10 mentides sobre el comunisme

 

Aquests és un recull en 10 tòpics dels fets que més usualment s'adjudiquen al comunisme que, o bé són directament falsedats, o bé només expliquen una part de la realitat històrica. La intenció d’aquest recull no és defensar aquí cap ideologia (ni la comunista ni el capitalisme), sinó aportar uns punts de reflexió per ajudar a ser més crítics amb la informació que rebem, especialment quan ens volen parlar d’una ideologia, i quin futur  podem seguir.

El comunisme científic, la ideologia codificada per Karl Marx i Friedrich Engels, és considerada un dels aspectes més influents de la història contemporània. Pel seu vessant social, ha estat i és objectiu constant de falsedats interessades que no tenen cap fonament històric. No es tracta de defensar cap posicionament ideològic, al capdavall filosòfic, sinó de posar de manifest com els defensors més radicals del sistema anomenat capitalista, o liberal, retorcen la realitat per ajustar-la als seus plantejaments i ignoren deliberadament fets transcendentals relacionats tant amb el comunisme, com també amb el capitalisme. 

Alguns estats, històricament, deien haver implantat un sistema inspirat en el comunisme, que en definitiva tan sols és un ideal a través del qual analitzar socioeconòmicament i històrica la societat. Aquests intents d’implantació van resultar majorment nefastos, i l’apropiació d’idees del marxisme adaptades per a l’ocasió amb derivats com marxisme-leninisme succedanis amb major o menor fortuna. Un cop dit això, cal posar de manifest que sovint es tapen les contradiccions de l'actual sistema econòmic i social occidental atacant tot allò que es considera "comunista", entenent per comunista només aquells tipus d'estats fallits que incorporaven al seu escut unes eines tan perilloses com una falç i un martell. I ho fan a través de la creació d'un imaginari, completament inventat, que ataca la ideologia, no els estats que el van intentar aplicar. Seria el mateix que atacar tota la democràcia, perquè a alguns llocs dels Estats Units encara hi ha pena de mort.  Al capdavall, difícilment poden haver-hi estats comunistes purs, com tampoc hi ha estats capitalistes cent per cent purs, hi ha moltes diferències entre, el Regne Unit, els Estats Units o Dinamarca, per exemple, en el concepte de lliure mercat pel que fa a les armes, per posar un tema evident.

Alhora, s’ignora totes les aportacions (que són moltes) d’aquesta ideologia a la nostra societat actual. Sense la lluita que impulsaren els moviments comunistes actualment no gaudiríem de drets laborals, ni de sindicats (almenys tal com els coneixem), ni dret a l’ensenyament, ni jornada laboral, ni sanitat pública universal (com de fet encara no tenen als Estats Units) ni la majoria de coses que entenem com a estat del benestar. Totes aquestes reivindicacions van partir dels moviments comunistes, no pas del capitalisme. I en bona part, van ser implantades a l’Occident europeu per la por a la influència de l’URSS. És força aclaridor com alguns dels més ferris detractors del comunisme, així a l’engròs, també són detractors dels sistemes públics de protecció social i partidaris de les privatitzacions de serveis considerats avui essencials. 

Per adonar-nos de com estem de mediatitzats en aquest terreny ideològic, només cal fixar-se en com tots els grans desastres adjudicats quasi en exclusiva al comunisme també han estat presents a les societats capitalistes. Des de les grans fams, als camps de presoners sense drets. Però mentre uns són satanitzats, als altres se’ls treu ferro o directament, es fa com si no haguessin existit mai.  Com a  exemple, tothom a la nostra societat té interioritzat el terme "enviar a Sibèria" com a una tortura terrible i quasi sinònim de mort. Els temuts gulags soviètics formen part de l'imaginari col·lectiu, malgrat que les presons siberianes van ser iniciades com a camps de treball pels tsars. Pel que fa a Occident, van ser els espanyols els qui van inventar els camps de concentració a Cuba, que després els britànics van millorar per lluitar contra els bòers i finalment els nazis van perfeccionar fins a convertir-los en camps d'extermini. Societats ben i ben capitalistes. Per no parlar de llocs com Guantánamo. 

Federico Jiménez Losantos és el qui està explotant tots aquests tòpics. Només en aquesta part del llibre La vuelta del comunismo:

-         - Identifica republicanisme com a comunisme. Fa 80 anys no van entrar els comunistes al govern, sinó els republicans. En tot cas, ho feren per les urnes, però vaja, això no sembla importar-li gaire.

-        -  Relaciona indecentment les conseqüències de la pandèmia amb el comunisme, perquè es veu que el sistema capitalista del turisme (que aquí defensa) i la gran mobilitat, el canvi climàtic provocat per un consumisme desenfrenat, així com les necessitats del sistema de mantenir l’activitat econòmica, no tenen res a veure. I ara!

 -   I com no, que no falti, el “separatisme” ha de sortir per algun lloc  per poder muntar una bona teoria conspiranoica.

A escala més d’estar per casa, el fatxerio regional s'omple la boca amb les txeques i Paracuellos, oblidant el cop d'estat, o oblidant les lleis de Fugues i Badajoz. Recorden Calvo Sotelo, i obliden el tinent José Castillo. Recorden ETA, però obliden Bolonya i Atocha, “els okupes són perillosos”, però Anders Behring, qui és? Per al revisionisme anticomunista d'estar per casa, durant la República tots eren "rojos", per contra, sembla que durant la dictadura sanguinària de Franco tot eren virtuts democràtiques. Durant la dictadura, l'anticomunisme va ser la crossa del règim que va permetre que els Estats Units el financessin  a canvi de bases militars. Personatges com l'escriptor Josep Pla blasmaven tothora del comunisme: “El socialisme és la misèria i el comunisme la mort”. Aquest paroxisme comporta que s'elevi a la Divisió Azul als altars patriòtics espanyolistes (i això que lluitaren amb els nazis) o que encara una associació legal defensi públicament el discurs nacionalcatòlic del dictador... i Stalin genocida, i qui dia passa any empeny. 

 “El Comunisme mai ha arribat al poder a un país que no fos interromput per la guerra o la corrupció, o ambdues coses.”

John F Kennedy

Perquè es veu que les dues guerres mundials les van provocar els comunistes i que a països capitalistes com Espanya, no hi ha corrupció. Un exemple més de com es manipula.

Decàleg de mentides sobre el comunisme

  1. "El comunisme va matar milions de persones". De fet, el comunisme no va matar ningú, van ser persones que en nom del comunisme van assassinar. Igual que hi ha assassins que mataren en nom d'Al·là, de Jesucrist, del poble escollit, per salvar la raça ària o perquè van escoltar veus provinents de Raticulín. És una perversió del llenguatge. I és igual d'injusta que acusar la religió, en nom de la qual sí que s'han mort milions de milions de persones en llarg de tota la història. Però ni cap religió fomenta que s'odiï a l'altra, ni el llibre Das Kapital (1867) anava disparant a la gent.  

Cert és que Stalin va fer unes purgues que Déu n'hi do. I les víctimes de l'Holodomor es fan difícils de comptabilitzar. Ara bé, el comunisme va començar amb la publicació, el 1848, del famós Manifest Comunista. Passar directament de 1848, quan dos intel·lectuals van redactar un manifest per l'alliberament del qui van anomenar la classe obrera, en un context d'industrialització, dirigit a Stalin i l’URSS, és, com a mínim, enganyar. El comunisme no és (només) l’URSS, ni només els partits anomenats comunistes que es formarien a partir del fracàs de les tendències socialistes durant la Primera Guerra Mundial seguint la III Internacional o Komitern. De fet, l’URSS no era ni un estat comunista, sinó socialista (Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques), el que a la pràctica vol dir que hi havia una estructura d'Estat, pas immediatament anterior a l'estadi de comunisme.

En nom del comunisme (o de l’anarquisme) sí, s'ha assassinat a reis, ministres, capatassos i altres obrers que no combregaven. Ara bé, pretendre que aquest sigui un element distintiu dels sistemes comunistes és mentir, o manipular per omissió. El capitalisme ha assassinat, i molt. Podríem esmentar els llançaments de bombes atòmiques sobre població civil per part dels Estats Units, o les massacres de Corea i Vietnam. O els genocidis comesos sobre les poblacions indígenes nord-americanes, les herero a l'Àfrica o el fet que a Occident s’exhibissin éssers humans en zoològics i fins i tot dissecats com a mostres de suposat salvatgisme que es contraposava als civilitzats, que suposadament serien els occidentals. El Rijksmuseum d'Amsterdam es va pagar el 1883 amb una "exhibició colonial ambientada" (un subterfugi per evitar parlar d'humans engabiats). Malgrat això i molt més, no es va crear la relació "el capitalisme ha mort milions de persones".   

Un bitllet de 1.000 marcs reconvertit en un d'un milió

2. "L'economia planificada és una imposició de l'Estat i una limitació social". Una de les conseqüències d'establir un estat socialista va ser la necessitat de gestionar l'economia. L'economia ha estat una de les pors més onejades contra el comunisme, perquè "era planificada des de l'Estat". En realitat, segons la teoria, als països comunistes no hi ha estat, perquè els sistemes de producció són del poble. Això porta a l'error de creure que l’URSS tenia "presidents" quan en realitat qui manava era el secretari general del partit, el PCUS. L'URSS no va tenir un president fins que es va crear  el càrrec per a Mikhaïl  Gorbatxov, i va ser el primer i l'últim. Els plans quinquennals han estat ridiculitzats, però els hauríem de comparar, en el seu context, amb el sistema capitalista que va desembocar en el Crac del 29. L'URSS es creava el 1922, i el primer pla per crear una indústria potent va ser sis  anys després. Durant la dècada dels 30, Rússia era encara un país agrari en transformació, i el 1957 ja posava en òrbita el primer satèl·lit Sputnik, el primer de la humanitat. No sembla que fracassés gaire, com a sistema econòmic.

De fet, als EEUU, paradigma del capitalisme i les llibertats econòmiques, Stalin va ser nomenat “Home de l'any“ per la revista Time dues vegades, el 1939 i el 1942. Entre altres motius, per la gestió econòmica. El motiu era la Gran Depressió provocada pel Crac del 29. Els nens nord-americans morien de gana, o es venien per no poder-los mantenir. La recessió econòmica va tenir un impacte brutal també a Europa, a l’Alemanya dels anys 20 la hiperinflació va provocar fins i tot l’abandonament de la moneda, on les muntanyes de marcs eren escombrades pel carrer sense cap valor. Es van arribar a imprimir bitllets de 5.000 milions de marcs. L'aparició i auge del nazisme està en relació directa amb aquesta crisi econòmica del capitalisme. Seria la Segona Guerra Mundial el que faria girar la truita , i la posterior Guerra Freda  acabaria fent guanyar el capitalisme per sobre de l'economia planificada, després d’un fort desgast. 

 3. "Als sistemes comunistes no hi ha llibertats com la de premsa". Té certa gràcia que s'afirmin aquestes coses, quan els primers comunistes eren perseguits per les seves opinions, restant com la Lliga dels Justos a la clandestinitat. A Alemanya la Lliga Comunista es va dissoldre després del Judici de Colònia i la repressió pels fets de la revolució de 1848. El Manifest Comunista es va haver de redactar a París, i els seus autors acabarien exiliats primer a Bèlgica i després a Londres, on es va imprimir en alemany. El Manifest a Alemanya estaria prohibit fins a la seva publicació el 1872 arran que va ser utilitzat com a prova a un judici pel fiscal contra líders obrers. I precisament a Occident, on tenim una llarga tradició històrica de censura, amb llistes negres com l'Index Librorum Prohibitorum. De fet, el comunisme, en els seus inicis, era una cosa ben occidental. Arran dels fets de la Colònia Marx es va dedicar a treballar en l’organització de la Primera Internacional i el llibre Das Kapital. Teoritzava que el comunisme era un estadi al qual s'hauria d'arribar a través de la transformació del sistema capitalista, per tant, ningú creia possible una revolució a un país agrari i endarrerit com Rússia quan, a la dècada de 1860, Bakunin va traduir el manifest al rus. El Manifest en rus era una extravagància exhibida a Occident quasi com a una raresa antropològica.  

Podríem posar d’exemple Turquia, on el Manifest va estar prohibit fins al 2013, censura que no li va impedir ser membre de l’OTAN. En aquest aspecte el puritanisme nord-americà va fer estralls, en una hipocresia sense límits. Només cal esmentar el macartisme, la cacera de bruixes que va afectar bona part de la cultura nord-americana, inclòs el cinema, obligant alguns artistes fins i tot a exiliar-se, com el mateix Charles Chaplin. També a Europa. Mentre s'acusa els països comunistes de manca de llibertats d'expressió, i d'haver d'acceptar les teories oficials, a Europa es prohibien cançons (com Jenny de Falco), se segrestaven portades de discos (com la de Scorpions per ensenyar mig pit), es retiraven portades de revistes satíriques com El Jueves, es cremaven discos dels Beatles o actualment es persegueix a rapers com Valtonyc o Hasél. Ens escandalitzàrem molt quan es reprimia a Pussy Riot (tot i que ara a Rússia no hi ha ja comunisme, per a molts encara és com si sí), però a Espanya posen titellaires a la presó. 

 4. "Si ets comunista, dóna'm el teu mòbil, o per què et compres pantalons texans." Una de les falses creences més esteses sobre el comunisme és que et limita la teva capacitat de consum. Aquest és un tòpic cultural arribat a Europa des dels Estats Units en plena època de teoria del creixement econòmic basat en el consumisme desenfrenat després de la Segona Guerra Mundial. En realitat, el comunisme com a ideal no et limita en res el teu consum, l'únic que et fa pensar és si realment necessites tot el que pots adquirir. I sobretot, que els diners que facis servir els hagis guanyat sense explotar els altres. 

El consumisme va desembocar en l'obsolescència programada, per vendre més. Sempre hi ha alguna millora perquè es continuï consumint, com si els recursos naturals fossin infinits. Per contra, el comunisme, l'únic en què posa l'accent és en la propietat dels sistemes de producció i en què la riquesa que generen siguin redistribuïts, perquè repercuteixin en el conjunt de la societat. A partir d’aquí, compra el que et doni la gana. Un altre tema són els problemes d’abastiment. Durant moltes dècades el bloqueig a Cuba es va vendre cínicament  com a “endarreriment del comunisme”. 

 5. "El comunisme promou l'homogeneïtat, a diferència de les societats capitalistes". De rebot del consumisme desenfrenat, es va crear la quasi religió de l'individualisme. Una persona aïllada consumeix més. Si cal prohibir que als bars es projectin pel·lícules o futbol, es fa, i ningú es queixa. Tothom a casa seva a fer pay-per-view. Si obliguen tothom a comprar pisos, per què els hem de fer més grans? Que se'n vagin els fills de casa, i així compraran més pisos. Si visquessin a una masia de 600 m2 tres generacions alhora, durant 500 anys, les immobiliàries no farien negoci. L'individualisme és un negoci, cal vendre un cotxe a cada persona (que tinguin quatre places rai) i per tant, cal mobilitat. Si no, per a què els cotxes? Cada dia la meitat d'una població ha d'anar a la població del costat a treballar i al revés. I si la gent es mata a les carreteres, què hi farem, "és un accident".  

El contrari de l'individualisme s'havia de demonitzar. Qualsevol cosa que sonés mínimament a "compartir" era ràpidament acusada de comunista. I en conseqüència, les societats comunistes acusades de ser homogeneïtzades. De fet, és ben bé al contrari, el capitalisme promou com cap altre sistema els moviments de masses. Des del futbol a les sèries de Netflix, tothom balla al so de la moda que toca. Segons el tòpic que s'ha inculcat, als països comunistes tots són un ramat de bens que s'assemblen al seu líder, però als capitalistes tothom troba normal que la gent es disfressi de Spiderman, Batman o Superman.  

 6. “Els falsos orígens del comunisme. O l’enemic és el jueu”. Les teories conspiranoiques també han tingut un espai privilegiat quan es parla del comunisme. Per exemple, que el comunisme va ser un invent dels jueus (és curiós que els jueus també conspiren amb els Estats Units capitalistes), o què Àfrica és pobra per culpa del comunisme (com si el colonialisme no hagués existit), o que al comunisme tothom cobra el mateix, o que tots els estats socialistes han acabat en dictadures (com si no hi hagués dictadures capitalistes).

La realitat és que sense la pressió d’allò que significava l’URSS, difícilment els estats occidentals haurien implantat sistemes del benestar com ho van fer. I la prova és l’inici d’intent de desmantellament posterior a la dècada dels 90 del segle XX, l’auge de les desigualtats al món, i el sorgiment de moviments socials com els antiglobalització, que s’identifiquen amb idearis d’esquerres, alhora que també, casualment, han reaparegut amb força els anticomunistes. D’ençà que es va inventar la mentida dels Protocols dels Savis de Sió, que aquesta internacionalització buscada pel comunisme s’ha intentat equiparar a la suposada “conspiració jueva”. El fet que ara tinguin un estat, Israel, no sembla, arran de declaracions públiques recents, que hagi fet variar gaire aquest mantra.    

  

“Una dictadura del partit és perjudicial per a la construcció d'un nou sistema socialista. Rússia només és una República Soviètica en el seu nom”

Peter Kropotkin

  7. "El comunisme és l’URSS i la Guerra Freda". Ja hem vist la confusió que hi ha entre comunisme i URSS. L’URSS va ser un gegant que va mantenir un pols amb els Estats Units pel control del planeta, l'anomenada Guerra Freda. Les dues potències amb tecnologia nuclear, van entrar en una cursa armamentista que tingué moments molt tensos com la crisi dels míssils cubans el 1962.

Mai sabrem com hauria acabat l’URSS de no haver patit el desgast de la Guerra Freda, però tenim un exemple de país socialista que encara perdura. La Xina. L'estat més poblat del planeta és oficialment comunista, però ha evolucionat des del 1978. Actualment és una potència econòmica, alguns diuen ja la primera, i en termes de paritat de poder adquisitiu és la població més rica del món. Un comunisme atípic, però està clar que l'evolució "natural" no passa pel capitalisme de forma obligatòria, ni és l'únic camí. Sí, potser no els deixen votar...i als catalans sí? Tots els estats són repressius, simplement es tracta de no deixar-se engalipar, tots els mals no provenen del comunisme.

  8. "El comunisme ens vol retornar a tots a les cavernes". Aquesta fal·làcia vol fer creure implícitament que tots els avenços, especialment els tecnològics, han estat possible gràcies al sistema de producció capitalista, com la llum o la informàtica. S'ignora deliberadament la quantitat enorme d'avenços que han estat possibles gràcies a la investigació a països comunistes en temps de pau, mentre que a Occident s'ha avançat en èpoques de conflicte, perquè hi ha una despesa enorme en armament i manteniment d'exèrcits. Aquesta idea va venir lligada amb la falsa creença que societats humanes primitives eren més igualitàries, cosa que no està pas demostrada.

Per exemple, és paradoxal que els defensors de la tecnologia critiquin l'URSS, quan van ser els primers a desenvolupar una central d'energia nuclear per a usos civils el 1954. Podem afegir-ho  els avenços en la cursa espacial, la invenció dels Leds o el joc del Tetris.

Aquí sempre surt el tema Pol Pot, un dels genocides més grans de la història. Aquest va fer una interpretació interessada del marxisme en la qual s’havien d’eliminar les ciutats, i establir el retorn a la natura. Per cert, Pol Pot es va fer comunista a París, on es va afiliar al partit, fet que porta al punt següent, quan va tornar a Cambodja i va crear una guerrilla.

 

"El comunisme sempre ha jugat un rol actiu en l'alliberament dels pobles colonitzats" Nelson Mandela

 9."El comunisme és violència, terrorisme, guerrilles i propi de països bananeros o tercermundistes". Mentre s'aplaudeix l'individualisme de sistemes que han fomentat el racisme com Austràlia o els dels Estats Units, on les tensions sobre aquest  tema encara són latents, preocupen molt aquells llocs llunyans que sempre veiem per les notícies i on hi ha conflictes armats. Sempre que es parla d’aquests conflictes, surt alguna “guerrilla comunista”. Com sempre, es parla de les FARC, però no dels paramilitars ni del negoci de la coca.

El que passa és que, històricament, els pobles que van patir colonització van adoptar moviments d’esquerres com a model ideològic d’alliberament. Perquè el contrari, el capitalisme, formava (i forma) part del sistema d’espoliació dels recursos naturals i econòmics d’aquests territoris. Això converteix el comunisme en violent o en un moviment alliberador? La por al bolxevisme com a excusa per a la retallada de drets fonamentals a Europa, o per a justificar l'intervencionisme en tercers països, ha estat un argument omnipresent. Rere, però, d’aquestes justificacions de mal pagador acostumaven a haver-hi sempre altres intencions polítiques. Les operacions Còndor a sud-amèrica o la Glàdio a Europa en són bona mostra. I alguns ara parlen de karma, perquè les guerrilles talibanes van ser armades i entrenades pels Estats Units per lluitar contra l’URSS, i ara s’han tornat l’enemic internacional número u.

És a dir, el capitalisme crea el colonialisme, i al final, en culpa aquell qui intenta alliberar-se “i a sobre comunista”. En aquest sentit, l’estratègia ideològica de la por segueix. Així, mentre l'internacionalisme de les reivindicacions nacionals, ecològiques o antisistema, s’interpreten com un perill per a la unitat dels estats (que fragmenten el món en línies artificials), la "globalització" s’interpreta com una oportunitat, entesa només com a econòmica per facilitar els moviments de capitals. 

És per això que el comunisme arriba a molts aquests països mal anomenats tercermundistes, tot i que ja s’ha vist que és un tema ben occidental. La por a la revolució (entesa com tot aquest compendi de mites sobre limitacions i endarreriments) s’ha continuat utilitzant, tot i que ja no existeix l’URSS. Es parla de la Revolució Russa com si fos un espantall, per incentivar la por al canvi social a Occident. No es recorda la situació anterior a la revolució a Rússia, amb encara normes feudals vigents, una monarquia corrupta i un règim policial tsarista opressor. La realitat va ser que els bolxevics van introduir a Rússia el sistema mètric, van adaptar el calendari al gregorià i van eliminar qualsevol resta de normes feudals. A més, van impulsar conceptes tan "revolucionaris" com la igualtat de la dona o que ningú morís de gana. Sí, efectivament, la resistència monàrquica va provocar una sagnant guerra civil, i la forma d'implantar el nou "poder del poble" no sempre va ser tot el democràtic ni pacífic com hauria estat desitjable. Però de veritat cal culpar al comunisme, d’això?

"La religió és bona, el comunisme el diable", diu aquesta imatge.A una banda una estàtua de fusta, que pren vida (i segurament li posaran alguna medalla), guia a pederastes, burgesos, militars i la gent quasi representada de forma impersonal si no fos per l’obrer que ja va preparat per cavar la fossa comuna. A l’altra, el comunisme és presentat com un ramat violent de militars i gent amb banderes guiats pel dimoni i mecanitzats, perquè la tecnologia en el comunisme és violenta, no com en el capitalisme, es veu. La primera definició segur que aixecarà ampolles, la segona sembla “normal”, a que sí? A més, a l'esquerra hi ha nens, pobres vñictimes innocents, mentre que els de la dreta surgeixen es veu espontàniament de la terra. La religió ha jugat un paper molt important en la demonització ideològica del comunisme.

 10. “Comunisme i nazisme són el mateix”. No només no tenen res a veure, sinó que ni tan sols tenen un origen comú. Mentre el fil històric del comunisme es pot seguir perfectament com a evolució des de la Il·lustració, igual que el liberalisme, el nazisme és una creació del tot desconnectada d’aquesta evolució cultural, que es forma pràcticament al segle XX. El nazisme té a veure i està del tot relacionat amb el capitalisme i les seves crisis periòdiques, no pas amb el comunisme. Sí, el pacte secret Ribbentrop- Molotov que va avergonyir uns i altres, però que ja es va veure que era paper mullat. I sí, els nazis van adoptar el color vermell comunista en un intent d’atreure’s les capes populars (mentre l’alta burgesia els finançava). I fins aquí les “coincidències”. La idea d’igualar aquestes dues ideologies va ser de la dreta més populista.

Això que porta al fals debat, que no hi és entre historiadors, sobre si s'ignora o no el paper de l’URSS en la Segona Guerra Mundial, contra els nazis. En realitat, és tan cert que els russos van posar la gran major part de víctimes durant la guerra i que el seu pes va ser decisiu en el conflicte, com que sense els camions US6 americans els soviètics potser haurien arribat igual a Berlín, però 20 anys després (Ramon Sarobe). Perquè tant “iguals” no serien, si es van enfrontar a mort, abans, durant, i després de la Segona Guerra Mundial. Només cal mirar les guerrilles de Tito als Balcans o la resistència a Itàlia. Des d'Occident, es va vendre l'ocupació soviètica d'Europa després de la Segona Guerra Mundial com a font de tots els mals, i s’exemplificava amb la situació dels estats satèl·lit soviètics. Per “estendre” aquest mal, es va unir nazisme i comunisme equiparant-los com a règims totalitaris, novament obviant les idees i origen d’un i altre moviment, així com el seu impacte en la societat.

Hi ha moltes de diferències, a més de l’origen, entre les dues ideologies. La principal és que el comunisme se centra en l’economia, en la propietat dels mitjans de producció, la redistribució, i l’eliminació de les classes socials (o lluita de classes); per contra, el nazisme és una idea totalitària i racista, basada en una interpretació molt esbiaixada de l’evolucionisme, que pretén la supervivència de l’espècie d’acord  a la selecció dels millors elements i l’eliminació dels considerats “no aptes”.

 Conclusió

Caure en el fals debat de comunisme vs. nazisme, evita afrontar el debat real que s’hauria de donar entre els límits d’una economia capitalista, basada en el mercat i la propietat privada i la depredació de recursos naturals i una de comunista, basada en la planificació i cobrir les necessitats bàsiques de tothom, en un entorn de democràcia. En un futur, segurament que la natura i el nostre planeta ens obligaran a posicionar-nos.

Ningú està disposat a renunciar a les comoditats i plaers petit burgesos (com dirien els comunistes) de veure programes insuls a la tele o pel·lícules de Hollywood còmodament des del nostre sofà amb una cervesa a la mà, però el gran repte al qual ens enfrontem, com és el canvi climàtic i la manca de recursos, a més de la superpoblació, podrien obligar a replantejar-nos moltes coses si volem sobreviure com a espècie, almenys uns quants segles més. Amb tot, serà difícil arribar als 160 milions d’anys que van viure els dinosaures.

El preu que ha pagat Occident, i la resta del món, pels dos segles de creació d’ideologies convençuts què la ciència i la tècnica ens aportarien la felicitat, ha estat la contaminació d’allò més essencial: els recursos naturals, com l’aigua que bevem o l’aire que respirem. La diversitat ecològica està en perill, i això no ho arregla cap teoria econòmica. Després d’experiències de governs democràtics, veiem com la burocràcia parasita la societat[1]. Per això cal reflexionar, perquè la supremacia moral i cultural  d’Occident, com diu Levy-Strauss, arriba a la fi.  

"Embolic mental." Una de les gràcies de viure dins d’un sistema, com per exemple el capitalista, és que no s’és conscient del tot. Moltes vegades els joves a l’institut ens demanen als historiadors “si el feudalisme era tan dolent, com és que no deixaven de pagar?”. Això tan lògic vist des de la perspectiva de segles, serà igual de difícil d’explicar quan d’aquí uns quants segles ens demanin “Per què no deixaven de pagar les hipoteques?” El monopoli és una situació del mercat en què una sola empresa acapara tot un servei o producte, no és cap antònim de capitalisme. I el capitalisme pot ser també una dictadura (Xile, Argentina...), el repartiment de la riquesa precisament, és cosa del comunisme, les societats capitalistes (basades en l’acumulació de capital), són, per definició, injustes, amb grans diferències entre rics i pobres. 

Enllaços

Aquesta pàgina web destinada adenunciar els crims del comunisme té la seu a Estònia. Sovint inconscientment pensem en “els contraris al comunisme” quan es parla de l’URSS, oblidant que les repressions soviètiques anaven també contra altres comunistes, com la Revolució Hongaresa de 1956 o la Primavera de Praga de 1968. Ambdues tenien un fort component nacional de refús a l'aclaparadora monopolització de l'economia en favor de Rússia  

Evidentment, el Manifest Comunista, del qual molts en parlen sense ni tan sols haver-lo llegit.  Així comença:

“Un fantasma ronda per Europa: el fantasma del comunisme. Totes les forces de la vella Europa s'han aliat, el Papa í el Tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys, en una sacrosanta caça contra aquest fantasma”

 

Al capdavall, (...) en una paraula: opressors i oprimits es van enfrontar sempre, mantingueren una lluita constant (...)

---

[1] Claude Lévi-Strauss, L’antropologia davant dels problemes del món modern, Ed Proa, Barcelona, 2012

Resposta a l'article, "l'origen de Catalunya"

 Aquest article sobre l'origen de Catalunya, té moltes deficiències: D'entrada, suposo que el que costa no serà pas "cercar", sinó "trobar" respostes. I si hom les ha de trobar en aquest article, anem pel camí del pedregar. Sense ser-ne un expert, puc trobar certament errors impropis d'un medievalista. 

Els absolutismes acostumen a ser dolents, no "sempre s'ha dit" que Catalunya fos mil·lenària, va ser un eslògan del pujolisme que es va consolidar arran de la celebració del Mil·lenari el 1988 i impulsat per l'historiador Jaume Sobrequés, amb l'antecedent en Pierre Bonnassie i el seu llibre Catalunya mil anys enrere (1979), que no és el mateix. Es posava l'accent en el fet de la suposada no renovació del vassallatge del comte Borrel II al nou rei Capet el 988 com un fet transcendental. L'article, per tant, proposa situar-se al segle X, quan Josep Maria Salrach destaca que de facto els comtats, liderat pel de Barcelona, actuaven independents almenys des de que Guifré el Pilós va iniciar el llinatge i els seus fills continuaren governant. I això va ser el 897, encara a finals del segle IX.

Segueix l'article amb un perillós tic d'estretor de mentalitat petita: "era solament". 

Què vol dir "solament"? No n'hi havia prou? Era poc important? Era menys que la descentralització descafeïnada actual depenent d'l'Estat espanyol? En tot cas era un lligam de fidelitat, el "vassallatge" va ser una forma feudal que es va iniciar al segle XI i XII, per tant posterior als fets tant de Borell, com ja no diguem de Guifré.

I seguim amb els tòpics. Fa temps que la historiografia seriosa catalana ha desmuntat el mite començat a propagar durant el segle XVI de la Marca Hispànica. Només va ser una definició literària, que tan sols apareix puntualment a les Cròniques del francs entre els anys 820 i 850, quan ja estaven feia temps conformats els comptats (Girona obre les seves portes als carolingis el 785). Mai va haver cap nomenament, ni institució, ni organisme, que plasmés aquesta fantasmal Marca Hispànica, com si n'hi va ahver per les altres que esmenta. Pierre Vilar ho va deixar clar: "mai no va existir!"

Una altra. Els francs eren la tribu germànica que es va establir gradualment a l'occident dels rius Mosel i Rin, dividits en diferents branques. Amb el temps passaren a substituir les autoritats romanes, i a governar en diferents dinasties. Per tant, al segle IX i X no té cap sentit parlar de "reis dels francs", sinó en tot cas "reis merovingis" i "reis carolingis".

No sembla que Borrell II implorés absolutament res. Va demanar ajuda al món cristià, al rei, però també al Papa. El 988 simplement no va contestar a l'intent propagandístic més que altra cosa d'Hug Capet d'aconseguir la fidelitat del comte, però es que ni tan sols va insistir-hi. El fet va ser tan poc transcendental, perquè feia ja quasi 100 anys que funcionaven independents, que els comtes de Besalú-Conflent o el de Rosselló- Empúries no van haver ni de passar aquest tràmit per ser també independents.   

Tot plegat, la independència dels comptats, el territori dels quals a inicis del segle XII va ser ja conegut com a Catalunya, va ser un llarg procés gradual on quotidianament els comtes van anar prenent el poder.

Resposta a:

https://twitter.com/arrakis_lander/status/1320729476150530050 

 

Les magufades negacionistes

Des que la revolució il·lustrada de la raó i la lògica al segle XVIII van bandejar les idees divines o de prova indemostrable, que la filosofia intenta posar ordre al terme "ciència". Karl Popper, el gran especialista, apostava pel mètode hipotètic-deductiu, basat en la proposta d'hipòtesis seguides de la constatació o recerca de proves i la corroboració (o no) dels enunciats proposats en funció a l'experiència prèvia. Perquè l'observació necessita d'un marc previ de referència que l'orienta. 

D'aquesta manera, "la veritat" esdevé allò que hom pot provar fefaentment, amb l'única limitació de les possibilitats i coneixements tècnics de la seva època. És a dir, no perquè Einstein desenvolupés la teoria de la relativitat, vol dir que Newton fos menys científic. O ara disposem d'ADN i és impossible "colar" familiars falsos. 

En resum , que "la veritat" és el coneixement científic acumulat en cada moment històric. Paradoxalment, la seguretat que ofereix la nostra societat basada completament en la creença en la raó científica, està generant grupuscles de terraplanistes, antivacunes o negacionistes de la pandèmia, que neguen la raó i l'evidència científica. Els historiadors patim la plaga dels pseudohistòrics, que també fan servir les mateixes estratègies que els esmentats negacionistes per a estendre les seves conspiranoies. Són els anomenats "magufos", terme que barreja els mots "mag"i "ufòleg"per definir els seguidors d'aquestes teories estrambòtiques, com els qui van fer les pintades d'aquests dies a Sabadell.

El filòsof argentí Mario Bunge va crear un decàleg per detectar aquestes  actituds anticientífiques que comparteixen aquests venedors del segle XXI de pocions màgiques per fer créixer els cabells. D'entrada, invoquen conceptes immaterials o inaccessibles, de forma que la constatació esdevé impossible. En aquest cas la conspiració. Els negacionistes de la pandèmia, per exemple, han adoptat el discurs antivacunes del "que t'implanten un xip". Algú alguna vegada ha detectat que li han posat un xip? Ha xiulat en un arc o li han dit "portes res de metall" sense saber-ho? Realment algú pot creure que hi ha una conspiració mundial per implantar xips a tothom? Doncs es veu que sí. Evidentment, no se sap quin seria l'objectiu de magna obra, ni molt menys s'explica el motiu pel qual s'hauria de fer tenint televisió. Almenys, tot el personal mèdic hauria d'estar implicat, més els fabricants, més els distribuïdors..i ningú s'hauria adonat de res. 

No té lògica, però no importa, perquè un altre element del decàleg és que són teories dogmàtiques. Se sostenen simplement per la creença cega i acrítica dels seus seguidors en els seus postulats. Per això ni evolucionen ni són compatibles amb cap ciència. En aquest sentit, els magufos s'assemblen molt a una religió o una secta. Aquest fet facilita un altre element del decàleg, els seus postulats són fàcils. Qualsevol pot convertir-se de la nit al dia en un "expert" en una matèria sense esforç ni estudiar, sigui història (qüestionant esdeveniments o fets contrastats), sigui medicina (neguen l'efectivitat de les vacunes o negant la pandèmia) o qualsevol altre ciència.

No deixa de ser inquietant que en la suposada societat del coneixement, on la quantitat d'informació existent a l'abast  de tothom és inabastable, es multipliquin seguidors de teories anticientífiques que esborren d'un cop de ploma el coneixement humà acumulat almenys des dels últims 2 segles i mig. Les pors a un futur incert, la necessitat d'atenció individual en un món hiperconnectivitzat a les xarxes socials, o altres fenòmens podrien explicar l'auge d'aquests moviments negacionistes, però no vull que els psicòlegs o els sociòlegs m'acusin de dir magufades. Com a historiador, només constatar que les teories de "grans conspiracions mundials", totes mentides, van ser virus socials perillosos que van generar els pitjors dels totalitarismes de l'època contemporània, des dels famosos protocols dels savis de sió, al judeomasònico.    

La història l'escriuen els vencedors?

"Si han ocultat això, que no hauran ocultat en llarg de la història"
per exemple en els fets de l'1 d'octubre.
Un oxímoron en tota regla, en tant que estàs veient una imatge
(entre moltíssimes altres) que ha donat la volta al món.
L'ocultació en història és quasi impossible. Els pseudohistorics
intenten vendre aquests fets com a victmisme, quan va
ser un èxit d'organització i de resistència.

Testimonis no són història

Aquesta frase atribuïda a George Orwell ha fet fortuna, malauradament, perquè no és pas certa. És més, implica un profund desconeixement de què és i com es fa la història. D'entrada, Orwell no era historiador. Sí, va fer novel·les i va deixar testimonis sobre els esdeveniments que li van tocar viure. Per tant, per als historiadors, és això, un testimoni, no pas cap historiador. Un més. Cal saber diferenciar un testimoni d'un historiador. Perquè hi ha qui, sobretot quan arriba a determinades edats, es creu qualificat per parlar d'història amb l'argument de "jo hi era" o jo ho vaig viure. Per entendre la diferència, un testimoni és per a la història com si hom intentés il·luminar una ciutat com Barcelona a les fosques amb una alot de clauer. 

Amb el seu llum difícilment aconseguirà aquella persona ni tan sols il·luminar a dures penes l'habitació on es troba. Potser si concentra tot el llum sobre un punt molt concret aconseguirà veure amb prou claredat què és el que hi ha al fons d'algun calaix perdut, amb la importància que això pugui tenir, i prou. Transposar aquesta petita visió, a la història per pretendre aportar llum a tota la ciutat és ,si més no, un exercici ridícul. I ja no diguem a tot un país. I això, recordem, sense comptar que qualsevol historiador sap que no hi ha res més traidor que la memòria, fins i tot la pròpia. Un cop passat, tothom s'hi apunta a pujar carro (fins i tot inconscientment). A París no hauria cabut la de gent que després va dir que havia estat al maig del 68, i si tothom hagués estat tan antifranquista com ara afirmen, les manifestacions proamnistia haurien estat com les dels darrers 11 de Setembre, i ni de lluny.  

Qui són "els vencedors" i qui les víctimes?

Una de les raons que deixen aquesta frase (i semblants) fora de joc és la indefinició. En realitat, són frases que juguen amb els prejudicis populars, no tenen cap base real. Tenint clar, per tant, què són simples testimonis, cal afegir qui serien aquests suposats vencedors que haurien escrit la història. Ramses II? Els Borbons francesos? Napoleó? Stalin? Hitler? Churchill? Fidel Castro? L'imperi austrohongarès? Els guanyadors del Nobel? George Bush? Qui? Un contuberni de poderosos en una habitació en penombra a mitjanit? I és que la vida és inapelable, i de vencedors els cementiris en són plens. Sí, alguns personatges històrics famosos van deixar la seva visió, el seu relat dels fets, el seu testimoni en forma de memòries per aportar la seva visió al món. Però això, senyors, i senyores, no és història, és un simple testimoni més i prou.

Per a alguns queda molt bé deixar anar la frase del dimoni, que està vivint una segona època daurada gràcies a xarxes socials com Twitter. Allà, els grans experts en medicina, geopolítica internacional, economia mundial, i per suposat doctorats en historia i entrenadors de futbol, tot alhora, tot ho arreglen amb aquesta frase que ja comença a ser un símptoma que insinua un tuf conspiranoic important. Des del victimisme com el d'alguns catalans que han abraçat teories pseudohistòriques, qualsevol a qui s'acusi de ser al davant d'una conspiració pot ser el vencedor. Encara que sigui eteri. "Espanya", "la censura"...són els molins imaginaris contra els que envestir quan no es tenen evidències de la realitat. 

El victimisme és un triangle que necessita d'un agresor, i d'un salvador. En aquesta cas, Catalunya seria la víctima, l'agressor seria Espanya i el salvador seria l'independentisme. Cal que sàpiguen els qui aposten per aquestes formes de relació i interpretació que rarament se'n surt d'elles. És a dir, en el suposat cas que s'aconseguís la independència (improbable des d'aquests posicionaments perquè en necessiten el paper d'agresor constantment), automàticament caldria cercar un altre agresor per poder continuar fent-se la víctima, en una roda sense fi que només porta a l'autodestrucció. En els casos més greus, la suposada víctima acaba sent l'agressor sense ni adornar-se, de forma que es creen totalitarismes els quals es creuen legitimats per a una legítima defensa. "Defensa de qui?" Pensen els qui ho miren de fora. De l'agressor inexistent. Dit més fàcil, aquests nuclis pseudohistòrics com l'INH basats en el victimisme constiranoic i místic, podries acabar esdevenint l'origen de totalistaristes com la societat Thule ho va ser per al nazisme, en ambdós casos moviments acientífics que consoliden els seus seguidors en la creença d'uns dogmes i la identificació d'un "enemic culpable".  

La història dels perdedors

L'altra part implícita de la frase són els suposats perdedors (si hi ha uns vencedors, hi ha uns perdedors). Segons la frase, aquests perdedors no tindrien història, perquè se l'haurien ocultada o tergiversada. Això era així només perquè parlàvem de testimonis, no d'història. En realitat, la Història no és només la dels "grans homes"sinó la del conjunt de la humanitat. En aquest sentit, fa temps que la Història ha superat els prejudicis de fer llistats de reis i personatges suposadament importants als quals exaltar per ser d'una nacionalitat determinada. Al capdavall, ni Hitler era alemany, ni Mozart austríac, ni importa on va néixer Sòcrates, si es que va existir realment i no va ser un invent de Plató. A la història el que l'interessa són les seves idees, la transcendència dels seus actes i de les seves obres.

És més, com fora possible que hi hagués, com n'hi ha, història de la prostitució, de la pobresa, de la bogeria, de les dones o de l'esclavisme, o en general dels marginats, si només hi hagués història dels vencedors, dels qui van manar? I és que la història la fan els historiadors, no pas els vencedors de res. En funció de les restes que han quedat del passat? Sí, però aquestes restes no sempre han estat la dels vencedors, ni molt menys. És més, de vegades sí que ho han estat, però l'avantatge del pas del temps provoca que siguin llegides d'una altra manera. Les fotos de Francesc Boix dels camps de concentració que es van fer servir com a prova als judicis de Nuremberg eren dels vencedors, o almenys dels vencedors del moment. Originalment volien ser testimonis de la "feina ben feta", però van acabar sent testimonis d'un dels horrors més grans de la humanitat. Igualment passa amb les sentències de judicis, atestats policials, informes dels bisbats sobre les seves parròquies, registres de mercats d'esclaus o altres documents que per als historiadors són una font inesgotable d'informació contextual, no pas literal.  

La història no la fan els vencedors, sinó els fets

"La història l'escriuen els vencedors, la censura, perquè els espanyols bla, bla bla", és tot l'argumentari conspiranoic que tenen els magufos. Prova cap ni una, ja parteixen d'aquestes hipòtesis (que donen per certes) i llavors envien els seus acòlits a cercar "les proves" que les demostrarien. Pel camí no importa que trobin 50.000 que diguin que no, passen, perquè "estan manipulades" (molt oportú, i sense cap prova de laboratori tu, a cop d'ull). Amb que trobin una, només una, encara que ni tan sols ho digui directament, sinó que sigui una interpretació (o fins i tot una manipulació interessada), ja els va bé. I quina casualitat que aquesta, concretament aquesta, no ha estat "manipulada". Això va fantàstic, perquè com que ni de conya hi diu el que voldrien, normalment aquestes "proves"s'ha d'interpretar , cosa la qual, evidentment, només es pot fer seguint les tesis del gran messies, altrament conegut com a il·luminat de torn, que sense tenir ni la més mínima idea d'història, resulta que ha descobert el gran misteri d'un document que estava penjat a internet.

Aquesta frase de "l'escriuren els vençuts" té, finalment, la part de concepció esbiaixada del que és la Història mateixa com a disciplina, i la creença popular de què poden haver diverses històries segons qui l'expliqui. Si l'expliquen els vencedors serà una, si l'expliquen els il·luminats éssers de llum i grans investigadors, serà una altra. Això no és així, els fets que es van esdevenir van ser uns i prou, que van ser els que han portat a la situació actual, que és una, no existeixen mons paral·lels amb realitats alternatives. Podem debatre en història sobre la transcendència de determinats fets o sobre les diverses causes i efectes en l'evolució. Aquest és el debat històric. Però de cap manera podem alterar els fets històrics que són els mateixos per a qualsevol interpretació de l'evolució. Fer el presentisme amb l'actualitat "on també hi ha diferents visions"és un parany il·lògic, perquè no hi ha perspectiva històrica, dit d'altra manera, els historiadors juguem sempre amb l'avantatja de saber què va passar després, una cosa que no es pot fer amb el present, perquè no es pot endevinar el futur. Tot i que es poden fer projeccions...però aquesta seria una altra història.     

Colom, i el debat sobre el seu monument

Aquest article el vaig publicar com a opinió al desaparegut digital Lliure i Millor el 2016, i segueix sent d'actualitat. 

Una forma de modificar la cosmologia de la població és amb l’espai públic. Noms de carrers, monuments, espais protegits o senyalitzats i edificis oficials, fins i tot l’urbanisme, conjuntament amb dates significatives, i els límits geogràfics de l’entorn mediàtic, modelen la mentalitat del conjunt de la població. Només cal fixar-se com cada nou règim que entra, automàticament modifica tots aquests elements.

Aquestes tècniques són d’ús massiu des del s.XIX, en creixement paral·lel a la revolució industrial i l’aparició de masses proletàries urbanes, i les demandes i implantacions d’educació universal. Anteriorment, el control social passava simplement per l’ignorància del conjunt de la població. Per tant, el debat sobre la idoneïtat o no de determinats elements a la via pública, és en termes històrics molt recent.

El cas del monument de Colom, és significatiu. No és nou, però el moment polític fa que tot prengui una dimensió descomunal. Fa temps que hi ha diferents iniciatives per retirar de l’espai públic personatges considerats infames per a la història del nostre país, com el del marqués de Comillas, Antonio Lopez, un conegut negrer (finalment retirada). D’altres creen més divisió, com el de Cambó, i alguns són molt rebuscats, com el dels porxos i xalet d'en Xifré, l’home més ric del XIX català.

Tant per la banda dels qui volen retirar el monument a Colom, com entre els qui en defensen la seva catalanitat i idoneïtat, es fan servir arguments “històrics”. Més o menys “històrics”, amb moltes cometes. Els primers argumenten que va ser un dèspota, un negrer, i recorden constantment el genocidi indígena. Els segons intenten, per la porta del darrere, intentar demostrar que Castella sempre va fer mans i mànigues per “tergiversar la història de Catalunya”.  La primera postura és pràcticament del tot insostenible, per pura lògica: ni va tenir temps, ni oportunitat,  difícil d’argumentar, més quan les seves iniciatives precisament van ser contràries a l’abús colonial. I evidentment, de la crueltat dels mal anomenats “conquistadores”, no se li pot fer a ell responsable. La segona postura és encara més difícil de sustentar, històricament té una manca absoluta de proves documentals, és directament pseudohistòria.

El problema és la manca d’ètica de tots aquests que fan anar “la raó històrica” com si fos un element manejable i moldejable a gust, segons el propi interès. I un cop feta aquesta justificació, utilitzar-la “d’argument” per aconseguir algun redit polític o protagonisme mediàtic. La ciència històrica ha de servir per interpretar el present. El coneixement científic del passat és l’eina que fem servir per a fer aquesta interpretació. És una eina. No una arma. Els historiadors, no cerquen només allò que els interessa del passat (posem pel cas que Colom fos finalment català, s’hauria d’acceptar i prou, ens agradés o no), sinó que construïm, des de l’avantatge del pas del temps, un relat coherent de fets on hi intervenen diversos factors. I ho fem amb un mètode científic d’hipòtesi.

Pretendre justificar accions del present, a raó d’una interpretació més o menys esbiaixada del passat, no fa cap bé a la credibilitat dels historiadors. L’historiador, a la fi, és un protagonista més del seu temps. Un contemporani. I l’anàlisi que farà del seu present, sempre serà tenint en compte aquesta clau. I això val tant pels qui volen carregar-se un monument, argumentant les conseqüències d’allò que va passar fa 500 anys; com pels qui els volen reposar, argumentant que 40 anys és molt de temps, com si no hi haguessin encara morts a les cunetes, hereus amb els seus béns confiscats, milers de represaliats sense restablir el seu honor i memòria, i com si els responsables de la dictadura haguessin estat jutjats. En què quedem, 40 és molt de temps, i sempre tenim Franco a la boca, i millor que mirem a una altra banda amb la monarquia, o 500 són pocs? 

Aquest és un cas de manual de public history on les autoritats primer haurien d'haver consultat els realment experts, els historiadors, cosa que no fan. L’historiador, no només tindrà en compte el personatge representat (Colom en aquest cas), sinó el context en que va ser erigit el monument (no és el mateix durant una dictadura que durant una exposició universal), el lloc i la significació (no és el mateix el Born, que el final de la Rambla), la utilitat i el simbolisme actual d’un element tan característic de la ciutat, i sobretot l’arrelament d’un element tan conegut en les històries de vida de tants i tants milers de ciutadans que hi tenen un referent “de sempre”.

 

Chichimecas, chachapoyas i pseudohistòria

Sí, el primer cop que vaig sentir el nom d'aquests pobles precolombins jo també vaig riure, com segurament ha fet el lector d'aquest article. Els chichimecas (o txitximeques si voleu) eren la denominació despectiva que els asteques donaven als pobles que consideraven primitius del nord de l'actual Mèxic. Efectivament, la paraula castellana chichi per definir els genitals femenins vol dir vulva, però per molt que ho pugui semblar el seu origen no és el chichimeca, sinó el quítxua, llengua parlada als Andes pel inques. 

Poblat chachapoya de Kuelap, no és un poblat celta. Tot i que
els pseudohistòrics ho podrien dir aplicant el seu mètode,
el de Jaimito:"con los dedos de las manos, los de los pies,
la polla i mis cojones suman 23" 

Això incloïa l'actual Perú, on es va desenvolupar també la cultura chachapoya. I no, la regla de tres no funciona. "Poya" no és una paraula chichimeca. Tampoc del quítxua. Encara que el nom chachapoyas deriva del quítxua (no se sap com es denominaven a ells mateixos), el mot castellà polla té un origen molt més prosaic. Literalment, és perquè és el que es troba a sobre dels ous, i d'origen ben llatí, com el pollastre. Altres llengües com l'anglès segueixen la mateixa lògica i l'anomenen cock. En català existeix la paraula polla, però amb el significat directe de gallina jove, com a sinònim de penis erecte és un castellanisme.

Tampoc la temptació de chacha s'aguanta, perquè prové del terme castellà muchacho amb l'arrel mocho (Coromines), en el sentit de dur el cabell curt o rapat, especialment en els nens. Sí que de l'Amèrica central colonial ens retornaria l'abreviació chacha per referir-se a la nostra "dona de fer feines", però sense cap relació ni amb el nàuhatl (d'on sí que provenen altres mots com xocolata, tomata o hule) ni molt menys amb els pobres chachapoyas.    

Per què dic això? Internet ha facilitat l'aparició d'una nova espècie "d'investigadors" (holmes ratolinus), sense els més mínims coneixements històrics, a la recerca del que anomenen proves que justifiquin els seus apriorismes tot anunciant "grans descobertes" a ritme de samba. Algú els hauria de dir, abans de res, que sí ho han pogut trobar a la xarxa ha estat  perquè, el que fos, ja era físicament en possessió d'algú que ja l'ha llegit, escanejat i pujat a un servidor. Però ves, aquí rau una de les primeres premisses dels pseudohistòrics: ells són uns grans il·luminats que són capaços de veure la veritat allà on la resta del món, o forma part de grans conspiracions totpoderoses o som rucs. No hem sabut, en llarg de generacions d'experts, veure res, allà on ells a simple vista han fet la gran descoberta.

Una de les proves de les teories pseudohistòriques per a justificar la paranoica i innecessària, així com intranscendent a nivell històric, catalanitat de personatges universals, o altres teories, és la suposada similitud de paraules.  Censors inquisitorials castellans que haurien hagut de viatjar enrere en el temps per falsificar documents, després deixarien malament la feina perquè ells la trobessin. Amb tot, l'argument indestructible que fan servir els pseudohistòrics és el següent "a que se semblen?". Irrefutable. Dècades de treball científic a les escombraries, davant del fet que Sancho Panza seria Panxo Panxa, Lope Tocho seria Pep Totxo, o que els Camps Catalàunics eren Catalunya, perquè les paraules medievals castellanes fenestra o voltar se semblen al català actual.    

D'aquesta manera els pseudohistòrics argumenten la suposada catalanitat de personatges històrics com Cervantes, Da Vinci, Erasme de Rotterdam, Jheronimus van Aken, l'origen del mot Catalunya, o l'existència del suposat  imperi universal català.  Evidentment, quan sento aquestes teories de "paraules semblants" no puc evitar que em vinguin al cap els chichimecas i els chachapoyas. 

Fa molt de temps que Franz Boas va determinar el particularisme històric: "un mateix element etnològic pot donar-se independentment en diferents cultures amb significats completament diferents". Ell va estudiar per exemple les màscares. Però el mateix es podria aplicar a qualsevol altre element cultural, la semblança del qual no determina que obligatòriament hagin de tenir relació. La visió lineal etnocèntrica, de què tot ha de passar per un únic element central i primordial (el xovinisme calcat dels castellans del que parla Stefano Cingolani), que estava lligat als famosos tres estadis (salvatgisme, barbàrie i civilització), fa temps que és una concepció de l'evolució humana superada.

La història és una disciplina científica que es basa en el rigor en el tractament de les fonts, un mètode de treball basat en la hipòtesi, i sobretot l'ètica de qui la practica. Intentar jugar a la semblança de mots, per colar-lo com a prova històrica, no deixa de ser un chachapoya sense sentit.  

Resposta a l’article d’opinió d’Andreu Marfull

A l’article que signava el Sr Andreu Marfull —un arquitecte amb un doctorat en geografia— el passat dia 2 de març al diari Avui, parlant del llibre Pseudohistòria contra Catalunya.
De l’espanyolisme a la Nova Història (Eumo, 2020), es realitzaven diverses afirmacions que, com la resta de tesis que es fan des de l’Institut Nova Història (INH), amb el que Marfull col·labora, són mentida. D’entrada, cal destacar el llibre d’estil d’aquests autoproclamats “investigadors” en les seves comunicacions, que sense els més mínims coneixements històrics es dediquen a pontificar sobre una matèria de la qual desconeixen les tècniques, fonts i mètodes més bàsics.

Segons aquest llibre d’estil el Sr Marfull tria només allò que l’interessa. En aquest cas, obvia del tot que el llibre «Pseudohistòria contra Catalunya» està dirigit a denunciar la pseudohistòria, no només la de l’INH, sinó també la del nacionalisme espanyol. Aquesta omissió li permet practicar el victimisme del qual fan sempre gala des de l’INH, identificant aquest col·lectiu com a diana de conspiracions internacionals. De fet, el Sr Marfull actua com molts periodistes espanyolistes, el quals, en ressenyar o comentar el llibre han obviat la mateixa part de l’obra. Precisament, la que denuncia i refuta diverses tesis pseudohistòriques espanyolistes que corquen la història catalana. No és casualitat. Entre la Nova Història, que repudia l’autèntic passat de Catalunya però catalanitza —o valencianitza— les gestes imperialistes d’altres països, i la pseudohistòria espanyolista anticatalana, que proclama que Catalunya no ha estat mai subjecte polític i que els catalans són un col·lectiu sense història, existeix una retroalimentació i un mateix modus operandi.

Per tant, denunciar i desmuntar ambdues pseudohistòries no és pas un acte equidistant sinó una necessitat social. L’article de Marfull comença no amb història, sinó exposant el típic comentari polític, en aquest cas recorrent a l’1O, amb una forta càrrega emocional per a tots els  independentistes. L’objectiu i forma de fer és, doncs, de manual: primer prepara el lector  emocionalment, perquè després es cregui qualsevol cosa que el narrador deixi anar. La intenció principal és intentar fer creure la gent que «si actualment es pot manipular, què no haurien fet en èpoques passades?», però aquesta és una trampa que conté una contradicció en si mateixa. El món sencer va poder veure el que va passar l’1O i les versions informatives que no encaixen amb el relat espanyolista no s’han fet desaparèixer, no? S’ha produït una perversió del sistema jurídic, i si es vol una manca total de separació de poders, però no una manipulació global d’allò que va succeir.

A més a més, també recorre al «què no hauran fet...», tot deixant la interpretació en mans dels sentiments i la imaginació de cadascú perquè, científicament, històricament, els de la Nova Història no tenen proves de la seva famosa teoria de la conspiració totalitària que hauria esborrat tota memòria de l’imperi universal català, com ha certificat el filòleg i historiador Guillem Fornés a Pseudohistòria contra Catalunya. Aquests pseudohistoriadors esperen que si s’accepta la primera premissa, la de l’1O, la segona també s’accepti per empatia. La lògica més elemental ens diu que fora impossible que durant cinc segles Europa s’hagin eliminat o manipulat milions de documents per ocultar hegemonia catalana. Al llibre, de fet, l’historiador Xevi Camprubí dedica un capítol sencer a explicar els límits de la censura a l’època moderna.

A continuació arremet Andreu Marfull amb el mantra de «la història oficial», o en aquest cas, i en un exercici de cinisme colossal: la «pseudohistòria oficial» referint-se a la «història dels acadèmics». En l’article insisteix en la suposada intenció d’aquesta conspiració que «menysté l’INH», «que sí que ho investiga», d’ocultació per part «dels acadèmics» i es posen, novament, com a víctimes. En aquest punt, cal recordar que gairebé cap dels autors del llibre són acadèmics, en el sentit de vaques sagrades de l’àmbit de la recerca universitària. De fet, un ni tan sols està relacionat amb el món universitari. El llibre ha sorgit de la voluntat d’uns historiadors que, sense rebre cap tipus de subvenció, han dedicat moltes hores d’arxiu i biblioteca de la seva vida privada. En tot cas, quedi clar que no existeix cap «història acadèmica», sinó que existeix la història feta amb ètica i rigor, i després existeixen els venedors de pocions miraculoses, que de la nit al dia venen suposades descobertes com a xurros, tractant de babaus generacions d’historiadors catalans (i no catalans) que han dedicat vides
senceres a la investigació en arxius, que és on s’han de fer. En definitiva, aquí l’única víctima és el nostre coneixement del passat històric, mentre que la pseudohistòria només és fanatisme o menyspreu pel mètode científic. L’INH no «puja cap llistó», com assevera Marfull, ans ens retorna als temps previs a la Il·lustració i la manca de raó, quan tampoc hi havia mètode científic.