diumenge, 7 de març del 2021

10 mentides sobre el comunisme

 

Aquests és un recull en 10 tòpics dels fets que més usualment s'adjudiquen al comunisme que, o bé són directament falsedats, o bé només expliquen una part de la realitat històrica. La intenció d’aquest recull no és defensar aquí cap ideologia (ni la comunista ni el capitalisme), sinó aportar uns punts de reflexió per ajudar a ser més crítics amb la informació que rebem, especialment quan ens volen parlar d’una ideologia, i quin futur  podem seguir.

El crac del 29, ni la pobresa ni la fam són exclusions de cap sistema
El comunisme científic, la ideologia codificada per Karl Marx i Friedrich Engels, és considerada un dels aspectes més influents de la història contemporània. Pel seu vessant social, ha estat i és objectiu constant de falsedats interessades que no tenen cap fonament històric. No es tracta de defensar cap posicionament ideològic, al capdavall filosòfic, sinó de posar de manifest com els defensors més radicals del sistema anomenat capitalista, o liberal, retorcen la realitat per ajustar-la als seus plantejaments i ignoren deliberadament fets transcendentals relacionats tant amb el comunisme, com també amb el capitalisme. 

Alguns estats, històricament, deien haver implantat un sistema inspirat en el comunisme, que en definitiva tan sols és un ideal a través del qual analitzar socioeconòmicament i històrica la societat. Aquests intents d’implantació van resultar majorment nefastos, i l’apropiació d’idees del marxisme adaptades per a l’ocasió amb derivats com marxisme-leninisme succedanis amb major o menor fortuna. Un cop dit això, cal posar de manifest que sovint es tapen les contradiccions de l'actual sistema econòmic i social occidental atacant tot allò que es considera "comunista", entenent per comunista només aquells tipus d'estats fallits que incorporaven al seu escut unes eines tan perilloses com una falç i un martell. I ho fan a través de la creació d'un imaginari, completament inventat, que ataca la ideologia, no els estats que el van intentar aplicar. Seria el mateix que atacar tota la democràcia, perquè a alguns llocs dels Estats Units encara hi ha pena de mort.  Al capdavall, difícilment poden haver-hi estats comunistes purs, com tampoc hi ha estats capitalistes cent per cent purs, hi ha moltes diferències entre, el Regne Unit, els Estats Units o Dinamarca, per exemple, en el concepte de lliure mercat pel que fa a les armes, per posar un tema evident.

Alhora, s’ignora totes les aportacions (que són moltes) d’aquesta ideologia a la nostra societat actual. Sense la lluita que impulsaren els moviments comunistes actualment no gaudiríem de drets laborals, ni de sindicats (almenys tal com els coneixem), ni dret a l’ensenyament, ni jornada laboral, ni sanitat pública universal (com de fet encara no tenen als Estats Units) ni la majoria de coses que entenem com a estat del benestar. Totes aquestes reivindicacions van partir dels moviments comunistes, no pas del capitalisme. I en bona part, van ser implantades a l’Occident europeu per la por a la influència de l’URSS. És força aclaridor com alguns dels més ferris detractors del comunisme, així a l’engròs, també són detractors dels sistemes públics de protecció social i partidaris de les privatitzacions de serveis considerats avui essencials. 

Per adonar-nos de com estem de mediatitzats en aquest terreny ideològic, només cal fixar-se en com tots els grans desastres adjudicats quasi en exclusiva al comunisme també han estat presents a les societats capitalistes. Des de les grans fams, als camps de presoners sense drets. Però mentre uns són satanitzats, als altres se’ls treu ferro o directament, es fa com si no haguessin existit mai.  Com a  exemple, tothom a la nostra societat té interioritzat el terme "enviar a Sibèria" com a una tortura terrible i quasi sinònim de mort. Els temuts gulags soviètics formen part de l'imaginari col·lectiu, malgrat que les presons siberianes van ser iniciades com a camps de treball pels tsars. Pel que fa a Occident, van ser els espanyols els qui van inventar els camps de concentració a Cuba, que després els britànics van millorar per lluitar contra els bòers i finalment els nazis van perfeccionar fins a convertir-los en camps d'extermini. Societats ben i ben capitalistes. Per no parlar de llocs com Guantánamo. 

Federico Jiménez Losantos és el qui està explotant tots aquests tòpics. Només en aquesta part del llibre La vuelta del comunismo:

-         - Identifica republicanisme com a comunisme. Fa 80 anys no van entrar els comunistes al govern, sinó els republicans. En tot cas, ho feren per les urnes, però vaja, això no sembla importar-li gaire.

-        -  Relaciona indecentment les conseqüències de la pandèmia amb el comunisme, perquè es veu que el sistema capitalista del turisme (que aquí defensa) i la gran mobilitat, el canvi climàtic provocat per un consumisme desenfrenat, així com les necessitats del sistema de mantenir l’activitat econòmica, no tenen res a veure. I ara!

 -   I com no, que no falti, el “separatisme” ha de sortir per algun lloc  per poder muntar una bona teoria conspiranoica.


A escala més d’estar per casa, el fatxerio regional s'omple la boca amb les txeques i Paracuellos, oblidant el cop d'estat, o oblidant les lleis de Fugues i Badajoz. Recorden Calvo Sotelo, i obliden el tinent José Castillo. Recorden ETA, però obliden Bolonya i Atocha, “els okupes són perillosos”, però Anders Behring, qui és? Per al revisionisme anticomunista d'estar per casa, durant la República tots eren "rojos", per contra, sembla que durant la dictadura sanguinària de Franco tot eren virtuts democràtiques. Durant la dictadura, l'anticomunisme va ser la crossa del règim que va permetre que els Estats Units el financessin  a canvi de bases militars. Personatges com l'escriptor Josep Pla blasmaven tothora del comunisme: “
El socialisme és la misèria i el comunisme la mort”. Aquest paroxisme comporta que s'elevi a la Divisió Azul als altars patriòtics espanyolistes (i això que lluitaren amb els nazis) o que encara una associació legal defensi públicament el discurs nacionalcatòlic del dictador... i Stalin genocida, i qui dia passa any empeny. 

 “El Comunisme mai ha arribat al poder a un país que no fos interromput per la guerra o la corrupció, o ambdues coses.”

John F Kennedy

Perquè es veu que les dues guerres mundials les van provocar els comunistes i que a països capitalistes com Espanya, no hi ha corrupció. Un exemple més de com es manipula.

Decàleg de mentides sobre el comunisme

  1. "El comunisme va matar milions de persones". De fet, el comunisme no va matar ningú, van ser persones que en nom del comunisme van assassinar. Igual que hi ha assassins que mataren en nom d'Al·là, de Jesucrist, del poble escollit, per salvar la raça ària o perquè van escoltar veus provinents de Raticulín. És una perversió del llenguatge. I és igual d'injusta que acusar la religió, en nom de la qual sí que s'han mort milions de milions de persones en llarg de tota la història. Però ni cap religió fomenta que s'odiï a l'altra, ni el llibre Das Kapital (1867) anava disparant a la gent.  

Cert és que Stalin va fer unes purgues que Déu n'hi do. I les víctimes de l'Holodomor es fan difícils de comptabilitzar. Ara bé, el comunisme va començar amb la publicació, el 1848, del famós Manifest Comunista. Passar directament de 1848, quan dos intel·lectuals van redactar un manifest per l'alliberament del qui van anomenar la classe obrera, en un context d'industrialització, dirigit a Stalin i l’URSS, és, com a mínim, enganyar. El comunisme no és (només) l’URSS, ni només els partits anomenats comunistes que es formarien a partir del fracàs de les tendències socialistes durant la Primera Guerra Mundial seguint la III Internacional o Komitern. De fet, l’URSS no era ni un estat comunista, sinó socialista (Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques), el que a la pràctica vol dir que hi havia una estructura d'Estat, pas immediatament anterior a l'estadi de comunisme.

En nom del comunisme (o de l’anarquisme) sí, s'ha assassinat a reis, ministres, capatassos i altres obrers que no combregaven. Ara bé, pretendre que aquest sigui un element distintiu dels sistemes comunistes és mentir, o manipular per omissió. El capitalisme ha assassinat, i molt. Podríem esmentar els llançaments de bombes atòmiques sobre població civil per part dels Estats Units, o les massacres de Corea i Vietnam. O els genocidis comesos sobre les poblacions indígenes nord-americanes, les herero a l'Àfrica o el fet que a Occident s’exhibissin éssers humans en zoològics i fins i tot dissecats com a mostres de suposat salvatgisme que es contraposava als civilitzats, que suposadament serien els occidentals. El Rijksmuseum d'Amsterdam es va pagar el 1883 amb una "exhibició colonial ambientada" (un subterfugi per evitar parlar d'humans engabiats). Malgrat això i molt més, no es va crear la relació "el capitalisme ha mort milions de persones".   

Un bitllet de 1.000 marcs reconvertit en un d'un milió

2
. "L'economia planificada és una imposició de l'Estat i una limitació social". Una de les conseqüències d'establir un estat socialista va ser la necessitat de gestionar l'economia. L'economia ha estat una de les pors més onejades contra el comunisme, perquè "era planificada des de l'Estat". En realitat, segons la teoria, als països comunistes no hi ha estat, perquè els sistemes de producció són del poble. Això porta a l'error de creure que l’URSS tenia "presidents" quan en realitat qui manava era el secretari general del partit, el PCUS. L'URSS no va tenir un president fins que es va crear  el càrrec per a Mikhaïl  Gorbatxov, i va ser el primer i l'últim. Els plans quinquennals han estat ridiculitzats, però els hauríem de comparar, en el seu context, amb el sistema capitalista que va desembocar en el Crac del 29. L'URSS es creava el 1922, i el primer pla per crear una indústria potent va ser sis  anys després. Durant la dècada dels 30, Rússia era encara un país agrari en transformació, i el 1957 ja posava en òrbita el primer satèl·lit Sputnik, el primer de la humanitat. No sembla que fracassés gaire, com a sistema econòmic.

De fet, als EEUU, paradigma del capitalisme i les llibertats econòmiques, Stalin va ser nomenat “Home de l'any“ per la revista Time dues vegades, el 1939 i el 1942. Entre altres motius, per la gestió econòmica. El motiu era la Gran Depressió provocada pel Crac del 29. Els nens nord-americans morien de gana, o es venien per no poder-los mantenir. La recessió econòmica va tenir un impacte brutal també a Europa, a l’Alemanya dels anys 20 la hiperinflació va provocar fins i tot l’abandonament de la moneda, on les muntanyes de marcs eren escombrades pel carrer sense cap valor. Es van arribar a imprimir bitllets de 5.000 milions de marcs. L'aparició i auge del nazisme està en relació directa amb aquesta crisi econòmica del capitalisme. Seria la Segona Guerra Mundial el que faria girar la truita , i la posterior Guerra Freda  acabaria fent guanyar el capitalisme per sobre de l'economia planificada, després d’un fort desgast. 

 3. "Als sistemes comunistes no hi ha llibertats com la de premsa". Té certa gràcia que s'afirmin aquestes coses, quan els primers comunistes eren perseguits per les seves opinions, restant com la Lliga dels Justos a la clandestinitat. A Alemanya la Lliga Comunista es va dissoldre després del Judici de Colònia i la repressió pels fets de la revolució de 1848. El Manifest Comunista es va haver de redactar a París, i els seus autors acabarien exiliats primer a Bèlgica i després a Londres, on es va imprimir en alemany. El Manifest a Alemanya estaria prohibit fins a la seva publicació el 1872 arran que va ser utilitzat com a prova a un judici pel fiscal contra líders obrers. I precisament a Occident, on tenim una llarga tradició històrica de censura, amb llistes negres com l'Index Librorum Prohibitorum. De fet, el comunisme, en els seus inicis, era una cosa ben occidental. Arran dels fets de la Colònia Marx es va dedicar a treballar en l’organització de la Primera Internacional i el llibre Das Kapital. Teoritzava que el comunisme era un estadi al qual s'hauria d'arribar a través de la transformació del sistema capitalista, per tant, ningú creia possible una revolució a un país agrari i endarrerit com Rússia quan, a la dècada de 1860, Bakunin va traduir el manifest al rus. El Manifest en rus era una extravagància exhibida a Occident quasi com a una raresa antropològica.  

Podríem posar d’exemple Turquia, on el Manifest va estar prohibit fins al 2013, censura que no li va impedir ser membre de l’OTAN. En aquest aspecte el puritanisme nord-americà va fer estralls, en una hipocresia sense límits. Només cal esmentar el macartisme, la cacera de bruixes que va afectar bona part de la cultura nord-americana, inclòs el cinema, obligant alguns artistes fins i tot a exiliar-se, com el mateix Charles Chaplin. També a Europa. Mentre s'acusa els països comunistes de manca de llibertats d'expressió, i d'haver d'acceptar les teories oficials, a Europa es prohibien cançons (com Jenny de Falco), se segrestaven portades de discos (com la de Scorpions per ensenyar mig pit), es retiraven portades de revistes satíriques com El Jueves, es cremaven discos dels Beatles o actualment es persegueix a rapers com Valtonyc o Hasél. Ens escandalitzàrem molt quan es reprimia a Pussy Riot (tot i que ara a Rússia no hi ha ja comunisme, per a molts encara és com si sí), però a Espanya posen titellaires a la presó. 

 4. "Si ets comunista, dóna'm el teu mòbil, o per què et compres pantalons texans." Una de les falses creences més esteses sobre el comunisme és que et limita la teva capacitat de consum. Aquest és un tòpic cultural arribat a Europa des dels Estats Units en plena època de teoria del creixement econòmic basat en el consumisme desenfrenat després de la Segona Guerra Mundial. En realitat, el comunisme com a ideal no et limita en res el teu consum, l'únic que et fa pensar és si realment necessites tot el que pots adquirir. I sobretot, que els diners que facis servir els hagis guanyat sense explotar els altres. 

El consumisme va desembocar en l'obsolescència programada, per vendre més. Sempre hi ha alguna millora perquè es continuï consumint, com si els recursos naturals fossin infinits. Per contra, el comunisme, l'únic en què posa l'accent és en la propietat dels sistemes de producció i en què la riquesa que generen siguin redistribuïts, perquè repercuteixin en el conjunt de la societat. A partir d’aquí, compra el que et doni la gana. Un altre tema són els problemes d’abastiment. Durant moltes dècades el bloqueig a Cuba es va vendre cínicament  com a “endarreriment del comunisme”. 

 5. "El comunisme promou l'homogeneïtat, a diferència de les societats capitalistes". De rebot del consumisme desenfrenat, es va crear la quasi religió de l'individualisme. Una persona aïllada consumeix més. Si cal prohibir que als bars es projectin pel·lícules o futbol, es fa, i ningú es queixa. Tothom a casa seva a fer pay-per-view. Si obliguen tothom a comprar pisos, per què els hem de fer més grans? Que se'n vagin els fills de casa, i així compraran més pisos. Si visquessin a una masia de 600 m2 tres generacions alhora, durant 500 anys, les immobiliàries no farien negoci. L'individualisme és un negoci, cal vendre un cotxe a cada persona (que tinguin quatre places rai) i per tant, cal mobilitat. Si no, per a què els cotxes? Cada dia la meitat d'una població ha d'anar a la població del costat a treballar i al revés. I si la gent es mata a les carreteres, què hi farem, "és un accident".  

El contrari de l'individualisme s'havia de demonitzar. Qualsevol cosa que sonés mínimament a "compartir" era ràpidament acusada de comunista. I en conseqüència, les societats comunistes acusades de ser homogeneïtzades. De fet, és ben bé al contrari, el capitalisme promou com cap altre sistema els moviments de masses. Des del futbol a les sèries de Netflix, tothom balla al so de la moda que toca. Segons el tòpic que s'ha inculcat, als països comunistes tots són un ramat de bens que s'assemblen al seu líder, però als capitalistes tothom troba normal que la gent es disfressi de Spiderman, Batman o Superman.  

 6.Els falsos orígens del comunisme. O l’enemic és el jueu”. Les teories conspiranoiques també han tingut un espai privilegiat quan es parla del comunisme. Per exemple, que el comunisme va ser un invent dels jueus (és curiós que els jueus també conspiren amb els Estats Units capitalistes), o què Àfrica és pobra per culpa del comunisme (com si el colonialisme no hagués existit), o que al comunisme tothom cobra el mateix, o que tots els estats socialistes han acabat en dictadures (com si no hi hagués dictadures capitalistes).

La realitat és que sense la pressió d’allò que significava l’URSS, difícilment els estats occidentals haurien implantat sistemes del benestar com ho van fer. I la prova és l’inici d’intent de desmantellament posterior a la dècada dels 90 del segle XX, l’auge de les desigualtats al món, i el sorgiment de moviments socials com els antiglobalització, que s’identifiquen amb idearis d’esquerres, alhora que també, casualment, han reaparegut amb força els anticomunistes. D’ençà que es va inventar la mentida dels Protocols dels Savis de Sió, que aquesta internacionalització buscada pel comunisme s’ha intentat equiparar a la suposada “conspiració jueva”. El fet que ara tinguin un estat, Israel, no sembla, arran de declaracions públiques recents, que hagi fet variar gaire aquest mantra.    

  

“Una dictadura del partit és perjudicial per a la construcció d'un nou sistema socialista. Rússia només és una República Soviètica en el seu nom”

Peter Kropotkin

  7. "El comunisme és l’URSS i la Guerra Freda". Ja hem vist la confusió que hi ha entre comunisme i URSS. L’URSS va ser un gegant que va mantenir un pols amb els Estats Units pel control del planeta, l'anomenada Guerra Freda. Les dues potències amb tecnologia nuclear, van entrar en una cursa armamentista que tingué moments molt tensos com la crisi dels míssils cubans el 1962.

Mai sabrem com hauria acabat l’URSS de no haver patit el desgast de la Guerra Freda, però tenim un exemple de país socialista que encara perdura. La Xina. L'estat més poblat del planeta és oficialment comunista, però ha evolucionat des del 1978. Actualment és una potència econòmica, alguns diuen ja la primera, i en termes de paritat de poder adquisitiu és la població més rica del món. Un comunisme atípic, però està clar que l'evolució "natural" no passa pel capitalisme de forma obligatòria, ni és l'únic camí. Sí, potser no els deixen votar...i als catalans sí? Tots els estats són repressius, simplement es tracta de no deixar-se engalipar, tots els mals no provenen del comunisme.

  8. "El comunisme ens vol retornar a tots a les cavernes". Aquesta fal·làcia vol fer creure implícitament que tots els avenços, especialment els tecnològics, han estat possible gràcies al sistema de producció capitalista, com la llum o la informàtica. S'ignora deliberadament la quantitat enorme d'avenços que han estat possibles gràcies a la investigació a països comunistes en temps de pau, mentre que a Occident s'ha avançat en èpoques de conflicte, perquè hi ha una despesa enorme en armament i manteniment d'exèrcits. Aquesta idea va venir lligada amb la falsa creença que societats humanes primitives eren més igualitàries, cosa que no està pas demostrada.

Per exemple, és paradoxal que els defensors de la tecnologia critiquin l'URSS, quan van ser els primers a desenvolupar una central d'energia nuclear per a usos civils el 1954. Podem afegir-ho  els avenços en la cursa espacial, la invenció dels Leds o el joc del Tetris.

Aquí sempre surt el tema Pol Pot, un dels genocides més grans de la història. Aquest va fer una interpretació interessada del marxisme en la qual s’havien d’eliminar les ciutats, i establir el retorn a la natura. Per cert, Pol Pot es va fer comunista a París, on es va afiliar al partit, fet que porta al punt següent, quan va tornar a Cambodja i va crear una guerrilla.

 

"El comunisme sempre ha jugat un rol actiu en l'alliberament dels pobles colonitzats" Nelson Mandela

 9."El comunisme és violència, terrorisme, guerrilles i propi de països bananeros o tercermundistes". Mentre s'aplaudeix l'individualisme de sistemes que han fomentat el racisme com Austràlia o els dels Estats Units, on les tensions sobre aquest  tema encara són latents, preocupen molt aquells llocs llunyans que sempre veiem per les notícies i on hi ha conflictes armats. Sempre que es parla d’aquests conflictes, surt alguna “guerrilla comunista”. Com sempre, es parla de les FARC, però no dels paramilitars ni del negoci de la coca.

El que passa és que, històricament, els pobles que van patir colonització van adoptar moviments d’esquerres com a model ideològic d’alliberament. Perquè el contrari, el capitalisme, formava (i forma) part del sistema d’espoliació dels recursos naturals i econòmics d’aquests territoris. Això converteix el comunisme en violent o en un moviment alliberador? La por al bolxevisme com a excusa per a la retallada de drets fonamentals a Europa, o per a justificar l'intervencionisme en tercers països, ha estat un argument omnipresent. Rere, però, d’aquestes justificacions de mal pagador acostumaven a haver-hi sempre altres intencions polítiques. Les operacions Còndor a sud-amèrica o la Glàdio a Europa en són bona mostra. I alguns ara parlen de karma, perquè les guerrilles talibanes van ser armades i entrenades pels Estats Units per lluitar contra l’URSS, i ara s’han tornat l’enemic internacional número u.

És a dir, el capitalisme crea el colonialisme, i al final, en culpa aquell qui intenta alliberar-se “i a sobre comunista”. En aquest sentit, l’estratègia ideològica de la por segueix. Així, mentre l'internacionalisme de les reivindicacions nacionals, ecològiques o antisistema, s’interpreten com un perill per a la unitat dels estats (que fragmenten el món en línies artificials), la "globalització" s’interpreta com una oportunitat, entesa només com a econòmica per facilitar els moviments de capitals. 

És per això que el comunisme arriba a molts aquests països mal anomenats tercermundistes, tot i que ja s’ha vist que és un tema ben occidental. La por a la revolució (entesa com tot aquest compendi de mites sobre limitacions i endarreriments) s’ha continuat utilitzant, tot i que ja no existeix l’URSS. Es parla de la Revolució Russa com si fos un espantall, per incentivar la por al canvi social a Occident. No es recorda la situació anterior a la revolució a Rússia, amb encara normes feudals vigents, una monarquia corrupta i un règim policial tsarista opressor. La realitat va ser que els bolxevics van introduir a Rússia el sistema mètric, van adaptar el calendari al gregorià i van eliminar qualsevol resta de normes feudals. A més, van impulsar conceptes tan "revolucionaris" com la igualtat de la dona o que ningú morís de gana. Sí, efectivament, la resistència monàrquica va provocar una sagnant guerra civil, i la forma d'implantar el nou "poder del poble" no sempre va ser tot el democràtic ni pacífic com hauria estat desitjable. Però de veritat cal culpar al comunisme, d’això?

"La religió és bona, el comunisme el diable", diu aquesta imatge.A una banda una estàtua de fusta, que pren vida (i segurament li posaran alguna medalla), guia a pederastes, burgesos, militars i la gent quasi representada de forma impersonal si no fos per l’obrer que ja va preparat per cavar la fossa comuna. A l’altra, el comunisme és presentat com un ramat violent de militars i gent amb banderes guiats pel dimoni i mecanitzats, perquè la tecnologia en el comunisme és violenta, no com en el capitalisme, es veu. La primera definició segur que aixecarà ampolles, la segona sembla “normal”, a que sí? A més, a l'esquerra hi ha nens, pobres vñictimes innocents, mentre que els de la dreta surgeixen es veu espontàniament de la terra. La religió ha jugat un paper molt important en la demonització ideològica del comunisme.

 10. “Comunisme i nazisme són el mateix”. No només no tenen res a veure, sinó que ni tan sols tenen un origen comú. Mentre el fil històric del comunisme es pot seguir perfectament com a evolució des de la Il·lustració, igual que el liberalisme, el nazisme és una creació del tot desconnectada d’aquesta evolució cultural, que es forma pràcticament al segle XX. El nazisme té a veure i està del tot relacionat amb el capitalisme i les seves crisis periòdiques, no pas amb el comunisme. Sí, el pacte secret Ribbentrop- Molotov que va avergonyir uns i altres, però que ja es va veure que era paper mullat. I sí, els nazis van adoptar el color vermell comunista en un intent d’atreure’s les capes populars (mentre l’alta burgesia els finançava). I fins aquí les “coincidències”. La idea d’igualar aquestes dues ideologies va ser de la dreta més populista.

Això que porta al fals debat, que no hi és entre historiadors, sobre si s'ignora o no el paper de l’URSS en la Segona Guerra Mundial, contra els nazis. En realitat, és tan cert que els russos van posar la gran major part de víctimes durant la guerra i que el seu pes va ser decisiu en el conflicte, com que sense els camions US6 americans els soviètics potser haurien arribat igual a Berlín, però 20 anys després (Ramon Sarobe). Perquè tant “iguals” no serien, si es van enfrontar a mort, abans, durant, i després de la Segona Guerra Mundial. Només cal mirar les guerrilles de Tito als Balcans o la resistència a Itàlia. Des d'Occident, es va vendre l'ocupació soviètica d'Europa després de la Segona Guerra Mundial com a font de tots els mals, i s’exemplificava amb la situació dels estats satèl·lit soviètics. Per “estendre” aquest mal, es va unir nazisme i comunisme equiparant-los com a règims totalitaris, novament obviant les idees i origen d’un i altre moviment, així com el seu impacte en la societat.

Hi ha moltes de diferències, a més de l’origen, entre les dues ideologies. La principal és que el comunisme se centra en l’economia, en la propietat dels mitjans de producció, la redistribució, i l’eliminació de les classes socials (o lluita de classes); per contra, el nazisme és una idea totalitària i racista, basada en una interpretació molt esbiaixada de l’evolucionisme, que pretén la supervivència de l’espècie d’acord  a la selecció dels millors elements i l’eliminació dels considerats “no aptes”.

 Conclusió

Caure en el fals debat de comunisme vs. nazisme, evita afrontar el debat real que s’hauria de donar entre els límits d’una economia capitalista, basada en el mercat i la propietat privada i la depredació de recursos naturals i una de comunista, basada en la planificació i cobrir les necessitats bàsiques de tothom, en un entorn de democràcia. En un futur, segurament que la natura i el nostre planeta ens obligaran a posicionar-nos.

Ningú està disposat a renunciar a les comoditats i plaers petit burgesos (com dirien els comunistes) de veure programes insuls a la tele o pel·lícules de Hollywood còmodament des del nostre sofà amb una cervesa a la mà, però el gran repte al qual ens enfrontem, com és el canvi climàtic i la manca de recursos, a més de la superpoblació, podrien obligar a replantejar-nos moltes coses si volem sobreviure com a espècie, almenys uns quants segles més. Amb tot, serà difícil arribar als 160 milions d’anys que van viure els dinosaures.

El preu que ha pagat Occident, i la resta del món, pels dos segles de creació d’ideologies convençuts què la ciència i la tècnica ens aportarien la felicitat, ha estat la contaminació d’allò més essencial: els recursos naturals, com l’aigua que bevem o l’aire que respirem. La diversitat ecològica està en perill, i això no ho arregla cap teoria econòmica. Després d’experiències de governs democràtics, veiem com la burocràcia parasita la societat[1]. Per això cal reflexionar, perquè la supremacia moral i cultural  d’Occident, com diu Levy-Strauss, arriba a la fi.  

"Embolic mental." Una de les gràcies de viure dins d’un sistema, com per exemple el capitalista, és que no s’és conscient del tot. Moltes vegades els joves a l’institut ens demanen als historiadors “si el feudalisme era tan dolent, com és que no deixaven de pagar?”. Això tan lògic vist des de la perspectiva de segles, serà igual de difícil d’explicar quan d’aquí uns quants segles ens demanin “Per què no deixaven de pagar les hipoteques?” El monopoli és una situació del mercat en què una sola empresa acapara tot un servei o producte, no és cap antònim de capitalisme. I el capitalisme pot ser també una dictadura (Xile, Argentina...), el repartiment de la riquesa precisament, és cosa del comunisme, les societats capitalistes (basades en l’acumulació de capital), són, per definició, injustes, amb grans diferències entre rics i pobres. 

Enllaços

Aquesta pàgina web destinada adenunciar els crims del comunisme té la seu a Estònia. Sovint inconscientment pensem en “els contraris al comunisme” quan es parla de l’URSS, oblidant que les repressions soviètiques anaven també contra altres comunistes, com la Revolució Hongaresa de 1956 o la Primavera de Praga de 1968. Ambdues tenien un fort component nacional de refús a l'aclaparadora monopolització de l'economia en favor de Rússia  

Evidentment, el Manifest Comunista, del qual molts en parlen sense ni tan sols haver-lo llegit.  Així comença:

“Un fantasma ronda per Europa: el fantasma del comunisme. Totes les forces de la vella Europa s'han aliat, el Papa í el Tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys, en una sacrosanta caça contra aquest fantasma”

 

Al capdavall, (...) en una paraula: opressors i oprimits es van enfrontar sempre, mantingueren una lluita constant (...)



[1] Claude Lévi-Strauss, L’antropologia davant dels problemes del món modern, Ed Proa, Barcelona, 2012