Termes oposats, aclarint termes

Els espanyols tenen el mal costum d'oposar coses diferents per sortir-hi guanyant en les comparacions. Recordem que per a ells "el toreo és arte", i a la cultura se li posa el 21% d'IVA. Així, en termes històrics oposen "nacionals" a "rojos" durant la guerra civil, com si els "rojos" fossin extraterrestres, quan en realitat s'hauria de dir "feixistes" i "rojos" si parlem d'ideologies, o més correcte "sollevats" i "fidels a la república", o "republicans".   En casos d'actualitat fan el mateix. El llenguatge és molt pervers. Perquè evitant fer servir els termes correctes, acaben donant la volta a tot. Al final sembla que els republicans van fer el cop d'estat  i que Franco va ser un gran salvador que va fer pantanos i paradores, i ja posat fins i tot va crear el NO-DO que feia ombra a la mateixa BBC. El fet que fos un dels genocides més grans de la història, i que les seves víctimes encara estiguin enterrades a les cunetes, és un detall sense importància que desestabilitza la plàcida son del feixisme. Coses del diable, vaja.

Que imputin terrorisme yihadista, però independentista no! 

El pitjor és assumir com a veritats allò que intenten inculcar-nos. Per exemple: "contitucionalistes" versus "independentistes" és un parany més. La constitució és una llei, i la independència és un objectiu social i polític. Contraposar aquests dos conceptes vol dir que s'imposa la legalitat d'un moment i indret determinat, a les reclamacions d'una part de la societat d'un altre lloc i moment determinat. Seria normal oposar "unionistes" versus "independentistes", tots dos objectius polítics, especialment dels primers. I en el cas específic espanyolista, seria normal oposar "monàrquics" amb "republicans". Si acceptem el joc de les majories, doncs, en ser la majoria de catalans republicans i independentistes, i la majoria dels unionistes proespanyols, seria lògic anomenar les coses pel seu nom: catalans contra espanyols. Tal com oposa el jutge del cas dels yihadistes de Terrassa. Per què no? Ells (els espanyols) ho tenen clar. Quina por hi ha? Els catalans almenys no hem de tenir vergonya de res.

Oposem "democràcia", perquè és un dret natural superior, a "constitucionalisme", què només és una legalitat sorgida de la foscor de la claveguera de la dictadura. Oposem el republicanisme, perquè és un terme de drets socials, al monàrquisme, perquè no creiem en els drets sanguinis. Oposem els temes culturals de llengua i història als  conceptes d'etinicisme racista que tan agrada als espanyols: "quins cognoms tens? "on van néixer els teus pares?" "què posa al teu DNI?". Encara que els espanyol vulguin dona la volta a tot, acusant el legítim dret independentista de racisme, ells mateixos es delaten cada cop que obren la boca per insultar.

"Els catalans" és una altra perversió. Tothom en parla. Quan ho fan els de C's d, a qui es refereixen? Doncs "els bons" són els catalans autonòmics, anestesiats, que es deixen robar per l'estat i no es queixen de la monarquia, que només parlen castellà i es queixen cada vegada que veuen alguna cosa en català, que creuen que la nació la va inventar Herder quan va imprimir un DNI, i que Catalunya és una autonomia "com les altres autonomies" de la grande i libre espaaaaaanya , i que totes va col·laborar per igual per conquerir la península als musulmans.

Els mals catalans són aquells a qui els agrada votar, que volen autogovernar-se del tot en un estat lliure (no només gestionar una província), que volen llistes obertes, un president de la república a qui votar, un sistema judicial realment independent, triat per escalafó i eleccions i no per pactes polítics, ser solidaris i viure a una Europa on el Parlament no hagi de demanar permís per a tot al Consell Europeu. En resum, els catalans que no som "els bons", som els independentistes, els qui quan serem independents passarem a ser els bons i a qui tothom voldrà assemblar-se.