Museu de Montcada i Reixac

Cada vegada que es fa un repàs de la xarxa cultural d'aquest país és per cagar-s'hi. Tenim un jaciment arqueològic únic al món (Empúries) i li diem "ruïnes", tenim un espai arqueològic urbà únic a qualsevol ciutat europea, i els veïns es queixen que no saben on aparcar el cotxe. Si ni nosaltres valorem el que tenim, ni ho senyalitzem com es mereixeria, ja no et dic a l'hora de facilitar informació.

Tan costa afegir "...i agost"? Hi ha qui té web pensant que ningú la mira mai

Vaig agafar una bona emprenyada quan a Badalona simplement van tancar l'espai de l'audiovisual, sense avisar. Me vaig quedar com un babau preguntant al conserge de l'edifici principal, qui per tota resposta es va encongir d'esquenes tot afegint un "com que no funciona el projector, no l'obrim". Tot això després d'haver hagut de tornar una segona vegada.

Ha estat a punt de passar una cosa semblant a Montcada i Reixac. Me presento allà i està tancat. "A l'agost sempre tanquem, és tradició".  I apa, allà et quedes de pasta fullada. Sort que aquesta vegada, el bon home que fa de conserge ens he deixat veure la sala que anomenen museu. En mitja hora, sent generós, l'has vist. Val la pena per les restes del jaciment iber de les Maleses. Que també és recomanable visitar. robes a faltar informació medieval, especialment dels Montcada, una de les nissagues catalanes més importants del país. És més famós el seu carrer a Barcelona que la població que porta el seu nom.

Ens afartem a dir que "hem de descentralitzar l'oferta turística", que "s'ha d'oferir coses noves, " que no podem saturar els monuments de sempre"' però a l'hora de la veritat ni els autòctons ho tenim fàcil per anar a certs indrets. I això que s'anuncien a tot arreu. Imagineu un turista que ni tan sols entengui l'idioma.

Vista de Montcada des del "Parque"(es podria catalanitzar)de Salvador Allende

Montcada i Reixac té tots els números per oferir una alternativa turística d'oferta cultural. A prop de Barcelona, però amb un aire encara de poble, es troba a un indret geogràfic privilegiat per iniciar excursions. De els fonts històriques i els marges nets del Ripoll i la riera de Sant Cugat, ja només en queda el record. Però tampoc l'indret és ja aquell abocador fastigós dels 60 i 70. No ajuden les infraestructures que mantenen molts barris a l'ombra, tan de bo se'n surtin i se soterrin, almenys les del tren. 

De moment, ajudaria que informessin correctament dels horaris. I està bé també tenir una web, però l'última entrada és del març! Està bé anar a la festa del modernisme de Terrassa per fer-se publicitat. Publicitat de la casa de les Aigües. Molt divertit. Però després ha d'haver una resposta al darrere. Insisteixo: gràcies al conserge que ens ha obert.

Contracrònica de la diada del 7 de novembre a Perpinyà

Els dragons i el rugby que no falti!

Al final del dia, mentre esperava un tren amb més d'una hora de retard (el que me confirmava que me trobava clarament al meu país), vaig poder tenir una conversa amb un desconegut, en català...bé, mig en català. En Pere, o Pierre o Pedro, tal com ell mateix es va definir, és el resum de la història del català al Rosselló: persona de 60 anys, nascut a Perpinyà mateix, els avis dels qual parlaven un perfecte català, els pares del qual parlaven 3 idiomes, però que només li van transmetre el francès. En Pere, una persona simpàtica que dubto que arribi a llegir això, me va recordar als pobres aborigens nord-americans, que malvivien semi alcoholitzats avergonyits per totes bandes del que són.

I això ja era al final d'un dia llarg, que havia començat a la mateixa estació de tren, intentant superar el xoc emocional de saber-te al teu país, però on tot, absolutament tot, està retolat en francès. El català, es va acabar després dels avisos per megafonia que anunciaven l'arribada a Figueres. Un cop passat el túnel sota les Alberes, francès i castellà, res  ni de català ni d'anglès.

La Bressola, tot un referent de la catalanitat
a la Catalunya-nord

Disposat a prendre paciència, tot esperant que me passessin a recollir en cotxe per portar-nos a la Bressola, vaig posar-me a la Plaça Salvador Dalí, o del Món. Després ens adonaríem que la plaça es diu igual per les dues bandes de l'estació, i mentre jo esperava  a un costat, els companys m'esperaven a l'altre, però tan és. A aquesta senyalització per despistar l'enemic, també hi estem acostumats al sud.

Durant l'estona que vaig esperar, vaig compartir penes de logística amb parlamentàries de la CUP (utilitzaré el genèric femení per deferència, tot i que també havien homes), igual d'abandonats que jo. A ells, per això, els van trobar abans que a mi. Durant l'hora que m'hi vaig estar, vaig intentar esbrinar si tan difícil seria anomenar a l'hotel de davant directament "Barcelona" i no "Barcelone". Les úniques persones que se'm van acostar va ser per demanar-me diners. 3 en total. Dels 3, 2 en francès i un directament en anglès. Quan els vaig respondre en català, una va fer mitja volta, l'altra me va demanar "pessetas", i el d'anglès, quan li vaig dir que sí que en parlava, me va canviar a castellà.

"Dejeuner catalane", no és res més que que escalivada amb ou

Ja recollit en cotxe, en forma de llauna de sardines, amb 5 passatgers entaforats, enfilarem cap a la Bressola on ens esperaven. Trobar la Bressola a Perpinyà (i n'hi ha dues) és.. en fi, és com cercar algú que sàpiga el nom de la capital d'Uzbekistan. Primer, que es trobava ben bé a l'altra banda de la ciutat, el que ens va servir per travessar el famós barri gitano de Perpinyà, i després que el carrer que et faciliten com a adreça, només és "una aproximació". Si a això li afegim que a ningú li funcionava el GPS del mòbil, que el meu mapa era esquemàtic, només per anar a peu, i a sobre que en realitat l'escola no hi és al Carrer Natura, sinó "al costat", n'hi ha per llogar-hi cadires. Així que després d'una petita excursió a peu, vam arribar sans i estalvis. 

Pel camí a peu vam tornar a preguntar per l'escola. I malgrat que després vam saber que estàvem a només 2 minuts, ni havien sentit a parlar, i eren veïns de la zona! A una companya finalment sí que li van indicar:"ah!, oui oui, l'école catalane! oui oui". Menys mal! Al final tard, però bé, encara vam arribar a les presentacions i sobretot a provar els millors croissants de mantega que feia anys que no menjava. 

Les pancartes de la mani 

La primera impressió de l'escola, concretament de l'edifici, no va ser gaire positiva: barracons! Molt decents, i molt ben cuidats, molt nets i amb tots els serveis, sí, però barracons. Un altre indici de què realment, formem part del mateix paisatge. Barracons que contrastaven amb els edificis d'altres escoles properes o fins i tot d'un gimnàs. Però cal ser positiu, la tasca ingent que fan és enorme i impagable, i el millor de tot (o no, depèn de com es miri): hi ha cua de famílies per accedir a una plaça a la Bressola. La qualitat pedagògica ratlla l'excel·lència.

Un cop acabada la feina, ens dirigirem al restaurant, guiats tota l'estona per un dels grans activistes històrics de la Catalunya-nord que ens va fer d'amfitrions. Al restaurant, ens vam tornar a encabir com vam poder i a llegir la carta. La carta, com arreu, només en francès. Ni carta per turistes ni res, i mira que n'hi ha de catalans, però no se'ls ha acudit posar la carta en català, ni que sigui pel turisme. 

En fi, que tot a la carta era en francès, això sí acompanyat amb la cueta "catalane": "dejeuner catalane", "creme catalane", i fins i tot el cafè catalane, però els cambrers ni fava de català. Així que demanem en català, per fer pedigrí d'activisme, però assenyalant amb el dit a la carta que és molt més internacional. En el meu cas, demanant un "poule"sempre surts del pas. Cal dir que al restaurant van ser molt atents, pacients i comprensius amb tots nosaltres. I que vam menjar prou bé.

Una cosa va dir ben alt i clar en Pere
: SEMPRE ENDAVANT! El crit de guerra de l'USAP

Després del restaurant tocava fer cau cap a la manifestació, un petit trajecte guiat pel centre ens duria cap a la Plaça Catalunya d'on tornaríem per una via més comercial i ample cap al Castellet. Pel camí del centre, plaques publicitàries de "Perpignan la catalane" amb les 4 barres per tot arreu, però on vam aparcar fora del centre les banderoles eren de banderes franceses. Que no ens aixequin la camisa. La catalanitat és present de forma semblant a la dels barrets mexicans a Lloret de mar, amb botigues de souvenirs on tenen tant estelades, com toreros, com imants o samarretes de gust dubtós.

Un cop a la mani, una companya comenta: "això sembla Urquinaona fa 11 anys". Traduït: 4 gats. Després de fer unes fotos, cal dir que la cosa es va anat animant. Això si, tot de gent del sud, els catalans del nord es podien comptar amb comptagotes. No vam faltar els frikis amb ànims d'incordiar, els turistes despistats que demanaven què passava i la gent que s'ho mirava tot des del balcó o la terrassa del bar, com si allò no anés amb ells.

Un cop acabada la mani, jo vaig plegar veles i cap a l'estació. Pel camí, només un carrer més enllà, res feia pensar que havia hagut ni una manifestació ni que era un dia tan assenyalat. Un paisatge de kebabs, franquícies de moda i una banda sonora completament francòfona em va acompanyar fins l'estació. I allà ja us he explicat com va anar, me va recordar també a Barcelona, especialment per la gent dormint al terra de l'estació.

Artur Mas president?

Jo era partidari d'una llista conjunta, com s'ha fet, amb personalitats notòries, com s'ha fet, de cara a accentuar el caràcter plebiscitari de les eleccions, com ha passat. Però no era partidari de què hi haguessin polítics professionals, i molt menys polítics que tinguessin una marcada relació amb les polítiques autonomistes. Com que aquest país l'hem de construir entre tots, els partidaris que no hi haguessin polítics vam haver d'empassar, com també van haver d'empassar amb candidats individuals els partits tradicionals. Una entesa que reafirmava el caràcter  i la imatge de país que es vol oferir internacionalment.

Un cop passades les eleccions, podem constatar diverses coses. Primera, l'independentisme ha guanyat en vots i en escons, que al final és el que compta en unes eleccions. Així ho reconeix tot el món, menys l'estat espanyol que segueix tancat en banda afirmant que la terra és plana. Segon, que l'independentisme és majoritàriament de Junts pel Sí, però que el protagonisme de determinades personalitats, que es relacionen amb les retallades i les polítiques antigues, han frenat el creixement de la coalició en vots que han anat a parar a les CUP i els indecisos de CSQEP.

Junts Pel Sí, tenia uns acords, però no els poden aplicar sols, perquè necessiten les CUP, únic altre partit que s'ha mostrat obertament independentista, a falta de saber què farà CSQEP durant el procés de construcció de la República Catalana que s'ha endegat. Una evidència, és que ni les CUP, principal aliat potencial, ni molt menys els indecisos de CSQEP, estan per la feina d'enlairar Mas als altars de la presidència. Per tant, una lectura intel·ligent seria la de deixar anar llast. 

Tot plegat, hem de tenir en compte que no és el més important precisament saber qui serà l'últim president autonòmic, el de la transició, sinó si hem de tenir ja un primer president de la nova República Catalana, separat del president del govern. En tot cas, mentre l'estat espanyol segueix donant mostres de la seva manca total de democràcia, estan alhora creant una imatge heroica  de Mas, en línia de la confusió diagnòstica que mantenen de confondre el procés com una cosa d'una sola persona. Però això no ens hauria de fer perdre de vista quin és el nostre objectiu, i que més enllà de la solidaritat lògica que hauria de despertar la imputació d'un president autonòmic català, pel sol fet de posar unes unes, hauríem de posar l'accent en crear les nostres pròpies estructures legals que invalidessin les decisions de tribunals estrangers, l'única funció dels quals és servir de segona càmera legislativa.

Per tant,  pel que fa les CUP, no s'entendria que finalment acceptessin a Mas, només per la pressió de l'estat en la seva figura. Jo ja ni volia que hi fos a la llista de Junts pel Sí. Crec legítima i coherent la postura de la CUP, la comparteixo, i sóc més partidari de cercar un candidat de consens com ho ha estat per a la coalició en Romeva. Aquesta persona, que ens hauria de dur a la llibertat, per variar, podria ser una dona: na Carme Forcadell. Això no vol dir que oblidem en Mas, ni que no valorem la voluntat que ha mostrat sempre de complir els mandats sorgits de les urnes, amb costos importants per a la seva persona. Només vol dir que cal mostrar als indecisos que anem a construir una República Catalana des de zero, i que ens hi posem des de ja mateix, sense interferències.

Ja no vull veure reaccions, per part dels líders catalans, a les mancances democràtiques de l'estat espanyol, que cada cop dóna més senyals de ser una  dictadura, on els tempos dels poders judicials funcionen en bases a encàrrecs i criteris polítics. Vull veure com el mandat que ha donat les urnes (72 diputats independentistes = majoria absoluta) comencen a prendre decisions sobiranes, decisions en sentit positiu endavant i no reactives, com seria simplement nomenar Mas per les pressions espanyoles o d'inèrcies encara autonomistes. 

Per tot això, crec que ERC no s'hauria de rentar les mans en aquesta decisió, que les CUP no és de rebut que se les pressioni per aquest motiu, i que CIU hauria de ser generosa en el procés de construcció de la República Catalana. Si és que se'l creuen, aquest seria el moment de demostrar-ho.

Marxant a ritme de "chu chu ua"

La cançoneta "infantil" que ha envaït  les nostres festes d'aniversari, el "chu chu ua", propagada per un munt d'intèrprets, pertany originalment al paiasso televisiu argentí anomenat Piñon Fijo. La seva gran popularitat es deu, segurament, a l'abundant coreografia, la qual convida ràpidament  a l'aborregament col·lectiu, en una prèvia del que després els nens hauran de fer si segueixen pel camí de l'oci consumista, en una discoteca per exemple.

"Senyor! Sí senyor!"

Però realment si mires la lletra i la coreografia és sorprenent com pares que no donen als seus fills pistoles de plàstic, "perquè són joguines violentes", escolten sense el més mínim escrúpol com els seus fills reben ordres militars, saluden com militars, i fins i tot fan les seves primeres passes per aprendre a desfilar. 

Deixant de banda la profunditat poètica del repetitiu "chuchuua, chuchuua ua uaua", i de la seva idoneïtat per a l'aprenentatge de la parla en els infants, és pot dir que la sincopada tonada té la missió d'atrapar el qui escolta: és fàcil de pillar, repetitiu i de seguida convida a moure els peus en un clar dreta-esquera, dreta-esquerra...

Quan ja tenen tothom enganxat, t'exclamen com a "compañia", en el que és un clar endreçament militar, mentre tothom saluda com si acabés d'arribar el capità de la companyia. Llavors comencen les instruccions, i és que només falta el fusell:,"enlaire", "al davant", "puny tancat"... i "el cap enrere!"... fiiiiiiiirmes!!

Potser caldria recordar que la principal forma d'ensinistrar soldats no és ensenyar-los a fer servir armes, això només són 10 minuts per una persona mitjanament intel·ligent. El que més costa és que oblidin la seva individualitat (d'aquí les activitats repetides idèntiques en grup, com una desfilada o un chu chu ua), com a pas previ per deshumanitzar-los (cal seguir instruccions i no pensar per compte propi), perquè així puguin deshumanitzar també l'enemic, única forma de justificar la mort per a un ésser humà.

Molts d'aquests nens, evidentment, no arribaran a soldats, (esperem!), però si que si escoltem massa aquestes cançons (no només aquesta evidentment), després no ens preguntem com és que els nostres joves són tan passius i indiferents davant la injustícia, gens creatius, amb dificultats lectores i per expressar-se en públic i gens disposats a l'empreneduria. 

Hi ha un camí musical en el desenvolupament d'una ment d'un ésser humà. Passar des del "chu chu uà chu chu ua uuuaaaa" al "chumba cumba chumba chumba", és evidentment més fàcil que fer-ho cap a la música clàssica, per  posar un exemple. I de mentre, les neurones van tallant connexions que no faran servir mai, per la manca de simfonia. Tot té un inici.

Les eleccions es “guanyen”? I “tot tant se me'n dóna”

Deia Lamarck, un dels precursors de l'evolucionisme, “que són les funcions les que amb el pas del temps acaben conformant els òrgans i les qualitats, i no al revés”. Quan sentim que “les candidatures més votades han de governar”, que “qui ha guanyat unes eleccions ha de governar”, o l'altra forma de dir el mateix, “que governarem per a tothom” o pitjor, és dóna per fet que “s'ha guanyat” -ves a saber què- i s'interpreta que “ens han robat el que el ciutadà havia triat”, sembla que s'estigui parlant d'un partit de costellada de solters contra casats i no d'unes eleccions. Perquè, en realitat: les eleccions es guanyen? I més inquietant encara, quin seria el premi?

L'objectiu d'unes eleccions és dotar-se d'un govern que sigui el màxim representatiu possible. Amb el resultat d'unes eleccions, ningú estarà mai al 100% d'acord en tot, i segur que hi haurà gent que no estarà gairebé d'acord en res, però la gràcia és tenir un sistema que et permeti acostar-te el màxim a aquells conceptes més generals en que hi ha un comú acord en una societat determinada. De forma, que el govern, pugui realitzar allò que a una majoria (d'entre moltes opcions) els sembla millor en cada moment.

Sent conscients que si el baró de Montesquieu aixequés el cap i veiés el que passa a l'estat espanyol, li donaria un cobriment i se'n tornaria de cop a l'altre barri, el cert és que a l'estat espanyol hi ha un sistema electoral que regula els canvis de govern, i per tant, que hauria d'actuar de control de l'activitat política. El problema, apuntat des de la sociologia, és que a una democràcia tan feble com la de l'estat espanyol, en la qual ni tan sols els que la van muntar hi creuen, més enllà de ser una forma de continuar ostentant el poder, no hi ha una causa-efecte directe entre acció política i resultat electoral. Dit d'una altra manera, com deia l'acudit del trasplantament del meló, a l'estat espanyol al responsable polític de provocar el segon desastre ecològic més gran de la història d'Europa, i el tercer més car del món, van i el fan president amb majoria absoluta. Parlo en tercera persona, perquè, per sort, a Catalunya encara tenim una mica de seny.

Evidentment, el sistema electoral que hi ha a l'estat és molt limitat: és proporcional, amb llistes tancades, sense segona volta, corregit amb la regla d'Hondt, amb tall mínim i on la base de tot descansa en la distribució que es facin de les circumscripcions electorals. Perquè l'objectiu no és triar persones (ni càrrecs), sinó que és obtenir una determinada composició política de les cambres, especialment les parlamentàries. Per definició, els resultats d'aquest sistema per força han de tendir a la negociació entre diferents grups polítics, que a la fi són qui trien els càrrecs electes, no els ciutadans, perquè no hi ha elecció directa. Això passa a nivell municipal i en certa manera autonòmic, però a nivell de l'estat la llei d'Hondt i les normes electorals afavoreixen el bipartidisme, per exemple el finançament basat en els vots obtinguts o les quotes de pantalla en funció de la representació que es tenia (però que ja no es té, perquè quan hi ha eleccions es dissolen les cambres).

Sabent això, l'alternativa, que és passar de tot, no sembla gaire millor. Ja deia Plató que:”un dels inconvenients de refusar participar en la política, és ser governats per ineptes”. I això ens ha estat passant per haver implanta una política d'oblit durant la transició en que els responsables de la dictadura es van autoexculpar de tota responsabilitat per continuar dirigint el nou règim monàrquic.

Per tant, aquí, amb aquest sistema electoral, no hi ha guanyadors ni perdedors en unes eleccions, a l'igual que quan s'aprova un examen, tampoc hi ha guanyadors ni perdedors entre el qui treuen un 5 o un 7. Cada un treu la proporció de representants segons vots obtinguts, i prou, i després la suma de pactes fan que hi hagi un govern amb prou representació, si aconsegueix sumar una majoria. El problema és quan les dinàmiques fan que les institucions es perverteixin, contra la qual cosa no val el típic tansemenfotisme, com deia Einstein: “si tot te dóna igual, és que t'has equivocat al calcular.”

Que no em toquin els timbres!

Estàs tan tranquil a casa, o fent coses que necessiten atenció i MEEEEEEEEEEEEEEEEEC! Normalment sents el teu timbre i dos o tres més. Mires per la finestra disimuladament per comprovar que no és cap conegut, i respons no fos cas que fossin lladres i es pensessin que el pis és buit:

-Qui hi ha?"
Resposta lacònica d,això"no m'ho pregunten mai":
-Puede abrir?
-No!- i sense explicacions, insisteixes en saber qui és:
-Correu comercial. -reconeixen finalment amb la boca petita.
-No volem propaganda, per això hi ha l'etiqueta posada.

Normalment a aquesta alçada si ja han comprovat que cap veí els obre, ja no t'escolten perquè han marxat. I allà et quedes tu, pensant "que coi estava fent?". En un matí et poden arribar a tocar els timbres tres o quatres persones, que no saben, o no volen saber, o tan els és, que hi ha gent que treballa o estudia a casa.

Caram! Que l'era del tam-tam i les cabines de telèfon ja ha passat a la història! Quan vulgui comprar-me un llibre, congelats o pizzes, canviar de companyia del llum, del gas, de telèfon o contractar una assegurança, ja consultaré internet, trucaré o aniré a una botiga. En tot cas, seré jo qui demanarà el servei, no cal que me preguntin mil vegades el mateix. "Que no penso ensenyar cap factura meva que contingui dades privades!" A veure si ho entenen!

Després vénen els de si "quieres vivir eternamente?"... "Nooooo? Poh podemos dehaste una revigta paque la lea?" Com si no sabéssim ja de quina revista es tracta, dos elements, amb vestits de boda barata, formes de fira d'embalat, amb una carpeta a la ma, et pretenen convèncer de la veritat divina tocant als timbres. Si no són aquests, altres causes serien: la roba pels rehabilitats, estris que no necessitis, una ajuuuuuuda paaaio o directament dame argo. I vinga concert de timbre!

També vénen, clar, els qui han de venir: els carters, el dels rebuts del banc, el dels comptadors de l'aigua, el llum (encara), la revisió dels ascensors, la de les plaques solars o els extintors... I tots aquests, especialment els carters, a sobre si no els obres ràpidament o no troben ningú s'empipen! 

Cert és que no tothom toca els timbres. N'hi ha que ja ni baixen de la fragoneta, només cal posar uns altaveus, volum a tota hòstia, i apa fot-li que és de Reus: "EL TAPICEROOOOOOO, SEÑOORAAAAA, EL TAPICEEROOOO A SUMPUERTAAAAAA, SOFAS, SILLAS, AL MOMEEENTOOOOOOOO". A destacar que sempre demanin " per la señora", què farem. Si no són aquests, també passen els dels melons (sí, sí, encara passen), les patates o els matalassos. Comentari a banda requereix l' esmolador, personatge quasi ja folklòric amb la seva moteta i la seva armònica de música característica. A l'estiu, s'hi afegeixen a aquesta festa els de l'organillo, amb el seu característic monoacompanyament electrònic, toquin la parrala, un bolero o una de l'Elvis. 

A la festa de tocar timbres no falta mai el camió del butà, el despertador del barri que a les vuit del matí, per vendre una o dues misserables bombones, va tocan la botzina a tota nata carrer per carrer a marxa lenta. 

I quan a la fí sembla que ja no pot molestar-te ningú més...RIIIIIIIIIIIING:
- La compañia lider en el sector del aire acondicionado le ofrece...le yaamo de telefonica para una encueeeesta pive... Quiere renovar su seguro....?

Propostes per fomentar l'ocupació de CIU a Sabadell

Si hi ha alguna cosa que espanta més que la situació d'avui en dia pel que fa al treball, ja prou greu, és sentir els candidats dir les animalades que diuen amb les que se suposa volen posar-hi fi al problema. Intentaré raonar, i no insultar ningú, cosa que em costa, quan veig que els fatxes, cacics i corruptes llepaculs de sempre estan a l'aguait només per afegir-se a la meva crítica i intentar llançar merda sobre l'altra, l'única forma que tenen de guanyar "suport electoral" gràcies a constants reformes en l'ensenyament i a un fracàs escolar galopant.

CIU de Sabadell, contra els quals no hi tinc res, han fet una presentació de 8 punts per baixar l'atur a la nostra ciutat. I fins n'hi ha que les troben bé. Doncs a mi me posen els pèls de punta! I m'agradaria comentar-ho, perquè, realment, és flipant, i no sé en quin món viuen ni en quina època. El pitjor és que no difereixen gaire d'altres propostes generalitzables. Anem per parts, com va dir Jack l'esbudellador. Punt per punt. S'accepten comentaris, com sempre.

"1. L’Ajuntament hauria d’aplicar tots els beneficis fiscals... "

Independentment que aquestes polítiques acaben als tribunals de la lliure competència, amb els diners públics no s'hi juga. Si realment el fisc és tothom: si els beneficis de l'empresa són privats, les despeses i les pèrdues també ho han de ser. Quan resulta que tots els governs d'Europa s'estan posant les piles, perquè les grans multinacionals no facin servir enginyeria econòmica i paguin els Impostos que els toca (tinguin les seus fiscals on les tinguin) per la seva activitat, aquí es proposa un retorn a la competència de la deslocalització: "veniu aquí que tindreu barra lliure per fer el que volgueu". Pa per avui i fam per demà, perquè quan s'acabin els ajuts aquestes empreses marxaran, i això ja ha passat. No n'aprenen.

"2. L’Ajuntament ha de facilitar l’establiment de negocis"

Més del mateix, però aquesta vegada s'ha d'especificar què és la "finistreta única", perquè amb aquestes afirmacions denoten que és que no en tenen ni repajotera idea. Escolti, vostè podrà posar a Sabadell una finestreta única que faci els tràmits de la Seguretat Social? Oi que no? Doncs per què enganyar la gent? Digui que farà el possible per facilitar els tràmits municipals...i fins aquí, perquè la resta fins que no siguem un estat independent, els ajuntaments no podran oferir una finestreta única de veritat que ofereixi tots els tràmits de totes les administracions. Per això, actualment, l'estat espanyol està al lloc 148 de 189 per crear una empresa i en caiguda lliure. Està per sota d'Albània, Zambia o Gaza. 

"3. Els emprenedors i petits empresaris haurien de tenir una plataforma o pàgina web on puguin..."

Ja hi som! El típic pagerol que acaba de descobrir les TIC (a les quals encara anomena "noves tecnologies") i té la genial idea. Ja imagino els de CIU Sabadell en un Brainstorming, tots a veure què proposem, llavors un diu: "fem una pàgina web!" i tots :"oeeeeee oeo oeo oeeeeeeee". Quina pena.

"4. Els vivers d’empreses municipals hauria d’avançar cap a la cogestió"

Hi ha coses que porten als gens. D'això se'n diu: privatització. Per molt que li diguin "business angels",   segueix sent una privatització. Ni de conya es pot limitar la innovació, l'empenta a les noves idees, a l'interès d'empreses que estan al mercat. Però a qui se li acudiria ficar al  tauró a la piscina de les sardines? Doncs es veu que a CIU Sabadell.

"5. Cal un pla d’ajuda pels autònoms per incentivar que puguin contractar els seus primers assalariats."

Aquesta és de cinisme total. Quan resulta que tenim les quotes d'autònoms més cares d'Europa, proposar "ajudes"o "incentius" és d'un cinisme, d'una hipocresia insuportable.  A Portugal o França durant el primer any, les quotes són (atenció atenció) de 0€! Això sí que seria una "ajuda" i no el lladronici de l'estat espanyol. I no diguem de fer trams segons facturació, no, aquí a pinyó, a pagar tan si et va bé com malament. I pagar a quí? A qui té les competències: l'estat central. Per tant, vendre'ns la moto de que quan està plovent a tot arreu, a casa nostra no plourà, o ens prenen per subnormals o tenen un paraigües molt gran. 

"6. Cal crear un partenariat entre administració i agents socials i econòmics per promoure els polígons industrials de la ciutat."

Aquesta si no la veig no me la crec. Això és com quan Franco inaugurava hospitals com el del Tòrax de Terrassa...quan ja feia anys que la malaltia ja estava quasi eradicada. I a sobre amb l'experiència del nou "polígon d'activitat econòmica de Riu-sec". Un dels fiascos del Bustos, que s'ha acabat  reconvertit en l'enèsima àrea comercial de grans superfícies del Vallès. Quan el que ara es porta són els Clústers (ja podeu buscar la paraula), encara n'hi ha qui està entestat a fer polígons. Per mi que no veuen les notícies de naus buides per tot el país que hi ha .

"7. Caldrà adaptar la formació a les necessitats del món laboral." 

Aquí ja és per plorar. Qualsevol educador sap que el time de formació d'una persona, i el ritme de canvi del mercat laboral, no són iguals. Per dir-ho d'una altra manera: si l'any que ve necessitem, posem pel cas, enginyers, aquests professionals els hauríem d'haver començat a formar fa 5 anys, quan el que es demanaven eren arquitectes i aparelladors a sac.  Precisament per seguir "el que demana el mercat" avui tenim els problemes que tenim. Treball a l'obra amb sous de rics sense saber fer l'"0" amb un canuto? Vinga tots cap allà! Abandonem els estudis! És el que demana el mercat oi? Resultat? Cal que l'expliqui? 

"8. Les polítiques actives d’ocupació s’han de fer de forma concertada entre tots els agents implicats de forma sistemàtica.  "

Bla, bla i bla, i ni ells saben què vol dir aquesta frase. Les polítiques actives d'ocupació, l'objectiu, ha de ser la formació contínua (perquè l'atur hauria de ser mínim), però per això calen empresaris com cal i polítiques que incentivin la conciliació tan familiar com formativa. I d'això, ningú en parla. La resta és el típic paternalisme burgès d'al matí t'acomiado i a la tarda envio la meva filla que és tècnica a fer cursets pels pobrets aturadets.

En resum, un aplec de propostes patètiques, i que realment me fa autèntic por que algú es pensi que poden ser la solució per a res.Per cert, sí, l'encapçalament de l'article va amb segones.

Suport al Juli i a ERC Sabadell

De vegades la meva actitud amb ERC-Sabadell ha estat aquella de "tan et vull que et trec un ull", però crec que arriba el moment de deixar clares les coses: cal donar i dono suport al Juli, persona que he tingut el plaer de conèixer personalment. Per tant, dono suport a ERC-Sabadell, malgrat algunes coses que no m'agraden a nivell nacional del que està fent ERC, i malgrat el meu cor segueix dividit entre les CUP, on militen molts coneguts meus a nivell nacional i amb l'Entesa a nivell local, que considero han fet una feina d'oposició exemplar i fins heroica en alguns moments. Però penso que amb les circumstàncies actuals, ERC és la millor opció per a nostra ciutat i que en Juli és el millor alcalde que podem tenir. 

A Sabadell hi ha molta feina a fer. Tradicionalment, els barris hem estat oblidats, només considerats fonts de votants aborregats que es podien comprar amb un banc públic i una pista per jugar a la petanca. Mentre, les condicions socials de les persones que hi vivim es degraden, l'ajuntament fa ferum de podrit i els serveis social s'encareixen, alhora que la protecció a les persones i el nostre estat del benestar es degrada a marxes forçades. Crec que moltes coses només es poden resoldre a nivell nacional, però també estic convençut que aquest camí cap a la República Catalana la podem començar a nivell local i que el Juli serà la cara visible d'aquest esforç que hem de fer tots a Sabadell.

Crec que ha arribat el temps de mullar-se, ergo, quedi clar: ni populismes de lladres que "podemos" declarar 400.000€ (que jo no he vist mai junts) ni sobres de comptes B, ni emportar-se els diners destinats a formació d'aturats que tan necessaris són.... la meva opció serà en Juli:

Per què penso que en Juli Fernandez és la persona ideal per a alcalde de Sabadell?

1r. En Juli és un professional amb ofici i benefici, un treballador. No una persona que no ha fomut mai un pal a l'aigua en el món laboral. Quan parla del món laboral, sap el que diu. Això garanteix que el que fa, ho fa per convenciments, no per un sou. Quan en Juli hagi fet el que considera que s'ha de fer, se'n tornarà a la seva feina i llestos. No pidolarà càrrecs ni anirà com una paparra d'un càrrec a un altre en una espiral d'equilibris caciquils dins un partit polític, com fan d'altres que cada volta viuen més aïllats de la realitat social que els envolta.  

2n. En Juli és un persona responsable i insistent, ho ha demostrat públicament, i ho demostra com a pare de família. No és una persona baliga-balaga que s'enrotlli amb "la secre" de torn o la primera regidora que passi. Això garanteix que se'n parlarà del nostre alcalde pel que fa, no en converses de safareig.

3r. Sumant, és una persona de conviccions, un professional i una persona responsable, de la qual és impensable un acte de lladronici ni favoritisme, perquè no entra en els seus paràmetres mentals. Ell no deu cap favor, ni ha fet "carrera" dins un partit, sinó que ha fet mèrits com a persona i com a professional. Responent a la seva campanya: nosaltres ja el coneixem... no caldrà, com han fet d'altres, que es pagui una campanya electoral amb els diners dels contribuents perquè la gent el conegui, total, per acabar sent el delfí de torn.

4t. Al capdavall, en Juli és el cap visible d'un partit històrics, ERC, destinat des del 1931 a ser protagonista en l'assoliment de la llibertat del nostre país, i Sabadell, com a ciutat que sempre ha estat capdavantera a la nostra terra en tantes coses, no pot quedar enrere en aquests moments decisius.

5è. Suma de tot això, crec que el Juli representa la nova forma d'entendre la política, que s'hauria entendre com: un servei a la societat limitat en el temps i amb uns objectius determinats, després d'exercir els quals un se'n torna a casa. La política no és una professió ni un lloc per eternitzar-se, sinó un deure públic, un compromís que s'adquireix amb la resta de conciutadans. I puc assegurar que en Juli, un demòcrata convençut i un republicà com cal, ho té molt interioritzat això.

i 6è. També perquè el conec, puc dir ni ell, ni el seu equip, faran mai la gara-gara als feixistes del PP, els quals han estat la crossa sovint indispensable per als últims governs, votant sistemàticament junts amb els de la corda de bustos per pràcticament tot. D'aquesta manera, es trencarà amb la política que ens ha portat a ser un dels ajuntaments més endeutats de Catalunya, a tenir uns serveis deficitaris i cars, elitistes, com les escoles bressol, o directament  innecessaris, com les pistes  d'atletisme cobertes.

Per tot això, espero que ERC a Sabadell aconsegueixi no només uns "bons resultats", sinó que pugui governar àmpliament.  Que pugui fer neteja d'anys de favoritismes, de regalets, d'amics endollats en càrrecs de confiança, i que de veritat es posi a treballar pels pilars d'una societat: la formació i l'estat del benestar.

Per una candidatura unitària

Ens estem allargant massa en la decisió de realitzar el referèndum amb l'únic instrument legal que ens han deixat, les eleccions, tot perquè s'està deixant en mans d'uns polítics la decisió de l'organització de la convocatòria. Uns polítics que estan demostrant ser uns curts de mires (tan ERC com CDC), només interessants en les quotes de poder que adquiriran després, immersos encara, lamentablement, en la dinàmica autonomista. Mentre l'estat no afluixa: ens escanya econòmicament, ens fa boicot internacionalment i segueix fent campanya d'intoxicació i mentides; els nostres representants són incapaços de posar-se d'acord per tirar endavant el que hauria  el pas definitiu cap a la independència.

És un error, no fer una llista conjunta. Entrar en la lluita partidista, dóna ales als timorats que no són ni carn ni peix i pretenen encara viure de la sopa boba, com les restes del que un dia va ser el PSC, que s'hi senten còmodes quan no es parla de res més que "d'eleccions", és a dir, de repartir-se el poder de les engrunes miserables que cauen de Madrid. Si s'entra en lluites de partit, el tema principal que és esclarir d'una vegada per totes les majories socials en favor o en contra de la independència, quedarà dissolt en un mar de dubtes sobre les simpaties o antipaties cap a un o altre partit i cap una o altra persona, quan no es tracta d'això, sinó de fer el referèndum que no s'ha pogut fer amb totes les garanties, utilitzant el que la gent convertirà en unes plebiscitàries. En unes eleccions de partits, hi entraren les inèrcies de la gent que "sempre vota el mateix", i hi entraran massa consideracions que no tenen a  veure amb l'objectiu.    

A hores d'ara, el més urgent és fer una sola candidatura, que representi tots els sentiments nacionals del país, i on no hi hagi espai per a l'autonomisme. Que quedi clar, qui són els qui volen continuar amb l'estatus actual d'índex d'aturats, pobresa, invisibilitat cultural i política i dependència, i els qui el volem superar la presó del 75 per crear un estat propi i poder aplicar les nostres solucions als nostres problemes. Les eleccions de partits, ja les farem quan puguem decidir nosaltres al nostre propi estat qui ha de tenir les majories per fer quines polítiques. Pretendre passar pel davant de l'alliberament nacional els programes de partit, no és res més que fer el joc a l'autonomisme, perquè no hi ha actualment cap política de la que necessita la nostra societat que puguem fer sent part de l'estat espanyol. Dit d'una altra manera, l'alliberament nacional avui és la millor política social, és la mateixa cosa, i qui vol separar-les (com fa Iniciativa), només fa que enganyar.

Necessitem més que mai una llista conjunta, i no pas uns simples punts comuns a un programa i cadascú barallant-se pel seu costat. Hem de dir clarament, que ja n'hi ha prou de gestionar la misèria, que l'autonomisme a Catalunya, només ens ha portat a ser espoliats durant 30 anys, i que per això tenim més pobres a Catalunya que habitants té la Rioja. Que ja n'hi ha prou de barracons per escoles, de pagar fortunes en llibres de text cada any, de tenir la ràtio per habitant més petita de funcionaris, de la manca de places en escoles bressol, del tancament de llits a d'hospitals, de la manca de personal docent... tot per manca de pressupost. I no perquè no ho generem, sinó perquè estem pagant la barra lliure d'administracions deficitàries d'altres territoris que es permeten el luxe de donar xecs al seus aturats, de tenir una taxa de funcionaris del 50% de la seva població, de subvencionar el seu material escolar i de fer infraestructures a tort i a dret, sense cap criteri de rendibilitat. Tot això, mentre Madrid oculta i manipula les balances fiscals. Tot i això mentre dia sí dia també ens insulten, ens diuen nazis, i a sobre hem de sentir-nos a dir intolerants i insolidaris, per part dels qui porten vivint del lladronici des de la dictadura, i en molts casos les seves famílies ja hi vivien bé durant la mateixa dictadura.

Conseqüència també de la tardança en fer la llista única, i seguir el nostre camí, és que comencen a desembarcar al nostre país els "progres" que pretenen vendre'ns la moto de "que bé ens estaríem en una espanya diferents". I una merda! I 150 anys de política des de Catalunya avalen aquesta afirmació! Ara... ara que volem marxar, diuen que reformaran no-se-què de la seva constitució. Doncs molt bé, me n'alegro per ells, que reformin el que els doni la real gana (mai millor dit això de real), però pel que fa a Catalunya ja han fet tard. Volem ser veïns, ja no volem que ens redecorin la presó mentre ens continuen robant i insultant, la casta o els milions de persones que van signar "contra los catalanes, bueno, contra el estatuto que eg lo migmo". Si els Pablomos o d'altres volen fer carrera política a Espanya, que la facin, però que deixin de fer servir Catalunya com a rampa de llançament per les seves aspiracions, i que comencin a pujar per mèrits propis, si és que en tenen.

Sense una llista única, es difícil situar a Pablomos al lloc que li pertoca: al costat de Ciumarranos i de la Rosa Diez, i en posicionament pel que fa a Catalunya, al costat del PP i dels fatxes de sempre. Uns populistes més que pretenen viure d'enganyar la societat, a hores d'ara, l'única diferència entre ells és la capacitat d'uns i altres de distribuir sobres. I a Catalunya ja en tenim prou de gent que es reparteixen sobres, els volem fer servir per votar, per molt que als espanyolistes els sembli que si en fem servir tants per votar ells es poden quedar sense per repartir les seves caixes "B" "C" i fins la "Z" i tot.

Cal una llista única ja, és més, caldria que fos sense polítics autonomistes, formada per tècnics que durant un període de transició es dediquessin a muntar totes els estructures d'estat que necessitem per poder resoldre els problemes urgents que tenim: atur, precarietat, pobresa energètica, deute i finançament... que possin en marxa la nostra fiscalitat i tallin l'aixeta que va a Madrid. I amb aquests milers de milions que cada dia marxen i no retornen mai des de fa dècades, començar a muntar un estat del benestar a la catalana: republicana, és a dir, de la gent. 

  

Estratègia i tàctica en la recerca de feina

Hi ha conceptes que formen part del bagatge individual, l'experiència, apresos en contextes completament diferents d'on s'acaben aplicant. Competències, s'anomenen. Aquest és el cas de l'Estratèagia i la Tàctica, assimilats durant temps al món dels escacs, on són conceptes més que normals, però que s'utilitzen al món de la inserció / orientació laboral. Molta gent confon els termes, i ignora als diferents procesos del món laboral, o l'un o l'altre terme. Intentaré fer un resum útil dels conceptes, per exemple per a aquells que estan en recerca activa de feina:

Un dia un gran mestre d'escacs va perdre una partida contra un contrincant clarament inferior. Un espectador va voler saber el motiu:

- Què ha passat mestre? Tàctica errònia? 

- No que va. Estratègia profunda...és el meu futur sogre!

D'entrada, simplificant, podríem dir que l'estratègia és allò planificat a llarg termini i la tàctica a curt termini. Aplicat al món laboral, l'estratègia seria l'equivalent a la planificació i la tàctica a l'organització. Sense una estratègia, la tàctica esdevé un sense sentit, i sense tàctica, l'estratègia esdevé només un desig. Per tant, són dos conceptes que es complementen, tot i que no són el mateix.

Quan fem una recerca de feina, el primer, doncs, que hauríem de fer, és tenir una estratègia, o el que seria el mateix, planificar-nos la recerca. Hi ha dos tipus d'estratègia: una macro (a llarg termini) i una de camí (a mig termini). La macro inclou tots els aspectes de la nostra vida, totes les "peces" que intervenen al nostre tauler (no només la feina ni només nosaltres) i és on s'ha d'incloure els nostres objectius en aquesta vida. La de camí, per anar bé, hauria de ser conseqüent amb la macro, és l'estratègia que anirem seguint per assolir els objectius que ens hem fixat a la macro. Per exemple, estratègies macro serien ser independent, formar una família, assolir un determinat nivell d'estudis, canviar de sector laboral o donar la volta al món; la de camí seria, treballar, sortir, formar-se, fer autoconeixement o preparar-se. La macro són més els desitjos dels  quals en resulten objectius, i la de camí és l'estratègia que seguirem per assolir aquests objectius.

Si estem en recerca activa de feina, hauria de ser perquè volem assolir deteminats objectius macro, i el nostre camí passa per obtenir els recursos necessaris mitjançant la venda del nostre esforç físic i intel·lectual, és a dir, de l'obtenció d'un treball. A la pràctica, es tractaria de posar blanc sobre negre aquesta planificació estratègica de la batalla d'escacs de la nostra vida. Podem fer un document on posem a curt temini (de forma immediata )què volem o sabem fer, a mitjà termini (d'aquí 5 anys posem pel cas) quina serà l'estratègia o què volem aconseguir, i a llarg termini (10 o 15 anys) on volem ser.

El mitjà i llarg termini serien l'estratègia. Això s'ha de fer abans de començar la partida, abans de conèixer el nostre oponent, i evidentment, abans de començar a moure, perquè sinó el que estarem fent és el que en escacs es diu "moure fusta", anirem donant voltes sense sentit i el resultat, evidentment, serà decebedor. O en el millor dels casos, simplement ens cansarem de "buscar"i no arribar mai enlloc...perquè tampoc hem fet una planificació del que cerquem. 

Per moure'ns ja, amb el que tenim, a curt termini, entra la tàctica. La tàctica ha d'estar en relació directa amb els objectius que ens hem marcat. És a dir, un cop començada la partida ens hem de saber moure per acoseguir allò que volem. Una bona tàctica depen sempre del coneixement de l'entorn en què ens movem, dels contactes que tenim, dels canals de recerca de feina que coneixem i de les eines que fem servir. Quins canans i quines eines farem servir per a la recerca de feina determinarà l'èxit de la nostra estratègia. Conèixer els idiomes oficials, els transports i els horaris, les normatives legals del nostre sector, i evidentment l'estat del mercat laboral, ens facilitarà molt la tàctica a seguir per aconseguir una feina. Normalment, de tot això, majorment només es coneix "fer un currículum". I amb això no n'hi ha prou.

Com va dir el Gran Mestre d'escacs Max Euwe: "l'estratègia requereix pensar, la tàctica requereix observar". La majoria de persones que "cerquen feina" no tenen una estratègia i malgasten esforç. Sortir a lliurar currículums porta a porta és esgotador, té un abast geogràfic molt limitat i , sobretot, no aporta res a l'empresa que el rep. A ningú li agrada ser un plat qualsevol que només es mereixi una fotocòpia calcada a la del veí, que està en un sector que no té res a veure amb el meu. Normalment, amb aquest tècnica, qui cerca feina l'únic que aconsegueix és frustrar-se.

Per fer una recerca activa de feina, primer hem de posar les peces a lloc i tenir una estratègia. Hem de tenir paciència, constància i ser organitzats, no s'hi val sortir al carrer a fer la perdigonada. Hem de tenir en compte tots els canals de recerca de feina, totes les eines disponibles, i per molt que tinguem una idea, no s'hi val fixar-se només en una part del tauler de joc, cal tenir-lo tot ell present, tots els sectors que hi intervenen: el mercat laboral. Dit d'una altra manera més planera, si surts a buscar feina de paleta, ja saps que no en trobaràs o molt poca. I si vols ser dissenyador d'interiors, i no tens estudis, també veste'n oblidant. Cal ser realista, hem d'haver fet un exercici previ d'autoconeixement. Si no sabem ni col·locar les peces a lloc, no podem aspirar a sortir a jugar com si res. Cal observar.

Malauradament, molta gent s'embolica en mobiments tàctics sense seguir cap estratègia, tot esperant que soni la flauta ni que sigui per casualitat. I actualment passa que no sona ni a la de tres. Per exemple, volen tenir un currículum sí o sí, i deprés passa que no saben què posar, perquè no ha nrumiat abans, no han fet planificació, no tenen cap estratègia. Dèiem que molta gent confon els termes. Per exemple, aplicant terminologia de la planificació a l'organització quan la tàctica requereix lògica aplastant, el que pot ser, pot ser, i el que no pot ser no, pot ser, i a més és impossible. Molta gent cerca feina "del que sigui" i "del que surti", quan no ho sap fer tot ni li surt mai res, però entrats en la dinàmica de la tàctica, perdem la perspectiva i acabem posar-nos nerviosos.

Doncs, en resum, per aquest problema no hi ha solució. Si n'ho ha fet la feina prèvia quan es podia, s'haurà de fer quan toqui. Les urgències es poden, a la fi, alleugerir amb una feina (en el millor dels casos) que serà de supervivència, però al cap d'un temps es tornarà a estar de la mateixa forma i si no hem fet tot el que he descrit a dalt, es tornarà a estar igual de perdut un altre cop en els camins de les tàctiques. Un altre tema, són la gent que cerca, però en realitat no volen trobar  i que fan servir tàctiques dilatòries, una mena de placebo per autoenganyar-se dient-se que ells" cerquen, però no troben". Conseqüència, tot plegat, de no haver fer una feina prèvia real de tàctica basada en una estratègia.







. 

Des de la trinxera

Quan dic que els d'alguns barris vivim a la trinxera, potser hi ha algú que pensa que exagero. De fet, aquesta expressió no és meva, ens la va dir en Xirinacs al 2000. Com a mostra del que que passa per aquí cada dia quan pares l'orella, us reprodueixo una conversa d'aquest mateix matí a la cua de la caixa del #BonArea BonÀrea  :

Blanc i negre, productes del porc.

Una senyora gran, explica a crits, mentre la caixera li passa els productes per la registradora, com la van intentar atracar a ple dia ahir al carrer del costat. Una noia,explica, identificada per ella com a sud-americana, se li va intentar acostar i fer-se la simpàtica, fer-se passar per la seva amiga per robar-li les "joies". 

Com que es va adonar quan l'estiraven dels anells dels dits, ens reprodueix fil per randa tots els improperis que li va dirigir a la "lladre frustrada" (que es veu que va fugir corrents), i encara explicant-lo l'endemà dels fets la dona sembla que ho visqui per la forma que reprodueix tots els insuls cridant que, diu, va dirigir a la pispa pocatraça. 

Aquí comença el més bo. Reprodueixo en idioma original. Intervé la caixera del Bon Àrea:

- "Sudacas"! Se tendrian que ir a su país!

Immediatament s'afegeix la claca, un home que era el següent de la cua:

- Asquerosos "sudacas", se tendrian que quedar todos en su país!
- Sí, es que de un millon a l'iguá hay una bueno- insisteix la caixera.

A tot això, la senyora, víctima d'aquest intent d'atracament, que ja ha pagat, insisteix, vist el seu èxit, en tornar a reproduir l'escena una mica al costat de la caixa per deixar passar. L'acompanya una altra senyora gran que l'escolta i assenteix amb complicitat tots els improperis (de pu... i filla de pu...cap a munt). Aquesta vegada, ja es pot veure que li posa més pa que formatge a "l'aventura" (que no dic que no sigui veritat).

Mentre el senyor de la claca acaba de pagar, però encara té temps de deixar anar alguna cosa més contra els "de fuera" que no acabo de pescar. Me toca a mi pagar, marxa el senyor de la claca, la caixera calla, jo no dic res, la senyora segueix encara donant explicacions però ja en veu baixa. Agafo les meves coses i marxo. Sembla que la conversa no té continuïtat, tot i que les del carrera meu a la cua assentien amb fruïció amb el cap mentre la caixera, el de la claca, i la senyora indignada clamaven perquè tornés la Santa Inquisició.

És una petita mostra, del que es pot escoltar per aquí caaada dia si parés l'orella. Conec de vista la caixera, no sembla que sigui mala persona, la resta no els conec de res. Segurament si els preguntes, seran els típics que te diran que no són racistes. Segur?

"Els altres catalans", carta a Miguel Poveda

Et saludo, cantant barceloní de flamenc Miguel Poveda, premi Nacional de Cultura de Catalunya al 2011, que has posat veu "als catalans". Has expressat, des de Madrid, el teu "odi a Artur Mas", i has afegit que "deixa malament als catalans com jo[com tu]", a banda de malparlar dels independentistes (que això sempre queda bé allà), entre aplaudiments entusiastes dels madrilenys que assistien al teu concert. No sabem si afeccionats o no de l'Atlètic. En tot cas, deixa'm-me dir-te que jo, fill de "murcianu" i "caminallum", dec ser "dels altres catalans".  

Efectivament, jo mai vaig qüestionar-me la "meva" catalanitat quan vaig començar a prendre consciència que català i espanyol no eren la mateixa cosa. I com que mai me vaig amagar, ràpidament, els espanyols d'una banda i de l'altra de l'Ebre me van deixar meridianament clar que ser català i "ahpanyó" era incompatible, per molt que jo sentia dia sí dia també a catalans que volien "convergir" per ser espanyols o directament practicaven aquell autoodi tan nostrat que a mi sempre me va frapar per mesell, ridícul i inútil. De família castellanoparlant, no per res, sinó perquè la dictadura va impedir la transmissió de la llengua, jo vaig ser abans independentista que catalanoparlant. Pel que una cosa no té a veure amb l'altra, tot i que per lògica, al final els camins es trobin.

Doncs sí, jo dec ser, per tant, segons tu, o com segons Boadella o Arcadi Espada, una altra cosa que no és català, per tant, dec ser "un altre català". Perquè parlo català, m'estimo el meu país, respecto els càrrecs electes d'una institució amb més de 500 anys, malgrat no combregui amb els seus posicionaments polítics, conec la meva història i la història del món; i tinc una mentalitat europea que no s'hi avé gens amb els toreros, el flamenc, les sevillanes, la dependència dels ajuts estatals, ni amb la corrupció ni el bipartidisme, ni els sobres, ni el "que inventin ells"ni amb una psudollibertatparlamentària vigilada heretada directament d'una dictadura militar, la qual va imposar la restauració d'una corona amb la qual tampoc hi combrego, mai millor dit, perquè tampoc estic d'acord amb el concordat (rodolí). Tot i que respecto que hi hagi gent a qui li agradi tot o part d'això (i fins i tot ho voti), aquesta no és la meva nació.

Com entenc i respecto que hi hagi artistes catalans que facin Rock (cultura anglosaxona), que facin música celta, que toquin valsos o que facin flamenc, entenc també que no per això deixen de ser catalans. Per això, me sobta més la teva dicotomia en separar "els catalans com tu", mai he sentit en Gerard Quintana (cantant de Rock) parlar dels catalans com ell, ni al músic de jazz Tete Montoliu parlar dels negres com ell. Per tant, tinc clar que jo, segons tu, "soc un altre català": republicà, demòcrata (que no constitucionalista), igualitari i humanista. I sí, per si no t'havies adonat, idependentista. Tinc clar que estar a favor de Catalunya, del meu país, no vol dir insultar els altres països veïns, i molt menys el teu propi país. 

Cert és que va després (aquí) vas demanar perdó, com el rei espanyol després de caçar elefants, però el que vas dir ja ha quedat. I entrem com sempre en el que es diu, però sobretot en el que no es diu. On ets, respectat artista Poveda, quan dia sí, dia també, polítics espanyols de totes bandes comparen els catalans amb els nazis? On ets per denunciar l'espoli fiscal que patim tots els catalans (els teus i "els altres" com jo)? On ets per denunciar que els nostres nens hagin d'anar al cole en barracons? On ets per denunciar els índex de pobresa que hi ha a Catalunya? Potser als teus catalans no els preocupa això? O potser als teus catalans només els preocupa mantenir la seva quota de públic "ahpanyó", com al senyor Freixenet? M'agradaria que modestament, me responguessis, perquè a l'igual és que ningú t'ha posat mai un micròfon al davant per expressar-te en aquests termes.

En tot cas, la caverna mediàtica i l'origen de la claca que has rebut per aquestes declaracions, t'hauria de fer obrir els ulls, a l'igual que als teus catalans, de l'estat on ens obliguen a viure. Jo, permet que de moment, i fins que no aclareixis quins són els teus catalans, me consideri "un altre català". 

La història a Internet

Recentment m'han publicat un article al web El Principat sobre el que es podria considerar part de la base ideològica que ha impulsat el projecte d'Històries d'Europa. Una reflexió sobre l'estat de la història al nostre país, en relació a la llengua i a la visió d'anàlisi que es fa de la història de Catalunya. Seria un tret al peu, que s'ha d'entendre en la lògica limitació d'espai. Faltaria comentar el fenomen d'Internet i el seu impacte, per poder disparar sobre l'altre peu. 

Cada vegada som més, encara que costa, els qui escrivim amb certa regularitat a Internet sobre temes d'història, sent la història un dels temes amb "èxit". Amb tot, costa: la manca de recursos, les limitacions pròpies dels qui fem aquesta tasca voluntariosament i, especialment, l'entorn social, no ajuden a fer enlairar la difusió. Certament, hi ha qualitat i diversitat, especialment pel que fa a temes de Catalunya (no els internacionals), però costa trobar seguidors i consolidar-se. Hi ha limitacions difícils de superar, que no controlem els qui intentem escriure.

La primera limitació és l'accés a Internet. L'estat espanyol té les quotes d'accés més cares d'Europa, les més lentes, i socialment està a la ratlla d'una fractura digital: la diferencia entre els qui es poden connectar i estar al dia de notícies i esdeveniments, així com fer  servir recursos i realitzar gestions són encara pocs, en comparació als qui encara es mantenen completament ignorants i al marge d'aquestes ja no noves tecnologies. Per edats, són els més joves els qui es connecten, sobretot des de dispositius mòbils, però precisament no és aquest el col·lectiu més procliu a l'estudi de la història al nostre país. 

La segona limitació és la diglòssia. D'entre els que es connecten, a dures penes arriben a un 20% els qui tenen configurada l'opció de llengua al seu navegador. I a l'hora de trobar informació als cercadors fan servir el castellà o l'anglès, rares vegades als usuaris se'ls acut primer cercar què hi ha en català i després en d'altres llengües si es que no obtenen resultats. Això deixa els llocs en català en un lloc subordinat a l'hora de les indexacions. I com un peix que es mossega la cua, si no t'indexen no existeixes i no et busquen.

La tercera limitació són els índex de lectura d'aquest país. Suposant que tinguin Internet i que facin servir el català, encara d'entre aquests hauríem de trobar el percentatge d'usuaris que fan servir Internet per alguna cosa més que mirar el mail i connectar-se al mur de Facebook. Si el percentatge de lectors físics (els de llibre de paper de tota la vida) ja són baixos, podem intuir que els lectors internautes són encara més limitats. I encara amb peculiaritats, pocs són els qui s'entretenen llegint davant la pantalla, sinó que acostumen a ser grans consumidors d'imatges i titulars fàcils. El d'Internet, és un lector molt en diagonal, poc profund, que tendeix a cercar allò que vol ràpidament o anar a un altre enllaç.

I la quarta limitació, podria englobar totes les altres: la conciliació laboral. Les hores que passem a la feina, malgrat ser l'estat menys productiu d'Europa, limiten la nostra vida privada. Moltes famílies ni es veuen entre setmana, els nens estan sent educats en molts casos pels avis, i això deixa un espai pel lleure sota mínims. I la història, llegir història, seria un lleure. Evidentment, això afecta a tot, no només a la lectura, inclosos els qui escrivim. Malgrat tot, ho he posat en quart lloc, perquè si tens ganes de fer tombar la truita de les tres primeres limitacions el temps te l'inventes. 

Les solucions a això, que n'hi ha, són de molt picar pedra. Pel que fa a la història, no cal dir que l'ensenyament a les escoles és bàsic. Actualment la història d'Europa als instituts és inexistent. Tot és limita a l'adoctrinament sectarista de l'espanya casposa que fins i tot amaga i tergiversa la història pròpia de Catalunya. Pel que fa a la llengua, el canvi d'actitud ha de ser d'autoestima dels catalanoparlants, però sobretot d'un canvi d'actituds envers les TIC on ja no som consumidors passius, com qui mira la tele, sinó que hem de transformar-nos en actors actius: aportadors d'informació. Finalment, per a a conciliació, tot i no ser la solució definitiva (que passaria per una racionalització dels horaris a tots els nivells) les TIC ens aporten avantatges que caldria aprofitar, i per això calen gent amb ganes d'aprendre.   

La història a Internet aporta molts recursos que caldria aprofitar. Estem en un moment, on amb totes els limitacions, pràcticament la història local són les mestresses de la xarxa (amb les dues excepcions de l'inici) pel que fa a història en català. Malgrat tot i "a pesar de", hi ha indicis que ens podem ensortir: viquipèdia en català i en concret la secció d'història és de les millors del món. Hem de tenir confiança en les nostres possibilitats.