Feina i formació

Quan les ETT "donaven feina", ja havia qui veia
que fomentaven l'atur i el treball de mala qualitat

Un cop més ens hem de sentir a dir que hi ha hagut una rebaixa (superdescens diuen els mitjans de comunicació) de 13.000 aturats en les llistes del SOC, quan hi ha més 600.000 aturats a Catalunya. 100.000 menys aturats a l’estat, de 5 milions. Permeteu-me arrodonir,  perquè  com seria fàcil de veure, amb aquestes magnituds de tragèdia no ve de 50.000 aturats amunt o avall. Estem parlant d’oscil·lacions en percentatges (que a TV3 per cert no han comentat) no difícils calcular del 2%. Perquè ens entenguem, tècnicament per sota d’un 4% el moviment és nul. Però sembla que aquí s’havia de compensar les notícies d’ahir en que ens tornaven a recordar la realitat palpable, que tot puja: gas, llum, peatges, transports, tot.  

El principal problema de tota aquesta política d’aparador es que se segueix sense voler reconèixer la realitat. A veure, la pregunta del milió: quin sector seria capaç d’absorbir aquest volum d’aturats? Fàcil: cap. D’entrada,  l’estat espanyol té atur estructural. Ni quan es deia que l’estat espanyol anava bé, hi anava, doncs havia un 8/9% d’atur. Amb aquests percentatges d’atur, per entendre’ns, Alemanya va començar a prendre mesures econòmiques, mentre aquí sortia l’eslògan “españa va bien”. Per això ara estem com estem, perquè quan aquí tothom (gairebé tothom) s’endeutava com bojos en hipoteques salvatges i cotxes, a d’altres llocs es feien polítiques socials i de foment de la formació, amb reformes en l’ensenyament professional, per exemple.  

Quan l'okupació era denunciar l'especulació immobiliària
i et deien "que es facin una hipoteca com tothom"

Durant tots els anys de la bombolla immobiliària que deien que no havia, es veia que havia fracàs escolar i no es feia res, es veia que no se fomentava el treball de qualitat i no es feia res, es veia que es rebia immigració en condicions deplorables i no es feia res; segurament perquè a alguns polítics ja els va bé que la gent no pensi,  que a les ETT els va bé que els treballadors no puguin defensar els seus drets i que a molts empresaris els sous baixos dels immigrants els anaven molt bé per augmentar els seus beneficis, tot sovint a costa d’accidents laborals mortals. Actualment, amb més de 4 milions d’aturats a l’estat (reconeguts, que segurament en són més), les polítiques d’inserció s’han reduït a menys de la meitat i si el fracàs escolar s’ha de resoldre a força d’anar rebaixant continguts, malament anem.  Per acabar de completar el panorama, en contra de reforçar el servei de col·locació públic, es privatitzen els aturats, convertint la seva possible inserció en un negoci per a les ET... perdó, “col·laboradors del SOC”.  

L’única forma de sortir d’aquí és amb temps i formació. Temps, perquè tot el que no s’hagi fet fins ara, no es farà sol de la nit al dia de forma miraculosa. Qui hagi deixat de treballar en edat adolescent per anar a l’obra, no es traurà una formació decent com a mínim en anys, i si vol i si pot. Si vol, perquè hi ha molta gent mal acostumada a sous inflats de la construcció, sense una formació que el justifiqui; i si pot perquè la formació és cara (i encara l’estan encarint més) i la manutenció recau sobre unes famílies que sovint també estan a l’atur. La formació és indispensable per a trobar un bon lloc de feina, l’ideal seria que els llocs de treballs fossin de bona qualitat i per això calen professionals qualificats. A hores d’ara, ja sembla que més o menys tothom ha descobert que entre els titulats superiors l’atur disminueix percentualment, una altra cosa és si la feina és del nivell de la formació del treballador, que normalment no.

Quan la cultura encara s'havia de fer
alternativament, però sense un 21% d'IVA

Aquí també es cometen encara errors com subordinar la formació a les necessitats del mercat laboral,  perquè no van al mateix ritme. No es pot dir “ara necessito enginyers” i que caiguin com per art de màgia d’un arbre. S’hauria d’haver dit a la gent que estudiés enginyeries quan s’aconsellava que fessin “coses amb futur”, com formació professional en administratius. Es necessiten anys per formar un bon metge o un bon programador, no es poden seguir les pautes del mercat laboral, perquè sempre arribaràs tard. I això s’ha fet i encara es fa, no falten els  “t’aconsellem en el que demana el mercat laboral”, fa 5 anys demanaven arquitectes a dojo. I vinga, tothom a estudiar arquitectura com bojos! Resultat? Va arribar la crisi i ara tenim una d’arquitectes que no sabem on ficar-los... bé sí, al Brasil els qui poden i tenen sort.

És a dir, que ens hem gastat una pasta immensa en formar uns professionals que han de tocar el dos per poder treballar i que ara dels seus coneixements se n’aprofitaran d’altres societats. S’ha de fomentar la formació en base al que agrada fer a l’alumne, a les seves capacitats i sobretot fomentar la seva iniciativa, no dirigir ni orientar cap a un mercat laboral que no sabem mai com serà quan aquella persona acabi la seva formació. Per molt que els empresaris sempre plorin “perquè no tenen personal qualificat”, perquè si el paguessin bé i al preu i les condicions que toca ja veuries si el tindrien. Avui en dia l’àrab és necessari, qui ho va preveure això? Si avui es decideix, que certes coses no cal estudiar-les “perquè no són rentables” o “el mercat no les demana” ens estem limitant en les opcions de futur desenvolupament.  

Sovint les necessitats del mercat laboral, diuen en to negatiu, van per una banda, i la formació, per una altra. És com ha de ser. No han de ser dues línies que vagin superposades, sinó paral·leles, això sí, en una mateixa direcció, però independents. El problema avui no és que no siguin independents (ho són, però cada vegada menys) sinó que no van en la mateixa direcció. Mentre el mercat laboral demana iniciativa, capacitat d’aprenentatge, LLL i cada vegada és més temporal i global; l’ensenyament segueix la rigidesa centralista del control de continguts, la preeminència de la memorística per contra de la crítica, i les pautes culturals que es transmeten segueixen sent les de la “cerca’t una feina per a tota la vida (com el pare com el iaio)” i la proximitat. Proximitat, a més, en bona part obligada per uns transports públics cars i deficients i una manca total de foment en l’aprenentatge d’idiomes útils per trobar feina com l’anglès o l’alemany.  

Per canviar tot això, ja no valen les mateixes polítiques que fins avui, les que ens han portat al desastre. Primer de tot, cal que Catalunya pugui decidir el seu futur. I després aplicar polítiques racionals. Per començar amb la formació, perquè d’una bona formació en depèn la qualitat democràtica d’una societat, no les necessitats d’un mercat de treball. I d’una bona política, fruit d’aquesta major formació se’n desprèn la meritocràcia, per contra de la partitocràcia que hi ha ara que faci el que faci no té conseqüències a les urnes. Aquests canvis haurien d’afectar a les mentalitats, centrant la cerca i la formació de la persona en l’autoocupació: no en que “els hi donin” una feina, sinó en “crear-se la feina”. No hi ha res més patètic que veure un d’aquests que surten dient pels mitjans que parlen 4 idiomes, tenen 2 màsters, 4 carreres i “no troben feina”. Però qui els hauria de donar feina a aquesta gent? Superman? Si no són aquesta gent superformada els qui saben què falta, què es pot fer i què no, malament anem, imaginem la resta. Han estat molts anys de subordinació a la mentalitat espanyola de que ens ho donin tot fet, “fes-te funcionari, cobres i no treballes”, aquella mentalitat de la subvenció (a les empreses i als bancs, en compte de a les persones) i d’esperar que et toqui la loteria mentre mires el futbol i llegeixes les aventures de la cort a Botswana. Catalunya té (o tenia) una altra cultura de l’esforç, i esperem recuperar-la per ensortint-nos tots plegats.