Les eleccions es “guanyen”? I “tot tant se me'n dóna”

Deia Lamarck, un dels precursors de l'evolucionisme, “que són les funcions les que amb el pas del temps acaben conformant els òrgans i les qualitats, i no al revés”. Quan sentim que “les candidatures més votades han de governar”, que “qui ha guanyat unes eleccions ha de governar”, o l'altra forma de dir el mateix, “que governarem per a tothom” o pitjor, és dóna per fet que “s'ha guanyat” -ves a saber què- i s'interpreta que “ens han robat el que el ciutadà havia triat”, sembla que s'estigui parlant d'un partit de costellada de solters contra casats i no d'unes eleccions. Perquè, en realitat: les eleccions es guanyen? I més inquietant encara, quin seria el premi?

L'objectiu d'unes eleccions és dotar-se d'un govern que sigui el màxim representatiu possible. Amb el resultat d'unes eleccions, ningú estarà mai al 100% d'acord en tot, i segur que hi haurà gent que no estarà gairebé d'acord en res, però la gràcia és tenir un sistema que et permeti acostar-te el màxim a aquells conceptes més generals en que hi ha un comú acord en una societat determinada. De forma, que el govern, pugui realitzar allò que a una majoria (d'entre moltes opcions) els sembla millor en cada moment.

Sent conscients que si el baró de Montesquieu aixequés el cap i veiés el que passa a l'estat espanyol, li donaria un cobriment i se'n tornaria de cop a l'altre barri, el cert és que a l'estat espanyol hi ha un sistema electoral que regula els canvis de govern, i per tant, que hauria d'actuar de control de l'activitat política. El problema, apuntat des de la sociologia, és que a una democràcia tan feble com la de l'estat espanyol, en la qual ni tan sols els que la van muntar hi creuen, més enllà de ser una forma de continuar ostentant el poder, no hi ha una causa-efecte directe entre acció política i resultat electoral. Dit d'una altra manera, com deia l'acudit del trasplantament del meló, a l'estat espanyol al responsable polític de provocar el segon desastre ecològic més gran de la història d'Europa, i el tercer més car del món, van i el fan president amb majoria absoluta. Parlo en tercera persona, perquè, per sort, a Catalunya encara tenim una mica de seny.

Evidentment, el sistema electoral que hi ha a l'estat és molt limitat: és proporcional, amb llistes tancades, sense segona volta, corregit amb la regla d'Hondt, amb tall mínim i on la base de tot descansa en la distribució que es facin de les circumscripcions electorals. Perquè l'objectiu no és triar persones (ni càrrecs), sinó que és obtenir una determinada composició política de les cambres, especialment les parlamentàries. Per definició, els resultats d'aquest sistema per força han de tendir a la negociació entre diferents grups polítics, que a la fi són qui trien els càrrecs electes, no els ciutadans, perquè no hi ha elecció directa. Això passa a nivell municipal i en certa manera autonòmic, però a nivell de l'estat la llei d'Hondt i les normes electorals afavoreixen el bipartidisme, per exemple el finançament basat en els vots obtinguts o les quotes de pantalla en funció de la representació que es tenia (però que ja no es té, perquè quan hi ha eleccions es dissolen les cambres).

Sabent això, l'alternativa, que és passar de tot, no sembla gaire millor. Ja deia Plató que:”un dels inconvenients de refusar participar en la política, és ser governats per ineptes”. I això ens ha estat passant per haver implanta una política d'oblit durant la transició en que els responsables de la dictadura es van autoexculpar de tota responsabilitat per continuar dirigint el nou règim monàrquic.

Per tant, aquí, amb aquest sistema electoral, no hi ha guanyadors ni perdedors en unes eleccions, a l'igual que quan s'aprova un examen, tampoc hi ha guanyadors ni perdedors entre el qui treuen un 5 o un 7. Cada un treu la proporció de representants segons vots obtinguts, i prou, i després la suma de pactes fan que hi hagi un govern amb prou representació, si aconsegueix sumar una majoria. El problema és quan les dinàmiques fan que les institucions es perverteixin, contra la qual cosa no val el típic tansemenfotisme, com deia Einstein: “si tot te dóna igual, és que t'has equivocat al calcular.”