 |
| Els dragons i el rugby que no falti! |
Al final del dia, mentre esperava un tren amb més d'una hora de retard (el que me confirmava que me trobava clarament al meu país), vaig poder tenir una conversa amb un desconegut, en català...bé, mig en català. En Pere, o Pierre o Pedro, tal com ell mateix es va definir, és el resum de la història del català al Rosselló: persona de 60 anys, nascut a Perpinyà mateix, els avis dels qual parlaven un perfecte català, els pares del qual parlaven 3 idiomes, però que només li van transmetre el francès. En Pere, una persona simpàtica que dubto que arribi a llegir això, me va recordar als pobres aborigens nord-americans, que malvivien semi alcoholitzats avergonyits per totes bandes del que són.
I això ja era al final d'un dia llarg, que havia començat a la mateixa estació de tren, intentant superar el xoc emocional de saber-te al teu país, però on tot, absolutament tot, està retolat en francès. El català, es va acabar després dels avisos per megafonia que anunciaven l'arribada a Figueres. Un cop passat el túnel sota les Alberes, francès i castellà, res ni de català ni d'anglès.
 |
| La Bressola, tot un referent de la catalanitat a la Catalunya-nord |
Disposat a prendre paciència, tot esperant que me passessin a recollir en cotxe per portar-nos a la Bressola, vaig posar-me a la Plaça Salvador Dalí, o del Món. Després ens adonaríem que la plaça es diu igual per les dues bandes de l'estació, i mentre jo esperava a un costat, els companys m'esperaven a l'altre, però tan és. A aquesta senyalització per despistar l'enemic, també hi estem acostumats al sud.
Durant l'estona que vaig esperar, vaig compartir penes de logística amb parlamentàries de la CUP (utilitzaré el genèric femení per deferència, tot i que també havien homes), igual d'abandonats que jo. A ells, per això, els van trobar abans que a mi. Durant l'hora que m'hi vaig estar, vaig intentar esbrinar si tan difícil seria anomenar a l'hotel de davant directament "Barcelona" i no "Barcelone". Les úniques persones que se'm van acostar va ser per demanar-me diners. 3 en total. Dels 3, 2 en francès i un directament en anglès. Quan els vaig respondre en català, una va fer mitja volta, l'altra me va demanar "pessetas", i el d'anglès, quan li vaig dir que sí que en parlava, me va canviar a castellà.
 |
| "Dejeuner catalane", no és res més que que escalivada amb ou |
Ja recollit en cotxe, en forma de llauna de sardines, amb 5 passatgers entaforats, enfilarem cap a la Bressola on ens esperaven. Trobar la Bressola a Perpinyà (i n'hi ha dues) és.. en fi, és com cercar algú que sàpiga el nom de la capital d'Uzbekistan. Primer, que es trobava ben bé a l'altra banda de la ciutat, el que ens va servir per travessar el famós barri gitano de Perpinyà, i després que el carrer que et faciliten com a adreça, només és "una aproximació". Si a això li afegim que a ningú li funcionava el GPS del mòbil, que el meu mapa era esquemàtic, només per anar a peu, i a sobre que en realitat l'escola no hi és al Carrer Natura, sinó "al costat", n'hi ha per llogar-hi cadires. Així que després d'una petita excursió a peu, vam arribar sans i estalvis.
Pel camí a peu vam tornar a preguntar per l'escola. I malgrat que després vam saber que estàvem a només 2 minuts, ni havien sentit a parlar, i eren veïns de la zona! A una companya finalment sí que li van indicar:"ah!, oui oui, l'école catalane! oui oui". Menys mal! Al final tard, però bé, encara vam arribar a les presentacions i sobretot a provar els millors croissants de mantega que feia anys que no menjava.
 |
| Les pancartes de la mani |
La primera impressió de l'escola, concretament de l'edifici, no va ser gaire positiva: barracons! Molt decents, i molt ben cuidats, molt nets i amb tots els serveis, sí, però barracons. Un altre indici de què realment, formem part del mateix paisatge. Barracons que contrastaven amb els edificis d'altres escoles properes o fins i tot d'un gimnàs. Però cal ser positiu, la tasca ingent que fan és enorme i impagable, i el millor de tot (o no, depèn de com es miri): hi ha cua de famílies per accedir a una plaça a la Bressola. La qualitat pedagògica ratlla l'excel·lència.
Un cop acabada la feina, ens dirigirem al restaurant, guiats tota l'estona per un dels grans activistes històrics de la Catalunya-nord que ens va fer d'amfitrions. Al restaurant, ens vam tornar a encabir com vam poder i a llegir la carta. La carta, com arreu, només en francès. Ni carta per turistes ni res, i mira que n'hi ha de catalans, però no se'ls ha acudit posar la carta en català, ni que sigui pel turisme.
En fi, que tot a la carta era en francès, això sí acompanyat amb la cueta "catalane": "dejeuner catalane", "creme catalane", i fins i tot el cafè catalane, però els cambrers ni fava de català. Així que demanem en català, per fer pedigrí d'activisme, però assenyalant amb el dit a la carta que és molt més internacional. En el meu cas, demanant un "poule"sempre surts del pas. Cal dir que al restaurant van ser molt atents, pacients i comprensius amb tots nosaltres. I que vam menjar prou bé.
 |
| Una cosa va dir ben alt i clar en Pere : SEMPRE ENDAVANT! El crit de guerra de l'USAP |
Un cop a la mani, una companya comenta: "això sembla Urquinaona fa 11 anys". Traduït: 4 gats. Després de fer unes fotos, cal dir que la cosa es va anat animant. Això si, tot de gent del sud, els catalans del nord es podien comptar amb comptagotes. No vam faltar els frikis amb ànims d'incordiar, els turistes despistats que demanaven què passava i la gent que s'ho mirava tot des del balcó o la terrassa del bar, com si allò no anés amb ells.
Un cop acabada la mani, jo vaig plegar veles i cap a l'estació. Pel camí, només un carrer més enllà, res feia pensar que havia hagut ni una manifestació ni que era un dia tan assenyalat. Un paisatge de kebabs, franquícies de moda i una banda sonora completament francòfona em va acompanyar fins l'estació. I allà ja us he explicat com va anar, me va recordar també a Barcelona, especialment per la gent dormint al terra de l'estació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada