dimecres, 24 de juny de 2020

Colom, i el debat sobre el seu monument

Aquest article el vaig publicar com a opinió al desaparegut digital Lliure i Millor el 2016, i segueix sent d'actualitat. 

Una forma de modificar la cosmologia de la població és amb l’espai públic. Noms de carrers, monuments, espais protegits o senyalitzats i edificis oficials, fins i tot l’urbanisme, conjuntament amb dates significatives, i els límits geogràfics de l’entorn mediàtic, modelen la mentalitat del conjunt de la població. Només cal fixar-se com cada nou règim que entra, automàticament modifica tots aquests elements.

Aquestes tècniques són d’ús massiu des del s.XIX, en creixement paral·lel a la revolució industrial i l’aparició de masses proletàries urbanes, i les demandes i implantacions d’educació universal. Anteriorment, el control social passava simplement per l’ignorància del conjunt de la població. Per tant, el debat sobre la idoneïtat o no de determinats elements a la via pública, és en termes històrics molt recent.

El cas del monument de Colom, és significatiu. No és nou, però el moment polític fa que tot prengui una dimensió descomunal. Fa temps que hi ha diferents iniciatives per retirar de l’espai públic personatges considerats infames per a la història del nostre país, com el del marqués de Comillas, Antonio Lopez, un conegut negrer (finalment retirada). D’altres creen més divisió, com el de Cambó, i alguns són molt rebuscats, com el dels porxos i xalet d'en Xifré, l’home més ric del XIX català.

Tant per la banda dels qui volen retirar el monument a Colom, com entre els qui en defensen la seva catalanitat i idoneïtat, es fan servir arguments “històrics”. Més o menys “històrics”, amb moltes cometes. Els primers argumenten que va ser un dèspota, un negrer, i recorden constantment el genocidi indígena. Els segons intenten, per la porta del darrere, intentar demostrar que Castella sempre va fer mans i mànigues per “tergiversar la història de Catalunya”.  La primera postura és pràcticament del tot insostenible, per pura lògica: ni va tenir temps, ni oportunitat,  difícil d’argumentar, més quan les seves iniciatives precisament van ser contràries a l’abús colonial. I evidentment, de la crueltat dels mal anomenats “conquistadores”, no se li pot fer a ell responsable. La segona postura és encara més difícil de sustentar, històricament té una manca absoluta de proves documentals, és directament pseudohistòria.

El problema és la manca d’ètica de tots aquests que fan anar “la raó històrica” com si fos un element manejable i moldejable a gust, segons el propi interès. I un cop feta aquesta justificació, utilitzar-la “d’argument” per aconseguir algun redit polític o protagonisme mediàtic. La ciència històrica ha de servir per interpretar el present. El coneixement científic del passat és l’eina que fem servir per a fer aquesta interpretació. És una eina. No una arma. Els historiadors, no cerquen només allò que els interessa del passat (posem pel cas que Colom fos finalment català, s’hauria d’acceptar i prou, ens agradés o no), sinó que construïm, des de l’avantatge del pas del temps, un relat coherent de fets on hi intervenen diversos factors. I ho fem amb un mètode científic d’hipòtesi.

Pretendre justificar accions del present, a raó d’una interpretació més o menys esbiaixada del passat, no fa cap bé a la credibilitat dels historiadors. L’historiador, a la fi, és un protagonista més del seu temps. Un contemporani. I l’anàlisi que farà del seu present, sempre serà tenint en compte aquesta clau. I això val tant pels qui volen carregar-se un monument, argumentant les conseqüències d’allò que va passar fa 500 anys; com pels qui els volen reposar, argumentant que 40 anys és molt de temps, com si no hi haguessin encara morts a les cunetes, hereus amb els seus béns confiscats, milers de represaliats sense restablir el seu honor i memòria, i com si els responsables de la dictadura haguessin estat jutjats. En què quedem, 40 és molt de temps, i sempre tenim Franco a la boca, i millor que mirem a una altra banda amb la monarquia, o 500 són pocs? 

Aquest és un cas de manual de public history on les autoritats primer haurien d'haver consultat els realment experts, els historiadors, cosa que no fan. L’historiador, no només tindrà en compte el personatge representat (Colom en aquest cas), sinó el context en que va ser erigit el monument (no és el mateix durant una dictadura que durant una exposició universal), el lloc i la significació (no és el mateix el Born, que el final de la Rambla), la utilitat i el simbolisme actual d’un element tan característic de la ciutat, i sobretot l’arrelament d’un element tan conegut en les històries de vida de tants i tants milers de ciutadans que hi tenen un referent “de sempre”.

 


Cap comentari: