dimarts, 23 de desembre del 2014

Per una candidatura unitària

Ens estem allargant massa en la decisió de realitzar el referèndum amb l'únic instrument legal que ens han deixat, les eleccions, tot perquè s'està deixant en mans d'uns polítics la decisió de l'organització de la convocatòria. Uns polítics que estan demostrant ser uns curts de mires (tan ERC com CDC), només interessants en les quotes de poder que adquiriran després, immersos encara, lamentablement, en la dinàmica autonomista. Mentre l'estat no afluixa: ens escanya econòmicament, ens fa boicot internacionalment i segueix fent campanya d'intoxicació i mentides; els nostres representants són incapaços de posar-se d'acord per tirar endavant el que hauria  el pas definitiu cap a la independència.

És un error, no fer una llista conjunta. Entrar en la lluita partidista, dóna ales als timorats que no són ni carn ni peix i pretenen encara viure de la sopa boba, com les restes del que un dia va ser el PSC, que s'hi senten còmodes quan no es parla de res més que "d'eleccions", és a dir, de repartir-se el poder de les engrunes miserables que cauen de Madrid. Si s'entra en lluites de partit, el tema principal que és esclarir d'una vegada per totes les majories socials en favor o en contra de la independència, quedarà dissolt en un mar de dubtes sobre les simpaties o antipaties cap a un o altre partit i cap una o altra persona, quan no es tracta d'això, sinó de fer el referèndum que no s'ha pogut fer amb totes les garanties, utilitzant el que la gent convertirà en unes plebiscitàries. En unes eleccions de partits, hi entraren les inèrcies de la gent que "sempre vota el mateix", i hi entraran massa consideracions que no tenen a  veure amb l'objectiu.    

A hores d'ara, el més urgent és fer una sola candidatura, que representi tots els sentiments nacionals del país, i on no hi hagi espai per a l'autonomisme. Que quedi clar, qui són els qui volen continuar amb l'estatus actual d'índex d'aturats, pobresa, invisibilitat cultural i política i dependència, i els qui el volem superar la presó del 75 per crear un estat propi i poder aplicar les nostres solucions als nostres problemes. Les eleccions de partits, ja les farem quan puguem decidir nosaltres al nostre propi estat qui ha de tenir les majories per fer quines polítiques. Pretendre passar pel davant de l'alliberament nacional els programes de partit, no és res més que fer el joc a l'autonomisme, perquè no hi ha actualment cap política de la que necessita la nostra societat que puguem fer sent part de l'estat espanyol. Dit d'una altra manera, l'alliberament nacional avui és la millor política social, és la mateixa cosa, i qui vol separar-les (com fa Iniciativa), només fa que enganyar.

Necessitem més que mai una llista conjunta, i no pas uns simples punts comuns a un programa i cadascú barallant-se pel seu costat. Hem de dir clarament, que ja n'hi ha prou de gestionar la misèria, que l'autonomisme a Catalunya, només ens ha portat a ser espoliats durant 30 anys, i que per això tenim més pobres a Catalunya que habitants té la Rioja. Que ja n'hi ha prou de barracons per escoles, de pagar fortunes en llibres de text cada any, de tenir la ràtio per habitant més petita de funcionaris, de la manca de places en escoles bressol, del tancament de llits a d'hospitals, de la manca de personal docent... tot per manca de pressupost. I no perquè no ho generem, sinó perquè estem pagant la barra lliure d'administracions deficitàries d'altres territoris que es permeten el luxe de donar xecs al seus aturats, de tenir una taxa de funcionaris del 50% de la seva població, de subvencionar el seu material escolar i de fer infraestructures a tort i a dret, sense cap criteri de rendibilitat. Tot això, mentre Madrid oculta i manipula les balances fiscals. Tot i això mentre dia sí dia també ens insulten, ens diuen nazis, i a sobre hem de sentir-nos a dir intolerants i insolidaris, per part dels qui porten vivint del lladronici des de la dictadura, i en molts casos les seves famílies ja hi vivien bé durant la mateixa dictadura.

Conseqüència també de la tardança en fer la llista única, i seguir el nostre camí, és que comencen a desembarcar al nostre país els "progres" que pretenen vendre'ns la moto de "que bé ens estaríem en una espanya diferents". I una merda! I 150 anys de política des de Catalunya avalen aquesta afirmació! Ara... ara que volem marxar, diuen que reformaran no-se-què de la seva constitució. Doncs molt bé, me n'alegro per ells, que reformin el que els doni la real gana (mai millor dit això de real), però pel que fa a Catalunya ja han fet tard. Volem ser veïns, ja no volem que ens redecorin la presó mentre ens continuen robant i insultant, la casta o els milions de persones que van signar "contra los catalanes, bueno, contra el estatuto que eg lo migmo". Si els Pablomos o d'altres volen fer carrera política a Espanya, que la facin, però que deixin de fer servir Catalunya com a rampa de llançament per les seves aspiracions, i que comencin a pujar per mèrits propis, si és que en tenen.

Sense una llista única, es difícil situar a Pablomos al lloc que li pertoca: al costat de Ciumarranos i de la Rosa Diez, i en posicionament pel que fa a Catalunya, al costat del PP i dels fatxes de sempre. Uns populistes més que pretenen viure d'enganyar la societat, a hores d'ara, l'única diferència entre ells és la capacitat d'uns i altres de distribuir sobres. I a Catalunya ja en tenim prou de gent que es reparteixen sobres, els volem fer servir per votar, per molt que als espanyolistes els sembli que si en fem servir tants per votar ells es poden quedar sense per repartir les seves caixes "B" "C" i fins la "Z" i tot.

Cal una llista única ja, és més, caldria que fos sense polítics autonomistes, formada per tècnics que durant un període de transició es dediquessin a muntar totes els estructures d'estat que necessitem per poder resoldre els problemes urgents que tenim: atur, precarietat, pobresa energètica, deute i finançament... que possin en marxa la nostra fiscalitat i tallin l'aixeta que va a Madrid. I amb aquests milers de milions que cada dia marxen i no retornen mai des de fa dècades, començar a muntar un estat del benestar a la catalana: republicana, és a dir, de la gent. 



  

dimarts, 16 de desembre del 2014

Estratègia i tàctica en la recerca de feina

Hi ha conceptes que formen part del bagatge individual, l'experiència, apresos en contextes completament diferents d'on s'acaben aplicant. Competències, s'anomenen. Aquest és el cas de l'Estratèagia i la Tàctica, assimilats durant temps al món dels escacs, on són conceptes més que normals, però que s'utilitzen al món de la inserció / orientació laboral. Molta gent confon els termes, i ignora als diferents procesos del món laboral, o l'un o l'altre terme. Intentaré fer un resum útil dels conceptes, per exemple per a aquells que estan en recerca activa de feina:

Un dia un gran mestre d'escacs va perdre una partida contra un contrincant clarament inferior. Un espectador va voler saber el motiu:
- Què ha passat mestre? Tàctica errònia? 
- No que va. Estratègia profunda...és el meu futur sogre!

D'entrada, simplificant, podríem dir que l'estratègia és allò planificat a llarg termini i la tàctica a curt termini. Aplicat al món laboral, l'estratègia seria l'equivalent a la planificació i la tàctica a l'organització. Sense una estratègia, la tàctica esdevé un sense sentit, i sense tàctica, l'estratègia esdevé només un desig. Per tant, són dos conceptes que es complementen, tot i que no són el mateix.

Quan fem una recerca de feina, el primer, doncs, que hauríem de fer, és tenir una estratègia, o el que seria el mateix, planificar-nos la recerca. Hi ha dos tipus d'estratègia: una macro (a llarg termini) i una de camí (a mig termini). La macro inclou tots els aspectes de la nostra vida, totes les "peces" que intervenen al nostre tauler (no només la feina ni només nosaltres) i és on s'ha d'incloure els nostres objectius en aquesta vida. La de camí, per anar bé, hauria de ser conseqüent amb la macro, és l'estratègia que anirem seguint per assolir els objectius que ens hem fixat a la macro. Per exemple, estratègies macro serien ser independent, formar una família, assolir un determinat nivell d'estudis, canviar de sector laboral o donar la volta al món; la de camí seria, treballar, sortir, formar-se, fer autoconeixement o preparar-se. La macro són més els desitjos dels  quals en resulten objectius, i la de camí és l'estratègia que seguirem per assolir aquests objectius.

Si estem en recerca activa de feina, hauria de ser perquè volem assolir deteminats objectius macro, i el nostre camí passa per obtenir els recursos necessaris mitjançant la venda del nostre esforç físic i intel·lectual, és a dir, de l'obtenció d'un treball. A la pràctica, es tractaria de posar blanc sobre negre aquesta planificació estratègica de la batalla d'escacs de la nostra vida. Podem fer un document on posem a curt temini (de forma immediata )què volem o sabem fer, a mitjà termini (d'aquí 5 anys posem pel cas) quina serà l'estratègia o què volem aconseguir, i a llarg termini (10 o 15 anys) on volem ser.

El mitjà i llarg termini serien l'estratègia. Això s'ha de fer abans de començar la partida, abans de conèixer el nostre oponent, i evidentment, abans de començar a moure, perquè sinó el que estarem fent és el que en escacs es diu "moure fusta", anirem donant voltes sense sentit i el resultat, evidentment, serà decebedor. O en el millor dels casos, simplement ens cansarem de "buscar"i no arribar mai enlloc...perquè tampoc hem fet una planificació del que cerquem. 

Per moure'ns ja, amb el que tenim, a curt termini, entra la tàctica. La tàctica ha d'estar en relació directa amb els objectius que ens hem marcat. És a dir, un cop començada la partida ens hem de saber moure per acoseguir allò que volem. Una bona tàctica depen sempre del coneixement de l'entorn en què ens movem, dels contactes que tenim, dels canals de recerca de feina que coneixem i de les eines que fem servir. Quins canans i quines eines farem servir per a la recerca de feina determinarà l'èxit de la nostra estratègia. Conèixer els idiomes oficials, els transports i els horaris, les normatives legals del nostre sector, i evidentment l'estat del mercat laboral, ens facilitarà molt la tàctica a seguir per aconseguir una feina. Normalment, de tot això, majorment només es coneix "fer un currículum". I amb això no n'hi ha prou.

Com va dir el Gran Mestre d'escacs Max Euwe: "l'estratègia requereix pensar, la tàctica requereix observar". La majoria de persones que "cerquen feina" no tenen una estratègia i malgasten esforç. Sortir a lliurar currículums porta a porta és esgotador, té un abast geogràfic molt limitat i , sobretot, no aporta res a l'empresa que el rep. A ningú li agrada ser un plat qualsevol que només es mereixi una fotocòpia calcada a la del veí, que està en un sector que no té res a veure amb el meu. Normalment, amb aquest tècnica, qui cerca feina l'únic que aconsegueix és frustrar-se.

Per fer una recerca activa de feina, primer hem de posar les peces a lloc i tenir una estratègia. Hem de tenir paciència, constància i ser organitzats, no s'hi val sortir al carrer a fer la perdigonada. Hem de tenir en compte tots els canals de recerca de feina, totes les eines disponibles, i per molt que tinguem una idea, no s'hi val fixar-se només en una part del tauler de joc, cal tenir-lo tot ell present, tots els sectors que hi intervenen: el mercat laboral. Dit d'una altra manera més planera, si surts a buscar feina de paleta, ja saps que no en trobaràs o molt poca. I si vols ser dissenyador d'interiors, i no tens estudis, també veste'n oblidant. Cal ser realista, hem d'haver fet un exercici previ d'autoconeixement. Si no sabem ni col·locar les peces a lloc, no podem aspirar a sortir a jugar com si res. Cal observar.

Malauradament, molta gent s'embolica en mobiments tàctics sense seguir cap estratègia, tot esperant que soni la flauta ni que sigui per casualitat. I actualment passa que no sona ni a la de tres. Per exemple, volen tenir un currículum sí o sí, i deprés passa que no saben què posar, perquè no ha nrumiat abans, no han fet planificació, no tenen cap estratègia. Dèiem que molta gent confon els termes. Per exemple, aplicant terminologia de la planificació a l'organització quan la tàctica requereix lògica aplastant, el que pot ser, pot ser, i el que no pot ser no, pot ser, i a més és impossible. Molta gent cerca feina "del que sigui" i "del que surti", quan no ho sap fer tot ni li surt mai res, però entrats en la dinàmica de la tàctica, perdem la perspectiva i acabem posar-nos nerviosos.



Doncs, en resum, per aquest problema no hi ha solució. Si n'ho ha fet la feina prèvia quan es podia, s'haurà de fer quan toqui. Les urgències es poden, a la fi, alleugerir amb una feina (en el millor dels casos) que serà de supervivència, però al cap d'un temps es tornarà a estar de la mateixa forma i si no hem fet tot el que he descrit a dalt, es tornarà a estar igual de perdut un altre cop en els camins de les tàctiques. Un altre tema, són la gent que cerca, però en realitat no volen trobar  i que fan servir tàctiques dilatòries, una mena de placebo per autoenganyar-se dient-se que ells" cerquen, però no troben". Conseqüència, tot plegat, de no haver fer una feina prèvia real de tàctica basada en una estratègia.









dijous, 4 de desembre del 2014

Des de la trinxera

Quan dic que els d'alguns barris vivim a la trinxera, potser hi ha algú que pensa que exagero. De fet, aquesta expressió no és meva, ens la va dir en Xirinacs al 2000. Com a mostra del que que passa per aquí cada dia quan pares l'orella, us reprodueixo una conversa d'aquest mateix matí a la cua de la caixa del #BonArea BonÀrea  :

Blanc i negre, productes del porc.
Una senyora gran, explica a crits, mentre la caixera li passa els productes per la registradora, com la van intentar atracar a ple dia ahir al carrer del costat. Una noia,explica, identificada per ella com a sud-americana, se li va intentar acostar i fer-se la simpàtica, fer-se passar per la seva amiga per robar-li les "joies". 

Com que es va adonar quan l'estiraven dels anells dels dits, ens reprodueix fil per randa tots els improperis que li va dirigir a la "lladre frustrada" (que es veu que va fugir corrents), i encara explicant-lo l'endemà dels fets la dona sembla que ho visqui per la forma que reprodueix tots els insuls cridant que, diu, va dirigir a la pispa pocatraça. 

Aquí comença el més bo. Reprodueixo en idioma original. Intervé la caixera del Bon Àrea:

- "Sudacas"! Se tendrian que ir a su país!

Immediatament s'afegeix la claca, un home que era el següent de la cua:

- Asquerosos "sudacas", se tendrian que quedar todos en su país!
- Sí, es que de un millon a l'iguá hay una bueno- insisteix la caixera.

A tot això, la senyora, víctima d'aquest intent d'atracament, que ja ha pagat, insisteix, vist el seu èxit, en tornar a reproduir l'escena una mica al costat de la caixa per deixar passar. L'acompanya una altra senyora gran que l'escolta i assenteix amb complicitat tots els improperis (de pu... i filla de pu...cap a munt). Aquesta vegada, ja es pot veure que li posa més pa que formatge a "l'aventura" (que no dic que no sigui veritat).

Mentre el senyor de la claca acaba de pagar, però encara té temps de deixar anar alguna cosa més contra els "de fuera" que no acabo de pescar. Me toca a mi pagar, marxa el senyor de la claca, la caixera calla, jo no dic res, la senyora segueix encara donant explicacions però ja en veu baixa. Agafo les meves coses i marxo. Sembla que la conversa no té continuïtat, tot i que les del carrera meu a la cua assentien amb fruïció amb el cap mentre la caixera, el de la claca, i la senyora indignada clamaven perquè tornés la Santa Inquisició.

És una petita mostra, del que es pot escoltar per aquí caaada dia si parés l'orella. Conec de vista la caixera, no sembla que sigui mala persona, la resta no els conec de res. Segurament si els preguntes, seran els típics que te diran que no són racistes. Segur?

dimecres, 3 de desembre del 2014

"Els altres catalans", carta a Miguel Poveda

Et saludo, cantant barceloní de flamenc Miguel Poveda, premi Nacional de Cultura de Catalunya al 2011, que has posat veu "als catalans". Has expressat, des de Madrid, el teu "odi a Artur Mas", i has afegit que "deixa malament als catalans com jo[com tu]", a banda de malparlar dels independentistes (que això sempre queda bé allà), entre aplaudiments entusiastes dels madrilenys que assistien al teu concert. No sabem si afeccionats o no de l'Atlètic. En tot cas, deixa'm-me dir-te que jo, fill de "murcianu" i "caminallum", dec ser "dels altres catalans".  

Efectivament, jo mai vaig qüestionar-me la "meva" catalanitat quan vaig començar a prendre consciència que català i espanyol no eren la mateixa cosa. I com que mai me vaig amagar, ràpidament, els espanyols d'una banda i de l'altra de l'Ebre me van deixar meridianament clar que ser català i "ahpanyó" era incompatible, per molt que jo sentia dia sí dia també a catalans que volien "convergir" per ser espanyols o directament practicaven aquell autoodi tan nostrat que a mi sempre me va frapar per mesell, ridícul i inútil. De família castellanoparlant, no per res, sinó perquè la dictadura va impedir la transmissió de la llengua, jo vaig ser abans independentista que catalanoparlant. Pel que una cosa no té a veure amb l'altra, tot i que per lògica, al final els camins es trobin.

Doncs sí, jo dec ser, per tant, segons tu, o com segons Boadella o Arcadi Espada, una altra cosa que no és català, per tant, dec ser "un altre català". Perquè parlo català, m'estimo el meu país, respecto els càrrecs electes d'una institució amb més de 500 anys, malgrat no combregui amb els seus posicionaments polítics, conec la meva història i la història del món; i tinc una mentalitat europea que no s'hi avé gens amb els toreros, el flamenc, les sevillanes, la dependència dels ajuts estatals, ni amb la corrupció ni el bipartidisme, ni els sobres, ni el "que inventin ells"ni amb una psudollibertatparlamentària vigilada heretada directament d'una dictadura militar, la qual va imposar la restauració d'una corona amb la qual tampoc hi combrego, mai millor dit, perquè tampoc estic d'acord amb el concordat (rodolí). Tot i que respecto que hi hagi gent a qui li agradi tot o part d'això (i fins i tot ho voti), aquesta no és la meva nació.

Com entenc i respecto que hi hagi artistes catalans que facin Rock (cultura anglosaxona), que facin música celta, que toquin valsos o que facin flamenc, entenc també que no per això deixen de ser catalans. Per això, me sobta més la teva dicotomia en separar "els catalans com tu", mai he sentit en Gerard Quintana (cantant de Rock) parlar dels catalans com ell, ni al músic de jazz Tete Montoliu parlar dels negres com ell. Per tant, tinc clar que jo, segons tu, "soc un altre català": republicà, demòcrata (que no constitucionalista), igualitari i humanista. I sí, per si no t'havies adonat, idependentista. Tinc clar que estar a favor de Catalunya, del meu país, no vol dir insultar els altres països veïns, i molt menys el teu propi país. 

Cert és que va després (aquí) vas demanar perdó, com el rei espanyol després de caçar elefants, però el que vas dir ja ha quedat. I entrem com sempre en el que es diu, però sobretot en el que no es diu. On ets, respectat artista Poveda, quan dia sí, dia també, polítics espanyols de totes bandes comparen els catalans amb els nazis? On ets per denunciar l'espoli fiscal que patim tots els catalans (els teus i "els altres" com jo)? On ets per denunciar que els nostres nens hagin d'anar al cole en barracons? On ets per denunciar els índex de pobresa que hi ha a Catalunya? Potser als teus catalans no els preocupa això? O potser als teus catalans només els preocupa mantenir la seva quota de públic "ahpanyó", com al senyor Freixenet? M'agradaria que modestament, me responguessis, perquè a l'igual és que ningú t'ha posat mai un micròfon al davant per expressar-te en aquests termes.

En tot cas, la caverna mediàtica i l'origen de la claca que has rebut per aquestes declaracions, t'hauria de fer obrir els ulls, a l'igual que als teus catalans, de l'estat on ens obliguen a viure. Jo, permet que de moment, i fins que no aclareixis quins són els teus catalans, me consideri "un altre català".