dilluns, 25 de març del 2013

Legalitat i democràcia són dues coses diferents


Diu la Sabadellenca Carme Forcadell, presidenta de l’ANC, que tenim pendent explicar una cosa pels historiadors elemental, com és la diferència entre legalitat i democràcia. Cal dir que l’estat espanyol ajuda a crear diàriament confusió amb declaracions de parvulari on es barregen potinerament 3 mots i els seus derivats sense gaire escrúpols: legalitat, democràcia i constitució.

El codi d’Hammurabi , escrit en una estela de diorita cap al segle XVIII aC. ,és una de les primeres mostres en la història universal de compilació de lleis que es conserven. D’entre altres lleis conegudes inclou les bases dels que seran les lleis del talió, el que al món romà seria “l’ull per ull”. Quan aquesta compilació de lleis es va exposar públicament quedaven encara uns 1500 anys perquè a una petita ciutat situada als marges de la llavors central civilització sumèria, Atenes, es creés una cosa anomenada: democràcia.

La legalitat, a occident, ens ha arribat bàsicament pels romans, mantenint coses de forma legal i acceptada com l’esclavitud. No serà fins al segle XIX ja de la nostra era que primer el tràfic i després la tracta seran prohibides, primer per la declaració universal dels drets de l’home i després pels anglesos. Una llarga història de la legalitat de l’esclavitud que ja regulava en certs aspectes el mateix codi d’Hammurabi. Les lleis es canvien, per sort, a l'igual que en el cas del maltracte als animals, quan la mentalitat de les persones evolucionen.

En llarg de la història, doncs, de coses “legals” que avui ens farien remoure els budells n’hi ha hagut a dojo: cremar dones a la foguera, i es van cremar milers a Europa durant l’edat moderna; executar penes de mort de forma pública i exposar els cadàvers en llocs públics, a Catalunya això es feia amb la forca o l’esquarterament ( llavors els trossos dels cadàvers es penjaven un braç aquí un cap allà per escarni d’altres possibles delinqüents) o el cobrament per poder passar ponts , camins o d’un poble a un altre com els burots... ah!,no, para, que això encara existeix i s’anomenen peatges... i són legals!

Mentre tot això passava, la democràcia, aquell petit intent d’una ciutat de fer un govern del poble, no seria rescatada de l’oblit fins l’arribada de la il·lustració. Seran les idees il·lustrades les que acabaran amb els antics règims agafant la filosofia de la democràcia, inspirada en aquella idealitzada experiència clàssica, però aplicada mitjançant drets considerats inalienables que es van recollir en una llei base anomenada Constitució la qual hauria de servir per garantir els drets bàsics als ciutadans i sobretot deixar ben clara la idea il·lustrada que el poder emana del poble i no de cap poder ni diví ni de classe aristocràtica.

Per tant, no cal ser Einstein per veure que les lleis ja existien abans que la democràcia, per tant no són el mateix; que a l'igual que avui, tot règim, per salvatge i inhumà que fos, sempre ha comptat amb una legalitat, a la fi només normes escrites, la qual cosa és diferent de la idea filosòfica que representa la democràcia; i que el constitucionalisme no deixa de ser una defensa d'una legalitat que no necessàriament ha de tenir res a veure amb la democràcia, és a dir, amb la voluntat d'un poble d'autogovernar-se.

Encara més clar, fins i tot Corea del nord té una constitució, i diria que això no la converteix en una democràcia. I Andorra només té constitució des del 1993, i això no converteix el nostre petit estat català veí en una dictadura, diria que ningú dubtava de la seva voluntat democràtica.

Així doncs, Catalunya, per ser independent en algun moment s'haurà de saltar la legalitat espanyola, que seguirà sent espanyola, doncs nosaltres no reclamem el dret a ser espanyols, sinó catalans. I ho farem perquè som demòcrates i no creiem que en una legalitat imposada, hereva del franquisme, amb un cap d'estat que és l'única monarquia restituïda a Europa al segle XX, que fa lleis castellanes contra els ciutadans del seu propi estat, perquè aquests volen ser catalans, que manté un espoli (legal) contra Catalunya, que prohibeix el català a Europa i al “seu” parlament o que té una llei, anomenada constitució, que segons els espanyols els empara per amenaçar amb la intervenció de l'exèrcit, per anar als jutjats cada vegada que alguna cosa no els agrada, però no per dialogar.



Avui, en resum, defensar la independència de Catalunya és democràcia, i l'estat espanyol cada cop més només són lleis caducades que intenten imposar sobre la població. En definitiva, els espanyols estan en un dilema prou fàcil si aclarim la incògnita: és més fàcil canviar les lleis o canviar les persones? Els independentistes ho tenim clar: les lleis s'han d'adaptar a la realitat social i no al contrari. L'important és la idea de democràcia, la voluntat de la gent, i per conèixer-la s'ha de votar. Negar el vot no és democràcia, és l'estat espanyol caspós i decimònic de sempre... això sí “legal”....que no democràtic.