dilluns, 11 de maig del 2020

Chichimecas, chachapoyas i pseudohistòria

Sí, el primer cop que vaig sentir el nom d'aquests pobles precolombins jo també vaig riure, com segurament ha fet el lector d'aquest article. Els chichimecas (o txitximeques si voleu) eren la denominació despectiva que els asteques donaven als pobles que consideraven primitius del nord de l'actual Mèxic. Efectivament, la paraula castellana chichi per definir els genitals femenins vol dir vulva, però per molt que ho pugui semblar el seu origen no és el chichimeca, sinó el quítxua, llengua parlada als Andes pel inques. 

Poblat chachapoya de Kuelap, no és un poblat celta. Tot i que
els pseudohistòrics ho podrien dir aplicant el seu mètode,
el de Jaimito:"con los dedos de las manos, los de los pies,
la polla i mis cojones suman 23" 
Això incloïa l'actual Perú, on es va desenvolupar també la cultura chachapoya. I no, la regla de tres no funciona. "Poya" no és una paraula chichimeca. Tampoc del quítxua. Encara que el nom chachapoyas deriva del quítxua (no se sap com es denominaven a ells mateixos), el mot castellà polla té un origen molt més prosaic. Literalment, és perquè és el que es troba a sobre dels ous, i d'origen ben llatí, com el pollastre. Altres llengües com l'anglès segueixen la mateixa lògica i l'anomenen cock. En català existeix la paraula polla, però amb el significat directe de gallina jove, com a sinònim de penis erecte és un castellanisme.

Tampoc la temptació de chacha s'aguanta, perquè prové del terme castellà muchacho amb l'arrel mocho (Coromines), en el sentit de dur el cabell curt o rapat, especialment en els nens. Sí que de l'Amèrica central colonial ens retornaria l'abreviació chacha per referir-se a la nostra "dona de fer feines", però sense cap relació ni amb el nàuhatl (d'on sí que provenen altres mots com xocolata, tomata o hule) ni molt menys amb els pobres chachapoyas.    

Per què dic això? Internet ha facilitat l'aparició d'una nova espècie "d'investigadors" (holmes ratolinus), sense els més mínims coneixements històrics, a la recerca del que anomenen proves que justifiquin els seus apriorismes tot anunciant "grans descobertes" a ritme de samba. Algú els hauria de dir, abans de res, que sí ho han pogut trobar a la xarxa ha estat  perquè, el que fos, ja era físicament en possessió d'algú que ja l'ha llegit, escanejat i pujat a un servidor. Però ves, aquí rau una de les primeres premisses dels pseudohistòrics: ells són uns grans il·luminats que són capaços de veure la veritat allà on la resta del món, o forma part de grans conspiracions totpoderoses o som rucs. No hem sabut, en llarg de generacions d'experts, veure res, allà on ells a simple vista han fet la gran descoberta.

Una de les proves de les teories pseudohistòriques per a justificar la paranoica i innecessària, així com intranscendent a nivell històric, catalanitat de personatges universals, o altres teories, és la suposada similitud de paraules.  Censors inquisitorials castellans que haurien hagut de viatjar enrere en el temps per falsificar documents, després deixarien malament la feina perquè ells la trobessin. Amb tot, l'argument indestructible que fan servir els pseudohistòrics és el següent "a que se semblen?". Irrefutable. Dècades de treball científic a les escombraries, davant del fet que Sancho Panza seria Panxo Panxa, Lope Tocho seria Pep Totxo, o que els Camps Catalàunics eren Catalunya, perquè les paraules medievals castellanes fenestra o voltar se semblen al català actual.    

D'aquesta manera els pseudohistòrics argumenten la suposada catalanitat de personatges històrics com Cervantes, Da Vinci, Erasme de Rotterdam, Jheronimus van Aken, l'origen del mot Catalunya, o l'existència del suposat  imperi universal català.  Evidentment, quan sento aquestes teories de "paraules semblants" no puc evitar que em vinguin al cap els chichimecas i els chachapoyas

Fa molt de temps que Franz Boas va determinar el particularisme històric: "un mateix element etnològic pot donar-se independentment en diferents cultures amb significats completament diferents". Ell va estudiar per exemple les màscares. Però el mateix es podria aplicar a qualsevol altre element cultural, la semblança del qual no determina que obligatòriament hagin de tenir relació. La visió lineal etnocèntrica, de què tot ha de passar per un únic element central i primordial (el xovinisme calcat dels castellans del que parla Stefano Cingolani), que estava lligat als famosos tres estadis (salvatgisme, barbàrie i civilització), fa temps que és una concepció de l'evolució humana superada.

La història és una disciplina científica que es basa en el rigor en el tractament de les fonts, un mètode de treball basat en la hipòtesi, i sobretot l'ètica de qui la practica. Intentar jugar a la semblança de mots, per colar-lo com a prova històrica, no deixa de ser un chachapoya sense sentit.