Fer les coses abans o després

L'estat espanyol actual té una llarga tradició de veure néixer independències del que va ser el seu territori colonial. Una persona normal, després de la primera experiència hagués aprés la lliçó, una de més curteta (on som la majoria en la qual m'hi incloc) amb la tercera o la quarta hagués tingut força experiència, una persona imbècil a força de fer fins 10 vegades el mateix al final hagués aprés, però l'estat espanyol després de ni més ni menys que uns 20 processos d'independència, des dels Països Baixos fins a Cuba i Puerto Rico, segueix sent incapaç d'aprendre res ni molt menys de reaccionar democràticament.

Els britànics, com en d'altres tantes coses, porten en això avantatja als espanyols. Ells van aprendre a la primera que intentar frenar a cop de decret la voluntat d'un poble d'autogovernar-se només pot acabar malament i que a la fi una guerra només podia acabar amb el mateix resultat: la independència del territori, tal com va passar als EEUU. Per això ara tenen la commonwealth ,allà on van tenir enemics ara hi tenen aliats i la reina de la Gran Bretanya pot dir que també ho és del Canadà i d'Austràlia, per exemple. I avui afavoreixen que els escocesos facin el seu referèndum.

L'estat espanyol no, ells són més llestos es veu: per cada territori que ha volgut la independència una guerra mínim o tres com a Cuba. Tot plegat per finalment acabar fent el ridícul internacionalment, enfrontant vaixells de fusta contra cuirassats, acabant igualment per haver de reconèixer les independències, tot i que molts anys després i a desgrat ...això sí amb molt d'orgull i un que “te quieres callar?”!

Avui en dia, per sort, les coses són diferents i el recurs a la violència ja no és una opció. S'ha de negociar, però per a l'estat espanyol aquesta paraula sembla que no existeix encara. El problema de les inèrcies. Es debaten en la seva impotència de saber que hauran de negociar, però no volen, no tenen tradició i es dediquen a insultar, amenaçar, crear por, asfixiar econòmicament, mentir i fer servir tota mena de barroeries... tot menys parlar. I farien bé d'aclarir-se i saber què voldran en un futur, perquè al final els passarà com sempre: que quan vulguin negociar ja no tindran amb qui fer-ho, els enviarem directament a l'ambaixada (si és que la volen) i que posin una instància per triplicat si volen res.

Si realment no volguessin posar pals a les rodes: que afavorissin el referèndum, que posessin mitjans realment democràtics per fer que sigui vàlid, i llavors ja parlaríem, ja en parlaríem de si assumim o no, per exemple, una part del deute dels governs espanyols. Si es posessin a bones, però ja, en podríem parlar de fer números. El que no es pot fer és trampa: posar tots els obstacles possibles i si al final ni així t'ensurts dir “doncs ara negociem”, perquè et pots trobar el que s'ha trobat sempre l'estat espanyol: una porta als nassos i ara ves a cagar.

Hom diria que els espanyols, o qui governa l'estat espanyol, pateix alcoholisme imperialista crònic. El més trist és qui hi hagi catalans demanant a crits “pegam ara que quan tornis estaràs massa borratxo” i per part espanyola és trist que els més afectuosos i ben intencionats siguin dels de la corda de“tan et vull que et trec un ull”. Anar gastant els nostres diners en espies, insultant les nostres institucions, atacant la nostra llengua, atacant la nostra escola, no és una forma de negociar, almenys per a la resta del món mundial, no sé pels espanyolistes. 

Però si és ben fàcil: doncs quan una cosa no funciona: divorci i tan amics, seguirem sent veïns i ja ens veurem a Brussel·les i per cap d'any, això sí, si negocien abans, no després.