La guerra del nomenclàtor a Sabadell

Com a resultat de com es va fer la segona restauració borbònica, el que els espanyols anomenen transició, avui patim, d'entre altres efectes, un de buscat intencionadament per mantenir el que Bernat Muniesa anomenaria transacció o transformisme (que no transició), popularment conegut com l'intent de fer oblidar o anestèsia social. Aquest efecte impulsat per organismes diversos, algunes associacions i institucions de tot tipus consisteix a elevar als altars de la resistència als que va ser víctimes de la dictadura (o de vegades ni això) i criminalitzar, o en la majoria dels casos simplement ignorar, els qui realment van practicar la resistència activa contra el règim genocida franquista.

Cada moment històric, i el nostre no és cap excepció, té uns referents, n'hi ha que perduren més i n'hi ha que menys. Pel que fa als noms dels nostres carrers tradicionalment han fet referència a: personalitats importants que hi vivien o hi tenien la seva activitat, activitats que s'exercien, destinacions a les que duien els camins que començaven o elements arquitectònics remarcables, o simplement perquè eren partides de terres a les quals sempre se'ls havia anomenat igual. 

En el moment en que les nostres ciutats comencen a créixer de forma ràpida, desordenada, és quan surt el problema de posar nom a uns carrers que originalment eren camps. Així surten els noms dels barris, que prenen el nom dels masos propers, o alguns indrets concrets molt populars. Per la resta de barris nous, s'han hagut d'anar posant noms sobre la marxa. L'eixample, un dels espais més antics fora del centre és ple de personatges d'època liberal i de la 1a restauració o d'industrials, record d'una època de vapors i industrialització. D'aquí cap en fora tot es va fent més actual, fins arribar a Can Llonch.

Els noms dels espais no són estàtics ni innocents, i evolucionen. Els noms dels nostres carrers han servit per l'adoctrinament, per la manipulació de la memòria col·lectiva. Quan hom arriba al poder, sobretot si ho fa com la dictadura després d'un cop d'estat militar, canvia els noms de tota la vida i posa els seus, un signe més de l'ocupant per demostrar qui mana. En casos greus, com els que ha patit Catalunya, això també afecta a la toponímia.

Actualment s'està obrint el debat sobre la conveniència o no de tenir un carrer dedicat a Puig Antich, sobtadament no sobre en Quico Sabater o en Massana, un debat que cal relacionar amb el de l'alcalde Marcet que ressorgeix periòdicament. I es que a la fi, el que subjau en el fons de tot, també de com es va fer la restauració borbònica, en el fons de tot, només hi ha un sol debat. Amb molts camps de batalla (les fosses, els nens perduts, els monuments, el nomenclàtor, la memòria històrica... ), ningú hi diu el nom, però tot això només és una sola gran batalla ideològica: condemnem o no la dictadura franquista?

És molt fàcil, ni revisió de judicis, ni rehabilitació cas per cas sota sol·licitud. Simplement fer el que alguns partits encara es neguen a fer que és: condemnar el règim franquista. Aquesta seria la forma de retornar la dignitat a tots els qui lluitaren (observeu el verb lluitar al diccionari), amb tots els recursos al seu abast, contra la dictadura. Puig Antich i els militants del MIL ho van fer, van lluitar, no només van ser unes víctimes, sinó que s'hi van enfrontar a la dictadura, com ho van fer d'altres grups a la clandestinitat.

A Sabadell, tenim unes mancances en el nomenclàtor aclaparadores, precisament per no voler condemnar la dictadura i fruït de la restauració borbònica. On hi ha una plaça o via Països Catalans? On un carrer Joan Oliver o Pere Quart? I parlant de víctimes, ni tan sols una plaqueta al professor de la FIAC David Wilson, mort d'una pilotada per la policia armada (els grisos) al 1976. I així podríem seguir. Estaria d'acord en dedicar carrers a tots els pacifistes del món (per cert, on el carrer Lluis Maria Xirinachs? ) però no a costa de fer el joc als qui no volen condemnar la dictadura i juguem a criminalitzar els qui lluitaren pels drets democràtics. 

Publicar post a xarxes socials

Un dels temes fàcils de realitzar i que no es té gaire en compte és com fer per publicar automàticament els posts del teu blog a les teves xarxes socials. Una manera còmoda de mantenir viva la nostra xarxa i fer més dinàmic el nostre blog. Aquí us passo uns quants recursos.

D'entrada, el que heu de saber és que funciona amb adreces feeds, és a dir, el que és el mateix, amb  RSS o Atom. Si voleu informació sobre què és RSS podeu consultar aquesta web. El primer dilema, doncs, que tindreu, és saber quina adreça RSS té el vostre blog. Doncs molt fàcil. Si és una adreça blogger totes són iguals:  elteublog.blogspot.com/feeds/posts/default. Si és un altre servidor, podeu anar a l'opció del navegador "veure codi fons" o "visualitza l'origen" al Chrome, obrir la cerca de text amb ctrl+F i cercar atom o rss o feed, trobareu un enllaç semblant a l'anterior iniciat amb l'etiqueta "href=", i el que segueixi a l'igual és la vostra adreça rss. Els altres rss més utilitzats, els de wordpress, són així: elmeubloc.wordpress.com/comments/feed.

Un cop sabeu la vostra adreça RSS, trieu una pàgina que gestioni la publicació, com per exemple http://twitterfeed.com o a mi m'agrada més http://dlvr.it. En aquestes pàgines heu de crear un feed on sempre han d'haver dos conceptes: d'una banda l'adreça d'on traurà la informació,  el vostre rss; i de l'altra on la voleu publicar, les xarxes. Les versions gratuïtes  com les de dlvr tenen limitacions pel que fa al número de xarxes on pots enviar un post, però fent servir els lligams entre xarxes la cosa pot donar per força. Per exemple, si publiquem en facebook i aquest el tenim lligat a twitter no cal que al post li diguem de publicar al twitter, perquè es farà automàticament quan el feed es publiqui al teu mur.

Avantatges de fer això, a banda de la dinamització i la difusió, és que aquestes pàgines porten una comptabilitat dels clics que es fan a cada entrada, pel que ens permet tenir una idea més de les visites que tenim. Per a Facebook tenim una aplicació semblant que serveix per publicar només a les teves fanpage i mur, però la gràcia és que pots publicar posts de qualsevol blog, no només el teu (que tingui rss es clar). És RSS Graffitti.

Confondre gimnàsia amb magnèsia

Arran dels debats sobre la declaració de sobirania del poble català que finalment s'ha aprovat al nostre parlament es multipliquen les referències, amb més o menys encert, depenent del partit que les citi, a Voltaire, Russeau o d'altres representatius personatges de la il·lustració, un període cabdal en la història europea que, per cert, s'escrivia en francès. A més a més, els representants del bloc al qual ja podem anomenar unionista (PP, Ciutadans i fins a nova notícia també el PSC), insisteixen a confondre gimnàsia i magnèsia com a recurs argumental. Arguments que només es basen en prejudicis, en retorçar la realitat i la història fins a fer-la irreconeixible. Algunes de les paraules amb les quals s'omplen la boca, sense ni saber què volen dir, són: legalitat, democràcia, constitució o llibertat individual. Anem a veure.

Enmig la il·lustració, va haver la revolució francesa, hereva d'aquestes idees que van fer triomfar les idees de democràcia i posaren fi a l'antic règim configurant el món tal com avui el coneixem. Si els revolucionaris haguessin “respectat les lleis”, encara seríem súbdits d'un monarca totalitari ungit per Déu. D'aquí que, en la seva primera intervenció al parlament, el representant de la CUP recordes el franquisme per dir que “tot règim té la seva legalitat”, el que vindria a parlar-nos de la primera confusió: allò legal no sempre és just, i a l'en revés, allò just no sempre és legal, sinó només cal mirar els desnonaments. Els hipotecats som els remences (uns altres que es van saltar la llei, per acabar amb els mals usos feudals) del segle XXI.

Precisament els franquistes, els més grans se'n recordaran, anomenaven a la dictadura “democracia organica”. És a dir, que la tradició castellana de retorçar el significat de democràcia ve de lluny. No tant, però, com l'origen de la idea filosòfica ideada a l'Atenes clàssica, per cert, escrita en grec. Per tant, una altra confusió buscada és la de democràcia, que és un concepte filosòfic, amb constitució que és la màxima llei de la qual es pot dotar un estat i que en teoria hauria de recollir els drets democràtics. Dit d'una altra manera, les lleis, és a dir, les constitucions, es poden canviar, la democràcia és un ideal filosòfic que a més s'entén avui com un sistema de govern.

La confusió que tenen els espanyols és utilitzar la seva constitució (al món n'hi ha moltes constitucions i no totes democràtiques) confonent-la amb democràcia. Anem a veure, doncs, que és democràcia. Es basa en 3 conceptes: separació de poders, igualtat de tots els homes i dones davant la llei i eleccions representatives. No cal dir quantes compleix l'estat espanyol: cap. Actualment, de fet, la pràctica totalitat del món s'autodefineix “democràtic”, menys el Vaticà i països de l'Aràbia, tothom. Des dels EUA amb la seva pena de mort i el dret a portar armes, fins la Rússia assassina periodistes i opositors o que engarjola grups musicals, tots diuen ser democràtics i tenen les seves constitucions, els EUA la més antiga i Rússia de les més noves.

Confondre termes a l'estat espanyol per intentar confondre la gent té tradició, per exemple en l'ús indiscriminat del terme nació per definir coses estatals com: la policia, la loteria o el govern central. O dir que “Catalunya mai ha tingut tanta autonomia com avui”... clar, perquè no existien les autonomies abans del 1932 ni tal sols províncies abans 1833 i Catalunya abans de ser ocupada militarment el 1714 era un estat lliure. Si com està passant ara, els catalans defensem els nostres drets i els recriminem l'aquí exposat et trauran l'argument de la llibertat individual. Un d'aquest casos curiosos que sembla només s'aplica als altres, als catalans en aquest cas: Catalunya no pot decidir, perquè han de decidir les persones, però si s'ha de fer un referendum ha de votar tot l'estat, perquè és Espanya. Curiosa vara de mesurar. Es veu que a l'estat espanyol no hi ha persones, que només n'hi ha a Catalunya on els espanyols han de tenir dret a dir “no”, mentre que els catalans obligats a viure dins l'estat espanyol no tenim dret ni a que la nostra llengua sigui oficial.

Per cert, hem parlat del francès, del grec, de l'anglès en la primera constitució, del rus llengua en la qual s'han escrit obres universals... algú sap quina aportació ha fet la llengua castellana al món?Confondre gimnàsia amb magnèsia

Innovació per sortir de la crisi (II)

Innovació

Contràriament al que molta gent pensa, innovació no són un garbuix de sigles amb el símbol "+" per allà al mig. De fet, ni tal sols ha de tenir res a veure amb les noves tecnologies. Sempre s'ha innovat, i com deia Hendrix "qui digui que tot està inventat, l'únic que vol dir és que ell és incapaç de crear res nou".  Les innovacions no cal que siguin de l'última aplicació per l'últim aparell electrònic. D'exemples de petites coses que han fet fortuna n'està ple: el pal del Chupa Chups, els escuradents, el forat dels donuts...abans d'ells ja existien pals, caramels i donuts, però ells van innovar i van crear coses noves. També n'hi ha qui innova sense voler, a partir de fracassos com: els clínex (originàriament tovalloles desmaquilladores) o els postits (originàriament la seva cola havia de ser resistent).

Si volem sortir de la crisi hem d'innovar, oferint el mateix que ofereix tothom no ens podem en sortir. I això val no només per empresaris atrevits i inventors bojos, no, val pels treballadors també, tan si estan en recerca de feina com si estan ocupats. Val per qualsevol persona tingui el nivell d'estudis que tingui, que ja sabem que l'escola oficial no ajuda gaire que diguem, a l'empreneduria. Perquè aquesta és la clau, hem de canviar la mentalitat i ser emprenedors, deixar d'esperar que ens ho donin tot fet: una feina al costat de casa, sense qualificar (que no tinc temps ni ganes d'estudiar), amb un sou elevat i un horari que a mi me vagi bé...i que me la portin la feina a la platja també i si pot ser que no me cansi gaire. Ah!, i que sigui fixe i per sempre. Senyors i senyores, això ha passat als llibres d'història! La clau és emprendre i per emprendre ens hem de reinventar, per tant, innovar també en la inserció laboral.

Com podem innovar? Molt fàcil: detectant necessitats, trencant esquemes, evolucionant amb les noves realitats socials. Queixar-se està molt bé, però posem solucions! Us poso dos exemples d'actualitat: les sales de cinema i les llibreries, ambdós sectors culturals només fan que plorar, però la realitat és que avui una llibreria és igual  que fa 200 anys: una col·lecció de paper exposada amb més o menys encert en uns prestatges més o menys macos i prou. I què dir del cinema? Quins avantatges han portat les multisales? Cap.

Anem, doncs, pel cinema. Alguns ocupen espais monstruosos, amb 10 o més sales enmig d'espais buits enormes només ocupats per cartells promocionals, tot desaprofitat, amb mostradors de begudes inhabilitats i passadissos freds. Al final, el resultat és el mateix que ara fa 60 anys: pagues (i molt) compres crispetes i tornes a pagar (i massa), veus una peli que has hagut de triar prèviament abans d'entrar i amb sort t'apaguen els llums i no tens ningú que et molesti. Saps que falten 5 minuts per acabar la peli quan veus passar  pel costat  un o dos operaris amb una escombra que es dirigeixen a obrir la porta per fer fora la gent. Amb sort, si no et fan fora directament o a cops d'escombra podràs veure els crèdits, aguantant estoicament la cara de gossos emprenyats dels empleats, un cop fet això cap a l'escala d'emergència i al carrer. Apa! I a esperar que entri (o no) més gent.

Es podrien fer tantes coses per augmentar les entrades a les sales! Per exemple, cobrar entrada i que la gent tries un cop a dins quina pel·lícula veure, i no fer fora la gent, qui es vulgui quedar a veure una altra pel·lícula que es quedi.  Es podrien fer abonaments familiars, perquè avui una família de 4 membres no pot anar al cinema, directament no s'ho poden permetre. Es podrien fer abonaments  mensuals o anuals, amb l'avantatja de saber que com a mínim aquell any tindràs assegurada una certa quantitat d'espectadors. I no diguéssim organitzar tot tipus d'actes relacionat amb el món de la fantasia: concursos de crítiques, de disfresses  per exemple la gent que vingui disfressada un dia entre setmana d'una determinada pel·lícula entrada gratis. Cert és que avui hi ha, que jo sàpiga, una innovació, al·leluia, cinema amb nadons als Maldà i a Sabadell un dia al mes, però encara estan lluny de generalitzar una ludoteka com a l'Ikea. I els treballadors i l'ambient enrarit? Realment és necessari que les venedores es tanquin rere vidres de seguretat, que hi guarden allà, diamants? I els qui retallen els tiquets  han de portar sonotone com uns vulgars segurates de discoteca? Per què els dependents de les crispetes van com si treballessin al Mc Donals, amb aquelles gorres estúpides i uniformes, no podrien ambientar-se en les pelis? Clar que tot això representa preocupar-se i feina, quan segurament és més còmode esperar tranquil·lament a casa que la gent vingui sola com per art de màgia. Malauradament avui la major part de multicinemes prefereixen tenir sales buides que fer coses d'aquest tipus. Això sí, després a plorar que la gent es descarrega les pelis d'Internet i a perseguir (o no) el top manta.

Aquest seria un exemple de coses que es poden fer en un lloc com el cinema, el mateix podríem dir de les  llibreries. Algú a anat a les llibreries alemanyes? A Stuttgart o München hi ha llibreries que són tan grans com un Corte Ingles. Sí, la gent llegeix més que aquí, cosa que per cert no és difícil, però també s'ho curren més per fer atractiu el llibre. Hi ha espais de lectura, sí, sí, heu llegit bé, de lectura, un s'agafa el llibre i se'l llegeix tranquil·lament a un sofà, sí sí, a un sofà no una cadira cutre, i si l'agrada se l'emporta i sinó s'agafa un altre. Ningú et fa fora i les llibreries són plenes, pots anar a fer un cafè a dins mateix hi ha servei de bar  i fer petar la xerrada. Resultat: després d'estona mirant a l'entrada hom comprova que molt poca gent surt amb les mans buides. Aquí no. Aquí som més xulos que ningú, pretenem que la gent compri i prou, que agafi i passi per caixa i Adéu. Aquí, qualsevol es mira un diari sense comprar-lo! Te'ls posen de l'en revés i tot perquè no els puguis llegir. Abans es podreixen els llibres en magatzems, i et diuen que estan descatalogats que regalar-los i fomentar la lectura. Això sí, després a plorar, perquè les grans superfícies ens fan competència, jo no he vist que l'Alcampo vengui gaires llibres, però bé. Falta d'imaginació i prou.

D'exemples n'hi ha a cabassos. Cal tenir mentalitat oberta per veure'ls, i no sembla que els llicenciats d'ESADE estiguin per la feina. Aquest canvi de mentalitat serviria per activar l'economia i evidentment aportarien llocs de feina. Per fer la majoria de coses en que cal innovació no calen grans inversions ni enormes infraestructures, cal una gran dosi d'imaginació, una gran capacitat de treball, cooperació, confiança en un mateix i en la resta de gent que ens acompanyin i sobretot ganes de fer coses. En molts casos només cal sentit comú. Innovar és possible, reinventar-nos també. Tot plegat és indispensable si ens en volem sortir d'aquesta crisi en la que ens han ficat els bancs. El tema és que si volem, podem sortir-nos-en!
  

Innovació per sortir de la crisi (I)

Malgrat a

Cada dia sentim notícies que ens fan tremolar del que ens espera a la majoria de ciutadans, i poques solucions. Hem de ser conscients, per això, d'on som encara, esperem que per poc temps. Amb l'estat espanyol no n'hi ha gaire solució, perquè les oligarquies que manen a l'estat, des dels “señoritos” terratinents, fins a l'alta classe nobiliària d'antic règim conformada per: reis, prínceps, ducs, grans d'espanyes, a l'igual que tot d'altres personatges demodes, en molts casos nissagues de rància i casposa tradició com traficants d'esclaus, censors i descendents de polítics franquistes a dojo, no estan disposats a deixar-se anar de la mamella de la vaca catalana i europea, com abans no van voler deixar d'espoliar tot un continent cometent un dels majors genocidis de la història de la humanitat.

Amb els catalans ho fan per la via de la imposició, i a Europa pel xantatge: “si nosaltres caiem, vosaltres ho fareu amb nosaltres”. I mentre tot això passa l'estat espanyol es dedica a perseguir l'ús del català i a fer boicot a les institucions europees per l'ús franc de l'anglès. I és que l'estat espanyol no té tradició democràtica, i el que és pitjor, no en volen ni en sentir a parlar d'una democràcia que els faria perdre els seus privilegis i ja no diguem de democràcia participativa, perquè com deia algun professor meu: “encara no han apres a dir fragoneta que vols que aprenguin a dir manomolumen”.

Per sort nosaltres som a Catalunya, no a la Castella subvencionada per la conquesta de terres musulmanes, l'or d'Amèrica, l'espoli de mitja Europa practicada pels seus “tercios” i la misèria intel·lectual que els ha destacat des de la llegenda negra fins al que “inventen ellos ”o passant pel “que muera la inteligencia”. A Catalunya, tenim una llarga cultura comercial, i en època moderna i contemporània, malgrat l'estat espanyol (i remarco malgrat a) l'empenta catalana va dur una industrialització que tot i que modesta en comparació amb Anglaterra o Alemanya va representar un autèntic miracle econòmic a un sud europeu ja llavors considerat irrellevant en els grans tractats de les potències de l'època.

Catalunya, contràriament a tot aquest bagatge castellà de viure de rendes afegint que les pomes són verdes qual algú els hi retreu, té una cultura comercial i innovadora només frenada per la incompetència de l'estat espanyol i dels seus funcionaris. D'exemples n'hi ha a cabassos, des del submarí de Monturiol, al tren de Mataró, tan era, els funcionaris espanyols aplicaven allò grec clàssic de: “la mateixa feina la poden fer 1000 esclaus? Doncs perquè la vull aquesta innovació?”Així els castellans, monopolitzant la marca espanyols, han arribar a assolir, no sense gran esforç i tenacitat, una alta capacitat de generar fracàs escolar i analfabetisme funcional acompanyat de l'altra cavall de l'apocalipsi capitalista que és l'atur.

Tot això, però, no és prou argument, es veu, perquè els castellans, ara sota la marca espanyols, etiquetin els altres acusant-los de tots els mals que ells tenen. L'estat espanyol és, avui per avui, el món a l' en revés: els franquistes ens anomenen nazis, els qui només parlen una llengua maleducats, qui té exercit diu que els perseguim, qui tanca repetidors diu que a Catalunya hi ha censura i qui gasta més en defensa que en tota la política social junta d'un any diu que la culpa de la crisi és de les ambaixades catalanes, clar, perquè tal com s'ha vist a les darreres eleccions catalanes les ambaixades espanyoles són útils de collons.

Malgrat tot això (remarco un cop més malgrat a) els catalans ens hem podem en sortir, és més, ens en sortirem. I ho podem fer de dues formes: acabant amb el malgrat a i no deixant-nos endur per l'espanyolisme dropo, subvencionat, rendista i patètic d'arrel castellana que l'únic que fins el moment ens està aportant és una crisi galopant, quan la resta d'Europa ja se n'ha sortit. I la segona: innovant.  

Ja tinc nou article a la #viquipèdia ;D Animeu-vos a participar:
http://bit.ly/T3GZJY

Recurs gestió xarxes socials

Un recurs interessant per gestionar la triada major del panteó social media actual (facebook, linkedin i twitter) des del teu blog: Twitterfeed.com. 

Com fer-se una pàgina web a Facebook

A petició d'una amiga, que me va posar cara de "què m'estas dient???"  ;D Farem una web a Facebook.

Tots tenim perfil, però menys gent sap que es pot fer la seva web (fanpage) a Facebook. Una de les avantatges és la visibilitat, nosaltres podem tenir el nostre perfil amb el màxim de seguretat (perquè no ens trobin) i una pàgina pública (que podrà veure tothom) que només mostri la informació que volem sobre un tema determinat, ergo, el nostre negoci per exemple. Ço vol dir, que podem compaginar continuar fent comentaris per insultar els polítics al nostre perfil, i a part tenir una web seriosa del nostre negoci o afició ;D

El creador de la web passarà a ser Administrador del lloc, i això serà tot. Després es poden afegir més administradors. Les estadístiques del lloc web estaran disponibles a partir de 30 “m'agrada”. Sí, és crear el típic lloc on sempre has posat “m'agrada” ;D.

És molt fàcil, registreu-vos amb el vostre perfil d'usuari i un cop hagueu entrat podeu anar per l'adreça del navegador escrivint: www.facebook.com/pages. També teniu l'opció a sota del tot de qualsevol pantalla de facebook i quan creeu per primer cop una pàgina us sortirà l'enllaç al menú. Quan tingueu la vostra pàgina creada podreu anar pel botó desplegable de dalt a l'esquerra al costat d'inici, sortirà allà.

Anem a veure com se fa això

Ves a www.facebook.com/pages o baixa fins sota del tot de qualsevol apartat per crear un pàgina

Les 6 opcions pe crear una web

Les opcions de l'1 a 3, sobretot la 1 són les més normals per a negocis, les 4 a 6 són més d'oci. Quan cliquem sobre una opció es despleguen les dades bàsiques. Hem de triar la categoria en la qual ens englobem, posar el nom del negoci, que serà el nom del lloc web (que no l'adreça) i en el cas de l'opció 1 ens demana adreça física, en la resta no.

Ara només cal seguir els passos que t'indiquen. Tingués preparada una imatge de perfil, una definició del vostre lloc (si teniu un web estàndard, la mateixa descripció seria ideal) i és important que referencieu la vostra web.

Un cop has fet el que et demana comença un tour de 3 finestretes que t'indiquen els principals espais del web: que convidis amics, que facis m'agrada i totes aquestes coses. Les fas ara o després, tan és. 

Ja tens web! Ara el que cal és configurar-la. Hem d'anar a administració de la pàgina. Per defecte, trobaràs una cosa que al principi mareja una mica acostumat al perfil "normal" i es que abans de la pàgina pròpiament dita, a sobre de la imatge de perfil, tenim les opcions d'administrador, però millor les mirem per menú. 

Ara només cal investigar una mica les opcions, a la informació bàsica cal omplir el resum  del nostre lloc, posar la nostra web i mail, triar la categoria del nostre lloc, per a negocis indicar si és una pàgina oficial posant la web.

A rols d'administrador pots incloure més administradors de la pàgina i adjudicar-los permisos, perquè puguin només editar, publicar, etc o fer de tot.

A estadístiques veuràs les visites del teu lloc, però necessitaràs tenir primer 30 m'agrades perquè s'activi.

A recursos, hi ha una opció interessant: lligar el teu compte amb Twiiter, si en tens és una bona eina que estalvia feina d'actualització. També triar l'adreça d'usuari: recordeu que hem triat el nom de la pàgina , però aquí podem seleccionar l'adreça del lloc. Només cal que estigui disponible. Així tindreu una adreça comercial estil www.facebook.com/elmeunegoci.

A gestionar permisos podem delimitar qui pot veure la nostra pàgina: edat, prohibir paraules o països o gestionar com els usuaris poden o no publicar al nostre web.

I si finalment te'n canses o el resultat no et satisfà, sempre la pots esborrar ràpidament a l'apartat gestionar permisos, a sota del tot.

Ah!, important pels negocis, m'oblidava, que sapigueu que l a vostra informació serà visible per tothom qui navegui, encara que no tingui facebook. Com si no hi hgaués prou amb 900 milions de perfils! ;D

Espero que sigui d'utilitat. 

Com configurar l'idioma del navegador Chrome

Sembla que no pugui ser, però ho és: encara a hores d'ara resulta que hi ha moltíssima gent que no sap configurar l'idioma del navegador.

Mires les estadístiques de visites a les webs i veus un alt percentatge de gent que ha llegit la versió en català, que no han carregat la versió en castellà, és a dir, catalanoparlants, però ves per on quan vas i mires la configuració dels usuaris només entre el 2 i el 4% naveguen en català!

Així que, per si serveix d'ajuda a algú, recordem: la interfície del navegador, l'idioma en el quan veiem el programa, els botonets per entendre'ns, no és la configuració d'idiomes. Tu pots tenir el navegador en àrab, si vols, però pots configurar que l'idioma de navegació sigui el català. Això només vol dir que en cas de trobar versions de les webs en aquest idioma te les ensenyarà preferentment en català, per molt que tu vegis el teu navegador en xinès o suec.

És important que ens configurem el navegador en català, perquè moltes empreses de programari, per exemple, o multinacionals, fan servir aquestes estadístiques per decidir en quin idioma fer els seus productes. Si resulta que els catalans no deixem rastre de la nostra presència, quina gràcia.

No serveix de res reclamar programari en català, si després no fem ni el petit esforç de configurar el nostre navegador en català. Així que aquí va:

Ves al menú dalt a l'esquerra i obre l'opció "Configuració"

Baixa l'scroll i desplega les opcions avançades

Baixa una mica i veuràs l'opció d'idiomes.

Baixa una mica per incloure idiomes

Obre "Afegeix", desplega i tria idioma. Finalment "d'Acord" i "D'acord".

Sabadell a prop

He rebut una altre volta a casa aquesta publicació, anomenada revista, que edita l'Ajuntament de Sabadell amb l'excusa d'informar els seus ciutadans. Una revista que, diu, edita l'Ajuntament, però que sempre porta editorial de l'alcalde, és a dir, l'Ajuntament som tots, però l'editorial sempre, sempre, el fa només el cap del govern, que no és, per ell sol, l'únic representant de l'Ajuntament.

Miro els titulars de la revista, trobo una cosa que fa mal a les retines: s'afirma que Sabadell és un exemple de lluita contra el canvi climàtic, quan és la ciutat més contaminada de Catalunya. Miro l'ampliació d'aquesta “informació”, obro la revista i en destacat a la dreta el primer que hi veus, contràriament al que normalment es fa, és la imatge de l'alcalde i el seu escrit a mode d'editorial, tot i que enlloc posa que ho sigui. És una revista a tot color, amb paper dur, encolada no grapada, amb profusió de fotos en color... una pijotada excessiva per totes bandes, en definitiva i es miri per on es miri.

Deia aquell que la millor publicitat d'un govern és la seva acció de govern. Com més publicitat fa un govern, més evidencia la seva manca de capacitat de transformació de la realitat. Quan un govern o partit es veu obligat a fer creure a la gent coses, per contra de mostrar-les fetes, és que hi ha un problema, i el que és pitjor, un problema que no es vol reconèixer.

Aquesta revista és una despesa intolerable per prescindible en aquest context de crisi galopant. Un Ajuntament que diu que no té diners per prioritats com ensenyament, és vergonyós que dediqui diners a fer-se publicitat de partit mal maquillada de suposada informació. I no només es gasten els diners en fer la revista, no, no només és això, és que a més fan una bustiada general a tota la ciutat! Una altra despesa, i si fer la revista ja era innecessari, a més a més fer casa per casa per portar-la ja és el súmmum i només pot tenir sentit si com he dit es tracta només de fer propaganda política.

Aquests propers dies els carrers del barri apareixeran emmoquetat d'aquestes revistes, els més acurats hauran tingut la delicadesa de llençar-les al contenidor, pocs ho faran al blau. Una lamentable despesa de diners i de paper. Això sí, el dret a la informació, com els de l'ajuntament l'entenen, és a dir, el dret a fer-se publicitat política amb els diners públics, el tenim a taula a casa, A veure si es menja.

L'independentisme en una nova cruïlla (Per un candidatura unitària )

Estem arribant a un altre moment clau de la història recent del nostre país, quan, com sempre, alguna gent ja donava per mort i enterrat el país i la llengua. És el moment de posar tota la carn a la graella i oferir una veu conjunta, perquè l'ofensiva espanyolista contra Catalunya és en tots els fronts.

Malauradament, els petits interessos i els personalismes ens estan, o poden estar, tornant a passar factura. És la història del perdedor, la història dels pobles minoritzats i oprimits, la història d'un catalanisme que sempre s'ha deixat emportar popularment pel debat d'on posem la coma i suposadament liderat per unes elits disposades a vendre's la seva mare a canvi d'unes minses engrunes de poder "regional"i reconeixement.  Només cal mirar el batibull de sigles que concorren a les properes eleccions autonòmiques per adonar-se que de seguir així no ens en sortirem mai.

D'entrada, a banda del ja coneguts de sempre, hi ha Reagrupament, escindits (com no) d'Esquerra (abans Esquerra Republicana de Catalunya): són la típica baralla entre ètica i consciència nacional derivada de tocar govern i diners. Aquests només aspiren a dividir el vot descontent d'ERC.  Després hi ha la CUP, immersa en l'etern debat de l'EI sobre si cal o no cal participar d'unes eleccions organitzades per l'estat opressor. Aquests s'estan limitant a reproduir, des del seu límit de 20.000 vots, el mateix que va passar amb CC amb protagonistes semblants i disputes encara heretades de TLL entre l'MDT i Andavant. Han organitzat una plataforma per presentar-se, malgrat que després d'un "debat intern" es va decidir no fer-ho. Nova escissió a la vista. I l'última, com que hi faltava gent, ara ve en Laporta amb un nou partit: Democràcia Catalana. Aquests encara ni se sap quin espai polític representa que voldrien ocupar, i l'únic actiu que tenen és una cara, la d'un expresident d'un equip de futbol.  
 
El millor de tot això és que tots aquests proclamen exactament el mateix: que si "l'estat català", que sí "la unitat" ... però és presenten a les eleccions per separat! Doncs, lamento comunicar-los,  que jo a l'igual que molta altra gent, només podem votar una vegada i a un sol partit. No sé si havien adonat. Tant consta d'entendre?  


Quina és la solució? Si realment els qui ara governen volguessin fer un gest, podrien. Per exemple, només haurien de abandonar les poltrones i que tornin de Madrid que allà no hi fan res, o que deixin al Montilla en minoria fins les eleccions si volen ser coherents amb el que diuen. Que proclamin un govern de concentració i redactin una constitució catalana (de fet, ja n'hi ha una: la del 1920).

Però això no passarà, serà la societat civil qui haurà de treure les castanyes del foc a aquells que s'autoanomenen polítics. En general, són uns polítics que miren impassibles com retallen drets als seus ciutadans i es queden tan amples, que l'atur sigui d'escàndol o que el fracàs escolar campi alegrement tan els és. Perquè són els mateixos que negaven que existís una crisi (recordeu?) i els mateixos polítics que encara no han condemnat el franquisme. Aquests qui ara graben amb més impostos la nostra vida són els qui ens han de treure d'aquesta situació i manca de drets democràtics bàsics? 

La solució passa per una candidatura única, que aplegui tothom, amb un sol objectiu principal i primer: crear un estat català. Ja ens barallarem després per si els altres territoris de parla catalana volen venir amb nosaltres o no, ja ens barallarem nosaltres per veure com d'ecologistes hem de ser, etc..però després de ser independents, quan puguem decidir per nosaltres mateixos. De què ens serveix barallar-nos ara per tot, si no poden fer-hi res? Fins que no tinguem un estat propi no podrem decidir sobre polítiques d'ocupació, sobre educació, i en definitiva per tot allò que ens afecta en el nostre dia a dia.

Lamento que enganyin gent perquè des de CIU insultin a ERC, i des d'ERC insultin a CIU, i mentre els espanyols se'n foten un fart de riure. Si a més resulta que aquesta petita elit catalana, en comptes de lluitar per un estat propi per substituir les engrunes que abans tenia de l'estat, ara es dedica a rob...perdó...a cobrar comissions,ja no sé quina mena de mentalitat d'esclau patètica poden tenir aquesta mena de gent.

El proper dia 10, dissabte vinent, tenim una oportunitat per mostrar la nostra força o voluntat de crear un estat propi. Alguns independentistes la volen boicotejar, Montilla només vol la senyera de tapar les vegonyes i les potes de la taula, Reagrupament no s'ha adherit a la convocatòria, el PSC en general juga a la puta i la ramoneta  i CIU sembla desapareguda esperant que la manifestació sigui un èxit per apuntar-se el tanto.

Per tot això :Cal anar unitàriament a la manifestació del proper dissabte per sobre de sigles i reclamar l'estat català. Cap estatut ens farà lliures. El grau més alt d'autogovern l'assolirem amb un estat propi i no sent subordinats: mai més cornuts i pagar el veure de ningú.

Ruta per les Garrigues:oli, castells i història amagada

La ruta que us proposo comença per la carretera LV-2014, s'ha d'agafar el trencall de la dreta cap a Fulleda des de la N-240.
Mostra Les Garrigues: Oli, castells i història oblidada en un mapa més gran

Comencem per Tarres, un poble d'aquests que en queden pocs. Aneu atents a la carretera, al marge esquerra concretament, perquè podreu identificar búnquers de la guerra civil. Les Borges van ser ocupades pels feixistes a començament de gener del 39, molt aviat en l'ofensiva un cop caiguda Lleida. Fixeu-vos en l'orientació, i sabreu quin bàndol els va construir. De fet, els qui tenen terres allà diuen que de tant en tant encara s'hi troben material pel camp.

Podem començar la ruta per Fulleda. Aquest poble de poc més de 100 habitats té l'honor de ser la població natal d'Agustina Saragossa i Domènec. Deixo que endevineu el nom pel qual és coneguda aquesta mítica noia que té un monument al poble inaugurat pel 200 aniversri del seu naixement. És una d'aquestes injustícies fetes contra la història del nostre país que val la pena saber.

Després seguim cap a L'Espluga Canva. En aquesta pàgina teiu informació del castell i la història de L'Espluga Calba. L'actual castell relacionat amb el hospitalers, així com la població, té l'origen en la repoblació immediatament posterior a la conquesta de Lleida i Tortosa de frontera per part de Ramon Berenguer IV al 1148.

Seguint per la mateixa carretera passem pel Omellons i anem a al castell de la Floresta. A la mateixa pàgina que us he posat trobareu a part del castell més coses per veure a la població. Aquest castell formaria part del sistema defensiu de musulmà de Lleida i com l'anterior tambe va ser completament refet després de la conquesta de Lleida.

Si aneu amb temps us podeu desviar una mica de l'itinerari per arribar-vos fins Arbeca. Val la pena. Les olives arbequines deuen el seu nom a aquesta població, podeu mirar l'article d'aquesta revista per conèixer una mica la història. les olives i el castell. I si encara teniu més ganes, podeu acostar-vos una mica més cap al nord als afores de la població alsEls vilars d'Arbeca, part de la ruta dels ibers. Trobareu el trencall a la dreta i l'haureu de resseguir pel canal.

I arribem a El Mas i restaurant, plat fort de la sortideta: Restaurant i parc temàtic de l'oli. Si us quedeu a dinar, aneu-hi abans d'entrar al parc i no llenceu el tiquet, perquè després hi ha descompte. Al restaurant es menja d'allò més bé, cuina catalana de veritat, no és només un anunci i tenen a tot el voltant dels menjadors citrells amb tots tipus d'olis de la comarca a disposició. És un no parar d'aixecar-se a sucar el pa! A poca barra que tinguis t'hi calces les botes! El restaurant no té pèrdua. Surts de les Borges Blanques direcció Lleida i està a pocs quilòmetres. El distingireu ràpidament pel cargol enorme que hi ha a la teulada.

I si encara ho voleu allargar una mica més, podeu visitar la capital de la comarca:Les Borges Blanques, per comprar a la cooperativa a bon preu o per cercar les petges del seu fill il·lustre: Francesc Macià.
Si finalment  decidiu quedar-vos a les Borges o a prop a dormir, us recomano que surtiu a L'Slàvia. Un local collonut per fer unes cerveses després de tanta cultureta. Per dormir us recomano l'hostal Benet, l'efifici té història recent, és molt cèntric. Per cert, a la població no demaneu per "Benet", perquè la meitat de la població se'n diu, si no del primer cognom o del segon dels dos fins i tot!

Aquí us deixo la informació sobre el part temàtic que donen quan hi vas.

I ja ta. A quí li agradi fer una mica més quilòmetres, o de tornada si t'has quedat a dormir, s'hi pot acostar a Vallbona de les Monges que és relativament a prop i Maldà que té un castell junt amb Guimera que formava part de la línia de frontera cristiana al segle XII. I sí, el de les galeries Maldà de Barcelona ;D que de fet era casa seva.  ;D Però aquesta ruta la deixo per una altra ocasió.



Podeu trobar més informació a aquests webs oficials:
Ruta de l 'oli d'Ara Lleida  i  Rutes per la comarca.

Rosa Diez: racista espanyolista

Aquesta "senyora" porta des que va iniciar la seva aventura política particular amb UPD intentant viure a costa del racisme espanyolista imperant. Les seves campanyes amb la imatge d'un DNI, un paperot, ja era prou explícita de les seves intencions: imposar la seva nacionalitat a tothom.

Contra Catalunya, tenint en compte que s'ha de superar a un PPSOE que també exploten aquesta vesant racista, és una persona que s'ha lluït en poc temps. Ens ha insultat i dit de tot: acomplexats, sectaris, feixistes, frívols... i cada cop que obre la boca és per intentar fer creure als ignorants espanyols que a Catalunya anem poc menys que perseguint amb una destral als castellans pel carrer.

Així doncs, no és d'estranyar que quan aquesta senyora visita una universitat, alguns catalans amb encara un mínim d'orgull propi li plantin cara. L'estrany i malaltís és si no passés. I encara n'hi ha que s'escuden rere "el dret d'expressió" per defensar que aquesta senyora vingui a casa nostra a insultar-nos impunement. Als catalans ens tanquen repetidors de TV en ple segle XXI, ens imposen el castellà en més de 200 lleis estatals, la nostra llengua no és oficial de l'estat on ens obliguen a viure ( ni per conseqüència a Europa), per contra els comentaris sobre el rei o la seva família són penats i multats, per exemple.

En resum, a l'estat espanyol el racisme espanyolista contra Catalunya és considerat normal, mentre que qualsevol intent dels catalans per defensar-se o mostrar un mínim d'orgull sempre és interpretat com una "agressió intol·lerant" per part de la caverna espanyolista. És al història de sempre: els febles no tenen dret a defensar-se, i els catalans encara no tenim ni dret a l'estat espanyol a dir-nos com a tals. Només cal veure que l'estatutet de pa sucat-amb-oli que alguns van votar porta 3 anys en mans d'uns feixistes amb carnet sense que ningú obri la boca si no és per insultar als catalans.

No sé si els jueus convidarien a Hitler a que els fes una conferència en nom de la "llibertat d'expressió", però per a alguns catalans sembla que qualsevol imbècil que surt per la TV insultant-los es guanya el dret de venir a les nostres universitats a explicar les seves nèures i complexes. En un país normal aquesta senyora formaria part d'una colla de tertulians del cor d'algun programa de matinada, però a l'estat espanyol té un partit polític i no m'estranya que estigui en contra de la independència de la nostra nació, perquè se li acabarien els arguments si assolíssim (que l'assolirem) aquest propòsit.

Malgrat això, ara sortiran les típiques veus meselles catalanes llepant el cul dels racistes espanyols dient coses com que "no tots els catalans són així" o "eren 4 indepes, no tots som indepes" o d'altres de semblants. Ningú recordarà els insults d'aquesta senyora contra Catalunya, el seu menyspreu total per la nostra llengua i cultura, les mentides insistentment repetides a mitjans espanyoleros ni les seves campanyes ignorant la nostra llengua. No. Només faran genoflexions demanant perdó pels qui encara tenen una mica de decència com a ésser humà.

Per mi, aquesta senyora ja va venir a provocar i s'ha endut el que volia: propaganda per justificar les seves mentides a a l'estat espanyol: "ho veus com ens persegueixen amb una destral?". El tema és si als catalans ens ha d'importar ja a aquestes alçades el que diguin o deixin de dir els racistes espanyols. Hauríem de prendre les nostres decisions i per suposat, defensar la nostra integritat i autoestima. Deixar-se insultar, convidar a qui t'insulta i demanar disculpes per no deixar-se insultar és una malaltia de manca d'autoestima lamentable que no diu gaire res de bo a favor d'un poble. Per tant, gràcies als manifestants per fer visible que encara ens queda un bri d'orgull de ser catalans.