Fins als collons del Santamaria!

Al Diari de Sabadell, que després de 30 anys de suposada democràcia en català té el nom i poca cosa més, escriu un personatge d’allò més representatiu de l’espanyolisme caspós: Antonio Santamaria. Un melillenc establert  a Catalunya fa 40 anys, que es fa passar per periodista, el qual encara és incapaç d’escriure un sola línia en català i malgrat això es permet el luxe de donar constants lliçons als altres.

Aquest senyor té lloc fixe a l’apartat d’opinió. Una secció que el Diari de Sabadell distribueix entre els mateixos  3 o 4 amics, sense deixar que ningú més de la ciutat opini sobre res. Fet que s’ha vist encara més agreujat des de que el diari, alguns dirien per sort, només surt 3 dies a la setmana.

El senyor Antonio Santamaria avui ha tornat a perpetrar uns dels seus constants atacs a Catalunya, i per tant als catalans, des de les pàgines del diari dirigit pel falangista  Ramon Rodriguez Zorrilla. Aquest senyor va ser nomenat a dit director del diari amb l’únic mèrit de tenir carnet de falange. En un país democràtic hauria estat inhabilitat de per vida, però a Sabadell se l’ha deixat tranquil·lament que gestioni el diari de la ciutat, a canvi  de fer de gaseta publicitària del PSC.

El senyor Santamaria avui, amb l’article  titulat “Il·lusions del sobiranisme”,  comença parlant de la greu crisi econòmica per, després d’un exercici de demagògia superb, concloure amb la necessitat d’una república federal. On, com sempre, i a l’igual que els feixistes del PP o Ciutadans, la independència no seria la solució (des de quan la llibertat dels pobles ho és?), i  “l'esquerra catalana” (no sé si per ell la CUP és esquerra) només tindria el paper de “dir alguna cosa”.

En aquest viatge d’hipocresia i de tòrcer la realitat fins fer-la irreconeixible, passa pels mateixos temes, amb el mateix vocabulari, que tots els botiflers espanyols. Siguin de dretes o d'esquerres. Ignora escandalosament el marc estatal i tots els temes que se’n deriven, fet aquest últim que el deixa en evidència.  No és tan sols del què parla, sinó del que no parla. I no és tan sols el que diu, sinó com ho diu.

Uns exemples de perversió: la insistència en dir  “aventura sobiranista”. Home, es diria que avui per avui l’aventura, i de risc, és romandre en un estat espanyol que després de conèixer que té una mitjana d’atur del 24%  i reconèixer que encara creixerà més, diu que “van en la bona línia”.  Després la insistència a voler identificar “nacionalisme” amb “burgesia”... Sr. Santamaria, que això ja té uns quants anys i data de quan a la transició els suposats progres (després s’ha vist que no ho eren tant)  havien de justificar com fos que s’agafaven a la cadira, per al qual menester  s’empassaven amb patates: restauració monàrquica, l’autoabsolució dels responsables del règim i la unitat vigilada per l’exèrcit espanyol, oblidant-s e de condemnar la dictadura fins avui.

I pel que fa a qui és la burgesia i a quin amo vigila. A veure si s’adona en Santamaria: la burgesia és la que va xiular el president de Catalunya al Godó ahir mostrant banderes espanyoles. Aquesta és la burgesia, la que diu que “los pijos son necesarios”, la que mana a Madrid, la que parla la llengua dels borbons i la Guàrdia Civil. A Catalunya, per molt que insisteixi, l’independentisme és transversal i defensat per totes les classes socials, però sobretot per l’esquerra. L’esquerra catalana, és evident, i no una suposa esquerra espanyolista aburgesada que per justificar que ha oblidat la lluita de classes, l’empren contra les nacions oprimides. Com deia Stalin: quina major lluita de classes pot haver que l’alliberament d’una nació? Ui, perdó, que no recordava que els del PSC fa temps que ha abandonat el marxisme per apuntar-se al liberalisme imperant!

Després hi ha la desinformació del senyor Santamaria. Per exemple, afirma que el president Mas va fer declaracions en el marc de “la presentació dels actes de l’11 de setembre”. Error. Que poc coneix la nostra història, senyor Santamaria. El que presentava era l’any commemoratiu del tricenterari de la pèrdua de les llibertats catalanes.     

A la fi, la independència no és que sigui “la solució a tot”, com intenta parodiar Santamaria, sinó que simplement, que no és poc, deixa en les nostres mans les formes de fer les coses: serem allò que vulguem, i tindrem l’estat del benestar que ens paguem. Cosa que vol dir, que si aquí volem prohibir la violència animal i les corridas (en castellà) ningú podrà dir el contrari, que si aquí es vol la dació en pagament ningú podrà dir el contrari ,que si aquí decidim no pagar el deute il·legítim als bancs ningú podrà dir el contrari, i que si nosaltres generem riquesa per mantenir un estat espanyol inoperant, no s’entén per què hem de tenir 1 milió de pobres al nostre país.

El millor de tot és que després de totes aquestes parides s’apunta a fer anàlisi política! N’hi ha per llogar-hi cadires! S’agafa tots els tòpics de la COPE i copy paste! Per  no parlar d’aquesta idea de federalisme que s’han tret ara de la màniga els del PSC i que ni tal sols té suports dins el seu partit. Ignoren que aquesta “idea” ja s’ha intentat dos cops, i els espanyols, millor dit, els castellans, no han volgut res que “vingués dels catalans”. Ignora l’evidència que si ni tal sols volen un estatut, com haurien d’acceptar un federalisme? Però a més, on s’és vist que un estat es federi amb una part de si mateix? Els federalistes catalans haurien de saber que si volen federar-se amb algú primer han de ser independents. 

Per tant, tranquil senyor Santamaria, que si un cop independents es decideix fer un referèndum (cosa que ara està prohibida per l’estat) per federar-se amb qui sigui, es fa i punt. Però deixi’m dubtar de si ja posats a federar-se, essent a Europa, qui es federaria amb algú que té un 30% d’atur i la corrupció més alta del món? Ja posats ens federaríem amb un país civilitzat!

Però n’hi ha que per tal de mantenir  Catalunya sotmesa s’empesquen qualsevol cosa, ni que es noti que és mentida. Per sort cada dia queda menys de suportar aquesta merda intolerant espanyolista que ratlla el racisme. La solució, no és intervenir en la política espanyola, això ja ho va fer el pujolisme i mira com va sortir: els espanyols recollint signatures com bojos “contra log catalane”. S’ha arribat a un punt de no retorn. Hem de deixar que facin la seva, nosaltres  tenim les nostres solucions: ens les apliquem primer a nosaltres i deixem que els altres facin la seva, no hem de ser ”el suport” ni “l’esquerra” ni la reserva de “valors” de ningú, sobretot de ningú que no en vol saber res de nosaltres ni d’acceptar-nos tal com som. Per fer això necessitem un espat propi. I el necessitem ja. Potser llavors al senyor Santamaria amb tanta democràcia li agafarà un cobriment, però tranquil, que si no li agrada la democràcia  a l’Europa del segle XXI no hi ha fronteres, té les portes obertes per anar allà on consideri que pot viure millor, i així els podrà explicar això del federalisme i la corrupció.

  

Fer les coses abans o després

L'estat espanyol actual té una llarga tradició de veure néixer independències del que va ser el seu territori colonial. Una persona normal, després de la primera experiència hagués aprés la lliçó, una de més curteta (on som la majoria en la qual m'hi incloc) amb la tercera o la quarta hagués tingut força experiència, una persona imbècil a força de fer fins 10 vegades el mateix al final hagués aprés, però l'estat espanyol després de ni més ni menys que uns 20 processos d'independència, des dels Països Baixos fins a Cuba i Puerto Rico, segueix sent incapaç d'aprendre res ni molt menys de reaccionar democràticament.

Els britànics, com en d'altres tantes coses, porten en això avantatja als espanyols. Ells van aprendre a la primera que intentar frenar a cop de decret la voluntat d'un poble d'autogovernar-se només pot acabar malament i que a la fi una guerra només podia acabar amb el mateix resultat: la independència del territori, tal com va passar als EEUU. Per això ara tenen la commonwealth ,allà on van tenir enemics ara hi tenen aliats i la reina de la Gran Bretanya pot dir que també ho és del Canadà i d'Austràlia, per exemple. I avui afavoreixen que els escocesos facin el seu referèndum.

L'estat espanyol no, ells són més llestos es veu: per cada territori que ha volgut la independència una guerra mínim o tres com a Cuba. Tot plegat per finalment acabar fent el ridícul internacionalment, enfrontant vaixells de fusta contra cuirassats, acabant igualment per haver de reconèixer les independències, tot i que molts anys després i a desgrat ...això sí amb molt d'orgull i un que “te quieres callar?”!

Avui en dia, per sort, les coses són diferents i el recurs a la violència ja no és una opció. S'ha de negociar, però per a l'estat espanyol aquesta paraula sembla que no existeix encara. El problema de les inèrcies. Es debaten en la seva impotència de saber que hauran de negociar, però no volen, no tenen tradició i es dediquen a insultar, amenaçar, crear por, asfixiar econòmicament, mentir i fer servir tota mena de barroeries... tot menys parlar. I farien bé d'aclarir-se i saber què voldran en un futur, perquè al final els passarà com sempre: que quan vulguin negociar ja no tindran amb qui fer-ho, els enviarem directament a l'ambaixada (si és que la volen) i que posin una instància per triplicat si volen res.

Si realment no volguessin posar pals a les rodes: que afavorissin el referèndum, que posessin mitjans realment democràtics per fer que sigui vàlid, i llavors ja parlaríem, ja en parlaríem de si assumim o no, per exemple, una part del deute dels governs espanyols. Si es posessin a bones, però ja, en podríem parlar de fer números. El que no es pot fer és trampa: posar tots els obstacles possibles i si al final ni així t'ensurts dir “doncs ara negociem”, perquè et pots trobar el que s'ha trobat sempre l'estat espanyol: una porta als nassos i ara ves a cagar.

Hom diria que els espanyols, o qui governa l'estat espanyol, pateix alcoholisme imperialista crònic. El més trist és qui hi hagi catalans demanant a crits “pegam ara que quan tornis estaràs massa borratxo” i per part espanyola és trist que els més afectuosos i ben intencionats siguin dels de la corda de“tan et vull que et trec un ull”. Anar gastant els nostres diners en espies, insultant les nostres institucions, atacant la nostra llengua, atacant la nostra escola, no és una forma de negociar, almenys per a la resta del món mundial, no sé pels espanyolistes. 

Però si és ben fàcil: doncs quan una cosa no funciona: divorci i tan amics, seguirem sent veïns i ja ens veurem a Brussel·les i per cap d'any, això sí, si negocien abans, no després.

Legalitat i democràcia són dues coses diferents

Diu la Sabadellenca Carme Forcadell, presidenta de l’ANC, que tenim pendent explicar una cosa pels historiadors elemental, com és la diferència entre legalitat i democràcia. Cal dir que l’estat espanyol ajuda a crear diàriament confusió amb declaracions de parvulari on es barregen potinerament 3 mots i els seus derivats sense gaire escrúpols: legalitat, democràcia i constitució.

El codi d’Hammurabi , escrit en una estela de diorita cap al segle XVIII aC. ,és una de les primeres mostres en la història universal de compilació de lleis que es conserven. D’entre altres lleis conegudes inclou les bases dels que seran les lleis del talió, el que al món romà seria “l’ull per ull”. Quan aquesta compilació de lleis es va exposar públicament quedaven encara uns 1500 anys perquè a una petita ciutat situada als marges de la llavors central civilització sumèria, Atenes, es creés una cosa anomenada: democràcia.

La legalitat, a occident, ens ha arribat bàsicament pels romans, mantenint coses de forma legal i acceptada com l’esclavitud. No serà fins al segle XIX ja de la nostra era que primer el tràfic i després la tracta seran prohibides, primer per la declaració universal dels drets de l’home i després pels anglesos. Una llarga història de la legalitat de l’esclavitud que ja regulava en certs aspectes el mateix codi d’Hammurabi. Les lleis es canvien, per sort, a l'igual que en el cas del maltracte als animals, quan la mentalitat de les persones evolucionen.

En llarg de la història, doncs, de coses “legals” que avui ens farien remoure els budells n’hi ha hagut a dojo: cremar dones a la foguera, i es van cremar milers a Europa durant l’edat moderna; executar penes de mort de forma pública i exposar els cadàvers en llocs públics, a Catalunya això es feia amb la forca o l’esquarterament ( llavors els trossos dels cadàvers es penjaven un braç aquí un cap allà per escarni d’altres possibles delinqüents) o el cobrament per poder passar ponts , camins o d’un poble a un altre com els burots... ah!,no, para, que això encara existeix i s’anomenen peatges... i són legals!

Mentre tot això passava, la democràcia, aquell petit intent d’una ciutat de fer un govern del poble, no seria rescatada de l’oblit fins l’arribada de la il·lustració. Seran les idees il·lustrades les que acabaran amb els antics règims agafant la filosofia de la democràcia, inspirada en aquella idealitzada experiència clàssica, però aplicada mitjançant drets considerats inalienables que es van recollir en una llei base anomenada Constitució la qual hauria de servir per garantir els drets bàsics als ciutadans i sobretot deixar ben clara la idea il·lustrada que el poder emana del poble i no de cap poder ni diví ni de classe aristocràtica.

Per tant, no cal ser Einstein per veure que les lleis ja existien abans que la democràcia, per tant no són el mateix; que a l'igual que avui, tot règim, per salvatge i inhumà que fos, sempre ha comptat amb una legalitat, a la fi només normes escrites, la qual cosa és diferent de la idea filosòfica que representa la democràcia; i que el constitucionalisme no deixa de ser una defensa d'una legalitat que no necessàriament ha de tenir res a veure amb la democràcia, és a dir, amb la voluntat d'un poble d'autogovernar-se.

Encara més clar, fins i tot Corea del nord té una constitució, i diria que això no la converteix en una democràcia. I Andorra només té constitució des del 1993, i això no converteix el nostre petit estat català veí en una dictadura, diria que ningú dubtava de la seva voluntat democràtica.

Així doncs, Catalunya, per ser independent en algun moment s'haurà de saltar la legalitat espanyola, que seguirà sent espanyola, doncs nosaltres no reclamem el dret a ser espanyols, sinó catalans. I ho farem perquè som demòcrates i no creiem que en una legalitat imposada, hereva del franquisme, amb un cap d'estat que és l'única monarquia restituïda a Europa al segle XX, que fa lleis castellanes contra els ciutadans del seu propi estat, perquè aquests volen ser catalans, que manté un espoli (legal) contra Catalunya, que prohibeix el català a Europa i al “seu” parlament o que té una llei, anomenada constitució, que segons els espanyols els empara per amenaçar amb la intervenció de l'exèrcit, per anar als jutjats cada vegada que alguna cosa no els agrada, però no per dialogar.



Avui, en resum, defensar la independència de Catalunya és democràcia, i l'estat espanyol cada cop més només són lleis caducades que intenten imposar sobre la població. En definitiva, els espanyols estan en un dilema prou fàcil si aclarim la incògnita: és més fàcil canviar les lleis o canviar les persones? Els independentistes ho tenim clar: les lleis s'han d'adaptar a la realitat social i no al contrari. L'important és la idea de democràcia, la voluntat de la gent, i per conèixer-la s'ha de votar. Negar el vot no és democràcia, és l'estat espanyol caspós i decimònic de sempre... això sí “legal”....que no democràtic.  

15 anys de l'ALC-PL Vallès

Sembla mentida, però ja han passat 15 anys! Avui, encara que sigui per poc temps la meva demostrada capacitat de passar desapercebut s'ha acabat. Apa, a la foto!

Són molts records, molta feina feta, molta gent coneguda, alguna que ja no hi és malauradament entre nosaltres, són en definitiva 15 anys de fer país i com deia la Carme Forcadell: encara ens queda ferina per fer, perquè amb la independència no estarà tot resolt d'avui per l'endemà.

La sort és que tot depèn de nosaltres, nosaltres amb la nostra actitud podem decidir.

En fi, moltes felicitats a tothom.

Les dades d'aturats

Ens prenen per idiotes, i el pitjor és que en molts casos cola. Aquest podria ser el resum d'un article que parlés de les dades sobre l'atur a l'estat espanyol. Quantes vegades no haurem sentit frases d'aquestes, les últimes aquest mes a TV3 sense anar més lluny: “al febrer l'atur ha pujat, però menys que al febrer de l'any passat” o (aquesta també m'agrada manta) “l'atur es desaccelera” i aquesta altra: “el creixement interanual de l'atur a Catalunya percentualment és inferior al de la resta de l'estat” per no parlar de les dades (diguem-ne dades) que volen ser optimistes, tipus: “tenim 100 aturats menys”.

A veure, perquè sembla ens hem begut l'enteniment, apliquem la lògica més elemental abans d'entrar a valorar què hi pot haver de cert en aquestes dades. Al febrer hem tingut menys aturats que al febrer passat, perquè hi ha menys gent treballant que es pugui quedar aturada. I serà el febrer que menys hagi pujat l'atur des de l'any 2007 segurament, perquè cada cop hi ha més gent aturada. Més clar: Quan l'atur sigui del 100%, tota la població activa, el creixement de l'atur serà 0. Visca! Ja hem “desaccelerat” del tot el creixement de l'atur! Obrim les ampolles de cava! Això recorda com quan es va dir que tallant els arbres evitaríem els incendis forestals, que ens feia tanta gràcia perquè era als EEUU.

I després es fan comparacions amb les mitjanes d'atur de la resta de l'estat, i arriben a la brillant conclusió que a Catalunya el creixement de l'atur és inferior. No serà que en tenir menys població l'augment de l'atur es “desaccelera”? Però és a nivell local on ja es vol filar tan prim que la dada s'acaba convertint en aquell full que talla els dits, que sí tenim més 70 aturats, menys 10....i només els falta afegir el dia, l'hora i el minut, perquè es clar, quanta gent passa en un dia per una oficina de l'OTG per canviar el seu estat laboral? Més de 100? Segur que sí. I més i tot.

A aquestes reflexions, que ens haurien de fer pensar en com ens empassem acríticament declaracions de l'estil:”la crisi està remetent, no es nota, però està remetent”, cal afegir altres aspectes tècnics. Per exemple, d'entrada, estar inscrit com a demandant d'ocupació no és obligat. Per tant, només això ja valdria per desacreditar qualsevol dada extreta de l'OTG. Després, estar inscrit no vol dir que et comptin com a aturat, encara que ho estiguis: tots els qui participen en qualsevol pla formatiu o d'inserció queda automàticament suspès de demanda, el que vol dir que no comptabilitza per a l'atur mentre està fent la formació o el que sigui. No s'han fixat que s'acostuma a donar les dades de l'atur un cop ha començat algun pla d'aquest, estil FOAP? I estaríem parlant d'uns quants milers d'inscrits.

I encara més, quanta gent,cada cop més, està donada d'alta de la seguretat social, l'altra font de dades, però no té feina? Per exemple: molts autònoms es paguen i van malvivint, perquè donar de baixa l'empresa és una pasta enorme, però en realitat no tenen feina, encara que tampoc compten com a aturats. I així podríem seguir. I és que ja no ve de milers d'aturats amunt o avall en un mes o en un any, amb milions de persones sense feina és còmic parlar de milers, quan del que hauríem d'estar parlant són de milers, però de milers de llars que tenen tots, absolutament tots, els seus membres a l'atur.

I mentre passa això del que no és parla és que l'atur a l'estat espanyol és estructural, és cultural i és efecte de la manca d'inversió en educació, en formació contínua i en l'ajuda a al creació d'empreses. Som tercermundistes a l'hora del temps que es necessita per obrir un negoci: quan a Europa es triga dos dies, aquí ens podem estar fins 3 mesos intentant obtenir permisos i llicències d'aquí cap allà en un laberint burocràtic impresentable.

Amb un atur disparat del 20% s'ha de prendre mesures dràstiques, no parlar de 100 aturats més o menys. A Catalunya encara és pitjor no tenim les competències necessàries, necessitem un estat, perquè està vist que amb l'estat espanyol només podem tenir són estadístiques maquillades, és a dir, mentides.    

La guerra del nomenclàtor a Sabadell

Com a resultat de com es va fer la segona restauració borbònica, el que els espanyols anomenen transició, avui patim, d'entre altres efectes, un de buscat intencionadament per mantenir el que Bernat Muniesa anomenaria transacció o transformisme (que no transició), popularment conegut com l'intent de fer oblidar o anestèsia social. Aquest efecte impulsat per organismes diversos, algunes associacions i institucions de tot tipus consisteix a elevar als altars de la resistència als que va ser víctimes de la dictadura (o de vegades ni això) i criminalitzar, o en la majoria dels casos simplement ignorar, els qui realment van practicar la resistència activa contra el règim genocida franquista.

Cada moment històric, i el nostre no és cap excepció, té uns referents, n'hi ha que perduren més i n'hi ha que menys. Pel que fa als noms dels nostres carrers tradicionalment han fet referència a: personalitats importants que hi vivien o hi tenien la seva activitat, activitats que s'exercien, destinacions a les que duien els camins que començaven o elements arquitectònics remarcables, o simplement perquè eren partides de terres a les quals sempre se'ls havia anomenat igual. 

En el moment en que les nostres ciutats comencen a créixer de forma ràpida, desordenada, és quan surt el problema de posar nom a uns carrers que originalment eren camps. Així surten els noms dels barris, que prenen el nom dels masos propers, o alguns indrets concrets molt populars. Per la resta de barris nous, s'han hagut d'anar posant noms sobre la marxa. L'eixample, un dels espais més antics fora del centre és ple de personatges d'època liberal i de la 1a restauració o d'industrials, record d'una època de vapors i industrialització. D'aquí cap en fora tot es va fent més actual, fins arribar a Can Llonch.

Els noms dels espais no són estàtics ni innocents, i evolucionen. Els noms dels nostres carrers han servit per l'adoctrinament, per la manipulació de la memòria col·lectiva. Quan hom arriba al poder, sobretot si ho fa com la dictadura després d'un cop d'estat militar, canvia els noms de tota la vida i posa els seus, un signe més de l'ocupant per demostrar qui mana. En casos greus, com els que ha patit Catalunya, això també afecta a la toponímia.

Actualment s'està obrint el debat sobre la conveniència o no de tenir un carrer dedicat a Puig Antich, sobtadament no sobre en Quico Sabater o en Massana, un debat que cal relacionar amb el de l'alcalde Marcet que ressorgeix periòdicament. I es que a la fi, el que subjau en el fons de tot, també de com es va fer la restauració borbònica, en el fons de tot, només hi ha un sol debat. Amb molts camps de batalla (les fosses, els nens perduts, els monuments, el nomenclàtor, la memòria històrica... ), ningú hi diu el nom, però tot això només és una sola gran batalla ideològica: condemnem o no la dictadura franquista?

És molt fàcil, ni revisió de judicis, ni rehabilitació cas per cas sota sol·licitud. Simplement fer el que alguns partits encara es neguen a fer que és: condemnar el règim franquista. Aquesta seria la forma de retornar la dignitat a tots els qui lluitaren (observeu el verb lluitar al diccionari), amb tots els recursos al seu abast, contra la dictadura. Puig Antich i els militants del MIL ho van fer, van lluitar, no només van ser unes víctimes, sinó que s'hi van enfrontar a la dictadura, com ho van fer d'altres grups a la clandestinitat.

A Sabadell, tenim unes mancances en el nomenclàtor aclaparadores, precisament per no voler condemnar la dictadura i fruït de la restauració borbònica. On hi ha una plaça o via Països Catalans? On un carrer Joan Oliver o Pere Quart? I parlant de víctimes, ni tan sols una plaqueta al professor de la FIAC David Wilson, mort d'una pilotada per la policia armada (els grisos) al 1976. I així podríem seguir. Estaria d'acord en dedicar carrers a tots els pacifistes del món (per cert, on el carrer Lluis Maria Xirinachs? ) però no a costa de fer el joc als qui no volen condemnar la dictadura i juguem a criminalitzar els qui lluitaren pels drets democràtics. 

Publicar post a xarxes socials

Un dels temes fàcils de realitzar i que no es té gaire en compte és com fer per publicar automàticament els posts del teu blog a les teves xarxes socials. Una manera còmoda de mantenir viva la nostra xarxa i fer més dinàmic el nostre blog. Aquí us passo uns quants recursos.

D'entrada, el que heu de saber és que funciona amb adreces feeds, és a dir, el que és el mateix, amb  RSS o Atom. Si voleu informació sobre què és RSS podeu consultar aquesta web. El primer dilema, doncs, que tindreu, és saber quina adreça RSS té el vostre blog. Doncs molt fàcil. Si és una adreça blogger totes són iguals:  elteublog.blogspot.com/feeds/posts/default. Si és un altre servidor, podeu anar a l'opció del navegador "veure codi fons" o "visualitza l'origen" al Chrome, obrir la cerca de text amb ctrl+F i cercar atom o rss o feed, trobareu un enllaç semblant a l'anterior iniciat amb l'etiqueta "href=", i el que segueixi a l'igual és la vostra adreça rss. Els altres rss més utilitzats, els de wordpress, són així: elmeubloc.wordpress.com/comments/feed.

Un cop sabeu la vostra adreça RSS, trieu una pàgina que gestioni la publicació, com per exemple http://twitterfeed.com o a mi m'agrada més http://dlvr.it. En aquestes pàgines heu de crear un feed on sempre han d'haver dos conceptes: d'una banda l'adreça d'on traurà la informació,  el vostre rss; i de l'altra on la voleu publicar, les xarxes. Les versions gratuïtes  com les de dlvr tenen limitacions pel que fa al número de xarxes on pots enviar un post, però fent servir els lligams entre xarxes la cosa pot donar per força. Per exemple, si publiquem en facebook i aquest el tenim lligat a twitter no cal que al post li diguem de publicar al twitter, perquè es farà automàticament quan el feed es publiqui al teu mur.

Avantatges de fer això, a banda de la dinamització i la difusió, és que aquestes pàgines porten una comptabilitat dels clics que es fan a cada entrada, pel que ens permet tenir una idea més de les visites que tenim. Per a Facebook tenim una aplicació semblant que serveix per publicar només a les teves fanpage i mur, però la gràcia és que pots publicar posts de qualsevol blog, no només el teu (que tingui rss es clar). És RSS Graffitti.

Confondre gimnàsia amb magnèsia

Arran dels debats sobre la declaració de sobirania del poble català que finalment s'ha aprovat al nostre parlament es multipliquen les referències, amb més o menys encert, depenent del partit que les citi, a Voltaire, Russeau o d'altres representatius personatges de la il·lustració, un període cabdal en la història europea que, per cert, s'escrivia en francès. A més a més, els representants del bloc al qual ja podem anomenar unionista (PP, Ciutadans i fins a nova notícia també el PSC), insisteixen a confondre gimnàsia i magnèsia com a recurs argumental. Arguments que només es basen en prejudicis, en retorçar la realitat i la història fins a fer-la irreconeixible. Algunes de les paraules amb les quals s'omplen la boca, sense ni saber què volen dir, són: legalitat, democràcia, constitució o llibertat individual. Anem a veure.

Enmig la il·lustració, va haver la revolució francesa, hereva d'aquestes idees que van fer triomfar les idees de democràcia i posaren fi a l'antic règim configurant el món tal com avui el coneixem. Si els revolucionaris haguessin “respectat les lleis”, encara seríem súbdits d'un monarca totalitari ungit per Déu. D'aquí que, en la seva primera intervenció al parlament, el representant de la CUP recordes el franquisme per dir que “tot règim té la seva legalitat”, el que vindria a parlar-nos de la primera confusió: allò legal no sempre és just, i a l'en revés, allò just no sempre és legal, sinó només cal mirar els desnonaments. Els hipotecats som els remences (uns altres que es van saltar la llei, per acabar amb els mals usos feudals) del segle XXI.

Precisament els franquistes, els més grans se'n recordaran, anomenaven a la dictadura “democracia organica”. És a dir, que la tradició castellana de retorçar el significat de democràcia ve de lluny. No tant, però, com l'origen de la idea filosòfica ideada a l'Atenes clàssica, per cert, escrita en grec. Per tant, una altra confusió buscada és la de democràcia, que és un concepte filosòfic, amb constitució que és la màxima llei de la qual es pot dotar un estat i que en teoria hauria de recollir els drets democràtics. Dit d'una altra manera, les lleis, és a dir, les constitucions, es poden canviar, la democràcia és un ideal filosòfic que a més s'entén avui com un sistema de govern.

La confusió que tenen els espanyols és utilitzar la seva constitució (al món n'hi ha moltes constitucions i no totes democràtiques) confonent-la amb democràcia. Anem a veure, doncs, que és democràcia. Es basa en 3 conceptes: separació de poders, igualtat de tots els homes i dones davant la llei i eleccions representatives. No cal dir quantes compleix l'estat espanyol: cap. Actualment, de fet, la pràctica totalitat del món s'autodefineix “democràtic”, menys el Vaticà i països de l'Aràbia, tothom. Des dels EUA amb la seva pena de mort i el dret a portar armes, fins la Rússia assassina periodistes i opositors o que engarjola grups musicals, tots diuen ser democràtics i tenen les seves constitucions, els EUA la més antiga i Rússia de les més noves.

Confondre termes a l'estat espanyol per intentar confondre la gent té tradició, per exemple en l'ús indiscriminat del terme nació per definir coses estatals com: la policia, la loteria o el govern central. O dir que “Catalunya mai ha tingut tanta autonomia com avui”... clar, perquè no existien les autonomies abans del 1932 ni tal sols províncies abans 1833 i Catalunya abans de ser ocupada militarment el 1714 era un estat lliure. Si com està passant ara, els catalans defensem els nostres drets i els recriminem l'aquí exposat et trauran l'argument de la llibertat individual. Un d'aquest casos curiosos que sembla només s'aplica als altres, als catalans en aquest cas: Catalunya no pot decidir, perquè han de decidir les persones, però si s'ha de fer un referendum ha de votar tot l'estat, perquè és Espanya. Curiosa vara de mesurar. Es veu que a l'estat espanyol no hi ha persones, que només n'hi ha a Catalunya on els espanyols han de tenir dret a dir “no”, mentre que els catalans obligats a viure dins l'estat espanyol no tenim dret ni a que la nostra llengua sigui oficial.

Per cert, hem parlat del francès, del grec, de l'anglès en la primera constitució, del rus llengua en la qual s'han escrit obres universals... algú sap quina aportació ha fet la llengua castellana al món?Confondre gimnàsia amb magnèsia

Innovació per sortir de la crisi (II)

Innovació

Contràriament al que molta gent pensa, innovació no són un garbuix de sigles amb el símbol "+" per allà al mig. De fet, ni tal sols ha de tenir res a veure amb les noves tecnologies. Sempre s'ha innovat, i com deia Hendrix "qui digui que tot està inventat, l'únic que vol dir és que ell és incapaç de crear res nou".  Les innovacions no cal que siguin de l'última aplicació per l'últim aparell electrònic. D'exemples de petites coses que han fet fortuna n'està ple: el pal del Chupa Chups, els escuradents, el forat dels donuts...abans d'ells ja existien pals, caramels i donuts, però ells van innovar i van crear coses noves. També n'hi ha qui innova sense voler, a partir de fracassos com: els clínex (originàriament tovalloles desmaquilladores) o els postits (originàriament la seva cola havia de ser resistent).

Si volem sortir de la crisi hem d'innovar, oferint el mateix que ofereix tothom no ens podem en sortir. I això val no només per empresaris atrevits i inventors bojos, no, val pels treballadors també, tan si estan en recerca de feina com si estan ocupats. Val per qualsevol persona tingui el nivell d'estudis que tingui, que ja sabem que l'escola oficial no ajuda gaire que diguem, a l'empreneduria. Perquè aquesta és la clau, hem de canviar la mentalitat i ser emprenedors, deixar d'esperar que ens ho donin tot fet: una feina al costat de casa, sense qualificar (que no tinc temps ni ganes d'estudiar), amb un sou elevat i un horari que a mi me vagi bé...i que me la portin la feina a la platja també i si pot ser que no me cansi gaire. Ah!, i que sigui fixe i per sempre. Senyors i senyores, això ha passat als llibres d'història! La clau és emprendre i per emprendre ens hem de reinventar, per tant, innovar també en la inserció laboral.

Com podem innovar? Molt fàcil: detectant necessitats, trencant esquemes, evolucionant amb les noves realitats socials. Queixar-se està molt bé, però posem solucions! Us poso dos exemples d'actualitat: les sales de cinema i les llibreries, ambdós sectors culturals només fan que plorar, però la realitat és que avui una llibreria és igual  que fa 200 anys: una col·lecció de paper exposada amb més o menys encert en uns prestatges més o menys macos i prou. I què dir del cinema? Quins avantatges han portat les multisales? Cap.

Anem, doncs, pel cinema. Alguns ocupen espais monstruosos, amb 10 o més sales enmig d'espais buits enormes només ocupats per cartells promocionals, tot desaprofitat, amb mostradors de begudes inhabilitats i passadissos freds. Al final, el resultat és el mateix que ara fa 60 anys: pagues (i molt) compres crispetes i tornes a pagar (i massa), veus una peli que has hagut de triar prèviament abans d'entrar i amb sort t'apaguen els llums i no tens ningú que et molesti. Saps que falten 5 minuts per acabar la peli quan veus passar  pel costat  un o dos operaris amb una escombra que es dirigeixen a obrir la porta per fer fora la gent. Amb sort, si no et fan fora directament o a cops d'escombra podràs veure els crèdits, aguantant estoicament la cara de gossos emprenyats dels empleats, un cop fet això cap a l'escala d'emergència i al carrer. Apa! I a esperar que entri (o no) més gent.

Es podrien fer tantes coses per augmentar les entrades a les sales! Per exemple, cobrar entrada i que la gent tries un cop a dins quina pel·lícula veure, i no fer fora la gent, qui es vulgui quedar a veure una altra pel·lícula que es quedi.  Es podrien fer abonaments familiars, perquè avui una família de 4 membres no pot anar al cinema, directament no s'ho poden permetre. Es podrien fer abonaments  mensuals o anuals, amb l'avantatja de saber que com a mínim aquell any tindràs assegurada una certa quantitat d'espectadors. I no diguéssim organitzar tot tipus d'actes relacionat amb el món de la fantasia: concursos de crítiques, de disfresses  per exemple la gent que vingui disfressada un dia entre setmana d'una determinada pel·lícula entrada gratis. Cert és que avui hi ha, que jo sàpiga, una innovació, al·leluia, cinema amb nadons als Maldà i a Sabadell un dia al mes, però encara estan lluny de generalitzar una ludoteka com a l'Ikea. I els treballadors i l'ambient enrarit? Realment és necessari que les venedores es tanquin rere vidres de seguretat, que hi guarden allà, diamants? I els qui retallen els tiquets  han de portar sonotone com uns vulgars segurates de discoteca? Per què els dependents de les crispetes van com si treballessin al Mc Donals, amb aquelles gorres estúpides i uniformes, no podrien ambientar-se en les pelis? Clar que tot això representa preocupar-se i feina, quan segurament és més còmode esperar tranquil·lament a casa que la gent vingui sola com per art de màgia. Malauradament avui la major part de multicinemes prefereixen tenir sales buides que fer coses d'aquest tipus. Això sí, després a plorar que la gent es descarrega les pelis d'Internet i a perseguir (o no) el top manta.

Aquest seria un exemple de coses que es poden fer en un lloc com el cinema, el mateix podríem dir de les  llibreries. Algú a anat a les llibreries alemanyes? A Stuttgart o München hi ha llibreries que són tan grans com un Corte Ingles. Sí, la gent llegeix més que aquí, cosa que per cert no és difícil, però també s'ho curren més per fer atractiu el llibre. Hi ha espais de lectura, sí, sí, heu llegit bé, de lectura, un s'agafa el llibre i se'l llegeix tranquil·lament a un sofà, sí sí, a un sofà no una cadira cutre, i si l'agrada se l'emporta i sinó s'agafa un altre. Ningú et fa fora i les llibreries són plenes, pots anar a fer un cafè a dins mateix hi ha servei de bar  i fer petar la xerrada. Resultat: després d'estona mirant a l'entrada hom comprova que molt poca gent surt amb les mans buides. Aquí no. Aquí som més xulos que ningú, pretenem que la gent compri i prou, que agafi i passi per caixa i Adéu. Aquí, qualsevol es mira un diari sense comprar-lo! Te'ls posen de l'en revés i tot perquè no els puguis llegir. Abans es podreixen els llibres en magatzems, i et diuen que estan descatalogats que regalar-los i fomentar la lectura. Això sí, després a plorar, perquè les grans superfícies ens fan competència, jo no he vist que l'Alcampo vengui gaires llibres, però bé. Falta d'imaginació i prou.

D'exemples n'hi ha a cabassos. Cal tenir mentalitat oberta per veure'ls, i no sembla que els llicenciats d'ESADE estiguin per la feina. Aquest canvi de mentalitat serviria per activar l'economia i evidentment aportarien llocs de feina. Per fer la majoria de coses en que cal innovació no calen grans inversions ni enormes infraestructures, cal una gran dosi d'imaginació, una gran capacitat de treball, cooperació, confiança en un mateix i en la resta de gent que ens acompanyin i sobretot ganes de fer coses. En molts casos només cal sentit comú. Innovar és possible, reinventar-nos també. Tot plegat és indispensable si ens en volem sortir d'aquesta crisi en la que ens han ficat els bancs. El tema és que si volem, podem sortir-nos-en!
  

Innovació per sortir de la crisi (I)

Malgrat a

Cada dia sentim notícies que ens fan tremolar del que ens espera a la majoria de ciutadans, i poques solucions. Hem de ser conscients, per això, d'on som encara, esperem que per poc temps. Amb l'estat espanyol no n'hi ha gaire solució, perquè les oligarquies que manen a l'estat, des dels “señoritos” terratinents, fins a l'alta classe nobiliària d'antic règim conformada per: reis, prínceps, ducs, grans d'espanyes, a l'igual que tot d'altres personatges demodes, en molts casos nissagues de rància i casposa tradició com traficants d'esclaus, censors i descendents de polítics franquistes a dojo, no estan disposats a deixar-se anar de la mamella de la vaca catalana i europea, com abans no van voler deixar d'espoliar tot un continent cometent un dels majors genocidis de la història de la humanitat.

Amb els catalans ho fan per la via de la imposició, i a Europa pel xantatge: “si nosaltres caiem, vosaltres ho fareu amb nosaltres”. I mentre tot això passa l'estat espanyol es dedica a perseguir l'ús del català i a fer boicot a les institucions europees per l'ús franc de l'anglès. I és que l'estat espanyol no té tradició democràtica, i el que és pitjor, no en volen ni en sentir a parlar d'una democràcia que els faria perdre els seus privilegis i ja no diguem de democràcia participativa, perquè com deia algun professor meu: “encara no han apres a dir fragoneta que vols que aprenguin a dir manomolumen”.

Per sort nosaltres som a Catalunya, no a la Castella subvencionada per la conquesta de terres musulmanes, l'or d'Amèrica, l'espoli de mitja Europa practicada pels seus “tercios” i la misèria intel·lectual que els ha destacat des de la llegenda negra fins al que “inventen ellos ”o passant pel “que muera la inteligencia”. A Catalunya, tenim una llarga cultura comercial, i en època moderna i contemporània, malgrat l'estat espanyol (i remarco malgrat a) l'empenta catalana va dur una industrialització que tot i que modesta en comparació amb Anglaterra o Alemanya va representar un autèntic miracle econòmic a un sud europeu ja llavors considerat irrellevant en els grans tractats de les potències de l'època.

Catalunya, contràriament a tot aquest bagatge castellà de viure de rendes afegint que les pomes són verdes qual algú els hi retreu, té una cultura comercial i innovadora només frenada per la incompetència de l'estat espanyol i dels seus funcionaris. D'exemples n'hi ha a cabassos, des del submarí de Monturiol, al tren de Mataró, tan era, els funcionaris espanyols aplicaven allò grec clàssic de: “la mateixa feina la poden fer 1000 esclaus? Doncs perquè la vull aquesta innovació?”Així els castellans, monopolitzant la marca espanyols, han arribar a assolir, no sense gran esforç i tenacitat, una alta capacitat de generar fracàs escolar i analfabetisme funcional acompanyat de l'altra cavall de l'apocalipsi capitalista que és l'atur.

Tot això, però, no és prou argument, es veu, perquè els castellans, ara sota la marca espanyols, etiquetin els altres acusant-los de tots els mals que ells tenen. L'estat espanyol és, avui per avui, el món a l' en revés: els franquistes ens anomenen nazis, els qui només parlen una llengua maleducats, qui té exercit diu que els perseguim, qui tanca repetidors diu que a Catalunya hi ha censura i qui gasta més en defensa que en tota la política social junta d'un any diu que la culpa de la crisi és de les ambaixades catalanes, clar, perquè tal com s'ha vist a les darreres eleccions catalanes les ambaixades espanyoles són útils de collons.

Malgrat tot això (remarco un cop més malgrat a) els catalans ens hem podem en sortir, és més, ens en sortirem. I ho podem fer de dues formes: acabant amb el malgrat a i no deixant-nos endur per l'espanyolisme dropo, subvencionat, rendista i patètic d'arrel castellana que l'únic que fins el moment ens està aportant és una crisi galopant, quan la resta d'Europa ja se n'ha sortit. I la segona: innovant.  

Ja tinc nou article a la #viquipèdia ;D Animeu-vos a participar:
http://bit.ly/T3GZJY

Recurs gestió xarxes socials

Un recurs interessant per gestionar la triada major del panteó social media actual (facebook, linkedin i twitter) des del teu blog: Twitterfeed.com. 

Com fer-se una pàgina web a Facebook

A petició d'una amiga, que me va posar cara de "què m'estas dient???"  ;D Farem una web a Facebook.

Tots tenim perfil, però menys gent sap que es pot fer la seva web (fanpage) a Facebook. Una de les avantatges és la visibilitat, nosaltres podem tenir el nostre perfil amb el màxim de seguretat (perquè no ens trobin) i una pàgina pública (que podrà veure tothom) que només mostri la informació que volem sobre un tema determinat, ergo, el nostre negoci per exemple. Ço vol dir, que podem compaginar continuar fent comentaris per insultar els polítics al nostre perfil, i a part tenir una web seriosa del nostre negoci o afició ;D

El creador de la web passarà a ser Administrador del lloc, i això serà tot. Després es poden afegir més administradors. Les estadístiques del lloc web estaran disponibles a partir de 30 “m'agrada”. Sí, és crear el típic lloc on sempre has posat “m'agrada” ;D.

És molt fàcil, registreu-vos amb el vostre perfil d'usuari i un cop hagueu entrat podeu anar per l'adreça del navegador escrivint: www.facebook.com/pages. També teniu l'opció a sota del tot de qualsevol pantalla de facebook i quan creeu per primer cop una pàgina us sortirà l'enllaç al menú. Quan tingueu la vostra pàgina creada podreu anar pel botó desplegable de dalt a l'esquerra al costat d'inici, sortirà allà.

Anem a veure com se fa això

Ves a www.facebook.com/pages o baixa fins sota del tot de qualsevol apartat per crear un pàgina

Les 6 opcions pe crear una web

Les opcions de l'1 a 3, sobretot la 1 són les més normals per a negocis, les 4 a 6 són més d'oci. Quan cliquem sobre una opció es despleguen les dades bàsiques. Hem de triar la categoria en la qual ens englobem, posar el nom del negoci, que serà el nom del lloc web (que no l'adreça) i en el cas de l'opció 1 ens demana adreça física, en la resta no.

Ara només cal seguir els passos que t'indiquen. Tingués preparada una imatge de perfil, una definició del vostre lloc (si teniu un web estàndard, la mateixa descripció seria ideal) i és important que referencieu la vostra web.

Un cop has fet el que et demana comença un tour de 3 finestretes que t'indiquen els principals espais del web: que convidis amics, que facis m'agrada i totes aquestes coses. Les fas ara o després, tan és. 

Ja tens web! Ara el que cal és configurar-la. Hem d'anar a administració de la pàgina. Per defecte, trobaràs una cosa que al principi mareja una mica acostumat al perfil "normal" i es que abans de la pàgina pròpiament dita, a sobre de la imatge de perfil, tenim les opcions d'administrador, però millor les mirem per menú. 

Ara només cal investigar una mica les opcions, a la informació bàsica cal omplir el resum  del nostre lloc, posar la nostra web i mail, triar la categoria del nostre lloc, per a negocis indicar si és una pàgina oficial posant la web.

A rols d'administrador pots incloure més administradors de la pàgina i adjudicar-los permisos, perquè puguin només editar, publicar, etc o fer de tot.

A estadístiques veuràs les visites del teu lloc, però necessitaràs tenir primer 30 m'agrades perquè s'activi.

A recursos, hi ha una opció interessant: lligar el teu compte amb Twiiter, si en tens és una bona eina que estalvia feina d'actualització. També triar l'adreça d'usuari: recordeu que hem triat el nom de la pàgina , però aquí podem seleccionar l'adreça del lloc. Només cal que estigui disponible. Així tindreu una adreça comercial estil www.facebook.com/elmeunegoci.

A gestionar permisos podem delimitar qui pot veure la nostra pàgina: edat, prohibir paraules o països o gestionar com els usuaris poden o no publicar al nostre web.

I si finalment te'n canses o el resultat no et satisfà, sempre la pots esborrar ràpidament a l'apartat gestionar permisos, a sota del tot.

Ah!, important pels negocis, m'oblidava, que sapigueu que l a vostra informació serà visible per tothom qui navegui, encara que no tingui facebook. Com si no hi hgaués prou amb 900 milions de perfils! ;D

Espero que sigui d'utilitat.