dilluns, 2 de desembre del 2013

Federalisme sí: dels Països Catalans!

Ja fa temps d'aquell eslògan "bilingüisme sí: català i aranès", que ridiculitzava la hipocresia  castellana de què els catalans haguem de ser bilingües (bilingües imposats en castellà, clar, no en cap llengua com l'anglès), perquè era "riquesa", perquè "no-se-quantes-coses-més", mentre la majoria de paletos castellans no s'ho apliquen. Fins i tot els qui viuen a Catalunya, segueixen sent monolingües del primer (el seu president) a l'últim mico. És evident que els qui defensen a Catalunya el bilingüisme són uns colonitzadors que l'únic que voldrien és veure desaparèixer el català.   

Ara, la mateixa idea d'anar delmant Catalunya ensenyant la pastanaga la volen fer servir amb el sistema polític. Ara, després de 150 anys de catalanisme polític, de que els catalans haguem proclamat dues vegades la república...després que els únics federalistes estaven a Catalunya (i alguns al País Basc), sembla que (compta no es facin mal) alguns espanyols se'n recorden del federalisme, ara que Catalunya ja ha decidit fer el seu camí, ara, se'n recorden del federalisme. Una nova pastanaga per intentar enganyar els catalans, que ja n'estem fins els collons de l'estat espanyol. Suposo que faran com a a Cuba, que quan ja eren independents els van concedir l'autonomia, els espanyols van al seu ritme, diferent al de la resta del món mundial.

Quan sento alguns espanyols parlar de federalisme em venen basques. Com es pot ser tan hipòcrita, cínic..per no dir alguna cosa més gran? Espera, si encara gràcies que no incloguin la paraula "federalisme" en la seva llei de seguretat ciutadana per "insults a espanya"! El primer que em ve al cap és, si volen fer un estat federat espanyol de veritat, doncs que ho facin. Cap problema, és cosa seva. Com a catalans, ja n'hem tingut prou de ser cornuts i a sobre pagar el veure. A nosaltres no ens han de convèncer de res, ni treure'ns l'enèsima pastanaga, sobretot després de reconèixer que pensen sortir de la crisi gràcies a continuar explotant els catalans al màxim. Tenim un milió i mig de ciutadans sota el llindar de la pobresa, prou de pastanagues! Jo ja soc federalista, però dels Països Catalans!   

Els catalans volem la independència, no que els espanyols canviïn el seu sistema d'organització territorial! Que facin el que vulguin! Que volen votar? Que volen reformar la seva constitució vigilada per l'exèrcit i amb el pollo a la coberta? Doncs ja s'ho faran, és el seu problema. I a sobre n'hi ha, quina mania, que pretenen contraposar independentista a federalista! Una cosa és un dret universal bàsic a poder decidir el teu futur col·lectivament i una altra un sistema polític. Però com pretenen que ens creguem que se faran un estat federal, si encara a hores d'ara l'estat espanyol postfranquista, ni tan sols condemna la dictadura! L'estat espanyol està lluny de poder assolir la més mínima base democràtica, que és l'únic estat del segle XX que ha restableret una monarquia! Si us plau... que manté una pantomima com el senat només per tenir cubates barats i spa gratuït. Amb aquesta colla de tarats postfranquistes ens hauríem de federar? Però estan de broma o què?

I a més, és que per poder-te federar, primer hauràs de ser independent, dic jo no? I en el cas que siguem independents, i que volguéssim federar-nos, ja posats a federar-se... qui amb dos dits de front s'hi voldria federar amb l'estat espanyol????? Ja posats, federem-nos amb algú que no tingui més que un 7% d'atur, no? Cada dia ens insulten, ens menystenen, ens roben i a sobre si et queixes ets un insolidari. Els espanyols són els primers que no volen saber res dels catalans! Només ens han volgut per espreme'ns els diners i colonitzar-nos. El que em sembla trist, ridícul, patètic, són els llepaculs catalans que encara es pensen que de l'estat espanyol se'n poden treure complicitats. Recorden els gossos atonyinats que acaben llepant la mà de qui els apallissa.  Per federar-se en calen mínim dos, i l'estat espanyol no vol un tracte d'igual a igual amb els catalans. Els catalans ja som federalistes: quan els valencians i els illencs ho creguin oportú ja ho saben, aquí hi serem. Independència ja!

dijous, 7 de novembre del 2013

Canal 9 i la hipocresia

El PP tanca Canal 9, i els treballadors es tanquen a dins com els grecs. Ara sembla que els treballadors s'adonen de tots els despropòsits d'aquests canal. És una actitud com a mínim hipòcrita, haver callat durant 15 anys i ara treure la bandera del valencià (ni ara s'atreveixen a dir-ne català) i de l'ètica professional, quan són els pioners de la tele escombraria, amb programes com Tómbola, i el valencià es limitava als telenotícies i alguna coseta més. Ara apareix Iolanda Marco amb la seva carteta dient el que ja sabíem fa temps, però ells callaven fins abans d'ahir. Per alguna cosa era un canal un amb 4 de share.

Això tampoc treu greuetat a l'actitud feixista i censora del PP. Tot i que tampoc sorprèn: ja havien tancat els repetidors que portaven el senyal de TV3 i multat els propietaris. Està en la línea de carregar-se tot es que faci olor a català, no per canal 9, sinó perquè alguns com l'ABC ja se freguen les mans pensant en tancar TV3, segons ells, una fàbrica d'independentistes.

L'ERE no acceptat, només ha estat una excusa. La realitat és que la gestió política d'aquest canal, nascut per evitar la visió de TV3, ha estat nefasta. Tenien més treballadors que tele 5, Antena 3 i la Sexta junts. Allà, anaven a parar endollats, amics, familiars i saludats del PP a cobrar un sou públic sense que molts d'ells sabessin ni tals sols què hi anaven a fer. A més, com que es veu que eren pocs, extarnalitzaren la producció de programes. Tot plegat convertí C9 en la tele més endeutada de l'estat espanyol.

Diu el PP que prioritzaran els serveis als ciutadans, abans que gastar 40 milions d'euros en la tele. Deixant de banda que C9 era un servei públic (en teoria), és curiós que se recordin ara de les escoles, quan tenen 14.000 alumnes que volen estudiar en català i no poden, perquè el govern del PP no els ofereix plaça. També resulta cínic per part del PP que temporades passades es gastessin més de 100 milions d'euros en pagar drets als clubs de futbol valencians. Diners pagats mitjançant la caixa mediterrania, amb la mediació d'elements encausats a la trama Gürtel.

També està bé que es recordin després dels desastres de les ciutat de les arts, l'aeorport de Castelló, la visita del papa (coincidint amb els desastre del metro de valència, que no va merèixer cobertura per part de C9), la copa de vela, el Cabanyal, la fòrmula 1, Terra Mítica ( amb la prèvia crema de terrenys per urbanitzar) o la ciudad de la luz,  entre d'altres d'altres. Sense comptar que el de valencia és el litoral més trinxat de la península i de tot Europa.

I de tot això què en deia C9? Res. Res de res. Ni paraula de les imputacions de Camps, ni de cap altre membre del PP mai. A C9 tot eren falleres, processons, futbol i "egpana va bien". I seguint la línia blavera del PP, si alguna cosa anava malament era culpa dels catalans.

Ara, els treballadors de C9 ploren, però la realitat és que no es trobarà a faltar la seva vergonyosa submissió al PP. Pel que fa als feixistes del PP, mai van acceptar la correspondència d'emissions amb TV3 i les illes, el que podria haver significat un salt en nombre de potencials televidents, pel que ja els està bé eliminar un mitjà, si com preveuen les enquestes no el podran controlar a partir de les properes eleccions. La seva dèria és no reconèixer la unitat lingüística.












dilluns, 4 de novembre del 2013

Benvolguts amics, contactes tots, 

El Bloc d'Històries d'Europa
Com alguns de vosaltres ja sabeu, he iniciat un projecte, amb en Jordi Bonvehí, per impulsar el coneixement de la història, concretament de la història d'Europa.  Creiem que és bàsic per a una democràcia sana que les persones exerceixin la seva llibertat,  i per això calen tenir uns coneixements mínims de l'entorn on es viu. I pels catalans, avui com fa mil anys, el nostre entorn és Europa, tot i que no necessàriament aquesta Europa que hi ha ara.

Malauradament, el context cultural històric que ha patit el nostre país, ni tan sols  ens ha permès de conèixer la pròpia història. Encara avui en dia, els ensenyaments obligatoris impedeixen aquests coneixements de l'entorn, imprescindible per coneixes a sí mateix, reduint l'espai d'estudi històric a la mínima expressió. 

I encara aquesta mínima expressió s'obliga a que sigui unidireccional i subordinada completament a l'estat espanyol, o, millor dit, a la historiografia creada des de Castella. Així, els nostres joves, en el millor dels casos,  poden arribar a saber on para el Guadalquivir, i d'altres rius peninsulars (diguem-ne rius per entendre'ns) però són completament ignorats en res més. Per exemple, no saben ni quin riu passa per Berlín, i això que és la capital econòmica actual d'Europa, i no diguem situar l'Elba, el Tet o la Garona.  En casos més greus hem vist exàmens on els alumnes posaven el riu Mississipí a Londres. 

Algú pot pensar què això és anecdòtic. No. No ho és, i és molt perillós, la ignorància és una xacra per a la democràcia. I també per a temes considerants pràctics, perquè els nens catalans rarament s'aniran a ofegar a Sevilla, per contra s'ofeguen als canals de rec de Lleida o se'ls emporten les riuades  del Maresme, perquè ningú els ha explicat aquestes característiques del nostre país, molt menys la formació reglada. Només cal visitar un col·legi, per veure encara els marcs mentals en que es mouen i fan moure els nens. Ja no fan aprendre de memòria els reig gots, però és només el pas anterior, pràcticament no s'ha avançat res. I la llei Wert, i Bolonya, per contra d'avançar, pel camí del retrocés. Avui en dia, que molts catalans es veuen obligats a emigrar a Europa, resulta que no en tenen ni idea de la història dels països on van, i per molt que ens obliguin a conèixer quina és la capital de l'estat  espanyol (la metròpoli colonial) això els servirà de ben poc quan hàgim d'anar a Anglaterra, per posar un lloc.

En temes polítics, també es veuen les mancances en tot tipus de l'ensenyament, tants anys centrat només en inculcar a la força l'espanyolisme, fomentant l'aïllacionisme. Resulta quasi impossible que penetrin conceptes tan bàsics com la democràcia a bona part de l'estat espanyol, i pràcticament, ni tan sols els qui tenen responsabilitats polítiques saben diferenciar els poders legislatiu, executiu i judicial. No coneixen la revolució francesa, no saben què són els estats, no saben com s'ha creat Europa i a sobre critiquen els organismes internacionals quan els piquen el crostó. La ignorància és atrevida.

El nostre projecte, modestament, intentarà d'una forma amena, intentar cobrir aquestes mancances de coneixements de l'entorn europeu d'una forma planera. Coneixements enciclopèdics estan ben coberts a Internet, manquen temes fabricats que expliquin temes concrets, sobretot d'actualitat. I en això ens posarem. Us  animem a tots, per tant, en tant que contactes nostres, a participar d'aquest nou projecte, aportant els vostres comentaris, peticions i suggeriments. 

També estem al facebook i a twitter

Us hi esperem!

dilluns, 14 d’octubre del 2013

L'església catòlica: una ideologia satànica

Ningú en la història ha tret tant de profit dels seus màrtirs com l'església catòlica. D'ençà l'Edicte Milà de l'any 313 que l'església oficial es va agafar al poder com una paparra i no han parat de beatificar i viure del conte a cor que vols a costa de la suó del front dels altres. Ara n'han beatificat 500 de cop, ja tenen suposem per 2000 anys més de victimisme i d'aprofitar-se de la gent.

Que no se'm mal interpreti, els morts, morts són, i les víctimes tenen dret a reconeixement. Un cop dit això. El problema és que a l'estat espanyol només es reconeixen encara les víctimes d'un sol bàndol, mentre les restes dels altres estan enterrades sense ni identificar als marxes de les carreteres, en paradors desconeguts. A més, important, cal no caure en el parany de comparar i dir que són iguals una persecució d'un bàndol com el d'un altra. Mentida: ni en quantitat, ni sobretot en planificació s'està parlant del mateix. Mentre que les víctimes religioses ho foren d'avalots incontrolats, la Generalitat intentava amb el seus pobres recursos salvar molta gent de la revolució anarquista, i ho va fer. Per contra, els militars van planificar l'extermini premeditat de tothom qui tingués una ideologia concreta i represalià les seves famílies. Tan les va represaliar que encara avui moltes no saben ni on son els seus familiars enterrats. I això es feu des de l'aparell d'estat. I en quantitats ni diguem, els religiosos estaríem parlant d'uns quants centenars, 500 n'han beatificat, mentre que represaliats per republicans van ser centenars de milers. No es pot comparar.

Això, a més, sense obviar la prèvia: la república era el govern legítim, i els militars s'hi van revoltar en un cop d'esta feixista. L'església va donar suport al cop d'estat. Havia format part dels pilars de la restauració, junt amb els empresaris i els militars. Van estar sempre en contra dels drets socials minsos guanyats durant la república i quan els militars s'hi va revoltar contra la població l'església beneïa canons i qualificava la guerra de “croada”. Aquests són els “màrtirs” que van beatificar ahir: els qui anaven a Montjuïc a beneïr els militars i a administrar l'extrema unció, com a única “salvació”, als treballadors afusellats que lluitaven per un sou digne, una educació pública pels fills o per les jornades de 8 hores. Els mateixos que durant la república, des del primer dia, increpaven, mentien i tergiversaven des dels seus púlpits contra la igualtat de la dona, contra l'ensenyament laic o contra els drets dels treballadors.

L'església catòlica en llarg de la història han exercit de talibans destruint patrimoni qualificant-lo d'heretge i coses del diable a tort i a dret, el poc que s'ha salvat ha estat perquè l'han reconvertit tant per als seus interessos que poc recorda el que havia estat. Exemples, com el coliseu de Roma n'hi ha a muntanyes. Acompanyant aquesta destrucció física l'església ha aculturitzat tot el continent europeu i bona part del món. Avui només queden restes del que va ser la cultura tradicional, qualificada de pagana i amagada sota les festes catòliques imposades a sobre.

Aquesta imposició es feu acompanyada d'un nou ordre social en que l'església era dalt de tot de la piràmide social, el feudalisme. Els abats, els bisbes... eren autèntics senyors feudals tan o més sanguinaris que els seus homòlegs militars. Exercien les seves jurisdiccions amb ma de ferro i no dubtaven en escarnir els pagesos als quals van tenir sotmesos durant tota l'edat mitjana. Per eliminar la competència ideològica i de pas alleugerir el pes demogràfic intern es van empescar les croades, autèntiques matances d'innocents.

Amb el descobriment d'Amèrica s'obria per l'església un nou filó per aconseguir riquesses: el genocidi indígena, de cultures en molts aspectes molt més avançades que les nostres a la seva època, amb la crema de tot el patrimoni cultural, és sens dubte una de les gestes més salvatges de la història de la humanitat. Al continent mentrestant no es van quedar quiets per defensar els seus privilegis, sempre de la ma dels reis per suposat, van empescar-se la inquisició. Milions de persones van morir sota les seves tortures, o “interrogatoris” que en deia l'església. D'entre els milions de víctimes, com sempre, moltes dones acusades de bruixeria. Per no parlar del progroms i la persecució mil·lenària contra els jueus, acusats injustament de matar un dels seus, per molt que després el pintessin ros i d'ulls blaus. Aquesta mort va justificar, a parer de l'església, que s'arribes quasi a exterminar el poble jueu.

L'església sempre s'ha enfrontat als avenços. Quan la impremta es va empescar els llistats de llibres prohibits, es va dedicar a cremar, com els nazis, llibres que no eren del seu grat i a perseguir els qui els escrivien, talment com avui fan els talibans. Van ser els inventors de la censura: bravo per l'església. L'església sempre va defensar que la terra era plana, que era el centre de tot, que l'evolució era una cosa malèfica i els jeroglífics egipcis senyals diabòlics.

I per suposat, quan eren exterminats els enemics de l'església a fer festa grossa! Res de respecte a les vívtimes ni de fe. La seva explicació era com la dels nazis: no eren persones, eren rates. Com amb els hugonots, i això que aquests eren cristians, però no catòlics clar. En van matar més de 25.000 a França durant els fets de la nit de Sant Bartomeu, i què va fer l'església? Un tedeum per Roma per celebrar-ho, i segurament després una orgia en privat. Igual amb la matança durant la guerra dels 30 anys de Magdeburg, tan era si es tractava de nens, dones i gent gran, si no “combregaven” amb el poder de l'església se'ls degollava i prou. Aquesta era la idea de religió dels catòlics.

I en època contemporània tampoc han avançat gaire. Han donat suport a totes les dictadures: Xile, Argentina, i com no la franquista, que per això son els guardians del mausoleu del dictador construït amb ma d'obra esclava, de presoners republicans. Durant la dictadura van poder practicar els que més els agrada: la pedofília. Encara no costa de trobar testimonis, nens a qui els Jesuïtes ficaven la ma a la butxaca per buscar el que fos. Per no parlar dels càstigs corporals, com l'entranyables regles a la punta dels dits. Tot molt ben vist per les autoritats eclesiàstiques, sempre que a la paret hi pengessin el crist amb els dos lladres al costat.

L'afició pederasta de molts membres de l'església segueix encara avui. Als anys 70 del segle passat també es van apuntar al segrest de nadons (cosa que ja havien fet durant la dictadura) durant la transició: adopcions il·legals a manta a canvi de diners que sembla és l'únic que interessa a l'església. I això en connivència amb l'estat espanyol, perquè de diners en reben i molts gracies als concordats, l'últim del 1979. L'església aquest any vinent rebrà 13 milions d'euros cada mes (cada mes!), en total 162 milions d'euros anuals. Perquè faci les seves “cosetes”, ja se sap... el que facin. Tenint en compte que les retallades que obliguen a fer al govern de Catalunya, que representen retallades en despesa social com sanitat i educació, són de 7 milions d'euros anuals. Dóna que pensar no?


I avui encara, com diu la cançó, què fa l'església? Davant la gana, l'atur, els desnonaments, l'església ho te clar: no a l'avortament! I sobretot, no als catalans, que ens volen treure la mamella de l'estat! Sort que encara ens queden les Femen!

dijous, 3 d’octubre del 2013

Democràcia i coneixement: el paper de les humanitats

Un autèntica democràcia ho és no només perquè ho digui un paperot, per molt que aquest paperot es digui Pepa,  Estatuto Real o Constitución, sinó perquè els ciutadans que s’han dotat d’aquest sistema  (i no hagi vingut imposat per les circumstàncies  o des del poder  o les dues coses alhora) són plenament responsables i conscients de quin és el seu paper en una societat. I per mostra la Gran Bretanya. La GB no té constitució. En molts aspectes funcionen amb la tradició! I què vol dir això? Doncs que si una cosa funciona, no cal estar marejant la perdiu cada vegada que es canvia un govern. Però sobretot vol dir que tenen clar que quan hi ha discrepàncies entre el que diu la llei (o el que s’havia fet fins ara  o el que li sembli a qui li sembli per molt magistrat o lord que sigui) i una majoria de la població, no hi ha discussió possible: la gent té raó, i les lleis es canvien i prou. Cal que la gent sàpiga les coses. I oi que és un país plenament democràtic, on fins i tot es pot votar?

Per tenir una autèntica democràcia, per tant, calen dues coses: un marc de llibertat i ciutadans amb ple coneixement de causa. Sense una d’aquestes coses no és una autèntica democràcia, i no diguem sense cap de les dues. Una “llibertat” atorgada, delegada, dirigida i vigilada, no és una democràcia, sinó una dictadura camuflada, normalment un període històric de temps que segueixen a les dictadures reconegudes on els suposats drets, suposadament “adquirits”, són salvaguardats pels mateixos poders fàctics. Una democràcia on les opinions es creen (no s’expressen), on s’intenta controlar el pensament de les masses (atorgant-se la raó del silenci inoperant), i a on alhora s’intenta controlar l’educació (Llei Wert, TIL...), limitar la cultura  (pujades d’IVA, control de subvencions...) i dificultar l’accés a l’ensenyament (encarint-lo, destruint beques, carregant-se la investigació, eliminant ajuts a menjadors...) no és una democràcia de veritat.

Però més enllà del funcionament d’un estat inoperant, que cada vegada que té un conflicte només sap treure l’espantall de la por i agitar els fantasmes de sempre (Gibraltar, els catalans i els bascos) com a caps de turc, el que és realment preocupant és que aquest discurs cola sobre una gran part de la ciutadania de l’estat. Per sort, els catalans hem sortit d’aquesta presó mental en la qual ens tenien tancats. I ara podem veure què hi ha món més enllà de la caspa casernària, colpista o que pretén fins i tot abolir institucions com la Generalitat. Que perquè se sàpiga, la Generalitat (una institució amb 700 anys d’història)  no emana de la constitució “agpanyola”, doncs va ser restituïda (atenció: re-restituïda) al 1977, quan la constitució de la qual, diuen, emana el poder del president de Catalunya, és de finals del 1979.  

Amb aquest panorama, la mal anomenada democràcia es converteix només en una arma més per llençar contra l’adversari polític, amb retòrica buida i plena de circumloquis on s’intenta que cada vegada que es comet una errada no surti publicada, s’eviten les rodes de premsa o s’evita donar explicacions a qualsevol nivell.  Una democràcia que no garanteix les llibertats de la il·lustració més bàsiques com: la llibertat d’expressió amb tancament de repetidors de TV, segrest de revistes, persecució de banderes ( als EEUU cremar banderes no és cap delicte, entra dins la llibertat d’expressió- i no diguem penjar o despenjar-les), persecució de crema de fotos del rei  (ara mateix estic cremant una d’Alfons XIII d’una revista- que vinguin a detenir-me a casa); no garanteix tampoc la independència judicial, on persones militants destacades de partits en formen part, on els càrrecs de la judicatura són nomenats pels mateixos polítics; i no diguem de la separació dels poders executiu i legislatiu, que a l’estat espanyol ningú sap on para, al senat segur que no i la cambra aquella dels trets al sostre i les goteres on es fa fora els parlamentaris per no dir el que toca o no parlar la llengua de l’imperi, ni diguem.

Però no tot és “culpa del sistema”. Tampoc és una autèntica democràcia aquella on la gent deixar fer “als polítics”, perquè “igualment faran el que voldran”. És un tema de responsabilitat individual. Un ciutadà que no té un aparell crític per desenvolupar la seva pròpia opinió no serà mai un ciutadà democràtic. Per molt que l’estat digui el que vulgui. Com tampoc passa al revés, per molta dictadura que hi hagi, tu pots optar per la llibertat i lluitar. Kant fa temps que ho va inventar això: una persona que en depèn d’una altra pel que sigui, no serà mai un home lliure. Si hom ha de seguir les instruccions piramidals dels partits, amb multes incloses en la divergència de vot, si hom no pot accedir a l’ensenyament educatiu que li ha de facilitar aquest aparell crític, necessari per  poder tenir opinió, si hom desisteix de tenir una opinió formada, independentment del que diguin els mitjans de comunicació, no serà mai un home lliure.  

Lamentablement, com diu Jaume Barberà,  l’estat espanyol  està des de fa segles controlat per la mateixa oligarquia centralista. Aquesta elit, culturalment castellana i ideològicament ultraconservadora, fan tot el possible per mantenir a la seva població en la ignorància. Que la gent pensi per si mateixa els provoca autèntic terror. D’aquí que cercles culturals, com els que vertebren altres llengües (llegeixi’s català), els provoqui una animadversió irracional, com s’està veient. És per aquest motiu que Carme Forcadell (presidenta de l’ANC) deia que, a la fi, la independència de Catalunya podria servir de catalitzador perquè els pobles de la península, com l’andalús o l’extremeny, també aconseguissin alliberar-se dels terratinents i els senyoritos, com la duquessa d’Alba, la pagesa que rep més subvencions europees a l’estat espanyol com denuncia David Fernandez ( CUP).  La responsabilitat, doncs, que ens farà lliures i ens farà tenir una autèntica democràcia, comença per entendre que nosaltres formem part d’un col·lectiu social, i que és responsabilitat nostra millorar el col·lectiu (o societat o nació) millorant-nos a nosaltres mateixos.

No són “els altres” els qui ens han de fer les coses, ni tal sols “els polítics”. No és sempre “la gent” els qui diuen o fan...hem d’entendre que pels altres nosaltres també som “la gent”. Només una escletxa té aquesta estratègia: Internet encara no ho poden controlar...encara. Per això hi ha avui dia una batalla per la llibertat de drets d’expressió a internet, mal camuflada en una suposada batalla pels drets de propietat. Pel que fa a la nostra nació, estem vivint un període d’organització nacional que ens portarà de cap a la llibertat, sense dubte, però queda molta gent per convèncer. Per això més que mai caldria que els intel·lectuals del país tornin a la societat que els acull la quota de coneixement que tant treu de polleguera a l’estat: les humanitats. 

A l’estat, i a la  “carcúndia” que el controla, no li molesta que s’aprenguin matemàtiques (sempre que no ho combinem amb teoria política), ni anglès (sempre que no passem d’un nivell estil Ana Botella), els molesta que la gent aprengui història (que sapiguem d’on vénen i perquè fan el que fan), els molesta que aprenguem geografia (i que veiem que el món no s’acaba a la península), els molesta que aprenguem filosofia (i ens adonem que vivim en un femer d’atur, desnutrició infantil, analfabetisme informàtic, especulació urbanística i corrupció política galopant).


Avui, llegint una entrevista a un antic company de facultat, CristianCortes, he recordat tot això, he recordat perquè me manifestava contra Bolonya, i sobretot recordo perquè tinc l’estelada penjada al balcó. Però sobretot em preocupa que hi hagi gent que no vegi, o pitjor que no vulgui veure, el que està passant encara al nostre voltant: perquè l’autèntica democràcia, com l’autèntic amor als altres, comença per un mateix.

dimarts, 24 de setembre del 2013

Resposta a un espanyol

Abans, però, d’entrar a comentar el que hi posa, caldrien unes consideracions prèvies.  Malauradament ja estic avesat a llegir parides d’aquestes que no cal confondre amb història. La història  és basa en conceptes i mètodes científics de constatació documental, testimonial  o arqueològica molt allunyats de les parides que hom pot inventar-se des de la seva obcecació sectària.

Els historiadors sabem que és molt fàcil, sempre en llarg de la història ho ha estat, mentir,  tergiversar, o directament inventar-se les coses, fer-se-les a mida de les pròpies opinions, com és el cas del text a comentar. Contràriament, entrar a rebatre una per una cada una d’aquestes xorrades, és una tasca difícil, pel que representa de coneixements, i sobretot arriscada, doncs qualsevol petita relliscada en la defensa d’un argument automàticament a ulls d’un tercer podria significar la justificació automàtica de la mentida, creant un efecte contrari al cercat.

Normalment, ja fa temps que no m’hi poso a rebatre textos d’aquesta mena, perquè ho considero una pèrdua de temps. Si qui escriu coses d’aquestes volgués informar-se, ho tindria fàcil en qualsevol manual, si no ho fa és que no vol i per molt que li diguin es nota d’una hora lluny que li relliscarà. I en qualsevol cas, intentar convèncer una sola persona, per molt que ho aconseguíssim, tampoc no ens traurà de pobres ni traurà l’estat espanyol de la supina ignorància en que es troba.

Suposo que t’has preguntat, quan has llegit aquestes barbaritats, com feia Sánchez Piñol fa poc en una resposta seva a una tergiversació històrica sobre Victus, com és que els historiadors no donem resposta a aquestes coses. Ell mateix es contestava, però encara més clar. Per entendre’ns, contestar coses d’aquestes per a mi o per qualsevol historiador, vindria a ser l’equivalent al programador informàtic de carrera a qui li diuen “doncs programa’m el vídeo”. En un país normal, qualsevol nen d’ESO es pixaria de riure llegint aquesta paranoia de text, i no caldria matar mosques a canonades.

Lamentablement, aquí hem de suportar que les vomitades de Cesar Vidal, d’entre altres feixistes que encenen el personal a la caverna, facin estralls en una població que a partir dels 40 cap amunt va rebre adoctrinament franquista a l’escola. No “ensenyament”, com a vegades gentilment es diu, sinó adoctrinament que era el que s’inculcava. I encara els mateixos “professors”, donat que no va haver depuració del règim dictatorial, van estar donant classe fins als anys 80 i 90 del segle passat, fins que es van jubilar. I d’aquí que tinguin a l’estat espanyol l’”educació” que tenen.

Un cop fetes aquestes prèvies, comentem una mica el que hi posa al text.

D’entrada un tema de fons, el dret a decidir i la història. Sembla que l’objectiu del  text és justificar que Catalunya per si sola no tindria dret a decidir, sinó que ho haurien de fer tots els ciutadans de l’estat espanyol. I per justificar això, no fa servir arguments jurídics que és el més normal trobar-se, sinó que intenta justificar-ho remontant-se a “tiempos remotos”. Per mi “remoto” vol dir comandament a distància, no sé si es refereix a ahir, fa mil anys o mil milions d’anys. Sembla el típic enfatitzador d’algú que no coneix la prehistòria, que seria el terme correcte al que suposo vol fer referència.

Bé, en qualsevol cas, el primer parany en el qual no cal caure es acceptar això: subordinar el dret a decidir a interpretacions històriques més que interessades. El dret a decidir dels pobles és un dret que tenim avui per fer pacíficament el que en llarg de la història s’ha fet sempre a garrotades, només cal repassar les fronteres actuals del món per veure-ho. I aquest dret el tenim com a nació tan si Catalunya, el sentiment català, els catalans o la cultura catalana  van néixer fa mil anys, deu mil o just la setmana passada. Perquè el dret a decidir implica voluntat de futur, no de passat, no farem un referèndum per decidir què érem fa dos mil anys, sinó per decidir què volem ser d’ara endavant.

Si no haguessin canvis, la gent no anés endavant,  els pobles no evolucionessin, encara saltaríem pels arbres o parlaríem en Neandertal, fos com fos que parlessin. Per tant, segon parany en el qual no cal caure i que qualsevol persona amb dos dits de front només pensant amb lògica hauria de veure: que les coses siguin com siguin fins un moment determinat, no implica que no puguin canviar. Si una cosa s’aprèn en història és que les coses evolucionen i canvien, no resten inalterables, i per regla de 3, les coses canviaran en el futur. És a dir, encara acceptant que Catalunya hagués estat part de l’estat espanyol des que  l’homo sàpiens va sortir d’Àfrica, això no seria cap argument per obligar-nos a continuar estant a un lloc on ja no volem ser-hi. Tot té un final.  Fins i tot estic disposat a acceptar, des d’aquest punt de vista, que a alguns espanyols els sàpiga greu que marxem, però els demano que reflexionin. Què volen: mantenir algú contra la seva voluntat i estar barallant-nos per tot, en tot moment? O deixar-nos a anar i restar com a amics i bons veïns? Aquesta seria una reflexió que en qualsevol cas han de fer els espanyols, no els catalans.

Pel que fa a la conclusió final que en fa, respecte qui ha de decidir, si els catalans o tots els ciutadans de l’estat, ja no caldria ni comentar-la, perquè en no acceptar els dos punts anteriors queda clar que no acceptem el parany en el qual se’ns vol fer caure: qui vol decidir el seu futur és qui ha de triar, precisament perquè no volem que altres decideixin sobre el nostre futur. El parany d’aquest text, com tants d’altres, seria el de l’exemple del Superman. Clar, si tu d’entrada acceptes que un tio amb el calçotets per fora i una capa és capaç de  volar,  travessar-te amb els raigs X dels seus ulls, aixecar avions amb un dit i que si es tira un pet et congela, si acceptes això d’entrada, fins i tot pot tenir sentit i certa lògica argumental tota la resta de la pel·lícula. El problema és que la prèvia és mentida, i en aquest cas molts arguments de la trama també.

Un cop aclarit el tema de fons, podem fer un repàs als conceptes pseudohistòrics que es fan servir com a “argument”  per sostenir la mentida anterior. Que no són més que un reguitzell de despropòsits, errors de concepte, error d’interpretació i... error de tot en resum. Sento fer-ho així, però ho faig per abreviar, perquè ja m’estic allargant i prou sabut és que pocs llegeixen tant a Internet.

“Cataluña, desde los tiempos remotos estaba habitada por hispanos”

Mentida. El territori que serà Catalunya està habitat des de la prehistòria. Com a mínim des del paleolític inferior. I hi ha restes de fa mig milió d’anys a Talteüll (avui França, però històricament part de Catalunya).

“,concretamente los layetanos que rean un pueblo ibero,”

Mentida per incomplert. Ara estaríem parlant de protohistòria, és a dir, historia que es coneix per fonts de terceres persones, els romans bàsicament. Els ibers no formaven cap unitat política, això d’entrada, sinó que eren una munió de tribus que habitaven bona part del llevant peninsular, no només Catalunya. Al territori del que serà Catalunya, que encara no ho és, no només havien els laietants, sinó cerretants ilercavons, ilergets, ausetants... i un llarg etcètera.

 “fue con motivo de la invasión árabe cuando Carlomagno que temía que la invasión árabe-bereber acabase con su Imperio, conquistó el territorio

Mentida. Tot. Es fa difícil saber per on començar. Els musulmans, que no només àrabs, no van envair, sinó que van arribar cridats pels bàndols dels pobles germànics que es disputaven drets successoris. Un cop aquí s’hi van  quedar, van conquerir, però de cap manera van “envair”. La població romana va romandre, a l’igual que ho va fer després de l’arribada dels pobles germànics, els únics que fugiren van ser les classes governants. Al principat ni això: va romandre tothom.  Carlemany no va ser qui vení a Catalunya, sinó el seu fill Lluís. La suposada “conquesta” de la que parla va consistir en arribar a Girona i que li obrissin les portes voluntàriament. I (a los árabes no a los españoles)” . Mentida, d’àrabs pràcticament a Catalunya ni es van veure, es van quedar amb les zones més riques de la península que sempre des del romans han estat al sud peninsular, pels musulmans Catalunya era una terra muntanyenca agresta que van deixar en mans d’algunes guaricions de berebers. Això a la Catalunya vella, a les zones de Catalunya que van romandre més temps sota dominació musulmana, la Catalunya nova, van ser majorment la població romànica la que s’hi anà convertint a l’islam com va passar a la majoria de la península.

“y los replobó con franceses del sur, de la Septimania, del Languedoc...etc. “

Mentida, la població pel que fa a Catalunya, com ja hem comentat, va romandre al territori. En tot cas, parlar de “francesos” en aquestes èpoques del sud, septimània o llenguadoc és un anacronisme.

“eran gente necesitada e inculta que no hablaban ni francés ni español y que Carlomagno los utilizó como carne de cañón,”

En aquella època, els francs parlaven la seva llengua, és a dir, una variant de germànic, perquè ho entenguis: alemany primitiu, no “francés” que encara no existia com a tal. Les llengües romàniques estaven en període de formació. El primer document conservat en una cosa que recorda al francès, son els Juraments d’Strasburg del 842  en  què ja apareix una llengua que no té res a veure amb el llatí. Així mateix aquest text va ser redactat també en alemany primitiu, perquè ho pogués entendre tothom. No cal dir que l’”espanyol” no existeix com a llengua ni avui en dia, en tot cas existeix el castellà que s’ha imposat com a llengua única a l’estat espanyol. Evidentment, els habitants de la zona, que insisteixo, van romandre, parlaven ja llengües que no tenien a veure amb el llatí, però encara no prou separades segurament perquè no es poguessin entendre entre elles. D’entre aquestes el català.

“Carlomagno llamó a esta muralla humana la Marca Hispánica, señal de que se estaba refiriendo a España).”

Mentida. El concepte Hispània o hispànic, s’ha fet servir en llarg de la història amb moltes excepcions, majorment coma a concepte geogràfic, no polític. Això és un senyal de que s’estava referint a la península, perquè a l’imperi hi havia moltes marques frontereres.

“Aragón conquistó Cataluña y posteriormente se anexionó a Castilla.”

Aquí ja m’estava rebolcant pel terra de riure. Jo havia sentit a parlar de la unió del regne d’Aragó i el comte de Barcelona per casament de Peronella ambRamon Berenguer IV, però no sabia que ens haguessin envaït... potser ho van fer amb les dames d’honor i els mariachis que van tocar al convit! ;D Aquesta unió va durar fins a la guerra de successió, conservant cada territori la seva identitat, malgrat que els aragonesos cada vegada més es van anar assimilant als castellans, perdent la seva llengua. Finalment castellà es va anneixionar tot, no només Aragó al 1707, sinó que els borbons anorrearen totes les institucions del principat de Catalunya.

I en això estem, commemorant els 300 anys d’aquesta desfeta i fent evident la nostra voluntat de ser-hi per sobre de les vicissituds històriques.  

Observa pues, mi querido amigo que el territorio siempre fue español, la gente es otra cosa.”

Aquest és un greu problema que tenen els espanyols, com ara s’anomenen els castellans,  acostumats a haver d’imposar tot. Què vol dir que la gent és una altra cosa? Un país el fa la seva gent. El contrari seria com van fer els feixistes al 1936: “defensar egpangññña” encara que fos matant milions de persones.  Però tornem una altra vegada al començament... i què? Avui, insisteixo, avui en dia, els catalans ja no hi caven en el concepte que els castellans tenen d’”espanya”, per tant, toquem el dos. Cap problema.

“ Pero el hito histórico más importante fue el Tratado de los Pirineos o Paz de los Pirineos firmado el 7 de noviembre de 1659 por parte de los representantes de Felipe IV de Castilla y III de Aragón, Luis de Haro y Pedro Coloma, y los de Luis XIV de Francia, Cardenal Mazarino y Hugues de Lionne, en la isla de los Faisanes (en río Bidasoa, en los límites del País Vasco Norte), poniendo fin al litigio de la Guerra de los Treinta Años y en cuya virtud todos los territorios al sur de los Pirineos se reconocían como pertenecientes a España y todos los territorios al norte de los Pirineos eran franceses.”

Aquí ja és per sucar-hi pa el cúmul de despropòsits. A veure, la pau dels pirineus no és res més que un apèndix de la pau de Westfàlia que els Habsburg hispànics es negaren a signar emparats pel papa i que continuaren la guerra pel seu compte contra França, que sí havia signat tots els tractats de pau europeus. No va ser cap “hito”.  Pels castellans representà un desgast terrible i els Habsburg estaven arruïnats després de dècades de guerra. Pels Habsburg aquest conflicte representà la pèrdua de l’hegemonia a Europa. Pels terços la fi de l’hegemonia a la batalla de Rocroi.

Pels catalans, de rebot, per pertànyer a l’imperi Habsburg, representà la pèrdua d’una cinquena part del territori del principat, el Rosselló i la meitat de la Cerdanya fins avui. L’estratègia d’Olivares de fer de Catalunya un camp de batalla on dirimir els aires de grandesa de la monarquia hispanica afincada tranquil·lament a Madrid va destrossar el principat. No tot el territori passà a França, avui en dia encara queda Llívia com a record d’aquell tractat en que les institucions catalanes van ser anorreades.

“No cabe ya ninguna duda de que Francia había cedido el territorio que hoy ocupan esos torpes a España. “

Això no sé què vol dir. Però si és un intent d’insult, prefereixo no entendre’l. En tot cas, com a concepte, cal tenir present que la Catalunya històrica és un territori a banda i banda dels Pirineus que s’han disputat i finalment repartit dues potències “sense tenir en compte la gent”.

“En su consecuencia si en Cataluña se aplica el derecho a decidir en esa decisión tienen que participar TODOS LOS ESPAÑOLES, pues es un pedazo de España. y, si es as,i, cuando quieran y donde quieran.”

El problema que teniu els espanyols és que ningú us demana res, som nosaltres els qui prenem una decisió. Si teníeu intenció de fer un referèndum per decidir sobre l’estatus de Catalunya, heu tingut 300 anys per fer-lo. Si el voleu fer, endavant, cap problema, per nosaltres no quedarà, és cosa vostra no nostra, però seguireu sense poder decidir sobre nosaltres. Posa’t en situació, feu un referèndum, vosaltres surt que no serem independents i nosaltres que sí que ho serem... què passa, què preval? ...Efectivament, has encertat.

“Estoy a tu disposición para aclararte cualquier punto que estimes dudoso o confuso. Un abrazo y que se te vea más por aquí.”

Igualment. Ser educat el primer, ja et dic que la intenció és deixar que sigueu espanyols a la vostra manera, ningú us ho treurà. Voleu toros i fiesta nacional, voleu justícia centralista, voleu monarquia, voleu un senat que no serveix per una merda? Endavant. Nosaltres som diferents. Els catalans serem independents.
Salutacions cordials



dimarts, 30 d’abril del 2013

Fins als collons del Santamaria!


Al Diari de Sabadell, que després de 30 anys de suposada democràcia en català té el nom i poca cosa més, escriu un personatge d’allò més representatiu de l’espanyolisme caspós: Antonio Santamaria. Un melillenc establert  a Catalunya fa 40 anys, que es fa passar per periodista, el qual encara és incapaç d’escriure un sola línia en català i malgrat això es permet el luxe de donar constants lliçons als altres.

Aquest senyor té lloc fixe a l’apartat d’opinió. Una secció que el Diari de Sabadell distribueix entre els mateixos  3 o 4 amics, sense deixar que ningú més de la ciutat opini sobre res. Fet que s’ha vist encara més agreujat des de que el diari, alguns dirien per sort, només surt 3 dies a la setmana.

El senyor Antonio Santamaria avui ha tornat a perpetrar uns dels seus constants atacs a Catalunya, i per tant als catalans, des de les pàgines del diari dirigit pel falangista  Ramon Rodriguez Zorrilla. Aquest senyor va ser nomenat a dit director del diari amb l’únic mèrit de tenir carnet de falange. En un país democràtic hauria estat inhabilitat de per vida, però a Sabadell se l’ha deixat tranquil·lament que gestioni el diari de la ciutat, a canvi  de fer de gaseta publicitària del PSC.

El senyor Santamaria avui, amb l’article  titulat “Il·lusions del sobiranisme”,  comença parlant de la greu crisi econòmica per, després d’un exercici de demagògia superb, concloure amb la necessitat d’una república federal. On, com sempre, i a l’igual que els feixistes del PP o Ciutadans, la independència no seria la solució (des de quan la llibertat dels pobles ho és?), i  “l'esquerra catalana” (no sé si per ell la CUP és esquerra) només tindria el paper de “dir alguna cosa”.

En aquest viatge d’hipocresia i de tòrcer la realitat fins fer-la irreconeixible, passa pels mateixos temes, amb el mateix vocabulari, que tots els botiflers espanyols. Siguin de dretes o d'esquerres. Ignora escandalosament el marc estatal i tots els temes que se’n deriven, fet aquest últim que el deixa en evidència.  No és tan sols del què parla, sinó del que no parla. I no és tan sols el que diu, sinó com ho diu.

Uns exemples de perversió: la insistència en dir  “aventura sobiranista”. Home, es diria que avui per avui l’aventura, i de risc, és romandre en un estat espanyol que després de conèixer que té una mitjana d’atur del 24%  i reconèixer que encara creixerà més, diu que “van en la bona línia”.  Després la insistència a voler identificar “nacionalisme” amb “burgesia”... Sr. Santamaria, que això ja té uns quants anys i data de quan a la transició els suposats progres (després s’ha vist que no ho eren tant)  havien de justificar com fos que s’agafaven a la cadira, per al qual menester  s’empassaven amb patates: restauració monàrquica, l’autoabsolució dels responsables del règim i la unitat vigilada per l’exèrcit espanyol, oblidant-s e de condemnar la dictadura fins avui.

I pel que fa a qui és la burgesia i a quin amo vigila. A veure si s’adona en Santamaria: la burgesia és la que va xiular el president de Catalunya al Godó ahir mostrant banderes espanyoles. Aquesta és la burgesia, la que diu que “los pijos son necesarios”, la que mana a Madrid, la que parla la llengua dels borbons i la Guàrdia Civil. A Catalunya, per molt que insisteixi, l’independentisme és transversal i defensat per totes les classes socials, però sobretot per l’esquerra. L’esquerra catalana, és evident, i no una suposa esquerra espanyolista aburgesada que per justificar que ha oblidat la lluita de classes, l’empren contra les nacions oprimides. Com deia Stalin: quina major lluita de classes pot haver que l’alliberament d’una nació? Ui, perdó, que no recordava que els del PSC fa temps que ha abandonat el marxisme per apuntar-se al liberalisme imperant!

Després hi ha la desinformació del senyor Santamaria. Per exemple, afirma que el president Mas va fer declaracions en el marc de “la presentació dels actes de l’11 de setembre”. Error. Que poc coneix la nostra història, senyor Santamaria. El que presentava era l’any commemoratiu del tricenterari de la pèrdua de les llibertats catalanes.     

A la fi, la independència no és que sigui “la solució a tot”, com intenta parodiar Santamaria, sinó que simplement, que no és poc, deixa en les nostres mans les formes de fer les coses: serem allò que vulguem, i tindrem l’estat del benestar que ens paguem. Cosa que vol dir, que si aquí volem prohibir la violència animal i les corridas (en castellà) ningú podrà dir el contrari, que si aquí es vol la dació en pagament ningú podrà dir el contrari ,que si aquí decidim no pagar el deute il·legítim als bancs ningú podrà dir el contrari, i que si nosaltres generem riquesa per mantenir un estat espanyol inoperant, no s’entén per què hem de tenir 1 milió de pobres al nostre país.

El millor de tot és que després de totes aquestes parides s’apunta a fer anàlisi política! N’hi ha per llogar-hi cadires! S’agafa tots els tòpics de la COPE i copy paste! Per  no parlar d’aquesta idea de federalisme que s’han tret ara de la màniga els del PSC i que ni tal sols té suports dins el seu partit. Ignoren que aquesta “idea” ja s’ha intentat dos cops, i els espanyols, millor dit, els castellans, no han volgut res que “vingués dels catalans”. Ignora l’evidència que si ni tal sols volen un estatut, com haurien d’acceptar un federalisme? Però a més, on s’és vist que un estat es federi amb una part de si mateix? Els federalistes catalans haurien de saber que si volen federar-se amb algú primer han de ser independents. 

Per tant, tranquil senyor Santamaria, que si un cop independents es decideix fer un referèndum (cosa que ara està prohibida per l’estat) per federar-se amb qui sigui, es fa i punt. Però deixi’m dubtar de si ja posats a federar-se, essent a Europa, qui es federaria amb algú que té un 30% d’atur i la corrupció més alta del món? Ja posats ens federaríem amb un país civilitzat!

Però n’hi ha que per tal de mantenir  Catalunya sotmesa s’empesquen qualsevol cosa, ni que es noti que és mentida. Per sort cada dia queda menys de suportar aquesta merda intolerant espanyolista que ratlla el racisme. La solució, no és intervenir en la política espanyola, això ja ho va fer el pujolisme i mira com va sortir: els espanyols recollint signatures com bojos “contra log catalane”. S’ha arribat a un punt de no retorn. Hem de deixar que facin la seva, nosaltres  tenim les nostres solucions: ens les apliquem primer a nosaltres i deixem que els altres facin la seva, no hem de ser ”el suport” ni “l’esquerra” ni la reserva de “valors” de ningú, sobretot de ningú que no en vol saber res de nosaltres ni d’acceptar-nos tal com som. Per fer això necessitem un espat propi. I el necessitem ja. Potser llavors al senyor Santamaria amb tanta democràcia li agafarà un cobriment, però tranquil, que si no li agrada la democràcia  a l’Europa del segle XXI no hi ha fronteres, té les portes obertes per anar allà on consideri que pot viure millor, i així els podrà explicar això del federalisme i la corrupció.


  


dijous, 11 d’abril del 2013

Fer les coses abans o després


L'estat espanyol actual té una llarga tradició de veure néixer independències del que va ser el seu territori colonial. Una persona normal, després de la primera experiència hagués aprés la lliçó, una de més curteta (on som la majoria en la qual m'hi incloc) amb la tercera o la quarta hagués tingut força experiència, una persona imbècil a força de fer fins 10 vegades el mateix al final hagués aprés, però l'estat espanyol després de ni més ni menys que uns 20 processos d'independència, des dels Països Baixos fins a Cuba i Puerto Rico, segueix sent incapaç d'aprendre res ni molt menys de reaccionar democràticament.

Els britànics, com en d'altres tantes coses, porten en això avantatja als espanyols. Ells van aprendre a la primera que intentar frenar a cop de decret la voluntat d'un poble d'autogovernar-se només pot acabar malament i que a la fi una guerra només podia acabar amb el mateix resultat: la independència del territori, tal com va passar als EEUU. Per això ara tenen la commonwealth ,allà on van tenir enemics ara hi tenen aliats i la reina de la Gran Bretanya pot dir que també ho és del Canadà i d'Austràlia, per exemple. I avui afavoreixen que els escocesos facin el seu referèndum.

L'estat espanyol no, ells són més llestos es veu: per cada territori que ha volgut la independència una guerra mínim o tres com a Cuba. Tot plegat per finalment acabar fent el ridícul internacionalment, enfrontant vaixells de fusta contra cuirassats, acabant igualment per haver de reconèixer les independències, tot i que molts anys després i a desgrat ...això sí amb molt d'orgull i un que “te quieres callar?”!

Avui en dia, per sort, les coses són diferents i el recurs a la violència ja no és una opció. S'ha de negociar, però per a l'estat espanyol aquesta paraula sembla que no existeix encara. El problema de les inèrcies. Es debaten en la seva impotència de saber que hauran de negociar, però no volen, no tenen tradició i es dediquen a insultar, amenaçar, crear por, asfixiar econòmicament, mentir i fer servir tota mena de barroeries... tot menys parlar. I farien bé d'aclarir-se i saber què voldran en un futur, perquè al final els passarà com sempre: que quan vulguin negociar ja no tindran amb qui fer-ho, els enviarem directament a l'ambaixada (si és que la volen) i que posin una instància per triplicat si volen res.

Si realment no volguessin posar pals a les rodes: que afavorissin el referèndum, que posessin mitjans realment democràtics per fer que sigui vàlid, i llavors ja parlaríem, ja en parlaríem de si assumim o no, per exemple, una part del deute dels governs espanyols. Si es posessin a bones, però ja, en podríem parlar de fer números. El que no es pot fer és trampa: posar tots els obstacles possibles i si al final ni així t'ensurts dir “doncs ara negociem”, perquè et pots trobar el que s'ha trobat sempre l'estat espanyol: una porta als nassos i ara ves a cagar.

Hom diria que els espanyols, o qui governa l'estat espanyol, pateix alcoholisme imperialista crònic. El més trist és qui hi hagi catalans demanant a crits “pegam ara que quan tornis estaràs massa borratxo” i per part espanyola és trist que els més afectuosos i ben intencionats siguin dels de la corda de“tan et vull que et trec un ull”. Anar gastant els nostres diners en espies, insultant les nostres institucions, atacant la nostra llengua, atacant la nostra escola, no és una forma de negociar, almenys per a la resta del món mundial, no sé pels espanyolistes. 

Però si és ben fàcil: doncs quan una cosa no funciona: divorci i tan amics, seguirem sent veïns i ja ens veurem a Brussel·les i per cap d'any, això sí, si negocien abans, no després.

dilluns, 25 de març del 2013

Legalitat i democràcia són dues coses diferents


Diu la Sabadellenca Carme Forcadell, presidenta de l’ANC, que tenim pendent explicar una cosa pels historiadors elemental, com és la diferència entre legalitat i democràcia. Cal dir que l’estat espanyol ajuda a crear diàriament confusió amb declaracions de parvulari on es barregen potinerament 3 mots i els seus derivats sense gaire escrúpols: legalitat, democràcia i constitució.

El codi d’Hammurabi , escrit en una estela de diorita cap al segle XVIII aC. ,és una de les primeres mostres en la història universal de compilació de lleis que es conserven. D’entre altres lleis conegudes inclou les bases dels que seran les lleis del talió, el que al món romà seria “l’ull per ull”. Quan aquesta compilació de lleis es va exposar públicament quedaven encara uns 1500 anys perquè a una petita ciutat situada als marges de la llavors central civilització sumèria, Atenes, es creés una cosa anomenada: democràcia.

La legalitat, a occident, ens ha arribat bàsicament pels romans, mantenint coses de forma legal i acceptada com l’esclavitud. No serà fins al segle XIX ja de la nostra era que primer el tràfic i després la tracta seran prohibides, primer per la declaració universal dels drets de l’home i després pels anglesos. Una llarga història de la legalitat de l’esclavitud que ja regulava en certs aspectes el mateix codi d’Hammurabi. Les lleis es canvien, per sort, a l'igual que en el cas del maltracte als animals, quan la mentalitat de les persones evolucionen.

En llarg de la història, doncs, de coses “legals” que avui ens farien remoure els budells n’hi ha hagut a dojo: cremar dones a la foguera, i es van cremar milers a Europa durant l’edat moderna; executar penes de mort de forma pública i exposar els cadàvers en llocs públics, a Catalunya això es feia amb la forca o l’esquarterament ( llavors els trossos dels cadàvers es penjaven un braç aquí un cap allà per escarni d’altres possibles delinqüents) o el cobrament per poder passar ponts , camins o d’un poble a un altre com els burots... ah!,no, para, que això encara existeix i s’anomenen peatges... i són legals!

Mentre tot això passava, la democràcia, aquell petit intent d’una ciutat de fer un govern del poble, no seria rescatada de l’oblit fins l’arribada de la il·lustració. Seran les idees il·lustrades les que acabaran amb els antics règims agafant la filosofia de la democràcia, inspirada en aquella idealitzada experiència clàssica, però aplicada mitjançant drets considerats inalienables que es van recollir en una llei base anomenada Constitució la qual hauria de servir per garantir els drets bàsics als ciutadans i sobretot deixar ben clara la idea il·lustrada que el poder emana del poble i no de cap poder ni diví ni de classe aristocràtica.

Per tant, no cal ser Einstein per veure que les lleis ja existien abans que la democràcia, per tant no són el mateix; que a l'igual que avui, tot règim, per salvatge i inhumà que fos, sempre ha comptat amb una legalitat, a la fi només normes escrites, la qual cosa és diferent de la idea filosòfica que representa la democràcia; i que el constitucionalisme no deixa de ser una defensa d'una legalitat que no necessàriament ha de tenir res a veure amb la democràcia, és a dir, amb la voluntat d'un poble d'autogovernar-se.

Encara més clar, fins i tot Corea del nord té una constitució, i diria que això no la converteix en una democràcia. I Andorra només té constitució des del 1993, i això no converteix el nostre petit estat català veí en una dictadura, diria que ningú dubtava de la seva voluntat democràtica.

Així doncs, Catalunya, per ser independent en algun moment s'haurà de saltar la legalitat espanyola, que seguirà sent espanyola, doncs nosaltres no reclamem el dret a ser espanyols, sinó catalans. I ho farem perquè som demòcrates i no creiem que en una legalitat imposada, hereva del franquisme, amb un cap d'estat que és l'única monarquia restituïda a Europa al segle XX, que fa lleis castellanes contra els ciutadans del seu propi estat, perquè aquests volen ser catalans, que manté un espoli (legal) contra Catalunya, que prohibeix el català a Europa i al “seu” parlament o que té una llei, anomenada constitució, que segons els espanyols els empara per amenaçar amb la intervenció de l'exèrcit, per anar als jutjats cada vegada que alguna cosa no els agrada, però no per dialogar.



Avui, en resum, defensar la independència de Catalunya és democràcia, i l'estat espanyol cada cop més només són lleis caducades que intenten imposar sobre la població. En definitiva, els espanyols estan en un dilema prou fàcil si aclarim la incògnita: és més fàcil canviar les lleis o canviar les persones? Els independentistes ho tenim clar: les lleis s'han d'adaptar a la realitat social i no al contrari. L'important és la idea de democràcia, la voluntat de la gent, i per conèixer-la s'ha de votar. Negar el vot no és democràcia, és l'estat espanyol caspós i decimònic de sempre... això sí “legal”....que no democràtic.  

dimarts, 12 de març del 2013

15 anys de l'ALC-PL Vallès

Sembla mentida, però ja han passat 15 anys! Avui, encara que sigui per poc temps la meva demostrada capacitat de passar desapercebut s'ha acabat. Apa, a la foto!

Són molts records, molta feina feta, molta gent coneguda, alguna que ja no hi és malauradament entre nosaltres, són en definitiva 15 anys de fer país i com deia la Carme Forcadell: encara ens queda ferina per fer, perquè amb la independència no estarà tot resolt d'avui per l'endemà.

La sort és que tot depèn de nosaltres, nosaltres amb la nostra actitud podem decidir.

En fi, moltes felicitats a tothom.

dijous, 7 de març del 2013

Les dades d'aturats


Ens prenen per idiotes, i el pitjor és que en molts casos cola. Aquest podria ser el resum d'un article que parlés de les dades sobre l'atur a l'estat espanyol. Quantes vegades no haurem sentit frases d'aquestes, les últimes aquest mes a TV3 sense anar més lluny: “al febrer l'atur ha pujat, però menys que al febrer de l'any passat” o (aquesta també m'agrada manta) “l'atur es desaccelera” i aquesta altra: “el creixement interanual de l'atur a Catalunya percentualment és inferior al de la resta de l'estat” per no parlar de les dades (diguem-ne dades) que volen ser optimistes, tipus: “tenim 100 aturats menys”.

A veure, perquè sembla ens hem begut l'enteniment, apliquem la lògica més elemental abans d'entrar a valorar què hi pot haver de cert en aquestes dades. Al febrer hem tingut menys aturats que al febrer passat, perquè hi ha menys gent treballant que es pugui quedar aturada. I serà el febrer que menys hagi pujat l'atur des de l'any 2007 segurament, perquè cada cop hi ha més gent aturada. Més clar: Quan l'atur sigui del 100%, tota la població activa, el creixement de l'atur serà 0. Visca! Ja hem “desaccelerat” del tot el creixement de l'atur! Obrim les ampolles de cava! Això recorda com quan es va dir que tallant els arbres evitaríem els incendis forestals, que ens feia tanta gràcia perquè era als EEUU.

I després es fan comparacions amb les mitjanes d'atur de la resta de l'estat, i arriben a la brillant conclusió que a Catalunya el creixement de l'atur és inferior. No serà que en tenir menys població l'augment de l'atur es “desaccelera”? Però és a nivell local on ja es vol filar tan prim que la dada s'acaba convertint en aquell full que talla els dits, que sí tenim més 70 aturats, menys 10....i només els falta afegir el dia, l'hora i el minut, perquè es clar, quanta gent passa en un dia per una oficina de l'OTG per canviar el seu estat laboral? Més de 100? Segur que sí. I més i tot.

A aquestes reflexions, que ens haurien de fer pensar en com ens empassem acríticament declaracions de l'estil:”la crisi està remetent, no es nota, però està remetent”, cal afegir altres aspectes tècnics. Per exemple, d'entrada, estar inscrit com a demandant d'ocupació no és obligat. Per tant, només això ja valdria per desacreditar qualsevol dada extreta de l'OTG. Després, estar inscrit no vol dir que et comptin com a aturat, encara que ho estiguis: tots els qui participen en qualsevol pla formatiu o d'inserció queda automàticament suspès de demanda, el que vol dir que no comptabilitza per a l'atur mentre està fent la formació o el que sigui. No s'han fixat que s'acostuma a donar les dades de l'atur un cop ha començat algun pla d'aquest, estil FOAP? I estaríem parlant d'uns quants milers d'inscrits.

I encara més, quanta gent,cada cop més, està donada d'alta de la seguretat social, l'altra font de dades, però no té feina? Per exemple: molts autònoms es paguen i van malvivint, perquè donar de baixa l'empresa és una pasta enorme, però en realitat no tenen feina, encara que tampoc compten com a aturats. I així podríem seguir. I és que ja no ve de milers d'aturats amunt o avall en un mes o en un any, amb milions de persones sense feina és còmic parlar de milers, quan del que hauríem d'estar parlant són de milers, però de milers de llars que tenen tots, absolutament tots, els seus membres a l'atur.

I mentre passa això del que no és parla és que l'atur a l'estat espanyol és estructural, és cultural i és efecte de la manca d'inversió en educació, en formació contínua i en l'ajuda a al creació d'empreses. Som tercermundistes a l'hora del temps que es necessita per obrir un negoci: quan a Europa es triga dos dies, aquí ens podem estar fins 3 mesos intentant obtenir permisos i llicències d'aquí cap allà en un laberint burocràtic impresentable.

Amb un atur disparat del 20% s'ha de prendre mesures dràstiques, no parlar de 100 aturats més o menys. A Catalunya encara és pitjor no tenim les competències necessàries, necessitem un estat, perquè està vist que amb l'estat espanyol només podem tenir són estadístiques maquillades, és a dir, mentides.    

dissabte, 16 de febrer del 2013

La guerra del nomenclàtor a Sabadell


Com a resultat de com es va fer la segona restauració borbònica, el que els espanyols anomenen transició, avui patim, d'entre altres efectes, un de buscat intencionadament per mantenir el que Bernat Muniesa anomenaria transacció o transformisme (que no transició), popularment conegut com l'intent de fer oblidar o anestèsia social. Aquest efecte impulsat per organismes diversos, algunes associacions i institucions de tot tipus consisteix a elevar als altars de la resistència als que va ser víctimes de la dictadura (o de vegades ni això) i criminalitzar, o en la majoria dels casos simplement ignorar, els qui realment van practicar la resistència activa contra el règim genocida franquista.

Cada moment històric, i el nostre no és cap excepció, té uns referents, n'hi ha que perduren més i n'hi ha que menys. Pel que fa als noms dels nostres carrers tradicionalment han fet referència a: personalitats importants que hi vivien o hi tenien la seva activitat, activitats que s'exercien, destinacions a les que duien els camins que començaven o elements arquitectònics remarcables, o simplement perquè eren partides de terres a les quals sempre se'ls havia anomenat igual. 

En el moment en que les nostres ciutats comencen a créixer de forma ràpida, desordenada, és quan surt el problema de posar nom a uns carrers que originalment eren camps. Així surten els noms dels barris, que prenen el nom dels masos propers, o alguns indrets concrets molt populars. Per la resta de barris nous, s'han hagut d'anar posant noms sobre la marxa. L'eixample, un dels espais més antics fora del centre és ple de personatges d'època liberal i de la 1a restauració o d'industrials, record d'una època de vapors i industrialització. D'aquí cap en fora tot es va fent més actual, fins arribar a Can Llonch.

Els noms dels espais no són estàtics ni innocents, i evolucionen. Els noms dels nostres carrers han servit per l'adoctrinament, per la manipulació de la memòria col·lectiva. Quan hom arriba al poder, sobretot si ho fa com la dictadura després d'un cop d'estat militar, canvia els noms de tota la vida i posa els seus, un signe més de l'ocupant per demostrar qui mana. En casos greus, com els que ha patit Catalunya, això també afecta a la toponímia.

Actualment s'està obrint el debat sobre la conveniència o no de tenir un carrer dedicat a Puig Antich, sobtadament no sobre en Quico Sabater o en Massana, un debat que cal relacionar amb el de l'alcalde Marcet que ressorgeix periòdicament. I es que a la fi, el que subjau en el fons de tot, també de com es va fer la restauració borbònica, en el fons de tot, només hi ha un sol debat. Amb molts camps de batalla (les fosses, els nens perduts, els monuments, el nomenclàtor, la memòria històrica... ), ningú hi diu el nom, però tot això només és una sola gran batalla ideològica: condemnem o no la dictadura franquista?

És molt fàcil, ni revisió de judicis, ni rehabilitació cas per cas sota sol·licitud. Simplement fer el que alguns partits encara es neguen a fer que és: condemnar el règim franquista. Aquesta seria la forma de retornar la dignitat a tots els qui lluitaren (observeu el verb lluitar al diccionari), amb tots els recursos al seu abast, contra la dictadura. Puig Antich i els militants del MIL ho van fer, van lluitar, no només van ser unes víctimes, sinó que s'hi van enfrontar a la dictadura, com ho van fer d'altres grups a la clandestinitat.

A Sabadell, tenim unes mancances en el nomenclàtor aclaparadores, precisament per no voler condemnar la dictadura i fruït de la restauració borbònica. On hi ha una plaça o via Països Catalans? On un carrer Joan Oliver o Pere Quart? I parlant de víctimes, ni tan sols una plaqueta al professor de la FIAC David Wilson, mort d'una pilotada per la policia armada (els grisos) al 1976. I així podríem seguir. Estaria d'acord en dedicar carrers a tots els pacifistes del món (per cert, on el carrer Lluis Maria Xirinachs? ) però no a costa de fer el joc als qui no volen condemnar la dictadura i juguem a criminalitzar els qui lluitaren pels drets democràtics. 

dimarts, 29 de gener del 2013

Publicar post a xarxes socials


Un dels temes fàcils de realitzar i que no es té gaire en compte és com fer per publicar automàticament els posts del teu blog a les teves xarxes socials. Una manera còmoda de mantenir viva la nostra xarxa i fer més dinàmic el nostre blog. Aquí us passo uns quants recursos.

D'entrada, el que heu de saber és que funciona amb adreces feeds, és a dir, el que és el mateix, amb  RSS o Atom. Si voleu informació sobre què és RSS podeu consultar aquesta web. El primer dilema, doncs, que tindreu, és saber quina adreça RSS té el vostre blog. Doncs molt fàcil. Si és una adreça blogger totes són iguals:  elteublog.blogspot.com/feeds/posts/default. Si és un altre servidor, podeu anar a l'opció del navegador "veure codi fons" o "visualitza l'origen" al Chrome, obrir la cerca de text amb ctrl+F i cercar atom o rss o feed, trobareu un enllaç semblant a l'anterior iniciat amb l'etiqueta "href=", i el que segueixi a l'igual és la vostra adreça rss. Els altres rss més utilitzats, els de wordpress, són així: elmeubloc.wordpress.com/comments/feed.

Un cop sabeu la vostra adreça RSS, trieu una pàgina que gestioni la publicació, com per exemple http://twitterfeed.com o a mi m'agrada més http://dlvr.it. En aquestes pàgines heu de crear un feed on sempre han d'haver dos conceptes: d'una banda l'adreça d'on traurà la informació,  el vostre rss; i de l'altra on la voleu publicar, les xarxes. Les versions gratuïtes  com les de dlvr tenen limitacions pel que fa al número de xarxes on pots enviar un post, però fent servir els lligams entre xarxes la cosa pot donar per força. Per exemple, si publiquem en facebook i aquest el tenim lligat a twitter no cal que al post li diguem de publicar al twitter, perquè es farà automàticament quan el feed es publiqui al teu mur.

Avantatges de fer això, a banda de la dinamització i la difusió, és que aquestes pàgines porten una comptabilitat dels clics que es fan a cada entrada, pel que ens permet tenir una idea més de les visites que tenim. Per a Facebook tenim una aplicació semblant que serveix per publicar només a les teves fanpage i mur, però la gràcia és que pots publicar posts de qualsevol blog, no només el teu (que tingui rss es clar). És RSS Graffitti.



divendres, 25 de gener del 2013

Confondre gimnàsia amb magnèsia


Arran dels debats sobre la declaració de sobirania del poble català que finalment s'ha aprovat al nostre parlament es multipliquen les referències, amb més o menys encert, depenent del partit que les citi, a Voltaire, Russeau o d'altres representatius personatges de la il·lustració, un període cabdal en la història europea que, per cert, s'escrivia en francès. A més a més, els representants del bloc al qual ja podem anomenar unionista (PP, Ciutadans i fins a nova notícia també el PSC), insisteixen a confondre gimnàsia i magnèsia com a recurs argumental. Arguments que només es basen en prejudicis, en retorçar la realitat i la història fins a fer-la irreconeixible. Algunes de les paraules amb les quals s'omplen la boca, sense ni saber què volen dir, són: legalitat, democràcia, constitució o llibertat individual. Anem a veure.

Enmig la il·lustració, va haver la revolució francesa, hereva d'aquestes idees que van fer triomfar les idees de democràcia i posaren fi a l'antic règim configurant el món tal com avui el coneixem. Si els revolucionaris haguessin “respectat les lleis”, encara seríem súbdits d'un monarca totalitari ungit per Déu. D'aquí que, en la seva primera intervenció al parlament, el representant de la CUP recordes el franquisme per dir que “tot règim té la seva legalitat”, el que vindria a parlar-nos de la primera confusió: allò legal no sempre és just, i a l'en revés, allò just no sempre és legal, sinó només cal mirar els desnonaments. Els hipotecats som els remences (uns altres que es van saltar la llei, per acabar amb els mals usos feudals) del segle XXI.

Precisament els franquistes, els més grans se'n recordaran, anomenaven a la dictadura “democracia organica”. És a dir, que la tradició castellana de retorçar el significat de democràcia ve de lluny. No tant, però, com l'origen de la idea filosòfica ideada a l'Atenes clàssica, per cert, escrita en grec. Per tant, una altra confusió buscada és la de democràcia, que és un concepte filosòfic, amb constitució que és la màxima llei de la qual es pot dotar un estat i que en teoria hauria de recollir els drets democràtics. Dit d'una altra manera, les lleis, és a dir, les constitucions, es poden canviar, la democràcia és un ideal filosòfic que a més s'entén avui com un sistema de govern.

La confusió que tenen els espanyols és utilitzar la seva constitució (al món n'hi ha moltes constitucions i no totes democràtiques) confonent-la amb democràcia. Anem a veure, doncs, que és democràcia. Es basa en 3 conceptes: separació de poders, igualtat de tots els homes i dones davant la llei i eleccions representatives. No cal dir quantes compleix l'estat espanyol: cap. Actualment, de fet, la pràctica totalitat del món s'autodefineix “democràtic”, menys el Vaticà i països de l'Aràbia, tothom. Des dels EUA amb la seva pena de mort i el dret a portar armes, fins la Rússia assassina periodistes i opositors o que engarjola grups musicals, tots diuen ser democràtics i tenen les seves constitucions, els EUA la més antiga i Rússia de les més noves.

Confondre termes a l'estat espanyol per intentar confondre la gent té tradició, per exemple en l'ús indiscriminat del terme nació per definir coses estatals com: la policia, la loteria o el govern central. O dir que “Catalunya mai ha tingut tanta autonomia com avui”... clar, perquè no existien les autonomies abans del 1932 ni tal sols províncies abans 1833 i Catalunya abans de ser ocupada militarment el 1714 era un estat lliure. Si com està passant ara, els catalans defensem els nostres drets i els recriminem l'aquí exposat et trauran l'argument de la llibertat individual. Un d'aquest casos curiosos que sembla només s'aplica als altres, als catalans en aquest cas: Catalunya no pot decidir, perquè han de decidir les persones, però si s'ha de fer un referendum ha de votar tot l'estat, perquè és Espanya. Curiosa vara de mesurar. Es veu que a l'estat espanyol no hi ha persones, que només n'hi ha a Catalunya on els espanyols han de tenir dret a dir “no”, mentre que els catalans obligats a viure dins l'estat espanyol no tenim dret ni a que la nostra llengua sigui oficial.

Per cert, hem parlat del francès, del grec, de l'anglès en la primera constitució, del rus llengua en la qual s'han escrit obres universals... algú sap quina aportació ha fet la llengua castellana al món?Confondre gimnàsia amb magnèsia


dimarts, 15 de gener del 2013

Innovació per sortir de la crisi (II)

Innovació

Contràriament al que molta gent pensa, innovació no són un garbuix de sigles amb el símbol "+" per allà al mig. De fet, ni tal sols ha de tenir res a veure amb les noves tecnologies. Sempre s'ha innovat, i com deia Hendrix "qui digui que tot està inventat, l'únic que vol dir és que ell és incapaç de crear res nou".  Les innovacions no cal que siguin de l'última aplicació per l'últim aparell electrònic. D'exemples de petites coses que han fet fortuna n'està ple: el pal del Chupa Chups, els escuradents, el forat dels donuts...abans d'ells ja existien pals, caramels i donuts, però ells van innovar i van crear coses noves. També n'hi ha qui innova sense voler, a partir de fracassos com: els clínex (originàriament tovalloles desmaquilladores) o els postits (originàriament la seva cola havia de ser resistent).

Si volem sortir de la crisi hem d'innovar, oferint el mateix que ofereix tothom no ens podem en sortir. I això val no només per empresaris atrevits i inventors bojos, no, val pels treballadors també, tan si estan en recerca de feina com si estan ocupats. Val per qualsevol persona tingui el nivell d'estudis que tingui, que ja sabem que l'escola oficial no ajuda gaire que diguem, a l'empreneduria. Perquè aquesta és la clau, hem de canviar la mentalitat i ser emprenedors, deixar d'esperar que ens ho donin tot fet: una feina al costat de casa, sense qualificar (que no tinc temps ni ganes d'estudiar), amb un sou elevat i un horari que a mi me vagi bé...i que me la portin la feina a la platja també i si pot ser que no me cansi gaire. Ah!, i que sigui fixe i per sempre. Senyors i senyores, això ha passat als llibres d'història! La clau és emprendre i per emprendre ens hem de reinventar, per tant, innovar també en la inserció laboral.

Com podem innovar? Molt fàcil: detectant necessitats, trencant esquemes, evolucionant amb les noves realitats socials. Queixar-se està molt bé, però posem solucions! Us poso dos exemples d'actualitat: les sales de cinema i les llibreries, ambdós sectors culturals només fan que plorar, però la realitat és que avui una llibreria és igual  que fa 200 anys: una col·lecció de paper exposada amb més o menys encert en uns prestatges més o menys macos i prou. I què dir del cinema? Quins avantatges han portat les multisales? Cap.

Anem, doncs, pel cinema. Alguns ocupen espais monstruosos, amb 10 o més sales enmig d'espais buits enormes només ocupats per cartells promocionals, tot desaprofitat, amb mostradors de begudes inhabilitats i passadissos freds. Al final, el resultat és el mateix que ara fa 60 anys: pagues (i molt) compres crispetes i tornes a pagar (i massa), veus una peli que has hagut de triar prèviament abans d'entrar i amb sort t'apaguen els llums i no tens ningú que et molesti. Saps que falten 5 minuts per acabar la peli quan veus passar  pel costat  un o dos operaris amb una escombra que es dirigeixen a obrir la porta per fer fora la gent. Amb sort, si no et fan fora directament o a cops d'escombra podràs veure els crèdits, aguantant estoicament la cara de gossos emprenyats dels empleats, un cop fet això cap a l'escala d'emergència i al carrer. Apa! I a esperar que entri (o no) més gent.

Es podrien fer tantes coses per augmentar les entrades a les sales! Per exemple, cobrar entrada i que la gent tries un cop a dins quina pel·lícula veure, i no fer fora la gent, qui es vulgui quedar a veure una altra pel·lícula que es quedi.  Es podrien fer abonaments familiars, perquè avui una família de 4 membres no pot anar al cinema, directament no s'ho poden permetre. Es podrien fer abonaments  mensuals o anuals, amb l'avantatja de saber que com a mínim aquell any tindràs assegurada una certa quantitat d'espectadors. I no diguéssim organitzar tot tipus d'actes relacionat amb el món de la fantasia: concursos de crítiques, de disfresses  per exemple la gent que vingui disfressada un dia entre setmana d'una determinada pel·lícula entrada gratis. Cert és que avui hi ha, que jo sàpiga, una innovació, al·leluia, cinema amb nadons als Maldà i a Sabadell un dia al mes, però encara estan lluny de generalitzar una ludoteka com a l'Ikea. I els treballadors i l'ambient enrarit? Realment és necessari que les venedores es tanquin rere vidres de seguretat, que hi guarden allà, diamants? I els qui retallen els tiquets  han de portar sonotone com uns vulgars segurates de discoteca? Per què els dependents de les crispetes van com si treballessin al Mc Donals, amb aquelles gorres estúpides i uniformes, no podrien ambientar-se en les pelis? Clar que tot això representa preocupar-se i feina, quan segurament és més còmode esperar tranquil·lament a casa que la gent vingui sola com per art de màgia. Malauradament avui la major part de multicinemes prefereixen tenir sales buides que fer coses d'aquest tipus. Això sí, després a plorar que la gent es descarrega les pelis d'Internet i a perseguir (o no) el top manta.

Aquest seria un exemple de coses que es poden fer en un lloc com el cinema, el mateix podríem dir de les  llibreries. Algú a anat a les llibreries alemanyes? A Stuttgart o München hi ha llibreries que són tan grans com un Corte Ingles. Sí, la gent llegeix més que aquí, cosa que per cert no és difícil, però també s'ho curren més per fer atractiu el llibre. Hi ha espais de lectura, sí, sí, heu llegit bé, de lectura, un s'agafa el llibre i se'l llegeix tranquil·lament a un sofà, sí sí, a un sofà no una cadira cutre, i si l'agrada se l'emporta i sinó s'agafa un altre. Ningú et fa fora i les llibreries són plenes, pots anar a fer un cafè a dins mateix hi ha servei de bar  i fer petar la xerrada. Resultat: després d'estona mirant a l'entrada hom comprova que molt poca gent surt amb les mans buides. Aquí no. Aquí som més xulos que ningú, pretenem que la gent compri i prou, que agafi i passi per caixa i Adéu. Aquí, qualsevol es mira un diari sense comprar-lo! Te'ls posen de l'en revés i tot perquè no els puguis llegir. Abans es podreixen els llibres en magatzems, i et diuen que estan descatalogats que regalar-los i fomentar la lectura. Això sí, després a plorar, perquè les grans superfícies ens fan competència, jo no he vist que l'Alcampo vengui gaires llibres, però bé. Falta d'imaginació i prou.

D'exemples n'hi ha a cabassos. Cal tenir mentalitat oberta per veure'ls, i no sembla que els llicenciats d'ESADE estiguin per la feina. Aquest canvi de mentalitat serviria per activar l'economia i evidentment aportarien llocs de feina. Per fer la majoria de coses en que cal innovació no calen grans inversions ni enormes infraestructures, cal una gran dosi d'imaginació, una gran capacitat de treball, cooperació, confiança en un mateix i en la resta de gent que ens acompanyin i sobretot ganes de fer coses. En molts casos només cal sentit comú. Innovar és possible, reinventar-nos també. Tot plegat és indispensable si ens en volem sortir d'aquesta crisi en la que ens han ficat els bancs. El tema és que si volem, podem sortir-nos-en!