dimarts, 28 d’octubre del 2014

La història a Internet

Recentment m'han publicat un article al web El Principat sobre el que es podria considerar part de la base ideològica que ha impulsat el projecte d'Històries d'Europa. Una reflexió sobre l'estat de la història al nostre país, en relació a la llengua i a la visió d'anàlisi que es fa de la història de Catalunya. Seria un tret al peu, que s'ha d'entendre en la lògica limitació d'espai. Faltaria comentar el fenomen d'Internet i el seu impacte, per poder disparar sobre l'altre peu. 

Cada vegada som més, encara que costa, els qui escrivim amb certa regularitat a Internet sobre temes d'història, sent la història un dels temes amb "èxit". Amb tot, costa: la manca de recursos, les limitacions pròpies dels qui fem aquesta tasca voluntariosament i, especialment, l'entorn social, no ajuden a fer enlairar la difusió. Certament, hi ha qualitat i diversitat, especialment pel que fa a temes de Catalunya (no els internacionals), però costa trobar seguidors i consolidar-se. Hi ha limitacions difícils de superar, que no controlem els qui intentem escriure.

La primera limitació és l'accés a Internet. L'estat espanyol té les quotes d'accés més cares d'Europa, les més lentes, i socialment està a la ratlla d'una fractura digital: la diferencia entre els qui es poden connectar i estar al dia de notícies i esdeveniments, així com fer  servir recursos i realitzar gestions són encara pocs, en comparació als qui encara es mantenen completament ignorants i al marge d'aquestes ja no noves tecnologies. Per edats, són els més joves els qui es connecten, sobretot des de dispositius mòbils, però precisament no és aquest el col·lectiu més procliu a l'estudi de la història al nostre país. 

La segona limitació és la diglòssia. D'entre els que es connecten, a dures penes arriben a un 20% els qui tenen configurada l'opció de llengua al seu navegador. I a l'hora de trobar informació als cercadors fan servir el castellà o l'anglès, rares vegades als usuaris se'ls acut primer cercar què hi ha en català i després en d'altres llengües si es que no obtenen resultats. Això deixa els llocs en català en un lloc subordinat a l'hora de les indexacions. I com un peix que es mossega la cua, si no t'indexen no existeixes i no et busquen.

La tercera limitació són els índex de lectura d'aquest país. Suposant que tinguin Internet i que facin servir el català, encara d'entre aquests hauríem de trobar el percentatge d'usuaris que fan servir Internet per alguna cosa més que mirar el mail i connectar-se al mur de Facebook. Si el percentatge de lectors físics (els de llibre de paper de tota la vida) ja són baixos, podem intuir que els lectors internautes són encara més limitats. I encara amb peculiaritats, pocs són els qui s'entretenen llegint davant la pantalla, sinó que acostumen a ser grans consumidors d'imatges i titulars fàcils. El d'Internet, és un lector molt en diagonal, poc profund, que tendeix a cercar allò que vol ràpidament o anar a un altre enllaç.

I la quarta limitació, podria englobar totes les altres: la conciliació laboral. Les hores que passem a la feina, malgrat ser l'estat menys productiu d'Europa, limiten la nostra vida privada. Moltes famílies ni es veuen entre setmana, els nens estan sent educats en molts casos pels avis, i això deixa un espai pel lleure sota mínims. I la història, llegir història, seria un lleure. Evidentment, això afecta a tot, no només a la lectura, inclosos els qui escrivim. Malgrat tot, ho he posat en quart lloc, perquè si tens ganes de fer tombar la truita de les tres primeres limitacions el temps te l'inventes. 

Les solucions a això, que n'hi ha, són de molt picar pedra. Pel que fa a la història, no cal dir que l'ensenyament a les escoles és bàsic. Actualment la història d'Europa als instituts és inexistent. Tot és limita a l'adoctrinament sectarista de l'espanya casposa que fins i tot amaga i tergiversa la història pròpia de Catalunya. Pel que fa a la llengua, el canvi d'actitud ha de ser d'autoestima dels catalanoparlants, però sobretot d'un canvi d'actituds envers les TIC on ja no som consumidors passius, com qui mira la tele, sinó que hem de transformar-nos en actors actius: aportadors d'informació. Finalment, per a a conciliació, tot i no ser la solució definitiva (que passaria per una racionalització dels horaris a tots els nivells) les TIC ens aporten avantatges que caldria aprofitar, i per això calen gent amb ganes d'aprendre.   

La història a Internet aporta molts recursos que caldria aprofitar. Estem en un moment, on amb totes els limitacions, pràcticament la història local són les mestresses de la xarxa (amb les dues excepcions de l'inici) pel que fa a història en català. Malgrat tot i "a pesar de", hi ha indicis que ens podem ensortir: viquipèdia en català i en concret la secció d'història és de les millors del món. Hem de tenir confiança en les nostres possibilitats.  







dijous, 2 d’octubre del 2014

Emprenedoria? Gestió del temps? A quin país?

Escric això arran d'intentar donar de baixa una línia ADSL amb Vodafone, qui  hagi passat per aquest tràngol ho entendrà. Vodafone sua olímpicament de fer cas de res, et passen de departament en departament com a una pilota, i això si es que aconsegueixes que t'agafin el telèfon, i per suposat, ja el català ni de conya. Només m'ha faltat parlar amb Evo Morales. Porto una setmana intentant donar de baixar una linia ADSL, i ni faxes ni res, no fan ni cas.

I es veu que no tenim res més a fer que estar per les tonteries de les grans companyies, per la qual cosa no és d'estranyar que actuin amb una prepotència que fa fàstic. Pel que em ve al cap tanta teoria sobre "l'aprofitament del temps", "l'organització", "ser productiu", "sigues emprenedor"...i jo em pregunto: a quin país? Perquè no serà en aquest! Com a actitud, sobretot per pujar la moral a qui necessita una empenta, està bé, teòricament, però després comencem a topar amb la realitat: a la cua en educació, en productivitat, en conciliació laboral, per sota d'Afganistan en facilitats per obrir una empresa; per contra: campions en fracàs escolar, en atur, en baix nivell de lectura i en risc de fractura a causa de l'analfabetisme digital de bona part de la població. 

Bona part de la culpa, no dic que no, la té la pobre mentalitat (malauradament contagiada d'espanya) de moltes persones, les quals encara esperen "que el govern" de torn "els doni una solució"...una paga, un treball...el que sigui, però que els hi donin. És encara aquella aspiració de fa 30 anys, de "jo vull ser funcionari", que s'utilitzava com a sinònim de "cobrar per no fer res". I esperen i esperen, i no sé que esperen, però "esperen que surti alguna cosa". Així, com si algun dia una feina "del que sigui" els hagi de picar a la porta de casa seva i dir-los "home, Pepe, ets tu? vine a treballar maco!" 

Aquesta mentalitat, fruit de segles de classes socials que viuen de rendes, de viure d'una capital de l'imperi on arribava l'or a cabassos sense haver de moure un dit (ja treballarien els indígeness o els negres) i de classes treballadores oprimides, on l'única sortida que se'ls ha donat sempre ha estat emigrar, està contraposada a la històrica catalana de ser proactius, i de tenir iniciatives i empenta per fer coses. Però Catalunya està lligada al munt de lleis espanyoles que ens ofeguen econòmicament,  ens escanyen socialment i neguen fins i tot la nostra identitat, llengua i cultura.

Tots és burrocràcia a un estat on com vulguis demanar permisos per obrir un local, t'hi pots morir en el maremàgnum de normatives locals, autonòmiques, estatals i marcianes, que són per no dormir. Les empreses amb més denúncies a consum per tot tipus de coses, són les proveïdores de telefonia i Internet, com podem anar bé? Ja no demano que quan compris un pis, tingui 100 MG via cable, per defecte, estil Japó; ni tal sols me queixo de tenir les tarifes més cares d'Europa en Internet, total per posar-li el motoret a la bicicleta, que és el que és un ADSL. No. Me queixo de que fins i tot aquesta merda de serveis són lents, carregants, embolicats, amb paranys...tant que sovint els propis treballadors d'aquestes empreses es contradiuen entre ells.

La ineficàcia d'un estat es mesura per la seva corrupció, com més ineficient és, més corrrupció hi ha. I com més corrupció, més paranys legals i més traves només per a aquells pobres pringats obligats a complir amb tot per por de perdre el poc que tenen. A l'estat espanyol et claven 900€ de multa per cremar un foto, però no passa res si una senyora atropella un guàrdia urbà i es dona a la fuga. Un estat on els ministres actuen com a pinxos del barris baixos: amenaçant, coaccionat i amb menysteniment de tot i de tothom. No volen escoltar, no volen saber, simplement els s'hi sua tot. Davant d'això, no és d'extranyar que les empreses multinacionals a l'estat espanyol actuin igual, quasi monopolisticament, pactant preus. 

Després me preguntaran per a què la independència? S'ha de ser ruc per no voler-la, independència per canviar coses, evidentment, va unit! Els qui ja els hi està bé com estem, amb un 50% d'atur juvenil, votaran que "NO", però jo votaré SI i SI. Independència per canviar mooooltes coses en aquest país.