Molí de Sant Oleguer

S'ha de reconèixer i quan algú fa una cosa bé se li ha de reconèixer. El nou alberg, el nou equipament municipal, aprofita un edifici històric el qual ha restat protegit per una nova vida transformada en ús.

El Molí de Sant Oleguer és un patrimoni que posa, junt amb la resta única del Ripoll, Sabadell al mapa. Explica qui som els sabadellencs i d'on venim. Però sobretot explica on volem anar.

Aquest és el model propi del que caldria fer amb el patrimoni, igual que el castell de Can Feu, també recentment recuperat. Protegir el patrimoni (riquesa per tothom de futur) i donar nova vida amb nous usos.

Moltes gràcies a l'Isaac per l'oportunitat única de poder realitzar aquestes visites guiades. I enhorabona a la gent que ha participat al seu èxit.

La merda espanyolista

Aquests dies estem assistint al desmaquillatge de la merda espanyolista i al ridícul dels llepaculs zombis colonitzants que li fan el joc des de Catalunya amb un patètic messellatge sucursalista (Pere Quart).

Al meravellós article de Victor Alexandre...

http://blogs.e-noticies.com/victor-alexandre/la_falange_catalana_del_psoe.html

...poc s'hi pot afegir. És ridícul sentir com Montilla intenta desqualificar actes democràtics escudant-se en la submissió obedient de l'esclau.

Se multipliquen arreu dels país l'entesa PP + PSOE comtra un dret fonamental de l'home. I això que no és vinculant! Que la merda espanyolista és merda i fa pudor, darrerament sobre les evidències. Tantes que ja només un cec les pot negar (amb perdó dels cecs que no tenen culpa): governen junts al País Basc, a l'ajuntament de Sabadell, a Sitges i d'altres poblacions voten junts contra les propostes de referendum...

Quina mena de governant nega al seu país el màxim que es pot tenir? Quin en el seu estat de lucidessa pot coartar la llibertat d'expressió? Doncs Montilla, el mateix que va dir que Catalunya no era cap nació ; l'espanyolisme ranci amb tele5 al capdavant i els sucursalistes de pro amb por de perdre les engrunes que els llença l'amo des del seu tron de lladre.

No s'entén com més gent no es rebota: els tranports són una merda, l'atur és galopant, les situacions de pobresa és multipliquen, els desemparats també, l'educació s'encareix, la conciliació és impossible, les mancances de tot tipus són evidents.

Per quan la independència? No podem aguantar més sent esclaus d'aquesta merda espanyolista: visca la terra lliure! Volem (i necessitem) un estat propi ja!

Per què escriure a un bloc?

Fa un temps era moda tenir un bloc, si no en tenies semblaves idiota. Avui és l'hora d'or de les xarxes socials. Aquestes xarxes ofereixen espai per escriure i a més tenen l'avantatge de tenir com a lectors als teus contactes. O almenys en teoria.

Diuen que escriure al bloc és un acte d'egocentrisme. Doncs sí, l'és. Però no solament. D'entrada s'ha de tenir alguna cosa a dir per escriure. I a més s'ha de fer de forma endreçada perquè sigui comprensible per una tercera persona. I si no mesurem la qualitat dels escrits pel nombre de lectors que tenen (o de publicitat que reben)podríem dir que tot escrit té una part d'egocentrisme posat pel qui el fa.

A partir d'aquest moment, no esperes que ho llegeixi ningú en particular, sinó que més aviat es tracta de fer una mena de teràpia. De tant en tant va bé buidar el pap. I aquí entra la segona indecisió: anònim o amb el teu nom? La veritat és que no té gens de gràcia tenir un bloc anònim, si per anònim hem d'entendre que la gent que et coneix no saben que ets tu. Perquè ja m'explicaràs quina gràcia té tenir un bloc anònim quan la major part de gent que llegirà ni et coneix ni ho vol fer! A més, cal tenir en compte que a l'hora de la veritat no n'hi ha d'anonimat a la xarxa.

Ara fa temps que no posava res al bloc, però m'han fet pensar en ell. Potser no ho feia precisament perquè no necessito tant buidar el pap, o simplement estic més ocupat.

Fraga

Aquest dinosaure és un símbol del nivell de la constitució que té l'estat espanyol, la qual és l'arma que fan servir la carcundia mediàtica mesetària per, amb les paraula "democràcia i "llibertat" a la boca, les quals embruten, atacar tot el que es mou al seu voltant.

Aquest criminal i genocida, que en un estat democràtic de veritat hauria d'haver anat a parar a la pressó, ben al contrari, ha gaudit i gaudeix de càrrecs i, fins i tot, va fundar un partit polític hereu directe dels franquistes que avui és el principal partit de l'oposició a l'estat. Aquest fet, també parla per si sol de com de "democràtic" és l'estat espanyol.

D'aquest personatge, doncs, no ha de sorprendre declaracions com la darrere de que "pengin als nacionalistes". Podria anar al costat de la "que los bombardeen" o que "tengo el mauser preparado". Amenaces de mort que venint d'un genocida responsable de la dictadura, fan que pensar.

El pitjor de tot, i que ningú diu, és que la gent que escoltava li va riure la "gràcia"! Al darrere de tot plegat, n'hi ha el de sempre: el racisme castellà (o espanyol) contra tot allò que soni a català o basc.

Però si deixem de mirar com sempre al tercer món (l'estat espanyol) i ens mirem a nosaltres mateixos, tampoc millorem. Els nostres representants corren a amagar-se. L'Artur Mas, com bon esclau, fa una proclama del "sentit d'estat de CIU". És a dir, en comptes de condemnar unes declaracions que entre dos iguals crearien un conflicte diplomàtic, es dedica a intentar demostrar que "ells (la resta de catalans no se sap) són fidels a la veu de l'amo".

Els del PSOE no diuen ni ase ni bèstia, perquè a la fi, en els temes que anomenen "d'estat" (els que els fa tenir la paella pel mànec del poder) hi estan sempre d'acord. I gràcies al racisme castellà (o espanyol) la realitat és que l'anticatalanisme ven. Aquest racisme, que Fraga només ha fet que verbalitzar, queda ben patent quan les denúncies vénen d'anglaterra, o per casos de futbol (espero que no els donin olimpíades), però no ho són pels catalans. Ja se sap que el malalt és l'últim en saber que ho està.

Gràcies a tohtom

He acabat la carrera! M'ha costat, perquè treballar i estudiar no és gens fàcil. Precisament per això, he d'agrair a molta gent que m'hagin donat suport i facilitat la tasca. Com va dir el director de la Salle, "una persona que acaba uns estudis és un èxit social, un èxit de molta gent, no només de qui aprova exàmens."

Se'm fa difícil aquí anomenar tothom, però intentaré fer un resum, si algú creu que m'he oblidat d'ell que faci una reclamació per tripliclat ;D. L'ordre no implica una jerarquia: d'entrada al Carles i la Carme (us podeu penjar unes quantes de medalles), sense les vostres desconnexions m'hagués esclatat el cap en més d'una i de dues ocasions; al professorat, alguns més que d'altres, cert, però en general tots heu posat al meu abast la vostra màxima predisposició i flexibilitat vers un alumne més, al cap i la fi; als companys estudiants de diferents promocions, tot un exemple de gent compromesa; als amics que m'heu facilitat apunts, consells i m'heu donat ànims; a tots voslatres moltes gràcies.

No m'he oblidat dels qui m'ho han posat difícil: als qui m'han explotat laboralment, i ara exploten immigrants, ni he oblidat les dificultats de tot tipus burocràtiques tant estructurals com quotidianes: la manca d'ajuts de beques, els horaris d'infern, els transports cars, les dificultats per estudiar en català (no hi ha bibliografia, ) unes instal·lacions universitàries de pena, uns preus de taxes i matrícula només per rics, i un llarg etc. A tot ells : que us bombin. He acabat, elis-elis. I seguiré estudiant, malgrat que el sistema sembla entestat en crear rucs que no es queixin i no piulin per molt que els putegin.

Tampoc m'oblido de gent, la qual, amb petits detalls no per això menys importants, m'han fet (i fan a molta gent), que la vida prou dura d'un treballador que estudia sigui més portable. Com a mostra,gràcies als: qui m'ha deixat tornar llibres més tard del que tocava, o m'han perdonat sancions; als conductors de bus de Barcelona, per la seva paciència; al personal dels menjadors universitaris (sou els millors) que per cert volen tancar; als perruquers i botiguers, que amb la seva conversa em tornaven a posar els peus a terra; i finalment, a l'inventor d'internet, persona a la qual estic molt agraït, malgrat no el conec personalment.

Capítol a part mereix la meva dona, la que més m'ha aguantat, i m'aguanta (que ja és paciència), cosa difícil sobretot quan tenia exàmens, i que m'ha impulsat a fer tot el que faig. Sense ella no hagués fet res de res. T'estimo.

Com que és un guany social, també és just que retorni a la societat el profit d'allò que he aprés. És difícil,perquè la TV fa estralls, però s'intentarà. D'entrada aquí queda el testimoni d'agraïment a tothom, repeteixo: moltes gràcies a tothom.

Resposta a Mayayo

Andreu Mayayo és un dels millors professors que he tingut, i un especialista en el tema de la 2a Restauració Borbònica, el tema que els qui van tolerar l’estat actual de coses anomenen “transició”. Però en la descàrrega d’odi que ha perpetrat a l’article d’el Periódico anomenat “Èpica independentista” ha quedat ben retratat un dels seus defectes com a historiador: la dependència messiànica política que com a historiador té vers el PSUC, o Iniciativa, com es fan dir des que es va refundar el partit amb la incorporació precisament d’independentistes (alguns d’històrics com l’Armet).

Comença el seu article criticant una escena teatralitzada, cosa la qual des de la història és sempre profitós. Això és pot dir del cinema també o de molts llibres que passen per ser d’història, fets per periodistes, per exemple. La necessària adaptació d’uns fets a un espai i un temps limitats impliquen sempre adaptacions, que des de la història són interpretats com a errors. Això passa quan en realitat el que s’ha de llegir és el missatge de fons, i no només quedar-se a l’anècdota de si les fotos que sempre es publiquen de les manifestacions dels 70 estan més o menys manipulades perquè no es vegin les estelades. O millor dit, passa quan no es vol llegir aquest missatge de fons.

És interessant la poca cobertura mediàtica que va tenir aquest acte del Palau, malgrat el ple que Mayayo reconeix. I curiós que un militant amb carnet d’Iniciativa escrigui a un diari del PSC, per donar canya a l’independentisme, com a únic ressò de l’esdeveniment de l’aniversari de la mort de’un personatge de l’alçada de Xirinacs. Això només ja fa que pensar. Res d’estrany, però, si es té en compte que Xirinacs ja en vida, i pel que es veu segueix sent així, era un personatge que inquietava la memòria de molta gent que avui intenten passar per demòcrates i d’esquerres de tota la vida, com en Josep Benet que dóna Mayayo. Cal recordar que Xirinacs va ser perseguit judicialment fins al finals dels seus dies, no com d’altres, per defensar unes idees i no canviar-les per interessos particulars.

Ara que es torna a parlar de l’amnistia del 77, no està de més recordar que els principals beneficiats d’aquella llei no van ser els qui estaven a la presó, sinó els responsables del regim que es van assegurar que ningú els demanés responsabilitats. I això va poder passar gràcies a que els autoproclamats líders polítics, com en Benet, arran de les manipulades eleccions de juny del 77 (Mayayo: llegeix els teus llibres) van enterrar l’Assemblea de Catalunya per començar la seva cursa particular per la poltrona. Per aquesta fi van crear l’Associació de Parlamentaris amb els caps de llista dels partits que s’havien pogut presentar a les eleccions. A la pràctica, tal com denunciava Xirinacs, això va representar suïcidar l’única força per negociar que es tenia des de Catalunya: la mobilització social.

I es que aquests personatges havien fet resistència (que no es ben bé com lluitar) al règim, però a l’hora de la veritat sabien que devien molts favors i molts no estaven disposats a perseguir els amics que formaven part de l’aparell de la dictadura o els seus mateixos familiars. Malgrat tot, amb l’operació Terradellas els va sortir el tret per la culata, perquè l’estat es van encarregar, un cop assegurada la seva impunitat, de dividir la societat catalana iniciant-se la política d’oblit que Xirinacs va combatre fins a l’últim moment. Una política d’oblit que llavors, i encara ara a molts, interessava tant als qui van transigir, com als que es van aprofitar de la restauració borbònica. I parlant de manipulacions històriques i ja que els has tret al teu article, benvolgut professor: per quan un article que critiqui els suposats “25 anys de Mossos d’Esquadra”? No porta aquest cos gairebé 300 anys de repressió? O es que això no toca, perquè són coses del Saura?

Records i sempre teu,

Cèsar

Ineptitud burocràtica

En els anys que m'he estat a la facultat d'història de la Universitat de Barcelona no he vist cosa més inútil que la secretaria de la facultat. No saben res, no encerten ni una quan els demanes sempre han d'anar a consultar amb no-se-sap ben bé amb quí, per finalment equivocar-se.

Malauradament, els seus errors els paguem tots. I no es queda aquí, es que tenen penjats documents a internet per fer sol·licituds de tràmits oficials... caducats! No coneixen els recursos que tenen els estudiants per reclamar, etc, són, en definitiva, uns simples gestors de matrícules. Que paren la ma i prou, com si diguéssim.

I aquesta és la funcionalitat que tenen a la uni en general a Catalunya, semblant a l'Alemany nazi, on es tractava de crear molta burocràcia, amb càrrecs que tenien les mateixes funcions, amb gent que ni tan sols sabia quines eren les seves tasques, totasl per crear aparença d'una cosa que no és: serietat.

La realitat són de cues interminables per fer qualsevol tràmit, una universitat cara, gens pública (com a exemple, pagar 3 cràdits = 75€),on cada cop es fa més difícil estudiar perquè no hi ha beques i la presència de negocis va en augment de tal manera que algunes facultes semblen més aviat galeries comercials.

Es que és de jutjat de guàrdia que et cobrin per conceptes com:"tràmits". Quins tràmits? Si ara tot va per ordinador! La matrícula se la imprimeix el mateix estudiant, la guia d'estudiant ja no s'editat. Només pagar el sou de gent amuntegada que no saben perquè mai funcionen els ordinadors.

Tot plegat és la universitat, podria seguir i seguir, però si l'ensenyament al nostre país està pel terra, la universitat no se'n surt molt millor parada.

Els zombis espanyols, o espanyolistes.

Arran de la suposada desaparició d’un grumet després d’haver dinat al Bulli s’han fet molts comentaris sobre el fet que el trobessin a Ginebra. A un programa de ràdio català s’afirmava: “com de lluny havia anat”. Perquè :“Ginebra està molt lluny”, reblà el clau un altra contertulià. I estic segur que si repasséssim mitjans trobaríem comentaris semblants a manta.

Dels espanyols ja és d’esperar aquests comentaris, donat que alguns no és que estiguin lluny, és que estan més a prop de l’Àfrica que d’un altra lloc (també mentalment). A més a més, tenen aquella mentalitat prehistòrica que els fa creure que són el melic del món. Però el que és trist és que alguns catalans assumeixin com a propi aquest discurs mesetari geogràfic. I l’escolin inconscientment, com fan a TV3, per intentar limitar la tradicional mentalitat oberta catalana.

La realitat és que Ginebra està tan sols a 670 quilometres de Barcelona, és a dir, a tan sols 5 hores xino-xano en cotxe. Per comparar, i per informació dels mesetaris i botiflers, Madrid (d’això que cada dia ens foten informació pel tub) està a una distància semblant. Sevilla o Extremadura, amb qui constantment ens volen comparar, estan a més 1000 quilometres! Abans s’arriba a Alemanya que a allà.

Malgrat l’evidència, constantment ens omplen de notícies sense cap transcendència sobre pobles perduts d’Andalucia, abans que informar-nos del que passa aquí al costat. Una línia fronterera imaginària que parteix el nostre país en dos i ens allunya d’Europa ens obliga?

No a la MAT

Ens tracten com a uns indis en la reserva, i el nostre territori sembla només el lloc per on han de passar "l'interès comú", o sigui: el seu interès. MAT, TGB... infrastructures i més infrastructures que malmenten el nostre territori i paissatge i que només tenen l'interès d'aportar uns pedals nous a la bidicleta del desenvolupament de l'estat espanyol, quen la resta del món va en formula 1 fa temps.

Per això expresso tota la meva simpatia cap a qui hagi cremat unes excavadores de les obres de la MAT. Potser no aturaran les obres, però com a mínim demostren que encara queden catalans amb prou orgull com per no deixar-se trepitjar.

Aquestes infrastructures no tenen cap tipus de suport popular a Catalunya, s'estan fent amb violència i en contra de la gent, sovint saltant-se la pròpia llei feta pels espanyols (qui fa la llei la modifica pel que vol) i nosaltres només patim les conseqüències i paguem...sobretot paguem: cornuts i pagar el veure.

Massa poc encara, massa barat els sortirà 4 excavadores.

Aniversari de Jaume I

El Rei Jaume I fou fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller. Nascut a la ciutat occitana de Montpeller, regnà Aragó, Mallorca i València, fou comte de Barcelona i Urgell, i senyor de Montpeller entre el 1213 i el 1276. En Jaume conquerí i repoblà amb catalans Mallorca, Menorca, les Pitiüses, València i Múrcia. Tot i que més tard Múrcia fou lliurada generosament a Castella, quan encara les dues Corones mostraven signes de germandat. Les gestes del rei es conegueren pertot i la corona catalana, internacionalment respectada, restà a un pas d'esdevenir un veritable Imperi. El Rei en Jaume fou anomenat «el Conqueridor« per les seues accions memorables i victòries incontestables. Jaume I és doncs qui configurà la base del que avui són els Països Catalans.
Vuit-cents anys després del seu naixement, els membres d'estatpropi.cat volem recordar al regent que amb tarannà guanyador assentà les bases de l'actual nació catalana. Des d'EstatPropi.Cat us proposem que la campanya «Suma't al mapa per un Estat Propi», i per tant el seu mapa, esdevingui el millor homenatge a lo nostre rei. El mapa configura la nació que avui no només perviu sinó que lluita, fruit del seu regnat. La portada d'EstatPropi.Cat és doncs la demostració que vuit segles més tard, i malgrat les guerres perdudes i desventures trobades, seguim avançant amb la determinació de situar la nostra nació al nivell que per història, cultura, caràcter i voluntat ens pertoca. Aquest 2008, des dels territoris que ell regnà i des de multitud de contrades arreu del planeta, les catalanes i els catalans ens sentim hereus del seu projecte, que adaptem i fem nostre amb l'empenta necessària per a erigir un nostre propi Estat.

Air Berlin i Herr Hunold

Redéu com s'ha posat el bloc d'en Joan Puig! Sembla que tots els nazis, ignorants i botiflers (espanyols ells, en general) s'hagin posat d'acord per fer l'única cosa que saben fer: insultar i vomitar la seva merda d'impotència fent servir les majúscules i el subratllat. Segurament els seus coneixements informàtics no els dóna per més.

El millor és veure suposats alemanys cridant al boicot contra les illes, l'única cosa que conéixen fora del seu país ;D. Aquest Herr Hunold, o és imbècil, o s'ho creu el que diu. I la veritat, no sé què és pitjor. En general, els alemanys, per la seva forma institucional i tarannà no entenen gaire com estan les coses a l'estat espanyol. Però pensava que almenys a les altes esferes havia una mica seny i coneixement. Ja veig que almenys en el cas d'aquest senyor anava errat.

Vilaweb ha fet un bon resum de les notícies aparegudes a mitjans europeus: dedicat als qui acusen els catalans de tancats! I força contra aquesta companyia! Boicot! Hi ha altres alternatives millors.

Ich suche ein/e Brieffreund/in, um Deutsch zu üben.

Hallo aus Katalonien! Ja, Katalonien! Du kennst uns... Barcelona ist unsere Hauptstadt.

Ich suche ein/e Brieffreund/in, um Deutsch zu üben. Ich kann für Katalanisch austauschen.

Ich habe schon in Deutschland 5 mal gefahren. Ich habe auch Österreich und der Schweiz gesehen. Ich liebe Berlin! Ich interessiere mich für deutsche Kultur, weil ich Geschichte lerne.

Bitte! Schreib mir!

""No em toquis els nassos"

Un dels molts problemes de l'estat estanyol, i per tant del nostre país ocupat per aquest estat, és que qualsevol imbècil pot opinar, d'entre d'altres coses, sobre història. Emparant-se en el fet que l'estat espanyol està a la cua d'Europa en ensenyament, sobretot periodistes, però també tertulians barats, opinadors casposos varis i d'altra escòria immunda amb un tuf a fatxa que tira d'esquenes, és dediquen a tergiversar, mentir, ocultar i en general escampar merda espanyolista retrògrada pertot.

Aquí la història només té la importància que es mereix quan es tracta d'imposar, des de Madrid, els continguts que s'han de donar. Amb les matemàtiques això no passa. Mentre, emparant-se en una malentesa suposada "interpretació" de la història alguns pseudointel·lectualoides es dediquen a voler fer veure que es pot dir el que sigui de la disciplina històrica com si això fos inventar i fer ampolles.

Sort tenim dels professionals de la història com Joan B. Culla. Mai la una frase havia dit tant:"No em toquis els nassos". I es que com a professional de la història, com a historiador, poc més es pot fer en aquest fangar de fems anomenat estat espanyol que intentar que et deixin tranquil.