dimecres, 30 de setembre del 2015

Artur Mas president?

Jo era partidari d'una llista conjunta, com s'ha fet, amb personalitats notòries, com s'ha fet, de cara a accentuar el caràcter plebiscitari de les eleccions, com ha passat. Però no era partidari de què hi haguessin polítics professionals, i molt menys polítics que tinguessin una marcada relació amb les polítiques autonomistes. Com que aquest país l'hem de construir entre tots, els partidaris que no hi haguessin polítics vam haver d'empassar, com també van haver d'empassar amb candidats individuals els partits tradicionals. Una entesa que reafirmava el caràcter  i la imatge de país que es vol oferir internacionalment.

Un cop passades les eleccions, podem constatar diverses coses. Primera, l'independentisme ha guanyat en vots i en escons, que al final és el que compta en unes eleccions. Així ho reconeix tot el món, menys l'estat espanyol que segueix tancat en banda afirmant que la terra és plana. Segon, que l'independentisme és majoritàriament de Junts pel Sí, però que el protagonisme de determinades personalitats, que es relacionen amb les retallades i les polítiques antigues, han frenat el creixement de la coalició en vots que han anat a parar a les CUP i els indecisos de CSQEP.

Junts Pel Sí, tenia uns acords, però no els poden aplicar sols, perquè necessiten les CUP, únic altre partit que s'ha mostrat obertament independentista, a falta de saber què farà CSQEP durant el procés de construcció de la República Catalana que s'ha endegat. Una evidència, és que ni les CUP, principal aliat potencial, ni molt menys els indecisos de CSQEP, estan per la feina d'enlairar Mas als altars de la presidència. Per tant, una lectura intel·ligent seria la de deixar anar llast. 

Tot plegat, hem de tenir en compte que no és el més important precisament saber qui serà l'últim president autonòmic, el de la transició, sinó si hem de tenir ja un primer president de la nova República Catalana, separat del president del govern. En tot cas, mentre l'estat espanyol segueix donant mostres de la seva manca total de democràcia, estan alhora creant una imatge heroica  de Mas, en línia de la confusió diagnòstica que mantenen de confondre el procés com una cosa d'una sola persona. Però això no ens hauria de fer perdre de vista quin és el nostre objectiu, i que més enllà de la solidaritat lògica que hauria de despertar la imputació d'un president autonòmic català, pel sol fet de posar unes unes, hauríem de posar l'accent en crear les nostres pròpies estructures legals que invalidessin les decisions de tribunals estrangers, l'única funció dels quals és servir de segona càmera legislativa.

Per tant,  pel que fa les CUP, no s'entendria que finalment acceptessin a Mas, només per la pressió de l'estat en la seva figura. Jo ja ni volia que hi fos a la llista de Junts pel Sí. Crec legítima i coherent la postura de la CUP, la comparteixo, i sóc més partidari de cercar un candidat de consens com ho ha estat per a la coalició en Romeva. Aquesta persona, que ens hauria de dur a la llibertat, per variar, podria ser una dona: na Carme Forcadell. Això no vol dir que oblidem en Mas, ni que no valorem la voluntat que ha mostrat sempre de complir els mandats sorgits de les urnes, amb costos importants per a la seva persona. Només vol dir que cal mostrar als indecisos que anem a construir una República Catalana des de zero, i que ens hi posem des de ja mateix, sense interferències.

Ja no vull veure reaccions, per part dels líders catalans, a les mancances democràtiques de l'estat espanyol, que cada cop dóna més senyals de ser una  dictadura, on els tempos dels poders judicials funcionen en bases a encàrrecs i criteris polítics. Vull veure com el mandat que ha donat les urnes (72 diputats independentistes = majoria absoluta) comencen a prendre decisions sobiranes, decisions en sentit positiu endavant i no reactives, com seria simplement nomenar Mas per les pressions espanyoles o d'inèrcies encara autonomistes. 

Per tot això, crec que ERC no s'hauria de rentar les mans en aquesta decisió, que les CUP no és de rebut que se les pressioni per aquest motiu, i que CIU hauria de ser generosa en el procés de construcció de la República Catalana. Si és que se'l creuen, aquest seria el moment de demostrar-ho.












dilluns, 21 de setembre del 2015

Marxant a ritme de "chu chu ua"

La cançoneta "infantil" que ha envaït  les nostres festes d'aniversari, el "chu chu ua", propagada per un munt d'intèrprets, pertany originalment al paiasso televisiu argentí anomenat Piñon Fijo. La seva gran popularitat es deu, segurament, a l'abundant coreografia, la qual convida ràpidament  a l'aborregament col·lectiu, en una prèvia del que després els nens hauran de fer si segueixen pel camí de l'oci consumista, en una discoteca per exemple.

"Senyor! Sí senyor!"
Però realment si mires la lletra i la coreografia és sorprenent com pares que no donen als seus fills pistoles de plàstic, "perquè són joguines violentes", escolten sense el més mínim escrúpol com els seus fills reben ordres militars, saluden com militars, i fins i tot fan les seves primeres passes per aprendre a desfilar. 

Deixant de banda la profunditat poètica del repetitiu "chuchuua, chuchuua ua uaua", i de la seva idoneïtat per a l'aprenentatge de la parla en els infants, és pot dir que la sincopada tonada té la missió d'atrapar el qui escolta: és fàcil de pillar, repetitiu i de seguida convida a moure els peus en un clar dreta-esquera, dreta-esquerra...

Quan ja tenen tothom enganxat, t'exclamen com a "compañia", en el que és un clar endreçament militar, mentre tothom saluda com si acabés d'arribar el capità de la companyia. Llavors comencen les instruccions, i és que només falta el fusell:,"enlaire", "al davant", "puny tancat"... i "el cap enrere!"... fiiiiiiiirmes!!

Potser caldria recordar que la principal forma d'ensinistrar soldats no és ensenyar-los a fer servir armes, això només són 10 minuts per una persona mitjanament intel·ligent. El que més costa és que oblidin la seva individualitat (d'aquí les activitats repetides idèntiques en grup, com una desfilada o un chu chu ua), com a pas previ per deshumanitzar-los (cal seguir instruccions i no pensar per compte propi), perquè així puguin deshumanitzar també l'enemic, única forma de justificar la mort per a un ésser humà.

Molts d'aquests nens, evidentment, no arribaran a soldats, (esperem!), però si que si escoltem massa aquestes cançons (no només aquesta evidentment), després no ens preguntem com és que els nostres joves són tan passius i indiferents davant la injustícia, gens creatius, amb dificultats lectores i per expressar-se en públic i gens disposats a l'empreneduria. 

Hi ha un camí musical en el desenvolupament d'una ment d'un ésser humà. Passar des del "chu chu uà chu chu ua uuuaaaa" al "chumba cumba chumba chumba", és evidentment més fàcil que fer-ho cap a la música clàssica, per  posar un exemple. I de mentre, les neurones van tallant connexions que no faran servir mai, per la manca de simfonia. Tot té un inici.