Des de la trinxera

Quan dic que els d'alguns barris vivim a la trinxera, potser hi ha algú que pensa que exagero. De fet, aquesta expressió no és meva, ens la va dir en Xirinacs al 2000. Com a mostra del que que passa per aquí cada dia quan pares l'orella, us reprodueixo una conversa d'aquest mateix matí a la cua de la caixa del #BonArea BonÀrea  :

Blanc i negre, productes del porc.

Una senyora gran, explica a crits, mentre la caixera li passa els productes per la registradora, com la van intentar atracar a ple dia ahir al carrer del costat. Una noia,explica, identificada per ella com a sud-americana, se li va intentar acostar i fer-se la simpàtica, fer-se passar per la seva amiga per robar-li les "joies". 

Com que es va adonar quan l'estiraven dels anells dels dits, ens reprodueix fil per randa tots els improperis que li va dirigir a la "lladre frustrada" (que es veu que va fugir corrents), i encara explicant-lo l'endemà dels fets la dona sembla que ho visqui per la forma que reprodueix tots els insuls cridant que, diu, va dirigir a la pispa pocatraça. 

Aquí comença el més bo. Reprodueixo en idioma original. Intervé la caixera del Bon Àrea:

- "Sudacas"! Se tendrian que ir a su país!

Immediatament s'afegeix la claca, un home que era el següent de la cua:

- Asquerosos "sudacas", se tendrian que quedar todos en su país!
- Sí, es que de un millon a l'iguá hay una bueno- insisteix la caixera.

A tot això, la senyora, víctima d'aquest intent d'atracament, que ja ha pagat, insisteix, vist el seu èxit, en tornar a reproduir l'escena una mica al costat de la caixa per deixar passar. L'acompanya una altra senyora gran que l'escolta i assenteix amb complicitat tots els improperis (de pu... i filla de pu...cap a munt). Aquesta vegada, ja es pot veure que li posa més pa que formatge a "l'aventura" (que no dic que no sigui veritat).

Mentre el senyor de la claca acaba de pagar, però encara té temps de deixar anar alguna cosa més contra els "de fuera" que no acabo de pescar. Me toca a mi pagar, marxa el senyor de la claca, la caixera calla, jo no dic res, la senyora segueix encara donant explicacions però ja en veu baixa. Agafo les meves coses i marxo. Sembla que la conversa no té continuïtat, tot i que les del carrera meu a la cua assentien amb fruïció amb el cap mentre la caixera, el de la claca, i la senyora indignada clamaven perquè tornés la Santa Inquisició.

És una petita mostra, del que es pot escoltar per aquí caaada dia si parés l'orella. Conec de vista la caixera, no sembla que sigui mala persona, la resta no els conec de res. Segurament si els preguntes, seran els típics que te diran que no són racistes. Segur?

"Els altres catalans", carta a Miguel Poveda

Et saludo, cantant barceloní de flamenc Miguel Poveda, premi Nacional de Cultura de Catalunya al 2011, que has posat veu "als catalans". Has expressat, des de Madrid, el teu "odi a Artur Mas", i has afegit que "deixa malament als catalans com jo[com tu]", a banda de malparlar dels independentistes (que això sempre queda bé allà), entre aplaudiments entusiastes dels madrilenys que assistien al teu concert. No sabem si afeccionats o no de l'Atlètic. En tot cas, deixa'm-me dir-te que jo, fill de "murcianu" i "caminallum", dec ser "dels altres catalans".  

Efectivament, jo mai vaig qüestionar-me la "meva" catalanitat quan vaig començar a prendre consciència que català i espanyol no eren la mateixa cosa. I com que mai me vaig amagar, ràpidament, els espanyols d'una banda i de l'altra de l'Ebre me van deixar meridianament clar que ser català i "ahpanyó" era incompatible, per molt que jo sentia dia sí dia també a catalans que volien "convergir" per ser espanyols o directament practicaven aquell autoodi tan nostrat que a mi sempre me va frapar per mesell, ridícul i inútil. De família castellanoparlant, no per res, sinó perquè la dictadura va impedir la transmissió de la llengua, jo vaig ser abans independentista que catalanoparlant. Pel que una cosa no té a veure amb l'altra, tot i que per lògica, al final els camins es trobin.

Doncs sí, jo dec ser, per tant, segons tu, o com segons Boadella o Arcadi Espada, una altra cosa que no és català, per tant, dec ser "un altre català". Perquè parlo català, m'estimo el meu país, respecto els càrrecs electes d'una institució amb més de 500 anys, malgrat no combregui amb els seus posicionaments polítics, conec la meva història i la història del món; i tinc una mentalitat europea que no s'hi avé gens amb els toreros, el flamenc, les sevillanes, la dependència dels ajuts estatals, ni amb la corrupció ni el bipartidisme, ni els sobres, ni el "que inventin ells"ni amb una psudollibertatparlamentària vigilada heretada directament d'una dictadura militar, la qual va imposar la restauració d'una corona amb la qual tampoc hi combrego, mai millor dit, perquè tampoc estic d'acord amb el concordat (rodolí). Tot i que respecto que hi hagi gent a qui li agradi tot o part d'això (i fins i tot ho voti), aquesta no és la meva nació.

Com entenc i respecto que hi hagi artistes catalans que facin Rock (cultura anglosaxona), que facin música celta, que toquin valsos o que facin flamenc, entenc també que no per això deixen de ser catalans. Per això, me sobta més la teva dicotomia en separar "els catalans com tu", mai he sentit en Gerard Quintana (cantant de Rock) parlar dels catalans com ell, ni al músic de jazz Tete Montoliu parlar dels negres com ell. Per tant, tinc clar que jo, segons tu, "soc un altre català": republicà, demòcrata (que no constitucionalista), igualitari i humanista. I sí, per si no t'havies adonat, idependentista. Tinc clar que estar a favor de Catalunya, del meu país, no vol dir insultar els altres països veïns, i molt menys el teu propi país. 

Cert és que va després (aquí) vas demanar perdó, com el rei espanyol després de caçar elefants, però el que vas dir ja ha quedat. I entrem com sempre en el que es diu, però sobretot en el que no es diu. On ets, respectat artista Poveda, quan dia sí, dia també, polítics espanyols de totes bandes comparen els catalans amb els nazis? On ets per denunciar l'espoli fiscal que patim tots els catalans (els teus i "els altres" com jo)? On ets per denunciar que els nostres nens hagin d'anar al cole en barracons? On ets per denunciar els índex de pobresa que hi ha a Catalunya? Potser als teus catalans no els preocupa això? O potser als teus catalans només els preocupa mantenir la seva quota de públic "ahpanyó", com al senyor Freixenet? M'agradaria que modestament, me responguessis, perquè a l'igual és que ningú t'ha posat mai un micròfon al davant per expressar-te en aquests termes.

En tot cas, la caverna mediàtica i l'origen de la claca que has rebut per aquestes declaracions, t'hauria de fer obrir els ulls, a l'igual que als teus catalans, de l'estat on ens obliguen a viure. Jo, permet que de moment, i fins que no aclareixis quins són els teus catalans, me consideri "un altre català". 

La història a Internet

Recentment m'han publicat un article al web El Principat sobre el que es podria considerar part de la base ideològica que ha impulsat el projecte d'Històries d'Europa. Una reflexió sobre l'estat de la història al nostre país, en relació a la llengua i a la visió d'anàlisi que es fa de la història de Catalunya. Seria un tret al peu, que s'ha d'entendre en la lògica limitació d'espai. Faltaria comentar el fenomen d'Internet i el seu impacte, per poder disparar sobre l'altre peu. 

Cada vegada som més, encara que costa, els qui escrivim amb certa regularitat a Internet sobre temes d'història, sent la història un dels temes amb "èxit". Amb tot, costa: la manca de recursos, les limitacions pròpies dels qui fem aquesta tasca voluntariosament i, especialment, l'entorn social, no ajuden a fer enlairar la difusió. Certament, hi ha qualitat i diversitat, especialment pel que fa a temes de Catalunya (no els internacionals), però costa trobar seguidors i consolidar-se. Hi ha limitacions difícils de superar, que no controlem els qui intentem escriure.

La primera limitació és l'accés a Internet. L'estat espanyol té les quotes d'accés més cares d'Europa, les més lentes, i socialment està a la ratlla d'una fractura digital: la diferencia entre els qui es poden connectar i estar al dia de notícies i esdeveniments, així com fer  servir recursos i realitzar gestions són encara pocs, en comparació als qui encara es mantenen completament ignorants i al marge d'aquestes ja no noves tecnologies. Per edats, són els més joves els qui es connecten, sobretot des de dispositius mòbils, però precisament no és aquest el col·lectiu més procliu a l'estudi de la història al nostre país. 

La segona limitació és la diglòssia. D'entre els que es connecten, a dures penes arriben a un 20% els qui tenen configurada l'opció de llengua al seu navegador. I a l'hora de trobar informació als cercadors fan servir el castellà o l'anglès, rares vegades als usuaris se'ls acut primer cercar què hi ha en català i després en d'altres llengües si es que no obtenen resultats. Això deixa els llocs en català en un lloc subordinat a l'hora de les indexacions. I com un peix que es mossega la cua, si no t'indexen no existeixes i no et busquen.

La tercera limitació són els índex de lectura d'aquest país. Suposant que tinguin Internet i que facin servir el català, encara d'entre aquests hauríem de trobar el percentatge d'usuaris que fan servir Internet per alguna cosa més que mirar el mail i connectar-se al mur de Facebook. Si el percentatge de lectors físics (els de llibre de paper de tota la vida) ja són baixos, podem intuir que els lectors internautes són encara més limitats. I encara amb peculiaritats, pocs són els qui s'entretenen llegint davant la pantalla, sinó que acostumen a ser grans consumidors d'imatges i titulars fàcils. El d'Internet, és un lector molt en diagonal, poc profund, que tendeix a cercar allò que vol ràpidament o anar a un altre enllaç.

I la quarta limitació, podria englobar totes les altres: la conciliació laboral. Les hores que passem a la feina, malgrat ser l'estat menys productiu d'Europa, limiten la nostra vida privada. Moltes famílies ni es veuen entre setmana, els nens estan sent educats en molts casos pels avis, i això deixa un espai pel lleure sota mínims. I la història, llegir història, seria un lleure. Evidentment, això afecta a tot, no només a la lectura, inclosos els qui escrivim. Malgrat tot, ho he posat en quart lloc, perquè si tens ganes de fer tombar la truita de les tres primeres limitacions el temps te l'inventes. 

Les solucions a això, que n'hi ha, són de molt picar pedra. Pel que fa a la història, no cal dir que l'ensenyament a les escoles és bàsic. Actualment la història d'Europa als instituts és inexistent. Tot és limita a l'adoctrinament sectarista de l'espanya casposa que fins i tot amaga i tergiversa la història pròpia de Catalunya. Pel que fa a la llengua, el canvi d'actitud ha de ser d'autoestima dels catalanoparlants, però sobretot d'un canvi d'actituds envers les TIC on ja no som consumidors passius, com qui mira la tele, sinó que hem de transformar-nos en actors actius: aportadors d'informació. Finalment, per a a conciliació, tot i no ser la solució definitiva (que passaria per una racionalització dels horaris a tots els nivells) les TIC ens aporten avantatges que caldria aprofitar, i per això calen gent amb ganes d'aprendre.   

La història a Internet aporta molts recursos que caldria aprofitar. Estem en un moment, on amb totes els limitacions, pràcticament la història local són les mestresses de la xarxa (amb les dues excepcions de l'inici) pel que fa a història en català. Malgrat tot i "a pesar de", hi ha indicis que ens podem ensortir: viquipèdia en català i en concret la secció d'història és de les millors del món. Hem de tenir confiança en les nostres possibilitats.  

Emprenedoria? Gestió del temps? A quin país?

Escric això arran d'intentar donar de baixa una línia ADSL amb Vodafone, qui  hagi passat per aquest tràngol ho entendrà. Vodafone sua olímpicament de fer cas de res, et passen de departament en departament com a una pilota, i això si es que aconsegueixes que t'agafin el telèfon, i per suposat, ja el català ni de conya. Només m'ha faltat parlar amb Evo Morales. Porto una setmana intentant donar de baixar una linia ADSL, i ni faxes ni res, no fan ni cas.

I es veu que no tenim res més a fer que estar per les tonteries de les grans companyies, per la qual cosa no és d'estranyar que actuin amb una prepotència que fa fàstic. Pel que em ve al cap tanta teoria sobre "l'aprofitament del temps", "l'organització", "ser productiu", "sigues emprenedor"...i jo em pregunto: a quin país? Perquè no serà en aquest! Com a actitud, sobretot per pujar la moral a qui necessita una empenta, està bé, teòricament, però després comencem a topar amb la realitat: a la cua en educació, en productivitat, en conciliació laboral, per sota d'Afganistan en facilitats per obrir una empresa; per contra: campions en fracàs escolar, en atur, en baix nivell de lectura i en risc de fractura a causa de l'analfabetisme digital de bona part de la població. 

Bona part de la culpa, no dic que no, la té la pobre mentalitat (malauradament contagiada d'espanya) de moltes persones, les quals encara esperen "que el govern" de torn "els doni una solució"...una paga, un treball...el que sigui, però que els hi donin. És encara aquella aspiració de fa 30 anys, de "jo vull ser funcionari", que s'utilitzava com a sinònim de "cobrar per no fer res". I esperen i esperen, i no sé que esperen, però "esperen que surti alguna cosa". Així, com si algun dia una feina "del que sigui" els hagi de picar a la porta de casa seva i dir-los "home, Pepe, ets tu? vine a treballar maco!" 

Aquesta mentalitat, fruit de segles de classes socials que viuen de rendes, de viure d'una capital de l'imperi on arribava l'or a cabassos sense haver de moure un dit (ja treballarien els indígeness o els negres) i de classes treballadores oprimides, on l'única sortida que se'ls ha donat sempre ha estat emigrar, està contraposada a la històrica catalana de ser proactius, i de tenir iniciatives i empenta per fer coses. Però Catalunya està lligada al munt de lleis espanyoles que ens ofeguen econòmicament,  ens escanyen socialment i neguen fins i tot la nostra identitat, llengua i cultura.

Tots és burrocràcia a un estat on com vulguis demanar permisos per obrir un local, t'hi pots morir en el maremàgnum de normatives locals, autonòmiques, estatals i marcianes, que són per no dormir. Les empreses amb més denúncies a consum per tot tipus de coses, són les proveïdores de telefonia i Internet, com podem anar bé? Ja no demano que quan compris un pis, tingui 100 MG via cable, per defecte, estil Japó; ni tal sols me queixo de tenir les tarifes més cares d'Europa en Internet, total per posar-li el motoret a la bicicleta, que és el que és un ADSL. No. Me queixo de que fins i tot aquesta merda de serveis són lents, carregants, embolicats, amb paranys...tant que sovint els propis treballadors d'aquestes empreses es contradiuen entre ells.

La ineficàcia d'un estat es mesura per la seva corrupció, com més ineficient és, més corrrupció hi ha. I com més corrupció, més paranys legals i més traves només per a aquells pobres pringats obligats a complir amb tot per por de perdre el poc que tenen. A l'estat espanyol et claven 900€ de multa per cremar un foto, però no passa res si una senyora atropella un guàrdia urbà i es dona a la fuga. Un estat on els ministres actuen com a pinxos del barris baixos: amenaçant, coaccionat i amb menysteniment de tot i de tothom. No volen escoltar, no volen saber, simplement els s'hi sua tot. Davant d'això, no és d'extranyar que les empreses multinacionals a l'estat espanyol actuin igual, quasi monopolisticament, pactant preus. 

Després me preguntaran per a què la independència? S'ha de ser ruc per no voler-la, independència per canviar coses, evidentment, va unit! Els qui ja els hi està bé com estem, amb un 50% d'atur juvenil, votaran que "NO", però jo votaré SI i SI. Independència per canviar mooooltes coses en aquest país.   

Pedro Sanchez del PSOE un altre...

No hi ha res a fer amb l'estat espanyol, ni ens entenen ni ens han entès mai ni ens volen entendre. I l'enèsim exemple és el "nou" (entre cometes "nou "perquè fa i diu el mateix discurs de sempre dels qui van pactar amb la dictadura al 78) dirigent del PSOE. Ja ho va dir aquell: "no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres"...si és que a aquests del PSOE se'ls pot anomenar ja d'esquerres, perquè mirant el seu programa són lliberals de centredreta i gràcies.

Li ha faltat terra per a manca de dos dies per a la Diada parlar de "la festa" de tots catalans. Quin festa? Però a aquest tio què li passa? Festes són les del Tura a Olot, les de la Patum de Berga i la Mercè a Barcelona... però la Diada? La Diada és una data reivindicativa, a veure si ens anem aclarint. No pas cap "festa"! El fet que durant la transacció (com diu l'historiador Bernat Muniesa) s'empassessin acríticament l'herència franquista i acceptessin la monarquia com a sistema d'estat sense piular, per tal d'agafar-se a una poltrona que molts encara no han deixat anar, no converteix la Diada en una "festa", per molt que diguessin que seria festiu laboral, en comptes de Sant Jordi. Per una imposició de l'estat, que no deixava més dies de festa a les seves "autonomies". Això sí, el 12 d'octubre, el dia de la Raza reconvertit, com un embut obligat!

Fa poc més de 100 anys que es commemora l'11 de Setembre, i ja des dels seus inicis va ser una diada reivindicativa de la voluntat dels catalans d'esdevenir lliures. La primera manifestació va ser reclamar la llibertat dels mobilitzats per protegir el monument a Casanova que uns depravats (potser alguns Guardies Civils com els que actualment roben banderes??) atacaren tot destrossant les ofrenes dipositades. De llavors ençà, l'11 de Setembre no va ser cap festa, i així ho va entendre el règim franquista prohibint qualsevol mostra de catalanitat, en general, però especialment aquell dia. Tot i que als anys 70 militants catalans instal·laven altaveus a la Plaça Catalunya per fer sonar Els Segadors l'11 de setembre.

En resum, que els idiotes del PSOE, i els seus llepaculs de la sucursal d'aquí, no entenen (ni volen entendre) absolutament res. Almenys podrien tenir la boca tancada quan parlen "dels catalans", perquè a mi ni  m'han representat ni me representaran mai. Què ha de reflexionar Mas, segons Sanchez? No entenen que la voluntat d'esdevenir lliures és del poble de Catalunya, i no d'un partit o d'un polític o altre. No tenen cultura política ni democràtia a l'estat espanyol, i això es nota molt quan fan aquesta mena de vòmits de declaracions només per alimentar la caverna mediàtica troglodita mesètica.

Ja he gastat prou el teclat amb aquests ignorants. La millor resposta, passat-demà a la V de VICTÒRIA! 

Tornada de vacances

Aquest estiu hem visitat, com no, una altra zona d'Alemanya: els Boscos bavaresos, a l'est de l'Estat lliure de Baviera. De fet, no són més que una altra denominació del que a la part de la República Txeca anomenen Parc de Sumava , en definitiva: la regió dels boscos de Bohèmia que tradicionalment ha servit de frontera entre els dos territoris.

La zona és molt agrícola, de població dispersa amb poques poblacions importants. Per qualsevol cosa un s'ha de traslladar a Straubing, i des d'on érem teníem dues hores fins a la capital cultural de la zona, que és Regensburg. Straubing és coneguda com la segona festa de la cervesa més important d'Alemanya, després de la de Munic, a banda de tenir un centre de la ciutat força maco. 

Mur romà a Regensburg amb mapa situació

La zona, molt frondosa en boscos, en alguns aspectes recorda la Selva Negra, però amb menys turisme, moooolt menys. Històricament només dos castells controlaven la zona entre les poblacions de Cham i Deggendorf , amb un gran protagonisme pel riu Regen (d'aquí el nom de Regensburg) que entra pel nord per juntar-se amb el Danuvi, la frontera de l'imperi romà que ha deixat una forta empremta a Castra Regina, posteriorment anomenada Ratisbona, i actualment Regensburg.  

Burg Runding, ni que siguin ruïnes, sempre tot ben indicat 

Un dels castells que controlaven la zona actualment està en ruïnes, és de visita lliure, si és que no es vol una ruta guiada. Burg Runding va ser una estructura enorme, i avui en dia es fan encara campanyes d'excavació en una zona de 15.000 metres quadrats. Documentat per primera vegada al 1118, segurament és molt més antic i és possible que formés part d'alguna avançada de defensa del limes romà.

Durant aquests dies he pres nota de força coses que anirem explicant a Històries d'Europa, sobretot història popular. Us animo a seguir-nos allà i fer així més planera la tornada a la feina!  

Ruta pel Born

El Born actualment és un barri de moda, però no sempre ha estat així. Era un barri popular, amb l'origen en el món mariner i durant l'època moderna d'una gran activitat mercantil. Era un barri tan popular que s'ha generalitzat el nom per referir-als que en realitat són els barris de la Ribera i Santa Maria. Algunes rutes históriques arriben a incloure sota el nom "Born" llocs de Santa Caterina i fins i tot més amunt, de Sant Pere.

La ruta comença a la Plaça del Blat, actualment de l'Àngel. Aquest indret a tocar de les muralles romanes, a la porta de la ciutat que menava cap a Girona seguint la via Augusta, era el centre neuràlgic de la ciutat cap a l'any mil quan es comencen a tenir notícies d'un nou barri fora muralles anomenat Vilanova de Mar origen del Born. A la Plaça s'hi feia mercat i era un lloc d'escapament d'una vila romana que ja quedava petita i veia nèixer duferents nuclis fora muralla, sobretot al voltant d'antics camins i ermites.

Mostra Barri de la Ribera en un mapa més gran

La ferida de la Via Laietana oberta a conençaments del s. XX a transformà molt un espai popular que llavors no es valorava i es creia que s'havia d'amagar sota grans edificis pantalla. Aquesta via, no panificada al pla Cerdà, havia de servir per fer arribar ràpidament tropes des del port al centre de la ciutat. 

Concretament la Plaça, es va remodelar al 1865 quan es perderen alguns edificis característics de l'indret. El que més la presó, que ocupava l'espai on avui hi ha l'Hotel Suizo. El carrer natural de sortida de la ciutat, el Llibreteria (el carrer de Jaume I és d'obertura recent), en realitat es deia Baixada de la Presó, als anys 60 del segle passat a instàncies dels comerciants de la zona es va adoptar el nom d'un carrer adjacent perquè el seu el consideraven poc atractiu pel turisme.

El nom actual de la Plaça li déu el nom a l'àngel que encara hi ha a la fornícula nord. Primer de tot, important endevinar que aquella estàtua del 1618 és un àngel, perquè no té ales (eren de plom i van desaparèixer) i té una creu al cap, a més a més, porta faldilles. L'actual estàtua és una rèplica, l'original està al Museu d'Històriade la Ciutat que està ubicat precisament a una casa, la Padellàs, salvada de l'enderroc de la Laietana, traslladada pedra a pedra. Originalment, aquest àngel senyalava cap a una estàtua anterior de Santa Eulàlia, (co)patrona de Barcelona, que estava col·locada com a benvinguda. La figura de Sant Eulàlia es "va perdre" en la urbanització de l'espai cap al 1865. L'àngel recorda encara la llegenda del trasllat de les restes de Santa Eulàlia des de Santa Maria de les Arenes (Sant Maria del Mar) cap a on reposen actualment, a la catedral de Barcelona.   

La ruta segueix pel carrer Argenteria, que conserva el traçat del camí que menava cap al primer barri de Vilanova de Mar. Com el seu nom indica, i com passa a tots els carrers del barri, el seu nom identifica l'ofici o gremi dels qui s'hi establien des de l'edat mitjana. En aquest cas, els treballadors joiers d'argent. Sempre va ser un carrer, des de la seva edificació, molt freqüentat, fins que en obrir-se el carrer Ferran, els argenters van ser obligats a traslladar-se. Avui és interessant observar els balcons, amb les seves rajoles tradicionals (els que encara les conserven) i les entrades sota els edificis als carrers estrets del barri, l'autèntic tresor del Born. Una mostra d'arquitectura medieval, encara es pot veure a mig carrer, baixant a la dreta, on hi ha el restaurant Sagardi, cantonada amb el carrer Basea. 

Arribem a l'estrella de la ruta: Santa Maria del Mar. Una joia del gòtic català, obra de Berenguer de Montagut, un personatge misteriós del qual se'n sap ben poc per a ser l'autor de 3 dels edificis religiosos més improtants del país: la Seu de manresa, la de Palma i la mateixa Santa Maria del Mar. Molta gent coneix ara aquesta església gràcies a la novel·la. Els protanogistes d'aquesta església, edificada en temps rècord, van ser els bastaixos. Els bastaixos eren els descarregadors del moll, i de forma voluntària, sense cobrar res, en el seu temps de lleure, van transportar a esquenes les pedres que es van fer servir per al a construcció...des de Montjuïc. (imatges)

Ja a dins, a més de les coses de la novel·la, hi ha més descobertes. Per exemple el vaixell als peus de la verge i sobretot els vitralls. A la banda del Fossar de les Moreres, el vitrall del costat de l'orgue, es pot veure un vitrall on surt Felip V. Una paradoxa, o més aviat un gran cinisme, per part de la dictadura franquista. Però seguint amb els vitralls, els seguidors del Barça es poden entretenir a trobar l'escut del club, que també va participar en la reconstrucció dels vitralss un cop passada la Guerra Civil Espanyola. La guerra, precisament, va fer patir l'església el tercer gran terrabastall: el primer havia estat el terratrèmol de 1458 que va causar la caiguda de la primera rosseta al carrer amb el resultat d'una trentena de morts, el segon va ser a causa de les desamortitzacions que posaven el colofó a un edifici tocat per les bombes del 1714 i el tercer l'incendi que patí pels incontrolats de la FAI el 1936 en represàlia per l'aixecament feixista. Les empremtes de l'incendi del 36 encara són visibles en les claus de volta laterals, les centrals han estat recuperades i és impressionant veure al comte, amb tota l'equipació de l'USAP ;D, sota el regnat del qual s'iniciaren les obres de l'església: Alfons el Benigne.

Ja parlant del 1936, podem fer un salt en temps i apropar-nos als carrers de Canvis Nous i Vells, si ho fem pel carrer de les Caputxes tindrem una imatge bucòlica que ens pot situar a l'ambient medieval de Barcelona. La conflictivitat obrera venia de llarg, Barcelona era coneguda com la ciutat de les Bombes. Un dels episodis més sagnats van tenir lloc a poc de sortir la processó des de Sant Maria del Mar pel Corpus de 1896 quan esclatà una bomba al pas de la comitiva. L'autoria de l'atemptat mai va ser aclarida, però serví d'excusa per desfermar una repressió sense miraments contra el teixit social barceloní. Finalment, com a conseqüència dels afusellaments indiscriminats, van assassinar el president conservador espanyol Canovas del Castillo. Canovas, cal recordar, estava a favor de l'esclavisme, es recolçava en el caciquisme  i la tupinada, era un dels ideòlegs del sistema de ficció psudodemocràtic conegut com l'Alternancia. 

Tornant a l'edat mitjana, el carrer de Canvis era on s'exercia l'ofici de canvista, antecedent directe dels bancs. De fet, taula i banc, són sinònims, banc és la versió veneciana. Es deu a que posaven aquest moble al carrer per treballar. Si baixen des de Canvis Nous en direcció mar, anem al Carrer les Panses, sota uns porxos molt autèntics, i aixequem la mirada trobarem una altra dels divermtimentos del Born: Les carasses. Si tornen enrere i girem per la part de muntanya de Sant Maria del Mar cap al Carrer Mirallers, al cap del carrer trobarem la Carassa més coneguda. Abans d'arribar, però, tenim un parell més d'anècdotes:  la casa on va néixer el segon president de la 1a República Espanyola, i al número 7 la casa encantada on Jacint Verdaguer (sí, el nostre poeta nacional) feia exorcismes, tal qual.

Tornem sobre les nostres passes cap a Sant Maria i girem per l'altra banda de l'església, on al costat dret del a porta d'entrada hi ha la placa inaugural de les obres del 1329. Per cert, si teniu set no aneu a la font gòtica del 1402 que hi ha just al davant de l'entrada principal: no funciona. Allà trobarem el famós Fossar de les Moreres, amb la famosa frase de Serafí Pitarra i el peveter inaugurat el 2002 que roman sempre encès. Sempre. Encara que de vegades costa de veure pel sol. 

A l'entrada que dona al Born de Sant maria del Mar tenim a sobre la porta una figura de Sant Eulàlia que aportà una altra llegenda del Flassader. I a tocar l'entrada a un dels carrers més concorreguts de la ciutat, el Carrer Montcada, per la concentració de palaus gòtics i perquè hi ha el Museu Picasso. Aquí, però, podríem començar la part de la ruta del 1714 pel Born, perquè un dels llinatges més destacats tenia el seu palau aquí, els Dalmases. Tan important era que la Generalitat es traslladà al seu Palau per evitar els bombardejos, des dels seus soterranis es va dirigir la defensa de la ciutat. Una altra de les coses desapercebudes pel turistes són les xafarderes, unes finestres molt típiques en un context medieval on nop se sabia encara fer el vidre transparent pla i les façanes dels estrets carreres eren a tocar.

Tornem al passeig del Born per fixar-nos en una altra curiositat.  La casa mig partida, seria possible que l'enderroc conseqüència de la construcció de la Ciutadella després del 1714 acabés aquí? I al davant d¡aquesta tenim la Meca, la de Barcelona, el casal reconstruït per l'arquitecte filofranquista Adolf Florensa que junt amb el següent punt, la Seca de Barcelona, crearen la coneguda frases "De la Seca a la Meca". La Seca era la fàbrica de moneda instal·lada a Barcelona. Avui en dia s'hi ha traslladat l'Espai Brossa que ha donat una nova vida a l'indret després d'anys d'estar abandonada.

Des d'aquí podeu visitar el mercat de Fontseré, en del Born, una de les poques estructures de ferro del nostre país, que allotja les restes del barri del Born de veritat. El barri va quedar molt malmès durant el setge de 1714 i posteriorment els seus habitants van ser obligats a acabar d'enderrocar casa seva i a a fer de "voluntaris"en la construcció de la Ciutadella que es va fer amb les pedres del barri de Barcelona més actiu i dinàmic. En total un 15% de Barcelona va desaparèixer .

Després de l'enderroc de l'odiada Ciutadella el 1868 l'espai es va reconvertir, majorment en el que avui coneixem com a parc. Una altra obra de Fontseré, és la cascada del parc. Però del barri que originalment arribaven les muralles fin l'actual passeig de Sant Joan, no es va poder recuperar absolutament res. Mica en mica es va anar podent construir en l'antiga explanada de terreny obern obligatori per a deixa visió de tir als canons de la Ciutadella, i en són un record la forma del carrer Comerç que marca aquest cercle.Finalment el 1888, aprofitant l'Exposició Universal es van aixecar la majora d'edificis que avui són coneguts, com el Castell dels Tres Dragons de Domènech i Muntaner, destinat inicialment a restaurant.

De baixada del carrer comerç podem passar per la darrera línia de defensa que havia quan l'11 de setembre els barcelonins es van rendir, al Convent de Sant Agustí, o el que en va quedar. Actualment es poden veure parts del que va ser el claustre i aprofitant les seves parets hi ha un bar, que viu de la fama del lloc, més que no pas pel servei que ofereixen. Un típic lloc per entabanar "guiris". Una mica per sobre, al carrer Tiradors, hi ha un alberg nou que ha deixat a la vista restes de l'antic mercat que es fea a la plaça de Sant Agustí, tines i conduccions que es poden veure des del carrer a través d'una finestra. Si seguim una mica més amunt per la mateixa façana de Sant Agustí anem cap a Portal Nou  . On a l'edifici nou que allotja una escola bressol, podem veure a la façana l'única resta conservada de l'antic edifici, la placa del gremi medieval que hi tenia la seu.

Podem tornar cap a la Plaça de l'Àngel pel carrer del Corders, que com molts carrers d'aquesta zona tneen nom de gremis, que van ser significatius. D'alguns ja només es conserven les plaques, passant per l'esgésia d'en Marcús, al cap del carrer Montcada, i tornar a sortir a la Plaça de l'Àngel pel carrer bo, el de la Bòria, carrer què una història molt original continuació de la que hem començat, la de la presó.

"Roda el món i torna al born" i aquesta ruta s'ha acabat.

Tremola si una empresa diu: "tots hem de fer un esforç"

Quan una empresa a Catalunya, el seu cap, o el seu representant, diu a la seva plantilla que "tothom ha de fer un esforç" és per posar-se a tremolar. Perquè vol dir que l'esforç l'haurà de fer el treballador i prou. Al nostre país, la cultura empresarial llueix per la seva absència, i això es nota en el tracte cap al capital humà. Tenint en compte que cap empresa és una ONG, el seu objectiu és guanyar diners, és evident que perquè l'empresa vagi bé, els seus treballadors han d'estar bé, però poques vegades això es posa en pràctica.

Malauradament, aquí només una empresa recorda que "tothom ha de fer un esforç" quan les coses val mal donades, quan les coses van bé (o anaven) ningú se'n recorda de dir que "perquè l'empresa surti endavant, tothom ha de posar de la seva part". Quan les coses van bé, els treballadors tenen el seu sou i a córrer, mentre que els beneficis només van a parar a engruixir les butxaques dels propietaris, els quals, mentre te van dient que "tothom ha de fer un esforç", gaudeixen de minyones, 4 nens, una casa a la part alta de Barcelona, segona residència i es permeten el luxe d'anar-se de vacances. 

Fins aquí parlaríem d'hipocresia, el cinisme comença quan, amb l'excusa de "tots hem de fer un esforç" comencen a retallar drets i sous dels treballadors, i a sobre amb promeses de "quan les coses tornin a anar bé", "farem" i "tornarem a". Promeses difícils de creure tenint en compte els antecedents, basades en uns futuribles i normalment sense que hi hagi res per escrit de pel mig "per fer les coses amb confiança". Amb aquestes pastanagues, la realitat és que als traballadors, que no gaudien de cap avantatge quan les coses anaven bé, ara veuen els seus sous retallats i les seves condicions laborals empitjorades, i tot a canvi de vagues promeses acompanyades, per més inri, d'un mal dissimulat "si algú vol marxar...".

El summum arriba quan aterren  "els professionals",  els "especialistes", estil Pulp Fiction: consultors, inversors i d'altra fauna fracassada que a manca d'iniciativa per crear i gestionar els propis projectes es dediquen a dir als altres el que han de fer. Aquests voltors, tenen formes molt curioses d'aixecar empreses, d'entrada informant amb treballadors que si fos per ells l'empresa s'hauria de tancar (això per aixecar els ànims) per acte seguit passar a la teoria de la cullereta a la butxaca, això si, després de profuns estudis de viavilitat.

Us indico les accions d'un cas real presses per reflotar una empresa per part d'un d'aquests genis de l'economia productiva:

1. Fan fora les dones (això es veu que ho aprenen a Esade)
2. Col·loquen un familiar seu, normalment un inútil, endollat a l'empresa que es vol reflotar (això es veu que ho aprenen de la política d'estat)
3. El personal de teletreball se'l fa tornar a l'oficina (no hi ha res com les antigues fàbriques del s XIX)
4. Reorienten el negoci (vol dir que qui era més econòmic d'acomiadar o acavaba contracte, fora)
5. Inverteixen en redecorar l'oficina, portes quadres i canviar taules de lloc
6. Després de fer fora gent, contracten més personal per controlar els horaris del personal que queda
7. Es canvien els horaris del personal, per poder-los vigilar, malgrat no vagin bé als afectats
8 .Es canvien les condicions també de sou (rebaixes de sou) del personal, perque s'ha de pagar les portes noves.
9. Es reordenen els comandaments, i l'estructura. Sota la premisa "entendre la filosofia de l'empresa"se posa en pràctica la teoria de la piràgua de forma que quan entra una feina s'ha d'acabar contractant externs (que surten més cars que el personal propi)
10. Com que estranyament i de forma aparentment sorprenent, sobretot després d'haver pres totes les mesures anteriors, l'empresa no acaba d'arrencar, segurament (diuen els "experts") s'arriba a la conclusió de què els gestors no han aplicat bé les instruccions dels "professionals".

Curiosament, aquesta nocultura empresarial està estretament lligada a una de política. Amb l'excusa de la crisi, ens diuen els polític que "tots hem de fer un esforç", i ho diuen mentre s'apugen el seu sou ells mateixos, prenen gintònics subvencionats i passen els seus menús via pressupost (també a un familiar endollat) de forma que surt més barat dinar al congrès que als menjadors escolars, els pares dels quals han de "fer l'esforç per reflotar les arques de l'estat".

Tots hem de fer un esforç, però sembla que com sempre alguns més que d'altres, i sobretot, només quan les coses van malament. Quan les coses van bé, només van bé per uns quants, i quan van malament, només van malament per a la resta que no són aquesta minoria.

Àngel Ros: el PSC no enten res!

Estic escoltant l'entrevista al díscol a RAC1 i flipant, perquè constato que no s'enteren de res, de res, de res. I el que és pitjor, estar clar que no volen enterar-se. Ros ha arribat a dir que "la independència és una altre tipus de relació amb Espanya", i és que no hi ha manera de que s'enterin de què no volem saber ja res de l'estat espanyol, ja hem patit massa anys d'intentar fer les coses com cal i ja han demostrat abastament que no volen.

Ros ha fet frases d'aquestes que toquen la fibra de l'historiador, perquè els polítics, pel general, no en tenen ni idea del que parlen. Per exemple quan assegura que "s'està traint la tradició del catalanisme". Quina tradició? La de viure de la sopaboba de CIU? La del PSC del 1977 quan reclamava el dret d'autodeterminació? La d'intentar viure dels vots de la nostàlgia dels immigrants de l'àrea metropolitana? És frapant, que un representant d'un partit que es fa fotos amb Ciumarrans i els fatxes del PP es posi a la boca a Valentí Almirall. Quan li han preguntat per la foto el dia de la Constitució espanyola, ha tret pilotes fora escandalosament.

Però per moltes voltes que li donin no podem amagar que tenen una anàlisi, fins i tot Ros, idèntic al del PP i acòlits. D'entrada la insistència en voler confondre "identitat" amb "independència", amb frases com "debat identitari" o "partits identitaris". La defensa de la identitat, no té res a veure amb la independència, hom pot sentir-se de la identitat que sigui (colombià, anglès o etíop- fins i tot espanyol) i voler la independència de Catalunya. Només faltaria! És més, molts d'aquests que s'omplen la boca amb la identitat catalana, no volen la independència o la interpreten només com una part de l'estat espanyol, és a dir, tenen una visió reduïda de la identitat.

La interpretació dels esdeveniments, tampoc s'ajusten a la realitat, a l'igual que el PP, segueix posant l'accent en "el punt d'inflexió en les eleccions avançades de Mas", quan tothom (o bona part de la societat) els està dient del dret i del revés que és la societat, amb els dos 11S, qui està marcant la pauta. Insisteixen en coler reduir la cosa a "una cosa de Mas". I no, podria haver qualsevol altre representant, i seria igual.

I l'altra paranoia que tenen, també com el PP i acòlits fatxes, és voler separar els conceptes "independència" de "problemes socials". Barberà li ha contestat molt bé, quan li ha recordat que l'ANC està dient cada dia mil vegades que la independència és obtenir les eines per poder posar remei a tots els nostres problemes, no és la solució en sí, els independentistes no som idiotes. Precisament el problema és que l'estat espanyol no vol afrontar els problemes socials, si els catalans volem fer-ho hem de tenir un estat propi, perquè l'estat espanyol és patètic en tots els àmbits, i democràticament dubtós fins i tot.

El PSC, amb el temps, està destinat a desaparèixer. És un partit que ha viscut massa anys de la sopaboba, enganyant els seus votants catalans fent-los creure que "un govern amic a Madrid" seria bo pels catalans (cosa que ha intentat tornar a colar Ros a l'entrevista), quan avui en dia ja tothom ha vist quin és el pa que s'hi dóna: Tribunal Constitucional retalla, Delegada del Govern Persegueix, Negació al dret al vot (tan de PP com de PSOE) i un llarg etcètera que ja cansa haver d'estar compilant. El que cal és deixar de marejar la perdiu i proclamar la indeèndència. 

I després, tenir memòria, perquè passarà que a l'igual que quan es va acabar el franquisme ara resulta que tothom era antifranquista, un cop tinguem el nostre estat, molts d'aquests botiflers intentaran colar que també eren independentistes dels de tota la vida. Caldrà una regeneració política total, per fer fora aquesta gent, (Àngel Ros inclòs) que han tingut una clara connivència amb les polítiques que ens han portat a aquesta crisi.

Feina i formació

Quan les ETT "donaven feina", ja havia qui veia
que fomentaven l'atur i el treball de mala qualitat

Un cop més ens hem de sentir a dir que hi ha hagut una rebaixa (superdescens diuen els mitjans de comunicació) de 13.000 aturats en les llistes del SOC, quan hi ha més 600.000 aturats a Catalunya. 100.000 menys aturats a l’estat, de 5 milions. Permeteu-me arrodonir,  perquè  com seria fàcil de veure, amb aquestes magnituds de tragèdia no ve de 50.000 aturats amunt o avall. Estem parlant d’oscil·lacions en percentatges (que a TV3 per cert no han comentat) no difícils calcular del 2%. Perquè ens entenguem, tècnicament per sota d’un 4% el moviment és nul. Però sembla que aquí s’havia de compensar les notícies d’ahir en que ens tornaven a recordar la realitat palpable, que tot puja: gas, llum, peatges, transports, tot.  

El principal problema de tota aquesta política d’aparador es que se segueix sense voler reconèixer la realitat. A veure, la pregunta del milió: quin sector seria capaç d’absorbir aquest volum d’aturats? Fàcil: cap. D’entrada,  l’estat espanyol té atur estructural. Ni quan es deia que l’estat espanyol anava bé, hi anava, doncs havia un 8/9% d’atur. Amb aquests percentatges d’atur, per entendre’ns, Alemanya va començar a prendre mesures econòmiques, mentre aquí sortia l’eslògan “españa va bien”. Per això ara estem com estem, perquè quan aquí tothom (gairebé tothom) s’endeutava com bojos en hipoteques salvatges i cotxes, a d’altres llocs es feien polítiques socials i de foment de la formació, amb reformes en l’ensenyament professional, per exemple.  

Quan l'okupació era denunciar l'especulació immobiliària
i et deien "que es facin una hipoteca com tothom"

Durant tots els anys de la bombolla immobiliària que deien que no havia, es veia que havia fracàs escolar i no es feia res, es veia que no se fomentava el treball de qualitat i no es feia res, es veia que es rebia immigració en condicions deplorables i no es feia res; segurament perquè a alguns polítics ja els va bé que la gent no pensi,  que a les ETT els va bé que els treballadors no puguin defensar els seus drets i que a molts empresaris els sous baixos dels immigrants els anaven molt bé per augmentar els seus beneficis, tot sovint a costa d’accidents laborals mortals. Actualment, amb més de 4 milions d’aturats a l’estat (reconeguts, que segurament en són més), les polítiques d’inserció s’han reduït a menys de la meitat i si el fracàs escolar s’ha de resoldre a força d’anar rebaixant continguts, malament anem.  Per acabar de completar el panorama, en contra de reforçar el servei de col·locació públic, es privatitzen els aturats, convertint la seva possible inserció en un negoci per a les ET... perdó, “col·laboradors del SOC”.  

L’única forma de sortir d’aquí és amb temps i formació. Temps, perquè tot el que no s’hagi fet fins ara, no es farà sol de la nit al dia de forma miraculosa. Qui hagi deixat de treballar en edat adolescent per anar a l’obra, no es traurà una formació decent com a mínim en anys, i si vol i si pot. Si vol, perquè hi ha molta gent mal acostumada a sous inflats de la construcció, sense una formació que el justifiqui; i si pot perquè la formació és cara (i encara l’estan encarint més) i la manutenció recau sobre unes famílies que sovint també estan a l’atur. La formació és indispensable per a trobar un bon lloc de feina, l’ideal seria que els llocs de treballs fossin de bona qualitat i per això calen professionals qualificats. A hores d’ara, ja sembla que més o menys tothom ha descobert que entre els titulats superiors l’atur disminueix percentualment, una altra cosa és si la feina és del nivell de la formació del treballador, que normalment no.

Quan la cultura encara s'havia de fer
alternativament, però sense un 21% d'IVA

Aquí també es cometen encara errors com subordinar la formació a les necessitats del mercat laboral,  perquè no van al mateix ritme. No es pot dir “ara necessito enginyers” i que caiguin com per art de màgia d’un arbre. S’hauria d’haver dit a la gent que estudiés enginyeries quan s’aconsellava que fessin “coses amb futur”, com formació professional en administratius. Es necessiten anys per formar un bon metge o un bon programador, no es poden seguir les pautes del mercat laboral, perquè sempre arribaràs tard. I això s’ha fet i encara es fa, no falten els  “t’aconsellem en el que demana el mercat laboral”, fa 5 anys demanaven arquitectes a dojo. I vinga, tothom a estudiar arquitectura com bojos! Resultat? Va arribar la crisi i ara tenim una d’arquitectes que no sabem on ficar-los... bé sí, al Brasil els qui poden i tenen sort.

És a dir, que ens hem gastat una pasta immensa en formar uns professionals que han de tocar el dos per poder treballar i que ara dels seus coneixements se n’aprofitaran d’altres societats. S’ha de fomentar la formació en base al que agrada fer a l’alumne, a les seves capacitats i sobretot fomentar la seva iniciativa, no dirigir ni orientar cap a un mercat laboral que no sabem mai com serà quan aquella persona acabi la seva formació. Per molt que els empresaris sempre plorin “perquè no tenen personal qualificat”, perquè si el paguessin bé i al preu i les condicions que toca ja veuries si el tindrien. Avui en dia l’àrab és necessari, qui ho va preveure això? Si avui es decideix, que certes coses no cal estudiar-les “perquè no són rentables” o “el mercat no les demana” ens estem limitant en les opcions de futur desenvolupament.  

Sovint les necessitats del mercat laboral, diuen en to negatiu, van per una banda, i la formació, per una altra. És com ha de ser. No han de ser dues línies que vagin superposades, sinó paral·leles, això sí, en una mateixa direcció, però independents. El problema avui no és que no siguin independents (ho són, però cada vegada menys) sinó que no van en la mateixa direcció. Mentre el mercat laboral demana iniciativa, capacitat d’aprenentatge, LLL i cada vegada és més temporal i global; l’ensenyament segueix la rigidesa centralista del control de continguts, la preeminència de la memorística per contra de la crítica, i les pautes culturals que es transmeten segueixen sent les de la “cerca’t una feina per a tota la vida (com el pare com el iaio)” i la proximitat. Proximitat, a més, en bona part obligada per uns transports públics cars i deficients i una manca total de foment en l’aprenentatge d’idiomes útils per trobar feina com l’anglès o l’alemany.  

Per canviar tot això, ja no valen les mateixes polítiques que fins avui, les que ens han portat al desastre. Primer de tot, cal que Catalunya pugui decidir el seu futur. I després aplicar polítiques racionals. Per començar amb la formació, perquè d’una bona formació en depèn la qualitat democràtica d’una societat, no les necessitats d’un mercat de treball. I d’una bona política, fruit d’aquesta major formació se’n desprèn la meritocràcia, per contra de la partitocràcia que hi ha ara que faci el que faci no té conseqüències a les urnes. Aquests canvis haurien d’afectar a les mentalitats, centrant la cerca i la formació de la persona en l’autoocupació: no en que “els hi donin” una feina, sinó en “crear-se la feina”. No hi ha res més patètic que veure un d’aquests que surten dient pels mitjans que parlen 4 idiomes, tenen 2 màsters, 4 carreres i “no troben feina”. Però qui els hauria de donar feina a aquesta gent? Superman? Si no són aquesta gent superformada els qui saben què falta, què es pot fer i què no, malament anem, imaginem la resta. Han estat molts anys de subordinació a la mentalitat espanyola de que ens ho donin tot fet, “fes-te funcionari, cobres i no treballes”, aquella mentalitat de la subvenció (a les empreses i als bancs, en compte de a les persones) i d’esperar que et toqui la loteria mentre mires el futbol i llegeixes les aventures de la cort a Botswana. Catalunya té (o tenia) una altra cultura de l’esforç, i esperem recuperar-la per ensortint-nos tots plegats.

Federalisme sí: dels Països Catalans!

Ja fa temps d'aquell eslògan "bilingüisme sí: català i aranès", que ridiculitzava la hipocresia  castellana de què els catalans haguem de ser bilingües (bilingües imposats en castellà, clar, no en cap llengua com l'anglès), perquè era "riquesa", perquè "no-se-quantes-coses-més", mentre la majoria de paletos castellans no s'ho apliquen. Fins i tot els qui viuen a Catalunya, segueixen sent monolingües del primer (el seu president) a l'últim mico. És evident que els qui defensen a Catalunya el bilingüisme són uns colonitzadors que l'únic que voldrien és veure desaparèixer el català.   

Ara, la mateixa idea d'anar delmant Catalunya ensenyant la pastanaga la volen fer servir amb el sistema polític. Ara, després de 150 anys de catalanisme polític, de que els catalans haguem proclamat dues vegades la república...després que els únics federalistes estaven a Catalunya (i alguns al País Basc), sembla que (compta no es facin mal) alguns espanyols se'n recorden del federalisme, ara que Catalunya ja ha decidit fer el seu camí, ara, se'n recorden del federalisme. Una nova pastanaga per intentar enganyar els catalans, que ja n'estem fins els collons de l'estat espanyol. Suposo que faran com a a Cuba, que quan ja eren independents els van concedir l'autonomia, els espanyols van al seu ritme, diferent al de la resta del món mundial.

Quan sento alguns espanyols parlar de federalisme em venen basques. Com es pot ser tan hipòcrita, cínic..per no dir alguna cosa més gran? Espera, si encara gràcies que no incloguin la paraula "federalisme" en la seva llei de seguretat ciutadana per "insults a espanya"! El primer que em ve al cap és, si volen fer un estat federat espanyol de veritat, doncs que ho facin. Cap problema, és cosa seva. Com a catalans, ja n'hem tingut prou de ser cornuts i a sobre pagar el veure. A nosaltres no ens han de convèncer de res, ni treure'ns l'enèsima pastanaga, sobretot després de reconèixer que pensen sortir de la crisi gràcies a continuar explotant els catalans al màxim. Tenim un milió i mig de ciutadans sota el llindar de la pobresa, prou de pastanagues! Jo ja soc federalista, però dels Països Catalans!   

Els catalans volem la independència, no que els espanyols canviïn el seu sistema d'organització territorial! Que facin el que vulguin! Que volen votar? Que volen reformar la seva constitució vigilada per l'exèrcit i amb el pollo a la coberta? Doncs ja s'ho faran, és el seu problema. I a sobre n'hi ha, quina mania, que pretenen contraposar independentista a federalista! Una cosa és un dret universal bàsic a poder decidir el teu futur col·lectivament i una altra un sistema polític. Però com pretenen que ens creguem que se faran un estat federal, si encara a hores d'ara l'estat espanyol postfranquista, ni tan sols condemna la dictadura! L'estat espanyol està lluny de poder assolir la més mínima base democràtica, que és l'únic estat del segle XX que ha restableret una monarquia! Si us plau... que manté una pantomima com el senat només per tenir cubates barats i spa gratuït. Amb aquesta colla de tarats postfranquistes ens hauríem de federar? Però estan de broma o què?

I a més, és que per poder-te federar, primer hauràs de ser independent, dic jo no? I en el cas que siguem independents, i que volguéssim federar-nos, ja posats a federar-se... qui amb dos dits de front s'hi voldria federar amb l'estat espanyol????? Ja posats, federem-nos amb algú que no tingui més que un 7% d'atur, no? Cada dia ens insulten, ens menystenen, ens roben i a sobre si et queixes ets un insolidari. Els espanyols són els primers que no volen saber res dels catalans! Només ens han volgut per espreme'ns els diners i colonitzar-nos. El que em sembla trist, ridícul, patètic, són els llepaculs catalans que encara es pensen que de l'estat espanyol se'n poden treure complicitats. Recorden els gossos atonyinats que acaben llepant la mà de qui els apallissa.  Per federar-se en calen mínim dos, i l'estat espanyol no vol un tracte d'igual a igual amb els catalans. Els catalans ja som federalistes: quan els valencians i els illencs ho creguin oportú ja ho saben, aquí hi serem. Independència ja!

Canal 9 i la hipocresia

El PP tanca Canal 9, i els treballadors es tanquen a dins com els grecs. Ara sembla que els treballadors s'adonen de tots els despropòsits d'aquests canal. És una actitud com a mínim hipòcrita, haver callat durant 15 anys i ara treure la bandera del valencià (ni ara s'atreveixen a dir-ne català) i de l'ètica professional, quan són els pioners de la tele escombraria, amb programes com Tómbola, i el valencià es limitava als telenotícies i alguna coseta més. Ara apareix Iolanda Marco amb la seva carteta dient el que ja sabíem fa temps, però ells callaven fins abans d'ahir. Per alguna cosa era un canal un amb 4 de share.

Això tampoc treu greuetat a l'actitud feixista i censora del PP. Tot i que tampoc sorprèn: ja havien tancat els repetidors que portaven el senyal de TV3 i multat els propietaris. Està en la línea de carregar-se tot es que faci olor a català, no per canal 9, sinó perquè alguns com l'ABC ja se freguen les mans pensant en tancar TV3, segons ells, una fàbrica d'independentistes.

L'ERE no acceptat, només ha estat una excusa. La realitat és que la gestió política d'aquest canal, nascut per evitar la visió de TV3, ha estat nefasta. Tenien més treballadors que tele 5, Antena 3 i la Sexta junts. Allà, anaven a parar endollats, amics, familiars i saludats del PP a cobrar un sou públic sense que molts d'ells sabessin ni tals sols què hi anaven a fer. A més, com que es veu que eren pocs, extarnalitzaren la producció de programes. Tot plegat convertí C9 en la tele més endeutada de l'estat espanyol.

Diu el PP que prioritzaran els serveis als ciutadans, abans que gastar 40 milions d'euros en la tele. Deixant de banda que C9 era un servei públic (en teoria), és curiós que se recordin ara de les escoles, quan tenen 14.000 alumnes que volen estudiar en català i no poden, perquè el govern del PP no els ofereix plaça. També resulta cínic per part del PP que temporades passades es gastessin més de 100 milions d'euros en pagar drets als clubs de futbol valencians. Diners pagats mitjançant la caixa mediterrania, amb la mediació d'elements encausats a la trama Gürtel.

També està bé que es recordin després dels desastres de les ciutat de les arts, l'aeorport de Castelló, la visita del papa (coincidint amb els desastre del metro de valència, que no va merèixer cobertura per part de C9), la copa de vela, el Cabanyal, la fòrmula 1, Terra Mítica ( amb la prèvia crema de terrenys per urbanitzar) o la ciudad de la luz,  entre d'altres d'altres. Sense comptar que el de valencia és el litoral més trinxat de la península i de tot Europa.

I de tot això què en deia C9? Res. Res de res. Ni paraula de les imputacions de Camps, ni de cap altre membre del PP mai. A C9 tot eren falleres, processons, futbol i "egpana va bien". I seguint la línia blavera del PP, si alguna cosa anava malament era culpa dels catalans.

Ara, els treballadors de C9 ploren, però la realitat és que no es trobarà a faltar la seva vergonyosa submissió al PP. Pel que fa als feixistes del PP, mai van acceptar la correspondència d'emissions amb TV3 i les illes, el que podria haver significat un salt en nombre de potencials televidents, pel que ja els està bé eliminar un mitjà, si com preveuen les enquestes no el podran controlar a partir de les properes eleccions. La seva dèria és no reconèixer la unitat lingüística.

Benvolguts amics, contactes tots, 

El Bloc d'Històries d'Europa

Com alguns de vosaltres ja sabeu, he iniciat un projecte, amb en Jordi Bonvehí, per impulsar el coneixement de la història, concretament de la història d'Europa.  Creiem que és bàsic per a una democràcia sana que les persones exerceixin la seva llibertat,  i per això calen tenir uns coneixements mínims de l'entorn on es viu. I pels catalans, avui com fa mil anys, el nostre entorn és Europa, tot i que no necessàriament aquesta Europa que hi ha ara.

Malauradament, el context cultural històric que ha patit el nostre país, ni tan sols  ens ha permès de conèixer la pròpia història. Encara avui en dia, els ensenyaments obligatoris impedeixen aquests coneixements de l'entorn, imprescindible per coneixes a sí mateix, reduint l'espai d'estudi històric a la mínima expressió. 

I encara aquesta mínima expressió s'obliga a que sigui unidireccional i subordinada completament a l'estat espanyol, o, millor dit, a la historiografia creada des de Castella. Així, els nostres joves, en el millor dels casos,  poden arribar a saber on para el Guadalquivir, i d'altres rius peninsulars (diguem-ne rius per entendre'ns) però són completament ignorats en res més. Per exemple, no saben ni quin riu passa per Berlín, i això que és la capital econòmica actual d'Europa, i no diguem situar l'Elba, el Tet o la Garona.  En casos més greus hem vist exàmens on els alumnes posaven el riu Mississipí a Londres. 

Algú pot pensar què això és anecdòtic. No. No ho és, i és molt perillós, la ignorància és una xacra per a la democràcia. I també per a temes considerants pràctics, perquè els nens catalans rarament s'aniran a ofegar a Sevilla, per contra s'ofeguen als canals de rec de Lleida o se'ls emporten les riuades  del Maresme, perquè ningú els ha explicat aquestes característiques del nostre país, molt menys la formació reglada. Només cal visitar un col·legi, per veure encara els marcs mentals en que es mouen i fan moure els nens. Ja no fan aprendre de memòria els reig gots, però és només el pas anterior, pràcticament no s'ha avançat res. I la llei Wert, i Bolonya, per contra d'avançar, pel camí del retrocés. Avui en dia, que molts catalans es veuen obligats a emigrar a Europa, resulta que no en tenen ni idea de la història dels països on van, i per molt que ens obliguin a conèixer quina és la capital de l'estat  espanyol (la metròpoli colonial) això els servirà de ben poc quan hàgim d'anar a Anglaterra, per posar un lloc.

En temes polítics, també es veuen les mancances en tot tipus de l'ensenyament, tants anys centrat només en inculcar a la força l'espanyolisme, fomentant l'aïllacionisme. Resulta quasi impossible que penetrin conceptes tan bàsics com la democràcia a bona part de l'estat espanyol, i pràcticament, ni tan sols els qui tenen responsabilitats polítiques saben diferenciar els poders legislatiu, executiu i judicial. No coneixen la revolució francesa, no saben què són els estats, no saben com s'ha creat Europa i a sobre critiquen els organismes internacionals quan els piquen el crostó. La ignorància és atrevida.

El nostre projecte, modestament, intentarà d'una forma amena, intentar cobrir aquestes mancances de coneixements de l'entorn europeu d'una forma planera. Coneixements enciclopèdics estan ben coberts a Internet, manquen temes fabricats que expliquin temes concrets, sobretot d'actualitat. I en això ens posarem. Us  animem a tots, per tant, en tant que contactes nostres, a participar d'aquest nou projecte, aportant els vostres comentaris, peticions i suggeriments. 

També estem al facebook i a twitter. 

Us hi esperem!