Propostes per fomentar l'ocupació de CIU a Sabadell

Si hi ha alguna cosa que espanta més que la situació d'avui en dia pel que fa al treball, ja prou greu, és sentir els candidats dir les animalades que diuen amb les que se suposa volen posar-hi fi al problema. Intentaré raonar, i no insultar ningú, cosa que em costa, quan veig que els fatxes, cacics i corruptes llepaculs de sempre estan a l'aguait només per afegir-se a la meva crítica i intentar llançar merda sobre l'altra, l'única forma que tenen de guanyar "suport electoral" gràcies a constants reformes en l'ensenyament i a un fracàs escolar galopant.

CIU de Sabadell, contra els quals no hi tinc res, han fet una presentació de 8 punts per baixar l'atur a la nostra ciutat. I fins n'hi ha que les troben bé. Doncs a mi me posen els pèls de punta! I m'agradaria comentar-ho, perquè, realment, és flipant, i no sé en quin món viuen ni en quina època. El pitjor és que no difereixen gaire d'altres propostes generalitzables. Anem per parts, com va dir Jack l'esbudellador. Punt per punt. S'accepten comentaris, com sempre.

"1. L’Ajuntament hauria d’aplicar tots els beneficis fiscals... "

Independentment que aquestes polítiques acaben als tribunals de la lliure competència, amb els diners públics no s'hi juga. Si realment el fisc és tothom: si els beneficis de l'empresa són privats, les despeses i les pèrdues també ho han de ser. Quan resulta que tots els governs d'Europa s'estan posant les piles, perquè les grans multinacionals no facin servir enginyeria econòmica i paguin els Impostos que els toca (tinguin les seus fiscals on les tinguin) per la seva activitat, aquí es proposa un retorn a la competència de la deslocalització: "veniu aquí que tindreu barra lliure per fer el que volgueu". Pa per avui i fam per demà, perquè quan s'acabin els ajuts aquestes empreses marxaran, i això ja ha passat. No n'aprenen.

"2. L’Ajuntament ha de facilitar l’establiment de negocis"

Més del mateix, però aquesta vegada s'ha d'especificar què és la "finistreta única", perquè amb aquestes afirmacions denoten que és que no en tenen ni repajotera idea. Escolti, vostè podrà posar a Sabadell una finestreta única que faci els tràmits de la Seguretat Social? Oi que no? Doncs per què enganyar la gent? Digui que farà el possible per facilitar els tràmits municipals...i fins aquí, perquè la resta fins que no siguem un estat independent, els ajuntaments no podran oferir una finestreta única de veritat que ofereixi tots els tràmits de totes les administracions. Per això, actualment, l'estat espanyol està al lloc 148 de 189 per crear una empresa i en caiguda lliure. Està per sota d'Albània, Zambia o Gaza. 

"3. Els emprenedors i petits empresaris haurien de tenir una plataforma o pàgina web on puguin..."

Ja hi som! El típic pagerol que acaba de descobrir les TIC (a les quals encara anomena "noves tecnologies") i té la genial idea. Ja imagino els de CIU Sabadell en un Brainstorming, tots a veure què proposem, llavors un diu: "fem una pàgina web!" i tots :"oeeeeee oeo oeo oeeeeeeee". Quina pena.

"4. Els vivers d’empreses municipals hauria d’avançar cap a la cogestió"

Hi ha coses que porten als gens. D'això se'n diu: privatització. Per molt que li diguin "business angels",   segueix sent una privatització. Ni de conya es pot limitar la innovació, l'empenta a les noves idees, a l'interès d'empreses que estan al mercat. Però a qui se li acudiria ficar al  tauró a la piscina de les sardines? Doncs es veu que a CIU Sabadell.

"5. Cal un pla d’ajuda pels autònoms per incentivar que puguin contractar els seus primers assalariats."

Aquesta és de cinisme total. Quan resulta que tenim les quotes d'autònoms més cares d'Europa, proposar "ajudes"o "incentius" és d'un cinisme, d'una hipocresia insuportable.  A Portugal o França durant el primer any, les quotes són (atenció atenció) de 0€! Això sí que seria una "ajuda" i no el lladronici de l'estat espanyol. I no diguem de fer trams segons facturació, no, aquí a pinyó, a pagar tan si et va bé com malament. I pagar a quí? A qui té les competències: l'estat central. Per tant, vendre'ns la moto de que quan està plovent a tot arreu, a casa nostra no plourà, o ens prenen per subnormals o tenen un paraigües molt gran. 

"6. Cal crear un partenariat entre administració i agents socials i econòmics per promoure els polígons industrials de la ciutat."

Aquesta si no la veig no me la crec. Això és com quan Franco inaugurava hospitals com el del Tòrax de Terrassa...quan ja feia anys que la malaltia ja estava quasi eradicada. I a sobre amb l'experiència del nou "polígon d'activitat econòmica de Riu-sec". Un dels fiascos del Bustos, que s'ha acabat  reconvertit en l'enèsima àrea comercial de grans superfícies del Vallès. Quan el que ara es porta són els Clústers (ja podeu buscar la paraula), encara n'hi ha qui està entestat a fer polígons. Per mi que no veuen les notícies de naus buides per tot el país que hi ha .

"7. Caldrà adaptar la formació a les necessitats del món laboral." 

Aquí ja és per plorar. Qualsevol educador sap que el time de formació d'una persona, i el ritme de canvi del mercat laboral, no són iguals. Per dir-ho d'una altra manera: si l'any que ve necessitem, posem pel cas, enginyers, aquests professionals els hauríem d'haver començat a formar fa 5 anys, quan el que es demanaven eren arquitectes i aparelladors a sac.  Precisament per seguir "el que demana el mercat" avui tenim els problemes que tenim. Treball a l'obra amb sous de rics sense saber fer l'"0" amb un canuto? Vinga tots cap allà! Abandonem els estudis! És el que demana el mercat oi? Resultat? Cal que l'expliqui? 

"8. Les polítiques actives d’ocupació s’han de fer de forma concertada entre tots els agents implicats de forma sistemàtica.  "

Bla, bla i bla, i ni ells saben què vol dir aquesta frase. Les polítiques actives d'ocupació, l'objectiu, ha de ser la formació contínua (perquè l'atur hauria de ser mínim), però per això calen empresaris com cal i polítiques que incentivin la conciliació tan familiar com formativa. I d'això, ningú en parla. La resta és el típic paternalisme burgès d'al matí t'acomiado i a la tarda envio la meva filla que és tècnica a fer cursets pels pobrets aturadets.

En resum, un aplec de propostes patètiques, i que realment me fa autèntic por que algú es pensi que poden ser la solució per a res.Per cert, sí, l'encapçalament de l'article va amb segones.

Per una candidatura unitària

Ens estem allargant massa en la decisió de realitzar el referèndum amb l'únic instrument legal que ens han deixat, les eleccions, tot perquè s'està deixant en mans d'uns polítics la decisió de l'organització de la convocatòria. Uns polítics que estan demostrant ser uns curts de mires (tan ERC com CDC), només interessants en les quotes de poder que adquiriran després, immersos encara, lamentablement, en la dinàmica autonomista. Mentre l'estat no afluixa: ens escanya econòmicament, ens fa boicot internacionalment i segueix fent campanya d'intoxicació i mentides; els nostres representants són incapaços de posar-se d'acord per tirar endavant el que hauria  el pas definitiu cap a la independència.

És un error, no fer una llista conjunta. Entrar en la lluita partidista, dóna ales als timorats que no són ni carn ni peix i pretenen encara viure de la sopa boba, com les restes del que un dia va ser el PSC, que s'hi senten còmodes quan no es parla de res més que "d'eleccions", és a dir, de repartir-se el poder de les engrunes miserables que cauen de Madrid. Si s'entra en lluites de partit, el tema principal que és esclarir d'una vegada per totes les majories socials en favor o en contra de la independència, quedarà dissolt en un mar de dubtes sobre les simpaties o antipaties cap a un o altre partit i cap una o altra persona, quan no es tracta d'això, sinó de fer el referèndum que no s'ha pogut fer amb totes les garanties, utilitzant el que la gent convertirà en unes plebiscitàries. En unes eleccions de partits, hi entraren les inèrcies de la gent que "sempre vota el mateix", i hi entraran massa consideracions que no tenen a  veure amb l'objectiu.    

A hores d'ara, el més urgent és fer una sola candidatura, que representi tots els sentiments nacionals del país, i on no hi hagi espai per a l'autonomisme. Que quedi clar, qui són els qui volen continuar amb l'estatus actual d'índex d'aturats, pobresa, invisibilitat cultural i política i dependència, i els qui el volem superar la presó del 75 per crear un estat propi i poder aplicar les nostres solucions als nostres problemes. Les eleccions de partits, ja les farem quan puguem decidir nosaltres al nostre propi estat qui ha de tenir les majories per fer quines polítiques. Pretendre passar pel davant de l'alliberament nacional els programes de partit, no és res més que fer el joc a l'autonomisme, perquè no hi ha actualment cap política de la que necessita la nostra societat que puguem fer sent part de l'estat espanyol. Dit d'una altra manera, l'alliberament nacional avui és la millor política social, és la mateixa cosa, i qui vol separar-les (com fa Iniciativa), només fa que enganyar.

Necessitem més que mai una llista conjunta, i no pas uns simples punts comuns a un programa i cadascú barallant-se pel seu costat. Hem de dir clarament, que ja n'hi ha prou de gestionar la misèria, que l'autonomisme a Catalunya, només ens ha portat a ser espoliats durant 30 anys, i que per això tenim més pobres a Catalunya que habitants té la Rioja. Que ja n'hi ha prou de barracons per escoles, de pagar fortunes en llibres de text cada any, de tenir la ràtio per habitant més petita de funcionaris, de la manca de places en escoles bressol, del tancament de llits a d'hospitals, de la manca de personal docent... tot per manca de pressupost. I no perquè no ho generem, sinó perquè estem pagant la barra lliure d'administracions deficitàries d'altres territoris que es permeten el luxe de donar xecs al seus aturats, de tenir una taxa de funcionaris del 50% de la seva població, de subvencionar el seu material escolar i de fer infraestructures a tort i a dret, sense cap criteri de rendibilitat. Tot això, mentre Madrid oculta i manipula les balances fiscals. Tot i això mentre dia sí dia també ens insulten, ens diuen nazis, i a sobre hem de sentir-nos a dir intolerants i insolidaris, per part dels qui porten vivint del lladronici des de la dictadura, i en molts casos les seves famílies ja hi vivien bé durant la mateixa dictadura.

Conseqüència també de la tardança en fer la llista única, i seguir el nostre camí, és que comencen a desembarcar al nostre país els "progres" que pretenen vendre'ns la moto de "que bé ens estaríem en una espanya diferents". I una merda! I 150 anys de política des de Catalunya avalen aquesta afirmació! Ara... ara que volem marxar, diuen que reformaran no-se-què de la seva constitució. Doncs molt bé, me n'alegro per ells, que reformin el que els doni la real gana (mai millor dit això de real), però pel que fa a Catalunya ja han fet tard. Volem ser veïns, ja no volem que ens redecorin la presó mentre ens continuen robant i insultant, la casta o els milions de persones que van signar "contra los catalanes, bueno, contra el estatuto que eg lo migmo". Si els Pablomos o d'altres volen fer carrera política a Espanya, que la facin, però que deixin de fer servir Catalunya com a rampa de llançament per les seves aspiracions, i que comencin a pujar per mèrits propis, si és que en tenen.

Sense una llista única, es difícil situar a Pablomos al lloc que li pertoca: al costat de Ciumarranos i de la Rosa Diez, i en posicionament pel que fa a Catalunya, al costat del PP i dels fatxes de sempre. Uns populistes més que pretenen viure d'enganyar la societat, a hores d'ara, l'única diferència entre ells és la capacitat d'uns i altres de distribuir sobres. I a Catalunya ja en tenim prou de gent que es reparteixen sobres, els volem fer servir per votar, per molt que als espanyolistes els sembli que si en fem servir tants per votar ells es poden quedar sense per repartir les seves caixes "B" "C" i fins la "Z" i tot.

Cal una llista única ja, és més, caldria que fos sense polítics autonomistes, formada per tècnics que durant un període de transició es dediquessin a muntar totes els estructures d'estat que necessitem per poder resoldre els problemes urgents que tenim: atur, precarietat, pobresa energètica, deute i finançament... que possin en marxa la nostra fiscalitat i tallin l'aixeta que va a Madrid. I amb aquests milers de milions que cada dia marxen i no retornen mai des de fa dècades, començar a muntar un estat del benestar a la catalana: republicana, és a dir, de la gent. 

  

Estratègia i tàctica en la recerca de feina

Hi ha conceptes que formen part del bagatge individual, l'experiència, apresos en contextes completament diferents d'on s'acaben aplicant. Competències, s'anomenen. Aquest és el cas de l'Estratèagia i la Tàctica, assimilats durant temps al món dels escacs, on són conceptes més que normals, però que s'utilitzen al món de la inserció / orientació laboral. Molta gent confon els termes, i ignora als diferents procesos del món laboral, o l'un o l'altre terme. Intentaré fer un resum útil dels conceptes, per exemple per a aquells que estan en recerca activa de feina:

Un dia un gran mestre d'escacs va perdre una partida contra un contrincant clarament inferior. Un espectador va voler saber el motiu:

- Què ha passat mestre? Tàctica errònia? 

- No que va. Estratègia profunda...és el meu futur sogre!

D'entrada, simplificant, podríem dir que l'estratègia és allò planificat a llarg termini i la tàctica a curt termini. Aplicat al món laboral, l'estratègia seria l'equivalent a la planificació i la tàctica a l'organització. Sense una estratègia, la tàctica esdevé un sense sentit, i sense tàctica, l'estratègia esdevé només un desig. Per tant, són dos conceptes que es complementen, tot i que no són el mateix.

Quan fem una recerca de feina, el primer, doncs, que hauríem de fer, és tenir una estratègia, o el que seria el mateix, planificar-nos la recerca. Hi ha dos tipus d'estratègia: una macro (a llarg termini) i una de camí (a mig termini). La macro inclou tots els aspectes de la nostra vida, totes les "peces" que intervenen al nostre tauler (no només la feina ni només nosaltres) i és on s'ha d'incloure els nostres objectius en aquesta vida. La de camí, per anar bé, hauria de ser conseqüent amb la macro, és l'estratègia que anirem seguint per assolir els objectius que ens hem fixat a la macro. Per exemple, estratègies macro serien ser independent, formar una família, assolir un determinat nivell d'estudis, canviar de sector laboral o donar la volta al món; la de camí seria, treballar, sortir, formar-se, fer autoconeixement o preparar-se. La macro són més els desitjos dels  quals en resulten objectius, i la de camí és l'estratègia que seguirem per assolir aquests objectius.

Si estem en recerca activa de feina, hauria de ser perquè volem assolir deteminats objectius macro, i el nostre camí passa per obtenir els recursos necessaris mitjançant la venda del nostre esforç físic i intel·lectual, és a dir, de l'obtenció d'un treball. A la pràctica, es tractaria de posar blanc sobre negre aquesta planificació estratègica de la batalla d'escacs de la nostra vida. Podem fer un document on posem a curt temini (de forma immediata )què volem o sabem fer, a mitjà termini (d'aquí 5 anys posem pel cas) quina serà l'estratègia o què volem aconseguir, i a llarg termini (10 o 15 anys) on volem ser.

El mitjà i llarg termini serien l'estratègia. Això s'ha de fer abans de començar la partida, abans de conèixer el nostre oponent, i evidentment, abans de començar a moure, perquè sinó el que estarem fent és el que en escacs es diu "moure fusta", anirem donant voltes sense sentit i el resultat, evidentment, serà decebedor. O en el millor dels casos, simplement ens cansarem de "buscar"i no arribar mai enlloc...perquè tampoc hem fet una planificació del que cerquem. 

Per moure'ns ja, amb el que tenim, a curt termini, entra la tàctica. La tàctica ha d'estar en relació directa amb els objectius que ens hem marcat. És a dir, un cop començada la partida ens hem de saber moure per acoseguir allò que volem. Una bona tàctica depen sempre del coneixement de l'entorn en què ens movem, dels contactes que tenim, dels canals de recerca de feina que coneixem i de les eines que fem servir. Quins canans i quines eines farem servir per a la recerca de feina determinarà l'èxit de la nostra estratègia. Conèixer els idiomes oficials, els transports i els horaris, les normatives legals del nostre sector, i evidentment l'estat del mercat laboral, ens facilitarà molt la tàctica a seguir per aconseguir una feina. Normalment, de tot això, majorment només es coneix "fer un currículum". I amb això no n'hi ha prou.

Com va dir el Gran Mestre d'escacs Max Euwe: "l'estratègia requereix pensar, la tàctica requereix observar". La majoria de persones que "cerquen feina" no tenen una estratègia i malgasten esforç. Sortir a lliurar currículums porta a porta és esgotador, té un abast geogràfic molt limitat i , sobretot, no aporta res a l'empresa que el rep. A ningú li agrada ser un plat qualsevol que només es mereixi una fotocòpia calcada a la del veí, que està en un sector que no té res a veure amb el meu. Normalment, amb aquest tècnica, qui cerca feina l'únic que aconsegueix és frustrar-se.

Per fer una recerca activa de feina, primer hem de posar les peces a lloc i tenir una estratègia. Hem de tenir paciència, constància i ser organitzats, no s'hi val sortir al carrer a fer la perdigonada. Hem de tenir en compte tots els canals de recerca de feina, totes les eines disponibles, i per molt que tinguem una idea, no s'hi val fixar-se només en una part del tauler de joc, cal tenir-lo tot ell present, tots els sectors que hi intervenen: el mercat laboral. Dit d'una altra manera més planera, si surts a buscar feina de paleta, ja saps que no en trobaràs o molt poca. I si vols ser dissenyador d'interiors, i no tens estudis, també veste'n oblidant. Cal ser realista, hem d'haver fet un exercici previ d'autoconeixement. Si no sabem ni col·locar les peces a lloc, no podem aspirar a sortir a jugar com si res. Cal observar.

Malauradament, molta gent s'embolica en mobiments tàctics sense seguir cap estratègia, tot esperant que soni la flauta ni que sigui per casualitat. I actualment passa que no sona ni a la de tres. Per exemple, volen tenir un currículum sí o sí, i deprés passa que no saben què posar, perquè no ha nrumiat abans, no han fet planificació, no tenen cap estratègia. Dèiem que molta gent confon els termes. Per exemple, aplicant terminologia de la planificació a l'organització quan la tàctica requereix lògica aplastant, el que pot ser, pot ser, i el que no pot ser no, pot ser, i a més és impossible. Molta gent cerca feina "del que sigui" i "del que surti", quan no ho sap fer tot ni li surt mai res, però entrats en la dinàmica de la tàctica, perdem la perspectiva i acabem posar-nos nerviosos.

Doncs, en resum, per aquest problema no hi ha solució. Si n'ho ha fet la feina prèvia quan es podia, s'haurà de fer quan toqui. Les urgències es poden, a la fi, alleugerir amb una feina (en el millor dels casos) que serà de supervivència, però al cap d'un temps es tornarà a estar de la mateixa forma i si no hem fet tot el que he descrit a dalt, es tornarà a estar igual de perdut un altre cop en els camins de les tàctiques. Un altre tema, són la gent que cerca, però en realitat no volen trobar  i que fan servir tàctiques dilatòries, una mena de placebo per autoenganyar-se dient-se que ells" cerquen, però no troben". Conseqüència, tot plegat, de no haver fer una feina prèvia real de tàctica basada en una estratègia.







. 

Tremola si una empresa diu: "tots hem de fer un esforç"

Quan una empresa a Catalunya, el seu cap, o el seu representant, diu a la seva plantilla que "tothom ha de fer un esforç" és per posar-se a tremolar. Perquè vol dir que l'esforç l'haurà de fer el treballador i prou. Al nostre país, la cultura empresarial llueix per la seva absència, i això es nota en el tracte cap al capital humà. Tenint en compte que cap empresa és una ONG, el seu objectiu és guanyar diners, és evident que perquè l'empresa vagi bé, els seus treballadors han d'estar bé, però poques vegades això es posa en pràctica.

Malauradament, aquí només una empresa recorda que "tothom ha de fer un esforç" quan les coses val mal donades, quan les coses van bé (o anaven) ningú se'n recorda de dir que "perquè l'empresa surti endavant, tothom ha de posar de la seva part". Quan les coses van bé, els treballadors tenen el seu sou i a córrer, mentre que els beneficis només van a parar a engruixir les butxaques dels propietaris, els quals, mentre te van dient que "tothom ha de fer un esforç", gaudeixen de minyones, 4 nens, una casa a la part alta de Barcelona, segona residència i es permeten el luxe d'anar-se de vacances. 

Fins aquí parlaríem d'hipocresia, el cinisme comença quan, amb l'excusa de "tots hem de fer un esforç" comencen a retallar drets i sous dels treballadors, i a sobre amb promeses de "quan les coses tornin a anar bé", "farem" i "tornarem a". Promeses difícils de creure tenint en compte els antecedents, basades en uns futuribles i normalment sense que hi hagi res per escrit de pel mig "per fer les coses amb confiança". Amb aquestes pastanagues, la realitat és que als traballadors, que no gaudien de cap avantatge quan les coses anaven bé, ara veuen els seus sous retallats i les seves condicions laborals empitjorades, i tot a canvi de vagues promeses acompanyades, per més inri, d'un mal dissimulat "si algú vol marxar...".

El summum arriba quan aterren  "els professionals",  els "especialistes", estil Pulp Fiction: consultors, inversors i d'altra fauna fracassada que a manca d'iniciativa per crear i gestionar els propis projectes es dediquen a dir als altres el que han de fer. Aquests voltors, tenen formes molt curioses d'aixecar empreses, d'entrada informant amb treballadors que si fos per ells l'empresa s'hauria de tancar (això per aixecar els ànims) per acte seguit passar a la teoria de la cullereta a la butxaca, això si, després de profuns estudis de viavilitat.

Us indico les accions d'un cas real presses per reflotar una empresa per part d'un d'aquests genis de l'economia productiva:

1. Fan fora les dones (això es veu que ho aprenen a Esade)
2. Col·loquen un familiar seu, normalment un inútil, endollat a l'empresa que es vol reflotar (això es veu que ho aprenen de la política d'estat)
3. El personal de teletreball se'l fa tornar a l'oficina (no hi ha res com les antigues fàbriques del s XIX)
4. Reorienten el negoci (vol dir que qui era més econòmic d'acomiadar o acavaba contracte, fora)
5. Inverteixen en redecorar l'oficina, portes quadres i canviar taules de lloc
6. Després de fer fora gent, contracten més personal per controlar els horaris del personal que queda
7. Es canvien els horaris del personal, per poder-los vigilar, malgrat no vagin bé als afectats
8 .Es canvien les condicions també de sou (rebaixes de sou) del personal, perque s'ha de pagar les portes noves.
9. Es reordenen els comandaments, i l'estructura. Sota la premisa "entendre la filosofia de l'empresa"se posa en pràctica la teoria de la piràgua de forma que quan entra una feina s'ha d'acabar contractant externs (que surten més cars que el personal propi)
10. Com que estranyament i de forma aparentment sorprenent, sobretot després d'haver pres totes les mesures anteriors, l'empresa no acaba d'arrencar, segurament (diuen els "experts") s'arriba a la conclusió de què els gestors no han aplicat bé les instruccions dels "professionals".

Curiosament, aquesta nocultura empresarial està estretament lligada a una de política. Amb l'excusa de la crisi, ens diuen els polític que "tots hem de fer un esforç", i ho diuen mentre s'apugen el seu sou ells mateixos, prenen gintònics subvencionats i passen els seus menús via pressupost (també a un familiar endollat) de forma que surt més barat dinar al congrès que als menjadors escolars, els pares dels quals han de "fer l'esforç per reflotar les arques de l'estat".

Tots hem de fer un esforç, però sembla que com sempre alguns més que d'altres, i sobretot, només quan les coses van malament. Quan les coses van bé, només van bé per uns quants, i quan van malament, només van malament per a la resta que no són aquesta minoria.

Feina i formació

Quan les ETT "donaven feina", ja havia qui veia
que fomentaven l'atur i el treball de mala qualitat

Un cop més ens hem de sentir a dir que hi ha hagut una rebaixa (superdescens diuen els mitjans de comunicació) de 13.000 aturats en les llistes del SOC, quan hi ha més 600.000 aturats a Catalunya. 100.000 menys aturats a l’estat, de 5 milions. Permeteu-me arrodonir,  perquè  com seria fàcil de veure, amb aquestes magnituds de tragèdia no ve de 50.000 aturats amunt o avall. Estem parlant d’oscil·lacions en percentatges (que a TV3 per cert no han comentat) no difícils calcular del 2%. Perquè ens entenguem, tècnicament per sota d’un 4% el moviment és nul. Però sembla que aquí s’havia de compensar les notícies d’ahir en que ens tornaven a recordar la realitat palpable, que tot puja: gas, llum, peatges, transports, tot.  

El principal problema de tota aquesta política d’aparador es que se segueix sense voler reconèixer la realitat. A veure, la pregunta del milió: quin sector seria capaç d’absorbir aquest volum d’aturats? Fàcil: cap. D’entrada,  l’estat espanyol té atur estructural. Ni quan es deia que l’estat espanyol anava bé, hi anava, doncs havia un 8/9% d’atur. Amb aquests percentatges d’atur, per entendre’ns, Alemanya va començar a prendre mesures econòmiques, mentre aquí sortia l’eslògan “españa va bien”. Per això ara estem com estem, perquè quan aquí tothom (gairebé tothom) s’endeutava com bojos en hipoteques salvatges i cotxes, a d’altres llocs es feien polítiques socials i de foment de la formació, amb reformes en l’ensenyament professional, per exemple.  

Quan l'okupació era denunciar l'especulació immobiliària
i et deien "que es facin una hipoteca com tothom"

Durant tots els anys de la bombolla immobiliària que deien que no havia, es veia que havia fracàs escolar i no es feia res, es veia que no se fomentava el treball de qualitat i no es feia res, es veia que es rebia immigració en condicions deplorables i no es feia res; segurament perquè a alguns polítics ja els va bé que la gent no pensi,  que a les ETT els va bé que els treballadors no puguin defensar els seus drets i que a molts empresaris els sous baixos dels immigrants els anaven molt bé per augmentar els seus beneficis, tot sovint a costa d’accidents laborals mortals. Actualment, amb més de 4 milions d’aturats a l’estat (reconeguts, que segurament en són més), les polítiques d’inserció s’han reduït a menys de la meitat i si el fracàs escolar s’ha de resoldre a força d’anar rebaixant continguts, malament anem.  Per acabar de completar el panorama, en contra de reforçar el servei de col·locació públic, es privatitzen els aturats, convertint la seva possible inserció en un negoci per a les ET... perdó, “col·laboradors del SOC”.  

L’única forma de sortir d’aquí és amb temps i formació. Temps, perquè tot el que no s’hagi fet fins ara, no es farà sol de la nit al dia de forma miraculosa. Qui hagi deixat de treballar en edat adolescent per anar a l’obra, no es traurà una formació decent com a mínim en anys, i si vol i si pot. Si vol, perquè hi ha molta gent mal acostumada a sous inflats de la construcció, sense una formació que el justifiqui; i si pot perquè la formació és cara (i encara l’estan encarint més) i la manutenció recau sobre unes famílies que sovint també estan a l’atur. La formació és indispensable per a trobar un bon lloc de feina, l’ideal seria que els llocs de treballs fossin de bona qualitat i per això calen professionals qualificats. A hores d’ara, ja sembla que més o menys tothom ha descobert que entre els titulats superiors l’atur disminueix percentualment, una altra cosa és si la feina és del nivell de la formació del treballador, que normalment no.

Quan la cultura encara s'havia de fer
alternativament, però sense un 21% d'IVA

Aquí també es cometen encara errors com subordinar la formació a les necessitats del mercat laboral,  perquè no van al mateix ritme. No es pot dir “ara necessito enginyers” i que caiguin com per art de màgia d’un arbre. S’hauria d’haver dit a la gent que estudiés enginyeries quan s’aconsellava que fessin “coses amb futur”, com formació professional en administratius. Es necessiten anys per formar un bon metge o un bon programador, no es poden seguir les pautes del mercat laboral, perquè sempre arribaràs tard. I això s’ha fet i encara es fa, no falten els  “t’aconsellem en el que demana el mercat laboral”, fa 5 anys demanaven arquitectes a dojo. I vinga, tothom a estudiar arquitectura com bojos! Resultat? Va arribar la crisi i ara tenim una d’arquitectes que no sabem on ficar-los... bé sí, al Brasil els qui poden i tenen sort.

És a dir, que ens hem gastat una pasta immensa en formar uns professionals que han de tocar el dos per poder treballar i que ara dels seus coneixements se n’aprofitaran d’altres societats. S’ha de fomentar la formació en base al que agrada fer a l’alumne, a les seves capacitats i sobretot fomentar la seva iniciativa, no dirigir ni orientar cap a un mercat laboral que no sabem mai com serà quan aquella persona acabi la seva formació. Per molt que els empresaris sempre plorin “perquè no tenen personal qualificat”, perquè si el paguessin bé i al preu i les condicions que toca ja veuries si el tindrien. Avui en dia l’àrab és necessari, qui ho va preveure això? Si avui es decideix, que certes coses no cal estudiar-les “perquè no són rentables” o “el mercat no les demana” ens estem limitant en les opcions de futur desenvolupament.  

Sovint les necessitats del mercat laboral, diuen en to negatiu, van per una banda, i la formació, per una altra. És com ha de ser. No han de ser dues línies que vagin superposades, sinó paral·leles, això sí, en una mateixa direcció, però independents. El problema avui no és que no siguin independents (ho són, però cada vegada menys) sinó que no van en la mateixa direcció. Mentre el mercat laboral demana iniciativa, capacitat d’aprenentatge, LLL i cada vegada és més temporal i global; l’ensenyament segueix la rigidesa centralista del control de continguts, la preeminència de la memorística per contra de la crítica, i les pautes culturals que es transmeten segueixen sent les de la “cerca’t una feina per a tota la vida (com el pare com el iaio)” i la proximitat. Proximitat, a més, en bona part obligada per uns transports públics cars i deficients i una manca total de foment en l’aprenentatge d’idiomes útils per trobar feina com l’anglès o l’alemany.  

Per canviar tot això, ja no valen les mateixes polítiques que fins avui, les que ens han portat al desastre. Primer de tot, cal que Catalunya pugui decidir el seu futur. I després aplicar polítiques racionals. Per començar amb la formació, perquè d’una bona formació en depèn la qualitat democràtica d’una societat, no les necessitats d’un mercat de treball. I d’una bona política, fruit d’aquesta major formació se’n desprèn la meritocràcia, per contra de la partitocràcia que hi ha ara que faci el que faci no té conseqüències a les urnes. Aquests canvis haurien d’afectar a les mentalitats, centrant la cerca i la formació de la persona en l’autoocupació: no en que “els hi donin” una feina, sinó en “crear-se la feina”. No hi ha res més patètic que veure un d’aquests que surten dient pels mitjans que parlen 4 idiomes, tenen 2 màsters, 4 carreres i “no troben feina”. Però qui els hauria de donar feina a aquesta gent? Superman? Si no són aquesta gent superformada els qui saben què falta, què es pot fer i què no, malament anem, imaginem la resta. Han estat molts anys de subordinació a la mentalitat espanyola de que ens ho donin tot fet, “fes-te funcionari, cobres i no treballes”, aquella mentalitat de la subvenció (a les empreses i als bancs, en compte de a les persones) i d’esperar que et toqui la loteria mentre mires el futbol i llegeixes les aventures de la cort a Botswana. Catalunya té (o tenia) una altra cultura de l’esforç, i esperem recuperar-la per ensortint-nos tots plegats.

Les dades d'aturats

Ens prenen per idiotes, i el pitjor és que en molts casos cola. Aquest podria ser el resum d'un article que parlés de les dades sobre l'atur a l'estat espanyol. Quantes vegades no haurem sentit frases d'aquestes, les últimes aquest mes a TV3 sense anar més lluny: “al febrer l'atur ha pujat, però menys que al febrer de l'any passat” o (aquesta també m'agrada manta) “l'atur es desaccelera” i aquesta altra: “el creixement interanual de l'atur a Catalunya percentualment és inferior al de la resta de l'estat” per no parlar de les dades (diguem-ne dades) que volen ser optimistes, tipus: “tenim 100 aturats menys”.

A veure, perquè sembla ens hem begut l'enteniment, apliquem la lògica més elemental abans d'entrar a valorar què hi pot haver de cert en aquestes dades. Al febrer hem tingut menys aturats que al febrer passat, perquè hi ha menys gent treballant que es pugui quedar aturada. I serà el febrer que menys hagi pujat l'atur des de l'any 2007 segurament, perquè cada cop hi ha més gent aturada. Més clar: Quan l'atur sigui del 100%, tota la població activa, el creixement de l'atur serà 0. Visca! Ja hem “desaccelerat” del tot el creixement de l'atur! Obrim les ampolles de cava! Això recorda com quan es va dir que tallant els arbres evitaríem els incendis forestals, que ens feia tanta gràcia perquè era als EEUU.

I després es fan comparacions amb les mitjanes d'atur de la resta de l'estat, i arriben a la brillant conclusió que a Catalunya el creixement de l'atur és inferior. No serà que en tenir menys població l'augment de l'atur es “desaccelera”? Però és a nivell local on ja es vol filar tan prim que la dada s'acaba convertint en aquell full que talla els dits, que sí tenim més 70 aturats, menys 10....i només els falta afegir el dia, l'hora i el minut, perquè es clar, quanta gent passa en un dia per una oficina de l'OTG per canviar el seu estat laboral? Més de 100? Segur que sí. I més i tot.

A aquestes reflexions, que ens haurien de fer pensar en com ens empassem acríticament declaracions de l'estil:”la crisi està remetent, no es nota, però està remetent”, cal afegir altres aspectes tècnics. Per exemple, d'entrada, estar inscrit com a demandant d'ocupació no és obligat. Per tant, només això ja valdria per desacreditar qualsevol dada extreta de l'OTG. Després, estar inscrit no vol dir que et comptin com a aturat, encara que ho estiguis: tots els qui participen en qualsevol pla formatiu o d'inserció queda automàticament suspès de demanda, el que vol dir que no comptabilitza per a l'atur mentre està fent la formació o el que sigui. No s'han fixat que s'acostuma a donar les dades de l'atur un cop ha començat algun pla d'aquest, estil FOAP? I estaríem parlant d'uns quants milers d'inscrits.

I encara més, quanta gent,cada cop més, està donada d'alta de la seguretat social, l'altra font de dades, però no té feina? Per exemple: molts autònoms es paguen i van malvivint, perquè donar de baixa l'empresa és una pasta enorme, però en realitat no tenen feina, encara que tampoc compten com a aturats. I així podríem seguir. I és que ja no ve de milers d'aturats amunt o avall en un mes o en un any, amb milions de persones sense feina és còmic parlar de milers, quan del que hauríem d'estar parlant són de milers, però de milers de llars que tenen tots, absolutament tots, els seus membres a l'atur.

I mentre passa això del que no és parla és que l'atur a l'estat espanyol és estructural, és cultural i és efecte de la manca d'inversió en educació, en formació contínua i en l'ajuda a al creació d'empreses. Som tercermundistes a l'hora del temps que es necessita per obrir un negoci: quan a Europa es triga dos dies, aquí ens podem estar fins 3 mesos intentant obtenir permisos i llicències d'aquí cap allà en un laberint burocràtic impresentable.

Amb un atur disparat del 20% s'ha de prendre mesures dràstiques, no parlar de 100 aturats més o menys. A Catalunya encara és pitjor no tenim les competències necessàries, necessitem un estat, perquè està vist que amb l'estat espanyol només podem tenir són estadístiques maquillades, és a dir, mentides.