dimarts, 28 de juliol de 2020

La història l'escriuen els vencedors?

"Si han ocultat això, que no hauran ocultat en llarg de la història". Un oxímoron en tota regla, en tant que estàs veient una imatge que ha donat la volta al món. L'ocultació en història és quasi impossible.
"Si han ocultat això, que no hauran ocultat en llarg de la història"
per exemple en els fets de l'1 d'octubre.
Un oxímoron en tota regla, en tant que estàs veient una imatge
(entre moltíssimes altres) que ha donat la volta al món.
L'ocultació en història és quasi impossible
. Els pseudohistorics
intenten vendre aquests fets com a victmisme, quan va
ser un èxit d'organització i de resistència.
Testimonis no són història


Aquesta frase atribuïda a George Orwell ha fet fortuna, malauradament, perquè no és pas certa. És més, implica un profund desconeixement de què és i com es fa la història. D'entrada, Orwell no era historiador. Sí, va fer novel·les i va deixar testimonis sobre els esdeveniments que li van tocar viure. Per tant, per als historiadors, és això, un testimoni, no pas cap historiador. Un més. Cal saber diferenciar un testimoni d'un historiador. Perquè hi ha qui, sobretot quan arriba a determinades edats, es creu qualificat per parlar d'història amb l'argument de "jo hi era" o jo ho vaig viure. Per entendre la diferència, un testimoni és per a la història com si hom intentés il·luminar una ciutat com Barcelona a les fosques amb una alot de clauer. 

Amb el seu llum difícilment aconseguirà aquella persona ni tan sols il·luminar a dures penes l'habitació on es troba. Potser si concentra tot el llum sobre un punt molt concret aconseguirà veure amb prou claredat què és el que hi ha al fons d'algun calaix perdut, amb la importància que això pugui tenir, i prou. Transposar aquesta petita visió, a la història per pretendre aportar llum a tota la ciutat és ,si més no, un exercici ridícul. I ja no diguem a tot un país. I això, recordem, sense comptar que qualsevol historiador sap que no hi ha res més traidor que la memòria, fins i tot la pròpia. Un cop passat, tothom s'hi apunta a pujar carro (fins i tot inconscientment). A París no hauria cabut la de gent que després va dir que havia estat al maig del 68, i si tothom hagués estat tan antifranquista com ara afirmen, les manifestacions proamnistia haurien estat com les dels darrers 11 de Setembre, i ni de lluny.  

Qui són "els vencedors" i qui les víctimes?


Una de les raons que deixen aquesta frase (i semblants) fora de joc és la indefinició. En realitat, són frases que juguen amb els prejudicis populars, no tenen cap base real. Tenint clar, per tant, què són simples testimonis, cal afegir qui serien aquests suposats vencedors que haurien escrit la història. Ramses II? Els Borbons francesos? Napoleó? Stalin? Hitler? Churchill? Fidel Castro? L'imperi austrohongarès? Els guanyadors del Nobel? George Bush? Qui? Un contuberni de poderosos en una habitació en penombra a mitjanit? I és que la vida és inapelable, i de vencedors els cementiris en són plens. Sí, alguns personatges històrics famosos van deixar la seva visió, el seu relat dels fets, el seu testimoni en forma de memòries per aportar la seva visió al món. Però això, senyors, i senyores, no és història, és un simple testimoni més i prou.

Per a alguns queda molt bé deixar anar la frase del dimoni, que està vivint una segona època daurada gràcies a xarxes socials com Twitter. Allà, els grans experts en medicina, geopolítica internacional, economia mundial, i per suposat doctorats en historia i entrenadors de futbol, tot alhora, tot ho arreglen amb aquesta frase que ja comença a ser un símptoma que insinua un tuf conspiranoic important. Des del victimisme com el d'alguns catalans que han abraçat teories pseudohistòriques, qualsevol a qui s'acusi de ser al davant d'una conspiració pot ser el vencedor. Encara que sigui eteri. "Espanya", "la censura"...són els molins imaginaris contra els que envestir quan no es tenen evidències de la realitat. 

El victimisme és un triangle que necessita d'un agresor, i d'un salvador. En aquesta cas, Catalunya seria la víctima, l'agressor seria Espanya i el salvador seria l'independentisme. Cal que sàpiguen els qui aposten per aquestes formes de relació i interpretació que rarament se'n surt d'elles. És a dir, en el suposat cas que s'aconseguís la independència (improbable des d'aquests posicionaments perquè en necessiten el paper d'agresor constantment), automàticament caldria cercar un altre agresor per poder continuar fent-se la víctima, en una roda sense fi que només porta a l'autodestrucció. En els casos més greus, la suposada víctima acaba sent l'agressor sense ni adornar-se, de forma que es creen totalitarismes els quals es creuen legitimats per a una legítima defensa. "Defensa de qui?" Pensen els qui ho miren de fora. De l'agressor inexistent. Dit més fàcil, aquests nuclis pseudohistòrics com l'INH basats en el victimisme constiranoic i místic, podries acabar esdevenint l'origen de totalistaristes com la societat Thule ho va ser per al nazisme, en ambdós casos moviments acientífics que consoliden els seus seguidors en la creença d'uns dogmes i la identificació d'un "enemic culpable".  

La història dels perdedors


L'altra part implícita de la frase són els suposats perdedors (si hi ha uns vencedors, hi ha uns perdedors). Segons la frase, aquests perdedors no tindrien història, perquè se l'haurien ocultada o tergiversada. Això era així només perquè parlàvem de testimonis, no d'història. En realitat, la Història no és només la dels "grans homes"sinó la del conjunt de la humanitat. En aquest sentit, fa temps que la Història ha superat els prejudicis de fer llistats de reis i personatges suposadament importants als quals exaltar per ser d'una nacionalitat determinada. Al capdavall, ni Hitler era alemany, ni Mozart austríac, ni importa on va néixer Sòcrates, si es que va existir realment i no va ser un invent de Plató. A la història el que l'interessa són les seves idees, la transcendència dels seus actes i de les seves obres.

És més, com fora possible que hi hagués, com n'hi ha, història de la prostitució, de la pobresa, de la bogeria, de les dones o de l'esclavisme, o en general dels marginats, si només hi hagués història dels vencedors, dels qui van manar? I és que la història la fan els historiadors, no pas els vencedors de res. En funció de les restes que han quedat del passat? Sí, però aquestes restes no sempre han estat la dels vencedors, ni molt menys. És més, de vegades sí que ho han estat, però l'avantatge del pas del temps provoca que siguin llegides d'una altra manera. Les fotos de Francesc Boix dels camps de concentració que es van fer servir com a prova als judicis de Nuremberg eren dels vencedors, o almenys dels vencedors del moment. Originalment volien ser testimonis de la "feina ben feta", però van acabar sent testimonis d'un dels horrors més grans de la humanitat. Igualment passa amb les sentències de judicis, atestats policials, informes dels bisbats sobre les seves parròquies, registres de mercats d'esclaus o altres documents que per als historiadors són una font inesgotable d'informació contextual, no pas literal.  

La història no la fan els vencedors, sinó els fets


"La història l'escriuen els vencedors, la censura, perquè els espanyols bla, bla bla", és tot l'argumentari conspiranoic que tenen els magufos. Prova cap ni una, ja parteixen d'aquestes hipòtesis (que donen per certes) i llavors envien els seus acòlits a cercar "les proves" que les demostrarien. Pel camí no importa que trobin 50.000 que diguin que no, passen, perquè "estan manipulades" (molt oportú, i sense cap prova de laboratori tu, a cop d'ull). Amb que trobin una, només una, encara que ni tan sols ho digui directament, sinó que sigui una interpretació (o fins i tot una manipulació interessada), ja els va bé. I quina casualitat que aquesta, concretament aquesta, no ha estat "manipulada". Això va fantàstic, perquè com que ni de conya hi diu el que voldrien, normalment aquestes "proves"s'ha d'interpretar , cosa la qual, evidentment, només es pot fer seguint les tesis del gran messies, altrament conegut com a il·luminat de torn, que sense tenir ni la més mínima idea d'història, resulta que ha descobert el gran misteri d'un document que estava penjat a internet.

Aquesta frase de "l'escriuren els vençuts" té, finalment, la part de concepció esbiaixada del que és la Història mateixa com a disciplina, i la creença popular de què poden haver diverses històries segons qui l'expliqui. Si l'expliquen els vencedors serà una, si l'expliquen els il·luminats éssers de llum i grans investigadors, serà una altra. Això no és així, els fets que es van esdevenir van ser uns i prou, que van ser els que han portat a la situació actual, que és una, no existeixen mons paral·lels amb realitats alternatives. Podem debatre en història sobre la transcendència de determinats fets o sobre les diverses causes i efectes en l'evolució. Aquest és el debat històric. Però de cap manera podem alterar els fets històrics que són els mateixos per a qualsevol interpretació de l'evolució. Fer el presentisme amb l'actualitat "on també hi ha diferents visions"és un parany il·lògic, perquè no hi ha perspectiva històrica, dit d'altra manera, els historiadors juguem sempre amb l'avantatja de saber què va passar després, una cosa que no es pot fer amb el present, perquè no es pot endevinar el futur. Tot i que es poden fer projeccions...però aquesta seria una altra història.     



Cap comentari: