Recuperem la proactivitat

La principal característica de l'ANC des del seu inici, que la diferenciava com a entitat, va ser la seva proactivitat. Aquesta actitud era defensada fèrriament per la Carme Forcadell. La proactivitat trencava el cercle viciós de la dinàmica acció-resposta tant típica del resistencialisme. El resistencialisme és una forma esgotadora i ineficaç per a construir un projecte, que ens manté en una inèrcia dins la lògica de l'Estat espanyol, i que a sobre no és atractiva més que pels qui són amants de les causes perdudes. Del que es tractava era de crear una gran base social de l'independentisme amb un projecte engrescador i en positiu. L'Independentisme era punt únic i principal objectiu de l'entitat.

Malauradament, la repressió (no per esperada, menys aclaparadora), ens està fent perdre aquest camí. Estem tornant a entrar en el joc que vol l'estat. Institucionalment s'ha acceptat acríticament una simple recuperació retallada de la situació que ens va portar el 2010 a un cul-de-sac. Socialment, s'està centrant tots els esforços en la reivindicació sobre la situació dels presos polítics. S'està abandonant la idea d'independència, en part perquè es vol defensar una idea de República suposadament proclamada,  en part  per un tactisme mal interpretat continuació del famós "tenim les estructures d'estat preparades",  i en part perquè encara esperem mig en xoc que algú, no se sap ben bé qui, recrimini a la monarquia borbònica la seva actuació del tot antidemocràtica. 

Aquest últim aspecte, l'antidemocràtic, s'ha posat en mans de la justícia, per la qual cosa, seguim dins la inèrcia de l'Estat repressiu. Ni que  ens donessin la raó, d'aquí 5 o 10 anys, voldrà dir que:1) encara som part de l'estat espanyol i 2) reconeixem els seus tribunals. I es que només qui vol quedar-se a un lloc es queixa, només qui vol romandre o li agrada aquell lloc, demana rectificacions o remodelacions. I internacionalment, passejar el victimisme pot és atractiu per obtenir titulars, però no és gens resultista. "Si no hi estàs bé, per què no marxes?"

I l'independentisme ja no hauria d'estar en aquesta lògica. Ja no interessa el que facin, diguin, o proposin des de la monarquia espanyola. Ja no cal queixar-se al rei regalant-li llibres, ni crear conflictes amb els llaços grocs, ni intervenir en cap sentit en la política espanyola, és que ni tan sols per enfotre's. No són part del món ni dels objectius catalans. És responsabilitat seva, com la de França és dels Francesos o la d'Anglaterra dels anglesos. I no hauria d'escandalitzar als catalans les polítiques espanyoles més que la dels governs de dretes austríac o polonès, i no hauria de sorprendre que tingui una classe política del tot corrupta o una justícia de pandereta, doncs per evitar això volem el nostre propi estat republicà.

Des de l'independentisme, el que s'ha de crear és un estat propi amb la nostra pròpia dinàmica. I això sí que és responsabilitat pròpia i de ningú més. És simplement un qüestió de què es vulgui fer. I ningú ho pot impedir, si hi ha un poble decidit a arribar fins al final. I per això, cal ser proactius, no reactius. Si de rebut, de resultes del sotrac que els representarà a la monarquia borbònica perdre Catalunya, resulta que hi ha un canvi a millor en la mentalitat social espanyola, millor. Però han de ser ells qui facin aquest canvi. De moment, tots els senyals indiquen que com més s'allarga aquesta relació forçada entre Catalunya i Espanya, més a pitjor va.

Els mateixos presos han insistit en que no deixem que l'estat els faci servir d'ostatges. El que vol dir, que no entrem en una dinàmica reactiva d'acció de l'estat, protesta, repressió, reacció, acció de l'estat...perquè passaran 300 anys més i seguirem allà mateix. Cal recuperar el discurs i l'acció proactiva, centrada en la independència, i no quasi de forma exclusiva en el tema dels presos.