Les magufades negacionistes

Des que la revolució il·lustrada de la raó i la lògica al segle XVIII van bandejar les idees divines o de prova indemostrable, que la filosofia intenta posar ordre al terme "ciència". Karl Popper, el gran especialista, apostava pel mètode hipotètic-deductiu, basat en la proposta d'hipòtesis seguides de la constatació o recerca de proves i la corroboració (o no) dels enunciats proposats en funció a l'experiència prèvia. Perquè l'observació necessita d'un marc previ de referència que l'orienta. 

D'aquesta manera, "la veritat" esdevé allò que hom pot provar fefaentment, amb l'única limitació de les possibilitats i coneixements tècnics de la seva època. És a dir, no perquè Einstein desenvolupés la teoria de la relativitat, vol dir que Newton fos menys científic. O ara disposem d'ADN i és impossible "colar" familiars falsos. 

En resum , que "la veritat" és el coneixement científic acumulat en cada moment històric. Paradoxalment, la seguretat que ofereix la nostra societat basada completament en la creença en la raó científica, està generant grupuscles de terraplanistes, antivacunes o negacionistes de la pandèmia, que neguen la raó i l'evidència científica. Els historiadors patim la plaga dels pseudohistòrics, que també fan servir les mateixes estratègies que els esmentats negacionistes per a estendre les seves conspiranoies. Són els anomenats "magufos", terme que barreja els mots "mag"i "ufòleg"per definir els seguidors d'aquestes teories estrambòtiques, com els qui van fer les pintades d'aquests dies a Sabadell.

El filòsof argentí Mario Bunge va crear un decàleg per detectar aquestes  actituds anticientífiques que comparteixen aquests venedors del segle XXI de pocions màgiques per fer créixer els cabells. D'entrada, invoquen conceptes immaterials o inaccessibles, de forma que la constatació esdevé impossible. En aquest cas la conspiració. Els negacionistes de la pandèmia, per exemple, han adoptat el discurs antivacunes del "que t'implanten un xip". Algú alguna vegada ha detectat que li han posat un xip? Ha xiulat en un arc o li han dit "portes res de metall" sense saber-ho? Realment algú pot creure que hi ha una conspiració mundial per implantar xips a tothom? Doncs es veu que sí. Evidentment, no se sap quin seria l'objectiu de magna obra, ni molt menys s'explica el motiu pel qual s'hauria de fer tenint televisió. Almenys, tot el personal mèdic hauria d'estar implicat, més els fabricants, més els distribuïdors..i ningú s'hauria adonat de res. 

No té lògica, però no importa, perquè un altre element del decàleg és que són teories dogmàtiques. Se sostenen simplement per la creença cega i acrítica dels seus seguidors en els seus postulats. Per això ni evolucionen ni són compatibles amb cap ciència. En aquest sentit, els magufos s'assemblen molt a una religió o una secta. Aquest fet facilita un altre element del decàleg, els seus postulats són fàcils. Qualsevol pot convertir-se de la nit al dia en un "expert" en una matèria sense esforç ni estudiar, sigui història (qüestionant esdeveniments o fets contrastats), sigui medicina (neguen l'efectivitat de les vacunes o negant la pandèmia) o qualsevol altre ciència.

No deixa de ser inquietant que en la suposada societat del coneixement, on la quantitat d'informació existent a l'abast  de tothom és inabastable, es multipliquin seguidors de teories anticientífiques que esborren d'un cop de ploma el coneixement humà acumulat almenys des dels últims 2 segles i mig. Les pors a un futur incert, la necessitat d'atenció individual en un món hiperconnectivitzat a les xarxes socials, o altres fenòmens podrien explicar l'auge d'aquests moviments negacionistes, però no vull que els psicòlegs o els sociòlegs m'acusin de dir magufades. Com a historiador, només constatar que les teories de "grans conspiracions mundials", totes mentides, van ser virus socials perillosos que van generar els pitjors dels totalitarismes de l'època contemporània, des dels famosos protocols dels savis de sió, al judeomasònico.    

Suport al Juli (II), municipals 2019 a Sabadell

Ja a les passades eleccions vaig donar el meu suport al Juli, i això no ha canviat. En una legislatura en la qual s'ha fet molta feina, també s'ha vist, per part de qui ho ha volgut veure, el gran nombre d'entrebancs que s'han trobat per a poder realitzar la seva tasca de govern. Van arribar, cal recordar-ho, després de 12 anys de bustime. Recordem, que el cap del PSC a Sabadell està condemnat en ferm per tràfic d'influències i pel cas Mercuri, i per això se li han imposat penes de presó i inhabilitacions, malgrat que corri encara pel carrer. Recordeu el "teatro del bueno" del seu germà deixant anar les llagrimetes de cocodril? Recordeu que acumulava càrrecs com si fossin cromos? La seva xarxa d'amiguismes i endolls familiars era molt llarga, i no va marxar amb ell. Insisteixo, malgrat tot, han fet una bona feina, el problema, pobrets, és que s'expliquen (quan ho fan) com el cul.

Aquest és l'alcalde que cal, amb la ciutadania.

Evidentment, les circumstàncies de la política nacional no han ajudat a tranquil·litzar la necessària pau municipal. Més aviat al contrari, l'ha crispat, especialment han ajudat a això partits polítics, el nom del qual no vull recordar, però que estan especialitzats en "montapollos", puntades de peu a la gent, penjar banderetes, insultar tot el dia els altres, i fer-se les víctimes per tot en un comportament passiu-agressiu digne d'estudi.

Recordo el primer cop que vaig retrobar al Juli recent nomenat, va ser a l'Àgora. El seguici que portava d'ajudants encara portava el xip de l'anterior alcalde, i me van apartar del seu camí al crit de "surt que ve l'alcalde", talment com si arribessin ses majestats. Aquestes formes d'entendre el poder, el poder municipal del bustisme, han canviat, per sort. Ja no hi ha guardaespatlles, ni unitats d'intervenció rapida a lo Harrelson de la policia municipal, l'equip municipal es dedica a perseguir les elèctriques que treuen el llum a les rendes més desfavorides, i no a nens que pengen adhesius "d'estil bustos".

En aquestes eleccions haig de dir que tinc coneguts, saludats i fins algun amic, en fins a 4 candidatures. Però noi, Baró, per molt simpàtica que me caigui la vostra candidatura, i reconec que ha millorar molt, segueixo sent votant d'esquerres. Ara, reconec l'esforç que esteu fent per preocupar-vos dels barris, i que per primer cop s'hi hagin deixat caure a escoltar, almenys escoltar, els nostres deliris de made in the ghetto.

Pel que fa la resta de candidatures, excepte la Crida, les considero experiments en vies d'extinció destinats a conservar la cadira d'alguna gent que potser ja seria hora que pleguessin i deixessin pas a sang renovada, escindits d'escindits, que "poden"però no volen i que insisteixen en comú cada vegada anar més separats. Més combinacions que incloguin el mot "Sabadell" me semblen ja quasi impossibles.

Les raons aquesta vegada per les quals votaré ERC (per mi encara són ERC i no "Esquerra"), són variades, però quasi totes locals, a nivell nacional estic força emprenyat. D'entrada, perquè en Juli és la persona que m'esperava i ja coneixia, i el poder no l'ha canviat: transparent com l'aigua (com quan l'aigua era transparent). Te'l pots trobar a les festes passejant, amb els nens als correfocs, fent la compra al super i a les xarxes explicant com va a declarar pel judici als presos polítics. Fa la feina, i potser per això no està tant per fer-se autobombo.

Ell, i tota la candidatura, vistes la diversitat d'opcions polítiques, com ja van demostrar, són els únics que poden ser el pal de paller d'entesa de diversitat de pactes. Van aconseguir que 4 partits, que entre ells no es podien ni veure, finalment arribessin a un acord de govern. I aquesta és una gran competència que tornarà a fer falta. D'altres, només sabem que si aconseguissin sumar entre ells pactarien el seu particular 155 municipal, i que els vots que obtinguin seran intercanviables. Per no comptar que hi ha una d'aquestes candidatures, la més votada (per poc) a les estatals, que l'encapçala membres de l'anterior equip municipal que va quedar esquitxat per tot arreu de corrupció i que encara pensen que la ciutat és seva, el seu corral particular, el subconscient els traeix en l'ús del llenguatge ("recuperem Sabadell").

I en tercer lloc, però no per això menys important, perquè ERC són els únics autènticament republicans en tots els sentits. La Crida és un invent que està molt bé, però no són la CUP en solitari. Amb tot, encara que no m'hi senti identificat per raons de classe, (perquè jo soc de barri  obrer i no del centre) considero que també han fet una bona feina al govern.

No diré que estigui content del tot per la tasca de govern. Evidentment, que als més hiperventilats ens hagués agradat entrar a l'AMI (almenys es va votar), que s'hagués fet més neteja de càrrecs inútils nomenats en èpoques anteriors, retirar d'un cop drapots del sostre que només molesten i que hi hagués hagut més sensibilitat cap a la cultura i l'associacionisme local. Però, donades les circumstàncies, i malgrat tot, en general s'ha fet molt bona feina i es mereixen seguir i acabar el que entre tots hem començat. Aquestes municipals, cal República. Sort Juli i companyia.

Suport al Juli i a ERC Sabadell

De vegades la meva actitud amb ERC-Sabadell ha estat aquella de "tan et vull que et trec un ull", però crec que arriba el moment de deixar clares les coses: cal donar i dono suport al Juli, persona que he tingut el plaer de conèixer personalment. Per tant, dono suport a ERC-Sabadell, malgrat algunes coses que no m'agraden a nivell nacional del que està fent ERC, i malgrat el meu cor segueix dividit entre les CUP, on militen molts coneguts meus a nivell nacional i amb l'Entesa a nivell local, que considero han fet una feina d'oposició exemplar i fins heroica en alguns moments. Però penso que amb les circumstàncies actuals, ERC és la millor opció per a nostra ciutat i que en Juli és el millor alcalde que podem tenir. 

A Sabadell hi ha molta feina a fer. Tradicionalment, els barris hem estat oblidats, només considerats fonts de votants aborregats que es podien comprar amb un banc públic i una pista per jugar a la petanca. Mentre, les condicions socials de les persones que hi vivim es degraden, l'ajuntament fa ferum de podrit i els serveis social s'encareixen, alhora que la protecció a les persones i el nostre estat del benestar es degrada a marxes forçades. Crec que moltes coses només es poden resoldre a nivell nacional, però també estic convençut que aquest camí cap a la República Catalana la podem començar a nivell local i que el Juli serà la cara visible d'aquest esforç que hem de fer tots a Sabadell.

Crec que ha arribat el temps de mullar-se, ergo, quedi clar: ni populismes de lladres que "podemos" declarar 400.000€ (que jo no he vist mai junts) ni sobres de comptes B, ni emportar-se els diners destinats a formació d'aturats que tan necessaris són.... la meva opció serà en Juli:

Per què penso que en Juli Fernandez és la persona ideal per a alcalde de Sabadell?

1r. En Juli és un professional amb ofici i benefici, un treballador. No una persona que no ha fomut mai un pal a l'aigua en el món laboral. Quan parla del món laboral, sap el que diu. Això garanteix que el que fa, ho fa per convenciments, no per un sou. Quan en Juli hagi fet el que considera que s'ha de fer, se'n tornarà a la seva feina i llestos. No pidolarà càrrecs ni anirà com una paparra d'un càrrec a un altre en una espiral d'equilibris caciquils dins un partit polític, com fan d'altres que cada volta viuen més aïllats de la realitat social que els envolta.  

2n. En Juli és un persona responsable i insistent, ho ha demostrat públicament, i ho demostra com a pare de família. No és una persona baliga-balaga que s'enrotlli amb "la secre" de torn o la primera regidora que passi. Això garanteix que se'n parlarà del nostre alcalde pel que fa, no en converses de safareig.

3r. Sumant, és una persona de conviccions, un professional i una persona responsable, de la qual és impensable un acte de lladronici ni favoritisme, perquè no entra en els seus paràmetres mentals. Ell no deu cap favor, ni ha fet "carrera" dins un partit, sinó que ha fet mèrits com a persona i com a professional. Responent a la seva campanya: nosaltres ja el coneixem... no caldrà, com han fet d'altres, que es pagui una campanya electoral amb els diners dels contribuents perquè la gent el conegui, total, per acabar sent el delfí de torn.

4t. Al capdavall, en Juli és el cap visible d'un partit històrics, ERC, destinat des del 1931 a ser protagonista en l'assoliment de la llibertat del nostre país, i Sabadell, com a ciutat que sempre ha estat capdavantera a la nostra terra en tantes coses, no pot quedar enrere en aquests moments decisius.

5è. Suma de tot això, crec que el Juli representa la nova forma d'entendre la política, que s'hauria entendre com: un servei a la societat limitat en el temps i amb uns objectius determinats, després d'exercir els quals un se'n torna a casa. La política no és una professió ni un lloc per eternitzar-se, sinó un deure públic, un compromís que s'adquireix amb la resta de conciutadans. I puc assegurar que en Juli, un demòcrata convençut i un republicà com cal, ho té molt interioritzat això.

i 6è. També perquè el conec, puc dir ni ell, ni el seu equip, faran mai la gara-gara als feixistes del PP, els quals han estat la crossa sovint indispensable per als últims governs, votant sistemàticament junts amb els de la corda de bustos per pràcticament tot. D'aquesta manera, es trencarà amb la política que ens ha portat a ser un dels ajuntaments més endeutats de Catalunya, a tenir uns serveis deficitaris i cars, elitistes, com les escoles bressol, o directament  innecessaris, com les pistes  d'atletisme cobertes.

Per tot això, espero que ERC a Sabadell aconsegueixi no només uns "bons resultats", sinó que pugui governar àmpliament.  Que pugui fer neteja d'anys de favoritismes, de regalets, d'amics endollats en càrrecs de confiança, i que de veritat es posi a treballar pels pilars d'una societat: la formació i l'estat del benestar.

Des de la trinxera

Quan dic que els d'alguns barris vivim a la trinxera, potser hi ha algú que pensa que exagero. De fet, aquesta expressió no és meva, ens la va dir en Xirinacs al 2000. Com a mostra del que que passa per aquí cada dia quan pares l'orella, us reprodueixo una conversa d'aquest mateix matí a la cua de la caixa del #BonArea BonÀrea  :

Blanc i negre, productes del porc.

Una senyora gran, explica a crits, mentre la caixera li passa els productes per la registradora, com la van intentar atracar a ple dia ahir al carrer del costat. Una noia,explica, identificada per ella com a sud-americana, se li va intentar acostar i fer-se la simpàtica, fer-se passar per la seva amiga per robar-li les "joies". 

Com que es va adonar quan l'estiraven dels anells dels dits, ens reprodueix fil per randa tots els improperis que li va dirigir a la "lladre frustrada" (que es veu que va fugir corrents), i encara explicant-lo l'endemà dels fets la dona sembla que ho visqui per la forma que reprodueix tots els insuls cridant que, diu, va dirigir a la pispa pocatraça. 

Aquí comença el més bo. Reprodueixo en idioma original. Intervé la caixera del Bon Àrea:

- "Sudacas"! Se tendrian que ir a su país!

Immediatament s'afegeix la claca, un home que era el següent de la cua:

- Asquerosos "sudacas", se tendrian que quedar todos en su país!
- Sí, es que de un millon a l'iguá hay una bueno- insisteix la caixera.

A tot això, la senyora, víctima d'aquest intent d'atracament, que ja ha pagat, insisteix, vist el seu èxit, en tornar a reproduir l'escena una mica al costat de la caixa per deixar passar. L'acompanya una altra senyora gran que l'escolta i assenteix amb complicitat tots els improperis (de pu... i filla de pu...cap a munt). Aquesta vegada, ja es pot veure que li posa més pa que formatge a "l'aventura" (que no dic que no sigui veritat).

Mentre el senyor de la claca acaba de pagar, però encara té temps de deixar anar alguna cosa més contra els "de fuera" que no acabo de pescar. Me toca a mi pagar, marxa el senyor de la claca, la caixera calla, jo no dic res, la senyora segueix encara donant explicacions però ja en veu baixa. Agafo les meves coses i marxo. Sembla que la conversa no té continuïtat, tot i que les del carrera meu a la cua assentien amb fruïció amb el cap mentre la caixera, el de la claca, i la senyora indignada clamaven perquè tornés la Santa Inquisició.

És una petita mostra, del que es pot escoltar per aquí caaada dia si parés l'orella. Conec de vista la caixera, no sembla que sigui mala persona, la resta no els conec de res. Segurament si els preguntes, seran els típics que te diran que no són racistes. Segur?

Fins als collons del Santamaria!

Al Diari de Sabadell, que després de 30 anys de suposada democràcia en català té el nom i poca cosa més, escriu un personatge d’allò més representatiu de l’espanyolisme caspós: Antonio Santamaria. Un melillenc establert  a Catalunya fa 40 anys, que es fa passar per periodista, el qual encara és incapaç d’escriure un sola línia en català i malgrat això es permet el luxe de donar constants lliçons als altres.

Aquest senyor té lloc fixe a l’apartat d’opinió. Una secció que el Diari de Sabadell distribueix entre els mateixos  3 o 4 amics, sense deixar que ningú més de la ciutat opini sobre res. Fet que s’ha vist encara més agreujat des de que el diari, alguns dirien per sort, només surt 3 dies a la setmana.

El senyor Antonio Santamaria avui ha tornat a perpetrar uns dels seus constants atacs a Catalunya, i per tant als catalans, des de les pàgines del diari dirigit pel falangista  Ramon Rodriguez Zorrilla. Aquest senyor va ser nomenat a dit director del diari amb l’únic mèrit de tenir carnet de falange. En un país democràtic hauria estat inhabilitat de per vida, però a Sabadell se l’ha deixat tranquil·lament que gestioni el diari de la ciutat, a canvi  de fer de gaseta publicitària del PSC.

El senyor Santamaria avui, amb l’article  titulat “Il·lusions del sobiranisme”,  comença parlant de la greu crisi econòmica per, després d’un exercici de demagògia superb, concloure amb la necessitat d’una república federal. On, com sempre, i a l’igual que els feixistes del PP o Ciutadans, la independència no seria la solució (des de quan la llibertat dels pobles ho és?), i  “l'esquerra catalana” (no sé si per ell la CUP és esquerra) només tindria el paper de “dir alguna cosa”.

En aquest viatge d’hipocresia i de tòrcer la realitat fins fer-la irreconeixible, passa pels mateixos temes, amb el mateix vocabulari, que tots els botiflers espanyols. Siguin de dretes o d'esquerres. Ignora escandalosament el marc estatal i tots els temes que se’n deriven, fet aquest últim que el deixa en evidència.  No és tan sols del què parla, sinó del que no parla. I no és tan sols el que diu, sinó com ho diu.

Uns exemples de perversió: la insistència en dir  “aventura sobiranista”. Home, es diria que avui per avui l’aventura, i de risc, és romandre en un estat espanyol que després de conèixer que té una mitjana d’atur del 24%  i reconèixer que encara creixerà més, diu que “van en la bona línia”.  Després la insistència a voler identificar “nacionalisme” amb “burgesia”... Sr. Santamaria, que això ja té uns quants anys i data de quan a la transició els suposats progres (després s’ha vist que no ho eren tant)  havien de justificar com fos que s’agafaven a la cadira, per al qual menester  s’empassaven amb patates: restauració monàrquica, l’autoabsolució dels responsables del règim i la unitat vigilada per l’exèrcit espanyol, oblidant-s e de condemnar la dictadura fins avui.

I pel que fa a qui és la burgesia i a quin amo vigila. A veure si s’adona en Santamaria: la burgesia és la que va xiular el president de Catalunya al Godó ahir mostrant banderes espanyoles. Aquesta és la burgesia, la que diu que “los pijos son necesarios”, la que mana a Madrid, la que parla la llengua dels borbons i la Guàrdia Civil. A Catalunya, per molt que insisteixi, l’independentisme és transversal i defensat per totes les classes socials, però sobretot per l’esquerra. L’esquerra catalana, és evident, i no una suposa esquerra espanyolista aburgesada que per justificar que ha oblidat la lluita de classes, l’empren contra les nacions oprimides. Com deia Stalin: quina major lluita de classes pot haver que l’alliberament d’una nació? Ui, perdó, que no recordava que els del PSC fa temps que ha abandonat el marxisme per apuntar-se al liberalisme imperant!

Després hi ha la desinformació del senyor Santamaria. Per exemple, afirma que el president Mas va fer declaracions en el marc de “la presentació dels actes de l’11 de setembre”. Error. Que poc coneix la nostra història, senyor Santamaria. El que presentava era l’any commemoratiu del tricenterari de la pèrdua de les llibertats catalanes.     

A la fi, la independència no és que sigui “la solució a tot”, com intenta parodiar Santamaria, sinó que simplement, que no és poc, deixa en les nostres mans les formes de fer les coses: serem allò que vulguem, i tindrem l’estat del benestar que ens paguem. Cosa que vol dir, que si aquí volem prohibir la violència animal i les corridas (en castellà) ningú podrà dir el contrari, que si aquí es vol la dació en pagament ningú podrà dir el contrari ,que si aquí decidim no pagar el deute il·legítim als bancs ningú podrà dir el contrari, i que si nosaltres generem riquesa per mantenir un estat espanyol inoperant, no s’entén per què hem de tenir 1 milió de pobres al nostre país.

El millor de tot és que després de totes aquestes parides s’apunta a fer anàlisi política! N’hi ha per llogar-hi cadires! S’agafa tots els tòpics de la COPE i copy paste! Per  no parlar d’aquesta idea de federalisme que s’han tret ara de la màniga els del PSC i que ni tal sols té suports dins el seu partit. Ignoren que aquesta “idea” ja s’ha intentat dos cops, i els espanyols, millor dit, els castellans, no han volgut res que “vingués dels catalans”. Ignora l’evidència que si ni tal sols volen un estatut, com haurien d’acceptar un federalisme? Però a més, on s’és vist que un estat es federi amb una part de si mateix? Els federalistes catalans haurien de saber que si volen federar-se amb algú primer han de ser independents. 

Per tant, tranquil senyor Santamaria, que si un cop independents es decideix fer un referèndum (cosa que ara està prohibida per l’estat) per federar-se amb qui sigui, es fa i punt. Però deixi’m dubtar de si ja posats a federar-se, essent a Europa, qui es federaria amb algú que té un 30% d’atur i la corrupció més alta del món? Ja posats ens federaríem amb un país civilitzat!

Però n’hi ha que per tal de mantenir  Catalunya sotmesa s’empesquen qualsevol cosa, ni que es noti que és mentida. Per sort cada dia queda menys de suportar aquesta merda intolerant espanyolista que ratlla el racisme. La solució, no és intervenir en la política espanyola, això ja ho va fer el pujolisme i mira com va sortir: els espanyols recollint signatures com bojos “contra log catalane”. S’ha arribat a un punt de no retorn. Hem de deixar que facin la seva, nosaltres  tenim les nostres solucions: ens les apliquem primer a nosaltres i deixem que els altres facin la seva, no hem de ser ”el suport” ni “l’esquerra” ni la reserva de “valors” de ningú, sobretot de ningú que no en vol saber res de nosaltres ni d’acceptar-nos tal com som. Per fer això necessitem un espat propi. I el necessitem ja. Potser llavors al senyor Santamaria amb tanta democràcia li agafarà un cobriment, però tranquil, que si no li agrada la democràcia  a l’Europa del segle XXI no hi ha fronteres, té les portes obertes per anar allà on consideri que pot viure millor, i així els podrà explicar això del federalisme i la corrupció.

  

15 anys de l'ALC-PL Vallès

Sembla mentida, però ja han passat 15 anys! Avui, encara que sigui per poc temps la meva demostrada capacitat de passar desapercebut s'ha acabat. Apa, a la foto!

Són molts records, molta feina feta, molta gent coneguda, alguna que ja no hi és malauradament entre nosaltres, són en definitiva 15 anys de fer país i com deia la Carme Forcadell: encara ens queda ferina per fer, perquè amb la independència no estarà tot resolt d'avui per l'endemà.

La sort és que tot depèn de nosaltres, nosaltres amb la nostra actitud podem decidir.

En fi, moltes felicitats a tothom.

La guerra del nomenclàtor a Sabadell

Com a resultat de com es va fer la segona restauració borbònica, el que els espanyols anomenen transició, avui patim, d'entre altres efectes, un de buscat intencionadament per mantenir el que Bernat Muniesa anomenaria transacció o transformisme (que no transició), popularment conegut com l'intent de fer oblidar o anestèsia social. Aquest efecte impulsat per organismes diversos, algunes associacions i institucions de tot tipus consisteix a elevar als altars de la resistència als que va ser víctimes de la dictadura (o de vegades ni això) i criminalitzar, o en la majoria dels casos simplement ignorar, els qui realment van practicar la resistència activa contra el règim genocida franquista.

Cada moment històric, i el nostre no és cap excepció, té uns referents, n'hi ha que perduren més i n'hi ha que menys. Pel que fa als noms dels nostres carrers tradicionalment han fet referència a: personalitats importants que hi vivien o hi tenien la seva activitat, activitats que s'exercien, destinacions a les que duien els camins que començaven o elements arquitectònics remarcables, o simplement perquè eren partides de terres a les quals sempre se'ls havia anomenat igual. 

En el moment en que les nostres ciutats comencen a créixer de forma ràpida, desordenada, és quan surt el problema de posar nom a uns carrers que originalment eren camps. Així surten els noms dels barris, que prenen el nom dels masos propers, o alguns indrets concrets molt populars. Per la resta de barris nous, s'han hagut d'anar posant noms sobre la marxa. L'eixample, un dels espais més antics fora del centre és ple de personatges d'època liberal i de la 1a restauració o d'industrials, record d'una època de vapors i industrialització. D'aquí cap en fora tot es va fent més actual, fins arribar a Can Llonch.

Els noms dels espais no són estàtics ni innocents, i evolucionen. Els noms dels nostres carrers han servit per l'adoctrinament, per la manipulació de la memòria col·lectiva. Quan hom arriba al poder, sobretot si ho fa com la dictadura després d'un cop d'estat militar, canvia els noms de tota la vida i posa els seus, un signe més de l'ocupant per demostrar qui mana. En casos greus, com els que ha patit Catalunya, això també afecta a la toponímia.

Actualment s'està obrint el debat sobre la conveniència o no de tenir un carrer dedicat a Puig Antich, sobtadament no sobre en Quico Sabater o en Massana, un debat que cal relacionar amb el de l'alcalde Marcet que ressorgeix periòdicament. I es que a la fi, el que subjau en el fons de tot, també de com es va fer la restauració borbònica, en el fons de tot, només hi ha un sol debat. Amb molts camps de batalla (les fosses, els nens perduts, els monuments, el nomenclàtor, la memòria històrica... ), ningú hi diu el nom, però tot això només és una sola gran batalla ideològica: condemnem o no la dictadura franquista?

És molt fàcil, ni revisió de judicis, ni rehabilitació cas per cas sota sol·licitud. Simplement fer el que alguns partits encara es neguen a fer que és: condemnar el règim franquista. Aquesta seria la forma de retornar la dignitat a tots els qui lluitaren (observeu el verb lluitar al diccionari), amb tots els recursos al seu abast, contra la dictadura. Puig Antich i els militants del MIL ho van fer, van lluitar, no només van ser unes víctimes, sinó que s'hi van enfrontar a la dictadura, com ho van fer d'altres grups a la clandestinitat.

A Sabadell, tenim unes mancances en el nomenclàtor aclaparadores, precisament per no voler condemnar la dictadura i fruït de la restauració borbònica. On hi ha una plaça o via Països Catalans? On un carrer Joan Oliver o Pere Quart? I parlant de víctimes, ni tan sols una plaqueta al professor de la FIAC David Wilson, mort d'una pilotada per la policia armada (els grisos) al 1976. I així podríem seguir. Estaria d'acord en dedicar carrers a tots els pacifistes del món (per cert, on el carrer Lluis Maria Xirinachs? ) però no a costa de fer el joc als qui no volen condemnar la dictadura i juguem a criminalitzar els qui lluitaren pels drets democràtics. 

Sabadell a prop

He rebut una altre volta a casa aquesta publicació, anomenada revista, que edita l'Ajuntament de Sabadell amb l'excusa d'informar els seus ciutadans. Una revista que, diu, edita l'Ajuntament, però que sempre porta editorial de l'alcalde, és a dir, l'Ajuntament som tots, però l'editorial sempre, sempre, el fa només el cap del govern, que no és, per ell sol, l'únic representant de l'Ajuntament.

Miro els titulars de la revista, trobo una cosa que fa mal a les retines: s'afirma que Sabadell és un exemple de lluita contra el canvi climàtic, quan és la ciutat més contaminada de Catalunya. Miro l'ampliació d'aquesta “informació”, obro la revista i en destacat a la dreta el primer que hi veus, contràriament al que normalment es fa, és la imatge de l'alcalde i el seu escrit a mode d'editorial, tot i que enlloc posa que ho sigui. És una revista a tot color, amb paper dur, encolada no grapada, amb profusió de fotos en color... una pijotada excessiva per totes bandes, en definitiva i es miri per on es miri.

Deia aquell que la millor publicitat d'un govern és la seva acció de govern. Com més publicitat fa un govern, més evidencia la seva manca de capacitat de transformació de la realitat. Quan un govern o partit es veu obligat a fer creure a la gent coses, per contra de mostrar-les fetes, és que hi ha un problema, i el que és pitjor, un problema que no es vol reconèixer.

Aquesta revista és una despesa intolerable per prescindible en aquest context de crisi galopant. Un Ajuntament que diu que no té diners per prioritats com ensenyament, és vergonyós que dediqui diners a fer-se publicitat de partit mal maquillada de suposada informació. I no només es gasten els diners en fer la revista, no, no només és això, és que a més fan una bustiada general a tota la ciutat! Una altra despesa, i si fer la revista ja era innecessari, a més a més fer casa per casa per portar-la ja és el súmmum i només pot tenir sentit si com he dit es tracta només de fer propaganda política.

Aquests propers dies els carrers del barri apareixeran emmoquetat d'aquestes revistes, els més acurats hauran tingut la delicadesa de llençar-les al contenidor, pocs ho faran al blau. Una lamentable despesa de diners i de paper. Això sí, el dret a la informació, com els de l'ajuntament l'entenen, és a dir, el dret a fer-se publicitat política amb els diners públics, el tenim a taula a casa, A veure si es menja.

Fotos Antigues de Sabadell

Cada d'any Comerç Centre editava (no sé sí aquest any també ho ha fet) uns calendaris amb fotos antigues de Sabadell que m'agradava col·leccionar.

És una llàstima que aquestes imatges es perdin, un cop el calendari deixa de fer servei. Encara s'hi pot anar a l'AHS i pel mòdic preu de 7€ per foto demanar-les ;D

Aquí van unes quantes, perquè en tinc només la meitat. I de les que tinc, no totes són gaire interessants. N'hi ha un joc que és monotemàtic de la plaça del mercat per exemple o d'altra on només surt gent.

Indicadors

Si dic que a Catalunya la senyalització està feta per despistar l'enemic, no descobreixo res suposo a ningú. De fet, el millor resum d'aquest tarannà el reflexa la resposta que me va donar un conductor d'autobús de línia interurbana quan li vaig dir que tenia el rètol mal posat:"qui puja ja sap on va". Així doncs, per què cal posar indicadors? No... si lògica en té.

A Sabadell som més xulos, per això. Com que som més urbanites i anem de moderns, hem decidit posar indicadors (a la fi). Però es clar, a algú se li veu la boina. Igual que van posar els nous mapes de les marquisines de bus amb faltes d'ortografia, i els seients de les parades per nòrdics, la retolació no podia ser diferent.

Però suposo que diran "Què passa? Com més informació millor no?" Per això suposo que cal deixar els indicadors antics quan es posen de nous.

I com que els canvis sobtats, de vegades són difícils de pair, dos metres més endavant, per si de cas, deixen que els nous al darrera dels vells. Igual és perquè no els toqui el sol i es conservin millor.

Aquests monuments a la voluntat de reciclar informació urbana el podreu trobar a la Ctra de Terrassa.

Molí de Sant Oleguer

S'ha de reconèixer i quan algú fa una cosa bé se li ha de reconèixer. El nou alberg, el nou equipament municipal, aprofita un edifici històric el qual ha restat protegit per una nova vida transformada en ús.

El Molí de Sant Oleguer és un patrimoni que posa, junt amb la resta única del Ripoll, Sabadell al mapa. Explica qui som els sabadellencs i d'on venim. Però sobretot explica on volem anar.

Aquest és el model propi del que caldria fer amb el patrimoni, igual que el castell de Can Feu, també recentment recuperat. Protegir el patrimoni (riquesa per tothom de futur) i donar nova vida amb nous usos.

Moltes gràcies a l'Isaac per l'oportunitat única de poder realitzar aquestes visites guiades. I enhorabona a la gent que ha participat al seu èxit.

El Vapor Buxeda

Ha sortit el número 5 de la col·lecció Quaderns d'Arqueologia que edita el Museu d'Història de Sabadell. El segon dedicat a una nova temàtica al nostre país, dins de la disciplina, com és l'arqueologia industrial.

Amb el títol "El Buxeda Nou. Vapor i vaporistes" es dóna a conéixer aquesta antiga fàbrica, que serà reconvertida en llar d'infants municipal, esdevenint així un nou equipament. Ja el Buxeda Vell, l'antiga sala de màquines, s'ha reconvertit en un museu que mostra com funcionaven els vapors, molt importants en el procés de transformació cap al Sabadell d'avui.

En aquest llibre m'han fet l'honor els autors, la Maria Camen Carmona i l'Eugeni Junyent, de posar-me als crèdits com a col·laborador. La qual cosa m'ha donat una gran alegria. Moltes gràcies! I la resta, per suposat, no us perdeu un apasionant episodi de la nostra història!

Seguiment arqueològic

A Sabadell s'han iniciat les obres d'ampliació dels ferrocarrils catalans fins a Castellar. Les obres pretenen foradar tot el centre de la ciutat, començant pel que es considera nucli històric de l'antic Sabadell, per la qual cosa un seguiment arqueològic acurat és vital donades les expectatives.

La qüestió és que els arqueòlegs locals han realitzat un manifest en que denuncien que se'ls ha deixat completament al marge, i que ha estat la empresa concessionària de les obres la que ha agafat a dit una empresa, per contra de ser un concurs públic.

Sense voler fer cap prejudici, caldria tenir en compte la importància de les expectatives que hi ha sobre l'antic nucli dels carrers Alt pedregar, carrers que ja van ser destruïts durant la dictadura per obrir l'actual passeig. Aquesta serà l'última oportunitat per conèixer un espai vital de la ciutat, quan hi passi el tren ja no hi quedarà res.

Esperem que es facin bé les coses, i es publiquin resultats.

Dignitat comercial

"Aquest aparador prefereix no ser de Harry Potter".

I es que encara hi ha gent amb dignitat.

De concert

Ahir vam anar a veure el concert d'un grup de folk-rock al bar de la biblioteca del Vapor Badia, a Sabadell. Va ser impresionant, la cantant té molt bona veu, la barreja d'instruments com la flauta amb els electrics molt peculiar i el bateria se sortia.

Un bon moment de música que no es pot escoltar a les ràdios ni veure a la tele. Per sort, l'important és conèixer gent. El grup es diu Encanteri. Demà toquen a Cerdanyola, si podeu no us ho perdeu.