Contracrònica de la diada del 7 de novembre a Perpinyà

Els dragons i el rugby que no falti!

Al final del dia, mentre esperava un tren amb més d'una hora de retard (el que me confirmava que me trobava clarament al meu país), vaig poder tenir una conversa amb un desconegut, en català...bé, mig en català. En Pere, o Pierre o Pedro, tal com ell mateix es va definir, és el resum de la història del català al Rosselló: persona de 60 anys, nascut a Perpinyà mateix, els avis dels qual parlaven un perfecte català, els pares del qual parlaven 3 idiomes, però que només li van transmetre el francès. En Pere, una persona simpàtica que dubto que arribi a llegir això, me va recordar als pobres aborigens nord-americans, que malvivien semi alcoholitzats avergonyits per totes bandes del que són.

I això ja era al final d'un dia llarg, que havia començat a la mateixa estació de tren, intentant superar el xoc emocional de saber-te al teu país, però on tot, absolutament tot, està retolat en francès. El català, es va acabar després dels avisos per megafonia que anunciaven l'arribada a Figueres. Un cop passat el túnel sota les Alberes, francès i castellà, res  ni de català ni d'anglès.

La Bressola, tot un referent de la catalanitat
a la Catalunya-nord

Disposat a prendre paciència, tot esperant que me passessin a recollir en cotxe per portar-nos a la Bressola, vaig posar-me a la Plaça Salvador Dalí, o del Món. Després ens adonaríem que la plaça es diu igual per les dues bandes de l'estació, i mentre jo esperava  a un costat, els companys m'esperaven a l'altre, però tan és. A aquesta senyalització per despistar l'enemic, també hi estem acostumats al sud.

Durant l'estona que vaig esperar, vaig compartir penes de logística amb parlamentàries de la CUP (utilitzaré el genèric femení per deferència, tot i que també havien homes), igual d'abandonats que jo. A ells, per això, els van trobar abans que a mi. Durant l'hora que m'hi vaig estar, vaig intentar esbrinar si tan difícil seria anomenar a l'hotel de davant directament "Barcelona" i no "Barcelone". Les úniques persones que se'm van acostar va ser per demanar-me diners. 3 en total. Dels 3, 2 en francès i un directament en anglès. Quan els vaig respondre en català, una va fer mitja volta, l'altra me va demanar "pessetas", i el d'anglès, quan li vaig dir que sí que en parlava, me va canviar a castellà.

"Dejeuner catalane", no és res més que que escalivada amb ou

Ja recollit en cotxe, en forma de llauna de sardines, amb 5 passatgers entaforats, enfilarem cap a la Bressola on ens esperaven. Trobar la Bressola a Perpinyà (i n'hi ha dues) és.. en fi, és com cercar algú que sàpiga el nom de la capital d'Uzbekistan. Primer, que es trobava ben bé a l'altra banda de la ciutat, el que ens va servir per travessar el famós barri gitano de Perpinyà, i després que el carrer que et faciliten com a adreça, només és "una aproximació". Si a això li afegim que a ningú li funcionava el GPS del mòbil, que el meu mapa era esquemàtic, només per anar a peu, i a sobre que en realitat l'escola no hi és al Carrer Natura, sinó "al costat", n'hi ha per llogar-hi cadires. Així que després d'una petita excursió a peu, vam arribar sans i estalvis. 

Pel camí a peu vam tornar a preguntar per l'escola. I malgrat que després vam saber que estàvem a només 2 minuts, ni havien sentit a parlar, i eren veïns de la zona! A una companya finalment sí que li van indicar:"ah!, oui oui, l'école catalane! oui oui". Menys mal! Al final tard, però bé, encara vam arribar a les presentacions i sobretot a provar els millors croissants de mantega que feia anys que no menjava. 

Les pancartes de la mani 

La primera impressió de l'escola, concretament de l'edifici, no va ser gaire positiva: barracons! Molt decents, i molt ben cuidats, molt nets i amb tots els serveis, sí, però barracons. Un altre indici de què realment, formem part del mateix paisatge. Barracons que contrastaven amb els edificis d'altres escoles properes o fins i tot d'un gimnàs. Però cal ser positiu, la tasca ingent que fan és enorme i impagable, i el millor de tot (o no, depèn de com es miri): hi ha cua de famílies per accedir a una plaça a la Bressola. La qualitat pedagògica ratlla l'excel·lència.

Un cop acabada la feina, ens dirigirem al restaurant, guiats tota l'estona per un dels grans activistes històrics de la Catalunya-nord que ens va fer d'amfitrions. Al restaurant, ens vam tornar a encabir com vam poder i a llegir la carta. La carta, com arreu, només en francès. Ni carta per turistes ni res, i mira que n'hi ha de catalans, però no se'ls ha acudit posar la carta en català, ni que sigui pel turisme. 

En fi, que tot a la carta era en francès, això sí acompanyat amb la cueta "catalane": "dejeuner catalane", "creme catalane", i fins i tot el cafè catalane, però els cambrers ni fava de català. Així que demanem en català, per fer pedigrí d'activisme, però assenyalant amb el dit a la carta que és molt més internacional. En el meu cas, demanant un "poule"sempre surts del pas. Cal dir que al restaurant van ser molt atents, pacients i comprensius amb tots nosaltres. I que vam menjar prou bé.

Una cosa va dir ben alt i clar en Pere
: SEMPRE ENDAVANT! El crit de guerra de l'USAP

Després del restaurant tocava fer cau cap a la manifestació, un petit trajecte guiat pel centre ens duria cap a la Plaça Catalunya d'on tornaríem per una via més comercial i ample cap al Castellet. Pel camí del centre, plaques publicitàries de "Perpignan la catalane" amb les 4 barres per tot arreu, però on vam aparcar fora del centre les banderoles eren de banderes franceses. Que no ens aixequin la camisa. La catalanitat és present de forma semblant a la dels barrets mexicans a Lloret de mar, amb botigues de souvenirs on tenen tant estelades, com toreros, com imants o samarretes de gust dubtós.

Un cop a la mani, una companya comenta: "això sembla Urquinaona fa 11 anys". Traduït: 4 gats. Després de fer unes fotos, cal dir que la cosa es va anat animant. Això si, tot de gent del sud, els catalans del nord es podien comptar amb comptagotes. No vam faltar els frikis amb ànims d'incordiar, els turistes despistats que demanaven què passava i la gent que s'ho mirava tot des del balcó o la terrassa del bar, com si allò no anés amb ells.

Un cop acabada la mani, jo vaig plegar veles i cap a l'estació. Pel camí, només un carrer més enllà, res feia pensar que havia hagut ni una manifestació ni que era un dia tan assenyalat. Un paisatge de kebabs, franquícies de moda i una banda sonora completament francòfona em va acompanyar fins l'estació. I allà ja us he explicat com va anar, me va recordar també a Barcelona, especialment per la gent dormint al terra de l'estació.

Artur Mas president?

Jo era partidari d'una llista conjunta, com s'ha fet, amb personalitats notòries, com s'ha fet, de cara a accentuar el caràcter plebiscitari de les eleccions, com ha passat. Però no era partidari de què hi haguessin polítics professionals, i molt menys polítics que tinguessin una marcada relació amb les polítiques autonomistes. Com que aquest país l'hem de construir entre tots, els partidaris que no hi haguessin polítics vam haver d'empassar, com també van haver d'empassar amb candidats individuals els partits tradicionals. Una entesa que reafirmava el caràcter  i la imatge de país que es vol oferir internacionalment.

Un cop passades les eleccions, podem constatar diverses coses. Primera, l'independentisme ha guanyat en vots i en escons, que al final és el que compta en unes eleccions. Així ho reconeix tot el món, menys l'estat espanyol que segueix tancat en banda afirmant que la terra és plana. Segon, que l'independentisme és majoritàriament de Junts pel Sí, però que el protagonisme de determinades personalitats, que es relacionen amb les retallades i les polítiques antigues, han frenat el creixement de la coalició en vots que han anat a parar a les CUP i els indecisos de CSQEP.

Junts Pel Sí, tenia uns acords, però no els poden aplicar sols, perquè necessiten les CUP, únic altre partit que s'ha mostrat obertament independentista, a falta de saber què farà CSQEP durant el procés de construcció de la República Catalana que s'ha endegat. Una evidència, és que ni les CUP, principal aliat potencial, ni molt menys els indecisos de CSQEP, estan per la feina d'enlairar Mas als altars de la presidència. Per tant, una lectura intel·ligent seria la de deixar anar llast. 

Tot plegat, hem de tenir en compte que no és el més important precisament saber qui serà l'últim president autonòmic, el de la transició, sinó si hem de tenir ja un primer president de la nova República Catalana, separat del president del govern. En tot cas, mentre l'estat espanyol segueix donant mostres de la seva manca total de democràcia, estan alhora creant una imatge heroica  de Mas, en línia de la confusió diagnòstica que mantenen de confondre el procés com una cosa d'una sola persona. Però això no ens hauria de fer perdre de vista quin és el nostre objectiu, i que més enllà de la solidaritat lògica que hauria de despertar la imputació d'un president autonòmic català, pel sol fet de posar unes unes, hauríem de posar l'accent en crear les nostres pròpies estructures legals que invalidessin les decisions de tribunals estrangers, l'única funció dels quals és servir de segona càmera legislativa.

Per tant,  pel que fa les CUP, no s'entendria que finalment acceptessin a Mas, només per la pressió de l'estat en la seva figura. Jo ja ni volia que hi fos a la llista de Junts pel Sí. Crec legítima i coherent la postura de la CUP, la comparteixo, i sóc més partidari de cercar un candidat de consens com ho ha estat per a la coalició en Romeva. Aquesta persona, que ens hauria de dur a la llibertat, per variar, podria ser una dona: na Carme Forcadell. Això no vol dir que oblidem en Mas, ni que no valorem la voluntat que ha mostrat sempre de complir els mandats sorgits de les urnes, amb costos importants per a la seva persona. Només vol dir que cal mostrar als indecisos que anem a construir una República Catalana des de zero, i que ens hi posem des de ja mateix, sense interferències.

Ja no vull veure reaccions, per part dels líders catalans, a les mancances democràtiques de l'estat espanyol, que cada cop dóna més senyals de ser una  dictadura, on els tempos dels poders judicials funcionen en bases a encàrrecs i criteris polítics. Vull veure com el mandat que ha donat les urnes (72 diputats independentistes = majoria absoluta) comencen a prendre decisions sobiranes, decisions en sentit positiu endavant i no reactives, com seria simplement nomenar Mas per les pressions espanyoles o d'inèrcies encara autonomistes. 

Per tot això, crec que ERC no s'hauria de rentar les mans en aquesta decisió, que les CUP no és de rebut que se les pressioni per aquest motiu, i que CIU hauria de ser generosa en el procés de construcció de la República Catalana. Si és que se'l creuen, aquest seria el moment de demostrar-ho.

Marxant a ritme de "chu chu ua"

La cançoneta "infantil" que ha envaït  les nostres festes d'aniversari, el "chu chu ua", propagada per un munt d'intèrprets, pertany originalment al paiasso televisiu argentí anomenat Piñon Fijo. La seva gran popularitat es deu, segurament, a l'abundant coreografia, la qual convida ràpidament  a l'aborregament col·lectiu, en una prèvia del que després els nens hauran de fer si segueixen pel camí de l'oci consumista, en una discoteca per exemple.

"Senyor! Sí senyor!"

Però realment si mires la lletra i la coreografia és sorprenent com pares que no donen als seus fills pistoles de plàstic, "perquè són joguines violentes", escolten sense el més mínim escrúpol com els seus fills reben ordres militars, saluden com militars, i fins i tot fan les seves primeres passes per aprendre a desfilar. 

Deixant de banda la profunditat poètica del repetitiu "chuchuua, chuchuua ua uaua", i de la seva idoneïtat per a l'aprenentatge de la parla en els infants, és pot dir que la sincopada tonada té la missió d'atrapar el qui escolta: és fàcil de pillar, repetitiu i de seguida convida a moure els peus en un clar dreta-esquera, dreta-esquerra...

Quan ja tenen tothom enganxat, t'exclamen com a "compañia", en el que és un clar endreçament militar, mentre tothom saluda com si acabés d'arribar el capità de la companyia. Llavors comencen les instruccions, i és que només falta el fusell:,"enlaire", "al davant", "puny tancat"... i "el cap enrere!"... fiiiiiiiirmes!!

Potser caldria recordar que la principal forma d'ensinistrar soldats no és ensenyar-los a fer servir armes, això només són 10 minuts per una persona mitjanament intel·ligent. El que més costa és que oblidin la seva individualitat (d'aquí les activitats repetides idèntiques en grup, com una desfilada o un chu chu ua), com a pas previ per deshumanitzar-los (cal seguir instruccions i no pensar per compte propi), perquè així puguin deshumanitzar també l'enemic, única forma de justificar la mort per a un ésser humà.

Molts d'aquests nens, evidentment, no arribaran a soldats, (esperem!), però si que si escoltem massa aquestes cançons (no només aquesta evidentment), després no ens preguntem com és que els nostres joves són tan passius i indiferents davant la injustícia, gens creatius, amb dificultats lectores i per expressar-se en públic i gens disposats a l'empreneduria. 

Hi ha un camí musical en el desenvolupament d'una ment d'un ésser humà. Passar des del "chu chu uà chu chu ua uuuaaaa" al "chumba cumba chumba chumba", és evidentment més fàcil que fer-ho cap a la música clàssica, per  posar un exemple. I de mentre, les neurones van tallant connexions que no faran servir mai, per la manca de simfonia. Tot té un inici.

Les eleccions es “guanyen”? I “tot tant se me'n dóna”

Deia Lamarck, un dels precursors de l'evolucionisme, “que són les funcions les que amb el pas del temps acaben conformant els òrgans i les qualitats, i no al revés”. Quan sentim que “les candidatures més votades han de governar”, que “qui ha guanyat unes eleccions ha de governar”, o l'altra forma de dir el mateix, “que governarem per a tothom” o pitjor, és dóna per fet que “s'ha guanyat” -ves a saber què- i s'interpreta que “ens han robat el que el ciutadà havia triat”, sembla que s'estigui parlant d'un partit de costellada de solters contra casats i no d'unes eleccions. Perquè, en realitat: les eleccions es guanyen? I més inquietant encara, quin seria el premi?

L'objectiu d'unes eleccions és dotar-se d'un govern que sigui el màxim representatiu possible. Amb el resultat d'unes eleccions, ningú estarà mai al 100% d'acord en tot, i segur que hi haurà gent que no estarà gairebé d'acord en res, però la gràcia és tenir un sistema que et permeti acostar-te el màxim a aquells conceptes més generals en que hi ha un comú acord en una societat determinada. De forma, que el govern, pugui realitzar allò que a una majoria (d'entre moltes opcions) els sembla millor en cada moment.

Sent conscients que si el baró de Montesquieu aixequés el cap i veiés el que passa a l'estat espanyol, li donaria un cobriment i se'n tornaria de cop a l'altre barri, el cert és que a l'estat espanyol hi ha un sistema electoral que regula els canvis de govern, i per tant, que hauria d'actuar de control de l'activitat política. El problema, apuntat des de la sociologia, és que a una democràcia tan feble com la de l'estat espanyol, en la qual ni tan sols els que la van muntar hi creuen, més enllà de ser una forma de continuar ostentant el poder, no hi ha una causa-efecte directe entre acció política i resultat electoral. Dit d'una altra manera, com deia l'acudit del trasplantament del meló, a l'estat espanyol al responsable polític de provocar el segon desastre ecològic més gran de la història d'Europa, i el tercer més car del món, van i el fan president amb majoria absoluta. Parlo en tercera persona, perquè, per sort, a Catalunya encara tenim una mica de seny.

Evidentment, el sistema electoral que hi ha a l'estat és molt limitat: és proporcional, amb llistes tancades, sense segona volta, corregit amb la regla d'Hondt, amb tall mínim i on la base de tot descansa en la distribució que es facin de les circumscripcions electorals. Perquè l'objectiu no és triar persones (ni càrrecs), sinó que és obtenir una determinada composició política de les cambres, especialment les parlamentàries. Per definició, els resultats d'aquest sistema per força han de tendir a la negociació entre diferents grups polítics, que a la fi són qui trien els càrrecs electes, no els ciutadans, perquè no hi ha elecció directa. Això passa a nivell municipal i en certa manera autonòmic, però a nivell de l'estat la llei d'Hondt i les normes electorals afavoreixen el bipartidisme, per exemple el finançament basat en els vots obtinguts o les quotes de pantalla en funció de la representació que es tenia (però que ja no es té, perquè quan hi ha eleccions es dissolen les cambres).

Sabent això, l'alternativa, que és passar de tot, no sembla gaire millor. Ja deia Plató que:”un dels inconvenients de refusar participar en la política, és ser governats per ineptes”. I això ens ha estat passant per haver implanta una política d'oblit durant la transició en que els responsables de la dictadura es van autoexculpar de tota responsabilitat per continuar dirigint el nou règim monàrquic.

Per tant, aquí, amb aquest sistema electoral, no hi ha guanyadors ni perdedors en unes eleccions, a l'igual que quan s'aprova un examen, tampoc hi ha guanyadors ni perdedors entre el qui treuen un 5 o un 7. Cada un treu la proporció de representants segons vots obtinguts, i prou, i després la suma de pactes fan que hi hagi un govern amb prou representació, si aconsegueix sumar una majoria. El problema és quan les dinàmiques fan que les institucions es perverteixin, contra la qual cosa no val el típic tansemenfotisme, com deia Einstein: “si tot te dóna igual, és que t'has equivocat al calcular.”

Que no em toquin els timbres!

Estàs tan tranquil a casa, o fent coses que necessiten atenció i MEEEEEEEEEEEEEEEEEC! Normalment sents el teu timbre i dos o tres més. Mires per la finestra disimuladament per comprovar que no és cap conegut, i respons no fos cas que fossin lladres i es pensessin que el pis és buit:

-Qui hi ha?"
Resposta lacònica d,això"no m'ho pregunten mai":
-Puede abrir?
-No!- i sense explicacions, insisteixes en saber qui és:
-Correu comercial. -reconeixen finalment amb la boca petita.
-No volem propaganda, per això hi ha l'etiqueta posada.

Normalment a aquesta alçada si ja han comprovat que cap veí els obre, ja no t'escolten perquè han marxat. I allà et quedes tu, pensant "que coi estava fent?". En un matí et poden arribar a tocar els timbres tres o quatres persones, que no saben, o no volen saber, o tan els és, que hi ha gent que treballa o estudia a casa.

Caram! Que l'era del tam-tam i les cabines de telèfon ja ha passat a la història! Quan vulgui comprar-me un llibre, congelats o pizzes, canviar de companyia del llum, del gas, de telèfon o contractar una assegurança, ja consultaré internet, trucaré o aniré a una botiga. En tot cas, seré jo qui demanarà el servei, no cal que me preguntin mil vegades el mateix. "Que no penso ensenyar cap factura meva que contingui dades privades!" A veure si ho entenen!

Després vénen els de si "quieres vivir eternamente?"... "Nooooo? Poh podemos dehaste una revigta paque la lea?" Com si no sabéssim ja de quina revista es tracta, dos elements, amb vestits de boda barata, formes de fira d'embalat, amb una carpeta a la ma, et pretenen convèncer de la veritat divina tocant als timbres. Si no són aquests, altres causes serien: la roba pels rehabilitats, estris que no necessitis, una ajuuuuuuda paaaio o directament dame argo. I vinga concert de timbre!

També vénen, clar, els qui han de venir: els carters, el dels rebuts del banc, el dels comptadors de l'aigua, el llum (encara), la revisió dels ascensors, la de les plaques solars o els extintors... I tots aquests, especialment els carters, a sobre si no els obres ràpidament o no troben ningú s'empipen! 

Cert és que no tothom toca els timbres. N'hi ha que ja ni baixen de la fragoneta, només cal posar uns altaveus, volum a tota hòstia, i apa fot-li que és de Reus: "EL TAPICEROOOOOOO, SEÑOORAAAAA, EL TAPICEEROOOO A SUMPUERTAAAAAA, SOFAS, SILLAS, AL MOMEEENTOOOOOOOO". A destacar que sempre demanin " per la señora", què farem. Si no són aquests, també passen els dels melons (sí, sí, encara passen), les patates o els matalassos. Comentari a banda requereix l' esmolador, personatge quasi ja folklòric amb la seva moteta i la seva armònica de música característica. A l'estiu, s'hi afegeixen a aquesta festa els de l'organillo, amb el seu característic monoacompanyament electrònic, toquin la parrala, un bolero o una de l'Elvis. 

A la festa de tocar timbres no falta mai el camió del butà, el despertador del barri que a les vuit del matí, per vendre una o dues misserables bombones, va tocan la botzina a tota nata carrer per carrer a marxa lenta. 

I quan a la fí sembla que ja no pot molestar-te ningú més...RIIIIIIIIIIIING:
- La compañia lider en el sector del aire acondicionado le ofrece...le yaamo de telefonica para una encueeeesta pive... Quiere renovar su seguro....?

Propostes per fomentar l'ocupació de CIU a Sabadell

Si hi ha alguna cosa que espanta més que la situació d'avui en dia pel que fa al treball, ja prou greu, és sentir els candidats dir les animalades que diuen amb les que se suposa volen posar-hi fi al problema. Intentaré raonar, i no insultar ningú, cosa que em costa, quan veig que els fatxes, cacics i corruptes llepaculs de sempre estan a l'aguait només per afegir-se a la meva crítica i intentar llançar merda sobre l'altra, l'única forma que tenen de guanyar "suport electoral" gràcies a constants reformes en l'ensenyament i a un fracàs escolar galopant.

CIU de Sabadell, contra els quals no hi tinc res, han fet una presentació de 8 punts per baixar l'atur a la nostra ciutat. I fins n'hi ha que les troben bé. Doncs a mi me posen els pèls de punta! I m'agradaria comentar-ho, perquè, realment, és flipant, i no sé en quin món viuen ni en quina època. El pitjor és que no difereixen gaire d'altres propostes generalitzables. Anem per parts, com va dir Jack l'esbudellador. Punt per punt. S'accepten comentaris, com sempre.

"1. L’Ajuntament hauria d’aplicar tots els beneficis fiscals... "

Independentment que aquestes polítiques acaben als tribunals de la lliure competència, amb els diners públics no s'hi juga. Si realment el fisc és tothom: si els beneficis de l'empresa són privats, les despeses i les pèrdues també ho han de ser. Quan resulta que tots els governs d'Europa s'estan posant les piles, perquè les grans multinacionals no facin servir enginyeria econòmica i paguin els Impostos que els toca (tinguin les seus fiscals on les tinguin) per la seva activitat, aquí es proposa un retorn a la competència de la deslocalització: "veniu aquí que tindreu barra lliure per fer el que volgueu". Pa per avui i fam per demà, perquè quan s'acabin els ajuts aquestes empreses marxaran, i això ja ha passat. No n'aprenen.

"2. L’Ajuntament ha de facilitar l’establiment de negocis"

Més del mateix, però aquesta vegada s'ha d'especificar què és la "finistreta única", perquè amb aquestes afirmacions denoten que és que no en tenen ni repajotera idea. Escolti, vostè podrà posar a Sabadell una finestreta única que faci els tràmits de la Seguretat Social? Oi que no? Doncs per què enganyar la gent? Digui que farà el possible per facilitar els tràmits municipals...i fins aquí, perquè la resta fins que no siguem un estat independent, els ajuntaments no podran oferir una finestreta única de veritat que ofereixi tots els tràmits de totes les administracions. Per això, actualment, l'estat espanyol està al lloc 148 de 189 per crear una empresa i en caiguda lliure. Està per sota d'Albània, Zambia o Gaza. 

"3. Els emprenedors i petits empresaris haurien de tenir una plataforma o pàgina web on puguin..."

Ja hi som! El típic pagerol que acaba de descobrir les TIC (a les quals encara anomena "noves tecnologies") i té la genial idea. Ja imagino els de CIU Sabadell en un Brainstorming, tots a veure què proposem, llavors un diu: "fem una pàgina web!" i tots :"oeeeeee oeo oeo oeeeeeeee". Quina pena.

"4. Els vivers d’empreses municipals hauria d’avançar cap a la cogestió"

Hi ha coses que porten als gens. D'això se'n diu: privatització. Per molt que li diguin "business angels",   segueix sent una privatització. Ni de conya es pot limitar la innovació, l'empenta a les noves idees, a l'interès d'empreses que estan al mercat. Però a qui se li acudiria ficar al  tauró a la piscina de les sardines? Doncs es veu que a CIU Sabadell.

"5. Cal un pla d’ajuda pels autònoms per incentivar que puguin contractar els seus primers assalariats."

Aquesta és de cinisme total. Quan resulta que tenim les quotes d'autònoms més cares d'Europa, proposar "ajudes"o "incentius" és d'un cinisme, d'una hipocresia insuportable.  A Portugal o França durant el primer any, les quotes són (atenció atenció) de 0€! Això sí que seria una "ajuda" i no el lladronici de l'estat espanyol. I no diguem de fer trams segons facturació, no, aquí a pinyó, a pagar tan si et va bé com malament. I pagar a quí? A qui té les competències: l'estat central. Per tant, vendre'ns la moto de que quan està plovent a tot arreu, a casa nostra no plourà, o ens prenen per subnormals o tenen un paraigües molt gran. 

"6. Cal crear un partenariat entre administració i agents socials i econòmics per promoure els polígons industrials de la ciutat."

Aquesta si no la veig no me la crec. Això és com quan Franco inaugurava hospitals com el del Tòrax de Terrassa...quan ja feia anys que la malaltia ja estava quasi eradicada. I a sobre amb l'experiència del nou "polígon d'activitat econòmica de Riu-sec". Un dels fiascos del Bustos, que s'ha acabat  reconvertit en l'enèsima àrea comercial de grans superfícies del Vallès. Quan el que ara es porta són els Clústers (ja podeu buscar la paraula), encara n'hi ha qui està entestat a fer polígons. Per mi que no veuen les notícies de naus buides per tot el país que hi ha .

"7. Caldrà adaptar la formació a les necessitats del món laboral." 

Aquí ja és per plorar. Qualsevol educador sap que el time de formació d'una persona, i el ritme de canvi del mercat laboral, no són iguals. Per dir-ho d'una altra manera: si l'any que ve necessitem, posem pel cas, enginyers, aquests professionals els hauríem d'haver començat a formar fa 5 anys, quan el que es demanaven eren arquitectes i aparelladors a sac.  Precisament per seguir "el que demana el mercat" avui tenim els problemes que tenim. Treball a l'obra amb sous de rics sense saber fer l'"0" amb un canuto? Vinga tots cap allà! Abandonem els estudis! És el que demana el mercat oi? Resultat? Cal que l'expliqui? 

"8. Les polítiques actives d’ocupació s’han de fer de forma concertada entre tots els agents implicats de forma sistemàtica.  "

Bla, bla i bla, i ni ells saben què vol dir aquesta frase. Les polítiques actives d'ocupació, l'objectiu, ha de ser la formació contínua (perquè l'atur hauria de ser mínim), però per això calen empresaris com cal i polítiques que incentivin la conciliació tan familiar com formativa. I d'això, ningú en parla. La resta és el típic paternalisme burgès d'al matí t'acomiado i a la tarda envio la meva filla que és tècnica a fer cursets pels pobrets aturadets.

En resum, un aplec de propostes patètiques, i que realment me fa autèntic por que algú es pensi que poden ser la solució per a res.Per cert, sí, l'encapçalament de l'article va amb segones.

Suport al Juli i a ERC Sabadell

De vegades la meva actitud amb ERC-Sabadell ha estat aquella de "tan et vull que et trec un ull", però crec que arriba el moment de deixar clares les coses: cal donar i dono suport al Juli, persona que he tingut el plaer de conèixer personalment. Per tant, dono suport a ERC-Sabadell, malgrat algunes coses que no m'agraden a nivell nacional del que està fent ERC, i malgrat el meu cor segueix dividit entre les CUP, on militen molts coneguts meus a nivell nacional i amb l'Entesa a nivell local, que considero han fet una feina d'oposició exemplar i fins heroica en alguns moments. Però penso que amb les circumstàncies actuals, ERC és la millor opció per a nostra ciutat i que en Juli és el millor alcalde que podem tenir. 

A Sabadell hi ha molta feina a fer. Tradicionalment, els barris hem estat oblidats, només considerats fonts de votants aborregats que es podien comprar amb un banc públic i una pista per jugar a la petanca. Mentre, les condicions socials de les persones que hi vivim es degraden, l'ajuntament fa ferum de podrit i els serveis social s'encareixen, alhora que la protecció a les persones i el nostre estat del benestar es degrada a marxes forçades. Crec que moltes coses només es poden resoldre a nivell nacional, però també estic convençut que aquest camí cap a la República Catalana la podem començar a nivell local i que el Juli serà la cara visible d'aquest esforç que hem de fer tots a Sabadell.

Crec que ha arribat el temps de mullar-se, ergo, quedi clar: ni populismes de lladres que "podemos" declarar 400.000€ (que jo no he vist mai junts) ni sobres de comptes B, ni emportar-se els diners destinats a formació d'aturats que tan necessaris són.... la meva opció serà en Juli:

Per què penso que en Juli Fernandez és la persona ideal per a alcalde de Sabadell?

1r. En Juli és un professional amb ofici i benefici, un treballador. No una persona que no ha fomut mai un pal a l'aigua en el món laboral. Quan parla del món laboral, sap el que diu. Això garanteix que el que fa, ho fa per convenciments, no per un sou. Quan en Juli hagi fet el que considera que s'ha de fer, se'n tornarà a la seva feina i llestos. No pidolarà càrrecs ni anirà com una paparra d'un càrrec a un altre en una espiral d'equilibris caciquils dins un partit polític, com fan d'altres que cada volta viuen més aïllats de la realitat social que els envolta.  

2n. En Juli és un persona responsable i insistent, ho ha demostrat públicament, i ho demostra com a pare de família. No és una persona baliga-balaga que s'enrotlli amb "la secre" de torn o la primera regidora que passi. Això garanteix que se'n parlarà del nostre alcalde pel que fa, no en converses de safareig.

3r. Sumant, és una persona de conviccions, un professional i una persona responsable, de la qual és impensable un acte de lladronici ni favoritisme, perquè no entra en els seus paràmetres mentals. Ell no deu cap favor, ni ha fet "carrera" dins un partit, sinó que ha fet mèrits com a persona i com a professional. Responent a la seva campanya: nosaltres ja el coneixem... no caldrà, com han fet d'altres, que es pagui una campanya electoral amb els diners dels contribuents perquè la gent el conegui, total, per acabar sent el delfí de torn.

4t. Al capdavall, en Juli és el cap visible d'un partit històrics, ERC, destinat des del 1931 a ser protagonista en l'assoliment de la llibertat del nostre país, i Sabadell, com a ciutat que sempre ha estat capdavantera a la nostra terra en tantes coses, no pot quedar enrere en aquests moments decisius.

5è. Suma de tot això, crec que el Juli representa la nova forma d'entendre la política, que s'hauria entendre com: un servei a la societat limitat en el temps i amb uns objectius determinats, després d'exercir els quals un se'n torna a casa. La política no és una professió ni un lloc per eternitzar-se, sinó un deure públic, un compromís que s'adquireix amb la resta de conciutadans. I puc assegurar que en Juli, un demòcrata convençut i un republicà com cal, ho té molt interioritzat això.

i 6è. També perquè el conec, puc dir ni ell, ni el seu equip, faran mai la gara-gara als feixistes del PP, els quals han estat la crossa sovint indispensable per als últims governs, votant sistemàticament junts amb els de la corda de bustos per pràcticament tot. D'aquesta manera, es trencarà amb la política que ens ha portat a ser un dels ajuntaments més endeutats de Catalunya, a tenir uns serveis deficitaris i cars, elitistes, com les escoles bressol, o directament  innecessaris, com les pistes  d'atletisme cobertes.

Per tot això, espero que ERC a Sabadell aconsegueixi no només uns "bons resultats", sinó que pugui governar àmpliament.  Que pugui fer neteja d'anys de favoritismes, de regalets, d'amics endollats en càrrecs de confiança, i que de veritat es posi a treballar pels pilars d'una societat: la formació i l'estat del benestar.