dimecres, 4 de març de 2020

Resposta a l’article d’opinió d’Andreu Marfull

A l’article que signava el Sr Andreu Marfull —un arquitecte amb un doctorat en geografia— el passat dia 2 de març al diari Avui, parlant del llibre Pseudohistòria contra Catalunya.
De l’espanyolisme a la Nova Història (Eumo, 2020), es realitzaven diverses afirmacions que, com la resta de tesis que es fan des de l’Institut Nova Història (INH), amb el que Marfull col·labora, són mentida. D’entrada, cal destacar el llibre d’estil d’aquests autoproclamats “investigadors” en les seves comunicacions, que sense els més mínims coneixements històrics es dediquen a pontificar sobre una matèria de la qual desconeixen les tècniques, fonts i mètodes més bàsics.

Segons aquest llibre d’estil el Sr Marfull tria només allò que l’interessa. En aquest cas, obvia del tot que el llibre «Pseudohistòria contra Catalunya» està dirigit a denunciar la pseudohistòria, no només la de l’INH, sinó també la del nacionalisme espanyol. Aquesta omissió li permet practicar el victimisme del qual fan sempre gala des de l’INH, identificant aquest col·lectiu com a diana de conspiracions internacionals. De fet, el Sr Marfull actua com molts periodistes espanyolistes, el quals, en ressenyar o comentar el llibre han obviat la mateixa part de l’obra. Precisament, la que denuncia i refuta diverses tesis pseudohistòriques espanyolistes que corquen la història catalana. No és casualitat. Entre la Nova Història, que repudia l’autèntic passat de Catalunya però catalanitza —o valencianitza— les gestes imperialistes d’altres països, i la pseudohistòria espanyolista anticatalana, que proclama que Catalunya no ha estat mai subjecte polític i que els catalans són un col·lectiu sense història, existeix una retroalimentació i un mateix modus operandi.

Per tant, denunciar i desmuntar ambdues pseudohistòries no és pas un acte equidistant sinó una necessitat social. L’article de Marfull comença no amb història, sinó exposant el típic comentari polític, en aquest cas recorrent a l’1O, amb una forta càrrega emocional per a tots els  independentistes. L’objectiu i forma de fer és, doncs, de manual: primer prepara el lector  emocionalment, perquè després es cregui qualsevol cosa que el narrador deixi anar. La intenció principal és intentar fer creure la gent que «si actualment es pot manipular, què no haurien fet en èpoques passades?», però aquesta és una trampa que conté una contradicció en si mateixa. El món sencer va poder veure el que va passar l’1O i les versions informatives que no encaixen amb el relat espanyolista no s’han fet desaparèixer, no? S’ha produït una perversió del sistema jurídic, i si es vol una manca total de separació de poders, però no una manipulació global d’allò que va succeir.

A més a més, també recorre al «què no hauran fet...», tot deixant la interpretació en mans dels sentiments i la imaginació de cadascú perquè, científicament, històricament, els de la Nova Història no tenen proves de la seva famosa teoria de la conspiració totalitària que hauria esborrat tota memòria de l’imperi universal català, com ha certificat el filòleg i historiador Guillem Fornés a Pseudohistòria contra Catalunya. Aquests pseudohistoriadors esperen que si s’accepta la primera premissa, la de l’1O, la segona també s’accepti per empatia. La lògica més elemental ens diu que fora impossible que durant cinc segles Europa s’hagin eliminat o manipulat milions de documents per ocultar hegemonia catalana. Al llibre, de fet, l’historiador Xevi Camprubí dedica un capítol sencer a explicar els límits de la censura a l’època moderna.

A continuació arremet Andreu Marfull amb el mantra de «la història oficial», o en aquest cas, i en un exercici de cinisme colossal: la «pseudohistòria oficial» referint-se a la «història dels acadèmics». En l’article insisteix en la suposada intenció d’aquesta conspiració que «menysté l’INH», «que sí que ho investiga», d’ocultació per part «dels acadèmics» i es posen, novament, com a víctimes. En aquest punt, cal recordar que gairebé cap dels autors del llibre són acadèmics, en el sentit de vaques sagrades de l’àmbit de la recerca universitària. De fet, un ni tan sols està relacionat amb el món universitari. El llibre ha sorgit de la voluntat d’uns historiadors que, sense rebre cap tipus de subvenció, han dedicat moltes hores d’arxiu i biblioteca de la seva vida privada. En tot cas, quedi clar que no existeix cap «història acadèmica», sinó que existeix la història feta amb ètica i rigor, i després existeixen els venedors de pocions miraculoses, que de la nit al dia venen suposades descobertes com a xurros, tractant de babaus generacions d’historiadors catalans (i no catalans) que han dedicat vides
senceres a la investigació en arxius, que és on s’han de fer. En definitiva, aquí l’única víctima és el nostre coneixement del passat històric, mentre que la pseudohistòria només és fanatisme o menyspreu pel mètode científic. L’INH no «puja cap llistó», com assevera Marfull, ans ens retorna als temps previs a la Il·lustració i la manca de raó, quan tampoc hi havia mètode científic.

Cap comentari: