Abans, però, d’entrar a comentar el
que hi posa, caldrien unes consideracions prèvies. Malauradament ja estic avesat a llegir
parides d’aquestes que no cal confondre amb història. La història és basa en conceptes i mètodes científics de
constatació documental, testimonial o
arqueològica molt allunyats de les parides que hom pot inventar-se des de la
seva obcecació sectària.
Els historiadors sabem que és molt fàcil, sempre en llarg de la història ho
ha estat, mentir, tergiversar, o
directament inventar-se les coses, fer-se-les a mida de les pròpies opinions,
com és el cas del text a comentar. Contràriament, entrar a rebatre una per
una cada una d’aquestes xorrades, és una tasca difícil, pel que representa de
coneixements, i sobretot arriscada, doncs qualsevol petita relliscada en la
defensa d’un argument automàticament a ulls d’un tercer podria significar la
justificació automàtica de la mentida, creant un efecte contrari al cercat.
Normalment, ja fa temps que no m’hi poso a rebatre textos d’aquesta mena,
perquè ho considero una pèrdua de temps. Si qui escriu coses d’aquestes volgués
informar-se, ho tindria fàcil en qualsevol manual, si no ho fa és que no vol i
per molt que li diguin es nota d’una hora lluny que li relliscarà. I en
qualsevol cas, intentar convèncer una sola persona, per molt que ho
aconseguíssim, tampoc no ens traurà de pobres ni traurà l’estat espanyol de la
supina ignorància en que es troba.
Suposo que t’has preguntat, quan has llegit aquestes barbaritats, com feia
Sánchez Piñol fa poc en una resposta seva a una tergiversació històrica sobre
Victus, com és que els historiadors no donem resposta a aquestes coses. Ell
mateix es contestava, però encara més clar. Per entendre’ns, contestar coses
d’aquestes per a mi o per qualsevol historiador, vindria a ser l’equivalent al
programador informàtic de carrera a qui li diuen “doncs programa’m el vídeo”.
En un país normal, qualsevol nen d’ESO es pixaria de riure llegint aquesta
paranoia de text, i no caldria matar mosques a canonades.
Lamentablement, aquí hem de suportar que les vomitades de Cesar Vidal,
d’entre altres feixistes que encenen el personal a la caverna, facin estralls
en una població que a partir dels 40 cap amunt va rebre adoctrinament
franquista a l’escola. No “ensenyament”, com a vegades gentilment es diu, sinó
adoctrinament que era el que s’inculcava. I encara els mateixos “professors”,
donat que no va haver depuració del règim dictatorial, van estar donant classe
fins als anys 80 i 90 del segle passat, fins que es van jubilar. I d’aquí que
tinguin a l’estat espanyol l’”educació” que tenen.
Un cop fetes aquestes prèvies, comentem una mica el que hi posa al text.
D’entrada un tema de fons, el dret a decidir i la història. Sembla que l’objectiu
del text és justificar que Catalunya per
si sola no tindria dret a decidir, sinó que ho haurien de fer tots els
ciutadans de l’estat espanyol. I per justificar això, no fa servir arguments
jurídics que és el més normal trobar-se, sinó que intenta justificar-ho
remontant-se a “tiempos remotos”. Per
mi “remoto” vol dir comandament a distància, no sé si es refereix a ahir, fa
mil anys o mil milions d’anys. Sembla el típic enfatitzador d’algú que no
coneix la prehistòria, que seria el terme correcte al que suposo vol fer
referència.
Bé, en qualsevol cas, el primer parany en el qual no cal caure es acceptar
això: subordinar el dret a decidir a interpretacions històriques més que
interessades. El dret a decidir dels pobles és un dret que tenim avui per fer
pacíficament el que en llarg de la història s’ha fet sempre a garrotades, només
cal repassar les fronteres actuals del món per veure-ho. I aquest dret el tenim
com a nació tan si Catalunya, el sentiment català, els catalans o la cultura
catalana van néixer fa mil anys, deu mil
o just la setmana passada. Perquè el dret a decidir implica voluntat de futur,
no de passat, no farem un referèndum per decidir què érem fa dos mil anys, sinó
per decidir què volem ser d’ara endavant.
Si no haguessin canvis, la gent no anés endavant, els pobles no evolucionessin, encara
saltaríem pels arbres o parlaríem en Neandertal, fos com fos que parlessin. Per
tant, segon parany en el qual no cal caure i que qualsevol persona amb dos dits
de front només pensant amb lògica hauria de veure: que les coses siguin com
siguin fins un moment determinat, no implica que no puguin canviar. Si una cosa
s’aprèn en història és que les coses evolucionen i canvien, no resten
inalterables, i per regla de 3, les coses canviaran en el futur. És a dir,
encara acceptant que Catalunya hagués estat part de l’estat espanyol des
que l’homo sàpiens va sortir d’Àfrica,
això no seria cap argument per obligar-nos a continuar estant a un lloc on ja
no volem ser-hi. Tot té un final. Fins i
tot estic disposat a acceptar, des d’aquest punt de vista, que a alguns
espanyols els sàpiga greu que marxem, però els demano que reflexionin. Què
volen: mantenir algú contra la seva voluntat i estar barallant-nos per tot, en
tot moment? O deixar-nos a anar i restar com a amics i bons veïns? Aquesta
seria una reflexió que en qualsevol cas han de fer els espanyols, no els
catalans.
Pel que fa a la conclusió final que en fa, respecte qui ha de decidir, si
els catalans o tots els ciutadans de l’estat, ja no caldria ni comentar-la,
perquè en no acceptar els dos punts anteriors queda clar que no acceptem el
parany en el qual se’ns vol fer caure: qui vol decidir el seu futur és qui ha
de triar, precisament perquè no volem que altres decideixin sobre el nostre
futur. El parany d’aquest text, com tants d’altres, seria el de l’exemple del
Superman. Clar, si tu d’entrada acceptes que un tio amb el calçotets per fora i
una capa és capaç de volar, travessar-te amb els raigs X dels seus ulls,
aixecar avions amb un dit i que si es tira un pet et congela, si acceptes això
d’entrada, fins i tot pot tenir sentit i certa lògica argumental tota la resta
de la pel·lícula. El problema és que la prèvia és mentida, i en aquest cas
molts arguments de la trama també.
Un cop aclarit el tema de fons, podem fer un repàs als conceptes pseudohistòrics
que es fan servir com a “argument” per
sostenir la mentida anterior. Que no són més que un reguitzell de despropòsits,
errors de concepte, error d’interpretació i... error de tot en resum. Sento
fer-ho així, però ho faig per abreviar, perquè ja m’estic allargant i prou
sabut és que pocs llegeixen tant a Internet.
“Cataluña, desde los tiempos remotos estaba habitada por hispanos”
Mentida. El territori que serà Catalunya està habitat des de la
prehistòria. Com a mínim des del paleolític inferior. I hi ha restes de fa mig
milió d’anys a Talteüll (avui França, però històricament part de Catalunya).
“,concretamente los layetanos que rean un pueblo ibero,”
Mentida per incomplert. Ara estaríem parlant de protohistòria, és a dir,
historia que es coneix per fonts de terceres persones, els romans bàsicament. Els
ibers no formaven cap unitat política, això d’entrada, sinó que eren una munió
de tribus que habitaven bona part del llevant peninsular, no només Catalunya.
Al territori del que serà Catalunya, que encara no ho és, no només havien els
laietants, sinó cerretants ilercavons, ilergets, ausetants... i un llarg
etcètera.
“fue con motivo de la invasión árabe cuando
Carlomagno que temía que la invasión árabe-bereber acabase con su Imperio,
conquistó el territorio
Mentida. Tot. Es fa difícil saber per on començar. Els musulmans, que no
només àrabs, no van envair, sinó que van arribar cridats pels bàndols dels
pobles germànics que es disputaven drets successoris. Un cop aquí s’hi van quedar, van conquerir, però de cap manera van
“envair”. La població romana va romandre, a l’igual que ho va fer després de
l’arribada dels pobles germànics, els únics que fugiren van ser les classes
governants. Al principat ni això: va romandre tothom. Carlemany no va ser qui vení a Catalunya, sinó
el seu fill Lluís. La suposada “conquesta” de la que parla va consistir en
arribar a Girona i que li obrissin les portes voluntàriament. I (a los árabes no a los españoles)” . Mentida, d’àrabs pràcticament a Catalunya
ni es van veure, es van quedar amb les zones més riques de la península que sempre
des del romans han estat al sud peninsular, pels musulmans Catalunya era una
terra muntanyenca agresta que van deixar en mans d’algunes guaricions de berebers.
Això a la Catalunya vella, a les zones de Catalunya que van romandre més temps
sota dominació musulmana, la Catalunya nova, van ser majorment la població
romànica la que s’hi anà convertint a l’islam com va passar a la majoria de la
península.
“y los replobó con franceses del sur, de la Septimania, del
Languedoc...etc. “
Mentida, la població pel que fa a Catalunya, com ja hem comentat, va
romandre al territori. En tot cas, parlar de “francesos” en aquestes èpoques
del sud, septimània o llenguadoc és un anacronisme.
“eran gente necesitada e inculta que no hablaban ni francés ni español y
que Carlomagno los utilizó como carne de cañón,”
En aquella època, els francs parlaven la seva llengua, és a dir, una
variant de germànic, perquè ho entenguis: alemany primitiu, no “francés” que encara no existia com a tal. Les
llengües romàniques estaven en període de formació. El primer document
conservat en una cosa que recorda al francès, son els Juraments d’Strasburg del
842 en
què ja apareix una
llengua que no té res a veure amb el llatí. Així mateix aquest text va ser
redactat també en alemany primitiu, perquè ho pogués entendre tothom. No cal
dir que l’”espanyol” no existeix com a llengua ni avui en dia, en tot cas
existeix el castellà que s’ha imposat com a llengua única a l’estat espanyol.
Evidentment, els habitants de la zona, que insisteixo, van romandre, parlaven
ja llengües que no tenien a veure amb el llatí, però encara no prou separades
segurament perquè no es poguessin entendre entre elles. D’entre aquestes el
català.
“Carlomagno llamó a esta muralla humana la Marca Hispánica, señal de que
se estaba refiriendo a España).”
Mentida. El concepte Hispània o hispànic, s’ha fet servir en llarg de la
història amb moltes excepcions, majorment coma a concepte geogràfic, no
polític. Això és un senyal de que s’estava referint a la península, perquè a
l’imperi hi havia moltes marques frontereres.
“Aragón conquistó Cataluña y posteriormente se anexionó a Castilla.”
Aquí ja m’estava rebolcant pel terra de riure. Jo havia sentit a parlar de
la unió del regne d’Aragó i el comte de Barcelona per casament de Peronella ambRamon Berenguer IV, però no sabia que ens haguessin envaït... potser ho van fer
amb les dames d’honor i els mariachis que van tocar al convit! ;D Aquesta unió
va durar fins a la guerra de successió, conservant cada territori la seva
identitat, malgrat que els aragonesos cada vegada més es van anar assimilant
als castellans, perdent la seva llengua. Finalment castellà es va anneixionar
tot, no només Aragó al 1707, sinó que els borbons anorrearen totes les
institucions del principat de Catalunya.
I en això estem, commemorant els 300 anys d’aquesta desfeta i fent evident
la nostra voluntat de ser-hi per sobre de les vicissituds històriques.
“Observa pues, mi querido amigo que el territorio siempre fue español, la
gente es otra cosa.”
Aquest és un greu problema que tenen els espanyols, com ara s’anomenen els
castellans, acostumats a haver d’imposar
tot. Què vol dir que la gent és una altra cosa? Un país el fa la seva gent. El
contrari seria com van fer els feixistes al 1936: “defensar egpangññña” encara
que fos matant milions de persones. Però
tornem una altra vegada al començament... i què? Avui, insisteixo, avui en dia,
els catalans ja no hi caven en el concepte que els castellans tenen
d’”espanya”, per tant, toquem el dos. Cap problema.
“ Pero el hito histórico más importante fue el Tratado de los Pirineos o
Paz de los Pirineos firmado el 7 de noviembre de 1659 por parte de los
representantes de Felipe IV de Castilla y III de Aragón, Luis de Haro y Pedro
Coloma, y los de Luis XIV de Francia, Cardenal Mazarino y Hugues de Lionne, en
la isla de los Faisanes (en río Bidasoa, en los límites del País Vasco Norte),
poniendo fin al litigio de la Guerra de los Treinta Años y en cuya virtud todos
los territorios al sur de los Pirineos se reconocían como pertenecientes a
España y todos los territorios al norte de los Pirineos eran franceses.”
Aquí ja és per sucar-hi pa el cúmul de despropòsits. A veure, la pau dels
pirineus no és res més que un apèndix de la pau de Westfàlia que els Habsburg
hispànics es negaren a signar emparats pel papa i que continuaren la guerra pel
seu compte contra França, que sí havia signat tots els tractats de pau
europeus. No va ser cap “hito”. Pels
castellans representà un desgast terrible i els Habsburg estaven arruïnats
després de dècades de guerra. Pels Habsburg aquest conflicte representà la
pèrdua de l’hegemonia a Europa. Pels terços la fi de l’hegemonia a la batalla
de Rocroi.
Pels catalans, de rebot, per pertànyer a l’imperi Habsburg, representà la
pèrdua d’una cinquena part del territori del principat, el Rosselló i la meitat
de la Cerdanya fins avui. L’estratègia d’Olivares de fer de Catalunya un camp
de batalla on dirimir els aires de grandesa de la monarquia hispanica afincada
tranquil·lament a Madrid va destrossar el principat. No tot el territori passà
a França, avui en dia encara queda Llívia com a record d’aquell tractat en que
les institucions catalanes van ser anorreades.
“No cabe ya ninguna duda de que Francia había cedido el territorio que
hoy ocupan esos torpes a España. “
Això no sé què vol dir. Però si és un intent d’insult, prefereixo no
entendre’l. En tot cas, com a concepte, cal tenir present que la Catalunya
històrica és un territori a banda i banda dels Pirineus que s’han disputat i
finalment repartit dues potències “sense tenir en compte la gent”.
“En su consecuencia si en Cataluña se aplica el derecho a decidir en esa
decisión tienen que participar TODOS LOS ESPAÑOLES, pues es un pedazo de
España. y, si es as,i, cuando quieran y donde quieran.”
El problema que teniu els espanyols és que ningú us demana res, som
nosaltres els qui prenem una decisió. Si teníeu intenció de fer un referèndum
per decidir sobre l’estatus de Catalunya, heu tingut 300 anys per fer-lo. Si el
voleu fer, endavant, cap problema, per nosaltres no quedarà, és cosa vostra no
nostra, però seguireu sense poder decidir sobre nosaltres. Posa’t en situació,
feu un referèndum, vosaltres surt que no serem independents i nosaltres que sí
que ho serem... què passa, què preval? ...Efectivament, has encertat.
“Estoy a tu disposición para aclararte cualquier punto que estimes
dudoso o confuso. Un abrazo y que se te vea más por aquí.”
Igualment. Ser educat el primer, ja et dic que la intenció és deixar que
sigueu espanyols a la vostra manera, ningú us ho treurà. Voleu toros i fiesta nacional, voleu justícia
centralista, voleu monarquia, voleu un senat que no serveix per una merda?
Endavant. Nosaltres som diferents. Els catalans serem independents.
Salutacions cordials
