que la nació la va inventar Herder quan va imprimir un DNI, i que Catalunya és una autonomia "com les altres autonomies" de la grande i libre espaaaaaanya , i que totes va col·laborar per igual per conquerir la península als musulmans.

Els mals catalans són aquells a qui els agrada votar, que volen autogovernar-se del tot en un estat lliure (no només gestionar una província), que volen llistes obertes, un president de la república a qui votar, un sistema judicial realment independent, triat per escalafó i eleccions i no per pactes polítics, ser solidaris i viure a una Europa on el Parlament no hagi de demanar permís per a tot al Consell Europeu. En resum, els catalans que no som "els bons", som els independentistes, els qui quan serem independents passarem a ser els bons i a qui tothom voldrà assemblar-se.