Les magufades negacionistes

Des que la revolució il·lustrada de la raó i la lògica al segle XVIII van bandejar les idees divines o de prova indemostrable, que la filosofia intenta posar ordre al terme "ciència". Karl Popper, el gran especialista, apostava pel mètode hipotètic-deductiu, basat en la proposta d'hipòtesis seguides de la constatació o recerca de proves i la corroboració (o no) dels enunciats proposats en funció a l'experiència prèvia. Perquè l'observació necessita d'un marc previ de referència que l'orienta. 

D'aquesta manera, "la veritat" esdevé allò que hom pot provar fefaentment, amb l'única limitació de les possibilitats i coneixements tècnics de la seva època. És a dir, no perquè Einstein desenvolupés la teoria de la relativitat, vol dir que Newton fos menys científic. O ara disposem d'ADN i és impossible "colar" familiars falsos. 

En resum , que "la veritat" és el coneixement científic acumulat en cada moment històric. Paradoxalment, la seguretat que ofereix la nostra societat basada completament en la creença en la raó científica, està generant grupuscles de terraplanistes, antivacunes o negacionistes de la pandèmia, que neguen la raó i l'evidència científica. Els historiadors patim la plaga dels pseudohistòrics, que també fan servir les mateixes estratègies que els esmentats negacionistes per a estendre les seves conspiranoies. Són els anomenats "magufos", terme que barreja els mots "mag"i "ufòleg"per definir els seguidors d'aquestes teories estrambòtiques, com els qui van fer les pintades d'aquests dies a Sabadell.

El filòsof argentí Mario Bunge va crear un decàleg per detectar aquestes  actituds anticientífiques que comparteixen aquests venedors del segle XXI de pocions màgiques per fer créixer els cabells. D'entrada, invoquen conceptes immaterials o inaccessibles, de forma que la constatació esdevé impossible. En aquest cas la conspiració. Els negacionistes de la pandèmia, per exemple, han adoptat el discurs antivacunes del "que t'implanten un xip". Algú alguna vegada ha detectat que li han posat un xip? Ha xiulat en un arc o li han dit "portes res de metall" sense saber-ho? Realment algú pot creure que hi ha una conspiració mundial per implantar xips a tothom? Doncs es veu que sí. Evidentment, no se sap quin seria l'objectiu de magna obra, ni molt menys s'explica el motiu pel qual s'hauria de fer tenint televisió. Almenys, tot el personal mèdic hauria d'estar implicat, més els fabricants, més els distribuïdors..i ningú s'hauria adonat de res. 

No té lògica, però no importa, perquè un altre element del decàleg és que són teories dogmàtiques. Se sostenen simplement per la creença cega i acrítica dels seus seguidors en els seus postulats. Per això ni evolucionen ni són compatibles amb cap ciència. En aquest sentit, els magufos s'assemblen molt a una religió o una secta. Aquest fet facilita un altre element del decàleg, els seus postulats són fàcils. Qualsevol pot convertir-se de la nit al dia en un "expert" en una matèria sense esforç ni estudiar, sigui història (qüestionant esdeveniments o fets contrastats), sigui medicina (neguen l'efectivitat de les vacunes o negant la pandèmia) o qualsevol altre ciència.

No deixa de ser inquietant que en la suposada societat del coneixement, on la quantitat d'informació existent a l'abast  de tothom és inabastable, es multipliquin seguidors de teories anticientífiques que esborren d'un cop de ploma el coneixement humà acumulat almenys des dels últims 2 segles i mig. Les pors a un futur incert, la necessitat d'atenció individual en un món hiperconnectivitzat a les xarxes socials, o altres fenòmens podrien explicar l'auge d'aquests moviments negacionistes, però no vull que els psicòlegs o els sociòlegs m'acusin de dir magufades. Com a historiador, només constatar que les teories de "grans conspiracions mundials", totes mentides, van ser virus socials perillosos que van generar els pitjors dels totalitarismes de l'època contemporània, des dels famosos protocols dels savis de sió, al judeomasònico.    

Chichimecas, chachapoyas i pseudohistòria

Sí, el primer cop que vaig sentir el nom d'aquests pobles precolombins jo també vaig riure, com segurament ha fet el lector d'aquest article. Els chichimecas (o txitximeques si voleu) eren la denominació despectiva que els asteques donaven als pobles que consideraven primitius del nord de l'actual Mèxic. Efectivament, la paraula castellana chichi per definir els genitals femenins vol dir vulva, però per molt que ho pugui semblar el seu origen no és el chichimeca, sinó el quítxua, llengua parlada als Andes pel inques. 

Poblat chachapoya de Kuelap, no és un poblat celta. Tot i que
els pseudohistòrics ho podrien dir aplicant el seu mètode,
el de Jaimito:"con los dedos de las manos, los de los pies,
la polla i mis cojones suman 23" 

Això incloïa l'actual Perú, on es va desenvolupar també la cultura chachapoya. I no, la regla de tres no funciona. "Poya" no és una paraula chichimeca. Tampoc del quítxua. Encara que el nom chachapoyas deriva del quítxua (no se sap com es denominaven a ells mateixos), el mot castellà polla té un origen molt més prosaic. Literalment, és perquè és el que es troba a sobre dels ous, i d'origen ben llatí, com el pollastre. Altres llengües com l'anglès segueixen la mateixa lògica i l'anomenen cock. En català existeix la paraula polla, però amb el significat directe de gallina jove, com a sinònim de penis erecte és un castellanisme.

Tampoc la temptació de chacha s'aguanta, perquè prové del terme castellà muchacho amb l'arrel mocho (Coromines), en el sentit de dur el cabell curt o rapat, especialment en els nens. Sí que de l'Amèrica central colonial ens retornaria l'abreviació chacha per referir-se a la nostra "dona de fer feines", però sense cap relació ni amb el nàuhatl (d'on sí que provenen altres mots com xocolata, tomata o hule) ni molt menys amb els pobres chachapoyas.    

Per què dic això? Internet ha facilitat l'aparició d'una nova espècie "d'investigadors" (holmes ratolinus), sense els més mínims coneixements històrics, a la recerca del que anomenen proves que justifiquin els seus apriorismes tot anunciant "grans descobertes" a ritme de samba. Algú els hauria de dir, abans de res, que sí ho han pogut trobar a la xarxa ha estat  perquè, el que fos, ja era físicament en possessió d'algú que ja l'ha llegit, escanejat i pujat a un servidor. Però ves, aquí rau una de les primeres premisses dels pseudohistòrics: ells són uns grans il·luminats que són capaços de veure la veritat allà on la resta del món, o forma part de grans conspiracions totpoderoses o som rucs. No hem sabut, en llarg de generacions d'experts, veure res, allà on ells a simple vista han fet la gran descoberta.

Una de les proves de les teories pseudohistòriques per a justificar la paranoica i innecessària, així com intranscendent a nivell històric, catalanitat de personatges universals, o altres teories, és la suposada similitud de paraules.  Censors inquisitorials castellans que haurien hagut de viatjar enrere en el temps per falsificar documents, després deixarien malament la feina perquè ells la trobessin. Amb tot, l'argument indestructible que fan servir els pseudohistòrics és el següent "a que se semblen?". Irrefutable. Dècades de treball científic a les escombraries, davant del fet que Sancho Panza seria Panxo Panxa, Lope Tocho seria Pep Totxo, o que els Camps Catalàunics eren Catalunya, perquè les paraules medievals castellanes fenestra o voltar se semblen al català actual.    

D'aquesta manera els pseudohistòrics argumenten la suposada catalanitat de personatges històrics com Cervantes, Da Vinci, Erasme de Rotterdam, Jheronimus van Aken, l'origen del mot Catalunya, o l'existència del suposat  imperi universal català.  Evidentment, quan sento aquestes teories de "paraules semblants" no puc evitar que em vinguin al cap els chichimecas i els chachapoyas. 

Fa molt de temps que Franz Boas va determinar el particularisme històric: "un mateix element etnològic pot donar-se independentment en diferents cultures amb significats completament diferents". Ell va estudiar per exemple les màscares. Però el mateix es podria aplicar a qualsevol altre element cultural, la semblança del qual no determina que obligatòriament hagin de tenir relació. La visió lineal etnocèntrica, de què tot ha de passar per un únic element central i primordial (el xovinisme calcat dels castellans del que parla Stefano Cingolani), que estava lligat als famosos tres estadis (salvatgisme, barbàrie i civilització), fa temps que és una concepció de l'evolució humana superada.

La història és una disciplina científica que es basa en el rigor en el tractament de les fonts, un mètode de treball basat en la hipòtesi, i sobretot l'ètica de qui la practica. Intentar jugar a la semblança de mots, per colar-lo com a prova històrica, no deixa de ser un chachapoya sense sentit.  

Pseudohistòria de manual

Aquest llibre apareixerà al febrer per
demuntar la mentida de la pseudohistòria

Aquesta entrevista del Diari de Girona, és realment un manual de pseudohistòria. Només cal repassar-la per adonar-se de què s'ho inventa tot. Repassem l'entrevista que podeu veure aquí: https://www.diaridegirona.cat/ultima-dia/2016/02/27/cid-no-persona-sino-llinatge/769881.html

La primera cosa que té la pseudohistòria és la tria de temes, com que en realitat del que es tracta és de tenir ressò mediàtic i fer remoure el merder polític, els personatges suposadament descoberts sempre han de ser prou coneguts i signficatiu perquè facin l'efecte. En aquest cas, el Cid. Resulta que segons aquest senyor que se fa passar per historiador, "investigador "de l'ínclit INH, també era català, i no només això, sinó tot el seu llinatge.

La primera pregunta l'entrevistador va directe:

"Va tenir una revelació mentre dormia o va trobar algun document inèdit que demostrava la catalanitat del Cid?"

Però aquesta gent de l'INH semblen com testimonis de Jehovà, se saben el discurs que han de deixar anar a la perfecció. Atenció a la resposta:

"És una tasca de temps, abans de publicar el llibre vaig estar deu anys investigant. Com vaig fer amb Cervantes."

És a dir, no respon! Fixeu-vos que la primera pregunta, precisament, fa referència a d'on ha sortit la necessitat d'estudiar aquest personatge, i en tot cas, quina seria la importància. Com que la resposta el deixa en evidència, tira pilotes fora i remarca el suposat molt d'esforç que li ha representat. Clar, no sabem quantes hores al dia dedicava durant aquests 10 anys, en tot cas, una carrera, més el màster, més el doctorat, són quasi 10 anys, i hi ha gent que ha dedicat tota la seva vida a estudiar biografies com la del Cid. 10 anys no és res, i més si no és capaç, com aquí, d'aportar cap nova documentació ni prova. Però seguim, li pregunta amb un evident to conyeta, al qual ja hi estan acostumats:

"Ah, Cervantes també era català?"

La resposta és de polític:

"En realitat es deia Servent i va escriure El Quixot en català. Han volgut esborrar Catalunya de la història."

Fixeu-vos que ja no parlem del Cid, sinó de Cervantes. I ja treu al vent una hipòtesi encara més bèstia, també sense demostrar. A saber, que tota la història de Catalunya hauria estat esborrada intencionadament per Castella durant segles. I això sense deixar rastres...o sí, els que ells haurien descobert, perquè dècades d'historiadors i investigadors professionals, que es veu que són imbècils, no s'havien adonat, i ells en 4 dies com qui diu, sí.

Evidentment, no aporta cap prova de cap de les 3 afirmacions que fa. Però fixeu-vos que ja té la base per negar qualsevol argumentació en contra: "...com que ens ho amaguen".

"Tornem al Cid, que em fascina"

La resposta està en la línia, d'anar treient temes i barrejar-los, perquè qualsevol es perdi.

"Com li deia, el llibre és fruit de molts estudis, i no és casual que el subtítol sigui «Com i quan els catalans van fer Espanya». La reconquesta no va començar a Astúries sinó a Nimes, i el que coneixem com a «gots» en realitat són occitans, o sigui catalans."

La primera frase és per guanyar-se la confiança i acceptació, perquè l'entrevistador assenteixi. Qualsevol venedor sap que cal fer dir "sí"a un comprador almenys 3 vegades abans de colar-li un producte. Aquesta és la part d'"aquí he vingut jo a parlar del meu llibre", que de seguida surt. Recordem que aquests invents, al final, són un escura-butxaques. De pas, es treu dues afirmacions gratuïtes més, a les quals tampoc aporta cap prova, de fet, ni tan sols venien a raó de res, simplement les deixa anar. A més, són mentides palpables, com la de que els gots (un poble germànic, i del qual se'n conserven les restes d'alemany més antic que existeixen escrites) en realitat serien els occitants. Cal recordar que els gots arribarien a la Península al s IV, després de travessar mitja Europa, i els occitans no apareixerien fins la resta de poblacions romàniques fins passats 2 segles, sent població romana autòctona!

"O sigui que la famosa llista dels reis gots era una llista de reis catalans?"

La meitat eren de Tolosa, després n´hi ha 4 o 5 que eren comtes de Barcelona, i només la resta eren de Toledo, on per cert no es parlava castellà.

A veure, "senyor investigador que ha estat 10 anys mirant-se aquests temes"...eren 4 o eren 5? I si us plau, que algú li expliqui la diferència entre rei i reialme.

Aquí fins i tot l'entrevistador s'adona que si accepta qualsevol tema de negació, de prova indemostrable, qualsevol cosa pot colar:

"Podria reclamar la catalanitat de Don Pelayo: voldria dir que Espanya no existeix, tot és Catalunya."

 "Don Pelayo? Fins i tot a Castella dubten que existís. Molts fets que se li atribueixen en realitat van tenir lloc a Llívia. Després es va barrejar tot i en van fer un mite espanyol."

 Més veritats a mitges, és cert que la seva existència real està en dubte perquè no està prou documentada...però precisament per això les afirmacions sobre Llívia són realment d'embolica que fa fort, i novament sense proves. Això sí, no perd l'ocasió de deixar anar el comentari polític sobre Espanya de cara a la galeria de seguidors hiperventilats .

"Ara digui´m que el Cid no era de Vivar sinó de Biure d´Empordà."

Aquí ja es tira per la finestra i comença a vomitar. Un llinatge català de l'Urgell amb un nom procedent de l'àrab? Quan tots eren noms germànics (Guifes, Ramons...)? En fi, evidentment, sense proves, novament, però ara ja tan li és, ja ha deixat anar el més important: la teoria conspiratòria, el victimisme (que la culpa de tot és de Castellà i Espanya) i sobretot publicitat del seu llibre.

"He, he. El Cid no va ser una persona sinó un llinatge català, va començar amb els comtes d´Urgell i va continuar amb els de Cabrera, a Girona. El Cid anava passant de pares a fills."

  "Com «El hombre enmascarado»"

Un altre cosa que els delata als pseudohistòrics és que són experts en absolutament tot: historiadors, investigadors, lingüistes, i de totes les èpoques: després de fer un repàs alt medieval, ara resulta que també és lingüista. I tot això en 10 anys.

"El Cantar de Mio Cid no té cap mètrica ni rima, sembla que s´hagi escrit perquè sí. En canvi, n´he traduït fragments al català i surten versos exactament de 10 síl·labes amb l´accent a la sisena. És la mètrica que s´utilitzava en tots els cantars que es feien a Narbona. Va ser escrit en 
català."

I arriben els moments de les conclusions, ara ja exposat, només es tracta de rematar. Que et treuen un personatge que ni saps qui és? Tan és, pilotes fora, "és espanyolista". I? I els arguments històrics on són? Per molt espanyolista que fos, això ni li treu ni li dona raons. Arguments? Cap ni un, era espanyol i llestos. De veritat, que no sé per quins set sous anem a les facultats a estudiar, "I Hobsbawm?" "Res home, un anticatalà de nassos", i llestos tu.

"I els estudis de Menéndez Pidal?"
"Era un espanyolista furibund."

Aquesta era la que resumeix milor els posicionaments pseudohistòrics. Evidentment, falta la proclama final victimista, i treure a airejar el gran èxit del gran messies, només faltaria.

"Espanya necessitava herois i es va fer seus els catalans?"

"Senzillament ho volen unificar tot sota Castella i eliminar allò que pugui donar ales a Catalunya. També van convertir Colom, català, en Colón. O es van inventar un Ponce de León, que eren dos germans també dels Cabrera de Girona."

I la traca final: resulta que tot ens ho explica Espanya. Els historiador som tant imbècils, però tant, que només fem que empassar-nos el que ens diu Espanya...a tot això, no sabem qui és exactament "Espanya", però aquí anem.

"Tot és una estafa?"

"El que ens explica Espanya no té ni cap ni peus. Hi ha hagut un catalanisme triomfant, i se´ls ho ha de dir. Ara Catalunya torna, i ens han de fer un lloc a taula."

El que ell ha explicat aquí sí que en té molt de cap i peus, ja es veu. Buf, quin munt de proves, és que m'aclapara.

He trobat aquest personatge a través d'un vídeo de conferències on se'l va convidar a l'ANC- Vallès Occidental per parlar sobre les seves teories, com si fos història de Catalunya. Com a nació, estem fent el ridícul més monumental donant peixet a aficionats irresponsables que es pensen ves a saber què perquè han llegit 4 llibres. És urgent bandejar-los d'una vegada, l'independentisme no es mereix ni necessita pseudoargumentacions semblants.

L'ou que cova la serp

Ara alguns s'exclamen perquè el partit  VOX finalment verbalitza el que molts desitgen en secret de fa temps: acabar amb les autonomies, prou llei de memòria històrica, España i més España al ritme cañí de Manolo Escobar i tot ben amanit amb un "a por ellos" , que ja se sap que anar contra els catalans és de franc. Passa que les autonomies mai se les van creure, per això ni tan sols surten a la Constitució, i que com a molt estirar, es van convertir en una lleugera descentralització administrativa, sempre controlada per les delegacions del govern de torn. Passa que la llei de memòria històrica, a més de quedar-se curta en molts aspectes, mai va arribar a implementar-se de debò per manca de partides pressupostàries. I passa que quan els catalans han volgut votar, farts d'aquestes, i tantes altres mancances democràtiques, es van gastar 86 milions d'euros per atonyinar-nos al crit d'"a por ellos".

Vist això, a ningú hauria d'estranyar que ara VOX posi blanc sobre negre el que s'ha estat covant des que el dictador va morir al llit. Cal recordar que una fundació, legal (cal remarcar això de "legal", perquè als espanyols els agrada molt), a nom del dictador, fa apologia constantment del llegat de la dictadura. Aquesta fundació ha estat mereixedora, per part dels governs de tots colors, d'ajudes i subvencions. Així, que ara VOX proclami que defensarà el llegat de Franco, tampoc hauria de sorprendre ningú, perquè això ja fa 40 anys que es ve fent. De fet, quin major homenatge al dictador, que mantenir la monarquia que hi va restaurar l'any 1969.

També l'emprenen contra les feministes, fent ostentació del seu masclisme prepotent made in toros. En un estat on les dones no podien ni obrir un compte corrent sense el permís del marit fins fa 4 dies, i on l'ensenyament, i sobretot l'educació familiar, encara perpetua molts rols del nacionalcatolicisme, tampoc és cap sorpresa que VOX cridi contra l'avortament o les lleis d'igualtat.

Al final, VOX no és res més que el PP sense el maquillatge que servia per dissimular els falangistes de tota la vida, transformant-los en "constitucionalistes" com per art de màgia.  Allò que algú va anomenar transició. Fixeu-vos, que ni els mateixos espanyols s'autoanomenen "demòcrates", sinó "constitucionalistes". Van fer una llei d'autoamnistia, on assassins, torturadors, i responsables de la dictadura s'asseguraven més que una plaent jubilació, un futur al poder per a les seves noves generacions.

I aquí les tenim. Potser algú es va pensar que "el roce" amb una constitució, ni que fos vigilada per l'exèrcit, acabaria provocant l'amor a la democràcia, però ha resultat que a la majoria l'únic que els ha provocat aquestes minses garanties constitucionals ha estat urticària: ni la igualtat de drets de gènere, ni el dret a l'habitatge, ni el dret a l'ensenyament gratuït (encara hi ha escoles que segreguen, i ja no parlem dels concerts econòmics), ni la separació d'Església i estat (amb la renovació del concordat) ni tan sols el dret a la sanitat pública, que uns van restringir a determinats col·lectius i els altres van fomentar el control de la privada.   

És que no hauria de sorprendre a ningú les crides a tornar a l'antic règim de VOX, quan ni tal sols l'esquerra espanyola s'escandalitzava quan es segrestaven revistes, es tancaven repetidors de televisió, o es posaven a la presó titellaires i humoristes. No ha estat fins que els ha tocat el torn als raperos (i aquests encara arran del conflicte català) i quan ho han denunciat internacionalment, que s'han adonat de què alguna cosa passava. La seva reacció: acusar el catalanisme de "despertar el feixisme". L'estat monàrquic espanyol, ha estat (i és) tolerant amb la simbologia nazi als estadis de futbol, ara, tu no vagis amb una bufanda groga. Les agressions a periodistes, algunes per parts d'agents de la policia (presumptament), ni tan sols són investigades, ara, tu no facis una piulada dient que un jutge és corrupte o cagant-te en aquell senyor que viu sobre un núvol (i no és Son Goku). 

Això, per no parlar de l'adoctrinament que segons aquesta gent és fa a les escoles catalanes, fins i tot les investiguen i encausen a professors, es veu que les matemàtiques, la història i la llengua són molt perilloses. Ara, que als col·legis espanyols es reprodueixin jures de bandera, hi vagi l'exèrcit a ensenyar les armes als nens i se'ls posi de legionaris, això ni es comenta. 

La monarquia espanyola, va mirar cap a una altra banda amb el terrorisme de dretes (Batalla de València), del terrorisme d'estat (GAL), va robar nens a les seves mares i els va vendre a famílies "afins" (s'ha declarat culpable a Vela, però se l'ha absol perquè els fets "han prescrit"), ha malbaratat diners d'Europa en trens d'alta velocitat o només hi passen cabres fins convertir-lo en un dels estats amb més quilòmetres de via d'alta velocitat del món, ha realitzat infraestructures faraòniques com aeroports sense avions o el forat de l'Expo de Sevilla, un reguitzell de corrupcions tal que ja es pot dir, parafrasejant a l'estat prussià:"que l'estat borbònic no és un estat que té clavegueres, sinó unes clavegueres que tenen un estat". És a dir, que espanya s'ha passat 40 de "transició" bressolant el monstre del feixisme, covant l'ou de la serp, i ara se sorprenen de que VOX digui en veu alta el que ells porten fent durant dècades?

Museu de Montcada i Reixac

Cada vegada que es fa un repàs de la xarxa cultural d'aquest país és per cagar-s'hi. Tenim un jaciment arqueològic únic al món (Empúries) i li diem "ruïnes", tenim un espai arqueològic urbà únic a qualsevol ciutat europea, i els veïns es queixen que no saben on aparcar el cotxe. Si ni nosaltres valorem el que tenim, ni ho senyalitzem com es mereixeria, ja no et dic a l'hora de facilitar informació.

Tan costa afegir "...i agost"? Hi ha qui té web pensant que ningú la mira mai

Vaig agafar una bona emprenyada quan a Badalona simplement van tancar l'espai de l'audiovisual, sense avisar. Me vaig quedar com un babau preguntant al conserge de l'edifici principal, qui per tota resposta es va encongir d'esquenes tot afegint un "com que no funciona el projector, no l'obrim". Tot això després d'haver hagut de tornar una segona vegada.

Ha estat a punt de passar una cosa semblant a Montcada i Reixac. Me presento allà i està tancat. "A l'agost sempre tanquem, és tradició".  I apa, allà et quedes de pasta fullada. Sort que aquesta vegada, el bon home que fa de conserge ens he deixat veure la sala que anomenen museu. En mitja hora, sent generós, l'has vist. Val la pena per les restes del jaciment iber de les Maleses. Que també és recomanable visitar. robes a faltar informació medieval, especialment dels Montcada, una de les nissagues catalanes més importants del país. És més famós el seu carrer a Barcelona que la població que porta el seu nom.

Ens afartem a dir que "hem de descentralitzar l'oferta turística", que "s'ha d'oferir coses noves, " que no podem saturar els monuments de sempre"' però a l'hora de la veritat ni els autòctons ho tenim fàcil per anar a certs indrets. I això que s'anuncien a tot arreu. Imagineu un turista que ni tan sols entengui l'idioma.

Vista de Montcada des del "Parque"(es podria catalanitzar)de Salvador Allende

Montcada i Reixac té tots els números per oferir una alternativa turística d'oferta cultural. A prop de Barcelona, però amb un aire encara de poble, es troba a un indret geogràfic privilegiat per iniciar excursions. De els fonts històriques i els marges nets del Ripoll i la riera de Sant Cugat, ja només en queda el record. Però tampoc l'indret és ja aquell abocador fastigós dels 60 i 70. No ajuden les infraestructures que mantenen molts barris a l'ombra, tan de bo se'n surtin i se soterrin, almenys les del tren. 

De moment, ajudaria que informessin correctament dels horaris. I està bé també tenir una web, però l'última entrada és del març! Està bé anar a la festa del modernisme de Terrassa per fer-se publicitat. Publicitat de la casa de les Aigües. Molt divertit. Però després ha d'haver una resposta al darrere. Insisteixo: gràcies al conserge que ens ha obert.

Marxant a ritme de "chu chu ua"

La cançoneta "infantil" que ha envaït  les nostres festes d'aniversari, el "chu chu ua", propagada per un munt d'intèrprets, pertany originalment al paiasso televisiu argentí anomenat Piñon Fijo. La seva gran popularitat es deu, segurament, a l'abundant coreografia, la qual convida ràpidament  a l'aborregament col·lectiu, en una prèvia del que després els nens hauran de fer si segueixen pel camí de l'oci consumista, en una discoteca per exemple.

"Senyor! Sí senyor!"

Però realment si mires la lletra i la coreografia és sorprenent com pares que no donen als seus fills pistoles de plàstic, "perquè són joguines violentes", escolten sense el més mínim escrúpol com els seus fills reben ordres militars, saluden com militars, i fins i tot fan les seves primeres passes per aprendre a desfilar. 

Deixant de banda la profunditat poètica del repetitiu "chuchuua, chuchuua ua uaua", i de la seva idoneïtat per a l'aprenentatge de la parla en els infants, és pot dir que la sincopada tonada té la missió d'atrapar el qui escolta: és fàcil de pillar, repetitiu i de seguida convida a moure els peus en un clar dreta-esquera, dreta-esquerra...

Quan ja tenen tothom enganxat, t'exclamen com a "compañia", en el que és un clar endreçament militar, mentre tothom saluda com si acabés d'arribar el capità de la companyia. Llavors comencen les instruccions, i és que només falta el fusell:,"enlaire", "al davant", "puny tancat"... i "el cap enrere!"... fiiiiiiiirmes!!

Potser caldria recordar que la principal forma d'ensinistrar soldats no és ensenyar-los a fer servir armes, això només són 10 minuts per una persona mitjanament intel·ligent. El que més costa és que oblidin la seva individualitat (d'aquí les activitats repetides idèntiques en grup, com una desfilada o un chu chu ua), com a pas previ per deshumanitzar-los (cal seguir instruccions i no pensar per compte propi), perquè així puguin deshumanitzar també l'enemic, única forma de justificar la mort per a un ésser humà.

Molts d'aquests nens, evidentment, no arribaran a soldats, (esperem!), però si que si escoltem massa aquestes cançons (no només aquesta evidentment), després no ens preguntem com és que els nostres joves són tan passius i indiferents davant la injustícia, gens creatius, amb dificultats lectores i per expressar-se en públic i gens disposats a l'empreneduria. 

Hi ha un camí musical en el desenvolupament d'una ment d'un ésser humà. Passar des del "chu chu uà chu chu ua uuuaaaa" al "chumba cumba chumba chumba", és evidentment més fàcil que fer-ho cap a la música clàssica, per  posar un exemple. I de mentre, les neurones van tallant connexions que no faran servir mai, per la manca de simfonia. Tot té un inici.

Les eleccions es “guanyen”? I “tot tant se me'n dóna”

Deia Lamarck, un dels precursors de l'evolucionisme, “que són les funcions les que amb el pas del temps acaben conformant els òrgans i les qualitats, i no al revés”. Quan sentim que “les candidatures més votades han de governar”, que “qui ha guanyat unes eleccions ha de governar”, o l'altra forma de dir el mateix, “que governarem per a tothom” o pitjor, és dóna per fet que “s'ha guanyat” -ves a saber què- i s'interpreta que “ens han robat el que el ciutadà havia triat”, sembla que s'estigui parlant d'un partit de costellada de solters contra casats i no d'unes eleccions. Perquè, en realitat: les eleccions es guanyen? I més inquietant encara, quin seria el premi?

L'objectiu d'unes eleccions és dotar-se d'un govern que sigui el màxim representatiu possible. Amb el resultat d'unes eleccions, ningú estarà mai al 100% d'acord en tot, i segur que hi haurà gent que no estarà gairebé d'acord en res, però la gràcia és tenir un sistema que et permeti acostar-te el màxim a aquells conceptes més generals en que hi ha un comú acord en una societat determinada. De forma, que el govern, pugui realitzar allò que a una majoria (d'entre moltes opcions) els sembla millor en cada moment.

Sent conscients que si el baró de Montesquieu aixequés el cap i veiés el que passa a l'estat espanyol, li donaria un cobriment i se'n tornaria de cop a l'altre barri, el cert és que a l'estat espanyol hi ha un sistema electoral que regula els canvis de govern, i per tant, que hauria d'actuar de control de l'activitat política. El problema, apuntat des de la sociologia, és que a una democràcia tan feble com la de l'estat espanyol, en la qual ni tan sols els que la van muntar hi creuen, més enllà de ser una forma de continuar ostentant el poder, no hi ha una causa-efecte directe entre acció política i resultat electoral. Dit d'una altra manera, com deia l'acudit del trasplantament del meló, a l'estat espanyol al responsable polític de provocar el segon desastre ecològic més gran de la història d'Europa, i el tercer més car del món, van i el fan president amb majoria absoluta. Parlo en tercera persona, perquè, per sort, a Catalunya encara tenim una mica de seny.

Evidentment, el sistema electoral que hi ha a l'estat és molt limitat: és proporcional, amb llistes tancades, sense segona volta, corregit amb la regla d'Hondt, amb tall mínim i on la base de tot descansa en la distribució que es facin de les circumscripcions electorals. Perquè l'objectiu no és triar persones (ni càrrecs), sinó que és obtenir una determinada composició política de les cambres, especialment les parlamentàries. Per definició, els resultats d'aquest sistema per força han de tendir a la negociació entre diferents grups polítics, que a la fi són qui trien els càrrecs electes, no els ciutadans, perquè no hi ha elecció directa. Això passa a nivell municipal i en certa manera autonòmic, però a nivell de l'estat la llei d'Hondt i les normes electorals afavoreixen el bipartidisme, per exemple el finançament basat en els vots obtinguts o les quotes de pantalla en funció de la representació que es tenia (però que ja no es té, perquè quan hi ha eleccions es dissolen les cambres).

Sabent això, l'alternativa, que és passar de tot, no sembla gaire millor. Ja deia Plató que:”un dels inconvenients de refusar participar en la política, és ser governats per ineptes”. I això ens ha estat passant per haver implanta una política d'oblit durant la transició en que els responsables de la dictadura es van autoexculpar de tota responsabilitat per continuar dirigint el nou règim monàrquic.

Per tant, aquí, amb aquest sistema electoral, no hi ha guanyadors ni perdedors en unes eleccions, a l'igual que quan s'aprova un examen, tampoc hi ha guanyadors ni perdedors entre el qui treuen un 5 o un 7. Cada un treu la proporció de representants segons vots obtinguts, i prou, i després la suma de pactes fan que hi hagi un govern amb prou representació, si aconsegueix sumar una majoria. El problema és quan les dinàmiques fan que les institucions es perverteixin, contra la qual cosa no val el típic tansemenfotisme, com deia Einstein: “si tot te dóna igual, és que t'has equivocat al calcular.”

Que no em toquin els timbres!

Estàs tan tranquil a casa, o fent coses que necessiten atenció i MEEEEEEEEEEEEEEEEEC! Normalment sents el teu timbre i dos o tres més. Mires per la finestra disimuladament per comprovar que no és cap conegut, i respons no fos cas que fossin lladres i es pensessin que el pis és buit:

-Qui hi ha?"
Resposta lacònica d,això"no m'ho pregunten mai":
-Puede abrir?
-No!- i sense explicacions, insisteixes en saber qui és:
-Correu comercial. -reconeixen finalment amb la boca petita.
-No volem propaganda, per això hi ha l'etiqueta posada.

Normalment a aquesta alçada si ja han comprovat que cap veí els obre, ja no t'escolten perquè han marxat. I allà et quedes tu, pensant "que coi estava fent?". En un matí et poden arribar a tocar els timbres tres o quatres persones, que no saben, o no volen saber, o tan els és, que hi ha gent que treballa o estudia a casa.

Caram! Que l'era del tam-tam i les cabines de telèfon ja ha passat a la història! Quan vulgui comprar-me un llibre, congelats o pizzes, canviar de companyia del llum, del gas, de telèfon o contractar una assegurança, ja consultaré internet, trucaré o aniré a una botiga. En tot cas, seré jo qui demanarà el servei, no cal que me preguntin mil vegades el mateix. "Que no penso ensenyar cap factura meva que contingui dades privades!" A veure si ho entenen!

Després vénen els de si "quieres vivir eternamente?"... "Nooooo? Poh podemos dehaste una revigta paque la lea?" Com si no sabéssim ja de quina revista es tracta, dos elements, amb vestits de boda barata, formes de fira d'embalat, amb una carpeta a la ma, et pretenen convèncer de la veritat divina tocant als timbres. Si no són aquests, altres causes serien: la roba pels rehabilitats, estris que no necessitis, una ajuuuuuuda paaaio o directament dame argo. I vinga concert de timbre!

També vénen, clar, els qui han de venir: els carters, el dels rebuts del banc, el dels comptadors de l'aigua, el llum (encara), la revisió dels ascensors, la de les plaques solars o els extintors... I tots aquests, especialment els carters, a sobre si no els obres ràpidament o no troben ningú s'empipen! 

Cert és que no tothom toca els timbres. N'hi ha que ja ni baixen de la fragoneta, només cal posar uns altaveus, volum a tota hòstia, i apa fot-li que és de Reus: "EL TAPICEROOOOOOO, SEÑOORAAAAA, EL TAPICEEROOOO A SUMPUERTAAAAAA, SOFAS, SILLAS, AL MOMEEENTOOOOOOOO". A destacar que sempre demanin " per la señora", què farem. Si no són aquests, també passen els dels melons (sí, sí, encara passen), les patates o els matalassos. Comentari a banda requereix l' esmolador, personatge quasi ja folklòric amb la seva moteta i la seva armònica de música característica. A l'estiu, s'hi afegeixen a aquesta festa els de l'organillo, amb el seu característic monoacompanyament electrònic, toquin la parrala, un bolero o una de l'Elvis. 

A la festa de tocar timbres no falta mai el camió del butà, el despertador del barri que a les vuit del matí, per vendre una o dues misserables bombones, va tocan la botzina a tota nata carrer per carrer a marxa lenta. 

I quan a la fí sembla que ja no pot molestar-te ningú més...RIIIIIIIIIIIING:
- La compañia lider en el sector del aire acondicionado le ofrece...le yaamo de telefonica para una encueeeesta pive... Quiere renovar su seguro....?

Propostes per fomentar l'ocupació de CIU a Sabadell

Si hi ha alguna cosa que espanta més que la situació d'avui en dia pel que fa al treball, ja prou greu, és sentir els candidats dir les animalades que diuen amb les que se suposa volen posar-hi fi al problema. Intentaré raonar, i no insultar ningú, cosa que em costa, quan veig que els fatxes, cacics i corruptes llepaculs de sempre estan a l'aguait només per afegir-se a la meva crítica i intentar llançar merda sobre l'altra, l'única forma que tenen de guanyar "suport electoral" gràcies a constants reformes en l'ensenyament i a un fracàs escolar galopant.

CIU de Sabadell, contra els quals no hi tinc res, han fet una presentació de 8 punts per baixar l'atur a la nostra ciutat. I fins n'hi ha que les troben bé. Doncs a mi me posen els pèls de punta! I m'agradaria comentar-ho, perquè, realment, és flipant, i no sé en quin món viuen ni en quina època. El pitjor és que no difereixen gaire d'altres propostes generalitzables. Anem per parts, com va dir Jack l'esbudellador. Punt per punt. S'accepten comentaris, com sempre.

"1. L’Ajuntament hauria d’aplicar tots els beneficis fiscals... "

Independentment que aquestes polítiques acaben als tribunals de la lliure competència, amb els diners públics no s'hi juga. Si realment el fisc és tothom: si els beneficis de l'empresa són privats, les despeses i les pèrdues també ho han de ser. Quan resulta que tots els governs d'Europa s'estan posant les piles, perquè les grans multinacionals no facin servir enginyeria econòmica i paguin els Impostos que els toca (tinguin les seus fiscals on les tinguin) per la seva activitat, aquí es proposa un retorn a la competència de la deslocalització: "veniu aquí que tindreu barra lliure per fer el que volgueu". Pa per avui i fam per demà, perquè quan s'acabin els ajuts aquestes empreses marxaran, i això ja ha passat. No n'aprenen.

"2. L’Ajuntament ha de facilitar l’establiment de negocis"

Més del mateix, però aquesta vegada s'ha d'especificar què és la "finistreta única", perquè amb aquestes afirmacions denoten que és que no en tenen ni repajotera idea. Escolti, vostè podrà posar a Sabadell una finestreta única que faci els tràmits de la Seguretat Social? Oi que no? Doncs per què enganyar la gent? Digui que farà el possible per facilitar els tràmits municipals...i fins aquí, perquè la resta fins que no siguem un estat independent, els ajuntaments no podran oferir una finestreta única de veritat que ofereixi tots els tràmits de totes les administracions. Per això, actualment, l'estat espanyol està al lloc 148 de 189 per crear una empresa i en caiguda lliure. Està per sota d'Albània, Zambia o Gaza. 

"3. Els emprenedors i petits empresaris haurien de tenir una plataforma o pàgina web on puguin..."

Ja hi som! El típic pagerol que acaba de descobrir les TIC (a les quals encara anomena "noves tecnologies") i té la genial idea. Ja imagino els de CIU Sabadell en un Brainstorming, tots a veure què proposem, llavors un diu: "fem una pàgina web!" i tots :"oeeeeee oeo oeo oeeeeeeee". Quina pena.

"4. Els vivers d’empreses municipals hauria d’avançar cap a la cogestió"

Hi ha coses que porten als gens. D'això se'n diu: privatització. Per molt que li diguin "business angels",   segueix sent una privatització. Ni de conya es pot limitar la innovació, l'empenta a les noves idees, a l'interès d'empreses que estan al mercat. Però a qui se li acudiria ficar al  tauró a la piscina de les sardines? Doncs es veu que a CIU Sabadell.

"5. Cal un pla d’ajuda pels autònoms per incentivar que puguin contractar els seus primers assalariats."

Aquesta és de cinisme total. Quan resulta que tenim les quotes d'autònoms més cares d'Europa, proposar "ajudes"o "incentius" és d'un cinisme, d'una hipocresia insuportable.  A Portugal o França durant el primer any, les quotes són (atenció atenció) de 0€! Això sí que seria una "ajuda" i no el lladronici de l'estat espanyol. I no diguem de fer trams segons facturació, no, aquí a pinyó, a pagar tan si et va bé com malament. I pagar a quí? A qui té les competències: l'estat central. Per tant, vendre'ns la moto de que quan està plovent a tot arreu, a casa nostra no plourà, o ens prenen per subnormals o tenen un paraigües molt gran. 

"6. Cal crear un partenariat entre administració i agents socials i econòmics per promoure els polígons industrials de la ciutat."

Aquesta si no la veig no me la crec. Això és com quan Franco inaugurava hospitals com el del Tòrax de Terrassa...quan ja feia anys que la malaltia ja estava quasi eradicada. I a sobre amb l'experiència del nou "polígon d'activitat econòmica de Riu-sec". Un dels fiascos del Bustos, que s'ha acabat  reconvertit en l'enèsima àrea comercial de grans superfícies del Vallès. Quan el que ara es porta són els Clústers (ja podeu buscar la paraula), encara n'hi ha qui està entestat a fer polígons. Per mi que no veuen les notícies de naus buides per tot el país que hi ha .

"7. Caldrà adaptar la formació a les necessitats del món laboral." 

Aquí ja és per plorar. Qualsevol educador sap que el time de formació d'una persona, i el ritme de canvi del mercat laboral, no són iguals. Per dir-ho d'una altra manera: si l'any que ve necessitem, posem pel cas, enginyers, aquests professionals els hauríem d'haver començat a formar fa 5 anys, quan el que es demanaven eren arquitectes i aparelladors a sac.  Precisament per seguir "el que demana el mercat" avui tenim els problemes que tenim. Treball a l'obra amb sous de rics sense saber fer l'"0" amb un canuto? Vinga tots cap allà! Abandonem els estudis! És el que demana el mercat oi? Resultat? Cal que l'expliqui? 

"8. Les polítiques actives d’ocupació s’han de fer de forma concertada entre tots els agents implicats de forma sistemàtica.  "

Bla, bla i bla, i ni ells saben què vol dir aquesta frase. Les polítiques actives d'ocupació, l'objectiu, ha de ser la formació contínua (perquè l'atur hauria de ser mínim), però per això calen empresaris com cal i polítiques que incentivin la conciliació tan familiar com formativa. I d'això, ningú en parla. La resta és el típic paternalisme burgès d'al matí t'acomiado i a la tarda envio la meva filla que és tècnica a fer cursets pels pobrets aturadets.

En resum, un aplec de propostes patètiques, i que realment me fa autèntic por que algú es pensi que poden ser la solució per a res.Per cert, sí, l'encapçalament de l'article va amb segones.

Per una candidatura unitària

Ens estem allargant massa en la decisió de realitzar el referèndum amb l'únic instrument legal que ens han deixat, les eleccions, tot perquè s'està deixant en mans d'uns polítics la decisió de l'organització de la convocatòria. Uns polítics que estan demostrant ser uns curts de mires (tan ERC com CDC), només interessants en les quotes de poder que adquiriran després, immersos encara, lamentablement, en la dinàmica autonomista. Mentre l'estat no afluixa: ens escanya econòmicament, ens fa boicot internacionalment i segueix fent campanya d'intoxicació i mentides; els nostres representants són incapaços de posar-se d'acord per tirar endavant el que hauria  el pas definitiu cap a la independència.

És un error, no fer una llista conjunta. Entrar en la lluita partidista, dóna ales als timorats que no són ni carn ni peix i pretenen encara viure de la sopa boba, com les restes del que un dia va ser el PSC, que s'hi senten còmodes quan no es parla de res més que "d'eleccions", és a dir, de repartir-se el poder de les engrunes miserables que cauen de Madrid. Si s'entra en lluites de partit, el tema principal que és esclarir d'una vegada per totes les majories socials en favor o en contra de la independència, quedarà dissolt en un mar de dubtes sobre les simpaties o antipaties cap a un o altre partit i cap una o altra persona, quan no es tracta d'això, sinó de fer el referèndum que no s'ha pogut fer amb totes les garanties, utilitzant el que la gent convertirà en unes plebiscitàries. En unes eleccions de partits, hi entraren les inèrcies de la gent que "sempre vota el mateix", i hi entraran massa consideracions que no tenen a  veure amb l'objectiu.    

A hores d'ara, el més urgent és fer una sola candidatura, que representi tots els sentiments nacionals del país, i on no hi hagi espai per a l'autonomisme. Que quedi clar, qui són els qui volen continuar amb l'estatus actual d'índex d'aturats, pobresa, invisibilitat cultural i política i dependència, i els qui el volem superar la presó del 75 per crear un estat propi i poder aplicar les nostres solucions als nostres problemes. Les eleccions de partits, ja les farem quan puguem decidir nosaltres al nostre propi estat qui ha de tenir les majories per fer quines polítiques. Pretendre passar pel davant de l'alliberament nacional els programes de partit, no és res més que fer el joc a l'autonomisme, perquè no hi ha actualment cap política de la que necessita la nostra societat que puguem fer sent part de l'estat espanyol. Dit d'una altra manera, l'alliberament nacional avui és la millor política social, és la mateixa cosa, i qui vol separar-les (com fa Iniciativa), només fa que enganyar.

Necessitem més que mai una llista conjunta, i no pas uns simples punts comuns a un programa i cadascú barallant-se pel seu costat. Hem de dir clarament, que ja n'hi ha prou de gestionar la misèria, que l'autonomisme a Catalunya, només ens ha portat a ser espoliats durant 30 anys, i que per això tenim més pobres a Catalunya que habitants té la Rioja. Que ja n'hi ha prou de barracons per escoles, de pagar fortunes en llibres de text cada any, de tenir la ràtio per habitant més petita de funcionaris, de la manca de places en escoles bressol, del tancament de llits a d'hospitals, de la manca de personal docent... tot per manca de pressupost. I no perquè no ho generem, sinó perquè estem pagant la barra lliure d'administracions deficitàries d'altres territoris que es permeten el luxe de donar xecs al seus aturats, de tenir una taxa de funcionaris del 50% de la seva població, de subvencionar el seu material escolar i de fer infraestructures a tort i a dret, sense cap criteri de rendibilitat. Tot això, mentre Madrid oculta i manipula les balances fiscals. Tot i això mentre dia sí dia també ens insulten, ens diuen nazis, i a sobre hem de sentir-nos a dir intolerants i insolidaris, per part dels qui porten vivint del lladronici des de la dictadura, i en molts casos les seves famílies ja hi vivien bé durant la mateixa dictadura.

Conseqüència també de la tardança en fer la llista única, i seguir el nostre camí, és que comencen a desembarcar al nostre país els "progres" que pretenen vendre'ns la moto de "que bé ens estaríem en una espanya diferents". I una merda! I 150 anys de política des de Catalunya avalen aquesta afirmació! Ara... ara que volem marxar, diuen que reformaran no-se-què de la seva constitució. Doncs molt bé, me n'alegro per ells, que reformin el que els doni la real gana (mai millor dit això de real), però pel que fa a Catalunya ja han fet tard. Volem ser veïns, ja no volem que ens redecorin la presó mentre ens continuen robant i insultant, la casta o els milions de persones que van signar "contra los catalanes, bueno, contra el estatuto que eg lo migmo". Si els Pablomos o d'altres volen fer carrera política a Espanya, que la facin, però que deixin de fer servir Catalunya com a rampa de llançament per les seves aspiracions, i que comencin a pujar per mèrits propis, si és que en tenen.

Sense una llista única, es difícil situar a Pablomos al lloc que li pertoca: al costat de Ciumarranos i de la Rosa Diez, i en posicionament pel que fa a Catalunya, al costat del PP i dels fatxes de sempre. Uns populistes més que pretenen viure d'enganyar la societat, a hores d'ara, l'única diferència entre ells és la capacitat d'uns i altres de distribuir sobres. I a Catalunya ja en tenim prou de gent que es reparteixen sobres, els volem fer servir per votar, per molt que als espanyolistes els sembli que si en fem servir tants per votar ells es poden quedar sense per repartir les seves caixes "B" "C" i fins la "Z" i tot.

Cal una llista única ja, és més, caldria que fos sense polítics autonomistes, formada per tècnics que durant un període de transició es dediquessin a muntar totes els estructures d'estat que necessitem per poder resoldre els problemes urgents que tenim: atur, precarietat, pobresa energètica, deute i finançament... que possin en marxa la nostra fiscalitat i tallin l'aixeta que va a Madrid. I amb aquests milers de milions que cada dia marxen i no retornen mai des de fa dècades, començar a muntar un estat del benestar a la catalana: republicana, és a dir, de la gent. 

  

Des de la trinxera

Quan dic que els d'alguns barris vivim a la trinxera, potser hi ha algú que pensa que exagero. De fet, aquesta expressió no és meva, ens la va dir en Xirinacs al 2000. Com a mostra del que que passa per aquí cada dia quan pares l'orella, us reprodueixo una conversa d'aquest mateix matí a la cua de la caixa del #BonArea BonÀrea  :

Blanc i negre, productes del porc.

Una senyora gran, explica a crits, mentre la caixera li passa els productes per la registradora, com la van intentar atracar a ple dia ahir al carrer del costat. Una noia,explica, identificada per ella com a sud-americana, se li va intentar acostar i fer-se la simpàtica, fer-se passar per la seva amiga per robar-li les "joies". 

Com que es va adonar quan l'estiraven dels anells dels dits, ens reprodueix fil per randa tots els improperis que li va dirigir a la "lladre frustrada" (que es veu que va fugir corrents), i encara explicant-lo l'endemà dels fets la dona sembla que ho visqui per la forma que reprodueix tots els insuls cridant que, diu, va dirigir a la pispa pocatraça. 

Aquí comença el més bo. Reprodueixo en idioma original. Intervé la caixera del Bon Àrea:

- "Sudacas"! Se tendrian que ir a su país!

Immediatament s'afegeix la claca, un home que era el següent de la cua:

- Asquerosos "sudacas", se tendrian que quedar todos en su país!
- Sí, es que de un millon a l'iguá hay una bueno- insisteix la caixera.

A tot això, la senyora, víctima d'aquest intent d'atracament, que ja ha pagat, insisteix, vist el seu èxit, en tornar a reproduir l'escena una mica al costat de la caixa per deixar passar. L'acompanya una altra senyora gran que l'escolta i assenteix amb complicitat tots els improperis (de pu... i filla de pu...cap a munt). Aquesta vegada, ja es pot veure que li posa més pa que formatge a "l'aventura" (que no dic que no sigui veritat).

Mentre el senyor de la claca acaba de pagar, però encara té temps de deixar anar alguna cosa més contra els "de fuera" que no acabo de pescar. Me toca a mi pagar, marxa el senyor de la claca, la caixera calla, jo no dic res, la senyora segueix encara donant explicacions però ja en veu baixa. Agafo les meves coses i marxo. Sembla que la conversa no té continuïtat, tot i que les del carrera meu a la cua assentien amb fruïció amb el cap mentre la caixera, el de la claca, i la senyora indignada clamaven perquè tornés la Santa Inquisició.

És una petita mostra, del que es pot escoltar per aquí caaada dia si parés l'orella. Conec de vista la caixera, no sembla que sigui mala persona, la resta no els conec de res. Segurament si els preguntes, seran els típics que te diran que no són racistes. Segur?

"Els altres catalans", carta a Miguel Poveda

Et saludo, cantant barceloní de flamenc Miguel Poveda, premi Nacional de Cultura de Catalunya al 2011, que has posat veu "als catalans". Has expressat, des de Madrid, el teu "odi a Artur Mas", i has afegit que "deixa malament als catalans com jo[com tu]", a banda de malparlar dels independentistes (que això sempre queda bé allà), entre aplaudiments entusiastes dels madrilenys que assistien al teu concert. No sabem si afeccionats o no de l'Atlètic. En tot cas, deixa'm-me dir-te que jo, fill de "murcianu" i "caminallum", dec ser "dels altres catalans".  

Efectivament, jo mai vaig qüestionar-me la "meva" catalanitat quan vaig començar a prendre consciència que català i espanyol no eren la mateixa cosa. I com que mai me vaig amagar, ràpidament, els espanyols d'una banda i de l'altra de l'Ebre me van deixar meridianament clar que ser català i "ahpanyó" era incompatible, per molt que jo sentia dia sí dia també a catalans que volien "convergir" per ser espanyols o directament practicaven aquell autoodi tan nostrat que a mi sempre me va frapar per mesell, ridícul i inútil. De família castellanoparlant, no per res, sinó perquè la dictadura va impedir la transmissió de la llengua, jo vaig ser abans independentista que catalanoparlant. Pel que una cosa no té a veure amb l'altra, tot i que per lògica, al final els camins es trobin.

Doncs sí, jo dec ser, per tant, segons tu, o com segons Boadella o Arcadi Espada, una altra cosa que no és català, per tant, dec ser "un altre català". Perquè parlo català, m'estimo el meu país, respecto els càrrecs electes d'una institució amb més de 500 anys, malgrat no combregui amb els seus posicionaments polítics, conec la meva història i la història del món; i tinc una mentalitat europea que no s'hi avé gens amb els toreros, el flamenc, les sevillanes, la dependència dels ajuts estatals, ni amb la corrupció ni el bipartidisme, ni els sobres, ni el "que inventin ells"ni amb una psudollibertatparlamentària vigilada heretada directament d'una dictadura militar, la qual va imposar la restauració d'una corona amb la qual tampoc hi combrego, mai millor dit, perquè tampoc estic d'acord amb el concordat (rodolí). Tot i que respecto que hi hagi gent a qui li agradi tot o part d'això (i fins i tot ho voti), aquesta no és la meva nació.

Com entenc i respecto que hi hagi artistes catalans que facin Rock (cultura anglosaxona), que facin música celta, que toquin valsos o que facin flamenc, entenc també que no per això deixen de ser catalans. Per això, me sobta més la teva dicotomia en separar "els catalans com tu", mai he sentit en Gerard Quintana (cantant de Rock) parlar dels catalans com ell, ni al músic de jazz Tete Montoliu parlar dels negres com ell. Per tant, tinc clar que jo, segons tu, "soc un altre català": republicà, demòcrata (que no constitucionalista), igualitari i humanista. I sí, per si no t'havies adonat, idependentista. Tinc clar que estar a favor de Catalunya, del meu país, no vol dir insultar els altres països veïns, i molt menys el teu propi país. 

Cert és que va després (aquí) vas demanar perdó, com el rei espanyol després de caçar elefants, però el que vas dir ja ha quedat. I entrem com sempre en el que es diu, però sobretot en el que no es diu. On ets, respectat artista Poveda, quan dia sí, dia també, polítics espanyols de totes bandes comparen els catalans amb els nazis? On ets per denunciar l'espoli fiscal que patim tots els catalans (els teus i "els altres" com jo)? On ets per denunciar que els nostres nens hagin d'anar al cole en barracons? On ets per denunciar els índex de pobresa que hi ha a Catalunya? Potser als teus catalans no els preocupa això? O potser als teus catalans només els preocupa mantenir la seva quota de públic "ahpanyó", com al senyor Freixenet? M'agradaria que modestament, me responguessis, perquè a l'igual és que ningú t'ha posat mai un micròfon al davant per expressar-te en aquests termes.

En tot cas, la caverna mediàtica i l'origen de la claca que has rebut per aquestes declaracions, t'hauria de fer obrir els ulls, a l'igual que als teus catalans, de l'estat on ens obliguen a viure. Jo, permet que de moment, i fins que no aclareixis quins són els teus catalans, me consideri "un altre català". 

Emprenedoria? Gestió del temps? A quin país?

Escric això arran d'intentar donar de baixa una línia ADSL amb Vodafone, qui  hagi passat per aquest tràngol ho entendrà. Vodafone sua olímpicament de fer cas de res, et passen de departament en departament com a una pilota, i això si es que aconsegueixes que t'agafin el telèfon, i per suposat, ja el català ni de conya. Només m'ha faltat parlar amb Evo Morales. Porto una setmana intentant donar de baixar una linia ADSL, i ni faxes ni res, no fan ni cas.

I es veu que no tenim res més a fer que estar per les tonteries de les grans companyies, per la qual cosa no és d'estranyar que actuin amb una prepotència que fa fàstic. Pel que em ve al cap tanta teoria sobre "l'aprofitament del temps", "l'organització", "ser productiu", "sigues emprenedor"...i jo em pregunto: a quin país? Perquè no serà en aquest! Com a actitud, sobretot per pujar la moral a qui necessita una empenta, està bé, teòricament, però després comencem a topar amb la realitat: a la cua en educació, en productivitat, en conciliació laboral, per sota d'Afganistan en facilitats per obrir una empresa; per contra: campions en fracàs escolar, en atur, en baix nivell de lectura i en risc de fractura a causa de l'analfabetisme digital de bona part de la població. 

Bona part de la culpa, no dic que no, la té la pobre mentalitat (malauradament contagiada d'espanya) de moltes persones, les quals encara esperen "que el govern" de torn "els doni una solució"...una paga, un treball...el que sigui, però que els hi donin. És encara aquella aspiració de fa 30 anys, de "jo vull ser funcionari", que s'utilitzava com a sinònim de "cobrar per no fer res". I esperen i esperen, i no sé que esperen, però "esperen que surti alguna cosa". Així, com si algun dia una feina "del que sigui" els hagi de picar a la porta de casa seva i dir-los "home, Pepe, ets tu? vine a treballar maco!" 

Aquesta mentalitat, fruit de segles de classes socials que viuen de rendes, de viure d'una capital de l'imperi on arribava l'or a cabassos sense haver de moure un dit (ja treballarien els indígeness o els negres) i de classes treballadores oprimides, on l'única sortida que se'ls ha donat sempre ha estat emigrar, està contraposada a la històrica catalana de ser proactius, i de tenir iniciatives i empenta per fer coses. Però Catalunya està lligada al munt de lleis espanyoles que ens ofeguen econòmicament,  ens escanyen socialment i neguen fins i tot la nostra identitat, llengua i cultura.

Tots és burrocràcia a un estat on com vulguis demanar permisos per obrir un local, t'hi pots morir en el maremàgnum de normatives locals, autonòmiques, estatals i marcianes, que són per no dormir. Les empreses amb més denúncies a consum per tot tipus de coses, són les proveïdores de telefonia i Internet, com podem anar bé? Ja no demano que quan compris un pis, tingui 100 MG via cable, per defecte, estil Japó; ni tal sols me queixo de tenir les tarifes més cares d'Europa en Internet, total per posar-li el motoret a la bicicleta, que és el que és un ADSL. No. Me queixo de que fins i tot aquesta merda de serveis són lents, carregants, embolicats, amb paranys...tant que sovint els propis treballadors d'aquestes empreses es contradiuen entre ells.

La ineficàcia d'un estat es mesura per la seva corrupció, com més ineficient és, més corrrupció hi ha. I com més corrupció, més paranys legals i més traves només per a aquells pobres pringats obligats a complir amb tot per por de perdre el poc que tenen. A l'estat espanyol et claven 900€ de multa per cremar un foto, però no passa res si una senyora atropella un guàrdia urbà i es dona a la fuga. Un estat on els ministres actuen com a pinxos del barris baixos: amenaçant, coaccionat i amb menysteniment de tot i de tothom. No volen escoltar, no volen saber, simplement els s'hi sua tot. Davant d'això, no és d'extranyar que les empreses multinacionals a l'estat espanyol actuin igual, quasi monopolisticament, pactant preus. 

Després me preguntaran per a què la independència? S'ha de ser ruc per no voler-la, independència per canviar coses, evidentment, va unit! Els qui ja els hi està bé com estem, amb un 50% d'atur juvenil, votaran que "NO", però jo votaré SI i SI. Independència per canviar mooooltes coses en aquest país.   

Pedro Sanchez del PSOE un altre...

No hi ha res a fer amb l'estat espanyol, ni ens entenen ni ens han entès mai ni ens volen entendre. I l'enèsim exemple és el "nou" (entre cometes "nou "perquè fa i diu el mateix discurs de sempre dels qui van pactar amb la dictadura al 78) dirigent del PSOE. Ja ho va dir aquell: "no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres"...si és que a aquests del PSOE se'ls pot anomenar ja d'esquerres, perquè mirant el seu programa són lliberals de centredreta i gràcies.

Li ha faltat terra per a manca de dos dies per a la Diada parlar de "la festa" de tots catalans. Quin festa? Però a aquest tio què li passa? Festes són les del Tura a Olot, les de la Patum de Berga i la Mercè a Barcelona... però la Diada? La Diada és una data reivindicativa, a veure si ens anem aclarint. No pas cap "festa"! El fet que durant la transacció (com diu l'historiador Bernat Muniesa) s'empassessin acríticament l'herència franquista i acceptessin la monarquia com a sistema d'estat sense piular, per tal d'agafar-se a una poltrona que molts encara no han deixat anar, no converteix la Diada en una "festa", per molt que diguessin que seria festiu laboral, en comptes de Sant Jordi. Per una imposició de l'estat, que no deixava més dies de festa a les seves "autonomies". Això sí, el 12 d'octubre, el dia de la Raza reconvertit, com un embut obligat!

Fa poc més de 100 anys que es commemora l'11 de Setembre, i ja des dels seus inicis va ser una diada reivindicativa de la voluntat dels catalans d'esdevenir lliures. La primera manifestació va ser reclamar la llibertat dels mobilitzats per protegir el monument a Casanova que uns depravats (potser alguns Guardies Civils com els que actualment roben banderes??) atacaren tot destrossant les ofrenes dipositades. De llavors ençà, l'11 de Setembre no va ser cap festa, i així ho va entendre el règim franquista prohibint qualsevol mostra de catalanitat, en general, però especialment aquell dia. Tot i que als anys 70 militants catalans instal·laven altaveus a la Plaça Catalunya per fer sonar Els Segadors l'11 de setembre.

En resum, que els idiotes del PSOE, i els seus llepaculs de la sucursal d'aquí, no entenen (ni volen entendre) absolutament res. Almenys podrien tenir la boca tancada quan parlen "dels catalans", perquè a mi ni  m'han representat ni me representaran mai. Què ha de reflexionar Mas, segons Sanchez? No entenen que la voluntat d'esdevenir lliures és del poble de Catalunya, i no d'un partit o d'un polític o altre. No tenen cultura política ni democràtia a l'estat espanyol, i això es nota molt quan fan aquesta mena de vòmits de declaracions només per alimentar la caverna mediàtica troglodita mesètica.

Ja he gastat prou el teclat amb aquests ignorants. La millor resposta, passat-demà a la V de VICTÒRIA! 

Tremola si una empresa diu: "tots hem de fer un esforç"

Quan una empresa a Catalunya, el seu cap, o el seu representant, diu a la seva plantilla que "tothom ha de fer un esforç" és per posar-se a tremolar. Perquè vol dir que l'esforç l'haurà de fer el treballador i prou. Al nostre país, la cultura empresarial llueix per la seva absència, i això es nota en el tracte cap al capital humà. Tenint en compte que cap empresa és una ONG, el seu objectiu és guanyar diners, és evident que perquè l'empresa vagi bé, els seus treballadors han d'estar bé, però poques vegades això es posa en pràctica.

Malauradament, aquí només una empresa recorda que "tothom ha de fer un esforç" quan les coses val mal donades, quan les coses van bé (o anaven) ningú se'n recorda de dir que "perquè l'empresa surti endavant, tothom ha de posar de la seva part". Quan les coses van bé, els treballadors tenen el seu sou i a córrer, mentre que els beneficis només van a parar a engruixir les butxaques dels propietaris, els quals, mentre te van dient que "tothom ha de fer un esforç", gaudeixen de minyones, 4 nens, una casa a la part alta de Barcelona, segona residència i es permeten el luxe d'anar-se de vacances. 

Fins aquí parlaríem d'hipocresia, el cinisme comença quan, amb l'excusa de "tots hem de fer un esforç" comencen a retallar drets i sous dels treballadors, i a sobre amb promeses de "quan les coses tornin a anar bé", "farem" i "tornarem a". Promeses difícils de creure tenint en compte els antecedents, basades en uns futuribles i normalment sense que hi hagi res per escrit de pel mig "per fer les coses amb confiança". Amb aquestes pastanagues, la realitat és que als traballadors, que no gaudien de cap avantatge quan les coses anaven bé, ara veuen els seus sous retallats i les seves condicions laborals empitjorades, i tot a canvi de vagues promeses acompanyades, per més inri, d'un mal dissimulat "si algú vol marxar...".

El summum arriba quan aterren  "els professionals",  els "especialistes", estil Pulp Fiction: consultors, inversors i d'altra fauna fracassada que a manca d'iniciativa per crear i gestionar els propis projectes es dediquen a dir als altres el que han de fer. Aquests voltors, tenen formes molt curioses d'aixecar empreses, d'entrada informant amb treballadors que si fos per ells l'empresa s'hauria de tancar (això per aixecar els ànims) per acte seguit passar a la teoria de la cullereta a la butxaca, això si, després de profuns estudis de viavilitat.

Us indico les accions d'un cas real presses per reflotar una empresa per part d'un d'aquests genis de l'economia productiva:

1. Fan fora les dones (això es veu que ho aprenen a Esade)
2. Col·loquen un familiar seu, normalment un inútil, endollat a l'empresa que es vol reflotar (això es veu que ho aprenen de la política d'estat)
3. El personal de teletreball se'l fa tornar a l'oficina (no hi ha res com les antigues fàbriques del s XIX)
4. Reorienten el negoci (vol dir que qui era més econòmic d'acomiadar o acavaba contracte, fora)
5. Inverteixen en redecorar l'oficina, portes quadres i canviar taules de lloc
6. Després de fer fora gent, contracten més personal per controlar els horaris del personal que queda
7. Es canvien els horaris del personal, per poder-los vigilar, malgrat no vagin bé als afectats
8 .Es canvien les condicions també de sou (rebaixes de sou) del personal, perque s'ha de pagar les portes noves.
9. Es reordenen els comandaments, i l'estructura. Sota la premisa "entendre la filosofia de l'empresa"se posa en pràctica la teoria de la piràgua de forma que quan entra una feina s'ha d'acabar contractant externs (que surten més cars que el personal propi)
10. Com que estranyament i de forma aparentment sorprenent, sobretot després d'haver pres totes les mesures anteriors, l'empresa no acaba d'arrencar, segurament (diuen els "experts") s'arriba a la conclusió de què els gestors no han aplicat bé les instruccions dels "professionals".

Curiosament, aquesta nocultura empresarial està estretament lligada a una de política. Amb l'excusa de la crisi, ens diuen els polític que "tots hem de fer un esforç", i ho diuen mentre s'apugen el seu sou ells mateixos, prenen gintònics subvencionats i passen els seus menús via pressupost (també a un familiar endollat) de forma que surt més barat dinar al congrès que als menjadors escolars, els pares dels quals han de "fer l'esforç per reflotar les arques de l'estat".

Tots hem de fer un esforç, però sembla que com sempre alguns més que d'altres, i sobretot, només quan les coses van malament. Quan les coses van bé, només van bé per uns quants, i quan van malament, només van malament per a la resta que no són aquesta minoria.

Feina i formació

Quan les ETT "donaven feina", ja havia qui veia
que fomentaven l'atur i el treball de mala qualitat

Un cop més ens hem de sentir a dir que hi ha hagut una rebaixa (superdescens diuen els mitjans de comunicació) de 13.000 aturats en les llistes del SOC, quan hi ha més 600.000 aturats a Catalunya. 100.000 menys aturats a l’estat, de 5 milions. Permeteu-me arrodonir,  perquè  com seria fàcil de veure, amb aquestes magnituds de tragèdia no ve de 50.000 aturats amunt o avall. Estem parlant d’oscil·lacions en percentatges (que a TV3 per cert no han comentat) no difícils calcular del 2%. Perquè ens entenguem, tècnicament per sota d’un 4% el moviment és nul. Però sembla que aquí s’havia de compensar les notícies d’ahir en que ens tornaven a recordar la realitat palpable, que tot puja: gas, llum, peatges, transports, tot.  

El principal problema de tota aquesta política d’aparador es que se segueix sense voler reconèixer la realitat. A veure, la pregunta del milió: quin sector seria capaç d’absorbir aquest volum d’aturats? Fàcil: cap. D’entrada,  l’estat espanyol té atur estructural. Ni quan es deia que l’estat espanyol anava bé, hi anava, doncs havia un 8/9% d’atur. Amb aquests percentatges d’atur, per entendre’ns, Alemanya va començar a prendre mesures econòmiques, mentre aquí sortia l’eslògan “españa va bien”. Per això ara estem com estem, perquè quan aquí tothom (gairebé tothom) s’endeutava com bojos en hipoteques salvatges i cotxes, a d’altres llocs es feien polítiques socials i de foment de la formació, amb reformes en l’ensenyament professional, per exemple.  

Quan l'okupació era denunciar l'especulació immobiliària
i et deien "que es facin una hipoteca com tothom"

Durant tots els anys de la bombolla immobiliària que deien que no havia, es veia que havia fracàs escolar i no es feia res, es veia que no se fomentava el treball de qualitat i no es feia res, es veia que es rebia immigració en condicions deplorables i no es feia res; segurament perquè a alguns polítics ja els va bé que la gent no pensi,  que a les ETT els va bé que els treballadors no puguin defensar els seus drets i que a molts empresaris els sous baixos dels immigrants els anaven molt bé per augmentar els seus beneficis, tot sovint a costa d’accidents laborals mortals. Actualment, amb més de 4 milions d’aturats a l’estat (reconeguts, que segurament en són més), les polítiques d’inserció s’han reduït a menys de la meitat i si el fracàs escolar s’ha de resoldre a força d’anar rebaixant continguts, malament anem.  Per acabar de completar el panorama, en contra de reforçar el servei de col·locació públic, es privatitzen els aturats, convertint la seva possible inserció en un negoci per a les ET... perdó, “col·laboradors del SOC”.  

L’única forma de sortir d’aquí és amb temps i formació. Temps, perquè tot el que no s’hagi fet fins ara, no es farà sol de la nit al dia de forma miraculosa. Qui hagi deixat de treballar en edat adolescent per anar a l’obra, no es traurà una formació decent com a mínim en anys, i si vol i si pot. Si vol, perquè hi ha molta gent mal acostumada a sous inflats de la construcció, sense una formació que el justifiqui; i si pot perquè la formació és cara (i encara l’estan encarint més) i la manutenció recau sobre unes famílies que sovint també estan a l’atur. La formació és indispensable per a trobar un bon lloc de feina, l’ideal seria que els llocs de treballs fossin de bona qualitat i per això calen professionals qualificats. A hores d’ara, ja sembla que més o menys tothom ha descobert que entre els titulats superiors l’atur disminueix percentualment, una altra cosa és si la feina és del nivell de la formació del treballador, que normalment no.

Quan la cultura encara s'havia de fer
alternativament, però sense un 21% d'IVA

Aquí també es cometen encara errors com subordinar la formació a les necessitats del mercat laboral,  perquè no van al mateix ritme. No es pot dir “ara necessito enginyers” i que caiguin com per art de màgia d’un arbre. S’hauria d’haver dit a la gent que estudiés enginyeries quan s’aconsellava que fessin “coses amb futur”, com formació professional en administratius. Es necessiten anys per formar un bon metge o un bon programador, no es poden seguir les pautes del mercat laboral, perquè sempre arribaràs tard. I això s’ha fet i encara es fa, no falten els  “t’aconsellem en el que demana el mercat laboral”, fa 5 anys demanaven arquitectes a dojo. I vinga, tothom a estudiar arquitectura com bojos! Resultat? Va arribar la crisi i ara tenim una d’arquitectes que no sabem on ficar-los... bé sí, al Brasil els qui poden i tenen sort.

És a dir, que ens hem gastat una pasta immensa en formar uns professionals que han de tocar el dos per poder treballar i que ara dels seus coneixements se n’aprofitaran d’altres societats. S’ha de fomentar la formació en base al que agrada fer a l’alumne, a les seves capacitats i sobretot fomentar la seva iniciativa, no dirigir ni orientar cap a un mercat laboral que no sabem mai com serà quan aquella persona acabi la seva formació. Per molt que els empresaris sempre plorin “perquè no tenen personal qualificat”, perquè si el paguessin bé i al preu i les condicions que toca ja veuries si el tindrien. Avui en dia l’àrab és necessari, qui ho va preveure això? Si avui es decideix, que certes coses no cal estudiar-les “perquè no són rentables” o “el mercat no les demana” ens estem limitant en les opcions de futur desenvolupament.  

Sovint les necessitats del mercat laboral, diuen en to negatiu, van per una banda, i la formació, per una altra. És com ha de ser. No han de ser dues línies que vagin superposades, sinó paral·leles, això sí, en una mateixa direcció, però independents. El problema avui no és que no siguin independents (ho són, però cada vegada menys) sinó que no van en la mateixa direcció. Mentre el mercat laboral demana iniciativa, capacitat d’aprenentatge, LLL i cada vegada és més temporal i global; l’ensenyament segueix la rigidesa centralista del control de continguts, la preeminència de la memorística per contra de la crítica, i les pautes culturals que es transmeten segueixen sent les de la “cerca’t una feina per a tota la vida (com el pare com el iaio)” i la proximitat. Proximitat, a més, en bona part obligada per uns transports públics cars i deficients i una manca total de foment en l’aprenentatge d’idiomes útils per trobar feina com l’anglès o l’alemany.  

Per canviar tot això, ja no valen les mateixes polítiques que fins avui, les que ens han portat al desastre. Primer de tot, cal que Catalunya pugui decidir el seu futur. I després aplicar polítiques racionals. Per començar amb la formació, perquè d’una bona formació en depèn la qualitat democràtica d’una societat, no les necessitats d’un mercat de treball. I d’una bona política, fruit d’aquesta major formació se’n desprèn la meritocràcia, per contra de la partitocràcia que hi ha ara que faci el que faci no té conseqüències a les urnes. Aquests canvis haurien d’afectar a les mentalitats, centrant la cerca i la formació de la persona en l’autoocupació: no en que “els hi donin” una feina, sinó en “crear-se la feina”. No hi ha res més patètic que veure un d’aquests que surten dient pels mitjans que parlen 4 idiomes, tenen 2 màsters, 4 carreres i “no troben feina”. Però qui els hauria de donar feina a aquesta gent? Superman? Si no són aquesta gent superformada els qui saben què falta, què es pot fer i què no, malament anem, imaginem la resta. Han estat molts anys de subordinació a la mentalitat espanyola de que ens ho donin tot fet, “fes-te funcionari, cobres i no treballes”, aquella mentalitat de la subvenció (a les empreses i als bancs, en compte de a les persones) i d’esperar que et toqui la loteria mentre mires el futbol i llegeixes les aventures de la cort a Botswana. Catalunya té (o tenia) una altra cultura de l’esforç, i esperem recuperar-la per ensortint-nos tots plegats.