dimecres, 4 de març de 2020

Resposta a l’article d’opinió d’Andreu Marfull

A l’article que signava el Sr Andreu Marfull —un arquitecte amb un doctorat en geografia— el passat dia 2 de març al diari Avui, parlant del llibre Pseudohistòria contra Catalunya.
De l’espanyolisme a la Nova Història (Eumo, 2020), es realitzaven diverses afirmacions que, com la resta de tesis que es fan des de l’Institut Nova Història (INH), amb el que Marfull col·labora, són mentida. D’entrada, cal destacar el llibre d’estil d’aquests autoproclamats “investigadors” en les seves comunicacions, que sense els més mínims coneixements històrics es dediquen a pontificar sobre una matèria de la qual desconeixen les tècniques, fonts i mètodes més bàsics.

Segons aquest llibre d’estil el Sr Marfull tria només allò que l’interessa. En aquest cas, obvia del tot que el llibre «Pseudohistòria contra Catalunya» està dirigit a denunciar la pseudohistòria, no només la de l’INH, sinó també la del nacionalisme espanyol. Aquesta omissió li permet practicar el victimisme del qual fan sempre gala des de l’INH, identificant aquest col·lectiu com a diana de conspiracions internacionals. De fet, el Sr Marfull actua com molts periodistes espanyolistes, el quals, en ressenyar o comentar el llibre han obviat la mateixa part de l’obra. Precisament, la que denuncia i refuta diverses tesis pseudohistòriques espanyolistes que corquen la història catalana. No és casualitat. Entre la Nova Història, que repudia l’autèntic passat de Catalunya però catalanitza —o valencianitza— les gestes imperialistes d’altres països, i la pseudohistòria espanyolista anticatalana, que proclama que Catalunya no ha estat mai subjecte polític i que els catalans són un col·lectiu sense història, existeix una retroalimentació i un mateix modus operandi.

Per tant, denunciar i desmuntar ambdues pseudohistòries no és pas un acte equidistant sinó una necessitat social. L’article de Marfull comença no amb història, sinó exposant el típic comentari polític, en aquest cas recorrent a l’1O, amb una forta càrrega emocional per a tots els  independentistes. L’objectiu i forma de fer és, doncs, de manual: primer prepara el lector  emocionalment, perquè després es cregui qualsevol cosa que el narrador deixi anar. La intenció principal és intentar fer creure la gent que «si actualment es pot manipular, què no haurien fet en èpoques passades?», però aquesta és una trampa que conté una contradicció en si mateixa. El món sencer va poder veure el que va passar l’1O i les versions informatives que no encaixen amb el relat espanyolista no s’han fet desaparèixer, no? S’ha produït una perversió del sistema jurídic, i si es vol una manca total de separació de poders, però no una manipulació global d’allò que va succeir.

A més a més, també recorre al «què no hauran fet...», tot deixant la interpretació en mans dels sentiments i la imaginació de cadascú perquè, científicament, històricament, els de la Nova Història no tenen proves de la seva famosa teoria de la conspiració totalitària que hauria esborrat tota memòria de l’imperi universal català, com ha certificat el filòleg i historiador Guillem Fornés a Pseudohistòria contra Catalunya. Aquests pseudohistoriadors esperen que si s’accepta la primera premissa, la de l’1O, la segona també s’accepti per empatia. La lògica més elemental ens diu que fora impossible que durant cinc segles Europa s’hagin eliminat o manipulat milions de documents per ocultar hegemonia catalana. Al llibre, de fet, l’historiador Xevi Camprubí dedica un capítol sencer a explicar els límits de la censura a l’època moderna.

A continuació arremet Andreu Marfull amb el mantra de «la història oficial», o en aquest cas, i en un exercici de cinisme colossal: la «pseudohistòria oficial» referint-se a la «història dels acadèmics». En l’article insisteix en la suposada intenció d’aquesta conspiració que «menysté l’INH», «que sí que ho investiga», d’ocultació per part «dels acadèmics» i es posen, novament, com a víctimes. En aquest punt, cal recordar que gairebé cap dels autors del llibre són acadèmics, en el sentit de vaques sagrades de l’àmbit de la recerca universitària. De fet, un ni tan sols està relacionat amb el món universitari. El llibre ha sorgit de la voluntat d’uns historiadors que, sense rebre cap tipus de subvenció, han dedicat moltes hores d’arxiu i biblioteca de la seva vida privada. En tot cas, quedi clar que no existeix cap «història acadèmica», sinó que existeix la història feta amb ètica i rigor, i després existeixen els venedors de pocions miraculoses, que de la nit al dia venen suposades descobertes com a xurros, tractant de babaus generacions d’historiadors catalans (i no catalans) que han dedicat vides
senceres a la investigació en arxius, que és on s’han de fer. En definitiva, aquí l’única víctima és el nostre coneixement del passat històric, mentre que la pseudohistòria només és fanatisme o menyspreu pel mètode científic. L’INH no «puja cap llistó», com assevera Marfull, ans ens retorna als temps previs a la Il·lustració i la manca de raó, quan tampoc hi havia mètode científic.

dimecres, 19 de febrer de 2020

L'INH i l'independentisme

Els de l'INH estan nerviosos


La pseudohistòria espanyolista no para de generar
brossa. Imatge de l'ABC. Però això no és excusa
perquè a Catalunya se'n generi una altra
 de pseudohistòria. El que cal és denunciar que ni Sèneca,
ni Trajà van ser mai "espanyols" i que l'Estat espanyol
té un greu problema social de manca de democràcia
quan un dels més rellevants personatges és Franco.
Arran de la publicació del llibre Pseudohistòria contra Catalunya, els seguidors de l'INH (perquè aquests tenen seguidors, no pas lectors) han hiperventilat. Estan als fils principalment de  Facebook, se suposa que per un tema generacional, realment histèrics, insultant, traient tota la bilis que porten dins i amb la boca plena d'escuma de ràbia. No s'han ensortit als fòrums de Racocatalà ni a Twitter, on hi ha gent més jove.

El llibre destapa la pseudohistòria, és a dir, la forma acientífica de fer tant d'aquesta fundació com del nacionalisme espanyol més tronat en paraules de Vicent Baydal. I és que la pseudohistòria, és pseudo (falsa) provingui d'on provingui. Després de massa anys tolerant (un error segons jo) aquestes actituds des del món acadèmic, amb comptades denúncies, ara serà difícil explicar a alguna gent enganyada, que fins i tot amb bona fe es van creure les teories estrambòtiques d'aquests autoqualificats "investigadors", que en realitat només són una font de negoci del qual viuen, almenys, els seu gurú principal, en Jordi Bilbeny.

Aquests il·luminats, en el sentit que es creuen descobridors de grans veritats suposadament ocultes, però que descobreixen tot navegant per internet, pontifiquen sobre tot i sobre tothom, menystenint la feina rigorosa de milers d'historiadors, actuals i passats. El marc de l'INH ha permès que aficionats, persones sense cap tipus de formació ni amb els més mínims coneixements genèrics històrics, generin teories estrambòtiques únicament basant-se en especulacions i de vegades ni tan sols això, directament inventant-se el que els dona la gana.

"No tinc ni idea d'història però, disposat
a creure'm el que sigui pel país". Una actitud
massa genèrica, acrítica i que no té
res a veure amb la història.

Com actuen? El mètode de Cap escocès veritable


El primer que fan els pseudohistòrics és barrejar una bona dosi de populisme, barrejant temes de política, especialment soflames patriòtiques de caire independentista, amb les seves teories pseudohistòriques. D'aquesta manera fan servir el parany del Cap escocès veritable. És un recurs argumental molt usat en política. Per exemple:

- Els de l'INH han fet servir l'argument que si ets un bon independentista has de creure't la seves teories, a saber: que Cervantes, Erasme de Rotterdam o Da Vinci, entre molts d'altres, eren catalans o valencians. Perquè "Espanya ens ha robat la història".

- Si la teva rèplica és: jo soc historiador (o simplement tinc dos dits de front) i no em crec aquests teories conspiranoiques....

- La resposta per part de l'abduït per les teories de l'INH serà d'una forma semblant a que: ets un botifler, un mal independentista, un traïdor, que formes part de la conspiració, o directament un colono. Si això també li refutes, llavors t'insultarà, et dirà: babau, imbècil, supremacista que has anat a una acadèmia i et creus ves-a-saber-què, etc. Evidentment, les xarxes socials ho suporten tot.

D'aquesta manera, també troben mitjans disposats a fer-los d'altaveu, mitjans que, esperem, aviat els caigui la cara de vergonya. Com L'Unilaretal on podem trobar un gran exemple d'aquest model d'enganyifa de Cap escocès veritable, on els 3 primers paràgrafs estan destinats exclusivament a "preparar" una audiència de tietes i jubilats tot predisposant-la a que es creguin tot el que vindrà després, que en aquest cas és pseudohistòria, però que si fos una bateria i un joc de coberts també el comprarien.

Captura d'hiperventilat/da descrivint
la història, segons ella: "fantasia".
El mal de la novel·la històrica.

Quina relació hi ha entre l'INH i l'independentisme?


El problema aquí, amb el que juguen, el parany de l'escocès veritable, és acceptar que hi hagi cap tipus de relació entre ser independentista i les teories de l'INH. I en aquest punt és on els de l'INH han trobat la inestimable ajuda del nacionalisme espanyol. I és que una altra eina de les teories pseudohistòriques és prendre la part, l'excepció i fins i tot l'anècdota, pel tot. Per tant, pels nacionalistes espanyols tota la història que s'ensenya a Catalunya seria la de les teories de l'INH, "la història dels independentistes". Aquestes generalitzacions es contradiuen entre elles sovint, perquè quan se'ls parla del suport a l'independentisme a Catalunya, llavors resulta que no, que no és tant com diuen, i que hi ha molt d'espanyol silenciós. Però la realitat és que és ple d'articles confonent la part pel tot.I això als de l'INH els va fantàstic per al seu joc.

Per tant, el debat no és si els de l'INH són o no independentistes, que és al que ells voldrien baixar, sinó que el que s'està debatent és la credibilitat de la història. Els autors que han contribuït al llibre, jo inclòs, el que defensem és que la història és una disciplina científica. Aquests aficionats a la història confonen l'historiador en la seva feina aplicant mètode científic, és a dir, "l'objectivitat" on es treballa la història amb fets contrastables documentats, amb la "imparcialitat", el que seria el posicionament de l'historiador. Això els provoca una falta alarmant de rigor i ètica, que és el que s'està denunciant, el mètode.

Dit més clar: és pot ser independentista i no comulgar amb les teories de l'INH. Igual que es pot ser independentista i metge, arquitecte o paleta, i no per això intentar curar amb les mans, fer plànols com si fossin còmics o fabricar ciment amb plastilina Jovi. 


dimecres, 22 de gener de 2020

Pseudohistòria de manual

Aquest llibre apareixerà al febrer per
demuntar la mentida de la pseudohistòria
Aquesta entrevista del Diari de Girona, és realment un manual de pseudohistòria. Només cal repassar-la per adonar-se de què s'ho inventa tot. Repassem l'entrevista que podeu veure aquí: https://www.diaridegirona.cat/ultima-dia/2016/02/27/cid-no-persona-sino-llinatge/769881.html

La primera cosa que té la pseudohistòria és la tria de temes, com que en realitat del que es tracta és de tenir ressò mediàtic i fer remoure el merder polític, els personatges suposadament descoberts sempre han de ser prou coneguts i signficatiu perquè facin l'efecte. En aquest cas, el Cid. Resulta que segons aquest senyor que se fa passar per historiador, "investigador "de l'ínclit INH, també era català, i no només això, sinó tot el seu llinatge.

La primera pregunta l'entrevistador va directe:

"Va tenir una revelació mentre dormia o va trobar algun document inèdit que demostrava la catalanitat del Cid?"

Però aquesta gent de l'INH semblen com testimonis de Jehovà, se saben el discurs que han de deixar anar a la perfecció. Atenció a la resposta:

"És una tasca de temps, abans de publicar el llibre vaig estar deu anys investigant. Com vaig fer amb Cervantes."

És a dir, no respon! Fixeu-vos que la primera pregunta, precisament, fa referència a d'on ha sortit la necessitat d'estudiar aquest personatge, i en tot cas, quina seria la importància. Com que la resposta el deixa en evidència, tira pilotes fora i remarca el suposat molt d'esforç que li ha representat. Clar, no sabem quantes hores al dia dedicava durant aquests 10 anys, en tot cas, una carrera, més el màster, més el doctorat, són quasi 10 anys, i hi ha gent que ha dedicat tota la seva vida a estudiar biografies com la del Cid. 10 anys no és res, i més si no és capaç, com aquí, d'aportar cap nova documentació ni prova. Però seguim, li pregunta amb un evident to conyeta, al qual ja hi estan acostumats:

"Ah, Cervantes també era català?"

La resposta és de polític:

"En realitat es deia Servent i va escriure El Quixot en català. Han volgut esborrar Catalunya de la història."

Fixeu-vos que ja no parlem del Cid, sinó de Cervantes. I ja treu al vent una hipòtesi encara més bèstia, també sense demostrar. A saber, que tota la història de Catalunya hauria estat esborrada intencionadament per Castella durant segles. I això sense deixar rastres...o sí, els que ells haurien descobert, perquè dècades d'historiadors i investigadors professionals, que es veu que són imbècils, no s'havien adonat, i ells en 4 dies com qui diu, sí.

Evidentment, no aporta cap prova de cap de les 3 afirmacions que fa. Però fixeu-vos que ja té la base per negar qualsevol argumentació en contra: "...com que ens ho amaguen".

"Tornem al Cid, que em fascina"

La resposta està en la línia, d'anar treient temes i barrejar-los, perquè qualsevol es perdi.

"Com li deia, el llibre és fruit de molts estudis, i no és casual que el subtítol sigui «Com i quan els catalans van fer Espanya». La reconquesta no va començar a Astúries sinó a Nimes, i el que coneixem com a «gots» en realitat són occitans, o sigui catalans."

La primera frase és per guanyar-se la confiança i acceptació, perquè l'entrevistador assenteixi. Qualsevol venedor sap que cal fer dir "sí"a un comprador almenys 3 vegades abans de colar-li un producte. Aquesta és la part d'"aquí he vingut jo a parlar del meu llibre", que de seguida surt. Recordem que aquests invents, al final, són un escura-butxaques. De pas, es treu dues afirmacions gratuïtes més, a les quals tampoc aporta cap prova, de fet, ni tan sols venien a raó de res, simplement les deixa anar. A més, són mentides palpables, com la de que els gots (un poble germànic, i del qual se'n conserven les restes d'alemany més antic que existeixen escrites) en realitat serien els occitants. Cal recordar que els gots arribarien a la Península al s IV, després de travessar mitja Europa, i els occitans no apareixerien fins la resta de poblacions romàniques fins passats 2 segles, sent població romana autòctona!

"O sigui que la famosa llista dels reis gots era una llista de reis catalans?"

La meitat eren de Tolosa, després n´hi ha 4 o 5 que eren comtes de Barcelona, i només la resta eren de Toledo, on per cert no es parlava castellà.

A veure, "senyor investigador que ha estat 10 anys mirant-se aquests temes"...eren 4 o eren 5? I si us plau, que algú li expliqui la diferència entre rei i reialme.

Aquí fins i tot l'entrevistador s'adona que si accepta qualsevol tema de negació, de prova indemostrable, qualsevol cosa pot colar:

"Podria reclamar la catalanitat de Don Pelayo: voldria dir que Espanya no existeix, tot és Catalunya."

 "Don Pelayo? Fins i tot a Castella dubten que existís. Molts fets que se li atribueixen en realitat van tenir lloc a Llívia. Després es va barrejar tot i en van fer un mite espanyol."

 Més veritats a mitges, és cert que la seva existència real està en dubte perquè no està prou documentada...però precisament per això les afirmacions sobre Llívia són realment d'embolica que fa fort, i novament sense proves. Això sí, no perd l'ocasió de deixar anar el comentari polític sobre Espanya de cara a la galeria de seguidors hiperventilats .

"Ara digui´m que el Cid no era de Vivar sinó de Biure d´Empordà."

Aquí ja es tira per la finestra i comença a vomitar. Un llinatge català de l'Urgell amb un nom procedent de l'àrab? Quan tots eren noms germànics (Guifes, Ramons...)? En fi, evidentment, sense proves, novament, però ara ja tan li és, ja ha deixat anar el més important: la teoria conspiratòria, el victimisme (que la culpa de tot és de Castellà i Espanya) i sobretot publicitat del seu llibre.

"He, he. El Cid no va ser una persona sinó un llinatge català, va començar amb els comtes d´Urgell i va continuar amb els de Cabrera, a Girona. El Cid anava passant de pares a fills."

  "Com «El hombre enmascarado»"

Un altre cosa que els delata als pseudohistòrics és que són experts en absolutament tot: historiadors, investigadors, lingüistes, i de totes les èpoques: després de fer un repàs alt medieval, ara resulta que també és lingüista. I tot això en 10 anys.

"El Cantar de Mio Cid no té cap mètrica ni rima, sembla que s´hagi escrit perquè sí. En canvi, n´he traduït fragments al català i surten versos exactament de 10 síl·labes amb l´accent a la sisena. És la mètrica que s´utilitzava en tots els cantars que es feien a Narbona. Va ser escrit en 
català."

I arriben els moments de les conclusions, ara ja exposat, només es tracta de rematar. Que et treuen un personatge que ni saps qui és? Tan és, pilotes fora, "és espanyolista". I? I els arguments històrics on són? Per molt espanyolista que fos, això ni li treu ni li dona raons. Arguments? Cap ni un, era espanyol i llestos. De veritat, que no sé per quins set sous anem a les facultats a estudiar, "I Hobsbawm?" "Res home, un anticatalà de nassos", i llestos tu.

"I els estudis de Menéndez Pidal?"
"Era un espanyolista furibund."

Aquesta era la que resumeix milor els posicionaments pseudohistòrics. Evidentment, falta la proclama final victimista, i treure a airejar el gran èxit del gran messies, només faltaria.

"Espanya necessitava herois i es va fer seus els catalans?"

"Senzillament ho volen unificar tot sota Castella i eliminar allò que pugui donar ales a Catalunya. També van convertir Colom, català, en Colón. O es van inventar un Ponce de León, que eren dos germans també dels Cabrera de Girona."

I la traca final: resulta que tot ens ho explica Espanya. Els historiador som tant imbècils, però tant, que només fem que empassar-nos el que ens diu Espanya...a tot això, no sabem qui és exactament "Espanya", però aquí anem.

"Tot és una estafa?"

"El que ens explica Espanya no té ni cap ni peus. Hi ha hagut un catalanisme triomfant, i se´ls ho ha de dir. Ara Catalunya torna, i ens han de fer un lloc a taula."

El que ell ha explicat aquí sí que en té molt de cap i peus, ja es veu. Buf, quin munt de proves, és que m'aclapara.

He trobat aquest personatge a través d'un vídeo de conferències on se'l va convidar a l'ANC- Vallès Occidental per parlar sobre les seves teories, com si fos història de Catalunya. Com a nació, estem fent el ridícul més monumental donant peixet a aficionats irresponsables que es pensen ves a saber què perquè han llegit 4 llibres. És urgent bandejar-los d'una vegada, l'independentisme no es mereix ni necessita pseudoargumentacions semblants.