dissabte, 15 de febrer del 2014

Tremola si una empresa diu: "tots hem de fer un esforç"

Quan una empresa a Catalunya, el seu cap, o el seu representant, diu a la seva plantilla que "tothom ha de fer un esforç" és per posar-se a tremolar. Perquè vol dir que l'esforç l'haurà de fer el treballador i prou. Al nostre país, la cultura empresarial llueix per la seva absència, i això es nota en el tracte cap al capital humà. Tenint en compte que cap empresa és una ONG, el seu objectiu és guanyar diners, és evident que perquè l'empresa vagi bé, els seus treballadors han d'estar bé, però poques vegades això es posa en pràctica.

Malauradament, aquí només una empresa recorda que "tothom ha de fer un esforç" quan les coses val mal donades, quan les coses van bé (o anaven) ningú se'n recorda de dir que "perquè l'empresa surti endavant, tothom ha de posar de la seva part". Quan les coses van bé, els treballadors tenen el seu sou i a córrer, mentre que els beneficis només van a parar a engruixir les butxaques dels propietaris, els quals, mentre te van dient que "tothom ha de fer un esforç", gaudeixen de minyones, 4 nens, una casa a la part alta de Barcelona, segona residència i es permeten el luxe d'anar-se de vacances. 

Fins aquí parlaríem d'hipocresia, el cinisme comença quan, amb l'excusa de "tots hem de fer un esforç" comencen a retallar drets i sous dels treballadors, i a sobre amb promeses de "quan les coses tornin a anar bé", "farem" i "tornarem a". Promeses difícils de creure tenint en compte els antecedents, basades en uns futuribles i normalment sense que hi hagi res per escrit de pel mig "per fer les coses amb confiança". Amb aquestes pastanagues, la realitat és que als traballadors, que no gaudien de cap avantatge quan les coses anaven bé, ara veuen els seus sous retallats i les seves condicions laborals empitjorades, i tot a canvi de vagues promeses acompanyades, per més inri, d'un mal dissimulat "si algú vol marxar...".

El summum arriba quan aterren  "els professionals",  els "especialistes", estil Pulp Fiction: consultors, inversors i d'altra fauna fracassada que a manca d'iniciativa per crear i gestionar els propis projectes es dediquen a dir als altres el que han de fer. Aquests voltors, tenen formes molt curioses d'aixecar empreses, d'entrada informant amb treballadors que si fos per ells l'empresa s'hauria de tancar (això per aixecar els ànims) per acte seguit passar a la teoria de la cullereta a la butxaca, això si, després de profuns estudis de viavilitat.

Us indico les accions d'un cas real presses per reflotar una empresa per part d'un d'aquests genis de l'economia productiva:

1. Fan fora les dones (això es veu que ho aprenen a Esade)
2. Col·loquen un familiar seu, normalment un inútil, endollat a l'empresa que es vol reflotar (això es veu que ho aprenen de la política d'estat)
3. El personal de teletreball se'l fa tornar a l'oficina (no hi ha res com les antigues fàbriques del s XIX)
4. Reorienten el negoci (vol dir que qui era més econòmic d'acomiadar o acavaba contracte, fora)
5. Inverteixen en redecorar l'oficina, portes quadres i canviar taules de lloc
6. Després de fer fora gent, contracten més personal per controlar els horaris del personal que queda
7. Es canvien els horaris del personal, per poder-los vigilar, malgrat no vagin bé als afectats
8 .Es canvien les condicions també de sou (rebaixes de sou) del personal, perque s'ha de pagar les portes noves.
9. Es reordenen els comandaments, i l'estructura. Sota la premisa "entendre la filosofia de l'empresa"se posa en pràctica la teoria de la piràgua de forma que quan entra una feina s'ha d'acabar contractant externs (que surten més cars que el personal propi)
10. Com que estranyament i de forma aparentment sorprenent, sobretot després d'haver pres totes les mesures anteriors, l'empresa no acaba d'arrencar, segurament (diuen els "experts") s'arriba a la conclusió de què els gestors no han aplicat bé les instruccions dels "professionals".

Curiosament, aquesta nocultura empresarial està estretament lligada a una de política. Amb l'excusa de la crisi, ens diuen els polític que "tots hem de fer un esforç", i ho diuen mentre s'apugen el seu sou ells mateixos, prenen gintònics subvencionats i passen els seus menús via pressupost (també a un familiar endollat) de forma que surt més barat dinar al congrès que als menjadors escolars, els pares dels quals han de "fer l'esforç per reflotar les arques de l'estat".

Tots hem de fer un esforç, però sembla que com sempre alguns més que d'altres, i sobretot, només quan les coses van malament. Quan les coses van bé, només van bé per uns quants, i quan van malament, només van malament per a la resta que no són aquesta minoria.