Democràcia i coneixement: el paper de les humanitats

Un autèntica democràcia ho és no només perquè ho digui un paperot, per molt que aquest paperot es digui Pepa,  Estatuto Real o Constitución, sinó perquè els ciutadans que s’han dotat d’aquest sistema  (i no hagi vingut imposat per les circumstàncies  o des del poder  o les dues coses alhora) són plenament responsables i conscients de quin és el seu paper en una societat. I per mostra la Gran Bretanya. La GB no té constitució. En molts aspectes funcionen amb la tradició! I què vol dir això? Doncs que si una cosa funciona, no cal estar marejant la perdiu cada vegada que es canvia un govern. Però sobretot vol dir que tenen clar que quan hi ha discrepàncies entre el que diu la llei (o el que s’havia fet fins ara  o el que li sembli a qui li sembli per molt magistrat o lord que sigui) i una majoria de la població, no hi ha discussió possible: la gent té raó, i les lleis es canvien i prou. Cal que la gent sàpiga les coses. I oi que és un país plenament democràtic, on fins i tot es pot votar?

Per tenir una autèntica democràcia, per tant, calen dues coses: un marc de llibertat i ciutadans amb ple coneixement de causa. Sense una d’aquestes coses no és una autèntica democràcia, i no diguem sense cap de les dues. Una “llibertat” atorgada, delegada, dirigida i vigilada, no és una democràcia, sinó una dictadura camuflada, normalment un període històric de temps que segueixen a les dictadures reconegudes on els suposats drets, suposadament “adquirits”, són salvaguardats pels mateixos poders fàctics. Una democràcia on les opinions es creen (no s’expressen), on s’intenta controlar el pensament de les masses (atorgant-se la raó del silenci inoperant), i a on alhora s’intenta controlar l’educació (Llei Wert, TIL...), limitar la cultura  (pujades d’IVA, control de subvencions...) i dificultar l’accés a l’ensenyament (encarint-lo, destruint beques, carregant-se la investigació, eliminant ajuts a menjadors...) no és una democràcia de veritat.

Però més enllà del funcionament d’un estat inoperant, que cada vegada que té un conflicte només sap treure l’espantall de la por i agitar els fantasmes de sempre (Gibraltar, els catalans i els bascos) com a caps de turc, el que és realment preocupant és que aquest discurs cola sobre una gran part de la ciutadania de l’estat. Per sort, els catalans hem sortit d’aquesta presó mental en la qual ens tenien tancats. I ara podem veure què hi ha món més enllà de la caspa casernària, colpista o que pretén fins i tot abolir institucions com la Generalitat. Que perquè se sàpiga, la Generalitat (una institució amb 700 anys d’història)  no emana de la constitució “agpanyola”, doncs va ser restituïda (atenció: re-restituïda) al 1977, quan la constitució de la qual, diuen, emana el poder del president de Catalunya, és de finals del 1979.  

Amb aquest panorama, la mal anomenada democràcia es converteix només en una arma més per llençar contra l’adversari polític, amb retòrica buida i plena de circumloquis on s’intenta que cada vegada que es comet una errada no surti publicada, s’eviten les rodes de premsa o s’evita donar explicacions a qualsevol nivell.  Una democràcia que no garanteix les llibertats de la il·lustració més bàsiques com: la llibertat d’expressió amb tancament de repetidors de TV, segrest de revistes, persecució de banderes ( als EEUU cremar banderes no és cap delicte, entra dins la llibertat d’expressió- i no diguem penjar o despenjar-les), persecució de crema de fotos del rei  (ara mateix estic cremant una d’Alfons XIII d’una revista- que vinguin a detenir-me a casa); no garanteix tampoc la independència judicial, on persones militants destacades de partits en formen part, on els càrrecs de la judicatura són nomenats pels mateixos polítics; i no diguem de la separació dels poders executiu i legislatiu, que a l’estat espanyol ningú sap on para, al senat segur que no i la cambra aquella dels trets al sostre i les goteres on es fa fora els parlamentaris per no dir el que toca o no parlar la llengua de l’imperi, ni diguem.

Però no tot és “culpa del sistema”. Tampoc és una autèntica democràcia aquella on la gent deixar fer “als polítics”, perquè “igualment faran el que voldran”. És un tema de responsabilitat individual. Un ciutadà que no té un aparell crític per desenvolupar la seva pròpia opinió no serà mai un ciutadà democràtic. Per molt que l’estat digui el que vulgui. Com tampoc passa al revés, per molta dictadura que hi hagi, tu pots optar per la llibertat i lluitar. Kant fa temps que ho va inventar això: una persona que en depèn d’una altra pel que sigui, no serà mai un home lliure. Si hom ha de seguir les instruccions piramidals dels partits, amb multes incloses en la divergència de vot, si hom no pot accedir a l’ensenyament educatiu que li ha de facilitar aquest aparell crític, necessari per  poder tenir opinió, si hom desisteix de tenir una opinió formada, independentment del que diguin els mitjans de comunicació, no serà mai un home lliure.  

Lamentablement, com diu Jaume Barberà,  l’estat espanyol  està des de fa segles controlat per la mateixa oligarquia centralista. Aquesta elit, culturalment castellana i ideològicament ultraconservadora, fan tot el possible per mantenir a la seva població en la ignorància. Que la gent pensi per si mateixa els provoca autèntic terror. D’aquí que cercles culturals, com els que vertebren altres llengües (llegeixi’s català), els provoqui una animadversió irracional, com s’està veient. És per aquest motiu que Carme Forcadell (presidenta de l’ANC) deia que, a la fi, la independència de Catalunya podria servir de catalitzador perquè els pobles de la península, com l’andalús o l’extremeny, també aconseguissin alliberar-se dels terratinents i els senyoritos, com la duquessa d’Alba, la pagesa que rep més subvencions europees a l’estat espanyol com denuncia David Fernandez ( CUP).  La responsabilitat, doncs, que ens farà lliures i ens farà tenir una autèntica democràcia, comença per entendre que nosaltres formem part d’un col·lectiu social, i que és responsabilitat nostra millorar el col·lectiu (o societat o nació) millorant-nos a nosaltres mateixos.

No són “els altres” els qui ens han de fer les coses, ni tal sols “els polítics”. No és sempre “la gent” els qui diuen o fan...hem d’entendre que pels altres nosaltres també som “la gent”. Només una escletxa té aquesta estratègia: Internet encara no ho poden controlar...encara. Per això hi ha avui dia una batalla per la llibertat de drets d’expressió a internet, mal camuflada en una suposada batalla pels drets de propietat. Pel que fa a la nostra nació, estem vivint un període d’organització nacional que ens portarà de cap a la llibertat, sense dubte, però queda molta gent per convèncer. Per això més que mai caldria que els intel·lectuals del país tornin a la societat que els acull la quota de coneixement que tant treu de polleguera a l’estat: les humanitats. 

A l’estat, i a la  “carcúndia” que el controla, no li molesta que s’aprenguin matemàtiques (sempre que no ho combinem amb teoria política), ni anglès (sempre que no passem d’un nivell estil Ana Botella), els molesta que la gent aprengui història (que sapiguem d’on vénen i perquè fan el que fan), els molesta que aprenguem geografia (i que veiem que el món no s’acaba a la península), els molesta que aprenguem filosofia (i ens adonem que vivim en un femer d’atur, desnutrició infantil, analfabetisme informàtic, especulació urbanística i corrupció política galopant).

Avui, llegint una entrevista a un antic company de facultat, CristianCortes, he recordat tot això, he recordat perquè me manifestava contra Bolonya, i sobretot recordo perquè tinc l’estelada penjada al balcó. Però sobretot em preocupa que hi hagi gent que no vegi, o pitjor que no vulgui veure, el que està passant encara al nostre voltant: perquè l’autèntica democràcia, com l’autèntic amor als altres, comença per un mateix.