Resposta a un espanyol

Abans, però, d’entrar a comentar el que hi posa, caldrien unes consideracions prèvies.  Malauradament ja estic avesat a llegir parides d’aquestes que no cal confondre amb història. La història  és basa en conceptes i mètodes científics de constatació documental, testimonial  o arqueològica molt allunyats de les parides que hom pot inventar-se des de la seva obcecació sectària.

Els historiadors sabem que és molt fàcil, sempre en llarg de la història ho ha estat, mentir,  tergiversar, o directament inventar-se les coses, fer-se-les a mida de les pròpies opinions, com és el cas del text a comentar. Contràriament, entrar a rebatre una per una cada una d’aquestes xorrades, és una tasca difícil, pel que representa de coneixements, i sobretot arriscada, doncs qualsevol petita relliscada en la defensa d’un argument automàticament a ulls d’un tercer podria significar la justificació automàtica de la mentida, creant un efecte contrari al cercat.

Normalment, ja fa temps que no m’hi poso a rebatre textos d’aquesta mena, perquè ho considero una pèrdua de temps. Si qui escriu coses d’aquestes volgués informar-se, ho tindria fàcil en qualsevol manual, si no ho fa és que no vol i per molt que li diguin es nota d’una hora lluny que li relliscarà. I en qualsevol cas, intentar convèncer una sola persona, per molt que ho aconseguíssim, tampoc no ens traurà de pobres ni traurà l’estat espanyol de la supina ignorància en que es troba.

Suposo que t’has preguntat, quan has llegit aquestes barbaritats, com feia Sánchez Piñol fa poc en una resposta seva a una tergiversació històrica sobre Victus, com és que els historiadors no donem resposta a aquestes coses. Ell mateix es contestava, però encara més clar. Per entendre’ns, contestar coses d’aquestes per a mi o per qualsevol historiador, vindria a ser l’equivalent al programador informàtic de carrera a qui li diuen “doncs programa’m el vídeo”. En un país normal, qualsevol nen d’ESO es pixaria de riure llegint aquesta paranoia de text, i no caldria matar mosques a canonades.

Lamentablement, aquí hem de suportar que les vomitades de Cesar Vidal, d’entre altres feixistes que encenen el personal a la caverna, facin estralls en una població que a partir dels 40 cap amunt va rebre adoctrinament franquista a l’escola. No “ensenyament”, com a vegades gentilment es diu, sinó adoctrinament que era el que s’inculcava. I encara els mateixos “professors”, donat que no va haver depuració del règim dictatorial, van estar donant classe fins als anys 80 i 90 del segle passat, fins que es van jubilar. I d’aquí que tinguin a l’estat espanyol l’”educació” que tenen.

Un cop fetes aquestes prèvies, comentem una mica el que hi posa al text.

D’entrada un tema de fons, el dret a decidir i la història. Sembla que l’objectiu del  text és justificar que Catalunya per si sola no tindria dret a decidir, sinó que ho haurien de fer tots els ciutadans de l’estat espanyol. I per justificar això, no fa servir arguments jurídics que és el més normal trobar-se, sinó que intenta justificar-ho remontant-se a “tiempos remotos”. Per mi “remoto” vol dir comandament a distància, no sé si es refereix a ahir, fa mil anys o mil milions d’anys. Sembla el típic enfatitzador d’algú que no coneix la prehistòria, que seria el terme correcte al que suposo vol fer referència.

Bé, en qualsevol cas, el primer parany en el qual no cal caure es acceptar això: subordinar el dret a decidir a interpretacions històriques més que interessades. El dret a decidir dels pobles és un dret que tenim avui per fer pacíficament el que en llarg de la història s’ha fet sempre a garrotades, només cal repassar les fronteres actuals del món per veure-ho. I aquest dret el tenim com a nació tan si Catalunya, el sentiment català, els catalans o la cultura catalana  van néixer fa mil anys, deu mil o just la setmana passada. Perquè el dret a decidir implica voluntat de futur, no de passat, no farem un referèndum per decidir què érem fa dos mil anys, sinó per decidir què volem ser d’ara endavant.

Si no haguessin canvis, la gent no anés endavant,  els pobles no evolucionessin, encara saltaríem pels arbres o parlaríem en Neandertal, fos com fos que parlessin. Per tant, segon parany en el qual no cal caure i que qualsevol persona amb dos dits de front només pensant amb lògica hauria de veure: que les coses siguin com siguin fins un moment determinat, no implica que no puguin canviar. Si una cosa s’aprèn en història és que les coses evolucionen i canvien, no resten inalterables, i per regla de 3, les coses canviaran en el futur. És a dir, encara acceptant que Catalunya hagués estat part de l’estat espanyol des que  l’homo sàpiens va sortir d’Àfrica, això no seria cap argument per obligar-nos a continuar estant a un lloc on ja no volem ser-hi. Tot té un final.  Fins i tot estic disposat a acceptar, des d’aquest punt de vista, que a alguns espanyols els sàpiga greu que marxem, però els demano que reflexionin. Què volen: mantenir algú contra la seva voluntat i estar barallant-nos per tot, en tot moment? O deixar-nos a anar i restar com a amics i bons veïns? Aquesta seria una reflexió que en qualsevol cas han de fer els espanyols, no els catalans.

Pel que fa a la conclusió final que en fa, respecte qui ha de decidir, si els catalans o tots els ciutadans de l’estat, ja no caldria ni comentar-la, perquè en no acceptar els dos punts anteriors queda clar que no acceptem el parany en el qual se’ns vol fer caure: qui vol decidir el seu futur és qui ha de triar, precisament perquè no volem que altres decideixin sobre el nostre futur. El parany d’aquest text, com tants d’altres, seria el de l’exemple del Superman. Clar, si tu d’entrada acceptes que un tio amb el calçotets per fora i una capa és capaç de  volar,  travessar-te amb els raigs X dels seus ulls, aixecar avions amb un dit i que si es tira un pet et congela, si acceptes això d’entrada, fins i tot pot tenir sentit i certa lògica argumental tota la resta de la pel·lícula. El problema és que la prèvia és mentida, i en aquest cas molts arguments de la trama també.

Un cop aclarit el tema de fons, podem fer un repàs als conceptes pseudohistòrics que es fan servir com a “argument”  per sostenir la mentida anterior. Que no són més que un reguitzell de despropòsits, errors de concepte, error d’interpretació i... error de tot en resum. Sento fer-ho així, però ho faig per abreviar, perquè ja m’estic allargant i prou sabut és que pocs llegeixen tant a Internet.

“Cataluña, desde los tiempos remotos estaba habitada por hispanos”

Mentida. El territori que serà Catalunya està habitat des de la prehistòria. Com a mínim des del paleolític inferior. I hi ha restes de fa mig milió d’anys a Talteüll (avui França, però històricament part de Catalunya).

“,concretamente los layetanos que rean un pueblo ibero,”

Mentida per incomplert. Ara estaríem parlant de protohistòria, és a dir, historia que es coneix per fonts de terceres persones, els romans bàsicament. Els ibers no formaven cap unitat política, això d’entrada, sinó que eren una munió de tribus que habitaven bona part del llevant peninsular, no només Catalunya. Al territori del que serà Catalunya, que encara no ho és, no només havien els laietants, sinó cerretants ilercavons, ilergets, ausetants... i un llarg etcètera.

 “fue con motivo de la invasión árabe cuando Carlomagno que temía que la invasión árabe-bereber acabase con su Imperio, conquistó el territorio

Mentida. Tot. Es fa difícil saber per on començar. Els musulmans, que no només àrabs, no van envair, sinó que van arribar cridats pels bàndols dels pobles germànics que es disputaven drets successoris. Un cop aquí s’hi van  quedar, van conquerir, però de cap manera van “envair”. La població romana va romandre, a l’igual que ho va fer després de l’arribada dels pobles germànics, els únics que fugiren van ser les classes governants. Al principat ni això: va romandre tothom.  Carlemany no va ser qui vení a Catalunya, sinó el seu fill Lluís. La suposada “conquesta” de la que parla va consistir en arribar a Girona i que li obrissin les portes voluntàriament. I (a los árabes no a los españoles)” . Mentida, d’àrabs pràcticament a Catalunya ni es van veure, es van quedar amb les zones més riques de la península que sempre des del romans han estat al sud peninsular, pels musulmans Catalunya era una terra muntanyenca agresta que van deixar en mans d’algunes guaricions de berebers. Això a la Catalunya vella, a les zones de Catalunya que van romandre més temps sota dominació musulmana, la Catalunya nova, van ser majorment la població romànica la que s’hi anà convertint a l’islam com va passar a la majoria de la península.

“y los replobó con franceses del sur, de la Septimania, del Languedoc...etc. “

Mentida, la població pel que fa a Catalunya, com ja hem comentat, va romandre al territori. En tot cas, parlar de “francesos” en aquestes èpoques del sud, septimània o llenguadoc és un anacronisme.

“eran gente necesitada e inculta que no hablaban ni francés ni español y que Carlomagno los utilizó como carne de cañón,”

En aquella època, els francs parlaven la seva llengua, és a dir, una variant de germànic, perquè ho entenguis: alemany primitiu, no “francés” que encara no existia com a tal. Les llengües romàniques estaven en període de formació. El primer document conservat en una cosa que recorda al francès, son els Juraments d’Strasburg del 842  en  què ja apareix una llengua que no té res a veure amb el llatí. Així mateix aquest text va ser redactat també en alemany primitiu, perquè ho pogués entendre tothom. No cal dir que l’”espanyol” no existeix com a llengua ni avui en dia, en tot cas existeix el castellà que s’ha imposat com a llengua única a l’estat espanyol. Evidentment, els habitants de la zona, que insisteixo, van romandre, parlaven ja llengües que no tenien a veure amb el llatí, però encara no prou separades segurament perquè no es poguessin entendre entre elles. D’entre aquestes el català.

“Carlomagno llamó a esta muralla humana la Marca Hispánica, señal de que se estaba refiriendo a España).”

Mentida. El concepte Hispània o hispànic, s’ha fet servir en llarg de la història amb moltes excepcions, majorment coma a concepte geogràfic, no polític. Això és un senyal de que s’estava referint a la península, perquè a l’imperi hi havia moltes marques frontereres.

“Aragón conquistó Cataluña y posteriormente se anexionó a Castilla.”

Aquí ja m’estava rebolcant pel terra de riure. Jo havia sentit a parlar de la unió del regne d’Aragó i el comte de Barcelona per casament de Peronella ambRamon Berenguer IV, però no sabia que ens haguessin envaït... potser ho van fer amb les dames d’honor i els mariachis que van tocar al convit! ;D Aquesta unió va durar fins a la guerra de successió, conservant cada territori la seva identitat, malgrat que els aragonesos cada vegada més es van anar assimilant als castellans, perdent la seva llengua. Finalment castellà es va anneixionar tot, no només Aragó al 1707, sinó que els borbons anorrearen totes les institucions del principat de Catalunya.

I en això estem, commemorant els 300 anys d’aquesta desfeta i fent evident la nostra voluntat de ser-hi per sobre de les vicissituds històriques.  

“Observa pues, mi querido amigo que el territorio siempre fue español, la gente es otra cosa.”

Aquest és un greu problema que tenen els espanyols, com ara s’anomenen els castellans,  acostumats a haver d’imposar tot. Què vol dir que la gent és una altra cosa? Un país el fa la seva gent. El contrari seria com van fer els feixistes al 1936: “defensar egpangññña” encara que fos matant milions de persones.  Però tornem una altra vegada al començament... i què? Avui, insisteixo, avui en dia, els catalans ja no hi caven en el concepte que els castellans tenen d’”espanya”, per tant, toquem el dos. Cap problema.

“ Pero el hito histórico más importante fue el Tratado de los Pirineos o Paz de los Pirineos firmado el 7 de noviembre de 1659 por parte de los representantes de Felipe IV de Castilla y III de Aragón, Luis de Haro y Pedro Coloma, y los de Luis XIV de Francia, Cardenal Mazarino y Hugues de Lionne, en la isla de los Faisanes (en río Bidasoa, en los límites del País Vasco Norte), poniendo fin al litigio de la Guerra de los Treinta Años y en cuya virtud todos los territorios al sur de los Pirineos se reconocían como pertenecientes a España y todos los territorios al norte de los Pirineos eran franceses.”

Aquí ja és per sucar-hi pa el cúmul de despropòsits. A veure, la pau dels pirineus no és res més que un apèndix de la pau de Westfàlia que els Habsburg hispànics es negaren a signar emparats pel papa i que continuaren la guerra pel seu compte contra França, que sí havia signat tots els tractats de pau europeus. No va ser cap “hito”.  Pels castellans representà un desgast terrible i els Habsburg estaven arruïnats després de dècades de guerra. Pels Habsburg aquest conflicte representà la pèrdua de l’hegemonia a Europa. Pels terços la fi de l’hegemonia a la batalla de Rocroi.

Pels catalans, de rebot, per pertànyer a l’imperi Habsburg, representà la pèrdua d’una cinquena part del territori del principat, el Rosselló i la meitat de la Cerdanya fins avui. L’estratègia d’Olivares de fer de Catalunya un camp de batalla on dirimir els aires de grandesa de la monarquia hispanica afincada tranquil·lament a Madrid va destrossar el principat. No tot el territori passà a França, avui en dia encara queda Llívia com a record d’aquell tractat en que les institucions catalanes van ser anorreades.

“No cabe ya ninguna duda de que Francia había cedido el territorio que hoy ocupan esos torpes a España. “

Això no sé què vol dir. Però si és un intent d’insult, prefereixo no entendre’l. En tot cas, com a concepte, cal tenir present que la Catalunya històrica és un territori a banda i banda dels Pirineus que s’han disputat i finalment repartit dues potències “sense tenir en compte la gent”.

“En su consecuencia si en Cataluña se aplica el derecho a decidir en esa decisión tienen que participar TODOS LOS ESPAÑOLES, pues es un pedazo de España. y, si es as,i, cuando quieran y donde quieran.”

El problema que teniu els espanyols és que ningú us demana res, som nosaltres els qui prenem una decisió. Si teníeu intenció de fer un referèndum per decidir sobre l’estatus de Catalunya, heu tingut 300 anys per fer-lo. Si el voleu fer, endavant, cap problema, per nosaltres no quedarà, és cosa vostra no nostra, però seguireu sense poder decidir sobre nosaltres. Posa’t en situació, feu un referèndum, vosaltres surt que no serem independents i nosaltres que sí que ho serem... què passa, què preval? ...Efectivament, has encertat.

“Estoy a tu disposición para aclararte cualquier punto que estimes dudoso o confuso. Un abrazo y que se te vea más por aquí.”

Igualment. Ser educat el primer, ja et dic que la intenció és deixar que sigueu espanyols a la vostra manera, ningú us ho treurà. Voleu toros i fiesta nacional, voleu justícia centralista, voleu monarquia, voleu un senat que no serveix per una merda? Endavant. Nosaltres som diferents. Els catalans serem independents.

Salutacions cordials